Vaccins solidaris (VILAWEB/ONTINYENT, 04/06/2021)

 És el que ha demanat el papa Francesc per tal que el vaccí contra la covid-19 arribe a tothom. En la carta que ha adreçat als participants a les reunions de primavera del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional, el papa ha demanat que el Primer Món no oblide els països més pobres en la vacunació.

En aquesta carta, ha recordat que “a conseqüència de la pandèmia, el nostre món s’ha vist obligat a enfrontar-se a una sèrie de greus i interrelacionades crisis socioeconòmiques, ecològiques i polítiques”. I per això ha demanat als participants “que les vostres discussions puguen contribuir a un model de ‘recuperació’ capaç de generar solucions noves, més inclusives i sostenibles”.

El papa demana que “la noció de recuperació” no puga “acontentar-se amb un retorn a un model de vida econòmica i social desigual i insostenible en què una minoria de la població mundial tinga la meitat de la riquesa”.

Recorda que molts “germans i germanes, especialment els qui estan als marges de la societat, es troben exclosos del món financer”. A més, “la pandèmia ens ha recordat que ningú no se salva sol”. Per això, per a “eixir-ne com un món millor, més humà i solidari, hem d’idear formes noves i creatives de participació social, política i econòmica, sensibles a la veu dels pobres i compromeses amb la seua inclusió en la construcció del nostre futur comú”.

Ens recorda també que “la confiança és la pedra angular de totes les relacions, incloses les financeres”, unes relacions que “només poden construir-se mitjançant el desenrotllament d’una ‘cultura de l’encontre’ en què totes les veus puguen ser escoltades”, per tal de “trobar punts en comú, construint ponts i preveient projectes inclusius a llarg termini”.

El papa ens vol fer veure que “segueix essent urgent un pla global que ajude a construir una nova xarxa de relacions internacionals, per a avançar en el desenrotllament humà integral de tots els pobles”. I és que l’esperit de solidaritat mundial “exigeix una reducció significativa del deute de les nacions més pobres, que s’ha vist agreujada per la pandèmia”, ja que aquesta reducció del deute, “és un gest profundament humà”.

També fa referència al “deute ecològic que existeix entre el nord i el sud”, ja que “estem en deute amb la naturalesa mateixa, així com amb les persones i els països afectats per la degradació ecològica i la pèrdua de biodiversitat”.

El papa ens recorda que “els diners públics no poden estar desvinculats del bé públic”. Per això “el compromís amb la solidaritat econòmica, financera i social, implica molt més que comprometre’s amb actes esporàdics de generositat”. Per això diu que “els mercats han d’estar reforçats per lleis i regulacions que asseguren que treballen per al bé comú, garantint que les finances treballen per als objectius socials tan necessaris en el context de l’actual emergència sanitària mundial”.

Francesc diu als participants en aquesta reunió que “necessitem una solidaritat en matèria de vacuna, ja que no podem permetre que la llei del mercat prevalga per damunt de la llei de l’amor i la salut de tothom”. Fa una “crida als governants, a les empreses i a les organitzacions internacionals perquè col·laboren en el subministrament de vacunes per als més vulnerables i necessitats”, com recordava en el seu missatge Urbi et Orbi de l’any passat. Per això el papa demana construir “un futur en què les finances estiguen al servei del bé comú” i en el qual “els vulnerables i marginats se situen en el centre i en el que la terra, la nostra casa comuna, estiga ben cuidada”.

Amb aquest discurs, el papa s’ha posat al costat de l’Organització Mundial de la Salut quan aquest organisme ha criticat l’egoisme dels països rics i les farmacèutiques sobre els vaccins contra la covid-19. I també de la denúncia que ha fet Oxfam quan afirma que nou de cada deu persones de països pobres no tindran accés al vaccí en el 2021. L’exemple del que passa a l’Índia amb aquesta pandèmia (on el coronavirus està ofegant els més vulnerables), ens indica que no podem deixar cap país sense que la solidaritat mundial arribe a tothom. Per això trobe tan encertades les paraules de Xabier Pikaza quan deia que “o aconseguim un pacte d’existència per a tots els hòmens, o morirem”.

En el seu missatge de Nadal, el 25 de desembre de l’any passat, el papa Francesc ja va demanar que les patents del vaccí contra la covid-19 no s’anteposen a la salut de la humanitat. I més recentment, el papa ha tornat a reclamar una solidaritat universal que faça possible l’accés universal al vaccí i la suspensió temporal de les patents.

Amb el seu discurs valent, Francesc demana, com ho han fet els viròlegs, el vaccí per a tothom, sobretot per als països més pobres, ja que si no arriba a les persones més necessitades, el virus continuarà matant, sobretot la gent més vulnerable, i mutant, i no vencerem mai aquesta pandèmia. I és que els països més pobres tenen el mateix dret que els països rics a ser vaccinats. Cal vaccinar tothom abans de dos anys, per a evitar que apareguen soques noves que facen que el virus es perpetue en el temps i no puguem erradicar-lo. Per això diversos líders religiosos de tot el món han demanat “una distribució justa dels vaccins”. Així ho han expressat l’arquebisbe de Canterbury, Justin Welbey, el gran imam d’Al-Azahar, Sheikh Ahmed al-Tayeb, el rabí David Rosen, el prefecte del Dicasteri del Vaticà per al Desenrotllament Humà, el cardenal Peter Turkon, i també el president de la Creu Roja, Peter Maurer i el director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus.

'Més li pertoca servir que manar' (VILAWEB/ONTINYENT, 01/06/2021)

 Això demana Sant Benet en la seua Regla (64:8) a l’abat, per tal que siga el servidor de la comunitat i no l’amo i senyor. Per això m’ha agradat que el Sr. Pere Aragonès, nou president de la Generalitat de Catalunya, haja fet seus els versos de La pell de brau del poeta Salvador Espriu: “Eres tan sols el més humil dels servidors”.

Els polítics que formaran el nou govern de Catalunya no haurien de caure mai en l’actitud dels mestres de la Llei, una actitud que Jesús va blasmar fa dos mil anys. Jesús, per prevenir la gent senzilla de la superficialitat i dels enganys dels mestres de la Llei, deia: “No vos fieu dels mestres de la Llei. Els agrada passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els salude a les places, que els facen ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l’oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues”. I Jesús acabava així: “Són els qui seran jutjats més rigorosament”. (Mc 12:38-40).

L’exercici de la política, si s’entén com a servei als ciutadans, és una manera noble de ser útil a la societat, com ha dit el papa Francesc. Però si la política no s’entén com un servei sinó com un mitjà per a trepitjar els altres d’una manera despòtica i per a fer més i més diners i, a més, de manera il·lícita, es converteix en una cova de lladres.

L’abat Sant Bernat de Claravall adreçava al seu deixeble, el papa Eugeni III, quan va ser elegit bisbe de Roma, aquestes paraules: “Presidiràs per vetlar, per atendre, per cuidar, per servir”. I afegia encara: “Tu has de ser la figura de la rectitud, qui afirma la veritat, el refugi dels oprimits”. Aquesta hauria de ser sempre l’actitud del nou govern. L’abat Sant Bernat demanava també als pastors de l’Església, que foren sol·lícits amb els més desafavorits: “Has de cuidar dels pobres, eres l’esperança dels qui sofreixen misèria i tutor dels orfes”.

Aquest hauria de ser també el comportament dels polítics: des de l’honestedat i la rectitud, preocupant-se pels qui pateixen i servint els ciutadans, més que manant-los. És el que desitge al president de la Generalitat de Catalunya: que siga servidor del poble de Catalunya amb honestedat i rectitud, i faça realitat en la seua manera de governar els versos d’Espriu que el Sr. Aragonès digué divendres passat: “El desvalgut i el qui sofreix, per sempre són els teus únics senyors”.

Sant Benet demana a l’abat “que mostre, més aviat amb fets que no de paraula” (RB 2:12) el que s’ha de fer, cosa que també s’ha de demanar al nou president. I que l’abat “mire de ser més estimat que temut” (RB 64:15).

També es pot aplicar a Aragonès l’advertiment que Sant Benet fa a l’abat, ja que en ser elegit pare de la comunitat, l’abat “ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigirà” (RB 2:30). Igualment, Sant Benet vol que l’abat (com el president), “sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta” (RB 2:31). Aquesta mateixa idea, Sant Benet la repeteix al capítol 64, quan recorda que “qui ha estat instituït abat ha de pensar sempre quina càrrega no ha acceptat i a qui haurà de donar compte de la seua administració” (RB 64:7). El nou president no hauria d’oblidar mai, tampoc, que es deu als ciutadans i que per això mateix haurà de donar compte al poble de Catalunya de la seua actuació, perquè com diu Espriu, ell és  “tan sols el més humil dels servidors”.

Tant de bo que en el nou govern prevalga sempre l’actitud de servei per damunt de l’ambició i el despotisme. I la generositat per sobre de qualsevol mesquinesa, trampes o males arts. Perquè els autèntics polítics (i això no ho haurien d’oblidar mai els qui han estat cridats a aquest servei), són elegits “per vetlar, per atendre, per cuidar, per servir”, com deia Sant Bernat. Així faran seu el testament atribuït al rei Jaume I, quan demanava “Estimar i protegir totes les persones i el poble; fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimisquen els menuts”.

A més, el president de la Generalitat hauria de tindre sempre al davant (i no oblidar-lo mai), el Salm 100:

“Estudiaré la causa de la gent honrada,
sempre que recorren a mi.
Portaré les coses de palau
amb honradesa de cor,
no em proposaré d’aconseguir
cap objectiu innoble.
No sóc amic dels qui obren contra llei,
no hi vull tenir tractes;
que s’allunyen de mi els cors perversos,
són per a mi uns desconeguts;
m’és insuportable l’home d’ulls altius
i de cor arrogant.
Pose els ulls en gent fidel del país,
per cridar-los a viure amb mi;
són hòmens de conducta irreprensible
els qui estan al meu servei.
No tindran lloc al meu palau
els homes fraudulents;
no es mantindrà a la meua presència
ningú que mentisca”.

La lletra del nou govern Aragonès, amb els versos d’Espriu, sona molt bé. Només falta que la música també sone igualment bé, per tal que la Generalitat de Catalunya es dedique a treballar en cos i ànima pel bé dels ciutadans, sobretot dels més desafavorits i al mateix temps, els socis de govern no continuen perdent el temps atacant-se o desqualificant-se mútuament, com han fet al llarg de l’última legislatura.

La vida contemplativa (VILAWEB/ONTINYENT, 29/05/2021)

 Cada any, l’Església dedica el diumenge de la Santíssima Trinitat, l’anomenat dia Pro orantibus, a donar a conèixer la vida contemplativa, un carisma molt desconegut en les comunitats cristianes i a pregar pels monjos i per les monges.

Allò de més propi de la vida contemplativa és la pregària. Per això els monjos i les monges evangelitzem el nostre món, més amb què “som” que no amb què “fem”. La vida contemplativa, en el silenci i la pregària, està cridada hui, com ahir i com sempre, a esdevenir testimoni de la gratuïtat de l’amor de Déu per mitjà de la bellesa de la vida fraterna, la pregària i el goig de sentir-nos acompanyats pel Senyor. Perquè és Jesús mateix qui fa camí amb nosaltres per a obrir noves sendes d’esperança enmig de tantes desesperances i fins i tot de tantes desesperacions.

Cal recordar que en l’audiència general, el 5 de maig passat, el papa Francesc parlava de “la dimensió contemplativa de l’ésser humà”, ja que aquesta dimensió és com la “sal” de la vida, pel fet que dóna sabor i gust als nostres dies. En les seues paraules, el papa recordava la primera carta pastoral del cardenal Carlo M. Martini, on qui va ser arquebisbe de Milà parlava de la dimensió contemplativa en aquests termes: “Contemplar no és en primer lloc una manera de fer sinó de ser”.

El papa Francesc ens recordava que “ser contemplatiu no depèn dels ulls sinó del cor. I ací entra en joc la pregària”, fonamental en la vida monàstica (i en tots els cristians), “com un alè de la nostra relació amb Déu”. I és que “la pregària purifica el cor i, amb ell, també il·lumina la mirada”, ja que “la llum de la mirada de Jesús il·lumina els ulls del nostre cor”.

Com deia el papa, “hi ha una gran crida en l’Evangeli, i és la de seguir Jesús en el camí de l’amor. Això és el vèrtex, és el centre de tot”. I per això, “en aquest sentit, caritat i contemplació són sinònims, diuen el mateix”. Aquestes paraules del papa van en la línia del lema d’enguany per a aquesta Jornada Pro orantibus que celebrem aquest diumenge: “La vida contemplativa: a prop de Déu i del dolor del món”. I és que la vida contemplativa ens fa estimar els altres tot servint-los, fent costat als qui més sofreixen.

Com ens recorden els bisbes espanyols amb motiu d’aquesta jornada, el 2021 “no és un any qualsevol”, ja que “travessem una situació global que ha trastocat fortament les nostres vides” per la pandèmia de la Covid-19 que patim des de fa més d’un any. Cal recordar, com fan els bisbes en aquesta jornada, que “la vida contemplativa sofreix quan el món sofreix, perquè el seu apartar-se del món per buscar Déu, és una de les formes més belles d’apropar-se a ell per mitjà d’Ell”. Si el món, en aquest any llarg de pandèmia que portem, ha patit molt “i ha cridat el seu dolor de mil maneres”, aquest crit “recorre la nostra societat i travessa també els murs dels monestirs i convents, on hòmens i dones de l’Esperit eleven al Senyor de la vida el seu himne i la seua pregària”. Per això els monjos i les monges, com diuen els bisbes, “en el més profund del seu cor, on es troben sols amb l’Amic, s’uneixen a tots els éssers humans, especialment, als qui estan ferits, i des d’aquest lloc d’encontre sagrat, aprenen i ensenyen a anomenar tothom, amics”.

La vida contemplativa manifesta el misteri de comunió del Déu Trinitat, que és “un misteri de proximitat entranyable amb l’ésser humà sofrent”. Per això els monjos i les monges hem d’encarnar en les nostres vides l’exemple del bon samarità, que es va fer càrrec del ferit i del marginat.

Com diu la germana M. Pilar Avellaneda, del monestir de Las Huelgas de Burgos, “un cor orant no viu de teories i retòriques, sinó que trepitja la realitat que vivim i sap prendre la mel en el quotidià de la vida, per donar-la a tastar als altres”. Per això i més, amb aquesta pandèmia “els cenobis de vida contemplativa hem estat despertats del son de la inèrcia, de la rutina quotidiana, i hem compartit amb tots els hòmens ser impactats pels esdeveniments de l’emergència sanitària”. I per això la sol·licitud dels monjos i de les monges per estar al costat dels qui sofreixen.

Com em comentava, amb gran saviesa, la germana Blanca López, del monestir cistercenc de Carrizo de la Ribera, en la nostra vida “Déu s’hi apropa gairebé de puntetes, sense demanar res, sense gosar a ser escoltat, amb total gratuïtat. Nosaltres l’escoltem, el sentim i el seu murmuri ens toca l’ànima com una brisa del matí que invita a caminar més de pressa, més conscients de la bellesa del camí”. I per això en la vida monàstica, continuava Sor Blanca, “percebem la seua presència fraterna i pròxima com una mà que està a punt a sostenir-te, animar-te o a aplaudir-te”. Com una mà sempre a punt per a ajudar els més necessitats.

També el P. Isidoro M. Anguita, abat del monestir de Santa Maria de Huerta, ha dit que “la vida contemplativa busca la soledat per a un encontre místic amb Déu, del que no pot quedar fora la seua obra creadora”. I per això mateix, “una vida contemplativa que no és sensible a la humanitat, no és contemplativa”. D’ací que l’abat Anguita ens recorde les paraules d’un pare del monaquisme, Evagri Pòntic, quan deia: “Monjo és aquell que s’aparta de tots i que està unit a tots”. Això vol dir que els monjos i les monges no ens podem aïllar del sofriment del nostre món, ni mirar-lo amb indiferència, sinó que hem de ser sensibles als germans que pateixen més.

Als monestirs, el silenci i la pregària ens fan veure que el fet important en la vida no és quedar centrat en un mateix, sinó, com ha dit el papa Francesc, eixir de nosaltres mateixos per a acompanyar i encoratjar els qui sofreixen. El més important per a la vida del monjo és compartir el pa de l’altar, però també el pa de la desesperança i de les llàgrimes del dolor que mengen tants i tants germans nostres. I per això, lluny de quedar centrats (i tancats) en nosaltres mateixos, lluny de quedar aïllats, els monjos i les monges hem d’entrar en comunió amb tots els qui sofreixen. A més, com a vocació de servei, la vida contemplativa ens fa entrar en comunió amb el misteri Trinitari de Déu, expressió d’unitat i de diversitat, i en el misteri de cada persona, tot acollint-la i estimant-la.

Como ha dit el P. Abat Josep M. Soler, adreçant-se als monjos i a les monges, “és essencial que us obriu a la Paraula de l’Evangeli, perquè transforme cada dia més les vostres vides, a través de la pregària, l’acompanyament espiritual i el servei als germans”. Ací hi ha l’arrel del nostre testimoniatge: una vida de fraternitat i de comunió, de pregària i de servei atent i diligent, per tal d’acollir els germans de comunitat i tots els qui s’acosten als monestirs. Així ho fan les cartoixanes de Benifassà i les caputxines de València, les agustines de Sant Mateu, les carmelites descalces Puçol, Serra i Altea, les dominiques de Xàtiva i de Paterna, les clarisses de Gandia, Vila-real i Canals, les cistercenques de Benaguasil o els cartoixans de Portaceli.

"Les nostres comparances" (VILAWEB/ONTINYENT, 26/05/2021)

 L’amic Eugeni S. Reig ha publicat a internet el recull Les nostres comparances, al qual es pot accedir de manera lliure i gratuïta des de l’enllaç. És un recull de 3.500 modismes comparatius d’igualtat (“agre com un ferro”), de superioritat (“més amarg que l’asséver”) i d’inferioritat (“menys intel·ligent que un tapó de suro”). Aquestes comparances, com ens recorda Reig, “s’usen (o s’han usat) en valencià, però la immensa majoria les comparteixen altres parlars del nostre domini lingüístic”. Cal aclarir, però, que també en trobem algunes que es diuen només en els parlars valencians com ara “més burro que Tacó” o “més fam que Garró”, i, fins i tot, algunes que són localismes que es diuen només en una població determinada com ara “flac com sant Valent” (Vinaròs), “més causa que el Semo” (Carlet), “fer com el rector de Calp: no em mate, senyor moro, que jo renegaré” (Altea), “més por que Tirisiti al bou” (Alcoi) o “tindre’ls com el matxo d’Ifac” (Calp).

En la introducció, Eugeni S. Reig ens diu que “els parlants creem modismes comparatius d’intensitat quan volem expressar que algun ens –animat o inanimat, real o fictici, material o espiritual, concret o abstracte, natural o artificial– té alguna propietat –qualitat, habilitat, facultat, atribut, característica, virtut, defecte– i, per a aconseguir eixe propòsit, emprem el recurs de comparar-lo amb un altre ens que té eixa mateixa propietat de manera manifesta, és a dir, que és coneguda i admesa per tothom”.

La manera d’accedir a les comparacions és molt senzilla. Quan hi entrem s’obri una pàgina que té, en la part superior, les pestanyes Cerca, Introducció, Annexos, Bibliografia i Crèdits. Així, per a trobar un modisme comparatiu determinat, cal obrir la pestanya Cerca i, tot seguit escriure, en l’espai disposat a l’efecte, una paraula significativa que estiga continguda en el modisme en qüestió i, després, pitjar el botó Cerca que hi ha al costat.

Si volem, per exemple, trobar la comparança “inflat com una xinxa”, cal escriure la paraula “xinxa” i pitjar el botó Cerca. De seguida apareixeran totes les comparances que contenen la paraula “xinxa”, entre les quals la comparança “inflat (o unflat) com una xinxa / inflats (o unflats) com a xinxes” que és la que ens interessa.

El recull, que tracta el valor lingüístic i cultural de les nostres comparances, presenta algunes observacions molt interessants sobre els modismes comparatius d’intensitat –especialment l’ús de “com a” amb valor comparatiu–, així com tres annexos i una extensa bibliografia.

Eugeni S. Reig ens presenta una part de la cultura on podem trobar la riquesa lingüística de la nostra llengua.

Aquest recull, molt útil en la consulta i imprescindible per als professionals de la llengua (escriptors, traductors, correctors, etc.), és un tresor que ens permet d’aproximar-nos als modismes comparatius, un tresor que convé conservar i difondre a les noves generacions, per tal que aquestes comparances tan nostres no acaben perdent-se, ja que quan perdem una unitat lèxica, siga paraula o locució, la llengua s’empobreix.

Eugeni S. Reig, que va nàixer a Alcoi l’any 1942, és autor de llibres sobre la nostra llengua com ara El valencià de sempre, Les nostres paraules, El borum i els gospins o Des del meu racó.

El Sinode Diocesà d'una Església que margina el valencià (VILAWEB/ONTINYENT, 22/05/2021)

 Aquest diumenge de Pentecostès, amb la missa presidida per l’arquebisbe de València Antonio Cañizares, es clausurarà el Sínode Diocesà de València. Així culmina aquest Sínode, després de dos anys de treball, que l’arquebisbe Cañizares va convocar al Seminari de Montcada el 13 de juny de 2019, en la festa de Jesucrist Summe Sacerdot. Cal recordar que l’últim Sínode celebrat a la diòcesi de València va tindre lloc els anys 1986 i 1987, durant el ministeri episcopal de l’arquebisbe de València, Miguel Roca.

L’objectiu del Sínode ha estat fer possible una diòcesi “més evangelitzada i més evangelitzadora”.

El Sínode, que acaba diumenge, va celebrar dissabte l’Assemblea Sinodal al paranimf de la Universitat CEU-Cardenal Herrera, a Alfara del Patriarca, on els més de 200 membres sinodals van presentar les propostes que, supose, s’havien debatut prèviament durant aquests dos anys de treball, des de la inauguració del Sínode el 15 d’octubre de 2019.

Els més de 200 pares i mares sinodals de l’assemblea celebrada ahir i que dissabte participen en la Vigília de Pentecostès al Seminari de Montcada, han estat designats per l’arquebisbe Cañizares entre els preveres, religiosos i religioses i laics que el març passat van rebre l’anomenat Instrumentum laboris o material de treball preparat des de les set comissions tècniques del Sínode Diocesà, i també les consultes plantejades per les parròquies, col·legis i Universitats.

Les propostes de l’Assemblea del Sínode Diocesà són (ai!) només de caràcter consultiu i per tant serà l’arquebisbe de València, com a legislador, qui valorarà finalment les propostes per a elaborar el document final del Sínode. El que és un contrasentit és que si el papa Francesc aposta per una Església Sinodal, per què encara continuem amb una Església piramidal on el vot del bisbe val més que els dels pares i mares sinodals? Aquesta situació fa que l’assemblea (no són cristians majors d’edat i tots ells responsables?) no puga determinar els punts a aprovar, sinó que dependrà tot de l’arquebisbe de València. Això explica per què el número 107 del Plan Diocesano de Evangelización, aprovat per l’assemblea reunida a la catedral de València el 15 d’octubre de 2016, encara no s’ha portat a terme. Aquest punt demanava la introducció de la nostra llengua a l’Església i, per tant, que s’aprovaren els llibres litúrgics en valencià. I després de gairebé cinc anys d’aquella reunió, encara no tenim el Missal Romà en valencià que va preparar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Recorde que ja fa temps, el bon amic i prevere valencià Alexandre Alapont, en preguntar-li a l’arquebisbe de València, Antoni Cañizares, com anava el tema del valencià a l’Església, el cardenal li va respondre: “Estamos en ello”, cosa que vol dir que no fan res de res i que encara, en ple segle XXI, el valencià està prohibit a la nostra Església.

Les propostes que s’han treballat són les següents:

Foment d’una acció missionera diocesana conjunta.

Projecte diocesà d’iniciació cristiana de catequesi i formació.

Situar l’Eucaristia i la litúrgia en el centre.

Renovació pastoral de la parròquia al servei de la missió evangelitzadora.

Propostes sobre els agents d’evangelització.

La dona cristiana laica en la vida de l’Església.

Família i jóvens.

Relació entre l’Església, la cultura i la societat.

La caritat a la vida de l’Església.

Com que no sé el contingut de les propostes, tampoc no sé si hi haurà cap referència a la llengua dels valencians a la litúrgia. Però encara que n’hi haja alguna, com la que feia referència en el número 107 del Plan Diocesano de Evangelización, l’Església Valenciana (encara que hauríem de dir més aviat, els bisbes valencians) continuarà, com des de fa segles, arraconant, marginant i prohibint la llengua de Sant Vicent Ferrer a les comunitats cristianes.

El document pel valencià a l’Església elaborat pel Grup Cristià del Dissabte fa referència a l’arquebisbe de València Andrés Mayoral (que per a vergonya nostra té un carrer dedicat darrere de l’Ajuntament de València), que el 1756, enguany fa 265 anys, va prohibir el valencià a l’Església.

L’actitud dels bisbes valencians en relació amb la nostra llengua em recorda (a més de l’arquebisbe Mayoral), l’arquebisbe, també de València, Marcelino Olaechea.

En una carta adreçada al P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, el Sr. Miquel i Diego descrivia magistralment la situació de l’Església valenciana, prohibint el valencià.

El Sr. Miquel i Diego descrivia així (molt encertadament) l’actitud antivalenciana de l’arquebisbe de València Marcelino Olaechea respecte a la llengua vernacla: “Abans de començar la III sessió del Concili, l’arquebisbe reuneix als arxiprestes i els diu: ‘Gracias a Dios aquí no tenemos el problema de Cataluña, por lo que no hace falta introducir el valenciano… y en caso de reformas, se introducirá muy poco el castellano. Mi diócesis será la más lenta’”.

I és que l’arquebisbe Olaechea pretenia bandejar (com realment va fer i continuen fent-ho els seus successors) el valencià de l’Església, perquè segons ell, “el lloc d’emprar la llengua valenciana no és l’Església”, com escrivia Vicent Miquel.

El 22 de desembre de 1964 (continuava la carta de Vicent Miquel), “entreguem 20.000 firmes sol·licitant la introducció de la nostra llengua, al Sr. Arquebisbe”. Entre els 20.000 signants que “seguint les directrius del Concili Vaticà II”, demanaven “l’ús de la llengua als actes religiosos”, hi havia Robert Moròder, Joaquim Maldonado, Martí Domínguez, Vicent Ventura, Vicent Peset Llorca, Raimon, Joaquim Rodrigo, Felip Mateu i Llopis, Manuel Broseta, Nicolau Primitiu, Joan Segura de Lago, Francesc Soriano Bueso, Francesc Burguera, Jordi Valor, Joan Valls, Enric Valor, Joaquim Michavila, Josep Iborra, Santiago Bru i Vidal, Josep Lluís Bausset, Josep Ernest Martínez Ferrando, Lluís Guarner, Emili Beüt, Maria Beneyto, Josep Ferrer Camarena, Vicent Aguilera Cerni, Josep Vicent Mateo, Andreu Alfaro, Matilde Salvador, Vicent Garcés Queralt, Agustí Escardino, Amand Garcia, Miquel Tarradell, Joan Reglà, Manuel Sanchis Guarner i també l’Ateneu Mercantil de València, l’Ateneu del Grau, l’Associació els Lluïsos de Vila-real, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites Descalços d’Onda o els Franciscans de Cocentaina.

Però malgrat els més de 20.000 valencians que demanaren la llengua a l’Església, l’arquebisbe, no fent cas d’aquesta campanya, ni de la recomanació del Concili, digué als arxiprestes en una reunió: “Eso del valenciano es una maniobra política. ¿En sus parroquias entienden el castellano? ¿Sí? Pues no hay más que hablar. Eso del valenciano son cosas de D. Vicente Sorribes”. Per això l’arquebisbe “no presentà el missal valencià de Mn. Sorribes”, amb la qual cosa, com que no el coneixia la Comissió Episcopal, no va ser autoritzat. Exactament igual que ara, ja que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va traduir el Missal Romà al valencià, el va lliurar als bisbes valencians ja fa anys i deu estar “segrestat” en algun calaix del palau arquebisbal de València.

El mes de gener següent es van publicar les disposicions referents a la litúrgia i els missals que s’utilitzarien: cap d’ells en valencià desgraciadament, tal com escrivia Vicent Miquel i Diego: “S’admet la llengua vernacla, el castellà és clar, en l’Epístola i l’Evangeli”. I l’arquebisbe acabà la reunió “amb una amenaça per aquells que ‘por su celo se exceda en sus funciones’”.

El mateix gener se li presentà a l’arquebisbe un escrit, signat per catòlics de relleu, demanant la introducció del castellà a les zones castellanoparlants; el castellà i el valencià a les zones bilingües, i a les zones monolingües valencianes el valencià, sense excloure el castellà.

Vicent Miquel i Diego amb un to pessimista, sabia que malgrat la resposta positiva a favor de la nostra llengua a la litúrgia, “tot és inútil, se’ns estafa impunement”. I afegia en aquesta carta: “Els anticlericals, fruit espontani del País, es riuen de nosaltres dient: No us ho dèiem? Deixeu-se de sotanes”.

Vicent Miquel i Diego, amb tristesa, relatava la situació que vivia l’Església valenciana: “el novembre, quasi expulsaren un seminarista del meu poble del Seminari per parlar de progressisme, de Congar, Rahner, la llengua valenciana i Serra d’Or. Així estan les coses”.

Cinquanta-sis anys després d’aquesta carta de Vicent Miquel i Diego, les coses no han canviat gens. Els bisbes de les quatre diòcesis valencianes, desgraciadament, continuen marginant la nostra llengua. No volen entendre que per raons pastorals cal que l’Església del País Valencià, si és que vol ser realment Església Valenciana, ha de fer del valencià la llengua de la litúrgia i de la catequesi, de l’ensenyament als seminaris i als llibres de baptismes, com fa l’Església de Salamanca i de Madrid amb el castellà. Només així es farà realitat el Pentecostés a les nostres comunitats cristianes. És per això que va treballar sempre Vicent Miquel i Diego, i també capellans exemplars com Alexandre Alapont, els escolapis Francesc Mulet i Enric Ferrer, Josep Antoni Comes, Vicent Cardona, Emili Marí, Vicent Sarrió, Llorenç Gimeno, Manuel Martín Nebot, Jesús Corbí, Jordi Cerdà, els germans Ruix Contelles, Pere Riutort o els amics de les revistes Cresol, Saó o l’Associació Josep Climent de Castelló de la Plana. Com ho van defensar els preveres, que ja ens han deixat, Vicent Sorribes, José Enrique Sala, Miguel Díaz o Vicent Micó.

L’Església Valenciana, en ple segle XXI, pot apostar amb valentia per introduir la nostra llengua a la litúrgia, o bé, vergonyosament, continuar (com fins ara) menyspreant el valencià, aplicant el consell de l’arquebisbe Olaechea: “No hace falta introducir el valenciano”.

M’agradaria que el bisbe de Tortosa Enric Benavent, de Quatretonda, ajudara els altres bisbes valencians perquè apostaren per la llengua i començaren a introduir la nostra llengua a l’Església. Dic això, perquè en l’entrevista que el programa “Signes dels temps”, de TV3, va fer al bisbe deia: “Si vaig a un lloc que tenen una cultura i una llengua pròpia, jo he d’estimar aquesta cultura, he de fer meua aquesta cultura, he de fer meua aquesta llengua, he d’integrar-me plenament en el lloc on he estat enviat”. I encara afirmava amb relació al català: “És la llengua de casa, és la llengua del meu poble, és la llengua que jo estime com a meua”. Desgraciadament, el bisbe Enric no va poder dir en aquesta entrevista: “És la llengua de l’Església Valenciana”. I no ho va poder dir perquè l’Església Valenciana té per llengua oficial el castellà.

M’agradaria que en les reunions dels bisbes de la Província Valentina, el bisbe Enric fera entendre als bisbes de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, la necessitat que l’Església del País Valencià incorpore la nostra llengua a la litúrgia, a la catequesi i als seminaris, si no vol ser (com fins ara) una Església colonitzadora, que tracta els valencians com si fórem una colònia.

En aquest diumenge, Pentecostés encara no ha arribat a l’Església Valenciana, que a diferència d’altres Esglésies que sí que han apostat per les seues llengües, la nostra es veu arraconada i proscrita, relegada al carrer, ja que l’hem de deixar a la porta dels temples.

El Sínode Diocesà de València seria una bona oportunitat perquè l’Església Valenciana es reconciliara amb el valencià, la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la beata Pepa Naval. I que demanara perdó pel genocidi que ha perpetrat al llarg dels segles contra la llengua i la cultura dels valencians. Si fa 20 anys, el 27 de maig de 2001, el papa Joan Pau II visità Grècia i demanà perdó als cristians ortodoxos pels errors comesos, també els bisbes valencians haurien de demanar perdó pel menyspreu que ells i els seus predecessors (amb l’excepció dels bons bisbes Josep Pont i Gol i Josep M. Cases) han comès en relació amb el valencià a l’Església.

Els monjos màrtirs de Tibhirine (Diari de Girona, 21/05/2021)

 Va ser avui fa 25 anys, la nit del 21 al 22 de maig de 1996, quan els monjos de Tibhirine van ser degollats, esdevenint així màrtirs, és a dir, testimonis del Crist. Aquests set monjos, de nacionalitat francesa, van ser segrestats dos mesos abans, la nit del 26 al 27 de març (pel Grup Islàmic Armat, GIA), del monestir de la Mare de Déu de l’Atlas, a Argèlia.

El 24 de desembre de 1993 un grup armat entrà al monestir de Tibhirine, exigint al prior, Christian-Marie Chergé, un impost revolucionari, així com també emportar-se el germà Luc, que era infermer. El prior no accedí a cap de les dues peticions del grup, ja que els monjos no tenien diners i el germà Luc ja era molt gran per fer una travessa a les muntanyes. Però el prior els digué que els ferits d’aquest grup podrien ser atesos al monestir pel germà Luc.

Thank you for watching

Ja abans, els grups fonamentalistes havien exigit que els estrangers abandonessin Algèria. Per això els monjos de Tibhirine van pregar i dialogar comunitàriament sobre si acceptaven aquesta exigència dels grups islamistes perquè deixessin el país, o bé es quedessin amb la gent de la zona, a la qual atenien sanitàriament, cosa que van decidir fer.

Els monjos trapencs de Tibhirine formaven una comunitat orant basada en la comunió amb Déu, per mitjà de la pregària i del servei dels uns amb els altres, com a germans que feien camí plegats. Aquests monjos eren també un signe de comunió de la comunitat amb els seus veïns i fins i tot amb els no creients.

La pregària dels monjos, el seu treball senzill a l’hort i l’assistència sanitària als habitants de la zona, era el dia a dia de la comunitat. En el silenci i el servei humil als seus veïns, els monjos de Tibhirine eren molt estimats pels habitants d’aquella regió. I va ser en bona part per això (i també per ser testimonis de l’Evangeli en aquell país) que van decidir quedar-se al monestir.

La nit del 26 al 27 de març de 1996 uns vint homes armats s’emportaren els set monjos que trobaren al monestir. El segrest va ser reivindicat pel GIA, que exigí a França un intercanvi de presoners. Com que aquesta condició no fou atesa, el 21 de maig següent, avui fa 25 anys, els set monjos foren degollats. D’aquesta manera es convertiren en màrtirs de reconciliació, de convivència i de pau i també en testimonis de diàleg entre l’Islam i el món Occidental.

AD

Solo esta semana, contrata Fusión al 50% ¡y llévate un smartphone libre por 0€/mes!

¡Atento!

Els monjos màrtirs de Tibhirine, en la pregària, l’acolliment i el servei als altres, són en el nostre món testimonis de l’amor de Déu. I també signes profètics, com demanava el papa Francesc als superiors generals. Signes «capaços de desvetllar el món i d’il·luminar el futur, malgrat les pròpies debilitats i el propi pecat» (La Civiltà Cattolica, 4 de gener de 2014).

L’amor a Déu va empènyer aquests monjos màrtirs (beatificats el 8 de desembre de 2018) a comprometre’s entre ells com a germans en la pregària i en el servei i també a reconèixer en els altres el proïsme, per així donar la vida per l’Evangeli.

De l’Aylan al xiquet de Chicago (CASTELLÓ NOTÍCIES, 20/05/2021)

 Tots recordem la mort del menut Aylan, el xiquet sirià d’origen kurd, que amb només tres anys aparegué ofegat en una platja turca. Aquesta tragèdia, una més de les que passen cada dia amb les famílies que fugen de la guerra i de la fam, va tenir lloc el setembre de 2015. L’últim drama conegut, amb un altre xiquet mort, aquesta vegada pels trets d’un policia de Chicago, ocorregué fa només uns dies. La policia de Chicago matà d’un tret aquest infant de només 13 anys, al barri hispà la Villita, malgrat que el xiquet estava amb els braços alçats i desarmat. A les dures imatges de televisió, es pot veure l’agent disparant al pit i el menut caient immediatament a terra.

Recentment, amb motiu del Dia Internacional contra l’esclavitud Infantil, el papa Francesc deia: “Ens avergonyim davant Déu” per l’esclavitud infantil.

També el papa, fa uns dies, va adreçar un missatge als participants en la conferència Internacional, “Una política arrelada al poble” (Flama, 16 d’abril de 2021), afirmant que “una política que es desentén dels pobres, mai no podrà promoure el bé comú”. Aquesta conferència té com a base el nou llibre de Francesc, “Somiem junts”.

Aylan, ofegat a la mar

El títol del llibre del papa, “Somiem junts”, i la crida a no desentendre’ns dels pobres, com Aylan i el xiquet mort a Chicago, em recorden el somni que va tenir Martin Luther King fa 58 anys.

Per això, 58 anys després del somni de Martin Luther King, també jo hui he tingut un somni.

He somiat un món basat en la justícia i en la fraternitat. Un món on els més forts no abusaven dels més dèbils i on la pau feia possible la llibertat i la fi de les guerres i de la violència.

He somiat que tots compreníem, com digué Gandhi, que “no hi ha un camí per a la pau”, sinó que “la pau és el camí”. I per això destruíem les armes i acabàvem amb la indústria bèl·lica.

He somiat que la fam i l’analfabetisme eren eradicats del planeta. I la cultura arribava a tots els pobles i a tots els hòmens i dones.

He somiat que els xiquets podien créixer en llibertat, per tal d’arribar a ser hòmens i dones lliures.

He somiat que la natura era respectada, que l’aire era net i que l’aigua, un dret universal, arribava a tots els pobles.

El xiquet abatut per la policia

He somniat que s’acabava l’esclavitud (les esclavituds!) de les dones i dels infants. I que tots ells podien viure amb dignitat, sense ser mai més, propietat dels hòmens.

He somiat que hi havia treball per a tothom, que s’acaba l’atur i que els jóvens no havien de deixar el país, per tal de tindre una feina digna.

He somiat que s’acabaven els desnonaments, i que el dret a l’habitatge era respectat i protegit.

He somiat bancs i entitats financeres amb rostre humà, que no xafaven els més desvalguts, sinó que amb un esperit ètic, ajudaven els qui més ho necessitaven. He somiat que per damunt dels beneficis, els bancs eren entitats que recolzaven els qui estaven passant una situació crítica.

He somiat que els governants eren hòmens honrats, que rebutjaven la corrupció, el frau i la mentida i que es preocupaven de veritat pel bé dels ciutadans.

He somiat una sanitat a l’abast de tothom, sense retallades ni llistes d’espera escandaloses. He somiat que els governants tenien una sensibilitat pels més desvalguts i que els malalts dependents eren atesos amb eficàcia.

He somiat que els pensionistes podien viure amb dignitat i no amb la pensió de misèria que cobren molts d’ells.

He somiat també, que els xiquets podien créixer en llibertat, sense fam, guerres ni injustícies.

He somiat que s’extingia el racisme, la xenofòbia i tota mena d’ideologia totalitària, que no fan sinó degradar la humanitat.

He somiat que els pobles podien decidir amb llibertat el seu futur, sense por. He somiat que les nacions sense estat podien establir acords internacionals i votar la seua autodeterminació, sense cap mena d’opressió.

He somiat una fraternitat universal, on tothom se sentia germà i germana dels altres i de l’univers, sense diferències de races.

He somiat, com Martin Luther King, que aquest somni podia fer-se realitat, si tots posàvem de la nostra part allò de millor que tenim. I si som capaços de mirar-nos els uns als altres amb el cor.

El 24 de maig de 2013, el papa Francesc deia: “Vull invitar-vos a percebre la llum de l’esperança en els ulls i en el cor dels refugiats”. I afegia encara: “No oblideu la carn de Crist que és en la carn dels refugiats”. I dos mesos després, el papa es lamentava dels “immigrants morts a la mar per unes barques que en lloc de ser una via d’esperança, ha estat una via de mort”.

Hui la carn del Crist la trobem en el menut Aylan i en el xiquet mort a Chicago i en tots aquells que continuen plorant, sofrint i morint.

La Pasqua que estem vivint és una crida a la fraternitat. Fa uns dies, el professor Josep  Mª Esquirol (Catalunya Cristiana, 18 d’abril de 2021) deia que “estimar és l’infinitiu de la vida”. Per això les accions més sensates “són aquelles que fan que el món siga més harmoniós o que la vida tinga més intensitat. I certament, quan s’estima, la vida adquireix més força”.

La mort d’Aylan i del xiquet de Chicago, és una crida a acabar amb la violència i a fer realitat un món més humà, per així descobrir en aquests infants i en tots els qui pateixen, la carn del Crist. La recent mort de l’infant de Chicago ens urgeix a somiar junts, com ens demana el papa, perquè cap xiquet no haja de morir violentament, ni visca en condicions de vida infrahumanes.