La primera pastoral del bisbe Tarancon (VILAWEB/ONTINYENT, 07/05/2021)

 Amb data de 8 de maig de 1946, hui fa 75 anys, el “Boletín Oficial Eclesiástico del Obispado de Solsona” publicava la primera carta pastoral que el nou bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon, va escriure només un mes després de la seua entrada a la diòcesi, el 14 d’abril anterior.

La pastoral, que s’adreçava “al Venerable Clero y fieles de Nuestra amada Diócesis”, començava recordant “Nuestra entrada solemne en la Diócesis, conmovidos todavía por las manifestaciones de amor y entusiasmo que Nos tributasteis”.

En la introducció de la pastoral, tenint en compte que el jove bisbe es dirigia per primera vegada a la seua diòcesi, Tarancon deia que no volia fer-ho “en tono ritual y protocolario y como cumpliendo un expediente que imponen las formas sociales”. Fer-ho així, continuava Tarancon, seria “impropio de Nuestra condición de Padre y Pastor de vuestras almas y del cariño que Nos habéis manifestado”. Amb aquesta pastoral, el bisbe de Solsona volia donar al text “un tono afectivo y cordial como corresponde a un padre al dirigirse a sus hijos”. Tarancon volia amb les seues paraules, “imitar al Maestro poniendo en Nuestras palabras la misma ternura y el mismo calor de la intimidad, hablándoos al corazón”.

El bisbe Tarancon començava desitjant la pau als seus diocesans, ja que “¿qué saludo mejor os puede dirigir vuestro Obispo al ponerse por primera vez en comunicación con vosotros, que aquel que tantas veces saliera de los labios del Maestro; la paz sea con vosotros?”.

El bisbe feia memòria de l’“actual momento histórico, cuando los horrores de una guerra fratricida, primero, y las crueldades de un conflicto mundial después, nos han hecho apreciar” la importància de la pau. Malgrat tot, encara que “oficialmente estamos en paz”, pel fet que havia acabat la guerra civil, “¿No es verdad que hace falta todavía ganar la paz”, ja que “ni hay paz internacional, ni hay paz política y social, ni hay paz doméstica, a pesar de la paz, más aparente que real, que oficialmente celebramos?”. I és que la “pau” de Franco, no era una autèntica pau.

El bisbe Tarancon expressava la seua “más sincera y afectuosa gratitud” per les atencions que havia rebut des del moment que “se hizo pública la noticia de Nuestra promoción para este obispado”, amb “centenares de cartas y telegramas” que “vinieron a traernos vuestra felicitación”. El bisbe Tarancon encara estava commogut per “vuestra fe, vuestro entusiasmo, vuestro fervor, la alegría que se reflejaba en vuestros rostros al recibir a vuestro Padre”.

El bisbe de Solsona sabia que a la seua diòcesi no hi havia una manca de preveres i per això donava gràcies a Déu pel fet de comptar “con numerosos colaboradores y con colaboradores activos, celosos, abnegados”, així com també per “vuestra fe recia, vuestras costumbres austeras y cristianas, vuestra vida patriarcal” i per això considerava aquesta diòcesi “la parte más sana y más religiosa de toda Cataluña”.

Després d’aquesta introducció, el bisbe Tarancon començava la primera part de la pastoral, que titulava: “Nuestra posición ante la adversidad”. El bisbe recordava que “azarosos son los tiempos que vivimos”, per la qual cosa calia “avivar nuestra confianza en el Señor”. Malgrat les dificultats del moment, “lejos de provocar el desaliento debe animarnos a luchar con valentía y a superar nuestra propia flaqueza”.

Amb la paraula “confusión”, el bisbe expressava “la realidad del momento que vivimos”, ja que havien vist “el fracaso de regímenes que parecían omnipotentes y de filosofías que consideraban axiomáticas”. Tarancon destacava, pel que feia referència a la confusió en l’ordre polític, el fracàs del totalitarisme, amb un sarcasme del tot cruel. I és que “sobre un totalitarismo fracasado  quiere apoyarse con ansias más imperialistas y absorbentes, otro totalitarismo más injusto e inhumano”. I per això, Tarancon deia que “en nombre de la democracia se pretende privar a los pueblos del derecho de gobernarse por sí mismos”.

Pel que feia al confusionisme en l’ordre social, Tarancon recordava “el liberalismo económico, que era injusto a pesar de las apariencias de justicia con que se presentaba y que había hecho posible que ‘las riquezas estuviesen mal repartidas e injustamente aplicadas’ en frase de Pío XI” i que portà “una reacción extremista y violenta: el socialismo”. Tarancon feia memòria del “liberalismo económico o capitalismo y el socialismo” com a “dos ejércitos en orden de combate”. Tarancon reconeixia que “el socialismo, a pesar de la injusticia de sus principios y de la violencia de sus procedimientos, había conseguido un progreso justo en la legislación social” i per això “el repudio que se dio al socialismo con nuestra guerra de liberación, no podía significar una aprobación de las injusticias del régimen capitalista”. El bisbe Tarancon acabava aquest apartat de la pastoral recordant que “los mismos que tacharon de revolucionarios y socialistas a León XIII y a Pío XI cuando escribieron sus Encíclicas sociales, han querido calificar con el mismo mote los avances que se han producido en España en la legislación social”.

Quant a la confusió en l’orde moral, Tarancon denunciava un fet escandalós com era que “al amparo de las necesidades de guerra se hacen los grandes negocios sin reparar en la justicia de los medios y de los procedimientos”. El bisbe s’adonava que “como consecuencia de la guerra se produce la escasez de ciertos artículos”, que d’una manera immoral era “hábilmente aprovechada por los desaprensivos  en su propio beneficio”.

En el següent punt de la pastoral, Tarancon reprovava “con toda energía”, el que anomenava “Modernismo moral, jurídico y social”. Tarancon parlava dels “peligros de este confusionismo” i de quin era “nuestro deber”, centrat en evitar “el pesimismo y el desaliento”.

En la segona part de la pastoral, Tarancon començava parlant de “la postguerra”. En primer lloc el bisbe de Solsona feia referència al “vendaval laicista” i el “proceso de descristianización”. També denunciava l’odi als enemics que fa que “el corazón del hombre hecho para amar, aprendió a odiar y a concebir el odio como una obligación”. Tarancon recordava que, malgrat que ja feia uns anys que havia acabat la guerra civil, “el odio no ha quedado satisfecho. El abismo permanece abierto todavía. Los hermanos siguen odiándose”. Tarancon remarcava que “el odio es eminentemente destructor y corrosivo y anticristiano” i per això deia que “sobre el odio no puede asentarse la paz, ni puede florecer la prosperidad, ni puede fundarse la grandeza de un pueblo”. Tarancon s’adonava que l’odi “y sus secuelas de rencores y venganzas, no han desaparecido por completo ni en unos ni en otros” i considerava que això era “el mal más grave, la consecuencia más funesta de la guerra civil que hemos sufrido”. Tarancon sabia que “el mal no ha desaparecido por completo”, ni tan sols entre els cristians, que no “saben imitar el ejemplo de sus predecesores en la fe que llamaban la atención de los paganos por el espíritu de caridad fraterna que les unía”. I és que, com deia Tarancon, “todavía se recuerdan demasiado conductas pasadas. Todavía se ven miradas recelosas y se oyen palabras de rencor”.

Tarancon dedicava un punt a l’egoisme, que creix “a medida que el hombre se olvida de su fin sobrenatural”. Semblava que la guerra civil “había de producir una sana reacción” en contra de l’egoisme. Però com deia Tarancon, “la realidad ha sido muy otra de la que todos esperábamos”. I és que “después de la guerra el egoísmo ha crecido en el corazón de los hombres de una manera alarmante. E incluso personas que se llaman cristianas y hasta piadosas se dejan guiar por el egoísmo con un desenfado que debe alarmarnos”.

Tarancon parlava també de la immoralitat, pel fet que fins i tot després de la guerra, “nuestras costumbres han perdido en casi todos los ambientes aquel sello de austeridad y modestia que era su distintivo”. I Tarancon afegia encara: “No os descubrimos ningún secreto si os decimos que en este aspecto nuestra situación es ahora mucho más terrible que antes de la guerra”. Tarancon parlava també de “la inmoralidad en los negocios” i de la vida de les dones “de las clases elevadas y aún de la clase media”, que qualificava com a “completamente hueca, vacía, superficial”. També feia referència a la immoralitat dels jóvens, a la llar i a la vida social, sobretot en relació a “los espectáculos, las diversiones, las costumbres” i al “naturalismo” i al perill que Tarancon, com els papes, anomenava “americanismo”

Un altre mal que mencionava era “la ignorancia religiosa”, que anava “extendiéndose de una manera alarmante”. Per això el bisbe de Solsona deia que “la ignorancia religiosa es una de las plagas más extendida y más terribles el pueblo cristiano”. Afirmava que ara era “el momento oportuno para marcar rumbos  y fijar orientaciones” i per això demanava que “nuestros católicos tengan una formación completa y exquisita”.

En la tercera part de la carta pastoral, Tarancon, davant els mals que tenallaven el món, presentava “el único remedio que se puede dar a esta sociedad que va a la deriva y está a punto de perecer” i que era la “doctrina que nos ofrece Jesucristo”. El bisbe Tarancon demanava als seus diocesans que “cada mente” fóra “evangelio” i que “cada corazón” fóra “un sagrario”, que era la consigna de “la Asociación de los Jóvenes de la Acción Católica Española”.

Tarancon també posava la caritat, és a dir, l’amor als altres sense límits, com a “virtud básica del cristianismo”, amb el doble manament d’estimar Déu i el proïsme. Tarancon volia que “la virtud de la caridad inflame otra vez los corazones cristianos” i presentava “el precepto de la caridad para con nuestros hermanos”, com el manament “a amar al prójimo con amor afectivo, esto es, de corazón y de verdad”. Tarancon ho expressava encara amb més claredat, quan deia que l’odi era incompatible amb la caritat i per això afirmava que “odiar a un hermano es pecado”, ja que “el odio y la caridad son dos sentimientos contradictorios”. Per això Tarancon afirmava que “el egoísmo es contrario a la caridad”.

Un altre punt de la pastoral era l’almoina, que era “un verdadero mandamiento que obliga” i per això “los que cierran su corazón ante la miseria del prójimo y no procuran remediarla en la medida de sus posibilidades, merecen la condenación del Señor”. Tarancon presentava a la diòcesi la necessitat de crear els “Secretariados Diocesanos y Parroquiales de Caridad” per a “encauzar convenientemente la caridad de todos los católicos para remediar el mayor número posible de necesidades”.

I demanava la “defensa de la pública moralidad ” i de “la moral individual”, fent referència als “espectáculos” i les “diversiones exóticas y anticristianas que han tomado carta de naturaleza entre nosotros”, sobretot “el baile moderno”. Tarancon encara parlava de les modes i donava unes “normas concretas de modestia femenina”, sobre la mida dels vestits i altres elements relacionats amb la moralitat d’aquell moment i per això parlava de fer possible la “cristianización de la familia”.

La pastoral també tenia un punt dedicat a la “debida preparación para el matrimonio” i un altre sobre “la verdadera Acción Católica”, per tal de donar als seglars una “preparación doctrinal y técnica”. El bisbe també s’adreçava a “la gran masa del pueblo, sin distinción de clases y condiciones”.

El bisbe de Solsona tractava de nou el tema del “problema social”, que “ha adquirido una importancia decisiva para nosotros”. Tot i reconèixer de nou que “el socialismo ha fracasado como sistema de gobierno en nuestra Patria”, Tarancon deia que “en honor de la verdad, el socialismo ha conseguido muchas mejoras para los obreros y ha obligado por la fuerza a que no pocos ricos cumpliesen con sus deberes sociales”. Tot i que no lloava el socialisme, Tarancon creia “sinceramente que el socialismo cumplió en nuestra Patria una misión providencial”. I el Tarancon més sensible al problema de la pobresa, deia que “el socialismo fue un instrumento en las manos de Dios para castigar las injusticias que se cometían bajo el régimen capitalista y para conseguir unas mejoras sociales que por evolución pacífica difícilmente se hubiesen conseguido”. Aquestes paraules ja preveien que aviat, Tarancon seria titllat d’“obispo rojo”.

Tarancon tractava sobre la “nueva orientación de la Acción Católica Española” i sobre “el problema de nuestra Diócesis”. I és que, tot i que encara no podia parlar “por experiencia propia de las necesidades en Nuestra Diócesis”, sí que estava preocupat per la situació de “zonas industriales”, amb treballadors a “las minas y fábricas”.

Aquesta primera pastoral del nou bisbe de Solsona acabava confiant el seu ministeri pastoral a “la protección de la Santísima Virgen del Claustro, patrona de la ciudad de Solsona, bajo cuya protección hemos querido poner Nuestro pontificado, seguros de su ayuda maternal” i també a “la intercesión de aquellos dos hijos de Nuestro Obispado, San Ramón Nonato y San Pedro Claver, honra y prez de nuestra Diócesis”.

El bisbe Tarancon encara feia un “llamamiento a todos”, per tal que “unidos todos los fieles a sus pastores propios y éstos a su Obispo, podamos conseguir la recristianización completa y total de esta Diócesis que el Señor Nos ha señalado y de la que nos sentimos Padre, Maestro y Pastor”.

Tarancon acabava la pastoral amb una “conclusión”, on es mostrava optimista i confiat “mirando al futuro de nuestra Patria y de nuestro pueblo”, per així treballar “sin descanso para que podamos ver muy pronto el resurgimiento espiritual de nuestro pueblo”.

“L’Església accepta el dret d’autodeterminació dels pobles” (El TEMPS,

 Aquestes eren les declaracions que el bisbe Teodor Úbeda, de Mallorca, va fer al diari “Baleares” el 7 de setembre de 1991. El bisbe Teodor deia que “el dret d’autodeterminació dels pobles és una doctrina inclosa en el Concili Vaticà II i, en conseqüència, acceptada i defensada per l’Església”. El bisbe Teodor afegia encara que “la fórmula política” per “concretar el grau, la manera i els condicionaments de nacionalisme, és una cosa que ha de decidir el conjunt de la societat de cada poble, en la qual l’Església és només una veu més”. Tot i reconèixer que ell era partidari de “mantenir la unitat d’Espanya”, el bisbe Teodor creia que l’Església “podia sol·licitar el dret de l’autodeterminació”. Per això també era partidari “d’una província eclesiàstica pròpia” per a les Balears, ja que considerava que les Illes “són una entitat sociològica que posseeix trets distints i diferenciadors de les altres províncies eclesiàstiques que existeixen a Espanya”. Per això el 1984, amb els altres dos bisbes illencs, el de Menorca i el d’Eivissa, demanà la creació de la Província Eclesiàstica de les Balears, que no fou concedida pel Vaticà.

El bisbe Teodor rebutjava qualsevol motivació política en les seues declaracions, i per això deia que “el fet que l’Església subratlle i estimule els signes d’identitat de cada poble, és un plantejament purament pastoral”.

Les paraules del bisbe Teodor estaven en sintonia amb la nota que, 27 anys després feren els bisbes de Catalunya: “No podem ignorar ni menystenir que, en relació a Catalunya, existeix un problema polític de primer ordre, que obliga a cercar una solució justa a la situació creada, que sigui mínimament acceptable per a tots, amb un gran esforç de diàleg des de la veritat, amb generositat i recerca del bé comú de tothom. Per això, tal com hem demanat repetidament, amb paraules del papa Francesc amb les que ens sentim compromesos, diem als catòlics i a tots els qui ens vulguin escoltar, que «és hora de saber com dissenyar, en una cultura que privilegiï el diàleg com a forma de trobament, la recerca de consensos i acords, però sense separar-la de la preocupació per una societat justa, memoriosa i sense exclusions». (Evangelii Gaudium 239)”. Els bisbes catalans, com a “pastors de l’Església que fa camí a Catalunya”, afirmaven que no els corresponia a ells “optar per una determinada proposta als nous escenaris que en els darrers temps s’han plantejat” (Nota dels bisbes de Catalunya, 16 de febrer de 2018).

També el Compendi de la Doctrina Social de l’Església afirma que una nació “té un dret fonamental a l’existència”, a “construir el propi futur” (nº 157), com deia el bisbe Teodor.

Però el discurs del papa Joan Pau II a l’Assemblea de les Nacions Unides, el 5 d’octubre de 1995, és el més clarificador: “Ningú, ni un estat, ni una altra nació, ni cap organització internacional, no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir”. Per això els bisbes catalans, en el document de 1985: “Arrels cristianes de Catalunya”, deien: “Com a bisbes de l’Església de Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història, i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un estat han de ser respectats i fins i tot promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària”.

La majoria dels bisbes espanyols han arribat a qualificar la unitat d’Espanya de “bien moral”. I així, el 18 de novembre de 2019 en el discurs d’obertura de l’Assemblea Plenària dels bisbes espanyols, l’arquebisbe Ricardo Blázquez, president de la Conferència Episcopal Espanyola en aquell moment, a més de dir que “la Constitució espanyola no té data de caducitat”, parlà de la “concòrdia de tothom”, contraposant-la a “la temptació del caos”. Per això l’arquebisbe Blázquez demanà que “no prevalga mai” el caos sobre “la unitat assegurada per la Constitució”.

Pel contrari, els bisbes catalans han defensat “la legitimitat moral de les diverses opcions sobre l’estructura política de Catalunya, que es basen en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i siguen defensades de forma pacífica i democràtica” (Nota dels bisbes catalans, 16 de febrer de 2018).

També el bisbe Xavier Novell, de Solsona, ha defensat diverses vegades “els drets propis de Catalunya”, que “estan fonamentats primàriament en la seua mateixa identitat com a poble”. Per això el bisbe de Solsona ha afirmat que “a la llum de la Doctrina Social de l’Església, Catalunya té dret a l’autodeterminació”.

També el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, el valencià, Agustí Cortés, afirmava en una entrevista recent (Catalunya Religió, 3 de març de 2021), que “qualsevol opció, sigui a favor o en contra de la independència o de l’autogovern, és legítima”. Sense ser, ni molt menys un bisbe independentista, Agustí Cortés reconeixia que “personalment pots pensar el que vulguis”. I per això remarcà que “l’Església es troba en un sa pluralisme d’opcions polítiques”, a diferència del que pensen la majoria de bisbes espanyols que, gairebé, posen la unitat d’Espanya com un dogma. El bisbe Agustí en aquesta entrevista deia encara: “Mentre una persona pugui recitar el credo i sentir-se ben cristià, si un està pensant en la independència i l’altre no, el bisbe no pot dir qui està més en l’Evangeli”. I finalment: “Jo tinc molt clara l’obligació moral d’estimar Catalunya. És un dret i un deure de qualsevol cristià estimar el teu país i treballar per ell”.

Curiosament, mentre els bisbes espanyols defensen la unitat d’Espanya, el bisbe Pierbattista Pizzaballa, Patriarca Llatí de Jerusalem, deia l’octubre passat en la conferència “Terra Santa i Orient Mitjà”: “No és pot dir als palestins que no tenen dret a una terra i a una nació”. I per això demanava “una solució digna” per als palestins.

Amb tot, i com que la unitat d’Espanya no és cap dogma ni tampoc no forma part del Credo, els cristians podem optar i defensar lliurement, sempre amb mètodes pacífics i democràtics, qualsevol opció política per al futur de Catalunya i de l’estat. I és que com deia el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat, en el seu llibre, “Ser independentista no és cap pecat”. Amén.

'Di estrema dresta' (CASTELLÓ NOTÍCIES, 28/04/2021

 D’aquesta manera definia l’Osservatore Romano el partit espanyol Vox per la seua política xenòfoba, situada a les antípodes de l’Evangeli. I és que l’actitud arrogant dels representants de Vox a les institucions democràtiques i el seu discurs d’odi, revela clarament la prepotència, la falta de cultura democràtica i el menyspreu d’aquest partit envers els refugiats i els immigrants de la nostra societat.

El darrer episodi on Vox ha mostrat el seu odi pels immigrants, la gent més vulnerable (i per això mateix els més estimats per Jesús), ha estat amb els cartells de Vox, al metro de Madrid, tot contraposant la pensió d’una senyora jubilada amb els diners destinats als menors no acompanyats. A més de la mentida de les xifres que mostra el cartell, la contínua criminalització que fa Vox dels immigrants, situa aquest partit a les antípodes del missatge de Jesús. Només cal recordar el llibre de l’Èxode que afirma: “No oprimiràs el foraster” (Ex 23:9). I el llibre del Levític: “El foraster que resideix entre vosaltres vos serà com un dels vostres nadius, l’estimaràs com a tu mateix” (Lv 19:34). I encara, el llibre del Deuteronomi diu: “No faces injustícia als forasters” (Dt 24:17).

Abans Pablo Iglesias li reia les gracietes a Espinosa de los Monteros

Les mentides i la manipulació de Vox criminalitzant els menors no acompanyats i en general tots els immigrants, és del tot immoral. En el polèmic cartell que Vox ha posat en la campanya electoral de Madrid, tot és fals: les xifres són falses i el menor del cartell no és cap menor. A més, no es tracta d’una persona estrangera i la foto no s’ha fet a Espanya (El Nacional, 23 d’abril de 2021). De fet, el jove d’aquesta foto, amb una caputxa i un mocador que amaga la meitat de la seua cara, Vox l’ha tret d’un banc d’imatges i l’autor d’aquesta imatge és Ahnaf Piash. A més, el jove de la foto és un amic d’Ahnaf Piash.

Les mentides i les manipulacions de Vox

I malgrat aquestes falsedats, una vegada més, un jutge ha actuat (de nou) afavorint aquesta campanya indecent de Vox, ja que ha rebutjat que el partit d’Abascal retire els cartells contra els menors col·locats al metro de Madrid (La Vanguardia, 23 d’abril de 2021).

El jove del cartell, que ni és menor no acompanyat ni es troba a l’estat espanyol

També ha estat molt comentat el debat polític a la cadena SER, en el qual el Sr. Pablo Iglesias abandonà la taula, davant l’actitud xulesca i desafiant de la Sra. Monasterio. Però perquè el Sr. Iglesias el desembre de 2019 reia les gracietes de Vox? El que ha passat amb l’actitud desafiant de la Sra. Monasterio en el debat de la SER, ja havia passat fa temps, quan la Sra. Monasterio va muntar el seu numeret (Vicent Partal, Vilaweb, 24 d’abril de 2021), en una conferència del president Puigdemont. Però com que era contra un líder independentista, ningú no es va escandalitzar. Ara recollim els fruits del que va sembrar Vox, mentre diversos partits miraven cap a una altra banda.

Les amenaces que reben els immigrants i les que rep Sor Lucía Caram a Manresa per part dels ultres més primaris, és intolerable, no només pel que fa a l’Evangeli, sinó també pel que fa als Drets Humans.

VOX, partit d’extremadreta, com diu l’Osservatore Romano

Per això no em va sorprendre la nota de l’Osservatore Romano del 4 de desembre de 2019, quan, amb motiu de les eleccions del 10 de novembre de 2019, el diari del Vaticà deia que havia estat elegit com a vicepresident quart de la mesa del Congrés, “Ignacio Gil Lázaro della formazione política di estrema destra Vox”.

Els cristians no podem mirar cap a un altre costat davant la prepotència i el “cristofeixisme” d’alguns polítics, que ens mostren rosaris i creus, o acaben el seu discurs amb un: “Que Déu vos beneïsca” i després (com sepulcres emblanquinats), menyspreen la dignitat humana dels més desvalguts, que com ha dit el papa Francesc, son “la carn de Crist”. I encara que mirar cap a un altre costat és més còmode, no podem fer-ho. Com Jesús, que tampoc no mirà cap a un altre costat, ni es mostrà “neutral”, sinó que, amb valentia, denuncià la hipocresia dels fariseus i dels mestres de la Llei, anomenant-los sepulcres emblanquinats. Perquè com ha dit l’arquebisbe Desmond Tutu, “Si eres neutral en situacions d’injustícia, has triat el costat de l’opressor”.

Quan Iglesias i Vox reien junts

Davant actituds antievangèliques, no podem restar en silenci, sinó que hem de seguir l’exemple del teòleg Johan-Baptist Mezt, que era crític amb un cristianisme aburgesat. Per això Mezt instava “el cristianisme a ser decididament un agent de canvi davant la injustícia que impera en el món”.

Finalment, quan Vox criminalitza els immigrants il·legals, ¿pensa també en els espanyols que van arribar (sense papers) a Mèxic, Argentina, Cuba, el Sàhara o Guinea Equatorial, per “descobrir” aquelles terres? ¿O és que Vox pensa que els conqueridors tenien els papers en regla per arribar a aquells llocs?

No és estrany que l’ultradreta espanyola haja qualificat el papa Francesc de comunista. El que sí que queden ben retratats són els dirigents de Vox, que hauran d’escoltar de Jesús: “Era foraster i no em vau acollir” (Mt 25:43).

Afortunadament els bisbes espanyols, encara que d’una manera molt tímida, han lamentat el cartell de Vox. El portantveu de la Conferència Episcopal Espanyola i bisbe auxiliar de Valladolid, Luis Argüello, ha dit que li sembla “dolorós que es posen en conflicte dues realitats problemàtiques de la nostra societat” com són els pensionistes i la immigració (Religión Digital, 23 d’abril de 2021). Amb tot, crec que la CEE hauria d’haver denunciat amb més contundència (com fa altres vegades en relació al govern de l’estat), la manipulació que fa Vox i la seua política basada en l’odi, totalment allunyada del missatge de pau i de fraternitat de l’Evangeli.

Josep Miquel Bausset

El Manifest del Grup Cristià del Dissabte (18/04/2021)

 Aquests dies (56 anys després del manifest de 1965 signat per més de 20.000 valencians), el Grup Cristià del Dissabte ha donat a conèixer un nou Manifest per a reivindicar el valencià a l’Església del País Valencià. Aquest Manifest demana als bisbes valencians un dret tan bàsic com poder celebrar la nostra fe en la nostra llengua.

Promogut pel Grup Cristià del Dissabte, el Manifest ens recorda que el 1756 l’arquebisbe de València Andrés Mayoral prohibí l’ús del valencià a l’Església i per això, des d’aleshores “no podem parlar amb Déu amb la llengua dels nostres pares”. Per això, “fa 265 anys d’una anomalia esquizofrènica que ens obliga a deixar la llengua per parlar amb Déu”.

El text recorda el Vaticà II, un esdeveniment que obrí “una esperança d’introduir l’ús del valencià a la litúrgia”, per mitjà de la Constitució Sacrosanctum Concillium, un text que els bisbes valencians han ignorat.

El Manifest del Grup Cristià del Dissabte, amb aquests cinc punts, demana:

1. Que siguen editats els llibres litúrgics, catecismes i altres textos, en valencià segons les normes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
2. 2. Que s’introduïsquen als seminaris i casses de formació religioses, cursets per a coneixement de la història, cultura i llengua valencianes.
3. 3. Que es promoga l’aprenentatge del valencià per a l’adquisició de la competència lingüística  per a tots els preveres de les diòcesis valencianes.
4. 4. Que els bisbes valencians facen una pastoral col·lectiva per a promulgar, en un temps prudencial, celebrar almenys una Eucaristia en valencià en cada parròquia i altres llocs de culte de les comarques valencianoparlants, els diumenges i festes.
5. 5. Que els bisbes facen suggeriment a les comarques castellanoparlants, com a signe d’unió o pertinença d’utilitzar el valencià en alguna pregària, cant o monició.

Demanar el valencià a l’Església Valenciana (un fet tan natural que no hauríem de fer si els bisbes estimaren la nostra llengua), ens manté en comunió amb la fidelitat dels mossens Miguel Díaz, Vicent Faus, Francesc Gil, Vicent Micó, Vicent Ribes, José Enrique Sala, Antoni Sanchis i Vicent Sorribes, preveres capdavanters en la defensa del valencià a la litúrgia, amb el jesuïta Francesc de Borja Banyuls i amb els laics Cristòfor Aguado, Andreu Alfaro, Francesc Burguera, Martí Domínguez, Francesc Ferrer Pastor, Robert Moròder, Nicolau Primitiu, Joan Reglà, Matilde Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor o Vicent Ventura, que ja ens han deixat.

Aquest nou manifest, adreçat als nostres bisbes, està obert perquè milers i milers de valencians el puguem signar, per demanar que Pentecostes arribe a la nostra Església i d’una vegada per totes l’Església valenciana utilitze la nostra llengua, per a passar així d’una Església colonitzadora a una Església inculturada i encarnada en la realitat del poble que serveix. I és que a la catedral de València, ni el dia de Sant Vicent Ferrer la missa, presidida per l’arquebisbe Cañizares va ser tota en valencià. L’arquebisbe de València només va dir en la llengua de Sant Vicent: “En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant” i la introducció, la col·lecta i la introducció i la conclusió a les pregàries dels fidels. Per part de l’arquebisbe, la resta de la missa va ser tot en castellà: el Credo, el prefaci i la pregària eucarística, el parenostre, la postcomunió i la benedicció final. Sí que es van proclamar en valencià les lectures i el salm i l’Evangeli, molt ben llegit pel capellà que també llegí molt bé les pregàries dels fidels. Com també va ser en valencià l’homilia que va fer un dominic, que tot i no ser nascut al País Valencià, la va fer en la nostra llengua. Per això fa falta, i molt, que demanem la nostra llengua a l’Església, reduïda fins a l’anècdota, fins i tot el dia de Sant Vicent Ferrer.

És preocupant l’animadversió de la majoria del clergat valencià a la nostra llengua. Per això aquest odi pel valencià, quan molts dels preveres són valencianoparlants, és digne de ser psicoanalitzat. Els capellans valencianoparlants que celebren la missa en castellà haurien d’aprendre i imitar l’esforç d’un capellà llatinoamericà que, a Albalat de la Ribera deia missa en valencià.

Ara és important que molts valencians (cristians, agnòstics i també ateus) signem aquest manifest en defensa de la nostra llengua, ja que com més adhesions tinga aquest document, més força tindrem per demanar als nostres bisbes el valencià a l’Església. Els valencians (perquè en lliurar el manifest puguem dir com fa 56 anys: Més de… valencians), podeu signar-lo ací.

Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions (VILAWEB/ONTINYENT, 24/04/2021)

 Un nou any, en aquest quart diumenge de Pasqua, l’anomenat diumenge del Bon Pastor, el papa ens convida a celebrar la 58a Jornada Mundial de Pregària per les vocacions. El papa aprofita el lema d’enguany “Sant Josep: el somni de la vocació”, per a recordar-nos (en aquest any dedicat a aquest Sant Patriarca), que Sant Josep va ser un home que “no impactava, ni posseïa carismes particulars, ni apareixia important a la vista dels altres”. I és que “Déu veu el cor, i en Sant Josep reconegué un cor de pare, capaç de donar i regenerar vida en les coses quotidianes”. El papa ens recorda que, precisament, “les vocacions tendeixen a generar i regenerar la vida cada dia”. Per això “el Senyor vol forjar cors oberts, capaços de grans impulsos, generosos en l’entrega, compassius en el consol de l’angoixa i ferms en l’enfortiment de l’esperança”. Com ens diu Francesc, “això és el que el sacerdoci i la vida consagrada necessiten especialment hui, en temps marcats per la fragilitat i els sofriments causats per la pandèmia”.

En el missatge amb motiu d’aquesta jornada, el papa ens recorda que “Sant Josep ens suggereix tres paraules claus per a la nostra vocació”.

La primera paraula que el papa destaca en la vida de Sant Josep és el somni. Com ens diu Francesc, “tots somiem a realitzar-nos”. Però per a arribar a això, només ho podrem fer amb l’amor, que és “el que dóna sentit a la vida, perquè revela el seu misteri”.

Els evangelis, com ens diu el papa, “narren quatre somnis de Sant Josep (Mt 1:20; 2:13,19,22)”, uns somnis que “eren crides divines no fàcils d’acollir”. Per això, “després de cada somni, Josep va haver de canviar els seus plans i arriscar-se, sacrificant els seus projectes per seguir els projectes de Déu”.  I és que Sant Josep “es deixà guiar pels somnis sense vacil·lar, perquè el seu cor estava orientat cap a Déu”.

Com tots els qui hem acollit la crida del Senyor a seguir-lo, “Déu no es mostra de forma espectacular, forçant la nostra llibertat. Ell ens dóna a conèixer els seus plans amb suavitat”. I és per això que “els somnis conduïren Sant Josep a una aventura que no hauria imaginat mai”, com ens ha conduït als qui hem optat per seguir el Senyor.

El primer somni de Sant Josep “desestabilitzà el seu nuviatge, però el convertí en pare del Messies”. El segon “el va portar a fugir a Egipte, però salvà la vida de la seua família”. El tercer somni de Sant Josep “anunciava el retorn a la seua pàtria i el quart, el va fe canviar novament de plans i el portà a Natzaret”.

Com ens diu el papa, “en totes eixes vicissituds, la valentia de seguir la voluntat de Déu resultà victoriosa”. I és que “no hi ha fe sense risc”, perquè “només abandonant-se confiadament a la gràcia, deixant de banda els propis interessos i comoditats, es diu ‘sí’ veritablement a Déu”.

Per això en aquesta Jornada Mundial de pregària per les Vocacions, “Sant Josep representa una icona exemplar de l’acollida dels projectes de Déu”. Una acollida que és activa, perquè “no renuncia ni es rendeix mai”, ja que Sant Josep no és un “home que es resigna passivament”. Al contrari, Sant Josep “és un protagonista valent i fort”.

Després del somni, la segona actitud que ens proposa el sant pare i “que marca l’itinerari de Josep i de la seua vocació, és el servei”, tal com ho narren als Evangelis. Sant Josep “va viure totalment per als altres i mai per a si mateix”. Així, Sant Josep, “alliberant l’amor del seu instint de possessió, s’obrí a un servei encara més fecund”, com els qui hem seguit Jesús. I és que per a Sant Josep, “el servei no va ser només un ideal elevat, sinó que es convertí en regla de vida”.

Hi ha un tercer aspecte que caracteritza Sant Josep i la vocació cristiana i que marca el ritme de la quotidianitat, i és “la fidelitat”. Josep, com ens diu el papa, va ser “l’home just (Mt 1:19), que en el silenci de cada dia perseverà en l’adhesió a Déu i als seus plans”. Sant Josep sabia que “l’existència es construeix només amb la contínua adhesió a les grans opcions”. A la pregunta del papa sobre com s’alimenta la fidelitat, Francesc ens diu que només es pot fer a “la llum de la fidelitat a Déu”. I aquesta fidelitat és, com ens diu el papa, “el secret de l’alegria”. Cal recordar que “a la casa de Natzaret, diu un himne litúrgic, hi havia ‘una alegria límpida’ que era l’alegria quotidiana i transparent de la senzillesa, l’alegria  que té el qui està custodiant allò que és important” i que és “la proximitat fidel a Déu i al proïsme”.

El papa pensa com seria de bonic “si la mateixa atmosfera senzilla i radiant, sòbria i esperançadora, impregnara els nostres seminaris, els nostres instituts religiosos, les nostres llars parroquials”.

El papa acaba el seu missatge amb motiu d’aquesta jornada, desitjant el do de l’alegria als “qui generosament heu fet de Déu el somni de les vostres vides, per servir-lo en els germans, mitjançant una fidelitat que és testimoni, en una època marcada per opcions passatgeres i emocions que s’esvaeixen sense deixar alegria”.

D’aquesta manera ho viuen les Dominiques de Borriana i de Paterna, les Agustines de Sant Mateu i de Benigànim, els Escolapis de Gandia, les Cistercenques de Benaguasil, les Germanes de la Consolació de Borriana, els Franciscans del Sant Esperit de Gilet, les Cartoixanes de Benifassà, les Carmelites Descalces de Puçol i de Serra, els Jesuïtes de Gandia, les Obreres de la Creu de Montcada i de València, les Vedrunes de Vinalesa, les religioses dels Ancians Desemparats d’Elx, els Cartoixans de Portaceli, les Clarisses de Vila-real, Canals i Gandia o les religioses de Iesu Communio de Godella, entre més.

Com molt encertadament ha declarat Luis Manuel Suárez, responsable de l’àrea de pastoral juvenil i vocacional de Confer, la Jornada Mundial de Pregària per les vocacions té tres objectius: “suscitar en els jóvens la pregunta per la seua vocació; convidar tota la comunitat a pregar i acompanyar els jóvens; i sostenir les vocacions d’especial consagració que sorgeixen en altres països”.

La hipocresia del PP valencià (VILAWEB/ONTINYENT, 21/04/2021)

 Des de la fundació del PP del País Valencià, els valencians patim una plaga pitjor que totes les d’Egipte: la seua hipocresia pel que fa a la unitat de la nostra llengua.

Fa només uns dies, el PP valencià la va mostrar de nou (amb un ridícul espantós), amb motiu de l’exposició “La luz de la Edad Media en la literatura catalana”. Aquesta mostra, organitzada per la Biblioteca Nacional de España, inclou escriptors valencians com Joanot Martorell, Jordi de Sant Jordi o Jaume Roig, com a integrants de la literatura catalana medieval. Els parlamentaris valencians del PP s’han sentit ofesos i indignats i s’han esquinçat les vestidures, perquè (tan erudits com són ells) no accepten que aquests autors formen part de la literatura catalana. Per això aquests parlamentaris (tan entesos en literatura medieval) han exigit a la Biblioteca Nacional de España una rectificació i un respecte pels símbols d’identitat dels valencians.

Segurament aquests parlamentaris tan indignats no deuen recordar que el 13 de febrer de 2017, el rei d’Espanya va presidir la presentació de l’últim volum del projecte d’investigació “El valor económico del español”, dirigit pel catedràtic d’Economia Aplicada José Luis García Delgado, un estudi patrocinat per la fundació Telefónica. En aquest acte, el rei assegurà que el 2050 “750 millones de personas hablarán español en todo el mundo” i que aquesta llengua era “una fuente de riqueza económica tangible”. I assegurà també que l’espanyol ha superat tres desafiaments: “sobrevivir al paso del tiempo, rebasar las limitaciones geográficas y mantener su unidad en la diversidad”. Si hui parlen espanyol més de 550 milions de persones, no n’hi ha cap que qüestione la unitat d’aquesta llengua, i això fa que “la cohesión lingüística” done “buenos resultados”, segons digué el Sr. García Delgado.

La unitat de l’espanyol o castellà és acceptada per tothom com una obvietat. Però la unitat del català és qüestionada (des de fa dècades) d’una manera irracional pel PP valencià. Aquest partit nega la unitat de la llengua que parlem a Vila-real, Manresa, Ordino, Campell, Maó o l’Alguer. La mateixa Sra. Bonig, de tant en tant, emprèn una nova creuada (després de la ridícula proposició del PP sobre l’origen del valencià a partir de l’iber) per defensar que el valencià i el català són llengües diferents.

Però la Sra. Bonig, que va assistir al XVIII congrés del PP com a màxima dirigent d’aquest partit al País Valencià, fa el ridícul, una vegada i una altra, ja que el congrés del PP del 10,11 i 12 de febrer de 2017, consagrà la unitat de la nostra llengua parlada de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

La ponència “Educación, innovación y cultura”, coordinada per la diputada (catalana) Andrea Levy i amb els ponents Juan Vicente Herrera, Asier Antona i Miquel Vidal, afirma en el punt 125 del capítol “El español una lengua de oportunidades” això: “El catalán, el gallego y el vasco son una muestra de la pluralidad que ha sido clave en el éxito reciente de España como modelo de convivencia abierto, diverso e integrador”. I el valencià Sra. Bonig? I el valencià, parlamentaris indignats per l’exposició de la Biblioteca Nacional de España? Com és que la ponència del PP no reconeix el valencià? No sé si la Sra. Bonig va fer una esmena a aquest text. Però en cas que la fera, el text deia el que deia. I reconeixia explícitament i implícitament que a l’estat espanyol no hi ha cap diferència entre el català i el valencià. Encara que els parlamentaris valencians del PP ara hagen fet un nou numeret indignant-se per l’exposició.

El PP valencià diu que la Universitat no té raó quan afirma la unitat de la nostra llengua. L’AVL tampoc, Compromís i el conseller d’Ensenyament tampoc, els socialistes tampoc. I ara, la ponència del PP també està equivocada? Només la Sra. Bonig i els seus companys valencians del PP tenen la raó!

Els parlamentaris valencians del PP, tan indignants, en quina literatura creuen que s’han d’incloure les obres de Mario Benedetti, Pablo Neruda o Octavio Paz? Seran capaços de dir que no pertanyen a la literatura castellana o espanyola?

Fa uns anys, davant el ridícul del PP, el qui va ser eurodiputat d’aquest partit, Santiago Fisas, recordava a la Sra. Bonig la unitat de la nostra llengua, cosa que també reconeix la ponència del seu mateix partit com una obvietat. La mateixa obvietat pel que fa a l’espanyol, anomenat també castellà, una unitat que cap dels dirigents del PP valencià no qüestiona, i per això el parlen 550 milions de persones. Per això, de la mateixa manera que castellà s’anomena també espanyol, el valencià també s’anomena català, per molt que la Sra. Bonig (a qui li aniria bé matricular-se en primària) i els seus companys valencians de partit (tan ofesos per l’exposició), s’obstinen a negar l’obvietat, reconeguda per tot el món acadèmic, llevat dels “intel·lectuals” del PP valencià.

El president Tarradellas deia que, a la vida, l’únic que no es pot fer és el ridícul. Una actitud i una manera de fer tan arrelada en el PP valencià, quan els dirigents d’aquest partit parlen, sense coneixement de causa, de la nostra llengua.

Els “eminents” parlamentaris del PP indignats, no haurien de fer més el ridícul com continuen fent. No haurien de jugar amb els sentiments de la gent per a arreplegar uns quants vots més, sinó que haurien d’acceptar el que diu el món acadèmic. I el que diu el seu partit a la ponència! I si no, que vinguen a passar uns dies a Berga o a Tortosa i veuran com entenen els ciutadans d’aquestes dues viles catalanes sense necessitat de diccionaris. I sense que això, entendre el català (ells que neguen la unitat de la nostra llengua) siga cap miracle de Sant Vicent Ferrer.

Els parlamentaris valencians del PP, tan indignats per l’exposició de la Biblioteca Nacional de España, no fan més el ridícul perquè no s’entrenen. Jo els animaria (a veure si s’atreveixen a fer-ho) a escandalitzar-se i a protestar quan els escriptors llatinoamericans són inclosos a la literatura espanyola. I a defensar que Pablo Neruda pertany a la literatura xilena i no a la castellana i que Octavio Paz forma part de la literatura mexicana i no a l’espanyola.

El que haurien de fer és exigir a la Biblioteca Nacional de España els més de 6.000 llibres confiscats a l’arquebisbe de València Antoni Folch de Cardona, i que van ser (segons les dades recollides per l’amic Alfons Llorenç) l’origen d’aquesta biblioteca. Van ser els botiflers que confiscaren un fons de més de 6.000 llibres, que es convertí en el seu fons fundacional.

Amb la butla de 3 de febrer de 1699, el franciscà Antoni Folch de Cardona va ser nomenat arquebisbe de València. Per això el PP valencià hauria d’exigir que la Biblioteca Nacional de España tornara els llibres a l’arquebisbat de València. Però evidentment no ho faran.

El I Congrés d’Història del País Valencià (CASTELLÓ NOTÍCIES, 14/04/2021)

 Del 14 al 18 d’abril de 1971, ara fa cinquanta anys, va tindre lloc a València (amb actes a Castelló de la Plana, Elx i Alacant), el I Congrés d’Història del País Valencià. Les actes del congrés, en quatre grossos volums, recullen la crònica d’aquell esdeveniment, els membres del comitè organitzador i la llista dels vora 700 congressistes que van participar en aquella assemblea, així com les ponències que es presentaren.

El congrés, sota la presidència d’honor del ministre valencià, José Luis Villar Palasí, va estar presidit pel professor Julián San Valero, tot i que l’ànima d’aquell esdeveniment va ser el professor Emili Giralt, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de València, ajudat pels professors Sebastià Garcia Martínez, Alfons Cucó Giner i Lluís Garcia Ballester. El congrés va estar organitzat pels departaments d’Història de les facultats de Filosofia i Lletres, Dret, Medicina i Ciències Econòmiques de la Universitat de València.

La idea de celebrar aquest congrés va nàixer dos anys abans, durant la celebració del III Congrés d’Història de la Medicina, celebrat a València l’abril de 1969.

A més de les conferències i les prop de 400 comunicacions que es van presentar, el congrés també va comptar amb diversos actes culturals, com un concert de música valenciana dels segles XV-XVIII, a l’església del Real Col·legi Seminari de Corpus Christi de València, la representació escènica (pel grup de teatre La Cazuela d’Alcoi), del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, en una versió de Mª Aurèlia Capmany i una representació extraordinària del Misteri d’Elx a la basílica de Santa Maria de la capital del Baix Vinalopó. A més de les sessions científiques, el congrés comptà amb exposicions fotogràfiques, documentals, pictòriques i bibliogràfiques i la projecció de 43 curtmetratges valencians.

Entre els ponents del congrés (d’un gran nivell intel·lectual), cal destacar, entre d’altres, les ponències de Vicent Peset (Un assaig sobre Maians 1699-1781), Miquel Batllori (València i Catalunya al segle XVIII), Rafael Aracil (Fonts documentals d’Alcoi, segles XVIII, XIX i XX), Jesús Huguet (Inventari de l’Arxiu Municipal d’Alberic), d’Agustí Ventura (La premsa local de Xàtiva a començaments del segle XX), Miquel Tarradell (Les ciutats romanes del País Valencià, base de l’actual estructura urbana), Germà Colón (Uns paisatges de la Crònica de Jaume I a la llum del text dels Furs), Manuel Sanchis Guarner (Les raons de la discrepància entre Francesc Eiximenis i Sant Vicent Ferrer), Josep Vicent Bevià (Entorn a la formació humanística), Trinitat Simó (La renovació de ‘arquitectura valenciana 1850-1910), Joan Reglà (València i els moriscos de Granada), Jaume Pérez Muntaner (Els fets d’Alcoi de 1909 i la guerra del Marroc), Joan Francesc Mira (Evolució demogràfica i transformacions sòcio-econòmiques a l’Alt Maestrat i els ports de Morella durant el segle XX), Alfons Cucó (Sobre els orígens del blasquisme), Ricard Blasco (Els avalots del 1865 a València), Pere Mª Orts (Regalisme al segle XVI), Ricard Pérez Casado (Mortalitats catastròfiques) o Ernest Lluch (La pràctica econòmica de la Il·lustració).

Dels quatre volums de les actes d’aquest congrés, el primer volum (publicat el 1973) inclou la crònica del congrés, els participants, les conferències i les comunicacions sobre fonts documentals. El segon volum (1981), conté les comunicacions referents a la Prehistòria, Edat Antiga i Mitjana. El volum tres (1976) aplega els treballs  relacionats amb l’Edat Moderna i finalment el quart volum (1974), tracta de l’Edat Contemporània.

És curiós que en ple franquisme es poguera organitzar aquest congrés, que desgraciadament, després de cinquanta anys no ha tingut continuïtat en un segon congrés. I això que l’Assemblea General del congrés, celebrada el 17 d’abril, acordà crear una Comissió Permanent de Congressos d’Història del País Valencià, que mai no es va constituir.

Tant de bo que ben aviat, cinquanta anys després d’aquell històric I Congrés d’Història del País Valencià, se’n puga celebrar un altre.