Amb una videoconferència, el papa s’ha adreçat a l’ONU amb motiu de la 75a assemblea. En el seu discurs, el papa Francesc ha subratllat la importància de l’ONU, que hauria de ser (perquè encara no ho és) un ‘veritable signe i instrument de la unitat dels pobles i de servei a la família humana’.
Amb motiu de la pandèmia de la covid-19 que patim, Francesc ens ha recordat un fet inqüestionable, i és que ‘aquesta crisi està canviant la nostra forma de vida’, ja que qüestiona ‘els nostres sistemes econòmics, sanitaris i socials’ i per això mateix ens posa al davant la nostra fragilitat com a criatures.
El papa demana a l’ONU més ‘corresponsabilitat mundial’ i una ‘solidaritat fonamentada en la justícia, la pau i la unitat de la família humana’. Igualment, exigeix als estats membres de l’ONU, que promoguen ‘la salut pública i el dret de tota persona a l’atenció mèdica’, i també, enmig d’aquesta pandèmia, que es puga ‘garantir l’accés a les vacunes contra la covid-19 i les tecnologies necessàries per atendre els malalts’. I en cas que s’haja de privilegiar algú, com diu el papa, ‘que siga el més pobre i el més vulnerable, aquell que queda discriminat per no tindre recursos econòmics’.
El papa també ens recorda que ‘la crisi ens ha demostrat que la solidaritat no pot ser [no hauria de ser] una paraula o una promesa buida’. Per això el papa fa una crida als estats perquè arriben a ‘garantir un treball digne’ per a tothom, així com ‘canviar el paradigma econòmic dominant, que només busca eixamplar els guanys de les empreses’. A més, ens recorda que per fer possible aquest canvi, necessitem construir ‘un marc ètic més fort’ i un esforç per part de la comunitat internacional, per tal d’acabar ‘amb les injustícies econòmiques’.
En el seu discurs, el papa denuncia amb dolor els nombrosos ‘drets fonamentals que continuen sent violats amb impunitat’, així com els ‘creients religiosos’ que sofreixen ‘persecució’. Francesc també ens posa al davant un fet evident i és que ‘els conflictes mostren que l’ús d’armes explosives té un impacte humanitari’. Per fa un toc d’atenció als governs, davant el drama dels qui ‘es veuen obligats a abandonar les seues llars’, com els refugiats, els migrants i els desplaçats, que busquen una vida digna, fugint de la guerra i de la fam.
El papa, que destaca la ‘perillosa situació de l’Amazònia i la crisi ambiental’, demana una més gran ‘sensibilitat ecològica’ i una ‘especial atenció als xiquets i la promoció de la dona’.
Francesc exhorta l’ONU a treballar per tal que aquest organisme creat fa setanta-cinc anys esdevinga un ‘taller per a la pau’, davant la constant i terrible amenaça de les guerres.
I acabava el seu discurs adreçat recordant-nos que ‘la pandèmia ens ha demostrat que no podem viure sense l’altre, o pitjor, l’un contra l’altre’.
Tant de bo que els estats, escoltant la veu del papa, treballen per fer possible un món millor, més fratern, més just i més pacífic.
El 14 de setembre del 1963, el papaPauVI adreçà a l'abat Gabriel M. Brasó aquestes paraules: «L'Església espera de Montserrat que tingui cura especialment dels intel·lectuals. Que els mateixos monjos cultivin la ciència i siguin homes de cultura». I perquè els monestirs són espais de pregària i d'estudi, el P. Conrad Aixelà, del Miracle, col·laborà amb mossèn Antoni M. Alcover, autor del Diccionari Català-Valencià-Balear.
En relació amb la forma dialectal d'Anglerill, Palà de Coma i Solsona, mossèn Alcover agraí al P. Aixelà, «benedictí del Miracle», que l'hagués informat sobre el mot «Call», que, com informava el P. Aixelà, és «la gangaia o tascó prim de ferro que posen en el cap del mànec dins l'ull de la destral, mall o magall perquè el mànec no surta de l'ull, sinó que hi estiga fort».
El P. Aixelà informà mossèn Alcover que «la gangaia o tascó prim de ferro, també s'anomena 'gaspa' en aqueixes viles, i especialment a Torrescassana, veïnat de sullà».
Mossèn Alcover agraí de nou al mateix monjo, «el nostre ardit col·laborador i amic benvolgut, lo Rt. P. Conrad Aixelà, de l'Orde de Sant Benet», que «pot garantir-nos» que «és ben viu el 'tomar', equivalent de copsar dins la comarca solsonina del monestir del Miracle, a on caplleva el P. Aixelà i ens afegeix això: Tenim un postulant de Castelladral, qui amb tota naturalitat usa com en el seu poble el mot toma-ceres = uns platerets de sota els ciris per copsar la cera que en regala».
I encara, pel que feia a les «notes dialectals de la Regió de Solsona», mossèn Alcover escrivia: «El Rt. P. Conrad Aixelà ens comunica que en aquella regió usen el mot 'Xampat', adjectiu que s'aplica a una persona per expressar que és molt alegre, tranquil, ben eixerit, i també l'apliquen an el temps, per dir que fa un dia ben clar i estitllat». Finalment el P. Conrad Aixelà feia saber a mossèn Alcover el mot «Burnar», així: «D'un noi que, ademés de xampat, té molts de jocs i va molt enjogassat, diuen que burna, que sol burnar, que és burnerat». I el P. Aixelà acabava la seva nota: «¿Serà això l'antic verb bornar, trescar pel born, exercitar-se en els jocs militars de born, que demanaven molt de moviment?».
Per al seu treball lingüístic, mossèn Alcover va fer diverses excursions per la nostra terra: l'agost i setembre del 1906 a la Seu d'Urgell, Puigcerdà. Martinet, Manresa, Berga, Sant Llorenç de Morunys, Bagà i la Pobla de Lillet. El 1918 Igualada i Ponts. Del 3 al 7 de maig del 1920, ara fa cent anys, mossèn Alcover visità Bellpuig i Cervera. El 1921 Pradell i Solsona i finalment el 1923 «fonc per repetir l'escorcoll que hi férem l'any 1920».
Pel seu interès per la llengua, el 3 de febrer del 1912 el P. Conrad Aixelà envià una targeta postal a mossèn Alcover, on li deia que al Miracle hi havia «un llenguatge que m'enamora».
El 1918 el P. Conrad demanà a mossèn Alcover que volgués «honorar-nos amb vostra presencia», on el Miracle el sorprendrà «de veres» i on la «Comunitat y la petita Colonia estiuenca ne restarán molt agradats de vostra visita».
La junta de govern del Col·legi de Metges de València, ha donat a conèixer un comunicat (Las Provincias, 20 d’octubre de 2020) en el que s’oposa “completament” a que el Govern del Botànic puga exigir l’acreditació del coneixement del castellà per a exercir com a metge al País Valencià. Segons la junta de govern dels metges valencians, “amb la falta de professionals que patim, ¿de veritat creuen que imposant el castellà garantiran la salut de la població?”. Els metges valencians han manifestat que és més important el dret a la salut que el coneixement del castellà. Els metges entenen que el coneixement del castellà puga ser un mèrit, però no volen que siga una imposició, ja que la l’obligatorietat del castellà pot impedir l’accés a llocs de treballs a aquells professionals de la sanitat que no saben castellà.
Discriminació de la nostra llengua
Per altra part, i en un nou atac al castellà, el Tribunal Suprem ha prohibit utilitzar la llengua de Cervantes en les comunicacions que el govern de Castella-Lleo fa amb els governs autonòmics de Múrcia, Andalusia, la Rioja, Ceuta, Melilla, Cantàbria, Extremadura, Canàries i Castella-La Manxa (Vilaweb, 20 d’octubre de 2020). El Tribunal Suprem ha desestimat l’incident de nul·litat promogut pel govern castellano-lleonès i per això aquest govern no podrà comunicar-se en castellà amb les autonomies del mateix àmbit lingüístic. Amb tot, els serveis jurídics del govern de Castellà-Lleó presentaran un recurs d’empara, una vegada el Tribunal Suprem espanyol ha refusat l’incident de nul·litat contra la resolució que prohibia que el govern de Castella-Lleó es comunicara en castellà amb les institucions autonòmiques de Castella-La Manxa, Múrcia, Cantàbria, La Rioja, Canàries, Andalusia, Extremadura, Ceuta i Melilla. Per això el govern de Castella-Lleó portarà al Tribunal Constitucional el veto a l’ús del castellà, en les comunicacions d’aquest govern amb els altres governs autonòmics que comparteixen la mateixa llengua.
Per la seua part, el PP de Castella-Lleó ha celebrat la decisió del Suprem i el diputat d’aquest partit, Jorge Bellver, ha declarat: “És una garrotada importantíssima, ja que elTribunal Suprem diu que el castellà, el murcià, l’andalús, l’extremeny, el ceutí, el melillenc, el canari i el riojà sónlegalment llengües diferents en territoris diferents”.
Qualsevol persona amb dos dits de front veuria l’estupidesa i el ridícul que hauria fet el Tribunal Suprem (està investit per la gràcia de Déu?), si aquest ens judicial haguera decidit que els governs autonòmics que comparteixen el castellà, no es pogueren comunicar entre ells en la llengua de Cervantes. I també, qualsevol persona amb trellat voria com un despropòsit i una imbecil·litat, que el col·legi de metges de Burgos s’oposara a l’obligatorietat de conèixer el castellà per poder exercir com a metge a Castella-Lleó. I pel contrari, quan es tracta del valencià, llengua que compartim amb catalans, balears, andorrans i els ciutadans de la Franja d’Aragó, tot s’hi val, en l’odi que molts senten per la nostra llengua. Per això, ¿encara hi ha algú que s’estranye que molts ens sentim incòmodes amb aquest estat que persegueix la nostra llengua?
Clar que els metges valencians i el Tribunal Suprem tenen una aliada en la seua campanya contra el valencià, un “cavall de troia” dins el Botànic, ja que la consellera Gabriela Bravo va fer unes declaracions fa un any, afirmant que la salut està per damunt del valencià. També per damunt del castellà? ¿La consellera Bravo admetria a un centre de salut de Torrent, Morella o la Vila Joiosa, un metge que no sabera castellà? O béli exigiria el coneixement de la llengua de Carvantes?
Davant aquestes actituds absurdes dels metges valencians i del Suprem, el silenci de la jerarquia de l’Església valenciana és ben eloqüent i confirma la trajectòria de segles de menyspreu a la nostra llengua. Com s’haurien posat els bisbes valencians si s’haguera prohibit el requisit del castellà per als metges o si el Suprem haguera impedit que l’arquebisbat de València no poguera comunicar-se en castellà amb la Conferència Episcopal Espanyola!
És el que li està passant al PP després d’anys de “glòria”, quan els dirigents d’aquest partit es pensaven que la festa no s’acabaria mai i que continuarien governant el País Valencià (com si fóra el seu “cortijo”), pels segles dels segles. Estaven tan convençuts d’això (amb Terres Mítiques, Aeroport de Castelló, Fórmules 1 i Ciutats del Cinema i de la Luz), que el Sr. Ricardo Costa, que va ser secretari general del PP al País Valencià, ho deia, eufòric, amb aquestes paraules: “En el PP la fiesta no se acaba nunca”.
Eren els anys “gloriosos” on els dirigents del PP eren amos de la Generalitat, de les diputacions valencianes i de la majoria dels ajuntaments del País Valencià. Estaven tan emborratxats per l’èxit, que fins i tot el Sr. M. Rajoy deia en un míting a València: “En este partido se puede confiar y donde nos han dejado gobernar como en Valencia y en la Comunidad Valenciana, las cosas han ido como en ningún otro sitio”. I també: “Yo quiero que lo que ha pasado aquí, pase en muchos otras regiones de España”. I això sí que ho va encertar el Sr Rajoy, perquè al “festum” que hi havia a d’altres comunitats autònomes governades pel PP, també (com al País Valencià) li va seguir un “pestum”, amb regidors imputats i amb els casos Palma Arena, Bárcenas, Nóos, Lezo, Gürtel i Imelsa, passant per Brugal, Bànkia, Rabassa, Emarsa, Fabra, Valmor Sports, Torrevella, Cooperació o Taula.
Eren les festes dels dirigents valencians del PP, que uns anys després van quedar imputats i fins i tot condemnats per l’espoli i les comissions obtingudes. I és que, com recollia el diari ABC, “la Comunidad Valenciana calcula que la corrupción ha costado 4000 millones”. Ara, a més, tenen el cas escandalós d’espionatge Kitchen, (el PP que espia el PP) amb l’aleshores totpoderós ministre Jorge Fernandez Díaz al centre de l’huracà.
I és que com ha afirmat recentment el Tribunal Suprem, el PP es va beneficiar dels negocis corruptes de la trama Gürtel, ja que aquest tribunal ha ratificat les condemnes de presó a 29 acusats, entre ells (amb més de 12 anys de presó), Francisco Correa, Pablo Crespo, Luis Bárcenas, Guillermo Ortega i Rosalía Iglesias. El Suprem ha condemnat l’activitat de les empreses de Francisco Correa, que organitzava els actes del PP durant els anys que el Sr. José Mª Aznar va ser president del govern espanyol.
En aquest “pestum” caldria recordar també el superconseller del PP, Rafael Blasco, a la presó, l’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra o l’exalcalde de Torrevella, Pedro Hernández Mateo, condemnat per prevaricació i falsedat documental. O el Sr. Alfonso Rus, l’exalcalde de Vila-real, Manuel Vilanova, condemnat a sis mesos de presó i a huit anys d’inhabilitació per un delicte de prevaricació. O els Srs. Ricardo Costa, Víctor Campos, Vicente Rambla, Rafael Betoret, Sonia Castedo, J. J. Ripoll o Luis Díaz Alperi o la Sra. Milagrosa Martínez entre d’altres. O nou dels deu exconcejals de l’Ajuntament de València. O, com ens recordava el diari Levante el 16 d’agost de 2016, la Sra. Mª José Alcón, el seu assessor i el seu exmarit, que s’havien “enriquit ambcomissions il·legals”. I l’equip de la Sra. Rita Barberà que “es va enriquir amb finançament irregular del PP”. O l’exalcalde de Paterna, Lorenzo Agustí, que va ser condemnat a set anys d’inhabilitació per prevaricació.
Molts dels dirigents del PP valencià o han passat per la presó o estan imputats o investigats degut a la seua cobdícia. I per això, tenia més raó que un sant el Sr. Borja Sémper, quan declarà que “hui el PP ha perdut l’empremta de l’honradesa” (El País, 19 d’agost de 2016).
I és que el cobejós de diner, no en té mai prou, ja que no recorden, mentre estan de “festum”, que l’home “va eixir despullat de l’entranya materna, i així se’n tornarà, com va vindre”. El cobejós és incapaç de pensar que “del que ha guanyat, no li quedarà res que puga endur-se” (Ecle 5:12).
Davant la corrupció demostrada per alguns dirigents del PP, aquest partit hauria de tindre més d’humilitat per reconèixer el que, des dels càrrecs públics s’ha furtat o malversat i no irritar-se, ja que hi ha proves contundents de dirigents del PP condemnats per una cobdícia detestable i falta d’honradesa.
¿Cal recordar a més, que el Sr. M. Rajoy posava l’exministre Jaume Matas com a exemple i model en l’acció de govern? I per això, dirigint-se a ell, volia “intentar hacer en España lo que Jaume y todos vosotros hicisteis en Baleares”.
Els polítics han de lluitar contra el flagell de la corrupció i ser més humils. I no anar de prepotents per la vida quan hi ha dirigents del PP a la presó (o han eixit fa quatre dies) o imputats per suborn. És a dir, per cobdícia, per furtar.
El Sr. Borja Sémper, que va ser portantveu del PP al Parlament Basc, ja va dir (El País, 19 d’agost de 2016) que “L’ésser humà es pot convertir en un pocavergonya davant la temptació”. I encara, que “Hui el PP ha perdut la empremta de l’honestedat”.
Més val no caure en el “festum” per tal d’evitar el “pestum”, com li ha passat al PP, que amb la festa que no s’acabava mai, es va lucrar amb la trama Gürtel i ara ha passat de la festa a la fetor.
Això deia el cardenal Cañizares en la seua entrada com a nou pastor de la diòcesi valenciana, l’octubre de 2014, tot i que no hauria de fer falta dir que un valencià se sent valencià. Però al llarg de la història dels bisbats valencians hem tingut bisbes que, precisament, no s’han caracteritzat per estimar la nostra llengua. Així, el bisbe Carlos Osoro va manifestar (com també ho va fer abans el bisbe García Gasco) la seua intenció d’aprendre valencià. Però només van ser paraules, bons propòsits i res més.
La declaració del bisbe Antonio Cañizares de sentir-se “más valenciano que nunca” va ser una bona notícia. Però l’important no és dir que un se sent valencià, sinó ser-ho. I demostrar-ho, estimant i defensant la nostra llengua.
Hui, 15 d’octubre, el cardenal Cañizares compleix 75 anys i per això presentarà al papa la seua dimissió o renúncia com a arquebisbe de València, com preveu el Codi de Dret Canònic.
Durant els anys que l’hem tingut com a pastor de la diòcesi de València, el cardenal Cañizares hauria d’haver post en “solfa” el fet de sentir-se (com ell va manifestar) “más valenciano que nunca”. Després d’aquell anunci, l’arquebisbe Cañizares hauria d’haver passat de les intencions als fets, ja que en els sis anys que fa que és el pastor de la diòcesi de València i malgrat que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià és vigent al nostre país, desgraciadament l’Església valenciana continua marginant la nostra llengua.
¿En què ha quedat el número 107 del Plan Diocesano (aprovat per l’assemblea reunida a la catedral de València el 15 d’octubre de 2016), que demanava la introducció del valencià a l’Església i l’edició dels llibres litúrgics en valencià? En res! S’aprovà introduir el valencià a l’Església i la mateixa jerarquia continua prohibint la nostra llengua als temples. Així es veu el cas que els bisbes valencians fan als laics, que majoritàriament van aprovar l’entrada del valencià a l’Església. Si els laics demanen als bisbes la normalització del valencià als temples i els bisbes, que haurien d’aplicar els continguts del Plan Diocesano aprovats, no fan cas del que demanà l’assemblea, ¿de què serveix haver aprovat el número 107 del Plan Diocesano? ¿I per a què serveixen els laics? Només per a anar a missa i per votar, sense que els seus vots siguen tinguts en compte?
Després del Concili Vaticà II, més de 20000 valencians demanaren als bisbes del País Valencià la introducció de la nostra llengua a la litúrgia. Però els bisbes (a excepció del bisbe Josep Pont i Gol, de Sogorb-Castelló) no van fer cap cas a aquesta petició, i les misses van passar de ser en llatí a ser en castellà, com si estiguérem a Valladolid o a Almeria. Clar que amb l’arquebisbe Olaechea, totalment contrari a la nostra llengua, res no ajudava a introduir el valencià a la litúrgia i a la catequesi. La llarga carta de Vicent Miquel i Diego al P. Gregori Estrada, mostrava l’oposició de l’arquebisbe Marcelino Olaechea al valencià a l’Església.
L’any 2014, amb motiu del 9 d’Octubre, l’arquebisbe Antonio Cañizares deia: “Al besar la Real Senyera querría también manifestar y recordar cómo las raíces y tradiciones valencianas están íntimamente unidas a la fe y a la vida cristiana”. I ¿per què la fe no està unida a les arrels (com la llengua) i a les tradicions valencianes, sinó que les rebutja?
Per això no és estrany l’anècdota que mon pare contava: En un poble valencià hi havia una criada a qui la seua senyora, rica, en privat, maltractava i explotava sense pietat. La criada estava desesperada i al final, sabent que la senyora era una beata, decidí disfressar-se de marededéu i aparèixer-se-li a la nit, per dir-li de part de Déu que deixara de turmentar la seua fadrina. Amb un cobertor es va fer un mantell, amb un filferro una corona i amb un ciri a la mà es presentà a la cambra on dormia aquell dimoni que tant la feia patir. En entrar a l’habitació li digué: “Senyoreta sóc la marededéu”. No tingué temps de dir res més, perquè la senyora s’alçà del llit i amb colps la va traure de l’habitació, trencant-li a l’esquena el catret d’anar a missa. Quan pel soroll i els crits acudiren els veïns a socórrer la criada, l’ama, mig histèrica, cridava: “Animal, més que animal. Veges tu, presentar-se com la marededéu i parlant en valencià”. I mon pare subratllava: “Mireu bé el cas. No li havia cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició, ni que se li haguera dirigit dient-li “senyoreta”. El que l’havia escandalitzat i havia destapat l’engany, és que la “marededéu” parlara en valencià”. I és que si ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples, ¿com havia de parlar en valencià aquella “marededéu”?
L’arquebisbe Cañizares deia que se sentia “más valenciano que nunca”. Va ser important que ho diguera. Però després no ha posat en “solfa” les seues intencions de “valencianitat”.
Hui, 15 d’octubre, en fer 75 anys, el cardenal Cañizares presentarà al papa la seua dimissió com a arquebisbe de València, tot i que segurament li serà allargat el temps en el seu servei de pastor a la nostra diòcesi. Seria bo que, ni que siga en “temps de descompte”, com en els partits de futbol, l’arquebisbe Cañizares fera, com a últim servei a l’Església valenciana i a la nostra cultura, un pas decisiu: afavorir la introducció de la nostra llengua a la litúrgia i presentar el Missal Romà en valencià (perquè siga aprovat), que va traduir l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i que va ser lliurat als nostres bisbes i que, desgraciadament, des de fa anys dorm el son dels justos en algun calaix del palau episcopal de València.
Per això fa només una setmana, el dia 9 d’Octubre, en la missa (amb Laudes i Te Deum) amb motiu de la Dedicació de la catedral de València, la celebració va ser íntegrament en castellà (i en llatí a les Laudes), sense utilitzar el missal valencià que ja hauria d’estar aprovat. I a l’homilia, l’arquebisbe Cañizares només va dir dues expressions en valencià: Diada i Mare de Déu. Sí que al final del Te Deum el cardenal digué una pregària en valencià, però res més en una celebració que durà més d’una hora. Per altra part, va ser un gest bonic que l’arquebisbe Cañizares anara a la tomba del poetà valencià Ausiàs March, enterrat a la catedral, i dipositara un llantió i una corona de llorer. Però més important que el llantió i el llorer seria que els nostres bisbes utilitzaren a la litúrgia, la llengua d’Ausiàs March.
Seria bo que l’arquebisbe Cañizares (amb els altres bisbes del País Valencià) apostara per l’entrada del valencià a l’Església valenciana. Però res no fa pensar que això siga possible, després que, fa uns anys, el bon amic i mossèn, Alexandre Alapont, en preguntar-li a l’arquebisbe Cañizares pels textos litúrgics en valencià, el cardenal li contestara: “Estamos en ello”. Ja hem vist què vol dir això: ignorar i menysprear la nostra llengua. La història jutjarà el tracte vexatori i el genocidi que l’Església Valenciana està fent de la nostra llengua.
Hui diumenge 18 d’octubre, l’Església celebra la Jornada Mundial de les Missions, l’anomenat col·loquialment el diumenge del Domund, un dia per a motivar i conscienciar els cristians en la tasca missionera de l’Església.
En el missatge d’enguany, amb motiu d’aquesta Jornada Mundial de les Missions, el papa Francesc ens recorda la situació que ara vivim, marcada “pels patiments i desafiaments causats per la pandèmia de la covid-19”.
Enguany el camí missioner de tota l’Església, “continua a la llum de la paraula que trobem en el relat de la vocació del profeta Isaïes: Ací em teniu, envieu-m’hi (Is 6:8)”. Com ens diu el papa, “aquesta crida ve del cor de Déu, de la seua misericòrdia que interpel·la, tant l’Església com la humanitat en l’actual crisi mundial”.
En el seu missatge, el papa fa memòria de les paraules que ens adreçà al principi de la pandèmia, en la seua al·locució a la Plaça de Sant Pere, el 27 de març d’enguany, quan el papa feia una reflexió de l’Evangeli que ens descriu Jesús enmig de la tempesta. I és que com ens deia el papa, en una “barca on hi cabem tots”, estem cridats “a remar junts”, ja que també tots estem “necessitats de confortar-nos mútuament”. I es que és ben evident, com ens diu el papa, que “el dolor i la mort ens fan experimentar la nostra fragilitat humana”, com podem comprovar amb l’actual pandèmia.
En aquest Domund de 2020, “la crida a la missió, la invitació a eixir de nosaltres mateixos per amor de Déu i del proïsme, es presenta com una oportunitat per a compartir, servir i intercedir”. I és que “la missió que Déu confia a cadascun de nosaltres, ens fa passar del jo temerós i tancat, al jo retrobat i renovat pel do de si mateix”. Si “per amor als hòmens Déu va enviar el seu Fill Jesús”, que, com ens diu el papa, és “el Missioner del Pare”, també ara ens envia a nosaltres. I per això Déu, “amb el seu Esperit, que anima l’Església, ens fa deixebles de Crist i ens envia en missió al món, a tots els pobles”.
Com ens diu el papa Francesc, “en la missió d’anunciar l’Evangeli, et mous perquè l’Esperit t’empeny i et porta”. Així ho van experimentar tants i tants missioners valencians, com Alexandre Alapont que ha passat pràcticament la seua vida a Zimbabwe, o Vicent Estarlich i Juan Sanchis, que han estat uns anys de missioners a Xile, o Antoni Llidó, de Xàbia, assassinat per la dictadura de Pinochet pel seu compromís amb els pobres.
Els missioners han portat l’Evangeli al Tercer Món, així com també recursos humans per ajudar la gent més necessitada d’aquests pobles, empobrits per un colonialisme immoral, que després d’espoliar els seus recursos naturals, els han deixat en la més absoluta pobresa.
Encara hui, com ha fet sempre, i com ens diu el papa, “l’Església, sagrament universal de l’amor de Déu per al món, continua la missió de Jesús en la història i ens envia per tot arreu, perquè a través del nostre testimoni de fe i l’anunci de l’Evangeli, Déu continue manifestant el seu amor”.
En aquest Domund del 2020, el papa ens fa una pregunta clau: “¿Esteu disposats a ser enviats a qualsevol lloc per a donar testimoni de la nostra fe en Déu, per a proclamar l’Evangeli?”.
I és que, així com “la malaltia, el patiment, la por i l’aïllament ens interpel·len”, també “la pregària ens obri a les necessitats d’amor, dignitat i llibertat dels nostres germans, així com a la cura de tota la creació”.
Els missioners porten el missatge de l’Evangeli als països on no és conegut Jesús, o bé a aquells pobles on el cristianisme es troba en un estadi incipient. I és que la fe en Jesús de Natzaret és sempre un missatge d’alliberament i de llibertat, per ajudar i humanitzar les condicions de vida de les persones que més pateixen.
Amb el Domund, l’Església intenta pal·liar les necessitats dels més desvalguts i dels més pobres, per mitjà de projectes pastorals, socials, sanitaris i educatius, amb la creació de residències d’ancians, orfenats, menjadors per a persones necessitades, escoles i centres de formació agrària i d’ajuda a les dones.
Com ens diu el papa Francesc, “Déu continua cercant qui enviar al món i a cada poble, per a testimoniar el seu amor, la seua salvació del pecat i la mort, el seu alliberament del mal”.
Hui és un dia per recordar i per pregar pels missioners, ja que amb la seua vida d’entrega al Senyor es donen del tot als més pobres, als quals mostren l’amor d’un Déu que és Pare i que estima tothom. D’aquesta manera, els qui deixen la pròpia terra per anar a països de missió, serveixen els malalts, els orfes, els xiquets, els abandonats per tots.
Hui a6 d’octubre fa cinc anys que va morir l’amic Francesc de P. Burguera, un home honrat i bo, un ciutadà exemplar, un gran patriota valencià. Paco Burguera, que va ser un referent en la història del nacionalisme al País Valencià, a més d’escriptor i periodista, fou una veu clara, lliure i ferma, en la lluita pel redreçament nacional del nostre País.
Nascut a Sueca el 1928, va estudiar ciències econòmiques a Madrid. Com a fruit del seu treball va rebre la Medalla de la Universitat de València, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el premi Valencià de l’Any de la Fundació Huguet de Castelló, la medalla d’Or de l’Ajuntament de Sueca i de Xixona i el Premi Llibertat de la Unió de Periodistes Valencians. El llibre “Des de latrinxera periodística”, recollia els seus articles, uns textos imprescindibles per entendre la realitat social i nacional del nostre País.
De ben jove va publicar a l’editorial Torre (de Casp i Adlert) el llibre de poemes “Ara que sóc ací” (1949) i l’obra de teatre “L’home de l’aigua” (1958), text finalista del Premi València de Literatura de la Diputació. Com a escriptor va guanyar el premi Marquès del Campo dels Jocs Florals de València, amb “El País Valencià davant elMercat Comú”. També és autor del llibre, “De cara al país” (Gorg 1974), “És méssenzill encara: digueu-li Espanya” (Premi Octubre Joan Fuster, 1990) i “Del poble, delpaís: escrits compromesos”. Pel seu compromís cívic i valencianista, participà activament l’any 1951, en la divulgació de l’exposició (a l’Ajuntament de València) del Diccionari Català-Valencià-Balear.
Articulista dels diaris Levante, Madrid, Avui, Noticias al Dia, El País, i de les revistes Valencia-Fruits, Gorg, Saó, El Temps, entre d’altres mitjans de comunicació, Francesc Burguera era, en paraules del professor Antoni Ferrando, “un home, un ciutadà de tarannà obert i cordial i de moderació ideològica assenyada”.
Fundador del PDL-PV i més tard del PNPV, on s’aplegaren els exmilitants del PSPV, de la UDPV i molts que mai no havíem militat a cap partit polític, Burguera va ser un aferrissat defensor de l’autonomia plena per al nostre País.
Il·lusionat per oferir als valencians un projecte nacionalista, Burguera va fundar el PNPV amb persones com Eugeni i Joan Senent, Marina de Paz, Joan C. Martín, Andreu Banyuls i Elvira Ferrer, Francesc Ferrer Pastor, Paco Salt, Josep Cabanes, Cristòfor Aguado, Carmina Gonzàlez o Joaquim Monmeneu. El PNPV, va nàixer d’una manera molt precària, però amb molta il·lusió. I és que com deia ell mateix en una entrevista, “el País Valencià ha estat per a mi una obsessió des de jove”. Per això mateix va ser atacat i difamat per la dreta més cavernícola del nostre País, i fins i tot, acomiadat com a periodista per l’agència EFE, degut a pressions polítiques d’un ministre d’Aznar, amb un cognom que comença per z.
Burguera va ser un referent clar i lliure en la lluita per la vertebració i pel redreçament nacional del País Valencià, una tasca que, com deia ell mateix, ha de ser fruit de l’escola: “El País Valencià el faran els mestres o no serà”. Per això mateix, Burguera afirmava: “Crec indispensable que a l’escola es formen ciutadans coneixedors dels seus deures i dels seus drets, per conèixer la nostra història, la història que ens han amagat o ens han manipulat”. Per a Burguera era important “tindre clara consciència del País, estimar-lo i defensar-lo”.
Històric del valencianisme, amic de mon pare, i de Fuster, de Ferrer Pastor i Sanchis Guarner i Fermí Cortés, Burguera, ”un liberal sense dogmes”, va perseverar amb fidelitat, en la difícil lluita pel País, per la nostra llengua i la nostra cultura.
Vaig tindre la sort de conèixer Burguera a ma casa, fa molts anys, quan jo era menut, degut a la seua amistat amb mon pare. Recorde en ple franquisme, haver repartit casa per casa, a l’Alcúdia, les paperetes amb el seu nom, per a les eleccions a “Procuradoresen Cortes”, en un intent (recolzat per les forces progressistes) d’introduir aquesta veu lliure que era Burguera, en unes Corts amanyades.
L’any 1978 i els següents, vaig compartir amb ell la il·lusió del treball al PNPV, un partit que va posar les bases del nacionalisme valencià durant la difícil etapa de la Transició, i que va donar lloc a l’actual Bloc Nacionalista Valencià. Incansable i animós com era, Burguera va treballar també des de la plataforma “Valencians pel canvi”, en un intent de fer possible l’alternança política al País Valencià.
Ple d’il·lusió, optimista i tenaç, Burguera escrivia després de la gran manifestació del 9 d’octubre de 1977: “Tenim País, tenim País Valencià” (Levante 13.10.77)
Assidu cada dilluns a la Tertúlia del Micalet, amb mon pare, Ramon Trullenque, Francesc i Joan Carles Jover, Vicent Moreno (pare i fill), Vicent Micó, Genís Gonzàlez, Rafel Buforn, Joan Puchalt, Jose Mª Ruix, Agustí Ventura i els altres amics, Francesc Burguera, va dedicar tota la seua vida a treballar apassionadament pel nostre País, ja que va ser un home arrelat a la terra, que vivia per fer realitat la vertebració i el redreçament nacional del País Valencià.
En una societat “normal” i amb uns polítics “normals”, Burguera hauria estat reconegut i homenatjat públicament com un “homenot”, com un personatge cabdal en la història del nostre País, com un patriota valencià que va posar el País per davant dels seus interessos personals i professionals. És veritat: ell no buscava reconeixements, perquè era un home lliure que deia el que pensava, des de la llibertat i la coherència personal. Per això trobe vergonyós que el Govern de la Generalitat no li haja atorgat l’Alta Distinció. Burguera es mereixia aquest homenatge públic, com a reconeixement de la seua tasca admirable i abnegada.
Tots els qui el vam conèixer, tots els qui teníem la sort de tindre’l per amic, sabíem que Paco era un home íntegre i recte, i un exemple per a tots els qui seguim els seus passos.
Tant de bo el nostre País, sàpia reconèixer i agrair públicament (encara que massa tard) la tasca i l’obra de Burguera, i de seguir el camí que ell va obrir!!
