Als bisbes del País Valencià (CASTELLÓ NOTÍCIES, 09/10/2023)

 Benvolguts bisbes, Sergi, de Tortosa (i molt benvingut a aquesta nova diòcesi), Casimiro, de Sogorb-Castelló, Enrique de València (i el seu auxiliar Arturo) i José Ignacio, d’Oriola-Alacant: en aquest 9 d’Octubre, Dia Nacional del País Valencià, en commemoració de l’entrada a València del rei Jaume I, els escric aquesta carta oberta en relació a l’assignatura pendent (des de fa molts anys), que té l’Església Valenciana: l’anòmala situació de la nostra llengua als temples valencians.

Al llarg dels anys que porte al monestir, he rebut molts grups per explicar-los què és el monaquisme, la història de Montserrat, la litúrgia i la pregària com a eix de la vida monàstica o també la formació d’aquesta muntanya.

El setembre de 2018 vaig acollir un grup de valencians encapçalats per l’amic Alfons Llorens i pel catedràtic de la Universitat de València, Vicent Martínez Sancho. Algunes d’aquestes persones, amb tristesa, em comentaren la sensació d’orfandat que tenen quan a les seues parròquies se senten excloses a la litúrgia, per la marginació del valencià. I és que, vergonyosament, després de més de cinquanta anys del Concili Vaticà II, que aprovà la Constitució Sacrosanctum Concilium, la nostra llengua continua exclosa de la litúrgia.

Vostès ja saben que els cristians valencians dels Ports a la Vega Baixa, del Maestrat a l’Alacantí i de la Foia de Bunyol a la Vall d’Albaida, només podem celebrar la nostra fe en castellà, malgrat que el valencià és la llengua pròpia del País Valencià, com diu l’Estatut d’Autonomia.

Les diòcesis valencianes són una terra que va de la mar a la muntanya, amb hòmens i dones de fe profunda i arrelada, i amb una estimació especial per Santa Maria, venerada a l’Alcúdia amb l’advocació de la Mare de Déu de l’Oreto, a Utiel i a Alacant amb la del Remei, a València amb la dels Desemparats, a Borriana amb la de la Misericòrdia, a la Font de la Figuera amb la Mare de Déu del Roser dels Xiquets, a Picanya i a Oriola amb la de Montserrat, a Vila-real amb la de Gràcia, a Santa Pola amb la de Loreto, a Xàtiva amb la de la Seu, a Picassent i a Morella amb la de Vallivana, la Puríssima Xiqueta a Benissa, a Peníscola l’Ermitana o la Mare de Déu dels Lliris a Alcoi.

Els bisbats valencians tenen la riquesa d’una llengua pròpia, la llengua d’Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés, de Jordi de Sant Jordi, de Sor Isabel de Villena i  d’hòmens i dones d’Església com Sant Vicent Ferrer i la beata Pepa Girbés. Una llengua que parlen els cristians de Beniarjó, Borriol, Cocentaina, Vinaròs, Altea i Almenara, d’Elx, Vallada, Cinctorres, Potries i Albaida, d’Estivella, Sant Vicent del Raspeig, Alzira, Onda i Banyeres.

Els capellans i els bisbes sempre ens han dit que la festa de Pentecostés és la manifestació de la universalitat de la fe, amb la presència de la diversitat de llengües i de cultures que, des de el Vaticà II sobretot, l’Església assumeix i defensa, encara que no, al País Valencià.

Com a bisbes dels valencians, vostès en compte de rebutjar el valencià (espere que el bisbe Sergi no ho faça, com no ho fa l’arquebisbe de València), haurien de promoure i fer seua la llengua de Sant Vicent Ferrer, per afavorir així la presència del valencià a les parròquies, a la catequesi, la predicació i a totes les celebracions litúrgiques. Així els cristians de Finestrat, Piles, Benicarló i Benicolet; d’Alfara del Patriarca, Beniarrés, Almassora, Ador i Moixent; de Beneixida, Beniarbeig, Xodos, Agres, Peníscola o Tavernes Blanques, no se sentirien estranys a l’Església, que en utilitzar el valencià, estaria anunciant l’Evangeli en la nostra cultura.

El valencià és una llengua que els cristians valencians volem que siga llengua de pregària i de predicació, de catequesi i d’anunci de l’Evangeli. Una llengua que haurien d’estudiar els seminaristes valencians a la Facultat de Teologia, per tal que després pogueren predicar i celebrar la litúrgia en valencià.

Perquè els valencians no continuem (com fins ara), orfes al si de la nostra Església, s’haurien de publicar, d’una vegada per totes, els textos litúrgics en valencià, (sobretot el Missal Romà), que ja fa temps que va preparar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i que, dissortadament, com deia el bon bisbe Rafael Sanus, aquest Missal “dorm des de fa anys a algun calaix del bisbat de València”. O defensar públicament el Llibre del Poble de Déu, que els bisbes valencians haurien d’utilitzar i animar els preveres a utilitzar-lo.

Fa dos anys (Conferència Episcopal Tarraconense, nota de la reunió nº 244, juny de 2021) l’arquebisbe Joan Enric Vives i mossèn Joan Baburés, president i coordinador de la Comissió Interdiocesana de Litúrgia (CIL) respectivament, presentaren als bisbes catalans els últims treballs de la comissió, pel que fa a la traducció al català de la tercera edició, revisada, del Missal Romà, que els bisbes amb seu a Catalunya han aprovat. Per això després de la definitiva confirmació per part de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, ja s’ha editat aquest Missal Romà. ¿Quan aprovaran els bisbes valencians la primera edició (els catalans ja van per la tercera) del Missal Romà en valencià? ¿Volen que la història els recorden a vostès com a enemics de la nostra llengua?

Han estat molts els capellans valencians que fa anys vàrem signar unes cartes demanant la publicació del Missal en valencià. Cal recordar, estimats bisbes, que en acabar el Concili, més de 20000 valencians van signar un manifest demanant el valencià a l’Església, cosa que encara estem esperant. I és que la nostra llengua, com escrivia Vicent Miquel i Diego en una carta al P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, sempre ha trobat l’oposició de la jerarquia valenciana. Afortunadament el Grup del Dissabte va iniciar una campanya per recollir firmes a favor del valencià a l’Església. ¿Faran cas d’aquesta nova iniciativa a favor del valencià?

Quan el bisbe Antonio Cañizares va ser nomenat bisbe de València, i pel que fa a la nostra llengua, va dir: “Espero que me enseñéis a hablarla bien y pronto”. L’arquebisbe Osoro, ara emèrit de Madrid, també va tindre aquesta intenció, però es va quedar només en això. Sabent com sabia (per motius d’estudis) l’alemany (i l’italià), al bisbe Antonio no li hauria costat gens (si realment ho haguera volgut fer), aprendre valencià i així celebrar la litúrgia i predicar en la llengua de Sant Vicent Ferrer. Però no ho va fer mai. Com tampoc el bisbe Osoro ni el bisbe García-Gasco. Ni el bisbe Casimiro López ni José Ignacio Munilla.

És sorprenent que l’arquebisbe Enrique, un bisbe valencianoparlant, a Xàtiva, el 14 d’agost, fera l’homilia en castellà i en valencià, quan la capital de la Costera és un poble valencianoparlant. A Utiel, un poble castellanoparlant, ¿l’arquebisbe Enrique també hauria fet l’homilia en castellà i en valencià? ¿L’arquebisbe Enrique creu que els bisbes de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant, quan van a un poble valencianoparlant, fan la litúrgia en castellà i en valencià, o només la fan en castellà? Premi: només en castellà, marginant i excloent el valencià de l’Església, tant si aquests bisbes van a Borriana, a Almenara o a Onda, com si van a Altea, a Elx, a Petrer o a Castalla.

Per altra part, és lamentable que acabat el Sínode Diocesà de València, com ens recordava l’amic Vicent Cardona, “d’entre totes les propostes votades, la que ha tingut més vots en contra és la de posar a l’abast de les comunitats cristianes els textos litúrgics i de pastoral en la nostra llengua” (Saó, juny 2021).

Amb tot, i cal recordar-ho ara, ja fa set anys, els cristians valencians reunits a la catedral de València l’octubre de 2016, van aprovar el Plan Diocesano de Pastoral, on la resolució número 107 demanava “Fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano”. Però, fins ara, també el nou arquebisbe de la diòcesi de València ha ignorat aquesta petició dels participants en el Plan Diocesano de Pastoral.

Amb tota la raó del món, Vicent Cardona continuava el seu article a Saó, així: “Una vegada més farem tard a servir el nostre poble, almenys una part, com ell vol ser servit. La por o la indiferència o la ignorància abunden entre un clergat (era la majoria entre els participants a l’assemblea sinodal), que no cerca acostar-se a una part del nostre poble, que sembla refusar una Església que no el comprèn ni el serveix com ell espera”. I és que desgraciadament, l’Església Valenciana (?) continua ignorant i menyspreant la nostra llengua i tractant com una colònia el País Valencià.

Però a més, en las “Constituciones del Sínodo Diocesano de València (2019-2021)”, en la “Undécima propuesta”, titulada “Iglesia, Cultura”, aquest text diu en el punt 11.1, que “la Iglesia vive inserta en el mundo, se encarna y arraiga en la cultura o las culturas, las asume”. De veritat que l’Església valenciana assumeix la cultura dels valencians?

I en aquesta mateixa “Undécima propuesta”, en el punt 11.12, de les “Constituciones del Sínodo Diocesano de València”, titulat: “El valenciano una realidad en la vida social i eclesial” (?), hi ha escrit el següent: “Es deseable que se pueda disponer de los textos litúrgicos en lengua valenciana”. ¿Com és possible que eixes Constitucions tinguen l’atreviment d’afirmar que el valencià és “una realidad en la vida eclesial”, si el valencià està exclòs de la litúrgia i encara no tenim el Missal Romà en valencià?

Com ens recordava el salesià Justino Sarmento Rezende (Religión Digital, 11 de setembre de 2020), “les pràctiques missioneres seran colonitzadores si un només pensa en ensenyar i no en aprendre”. Per això el papa Francesc, (continuava aquest salesià), “reforça la nova lectura de l’acció evangelitzadora”, quan deia que “els indígenes no són objectes i destinataris de la missió de l’Església, sinó que són subjectes, protagonistes i interlocutors de la missió”. El salesià Justino Sarmento deia que els pastors de l’Església han “d’aprendre les llegües indígenes” (també el valencià, estimats bisbes!) i que l’Església ha de “passar d’una Església colonitzadora a una Església inculturada i encarnada”.

A l’encíclica “Fratelli tutti”, el papa ens recorda que “no hi ha obertura entrepobles, sinó des de l’amor a la terra, al poble, als propis trets culturals”, ja que “només és possible acollir el diferent, si estic arrelat en el meu poble, amb la seua cultura” (143).

I en la Carta Apostòlica amb motiu del XVI centenari de la mort de Sant Jeroni, el papa Francesc ens deia que “el treball de traducció de Jeroni, ens ensenya que els valors i les formes positives de cada cultura, representen un enriquiment per a tota l’Església”. I és que “els diferents modes en què la Paraula de Déu s’anuncia, es comprèn i es viu amb cada nova traducció, enriqueixen l’Església”. I malgrat això, els bisbes valencians es neguen a presentar el Missal Romà en valencià perquè siga aprovat i a utilitzar públicament el Llibre del Poble de Déu.

El papa ens diu també que “la inserció de la Bíblia i de l’Evangeli en les diferents cultures, fa que l’Església es manifeste cada vegada més com “sponsa ornata suis” (Is 61:10), i testimonia que la Bíblia necessita ser traduïda constantment a les categories lingüístiques i mentals de cada cultura”. El papa, com si estiguera pensant en l’Església del País Valencià, diu: “Quants judicis temeraris, quantes condemnes i conflictes sorgeixen del fet d’ignorar l’idioma dels altres i de no esforçar-nos, amb tenaç esperança, en aquesta prova infinita d’amor que és la traducció”. I és que com diu el papa, “no existeix comprensió sense traducció”.

Els bisbes de les diòcesis valencianes (i espere que el bisbe Sergi anime els seus germans en l’episcopat a utilitzar sempre la nostra llengua), haurien de seguir l’exemple dels bisbes valencians que estan a altres diòcesis i utilitzen, amb naturalitat, la llengua del poble que serveixen, com ho va fer el bisbe Tarancon a Solsona o ara ho fa el bisbe Agustí Cortés a Sant Feliu de Llobregat, el bisbe Francesc Conesa a Solsona i el bisbe Salvador Giménez a Lleida, presidint les celebracions litúrgiques en català, amb tota normalitat. I com també ho fa el bisbe valencià a Màlaga, Jesús Català, utilitzant el castellà d’una manera natural.

La història jutjarà negativament els bisbes i la majoria dels preveres valencians, ja que són els responsables del genocidi del valencià, en traure’l fora dels temples. I per això haurien de recordar el capítol 4 del document “Ad gentes”, que diu: “L’Església comprèn i abraça en la seua caritat, totes les llengües”. I també el que va dir el papa Pau VI en la clausura del Concili: “Les llengües innombrables que parlen els pobles, han estat admeses a expressar litúrgicament la paraula dels homes a Déu i la Paraula de Déu als homes”. I també, els bisbes valencians haurien de tindre ben present el número 40 de la Constitució “Sacrosanctum Concilium” que diu: “A les nacions on es parlen diverses llengües, es faran traduccions a cada llengua”. I la aprovació del Missal al valencià, traduït per l’AVL, quan?

Degut a l’animadversió de l’episcopat i del clergat valencià a la nostra llengua, molts cristians es troben orfes en una Església que rebutja la llengua del poble. Per això caldria que els bisbes introduïren la nostra llengua a la litúrgia, com va fer el capellà alcudià Alexandre Alapont, que ens ha deixat recentment (que a l’Àfrica va traduir la Bíblia al nàmbya) i presentaren, d’una vegada per totes, el Missal Romà en valencià, perquè siga aprovat. Així els cristians valencians no ens sentiríem forasters i orfes a la nostra Església

Fa uns anys el qui va ser bisbe de Còria-Càceres, Francisco Cerro, va fer la introducció del Nou Testament en “fala”, la llengua que parlen 6000 extremenys a la Vall de Xàlima, al nord de Càceres. El bisbe beneïa el “Nuevu Evangeliu” on, per primera vegada es proclamava la Paraula de Déu en “mañegu”, que és el nom que rep la “fala” en San Martín de Trebejo. El bisbe Cerro deia: “Si els veïns de San Martín, Eljas i Valverde s’adrecen als seus pares en “fala”, per què no fer el mateix amb Déu?”. I continuava el bisbe Cerro: “L’Església vol que ens acostem a Déu des de la nostra cultura, des dels nostres sentiments més íntims”.

A l’Església del País Valencià li passa una cosa semblant al que descrivia el teòleg africà Cyprien Melibi. Aquest prevere camerunès deia: “Els bisbes africans són negres romanitzats. No defensen la seua cultura i les seues arrels”, com els bisbes valencians que no defensen la cultura de la terra que els acull. Per això el papa Francesc, en la Jornada de Missions de 2015, deia que s’havien de “respectar tots els pobles a partir de les seues pròpies arrels” i “salvaguardar els valors de les respectives cultures”.

Els bisbes valencians també haurien de seguir l’exemple del bisbe Joan Piris, emèrit de Lleida, que en la seua entrada a aquella diòcesi, el 21 de setembre de 2008, deia: “El fet de ser cristià el dec, en bona part, a la bona gent de Lleida que acompanyà Jaume I en l’alliberament del Regne de València, que afavorí que el cristianisme arrelés en aquelles terres”. Un rei, Jaume I, que portà a les terres valencianes, la llengua i el cristianisme.

El 1966, l’arquebisbe Marcelino Olaechea va escriure la carta pastoral, “Lengua latina, lenguas vernáculas y liturgia”, en la que, erròniament, defensava que la llengua de la diòcesi de València era el castellà. I hui, 57 anys després, els bisbes valencians encara continuen defensant que el castellà (i no el valencià) és la llengua amb la qual els cristians valencians, forçosament, ens hem d’adreçar a Déu.

En una entrevista a la COPE, el papa recordava la missa que va presidir a Transilvània, “aquella part de Romania que parla hongarès, una missa preciosa en hongarès”. ¿Quan podrem dir els cristians valencians que els nostres bisbes (com sí que passa a la missa que els diumenges retransmet À Punt), han concelebrat una missa preciosa en valencià?

En la seua visita a Bratislava, el papa va dir: “L’Evangeli no pot créixer si no està radicat en la cultura d’un poble”. I el papa contava una anècdota d’un bisbe, a propòsit del nunci que van patir. El bisbe deia: “Nosaltres vam estar 400 anys sotmesos pels turcs i vam patir. Després, 50 anys sotmesos pel comunisme, i vam patir. Però els 7 anys amb aquest nunci han estat pitjors que les dues altres vegades”. I el papa afegia encara amb bon humor: “Quanta gent pot dir el mateix del bisbe o del rector que té” (Flama, 15 de setembre del 2021).

Fa dos anys (Religión Digital, 27 de setembre del 2021), en la presentació de l’últim informe de Llibertat Religiosa al món, celebrat a la Universitat Catòlica de València, l’aleshores arquebisbe de València, Antonio Cañizares deia: “No podemos arrinconar la fe cristiana a la intimidad”. Totalment d’acord. Però ¿per què l’Església del País Valencià arracona la nostra llengua a la intimitat i no permet que el valencià siga la llengua de l’Església Valenciana?

Per això ¿quina Església pot anomenar-se mare si no permet als seus fills parlar la llengua dels seus pares? No serà una madrastra en compte d’una mare?

Bisbe Sergi, fa un mes iniciàveu el vostre ministeri episcopal a la diòcesi de Tortosa, amb uns arxiprestats que es troben al País Valencià. Som molts els qui esperem que encoratgeu els altres bisbes valencians, perquè la nostra llengua, incomprensiblement, no quede fora dels temples.

Per altra part, i davant l’atac sistemàtic al valencià per les dretes que ens governen, no m’ha estranyat gens el silenci (còmplice?) dels bisbes valencians, ja que si ells mateixos exclouen la nostra llengua de l’Església, els deu ser ben igual la marginació i la persecució que les dretes valencianes fan del valencià.

El bisbe de Sogorb-Castelló, Casimiro López, animava els cristians d’aquesta diòcesi a participar en el Sínode. I els deia: “Queremos escuchar vuestra voz”. Doncs, el bisbe hauria d’escoltar la veu dels qui volem la nostra llengua a l’Església! A vore si ens escolten!

Que la memòria de l’enyorat Alexandre Alapont, capellà i missioner, traspassat el 7 de setembre, fidel a l’Evangeli i fidel a la llengua del nostre país, siga un exemple per als nostres bisbes i capellans en la normalització del valencià a l’Església. Perquè si no treballen per una Església valenciana, inculturada al nostre país i a la nostra llengua, continuarem, com fins ara, amb una Església colonitzadora, més madrastra que mare. Per això, el passat 30 de setembre, enla creació de nous cardenals, el papa ens recordava que “l’Església mare, parla en totes les llengües” (Religión Digital, 30 de setembre del 2023). Però encara no al País Valencià, on l’Església valenciana ni acull, ni protegeix, ni utilitza la nostra llengua!

¿Se sentiran al·ludits els bisbes valencians amb aquestes paraules del papa, per tal que la nostra Església siga mare i parle valencià? ¿O bé continuarem com fins ara, amb una jerarquia castellanitzadora, que exclou el valencià a l’Església?

Laudate Deum (CASTELLÓ NOTÍCIES, 15/10/2023)

 Aquest és el títol de l’exhortació apostòlica del papa Francesc sobre la cura del medi ambient. Publicada el 4 d’octubre, festa de Sant Francesc d’Assís, aquest text, amb sis capítols i 73 punts, vol completar, huit anys després, l’encíclica del papa, “Laudato si”, del 2015.

En el primer capítol, titulat, “la crisi climàtica global”, el papa ens recorda que el canvi climàtic que patim és innegable i els seus efectes cada vegada més evidents, “malgrat alguns intents de minimitzar-los o ridiculitzar-los”. I és que, com ens diu el papa i com admet ja tothom (a excepció dels negacionistes), l’activitat humana és responsable d’aquest canvi climàtic.

En el segon capítol (Més paradigma tecnocràtic), el papa ens recorda que la natura no és un recurs a explotar sense mesura i ens demana reconèixer que l’ambició desmesurada, tan freqüent als nostres dies (i que hauríem d’evitar), no és sostenible èticament.

En el tercer capítol d’aquesta exhortació apostòlica, el papa, que ens posa al davant “la debilitat de la política internacional”, ens urgeix a la cooperació global per mitjà d’acords multilaterals entre els estats, ja que l’enfocament actual i els acords que s’han pres en temps anteriors, són insuficients per frenar la crisi climàtica que patim.

En el capítol quart el papa tracta sobre les “conferències sobre el clima: avanços i fracassos” i ens encoratja a superar les postures egoistes dels països, en benefici del bé comú.

El capítol cinc, sobre què s’espera de la COP 28, (que se celebrarà a Dubai a finals de novembre i principis de desembre), el papa ens recorda, com ha fet ja altres vegades, que “malgrat les negociacions i acords”, dissortadament, “les emissions globals continuen creixent” i fent malbé el planeta.

Finalment en l’últim dels capítols d’aquesta exhortació apostòlica, (les motivacions espirituals), el papa fa una crida a tots els hòmens i dones “de totes les confessions religioses, a reaccionar” per tal de trobar una solució a aquesta greu situació del canvi climàtic.

I és que com ens recorda el papa, “no estem reaccionant prou” i per això mateix “estem a prop del punt de ruptura”. Amb aquest text, el papa fa una crida urgent als estats, perquè passen de la despreocupació a una “corresponsabilitat davant l’emergència del canvi climàtic, abans no siga massa tard”.

El papa, que insisteix (per als qui encara ho continuen negant), sobre “l’origen humà del canvi climàtic”, ens recorda també que quan “un ésser humà pretén ocupar el lloc de Déu, és converteix en el pitjor enemic per a sí mateix”, ja que, en la seua ambició i la seua avarícia desmesurada, fruits del propi egoisme, l’home destrueix el medi ambient i es destrueix a si mateix.

El papa Francesc, huit anys després de la seua encíclica, “Laudato si”, amb l’exhortació “Laudate Deum” fa una crida a caminar “en comunió, junts, sinodalment” i també al compromís en “la reconciliació amb el món que ens acull”, perquè no acabem de fer malbé el planeta. Per això el papa ens recorda que aquest món nostre “es va enfonsant i potser acostant-se a un punt de fallida”. I és que “l’impacte del canvi climàtic perjudicarà de manera creixent les vides i les famílies en l’àmbit de la salut, les fonts de treball, l’accés als recursos, l’habitatge i les migracions forçades”.

Amb aquesta exhortació apostòlica, el papa Francesc, que ens adverteix de l’impacte de la crisi climàtica, assumeix i defensa els postulats ecologistes i denuncia els negacionistes del clima i també els governs que ridiculitzen la seua importància. Per això Francesc exigeix en aquest text, mesures urgents per frenar el canvi climàtic i salvar el planeta.

Aquesta exhortació apostòlica ens convida a revisar (i a rectificar) la nostra manera de viure, sovint superficial i frívola i a canviar el consumisme per la frugalitat i l’austeritat, la competitivitat per la cooperació i l’egoisme per la generositat i la solidaritat amb els qui més pateixen.

Amb aquest text, el papa està en la línia del Secretari General de les Nacions Unides, Antonio Guterres, quan en l’obertura de la cimera sobre l’Ambició Climàtica 2023, deia: “La humanitat ha obert les portes de l’infern”, al·ludint als incendis que es produeixen a causa del canvi climàtic. Guterres, a més, també va denunciar aquells que fan negoci i guanyen milers de milions d’euros amb els combustibles fòssils.

Tant de bo els estats escolten la veu del papa i col·laboren entre ells (abans no siga massa tard), per frenar els efectes devastadors que el canvi climàtic pot provocar (i ja està provocant) en les nostres vides i en el planeta.

Laudate Deum [Traducció al valencià de F. Xavier Martí]

La demagògia i l’analfabetisme del Sr. Alberto Fabra (CASTELLÓ NOTÍCIES, 01/102023)

 Els valencians que vivim a Catalunya (i molts altres valencians), veiem amb preocupació i encara més, amb vergonya, l’actuació del govern de la Generalitat del País Valencià, ja que amb aquest partit patim una plaga pitjor que totes les d’Egipte juntes: la hipocresia del PP pel que fa a la unitat de la nostra llengua.

Aquests dies, la premsa i els jutjats ens han recordat els aldarulls que grups violents d’extrema-dreta van provocar el 9 d’Octubre de 2017, agredint els manifestants i els periodistes que exercien el seu dret a eixir al carrer en la Diada Nacional del País Valencià (Vilaweb, 25 de setembre de 2023).

Però si hi ha grups violents que provoquen agressions als ciutadans, també cal recordar els qui inciten la violència. Fa uns anys va ser la UCD i els seus amics, (i un diari del Cap i Casal), que atiaven el foc contra intel·lectuals Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, contra l’alcalde de València, Ricard Pérez Casado o la llibreria 3i4. I uns altres eren els que posaven les bombes.

I és que mentre que uns posen la gasolina, com la UCD i el diari de València caracteritzat pel seu anticatalanisme malaltís, els altres encenen el misto per incendiar la societat valenciana, com el Sr. Alberto Fabra, expresident de la Generalitat, que recentment deia (en el seu analfabetisme), que “PSOE i Compromís han traicionado a la Comunidad Valenciana” (Levante, 21 de setembre de 2023).

El PP representa la coentor i el menyspreu pel valencià

El Sr. Fabra proferia aquest exabrupte, pel fet que la diputada de Compromís, Àgueda Micó, en el seu discurs al Congrés, digué que hi havia deu milions que parlen la nostra llengua. I per això el Sr. Fabra protestà, ridículament, pels “ataques vertidos por el PSOE y Compromís en el pleno del Congreso de Diputados”, ja que “están defendiendo la existencia de diez millones da catalanohablantes, lo que supone un ataque a las señas de identidad, a la historia y a la Comunidad Valenciana y un ataque permanente a nuestra lengua y al Estatuto de Autonomía”. El Sr. Fabra també denuncià, en el seu analfabetisme, “la falta de respeto que el ministro de Asuntos Exteriores vaya a Europa a decir que hablan catalán diez millones de persones, incluyendo a los valenciano-hablantes”. El Sr. Fabra (que ni tan sols sap parlar valencià), és filòleg?

Amb les seues declaracions incendiàries i del tot demagògiques, el Sr. Alberto Fabra no pot ser més analfabet. El Sr. Fabra demana respecte a l’Estatut d’Autonomia. I què diu l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en relació a la llengua que parlem els valencians? El Sr. Fabra no respecta l’AVL i per tant és ell que no respecta l’Estatut.

Ja tenim de nou la batalla per la llengua, encapçalada per un inepte que no només no sap res de filologia, sinó que ni tan sols sap parlar valencià, quan hi ha més de 46 sentències fermes (TC, TS, TSJPV) que confirmen la unitat del català. El Sr. Fabra s’ha convertit en un “antisistema” que desobeeix i ataca les sentencies del TC, TS i TSJPV?

De nou vull recordar que el PP, en el seu XVIII congrés, reunit el 10,11 i 12 de febrer de 2017, consagrà la unitat de la llengua que parlem de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. La ponència: “Educación, innovación y cultura”, en el punt 125 del capítol, “El español una lengua de oportunidades”, diu el següent: “El catalán, el gallego y el vasco son una muestra de la pluralidad que ha sido clave en el éxito reciente de España como modelo de convivencia abierto, diverso e integrador”. I el valencià, Sr. Fabra?

El Sr. Fabra segur que se sent orgullós dels 300 o 400 milions de castellanoparlants. ¿O pensa que a l’Argentina no parlen castellà sinó argentí i que a Mèxic tampoc no parlen castellà sinó mexicà? Perquè si nega la unitat de la nostra llengua, també hauria de negar la unitat del castellà. Amb les seues declaracions, el Sr. Fabra (en compte de reconèixer les sentències del TC, TS i TSJPV) està tirant gasolina, perquè uns altres encenguen el misto per provocar el foc de la violència.

Però no és només el Sr. Fabra que mostra el seu analfabetisme, si més no en matèria lingüística. Que ara el Conseller d’Educació (!) qüestione l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’ens normatiu del valencià reconegut a l’Estatut (equivalent a l’IEC), és de bojos. I que el president de la Generalitat, Carlos Mazon, haja demanat a l’AVL “gestos más allá de lo científico y más allá de lo académico”, és per ser psicoanalitzat. Algú pot pensar que el govern espanyol demane a la Real Academia de la Lengua o a l’Intituto Cervantes, “gestos más allá de lo científico y más allá de lo académico? El Sr. Mazon es pensa que l’AVL està formada per un grup d’aficionats, sense cap formació acadèmica?

I encara l’alcaldessa de València que demanarà un informe a l’acientífica RACV (i no a l’AVL) sobre l’accent obert de València. Una mostra més d’analfabetisme i d’atacar l’Estatut. No m’estranyaria que la Sra. Català demanarà a la RACV que modifique el seu cognom i que en compte de Català, amb accent obert, es pose Catalá en accent tancat!  O millor encara, que es pose Catalán.

Els dirigents d’un partit polític que al congrés de 2017 reconeixien la unitat de la llengua i alhora atien el secessionisme lingüístic, haurien de ser psicoanalitzats.

El 26 de setembre, Sr. Abascal en el fallit debat d’investidura, demanava al PSOE “respeto a la legalidad”. VOX i el PP, també haurien de respectar la legalitat de l’Estatut i de l’AVL, i no reivindicar i defensar grups d’aficionats a la llengua (com Lo Rat Penat), contraris a la “legalidad” de l’AVL (reconeguda per l’Estatut) pel que fa a la normativa lingüística.

Els Srs. Mazon i Fabra haurien de recordar que atacar l’Estatut, “las señas de identidad” i trair el País Valencià, ha estat la corrupció sistemàtica d’alguns dels seus dirigents, condemnats per la Justícia i tancats a la presó. El Sr. Fabra, amb les seues demagògiques i incendiàries declaracions, és mereixedor de les paraules del profeta Isaïes, que són com si estigueren pensades per a ell: “Ai dels legisladors de legislacions iniqües, dels escrivents de rescriptes tirànics, amb que perjudiquen la causa dels humils i roben els drets dels pobres del meu poble” (Is 10:1-2). I és que uns, com el Sr. Fabra, tiren la gasolina i altres encenen el misto.

Per altra part, el vicepresident del Govern valencià i ex-torero, Vicente Barrera, sense que li caiga la cara de vergonya, ha defensat els bous, subvencionant-los, perquè segons diu aquest ex-torero, els bous formen part de la tradició i de la cultura dels valencians. Cal recordar que durant el 2022, al País Valencià van morir nou persones en els anomenats festejos taurins i més de mil persones van ser ferides.

Però la vergonya que sentim els valencians d’aquest Govern, augmenta quan VOX ha presentat una proposició a les Corts Valencianes, perquè el Consell reconega oficialment els títols de valencià de Lo Rat Penat, una entitat secessionista contraria als criteris lingüístics i científics de l’AVL.

Només fa uns dies, en la inauguració del VI congrés de Dret Sanitari del País Valencià, el president Mazon deia que hem defensava “escuchar a los profesionales sanitarios y evitar imposiciones desde la ideología” (Levante, 28 de setembre de 2023). ¿I per què el president Mazon no fa el mateix amb els professionals de la llengua, els escolta (i no a quatre aficionats indocumentats) i evita “imposicions des de la ideologia” com fa el PP i VOX?

Si els bisbes que tenim al País Valencians se sentiren valencians i estimaren la nostra llengua, ja haurien protestat per aquestes mesures del Govern del PP i VOX. Com haurien protestat per l’aberració que suposa dir que els bous formen part de la cultura, quan en realitat és la tortura d’aquests animals.

Jesús de Natzaret va denunciar la falsedat i la hipocresia dels fariseus i dels mestres de la Llei, que avui trobem ben representats en els dirigents del PP valencià, que, per una part, aproven una ponència on es reconeix la unitat de la llengua catalana i al mateix temps defensen el secessionisme lingüístic, amb declaracions incendiàries i del tot  acientífiques. Qualsevol dia els Srs. Mazon i Fabra afirmaran que la terra és plana i que no existeix la llei de la gravetat.

Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat (CASTELLÖ NOTÍCIES, 24/09/2023)

 Missatge a descàrregues

Amb el lema: “Lliures per escollir si migrar o quedar-s’hi”, hui diumenge 24 de setembre l’Església celebra la cent novena Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat.

En el seu missatge amb motiu d’aquesta Jornada, el papa Francesc ens convida a descobrir la sol·licitud que té Déu per tothom, i especialment per aquelles persones que es veuen obligades a deixar la pròpia terra.

En aquest text, el papa destaca “els fluxos migratoris”, que augmenten cada dia a dia, i “la llibertat que hauria de caracteritzar sempre la decisió de deixar la pròpia terra”.

El papa ens recorda l’exili de la Sagrada Família a Egipte (Mt 2:13), que, com en l’actualitat, “no va ser fruit d’una decisió lliure”. Per això el papa remarca que deixar la pròpia terra, “hauria de ser sempre una decisió lliure”. I pel contrari, els milions de persones, hòmens, dones i infants, que han de migrar, ho fan degut als “conflictes, als desastres naturals o a la impossibilitat de viure una vida digna i pròspera”.

En el seu text, el papa també ens recorda la migració forçosa de Jacob i la seva família (Gn 46:6), a causa de la fam.

També hui, com ens diu el papa, “entre les causes més visibles de les migracions forçades, trobem les persecucions, les guerres, els fenòmens atmosfèrics i la misèria”. Per això, hui, com sempre, “els migrats escapen degut a la pobresa, a la por a la desesperació”.

Per acabar amb les migracions forçoses, el papa ens recorda que “és necessari el treball de tothom, aturant la cursa d’armament, el colonialisme econòmic, l’espoli dels recursos dels altres i la devastació de la casa comuna”.

Per això el papa fa una crida  “als governants dels països d’origen” de les migracions, “perquè facen una bona política, transparent i honesta al servei de tothom, especialment dels més vulnerables”. El papa també demana “un esforç conjunt de cadascun dels països i de la comunitat internacional, perquè s’assegure a tothom el dret a no haver d’emigrar, és a dir, la possibilitat de viure en pau i amb dignitat en la pròpia terra”.

En aquest missatge, el papa Francesc ens recorda el text de l’evangelista Sant Mateu, “Vaig tenir fam i em donàreu menjar, vaig tenir set i em donareu beure” (Mt 25:35-36), perquè així sapiguem “reconèixer en el migrat, no només un germà o germana en dificultat, sinó el mateix Crist que truca a la nostra porta”, com ho veiem al llibre de l’Apocalipsi: “Mira, sóc a la porta i truque” (Ap 3:20).

A més, la Bíblia ens mostra sempre la importància d’acollir l’estranger, ja que en el rostre del germà es manifesten els trets de Jesús. Per això el papa ens exhorta a “vore les persones més vulnerables”, com tots els qui per força han deixat el propi país, “com a companys de viatge, que hem d’estimar i cuidar”.

Amb el seu missatge amb motiu de la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, el papa fa una crida a la solidaritat i a la cooperació per ajudar els països dels quals marxa la gent, per tal que no tinguen la necessitat de deixar la pròpia terra i puguen viure amb dignitat, ja que ningú no abandona el seu país per gust.

Desgraciadament, com ha dit l’arquebisbe Santiago Agrelo, “ens hem acostumat a vore l’immigrant com una amenaça i un perill”. Però com digué l’arquebisbe emèrit de Tànger, “la fe ens fa descobrir en ell, un fill de Déu”.

Cal que recordem, a més, que el 3 de desembre de 2021, a Nicòsia, el papa Francesc va abraçar els immigrants i escoltà aquestes persones que van haver de fugir del propi país: “Quants germans i germanes no han pogut arribar ací?”. I és que com ha dit el papa diverses vegades, “la Mediterrània s’ha convertit en un gran cementeri”, davant la indiferència de la vella Europa. El papa, a Nicòsia, adreçant-se als immigrants, els deia: “Mirant-los a vostès veig els sofriments del camí, els qui han estat venuts, explotats, els qui s’han quedat pel camí”.

Tant de bo que els governs i els polítics del Primer Món ajuden els països del Tercer Món, perquè cap persona no es veja obligada a eixir de la pròpia terra. I tant de bo no siguem indiferents a la tragèdia i al dolor de tantes persones (com les 41, que a primers d’agost van morir a la Mediterrània), que, per fugir de la fam i de la guerra, troben la mort buscant una vida més digna.

La hipocresia del PP valencià (CASTELLÓ NOTÍCIES, 22/08/2023)

 Des de la fundació del PP del País Valencià, els valencians patim una plaga pitjor que totes les d’Egipte juntes: la hipocresia del PP valencià pel que fa a la unitat de la nostra llengua.

En un nou “numeret”, que va més enllà del ridícul, el PP valencià ha posat el crit al cel amb motiu de l’acord del Sr. Pedro Sánchez amb els partits nacionalistes, perquè al Congrés s’hi puga utilitzar el català, el basc i el gallec, a més del castellà. I és que el PP valencià s’ha enutjat i s’ha sentit ofès perquè aquest acord discrimina i oblida el “valencià”, que el PP valencià considera una llengua diferent al català. Una llengua, el valencià, que fa uns anys (ara sembla que se n’hagen oblidat), deien, ridículament, que provenia de l’iber!

Ja tenim de nou la batalla per la llengua, encapçalada per uns indocumentats que no saben res absolutament de filologia. ¿Algú s’imagina la Sra. Susana Camarero, que va fer aquella declaració tan abrandada i tan ridícula (amb una dicció en valencià nefasta), enutjada per la discriminació del “valencià”, opinant sobre quina és la millor manera de fer una intervenció de pròstata? No ho deixaria això als uròlegs? ¿I per què el PP valencià (tots els seus dirigents són lingüistes?) s’obstina ridículament a parlar de llengua, quan aquesta missió està reservada als filòlegs?

I és que el PP valencià fa contínuament el ridícul quan parla de llengua i cultura, en la seua obsessió per diferenciar el “valencià” del català. ¿El PP valencià també diferencia el castellà de l’argentí o del colombià?. Els valencians ja estem acostumats a que, de tant en tant, el PP valencià faça el ridícul més absolut, negat una veritat científica: la unitat de la nostra llengua, una unitat que reconeixen totes les Universitats del món.

El 2021, el PP valencià va mostrar de nou la seua hipocresia (i un ridícul espantós), amb motiu de l’exposició, “La luz de la Edad Media en la literatura catalana”. Aquesta mostra, organitzada per la Biblioteca Nacional de España, incloïa escriptors valencians com Joanot Martorell, Jordi de Sant Jordi o Jaume Roig, com a integrants de la literatura catalana medieval. Els parlamentaris valencians del PP es van sentir ofesos i indignats i es van esquinçar les vestidures, perquè (tan erudits com són ells!), no acceptaven que aquests autors formaren part de la literatura catalana. Per això aquests parlamentaris (tan entesos en literatura medieval!), exigiren a la Biblioteca Nacional Española una rectificació i un respecte pels símbols d’identitats dels valencians.

Segurament aquests parlamentaris tan indignats i també l’actual govern de la Generalitat, no deuen recordar que 13 de febrer de 2017, el rei d’Espanya va presidir la presentació de l’últim volum del projecte d’investigació, “El valor económico del español”, dirigit pel catedràtic d’Economia Aplicada José Luis García Delgado. En aquest acte, el rei assegurà que el 2050, “750 millones de personas hablarán español en todo el mundo” i que aquesta llengua era “una fuente de riqueza económica tangible”. I assegurà també que l’espanyol ha superat tres desafiaments: “sobrevivir al paso del tiempo, rebasar las limitaciones geográficas y mantener su unidad en la diversidad”. Si hui parlen espanyol més de 550 milions de persones, ninguna de les quals qüestiona la unitat d’aquesta llengua, això fa que “la cohesión lingüística” done “buenos resultados”, segons digué el Sr. García Delgado.

La unitat de l’espanyol o castellà és acceptada per tothom com una obvietat. Però la unitat del català és qüestionada (des de fa dècades), d’una manera irracional, pel PP valencià. Aquest partit nega la unitat de la llengua que parlem a Vila-real i a Manresa; a Ordino, a Alcampell, a Maó i l’Alguer i per això el nou govern valencià ha emprès una nova creuada (després de la ridícula proposició del PP sobre l’origen del valencià a partir de l’iber), per defensar que el valencià i el català són llengües diferents.

Però el Sr. Mazon i la Sra. Susana Camarero no deuen recordar (o ho amaguen), que el XVIII congrés del PP, reunit del 10,11 i 12 de febrer de 2017, consagrà la unitat de la nostra llengua parlada de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

La ponència: “Educación, innovación y cultura”, coordinada per la diputada (catalana) Andrea Levy i amb els ponents Juan Vicente Herrera, Asier Antona i Miquel Vidal, afirmava en el punt 125 del capítol, “El español una lengua de oportunidades”, el següent: “El catalán, el gallego y el vasco son una muestra de la pluralidad que ha sido clave en el éxito reciente de España como modelo de convivencia abierto, diverso e integrador”. I el valencià, govern de la Generalitat i parlamentaris indignats per l’exposició de la Biblioteca Nacional? ¿Com és que la ponència del PP no reconeix el valencià?  I és que aquest aquets text de la ponència deia que “el catalán, el gallego y el vasco, son una muestra de la pluralidad que ha sido clave en el éxito recinte de España como modelo de convivència abierto, disperso e integrador”. La ponència no mencionava el “valencià”, perquè la ponència reconeixia explícita i implícitament que a l’Estat espanyol no hi ha cap diferència entre el català i el valencià. Encara que els parlamentaris valencians del PP feren un nou “numeret” indignant-se per l’exposició de la Biblioteca Nacional o ara, el govern de la Generalitat s’haja indignat perquè al Congrés es parlaran les llengües que el PP reconeixia en la seua ponència.

PP – Ponència PP

El PP valencià diu que la Universitat no té raó quan afirma la unitat de la nostra llengua. L’AVL tampoc té raó, Compromís tampoc, els socialistes tampoc. I la ponència del PP també està equivocada?

Els parlamentaris valencians del PP, tan indignants, ¿en quina literatura creuen que s’han d’incloure les obres de Mario Benedetti, Pablo Neruda o Octavio Paz? ¿Seran capaços de dir que no pertanyen a la literatura castellana o espanyola?

Fa uns anys, davant el ridícul del PP, el qui va ser eurodiputat d’aquest partit, Santiago Fisas, recordava a la Sra. Bonig la unitat de la nostra llengua, cosa que també reconeix la ponència del seu mateix partit com una obvietat. La mateixa obvietat pel que fa a l’espanyol, anomenat també castellà, una unitat que cap dels dirigents del PP valencià, no qüestiona, i per això el parlen 550 milions de persones. Per això, de la mateixa manera que castellà s’anomena també espanyol, el valencià també s’anomena català, per molt que el govern de la Generalitat del País Valencià (a qui li aniria bé matricular-se en primària) i els seus companys valencians de partit, (tan ofesos per l’exposició de la Biblioteca Nacional i per la decisió del Congrés), s’obstinen en negar aquesta obvietat, reconeguda per tot el món acadèmic, llevat dels “intel·lectuals” del PP valencià.

El president Tarradellas deia que a la vida, l’únic que no es pot fer és el ridícul. Una actitud i una manera de fer tan arrelada en el PP valencià, quan els dirigents d’aquest partit parlen, sense coneixement de causa, de la nostra llengua.

I per acabar d’adobar aquest sainet del PP i VOX, ara el Sr. Ximo Puig parla d’introduir a la proposta del Congrés, la doble denominació, “català-valencià”. I és que el PSOE no es diferencia massa del PP i per això no té el valor d’acceptar i de defensar (com no ho va fer en la redacció de l’Estatut a diferència del que es va fer a les Balears), que el català siga la llengua dels valencians. El Sr. Puig (per fer encara més el ridícul), podria demanar-li a la presidenta del Congrés que incloguera també com a llengües el canari, l’extremeny i l’andalús. Quins polítics que tenim a dreta i a esquerra marededéusenyor!!

Els “eminents” parlamentaris del PP indignats, no haurien de fer més el ridícul com continuen fent. No haurien de jugar amb els sentiments de la gent per arreplegar uns quants vots més, sinó que haurien d’acceptar el que diu el món acadèmic pel que fa a la nostra llengua. I el que diu el seu partit a la ponència! I si no, que vinguen a passar uns dies a Berga, a Manlleu, a Maó, a Aitona, a Tortosa i a Manacor i voran com entenen els ciutadans d’aquestes viles catalanes i mallorquines sense necessitat de diccionaris. I sense que això, entendre el català (ells que neguen la unitat de la nostra llengua) siga cap miracle de Sant Vicent Ferrer.

Els parlamentaris valencians del PP, tan indignats per l’exposició de la Biblioteca Nacional, no varen fer més el ridícul perquè no s’entrenaren. Jo animaria aquests eminents parlamentaris (a vore si s’atreveixen a fer-ho), a escandalitzar-se i a protestar, quan els escriptors llatinoamericans són inclosos a la literatura espanyola. I a defensar que Pablo Neruda pertany a la literatura xilena i no a la castellana i que Octavio Paz forma part de la literatura mexicana i no a l’espanyola. I és que no són més ignorants perquè no s’entrenen.

El que haurien de fer els parlamentaris del PP, tan ofesos per aqueslla exposició, és exigir a la Biblioteca Nacional de España els més de 6000 llibres que van ser confiscats a l’arquebisbe de València, Antoni Folch de Cardona i que van ser (segons les dades recollides per l’amic Alfons Llorens), l’origen de la Biblioteca Nacional. I és que l’inici d’aquesta Biblioteca, la trobem en l’espoliació que les tropes borbòniques van fer de la biblioteca de l’arquebisbe valencià. Van ser els botiflers que confiscaren un fons de més de 6000 llibres de l’arquebisbe Antoni Folch de Cardona, que així es convertí en el fons fundacional de la Biblioteca Nacional de España.

Amb la butla de 3 de febrer de 1699, el franciscà Antoni Folch de Cardona va ser nomenat arquebisbe de València. Per això el PP valencià hauria d’exigir que la Biblioteca Nacional de España tornara els llibres a l’arquebisbat de València. Però evidentment no ho faran.

Jesús de Natzaret va denunciar la falsedat i la hipocresia del fariseus i dels mestres de la Llei, uns fariseus i uns mestres de la Llei que hui trobem molt ben representats en els càrrecs públics del PP valencià, que aproven una ponència on es reconeix la unitat de la nostra llengua i al mateix temps neguen que el valencià i el català siguen la mateixa llengua. Com ho és el castellà de Sevilla, de Bogotà i de ciutat de Mèxic De psicoanalista és l’actitud hipòcrita del PP valencià!!