«A l’Església hi ha lloc per a tots» (CastellóNotícies.com, 10/08/2023)

 Aquest podria ser l’eix central dels discursos que el papa Francesc ha adreçat als jóvens, a Lisboa, en el marc de la XXXVII Jornada Mundial de la Joventut, que ha tingut lloc a la capital de Portugal del 2 al 6 d’aquest mes d’agost.

Lluny de presentar una Església només per als “perfectes” i per als “purs”, el papa insistí en els seus discursos en mostrar una Església per a tots, oberta als justos i als pecadors, a exemple de la paràbola dels convidats al Regne de Déu: “Ix de pressa per les places i els carrers de la ciutat, i fes entrar ací els pobres, esguerrats, cecs i coixos” (Lc 14:21). El papa, en transmetre el seu somni d’una Església per a tothom, segur que, també, tenia en el pensament la paràbola del propietari que eixí de bon matí a llogar treballadors per a la seua vinya (Mt 20:1-7). Així ha de ser l’Església: acollidora, independentment de l’hora o del moment que els hòmens i les dones en posen en camí cap a Déu, un Déu que no fa diferències, sinó que “fa brillar el seu sol damunt de bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos” (Mt 5:45). Per això el papa digué als jóvens: “L’Església vos estima a tots, tal com sou”.

Va ser el dijous 3 d’agost, davant milers de jóvens aplegats al parc Eduard VII, quan el papa expressà el seu “somni d’una Església per a tothom” i no una Església “duana”, que impedeix el pas als “imperfectes” o als “pecadors”, com digué Francesc als bisbes, capellans, consagrats, seminaristes i agents de pastoral. El papa, en el seu somni d’una Església oberta i acollidora, també deuria estar pensant en les paraules de Sant Joan XXIII, quan deia que l’Església no hauria de ser com un “museu arqueològic”, bonic i valuós, sí, però mort, sinó que hauria de ser una Església viva, com una font d’aigua al mig del poble (també en paraules del papa bo), que calma la set dels assedegats.

El papa, com ha dit altres vegades, no vol una Església dels “purs”, tancada en ella mateixa, emmurallada i aïllada del món, sinó una Església capaç de eixir a les perifèries i capaç d’acollir justos i injustos, i no com defensa el sector més conservador i més immobilista de la Cúria i dels moviments ultracatòlics, que desitjarien una Església només per als “purs”, tancada en ella mateixa, com una fortalesa. Una Església que els sectors conservadors demanen que es defense, ja que veuen enemics pertot arreu. I és que, com va dir el papa, “som la comunitat dels cridats, no dels millors, dels convocats, comunitat de germans i germanes, fills i filles del mateix Pare”. A l’Església, com digué el papa “hi ha lloc per a tothom, també per al qui s’equivoca, per al qui cau, per a aquell que li costa” caminar, degut als impediments i obstacles que posen els “puristes”, aquells que volen una Església emmurallada i a la defensiva. Pel contrari el papa anhela una Església oberta i acollidora, a imatge del que Jesús deia en el seu discurs de comiat: “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots” (Jo 14:2). I a l’Església també hi ha lloc per a tots!

El papa recordava als centenars de milers de jóvens aplegats a Lisboa, que “l’Església és, i ho ha de ser cada vegada més, la casa on hi ressone la crida de Déu, que s’adreça a nosaltres pel nostre nom”, ja que “per a ell, no ets un número”. I per això, “Déu ens crida precisament en les nostres pors, en els nostres tancaments i soledats”.

I és també per això, que el Déu que ens mostrà el papa, “no assenyala amb el dit” amb una actitud de condemna, sinó que “obre els seus braços. No tanca la porta, no allunya, sinó que atrau”, com Jesús atreia les multituds al seu voltant. Per això el Senyor “no crida als qui se senten capaços, sinó que capacita els qui crida”, com en el cas d’Abraham, que ja ancià i sense descendència, es pensava que tot s’havia acabat per a ell, o com Moisès, tartamut, amb por a presentar-se davant el Faraó, o com Pere i Pau. Com deia el papa, “cap d’ells no era perfecte, però tots connectaren amb el Senyor”. I per això el papa demanava als jóvens que connecten “amb Jesús, amb l’amor, i l’alegria augmentarà”.

Per altra part, el papa alertava els jóvens perquè vagen en compte amb els “llops que s’amaguen darrere de somriures de falsa bondat” i els encoratjava a “no deixar-se enganyar per les il·lusions del virtual, amb una felicitat que prometen i que són coses supèrflues que ens deixen buits per dins”. Com deia el papa, “hi ha una felicitat que Jesús ha preparat per a vosaltres i que no passa per acumular coses, sinó per jugar-se la vida”.

El papa, que es reuní i escoltà les víctimes d’abusos sexuals, a les quals demanà perdó per les agressions que van patir per membres del clergat, recordà als jóvens que “necessitem saber que Déu és a prop, que espera un xicotet signe del cor per omplir les nostres vides de meravella” .

El mateix dia 3, a la Universitat Catòlica de Lisboa, el papa també demanà als jóvens universitaris que siguen capaços de substituir “les pors, per somnis”, per tal de “mostrar la bellesa alegre i radical de l’Evangeli”. I de nou, el papa remarcà que “el cristianisme no es pot plantejar com una fortalesa envoltada de murs, que alça els seus baluards enfront del món”.

El papa, en aquesta Jornada Mundial de la Joventut, demanà als jóvens que incorporen a les seues vides els dos verbs que caracteritzen els qui esdevenen pelegrins i apòstols: “buscar i arriscar”. Perquè només si busquem i arrisquem, serem “protagonistes d’una nova coreografia, que col·loque en el centre la persona humana”. Per això encoratjà els jóvens a ser “coreògrafs de la dansa de la vida” i “no administradors de pors, sinó emprenedors de somnis”, com a cristians “convençuts i convincents”.

El papa, que digué que a l’Església “la contribució femenina és indispensable”, remarcà la importància de “la cura de la creació” i la urgència de fomentar “la cultura de l’encontre” i “l’hospitalitat”.

Tant de bo que els jóvens que s’han trobat amb el papa en aquesta XXXVII Jornada Mundial de la Joventut, hagen tornat als seus llocs d’origen convençuts del que han compartit, del que han vist i sentit, per ser testimonis de l’Evangeli i missatgers d’esperança. Així, aquests jóvens que han renovat l’encontre amb Jesús aquests dies a Lisboa, s’esforcen a construir una Església, com vol el bisbe de Roma, que siga una llar oberta a tothom, bons i dolents. Una Església acollidora, amable i afable, allunyada de condemnes, judicis i exclusions. Una Església que, com digué el papa, estima els jóvens “tal com sou”. Una Església fidel al Vaticà II, en diàleg amb el món modern i fidel a Jesús. Una Església humil i pobra, creient i creïble, ja que només així serà capaç d’anunciar la Bona Nova del Regne, amb alegria i amb esperança.

El miracle del Miracle (Catalunya Religió, 06/07/2023)

 A un mes de la festa de la Mare de Déu del Miracle (el proper 6 d’agost), m’agradaria descobrir el miracle del Miracle a tots els qui no el coneixen.

Des dels seus orígens, amb l’aparició de la Verge Nena al prat de Bassadòria, el 1458, el Miracle és un lloc de trobament amb Déu, amb els altres, amb la natura i amb un mateix.

L’església, amb la imatge tan estimada de la Mare de Déu del Miracle, és el centre d’aquest bellíssim lloc del Solsonès. Però el Miracle és també la Casa Gran, la capella de la Desaparició, el monestir, amb la petita comunitat de monjos benedictins guiats assenyadament pel P. Xavier Poch i la Casa d’Espiritualitat, amb el P. Toni Pou al capdavant. I encara, els veïns que estimen tant aquest lloc sant, com la Montserrat Calduch, la nostra organista, el Manel Casanovas del restaurant, l'estimada Concepció de Ca l’Estruc i l’estimada Emília de Cal Tomasa, l’Anna Mª (la degana dels qui són a l’estiu al Miracle), l’Eulàlia i el Carles, tots tres a les cel·les de Sant Antoni i tots els qui passen uns dies al Santuari, un lloc que amb els anys s’ha anat restaurant i embellint gràcies als veïns, a la comunitat benedictina i a l’Ajuntament de Riner, amb el seu l’alcalde, Joan Solà.

A més dels edificis, el miracle del Miracle és possible gràcies als qui hi viuen a les masies que envolten el Santuari, com Cal Jepet, la Caseta del Miracle, amb l’Alberto i la Marta, el Forn de Su amb la Paquita i el Ton, la Cirosa, Cal Poncet, Casamartina, el Villaró amb l’Angelina, l’Estany o la Carral. I també Sant diumenge, Cal Coletes, Brics, Rovira-sança, Armingous, Cal Piquet, Cal Palà, Sorribes, i encara els nuclis de Freixinet, amb el fins ara senador i regidor de Riner, Xavier Castellana i els seus pares, assidus al Santuari, Su i Santa Susanna.

I és que el miracle del Miracle és una realitat que fem possible els monjos, els veïns del Santuari i l’Ajuntament de Riner. I també l’associació Territori de Masies, el celler i la formatgeria del Miracle amb el Jordi i el Miquel Àngel, i la Sílvia, respectivament, el festival Espurnes Barroques, impulsat per Josep Barcons, els Amics de la Casa del Miracle i l’Orquestra del Miracle, dirigida per Juan de la Rubia, que inicià la seva activitat el 3 de juny passat, davant l’impressionant retaule barroc de Carles Morató. Com deia el director d’aquesta orquestra, que té la seva seu al santuari, “el fet de relacionar-nos en un lloc tan especial és molt important”, ja que el Miracle és un espai amb “un nivell d’espiritualitat molt fort”.

El Miracle, amb les cel·les de Sant Benet i de Nostra Senyora, que acullen els devots de la Verge Nena, com la Josefina Pagès i la Mercè Casanovas, forma un espai privilegiat amb quatre retaules admirables: l’impressionant retaule barroc de l’església i el renaixentista, a la capella del Santíssim. També el Prepirineu, un “retaule” natural, magnífic, i encara, com molt encertadament diu el P. Xavier Poch, el “retaule” del “cel estrellat”, amarat de silenci a les nits.

La presència del bisbe de Solsona, un any, o de l’abat de Montserrat, l’altre any, a la festa major del Miracle, ens fa viure en comunió amb la diòcesi solsonina i amb el monestir de Montserrat, d’on provenim els monjos que som al Miracle.

La pregària, cada dia, de la Litúrgia de les Hores a l’església (oberta de les set a dos quarts de nou de la nit, ininterrompudament), i l’acolliment d’hostes i de pelegrins, fa del Miracle un lloc de recer per a tots aquells que cerquen un espai de pau i de silenci, de trobament amb Déu, amb els altres, amb la natura i amb ells mateixos. I aquest miracle es fa ben patent cada diumenge en la celebració de l’Eucaristia festiva, on els veïns que envolten al Santuari, com el Dr. Jaume Puy (rector de la Universitat de Lleida) i el seu pare o la Montserrat Boixareu i els seus fills i d’altres que vénen de més lluny, s’apleguen sota la mirada maternal de la imatge (tan bella) de la Mare de Déu.

Un any més, el pròxim 6 d’agost, ens aplegarem per honorar Santa Maria, i d’aquesta manera farem realitat el miracle del Miracle, que acull en aquesta festa major els qui durant tot l’any invoquen la Verge Nena, “rosa vera celestial”, mare de consol i d’esperança.

Els monjos i els veïns del santuari, els visitants i els que s’hi allotgen al monestir, a les cel·les o a la Casa d’Espiritualitat, fem possible el miracle del Miracle. Un miracle que es renova cada dia, sota la mirada maternal de la Verge Nena i que m’agradaria que descobrissin els qui encara no coneixen aquest lloc tan bell del Solsonès.

Mossèn Antoni Sanchis, un home bo (CASTELLÖNOTÍCIES, 12/05/2023)

 

Hui 12 de maig commemorem el centenari del naixement de mossèn Antoni, com afectuosament l’anomenàvem, un capellà “atípic”, que va viure el seu ministeri presbiteral al servei de l’Evangeli i al servei dels malalts.

Per damunt de tot, mossèn Antoni era un home bo, un “servidor per amor de Jesús” (2C 4:5), una persona afable que va saber estimar els hòmens i les dones, sense fer cap mena de distinció tant si eren de “missa”, com si no ho eren. Mossèn Antoni, amb la seua afabilitat i sana ironia, amb el seu bon humor i el seu somriure, era una persona que estimava i es feia estimar.

Antoni Sanchis i Martínez, que va nàixer al País Valencià, a la ciutat d’Alberic el 12 de maig de 1923, hui fa cent anys, va ser ordenat prevere el 23 de juny de 1946 i destinat com a vicari a la parròquia de Sant Bartomeu de Xàbia amb només 23 anys. El 1948 va ser enviat a la Universitat Pontifícia de Salamanca per tal de fer la llicenciatura en Dret Canònic i el 1950 passà a ser el rector d’Alcàntera, fent-se càrrec també de les parròquies de Gavarda i de Beneixida, a la comarca valenciana de la Ribera Alta. El 1957 fou nomenat Consiliari Diocesà de la Joventut d’Acció Catòlica i un any més tard, prefecte de teòlegs del Seminari de València. El 1962 ocupà la plaça de capellà a l’antic Hospital Provincial fins que es va jubilar l’any 1988. Malgrat la seua jubilació, mossèn Antoni encara acceptà fer-se càrrec de la parròquia de Benimuslem, de 1993 a 1996.

Mossèn Antoni Sanchis era un rector obert, dialogant i avançat, que es relacionava amb tothom. Només cal recordar, a diferència dels altres capellans (i parle dels anys cinquanta!), que mossèn Antoni no es tancava a la sagristia sinó que acostumava a anar al bar del poble per parlar amb la gent i es  desplaçava d’un poble a un altre amb una moto Gucci.

La seua manera de fer i de ser, lliure i plenament evangèlica, li va valdre algun que altre “monitum” o advertència per part d’una jerarquia ancorada en el passat, que representava un nacionalcatolicisme antievangèlic. Mossèn Antoni, per exemple, contava que una vegada, quan ell era prefecte del Seminari, va ser censurat pel mateix rector, pel fet d’estar parlant en valencià davant de dos seminaristes. I és que “al Seminari parlar en valencià estava prohibit. D’això, crec, diu en el seu llibre “Despullament eclesiàstic d’un mossèn septuagenari”, que encara no ens hem refet totalment”. I és que, encara en ple segle XXI, als Seminaris valencians de Sogorb-Castelló, Oriola-Alacant i València, la nostra llengua continua arraconada i per això, des de fa anys i més anys, els cristians valencians estem esperant l’edició del Missal Romà en “valencià”, com demanava mossèn Antoni.

Amb el seu caràcter senzill, humà i rialler, mossèn Antoni Sanchis sabia prendre’s la vida amb il·lusió, amb esperança i sobretot amb alegria. I d’aquesta manera sabia guanyar-se la gent.

Mossèn Antoni era un capellà preocupat per la nostra llengua, tants anys prohibida a l’Església. Ell mateix contava com va entrar en contacte amb “Lo Rat Penat”, “aquella institució tan gloriosa que, hui, malauradament, per motius polítics, ha esdevingut factor de secessionisme de la unitat de la llengua”. La seua amistat amb el benemèrit mossèn Vicent Sorribes (gran defensor del valencià a la litúrgia), el va ajudar i molt, a viure el valencianisme. Mossèn Antoni col·laborà amb entusiasme en la difusió del “Llibre del Poble de Déu”, el missal en valencià preparat pel P. Pere Riutort, per tal de fer possible la litúrgia en la llengua de Sant Vicent Ferrer, de la Beata Pepa Naval i de l’abadessa Sor Isabel de Villena.

Quan l’any 1968, la revista “Serra d’Or”, publicada a Montserrat, dedicà un número monogràfic al País Valencià, el periodista J.J. Pérez Benlloch, parlà llargament amb mossèn Antoni, “de tot allò que duguera referència a la religió al país”. A la pregunta del periodista Pérez Benlloch sobre la llengua a la litúrgia, mossèn Antoni contestava: “La veritat és que la Unesco i el Concili fixen i reconeixen la línia a seguir-hi. Però pense que la clerecia valenciana encara no se n’ha adonat del valor pastoral de la llengua vernacla. Malgrat això, s’hi ha fet camí. Si mirem enrere, podem ser, fins i tot, optimistes. Jo recorde que després de la guerra, al Seminari era durament castigat el fet de parlar valencià”. En l’actualitat, amb el nou arquebisbe de València, les coses poden canviar. Però amb bisbes totalment contraris a la nostra llengua, com els d’Oriola-Alacant i el de Sogorb-Castelló, el valencià encara no ha entrat amb normalitat a l’Església.

Uns anys més tard, mossèn Antoni escrivia: “Els cristians valencians i els propis sacerdots valencians, tenim el deure ineludible d’anar fent que l’Església de València esdevinga plenament valenciana”. I hi afegia encara: “Tenim el dret que els bisbes, preveres i diaques sàpiguen bé el valencià, la llengua pròpia de la terra. Tenim dret a una evangelització i a una catequesi en valencià i la litúrgia, també, a sentir la predicació de la mateixa llengua de Sant Vicent Ferrer, no un dia a l’any, sinó sempre”. Amb valentia, mossèn Antoni acabava així: “La pseudo discussió  valencià/català, no és més que una estratagema per tal de continuar amb una Església castellanitzada”. Demanem a les parròquies”, continuava mossèn Antoni “més valencià. Sigueu valents i no renuncieu als vostres drets”.

Sempre que jo venia a l’Alcúdia, el meu poble, a vore els meus pares i les meues germanes, em desplaçava, amb mon pare a Alberic, per tal de visitar mossèn Antoni i passar una estona amb ell, mentre l’escoltava, embadalit, ja que era un home ple de saviesa i de sentit comú. L’any 2000, quan vaig anar a vore’l amb mon pare, mossèn Antoni em regalà el seu llibre, amb una dedicatòria manuscrita que mostrava la seua humilitat, la seua gran bondat i el seu amor a Montserrat: “A la comunitat benedictina de Montserrat, “ex toto corde”, amb la pretensió (desproporcionada, potser?) de que forme part de la biblioteca d’aquest històric monestir, glòria de l’Església i de Catalunya. Antoni Sanchis. Any jubilar 2000”.

Des d’aquell dia, el llibre “Despullament eclesiàstic d’un mossèn septuagenari” forma part de la biblioteca de Montserrat, com un testimoni de la vida senzilla i exemplar de mossèn Antoni, un home de fe, un home bo, un servidor de l’Evangeli i un capellà valencianista, “rara avis” en una clerecia fortament castellanitzada.

Mossèn Antoni va morir el setembre de 2009, amb 86 anys, després d’una vida dedicada a servir l’Evangeli i el Poble de Déu.

Hui que fa cent anys del naixement de mossèn Antoni, cal agrair a Déu la vida d’aquest capellà, senzill i afable, que sempre va estar al servei del Regne. A més, mossèn Antoni va ser un home que va treballar i va apostar pel valencià a l’Església, malgrat la incomprensió i la desídia dels bisbes castellanistes del País Valencià.

En aquest any del centenari del naixement de mossèn Antoni Sanchis, seria bo que la Generalitat del País Valencià li atorgara, a títol pòstum, l’Alta Distinció, per l’excel·lent tasca pastoral de mossèn Antoni a favor dels malalts i pel seu compromís amb el valencià a l’Església.

I també seria bo que els bisbats valencians, encapçalats pels bisbes Enric Benavent, de València, Casimiro López, de Sogorb-Castelló i José Ignacio Munilla, d’Oriola-Alacant, oferiren un homenatge públic a mossèn Antoni en el seu centenari de naixement, i als altres mossens capdavanters en la lluita pel valencià a l’Església i que ja ens han deixat, com els admirables capellans Vicent Sorribes, el jesuïta Francesc de Borja Banyuls, Julio Ciges, Josep Antoni Comes, Miguel Díaz, Francesc Gil, Joan Llidó, Tiburci Peiró, José Enrique Sala, el P. Vicent Faus i el seu germà Josep (que com m’ha recordat l’amic Antoni Ferrando, hagué de deixar el Seminari de València per l’aversió dels formadors pel valencià). De fet, en una carta a Joan Fuster, el jove seminarista Josep Faus li explicava a l’assagista de Sueca, l’ambient hostil envers el valencià que hi havia al Seminari, fins al punt que, com escrivia Josep Faus, es deia que “ser valencianista” era “ser traïdor a la pàtria”. I per això el seminarista Josep Faus deixà el Seminari de València i hagué d’anar-se’n al Seminari de Barcelona, on la nostra llengua era valorada com cal.

També vull recordar l’amic Vicent Micó, que des de Turballos, introduí la nostra llengua a la litúrgia.

I encara alguns mossens més, afortunadament vius, com (entre d’altres), l’amic Alexandre Alapont, tants anys a Zimbabwe i que traduí al nàmbia la Bíblia, Joan Carles Alemany, Josep Almela, Josep Lluís Aracil, Guillem Badenes, Jesús Belda, Vicent Cardona, Jordi Cerdà, Jesús Corbí, Josep Escrivà, Vicent Estarlich, Enric Ferrer, Avel·lí Flors, Llorenç Gimeno, Antoni López, Emili Marín, Manuel Martín, Josep Martínez, Josep Melià, Jordi Miquel, August Monzón, Francesc Mulet, Honori Pasqual, Ramon Peris, els germans Josep Mª i Vicent Ruix, Joan Sanchis i Vicent Sarrió, i segur que molts d’altres. De la mateixa manera que fa uns anys molts d’aquests capellans van escriure una carta al bisbe Carlos Osoro per demanar la litúrgia i el Missal Romà en valencià, ara caldria, aprofitant que tenim un arquebisbe a València favorable a la nostra llengua, que es reuniren amb ell per, definitivament, fer possible la introducció del valencià a l’Església i per fi, aprovar el Missal Romà.

El bisbes valencians també haurien d’homenatjar els laics Francesc Ferrer Pastor i Manuel Sanchis Guarner i encara, no cal dir, els bons bisbes Josep Pont i Gol, Josep Mª Cases i Rafael Sanus.

D’aquesta manera, amb un reconeixement públic per part de la jerarquia valenciana a aquests “homenots” que vivien la fe arrelada (per utilitzar el títol del llibre de l’amic David Pagès), l’Església Valenciana es reconciliaria (per fi), amb la llengua i la cultura del nostre país i repararia el genocidi lingüístic que durant tants i tants anys han perpetrar els bisbes del País Valencià, amb l’objectiu (com ho va intentar el rei Borbó Felip Vè i la dictadura franquista), d’anorrear i fer desaparèixer per complet la llengua dels cristians valencians.

«Necessitem polítics savis» (CASTELLÓNOTÍCIES, 27/05/2023)

 Aquestes són les paraules que el papa Francesc adreçà als responsables italians de l’Institut Nacional de la Seguretat Social. El papa demanava als polítics que foren curosos en l’administració dels bens públics, per tal de “no malbaratar els recursos dels ciutadans” (Religión Digital, 3 d’abril 2023).

Seria bo que els responsables dels partits polítics i els candidats que es presentaran a les properes eleccions municipals, treballaren a favor d’una societat que “sembla haver perdut l’horitzó del futur” i que té “poc interès pel que puga passar amb les generacions futures”. I per això el papa ens recordava que “la Seguretat Social és un tema cada vegada més actual”.

El papa remarcava la importància que per als ciutadans té la Seguretat Social, tot i que, dissortadament, “no tots els països del món poden comptar amb un organisme així”.

Com passa també al nostre país, la pensió d’un treballador se sosté gràcies als anys de servei treballats, i també “perquè alguns més, fins i tot estrangers, treballadors que encara no tenen la ciutadania italiana, amb la seua activitat estan pagant les pensions”.

El papa recordava l’hivern demogràfic que vivim (amb la falta de relleu generacional), que posa en dificultats el sistema de Seguretat Social. Per això, (i els polítics que es presentaran a les eleccions el pròxim 28 de maig ho haurien de tindre molt en compte), “perquè la Seguretat Social funcione i estiga a l’alçada dels desafiaments de la societat que envelleix”, el papa va fer una triple crida: “No al treball il·legal, no a l’abús del treball precari i sí al treball decent”. I és que, com deia el papa, “la precarietat laboral genera desconfiança, impedeix l’ingrés al sistema de Seguretat Social i augmenta la caiguda de la natalitat”.

Francesc demana que el treballador siga “sempre lliure, creatiu, participatiu i solidari”, com ens ho recordava a l’exhortació Evangelii gaudium.

El papa també ens recordava que el qui acumula “només per a ell mateix acaba enganyant-se” i qui “es tanca en falses seguretats, no té futur”. Per això el papa posava als polítics l’exemple de Josep, fill de Jacob, (Gn 41), un home previsor, que “a l’Egipte es preocupà de guardar el cereal dels anys d’abundància, per afrontar les dificultats dels anys d’escassetat que vindrien més tard”. Per això el papa demana per a la nostra societat, “polítics savis, guiats pel criteri de fraternitat”, que eviten “malversar els recursos quan existeixen”, ja que poden deixar “en sèries dificultats les generacions futures”.

No necessitem ni polítics lladres, que s’aprofiten dels diners de tothom (i d’eixos en coneixem molt els valencians!) ni demagogs, que, en campanya electoral, com deia el periodista Xavier Domènech, són capaços de prometre “un pont i, si cal, un riu” (Regió 7, 20 d’abril de 2023). O com el qui va ser alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València, que prometia portar la platja a la capital de la Costera (!). I a més, encara es burlava i feia befa dels qui li havien donat el seu vot, tot dient: “I encara em votaren. Seran rucs!”.

David Pagès, al seu llibre “Fe arrelada”, ens diu que “li agrada fixar-se en els rètols de tota mena” i que “n’hi ha un pel qual tinc una especial predilecció. Es troba a la façana dels Serveis Mèdics de Girona. Hi apareix transcrita una citació del Dr. Ciril Rozman i Borstarn (Ljubljana, 1929), un metge català d’origen eslovè, que diu el següent: “Només una bona persona pot ser un bon metge”. David Pagès continua així: “Aquesta “fórmula” és molt vàlida per als metges i per a totes les persones del món sanitari, però també ho és, o ho hauria de ser, per a tots els altres professionals, siga quina siga l’ofici que exerceixin”. Pense que aquestes paraules del Dr. Ciril Rozman (que cita David Pagès al seu llibre), també són molt adients per als polítics. Per això jo crec que només una bona persona pot ser un bon polític. No un lladre, ni algú que s’aprofite dels altres, ni un mentider o un hipòcrita, com els polítics que estan o han estat a la presó per furtar el diner dels ciutadans.

Crec també, que els polítics haurien d’aprendre de la saviesa de Sant Benet, quan al capítol 31 de la Regla demana a l’ecònom del monestir, que siga assenyat i prudent. El pare dels monjos d’Occident elogia l’ecònom, perquè “qui administra bé es guanya un bon lloc” i per això li demana que, amb seny i prudència, “es mire tots els objectes i tots els béns del monestir com si foren vasos sagrats de l’altar”. A més, Sant Benet vol que l’ecònom “no es deixe portar per l’avarícia, ni siga pròdig o dissipador del patrimoni del monestir” (RB, 31). Tot un exemple per als nostres polítics.

“El cor bategant de l’anunci de l’Evangeli” (CASTELLONOTICIES, 04/06/2023)

 Així definia el papa Francesc els monjos i les monges. Per això hui, 4 de juny, diumenge de la Santíssima Trinitat, en la jornada “Pro orantibus” de pregària pels contemplatius, vull recordar les paraules que el bisbe de Roma deia sobre els monjos i les monges.

Va ser el 26 d’abril, a la plaça de Sant Pere, en l’audiència general, quan, (després de parlar en dos dimecres anteriors de la missió de Sant Pau i dels màrtirs), el papa posava un altre testimoni “que travessa la història de la fe: el de les monges i monjos, germanes i germans que renuncien a ells mateixos per imitar Jesús en el camí de la pobresa, la castedat i l’obediència i per a intercedir a favor de tothom”.

El papa deia que molts es pregunten:“¿Com pot ser que la gent que viu en un monestir ajude l’anunci de l’Evangeli? ¿No seria millor que esmerçaren les seues energies en la missió eixint del monestir i predicant l’Evangeli fora d’ell?”. I el papa responia aquesta pregunta, recordant-nos que “en realitat els monjos són el cor bategant de l’anunci de l’Evangeli”, ja que “la seua pregària és oxigen per a tots els membres del Cos de Crist”. I és que la pregària dels contemplatius “és la força invisible que sustenta la missió”.

El papa ens recordava “que no és una casualitat que la patrona de les missions siga una monja, Santa Teresa de l’Infant Jesús”, que va comprendre a la llum del capítol 12 de la primera Carta als Corintis, “que només l’amor pot fer actuar tots els membres de l’Església”.

Per això el papa Francesc ens recordava també que “els contemplatius, els monjos i les monges”, són “gent que prega, que treballa, que prega en silenci per tota l’Església. I això és l’amor que s’expressa pregant per l’Església, treballant per l’Església, als monestirs”. Per això, com deia el papa, “aquest amor per tothom anima la vida dels monestirs i es tradueix en la seua pregària d’intercessió”.

En la seua catequesi del dimecres 26 d’abril, el papa ens posava l’exemple de Sant Gregori de Narek, “un monjo armeni que va viure cap a l’any 1000 i que ens ha deixat un llibre de pregàries”. I és que aquest doctor de l’Església, sense eixir del monestir, “aprengué a escrutar les profunditats de l’ànima humana i, fonent poesia i pregària, marcà el cimal, tant de la literatura com de l’espiritualitat armènia”.

Els monjos i les monges, solitaris però mai insolidaris, viuen, com deia el papa, “una solidaritat universal” i per això “qualsevol cosa que passe al món, troba un lloc en el seu cor”. I és que “el cor dels monjos i de les monges és un cor que capta, com una antena, el que passa al món, i preguen per això”. D’aquesta manera, els contemplatius “viuen en unió amb el Senyor i amb tothom” i “com Jesús, prenen sobre ells els problemes del món, les dificultats, les malalties i preguen pels altres”. Així, els monjos i les monges, com deia Francesc, “són els grans evangelitzadors” de l’Església.

Davant els qui s’estranyen que els monestirs puguen evangelitzar, el papa deia que els contemplatius evangelitzen “perquè amb la seua paraula, l’exemple, la intercessió i el treball de cada dia, els monjos i les monges són un pont d’intercessió per a tothom”. I per això el papa definia la vida monàstica, “permeteu-me aquesta paraula”, deia Francesc, “com una “reserva” que nosaltres tenim a l’Església”, ja que els monjos i les monges “són la veritable força que fa avançar el Poble de Déu”. I d’ací, com ens recordava Francesc, “ve el costum que la gent quan veu un consagrat, diu: “Prega per mi”, perquè sap que hi ha una pregària d’intercessió”.

El papa, que acabava el seu discurs animant a “visitar algun monestir, perquè allí es prega i es treballa” , demanava que “el Senyor ens done nous monjos i monges que facen avançar l’Església amb la seua intercessió”.

Cal que recordem que com deia recentment el salesià Pascual Chávez, la vida consagrada, en el futur, serà “menys visible, però és profètica, menys clerical, però més  evangèlica” (Religión Digital, 23 de maig de 2023).

Com ha dit l’arquebisbe Enric Benavent, de València, hui, com sempre, “la vida contemplativa genera esperança” i per tant, els monjos i les monges hem de ser “testimonis de l’esperança veritable que es troba en Déu”.

Hui diumenge de la Santíssima Trinitat, en aquesta jornada “Pro orantibus”, cal donar gràcies a Déu pels contemplatius, homes i dones que ho donen tot per l’Evangeli, com les monges benedictines de Montserrat, les caputxines de València; els cartoixans de Serra; les agustines de Sant Mateu; les clarisses de Gandia i Canals; els benedictins de Cuixà, el Miracle i Montserrat; les carmelites descalces de Puçol, Serra i les Alqueries; els cistercencs de Solius i Poblet; les oblates de Crist Sacerdot de Montcada, les trinitàries de Càlig; les dominiques de Xàtiva i Paterna, les cistercenques de Benaguasil o les cartoixanes de Benifassà. Monges i monjos enamorats de Jesús i servidors de l’Evangeli. Homes i dones, testimonis d’esperança i de fraternitat, de comunió i de pau.

Segrestats, detinguts o assassinats (Castelló Notícies, 21/01/2023)

 Aquesta és la realitat de molts cristians perseguits a causa de la fe, en ple segle XXI, i que suposa una flagrant vulneració dels Drets Humans i de la llibertat religiosa.

Segons les dades de l’agència Fides, durant el 2022 han estat assassinats a tot el món dihuit missioners i missioneres, dotze d’ells capellans, un religiós, tres religioses, un seminarista i un laic. D’aquests dihuit testimonis que han vessat la seua sang pel Crist, nou d’ells han estat assassinats a l’Àfrica, huit a l’Amèrica Llatina i un a l’Àsia (Agència Cristiana de Notícies, 30 de desembre de 2022).

Si aquestes dades són ja prou esgarrifoses, davant la indiferència d’un món anomenat civilitzat, cal tenir en compte que del 2011 al 2021, el nombre total de missioners assassinats a tot el món puja a cinc-centes vint-i-sis víctimes. I en el mateix període de temps, de 2011 a 2021, són gairebé huit mil els cristians assassinats per odi a la fe, la gran majoria d’ells, laics.

Però a més dels missioners assassinats, també durant aquest 2022 han estat segrestats o detinguts gairebé cent missioners. Per altra part, resulta impossible saber el nombre de capellans i bisbes detinguts a la Xina el 2022.

La setmana passada van morir dèsset persones en un atemptat en una església del Congo. També la mateixa setmana van resultar ferits sis persones en una església de Londres. I encara, una capellà, fa només uns dies, va ser cremat viu durant un atac a una església de Nigèria. I és que a tot el món, “un de cada set cristians corre greu perill de discriminació per la seua fe” (Religión Digital, 16 de gener de 2023). Per això s’ha duplicat, en trenta anys, el nombre de països on es persegueixen el cristians, de tal manera que en aquest 2023, ja són 76 els estats que ataquen els deixebles de Jesús, mentre el nostre món mira cap una altra banda.

Els batejats, com ens recorda el papa Francesc a l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, som missioners, ja que “en virtut del Baptisme rebut, cada membre del Poble de Déu es converteix en missioner” (EG 120). Per això en el missatge amb motiu de la Jornada Mundial de les Missions de 2022, el papa Francesc ens recordava que “als deixebles se’ls demana viure la seua vida en clau de missió”. I és que Jesús (també hui), envia els seus deixebles al món “no només per realitzar la missió, sinó també i sobretot per viure la missió que se’ls confia”. I no només “per donar testimoniatge, sinó sobretot per ser testimoni”, com ho han estat aquests dihuit missioners assassinats durant el 2022.

La sang vessada pels màrtirs, també al segle XXI, ens recorda l’exhortació apostòlica “Evangelii nuntiandi”, quan el papa sant Pau VI deia que el nostre món necessita testimonis i no mestres, ja que el mestre es limita a ensenyar allò que ha aprés, allò que li han ensenyat, mentre que el testimoni no ensenya, sinó que transmet allò que és, allò que viu.

L’exemplaritat i el testimoniatge de missioners com el bisbe Pere Casaldàliga, els capellans Vicent Estarlich, Josep Mª Pujol, Alexandre Alapont, Quim Vallmajó i Joan Alsina, la religiosa Vedruna Pilar Garriga, el benedictí Xavier Morell o el capellà de Xàbia, Antoni Llidó, assassinat per la dictadura de Pinochet, a Xile, ens mostren unes persones que han posat la veritat per davant de la vida, i que com a testimonis de fe, han sabut transmetre el que ells han estat i el que han viscut com a deixebles de Jesús.

El senador «Dinamita» i una alcaldessa amb sentit comú (15/01/2023)

 Sempre he cregut que la política és l’art noble amb el qual uns hòmens i unes dones serveixen els ciutadans. La política no un espectacle ni tampoc un vodevil. Ni encara menys no és un concurs de despropòsits, insults o falta de delicadesa envers l’adversari. Per això els polítics s’haurien de limitar a resoldre els problemes dels ciutadans, i no a crear-ne de nous, ni tampoc s’haurien de dedicar a fer boutades. Si tothom ha de pensar el que ha de dir, això és més necessari encara en els polítics, que haurien de pensar amb el cap, no amb les visceres.

Els polítics no haurien de dedicar-se a fer piulades “gracioses” o ofensives a les xarxes. I menys encara a incitar a l’odi, com ha fet el senador Carles Mulet, amb motiu de la retirada de la creu del parc Ribalta de Castelló de la Plana. He trobat ofensiu i de molt mal gust el comentari d’aquest senador, tot incitant a l’odi amb la seua “piulada” d’enderrocar la creu de Cuelgamuros amb dinamita. I no s’hi val a dir que era una piulada irònica o feta de broma. ¿Com qualificaria el Sr. Mulet a algú que diguera que s’ha de volar amb dinamita el Senat, l’ajuntament d’Alacant, la basílica de Santa Maria d’Elx, el Micalet, l’ermita de la Magdalena de Castelló de la Plana, els estudis de la televisió valenciana, À Punt o la cocatedral de Sant Nicolau?

Vaig ser molt amic de Francesc de P. Burguera i de Francesc Ferrer Pastor fundadors del PNPV, embrió del BNV i de l’actual Compromís. I sóc molt amic del president de les Corts Valencianes, Enric Morera i de Mª Josep Ortega, l’exalcaldessa de Carlet per Compromís. I també dels professors Joan Francesc Mira i Vicent Pitarch, hòmens i dones extremadament respectuosos amb les idees dels altres. Per altra part, sempre he admirat la sensibilitat de l’exvicepresidenta del govern del País Valencià, Mónica Oltra, per les festes i les tradicions valencianes i per la religiositat popular, pel que fa a les seues declaracions, tan assenyades.

Però la “piulada·” incendiaria (ni que siga irònicament) incitant a l’odi del senador Mulet, s’assembla a la barbàrie dels talibans que destruïren amb dinamita autèntiques obres d’art. M’és igual que la creu de Cuelgamuros no siga una obra d’art com ho eren les que van destruir els talibans.

El senador “Dinamita” hauria de recordar que els qui utilitzen o inciten la violència (ni que siga irònicament), és perquè els hi falten raons. La paraula és l’arma dels demòcrates i encara més dels polítics. No la dinamita. Perquè és la força de la raó i no la raó de la força, el que hauria de caracteritzar el treball dels polítics.

En política no se resolen les coses amb dinamita, ni amb la “dialéctica de los puños y las pistolas”, que deia aquell. Sinó amb la paraula i la raó. Per això en valencià tenim aquesta expressió tan bonica d’enraonar, és a dir: d’utilitzar la raó.

Si fa uns mesos un altre dirigent de Compromís, el Sr. Natxo Costa, també per fer conyeta, digué que prohibiria les misses i les processons, ara el senador “Dinamita” imita el seu company de Compromís i ens ix amb la conyeta de dinamitar la creu de Cuelgamuros.

A diferència del senador “Dinamita”, he trobat de sentit comú l’actitud del govern municipal de Montfort, d’Esquerra Unida i de la seua alcaldessa, Mª Dolores Berenguer, de no traure la creu que hi ha en aquesta vila del Vinalopó Mitjà (per considerar-la un element religiós), però sí de tapar o de traure la inscripció franquista que hi ha al peu del monument. Per això la sensatesa de l’alcaldessa de Montfort, contrasta amb l’actitud agressiva del senador “Dinamita”. I és que no tots els polítics són iguals. Hi ha alguns que pensen amb el cap i troben solucions raonables, com ho ha fet l’alcaldessa i el govern municipal de Montfort i d’altres que pensen amb els peus, i que en compte de buscar solucions als problemes, es limiten a incitar a l’odi amb “piulades” agressives.