Cal ser contundents (CASTELLÓ NOTÍCIES, 19/11/2020)

Això demanava la Dra. Antònia Flor, metgessa del servei d’infeccions de la Fundació Althaia (Regió 7, 6 de novembre de 2020), per aturar la Covid-19. La Dra. Flor que, molt assenyadament, deia que era partidària “d’accions més contundents per aturar la Covid-19”, es lamentava perquè malgrat els mesos que des de l’inici de la pandèmia hem tingut per respondre a aquest virus, “com és possible que tornem a suspendre?”. A més, el personal sanitari deia la Dra. Flor, està rebentat, ja que “es fan coses a mitges” i per això demanava “mesures més dràstiques i eficaces”. Perquè només “si la sanitat va bé, l’economia va bé”.

La Dra. Flor, que el març passat va capitanejar a Manresa la lluita contra la pandèmia davant un virus desconegut, demanava d’anar tots a l’una, perquè si hi ha “escletxes, tot l’esforç no servirà de res”.

És evident que la lluita contra aquest virus demana sacrificis, un valor que hui no “cotitza”, que no va a l’alça, ja que vivim en una societat flonja i adolescent que ho vol tot i a l’instant i que fuig del compromís, sense el qual no madurem.

Cal ser flexibles, sí. Però quan és necessari cal ser exigents i contundents, com demanava la Dra. Flor. I és que per acabar amb la Covid-19 cal unes restriccions més dures i sacrificis, com renunciar a festes i a trobades, reduint els contactes i la vida social i la mobilitat, i sobretot les actituds incíviques d’alguns ciutadans, per així tallar la cadena de transmissió del virus, ja que del contrari no aturarem aquesta pandèmia. I és que la situació és molt alarmant, amb 8.300 contagis en cinc dies al País Valencià i amb residències que concentren més d’una de cada tres morts per Covid. Al País Valencià “els ingressos per Covid es disparen”, pel fet que “ja n’hi ha tants com a principis d’abril” (Levante, 17 de novembre de 2020). Des de l’inici de la pandèmia i fins el 16 de novembre, els casos PCR al País Valencià han estat 83.545 i han mort 2354 persones. A més, a tot el món ja hi ha més de cinquanta milions de persones amb Covid-19.

Sant Benet a la Regla Benedictina ens presenta un text molt humà, però alhora molt exigent, ja que el pare dels monjos vol que el monestir siga un lloc per a persones madures i responsables i per això mateix demana sacrificis. Quan Sant Benet reprèn els monjos ho fa per corregir-los, per ajudar-los a créixer, perquè maduren i siguen responsables. Sant Benet no és un home rígid i intransigent, sinó que a la Regla dóna una oportunitat i una altra al monjo desobedient o obstinat perquè arribe a convertir-se. Però quan el monjo, que ha estat corregit diverses vegades, és contumaç i rebel i no fa cas de l’exhortació de l’abat, Sant Benet és contundent i demana al capítol 28 de la Regla, “que l’abat faça ús ja del ferro de l’amputació, no fóra cas que una ovella malalta contagiara tot el ramat” i per això el trau del monestir.

Una amiga periodista em deia fa uns dies: “A veure si la ciutadania posa trellat d’una vegada, que tampoc costa tant! Quan ens vam confinar vaig pensar: ens queixem per queixar-nos. Si tenim menjar, sostre i família, què més volem?” I afegia encara: “Els que em fan molta pena són els iaios a les residències que porten molts mesos sense poder eixir. Nosaltres, poc o molt podem anar fent vida normal, però ells?”.

Les mascaretes són incòmodes? Més ho són els respiradors que han de portar els malalts de Covid-19 a les UCIs. La distància i evitar els desplaçaments o la interacció social són mesures dures? Encara ho són més els dies a l’hospital. Un Nadal restringit, com sembla que tindrem i les restriccions són un gran sacrifici? Encara ho són més els sacrificis del personal sanitari que, extenuat, continua lluitant contra aquesta pandèmia i cuidant els malalts de Covid-19. Per això són necessàries (i així ho hem de seguir) les limitacions de l’aforament als actes de culte, comerços i mercats ambulants, hotels, biblioteques o sales d’exposicions. I només si seguim les recomanacions de sanitat, podrem tallar la cadena de contagis i evitar el col·lapse dels hospitals i les morts dels malalts de Covid-19.

Vivim en una societat que ho vol tot i de seguida, sense saber esperar, sense renunciar a res, sense esperit de sacrifici. I ara, com molt assenyadament deia la Dra. Antònia Flor, és hora de ser contundents i prendre mesures dràstiques per acabar amb el virus, perquè el sacrifici del personal sanitari demana també el nostre sacrifici.

I és que la contundència no és intransigència sinó responsabilitat i maduresa.

No digues mentides, Rubén (VILAWEB/ONTINYENT, 07/12/2020)

 Un bon amic m’ha passat l’enllaç del programa de TVE ¿Quien educa a quien?, del dilluns 23 de novembre, amb la teua intervenció, Rubén, on denunciaves l’anomenada Llei Celaá. 

Tothom té dret d’expressar les seues idees, però sense mentir, una pràctica que cada vegada és més freqüent entre alguns polítics valencians. Em causà estupor i vergonya, que tu, un jove, mentires de manera tan evident quan vas afirmar que ‘en Cataluña vas a un establecimiento y hablas castellano, y no te atienden’. Això, Rubén, saps que és una mentida i les mentides, a més de qualificar a qui les diuen, no afavoreixen gens la convivència. Si a tu, Rubén, t’han contat el que vas dir a TVE, has repetit la mentida. I si has estat a Catalunya, has mentit també, perquè saps que és fals allò que vas afirmar. Perquè a les botigues, a les llibreries o als bars i restaurants, t’atenen sense cap problema si parles en castellà. Encara més: molts dels propietaris o dels treballadors d’aquests establiments parlen normalment en castellà. Per això la teua mentida, Rubén, és ben evident.

Però aquesta no va ser l’única mentida que, en aquest programa, digueres, Rubén. Estudiant de Polítiques a la Universitat Carlos III de Madrid, segons dius al teu Twitter, dius també que estaves ‘orgulloso de haberme criado en una sociedad plural, donde se defendía la lengua, la historia y la cultura valenciana, pero no se menospreciaba la castellana’.

Eres militant de NNGG, cosa totalment respectable. Per això és escandalós que digues, tenint en compte els anys que el PP va governar el País Valencià, que estàs orgullós d’una ‘sociedad plural, donde se defendía la lengua, la historia y la cultura valenciana’. No recordes els atacs a la unitat de la llengua per part del PP valencià? Així es ‘defendía la lengua, la historia y la cultura valenciana? No recordes, Rubén, el tancament dels repetidors de TV3, perpetrats pel PP valencià per a impedir que els valencians, lliurement, poguérem veure una televisió que parla com nosaltres? Vas protestar, Rubén, pel tancament dels repetidors de TV3 per a defensar la lengua valenciana? No recordes el tancament de Canal 9 per part del PP valencià? Això és defensar ‘la lengua, la historia y la cultura valenciana’? 

Una societat plural, estimat amic, és aquella que valora i estima les seues llengües (et sona l’article 3 de la Constitució espanyola?) i protegeix la més dèbil, com fa Suïssa. És el castellà la llengua més dèbil, Rubén? O és el valencià? Una societat com la valenciana, ‘plural’ com tu dius, té el mateix nombre de diaris en valencià que en castellà? O les mateixes emissores de ràdio? Quantes n’hi ha en valencià i quantes en castellà? I si vas a una llibreria, quants llibres trobes en valencià i quants en castellà? Parlar de les misses en valencià ja és escandalós, per la pràctica inexistència de misses en la llengua de Sant Vicent Ferrer. És plural la societat valenciana, i es defensa “‘a lengua, la historia y la cultura valenciana’, quan no s’exigeix el requisit lingüístic per al valencià, com sí que s’exigeix per al castellà? És plural la societat valenciana quan en temps del PP es posaven tota mena d’entrebancs i de dificultats a l’ensenyament en valencià i quan es negava la unitat de la nostra llengua? És plural la societat valenciana quan un metge diu a un pacient: ‘A mí me habla en castellano’? Es defensa ‘la lengua, la historia y la cultura valenciana’ quan són vulnerats contínuament els drets lingüístics dels valencianoparlants? 

Rubén, vas dir també una altra mentida: que la Llei Celaá deixa el castellà ‘en manos de la gente que lo odia’. Segurament un psicoanalista trauria alguna conclusió d’aquesta frase. Els qui defensem el valencià, Rubén, ho fem sense odiar cap altra llengua. Curiosament mentre estava escrivint aquest text, han trucat a la porta del monestir. Era una parella castellanoparlant que preguntava per l’hora de la missa. I els he atès amablement. 

Els qui defensem el valencià ho fem perquè és la nostra llengua i a més, perquè és la més desprotegida, la més fràgil. I com hauries de saber, una societat plural ha de protegir la llengua més dèbil. Si quan tingues fills, un d’ells creix amb normalitat, menja bé i no té cap problema de salut i l’altre està delicat i no menja bé, tractaràs els dos fills igual o bé cuidaràs més el més dèbil?

A un polític, Rubén, se li exigeix honestedat i veracitat. No és ètic anar pel món dient mentides, perquè la mentida és tòxica i el que tu vas fer en aquell programa de televisió va ser intoxicar, enganyant i dient falsedats. 

També ha denunciat la Llei Celaá el cardenal Cañizares, en la seua Carta del 20 de novembre. Referint-se també (com Rubén Gil) a la llei, el cardenal digué que aquesta llei ‘disgrega, divide o rompe la Nación Española por las reducciones de la lengua española como lengua vehicular de la enseñanza’. Com m’hauria agradat que el cardenal Cañizares, quan governava el PP al País Valencià, haguera dit que la política de menyspreu d’aquest partit pel valencià, ‘disgrega, divide o rompe el País Valenciano, por la reducciones de la lengua valenciana como lengua vehicular de la enseñanza’. Però no ho va dir. 

El cardenal Cañizares deia en la seua Carta, que la Llei Celaá porta a ‘una cultura única, para todos lo mismo, sin libertad y sin pluralidad enriquecedora, única y la misma’. També m’hauria agradat que el cardenal Cañizares, durant els governs del PP, davant el constant i reiterat atac al valencià que feia aquest partit, haguera dit que la política del PP ens portava a ‘una cultura única, para todos lo mismo, sin libertad y sin pluralidad enriquecedora, única y la misma’. Però mai no ho va fer. 

El cardenal deia també en la Carta: ‘Por eso quiero pedir, como ciudadano y como obispo, defensor de los derechos de los que no tienen voz…’. Com m’agradaria que el cardenal Cañizares fóra la veu dels qui no tenim veu a les esglésies (perquè tenim dificultat resar en valencià als temples) i defensara la nostra llengua a la litúrgia, tal com demanava (no ho oblidem) el punt 107 del Plan Diocesano, aprovat en assemblea a la catedral de València. 

Mira Rubén, un polític (i tu estudies Ciències Polítiques) ha de dir sempre la veritat i s’ha d’allunyar de les mentides, encara que això li comporte perdre vots. Jesús, a l’Evangeli de Sant Joan, ens diu que la veritat ens fa lliures (Jo 8:32). I per això va denunciar amb duresa la mentida i la hipocresia dels mestres de la llei i dels fariseus.    

A més de l’Evangeli de Sant Joan, també l’autor de la primera carta de Sant Joan blasma els qui tenen ‘paraules enganyoses’, els qui fan ‘discursos inflats de no-res’ i els qui ‘s’aparten de les paraules de veritat’ (1 Jo 2:18,-19). I és que com diu aquesta carta, ‘cap mentida no prové de la veritat’ (1 Jo 3:21).  

Pensa això, si és que vols ser un polític honest i veraç. Perquè si continues mentint, cauràs en l’error i les teues paraules seran tòxiques. I serà una llàstima que la teua vida siga una mentida. A aquest pas t’assemblaràs al diputat a les Corts Valencianes de Ciutadans, Toni Cantó, que com tu, digué que a Catalunya no podia estrenar una obra teatral en castellà, sense adonar-se’n que quan deia això, a Barcelona eren uns quants els teatres que estaven representant obres en castellà. O també t’assemblaràs als líders del PP valencià, quan ens mentien dient-nos que la Fórmula 1 no costaria ni un euro als valencians. O quan els dirigents del mateix partit ens deien que durant la visita del papa Benet XVI a València les coses es van fer bé i ara hem vist com la Justícia ha condemnat dèneu membres de la Gürtel, entre els quals l’antic director de RTVV, Pedro García, que va contactar amb la Gürtel seguint directrius polítiques. I és que els valencians hem pagat set milions per les pantalles i la megafonia de la visita del papa Benet XVI, dels quals tres milions van anar a parar a les butxaques d’uns pocs. O encara, quan, malgrat dir-nos que el PP tenia els comptes clars, les sentències dels tribunals de justícia han establert que el PP es va finançar de manera il·legal i que tenia una estructura financera i comptable paral·lela a l’oficial. 

Hauries de saber, Rubén, que una persona ‘quan profereix la mentida, parla del que és seu, perquè és mentider i pare de la mentida’ (Jo 8:44). I per últim, recorda a més, que una mentida, encara que siga repetida mil vegades, continua sent una mentida. Com les mentides que vas dir al programa de TVE.

L’Església i la Constitució espanyola (VILAWEB/ONTINYENT, 05/12/2020)

 Al llarg dels últims cent anys, l’Església, o millor dit, els bisbes espanyols, han donat la seua visió amb diversos documents sobre els processos electorals o els moments històrics, i fins i tot bèl·lics, que ha viscut l’estat espanyol.

Cal recordar en primer lloc la Carta Col·lectiva de l’episcopat espanyol de l’1 de juliol de 1937, redactada pel cardenal Isidre Gomà, arquebisbe de Burgos, un text adreçat als bisbes de tot el món, amb la intenció de fer-los conèixer la situació de la guerra de 1936. El document, de caràcter històrico-doctrinal, el va redactar el Gomà a instàncies del general Franco per a mostrar el suport i l’adhesió de la majoria dels bisbes espanyols a la sublevació feixista i per a informar els bisbes de tot el món de la situació que es vivia amb la guerra. Cal dir que no hi hagué unanimitat entre els bisbes a l’hora de firmar aquesta carta. Encara que foren només cinc bisbes no la van firmar, aparegué com un text de tot l’episcopat espanyol. Els bisbes que no van signar aquest text van ser el de Vitòria, Mateo Múgika, el de Menorca, Joan Torres, el de Sevilla, Pedro Segura, exiliat a Roma, l’arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, i l’Administrador Apostòlic (sense jurisdicció diocesana). Javier Irastorza.

La Carta Col·lectiva, divulgada per la propaganda franquista, donava suport al Movimiento Nacional, reconeixia la sublevació franquista i era una crida patriòtico-militar contra el comunisme. De fet, responsabilitzava els dirigents republicans de ser qui ‘con sus prácticas de gobierno, los que se empeñaron en torcer bruscamente la ruta de nuestra historia en un sentido totalmente contrario a la naturaleza y exigencias del espíritu nacional y especialmente opuesto al sentido religioso predominante en el país’. La Carta Col·lectiva afirmava que els polítics republicans, amb la seua política, estaven ‘anulando los derechos de Dios y vejada la Iglesia’ i per això l’episcopat espanyol defensava ‘el derecho a la resistencia defensiva por la fuerza’. I és que l’Església, segons deien els bisbes que firmaren la Carta Col·lectiva, ‘no podía ser indiferente en la lucha’ i per això aquest text dobava al Alzamiento un doble significat: el sentido patriótico y el sentido religioso.

Un segon document de l’episcopat espanyol es va donar a conèixer amb motiu del referèndum de 1947, quan va ser votada la llei de Successió a la Jefatura de l’estat.

Aquesta llei, en l’article primer, establia que Espanya era ‘un estado católico, social y representativo que, de acuerdo con su tradición, se declara constituido en Reino’. Amb aquesta llei, Franco podia proposar, quan volguera, el seu successor.

Davant d’aquest referèndum, com en el cas de la Carta Col·lectiva, de nou va ser el cardenal Gomà qui redactà una Carta Pastoral adreçada als bisbes d’Espanya, perquè animant el sentit patriòtic i religiós dels fidels, votaren sí a la llei de successió. La Carta Pastoral de l’arquebisbe Isidre Gomà, del 13 de juny de 1947 (deu anys més tard de la Carta Col·lectiva), animava els ‘ciudadanos católicos’ a exercir ‘uno de los principales y más trascendentes derechos de ciudadanía’.

La Carta Pastoral de Gomà, com la Carta Col·lectiva, no va rebre una adhesió unànime. Segons el capellà valencià Vicente Cárcel Ortí, els bisbes espanyols, davant el text de Gomà, es van posicionar en quatre grups.

El primer grup va ser el dels bisbes que seguiren al peu de la lletra les directrius de l’arquebisbe Isidre Gomà, encoratjant els ciutadans de les seues diòcesis perquè votaren en consciència davant els perills del comunisme. Evidentment, l’al·lusió al comunisme ja indicava que el vot a la llei de Successió havia de ser un sí, per a refermar l’autoritat de Franco. Entre els vint-i-set bisbes que donaren suport a la Carta Pastoral de l’arquebisbe Gomà, hi havia els bisbes de Badajoz, Oviedo, Ourense, Tortosa, Madrid-Alcalà i el vicari general de Lleida.

Un segon grup de bisbes reproduïren la pastoral de Gomà, sense més. Entre els dèneu bisbes hi havia els de Conca, Osca, Àvila, Eivissa, Salamanca, Cartagena i Pamplona.

Un tercer grup va ser els dels bisbes que guardaren silenci en relació amb la Pastoral i no en publicaren el text a les seues diòcesis, ni tampoc cap exhortació pastoral pròpia amb relació a aquest referèndum. Entre aquests nou bisbes hi havia els de Sant Jaume de Compostel·la, Sevilla, Calaforra, Canàries, Mondoñedo, Osma, Plasència, Segòvia i Solsona, amb el bisbe Tarancón. Aquests bisbes consideraven, amb molt bon criteri, que la llei de Successió pertanyia a l’àmbit de la política i que, per tant, l’Església no havia de dir res sobre aquest text franquista. Eren partidaris que l’Església no prenguera partit davant una llei que, a més, no havia estat debatuda públicament. Entre els bisbes hi havia el cardenal Segura, de Sevilla, una veu discordant en una Església franquista, així com el bisbe Antonio Pildain, de Canàries, i encara, el bisbe de Calaforra, Fidel García, represaliat per la dictadura. També el bisbe de Solsona, Vicent Enrique Tarancon va ser qualificat de bisbe roig per les seues cartes pastorals a favor de la gent que passava gana, denunciant la inoperància del Règim.

Finalment, el quart grup el formaven cinc bisbes que encara no havien pres possessió de les seues diòcesis (Almeria, Lleida, Màlaga, Tarassona i Tenerife) i que per això no van poder fer ‘propaganda’ franquista de la Pastoral a favor del sí.

Cal dir que del total de bisbes espanyols, quatre no van votar en el referèndum de la llei de Successió: el cardenal Pedro Segura, arquebisbe de Sevilla, Marcelino Olaechea, arquebisbe de València, Fidel García, de Calahorra i Saturnino Rubio, d’Osma.

Pel que fa al text de la Constitució espanyola de 1978, els bisbes espanyols no van fer cap carta conjunta, com el 1937 i el 1947, a favor o en contra del text constitucional. Sí que va publicar una Carta Pastoral l’arquebisbe de Toledo, el cardenal Marcelo González Martín, aconsellant els catòlics de la seua diòcesi a votar no al text constitucional. El cardenal González Martín envià als preveres de l’arxidiòcesi de Toledo una carta, acompanyada d’un breu text titulat Ante el referéndum de la Constitución, on alertava els seus diocesans de les conseqüències d’alguns articles, que tal com estaven redactats, i segons ell, donarien llum verd al divorci, l’avortament, l’equiparació de les parelles de fet o a les dificultats de llibertat d’ensenyament.

També el bisbe de Conca, José Guerra Campos, representant del sector més immobilista de l’episcopat espanyol i procurador en les Corts franquistes, escriví la pastoral ¿Constitución sin Dios para un pueblo cristiano?, un text on s’oposava a la Constitució. El bisbe Guerra Campos, que havia participat com a voluntari en la guerra civil al costat dels ‘nacionals’, denunciava una Constitució perquè ‘el proyecto constitucional ha suprimido toda referencia a Dios y a la inspiración cristiana de la sociedad’.

Un altre bisbe que també s’oposà al text constitucional va ser el d’Ourense, José Temiño, qui deia que ‘el divorcio supone un retroceso público en la esfera de lo moral’ i per això afirmava que ‘no creo que sea el texto que necesita España en estos momentos’.

També el bisbe d’Oriola-Alacant, Pablo Barrachina (que durant la guerra s’incorporà com a voluntari a una columna falangista), denuncià com a negativa la Constitució. Igualment el bisbe de Burgos, Segundo García, el de Ciudad Rodrigo, Demetrio Mansilla, el de Vitòria, Francisco Peralta, el de Sigüenza-Guadalajara, Laureano Castán i el de Tenerife, Luis Cascón, s’uniren al cardenal Marcelo González en la seua crítica a la Constitució. Així doncs, van ser nou els bisbes crítics amb la Constitució, i que amb González Martín com a capdavanter, denunciaren durament el text constitucional, bisbes que representaven el sector més immobilista de la CEE.

L’actitud immobilista del cardenal Marcelo González va fer que prohibira una conferència sobre la Constitució del P. Díaz Alegría, representant de l’ala més oberta de l’Església, a Talavera de la Reina.

Sense que la Consejo Episcopal Español (CEE) fera un document explícit de tots els bisbes en relació amb la Constitució, el 28 de setembre de 1978 la Comissió Permanent de l’episcopat va aprovar un text que reconeixia ‘en el projecte uns valors intrínsecs innegables, juntament amb la dada esperançadora que siga fruit d‘un notable esforç de col·laboració i de convivència’. Els bisbes de la Permanent deien, amb relació a la Constitució, que tenien unes ‘reserves des de la visió cristiana de la vida en matèria de drets educatius o d’estabilitat del matrimoni’. Però, afirmaven els bisbes de la Permanent que ‘no hi havia motius determinants perquè indiquem o prohibim als fidels, una forma de vot determinada’.

Un any abans, el 1977, el cardenal Tarancón, arquebisbe de Madrid, havia escrit una carta als cristians madrilenys en què deia que ‘no demanarien un orde constitucional a la nostra mesura, ni tan sols una Constitució que resolga els nostres problemes. Però sí que tenim el dret d’exigir una Constitució que reconega i done vigència a la nostra presència en el món real de la nostra societat’. Tarancón mateix, que liderava el sector aperturista dels bisbes espanyols, en una Carta Cristiana rebutjava les campanyes contra la Constitució emparades en arguments religiosos i promogudes pels sectors integristes que acusaven d’ateu el text constitucional. Per això, l’arquebisbe d’Oviedo, Gabino Díaz Merchán, també deia que no hi havia ‘raons perquè l’Església demane el sí o el no a la Constitució’.

Davant el referèndum constitucional, el sector minoritari de l’episcopat, capitanejat pel cardenal González Martín, demanà un pronunciament del CEE, proposta que va ser rebutjada per seixanta vots, contra deu que volien eixe pronunciament i cinc abstencions. Els bisbes espanyols van ratificar el document de la Comissió Permanent, aprovat el 28 de setembre de 1978, un text que consideraren ‘suficient i degudament presentat’.

Durant la 30a Assemblea Plenària de l’episcopat espanyol, que va començar el 20 de novembre de 1978, Tarancón desitjà que la ‘Constitució fóra la base ferma d’eixa convivència fraternal’. En el seu discurs inicial, defensà ‘l’autonomia i independència de la comunitat política’, deixant de banda els privilegis eclesials que havien regit durant el nacionalcatolicisme.

El 1958, vint anys abans de ser aprovada la Constitució, el règim de Franco es regia pels Principios Fundamentales del Movimiento, que consagraven els ideals de l’estat espanyol, un estat catòlic amb un Déu, una Pàtria i una Família. I va ser amb la Constitució, i amb l’aportació fonamental del cardenal Tarancón i de la part més aperturista de la CEE, que deixà de banda la unió de l’Església i l’estat i el nefast nacionalcatolicisme.

Quan estava acabant aquest article, he llegit una excel·lent entrevista que el periodista Jesús Bastante ha fet a Daniel Pajuelo, religiós marianista a la comunitat que aquesta congregació té a València i un dels grans influencers amb centenars de milers de seguidors. El P. Pajuelo, amb molt encert, deia que ‘el més preocupant és la contínua identificació de la dreta amb l’Església catòlica, que és una injustícia per a l’Evangeli’. Això va passar amb la Carta Col·lectiva i el suport dels bisbes a l’alçament militar de juliol de 1936, amb la Carta del cardenal Gomà, a favor del referèndum de 1947, i amb els bisbes que s’oposaren a la Constitució espanyola, perquè volien una constitució catòlica.

En aquesta entrevista a RD, Daniel Pajuelo deia també, en relació amb l’Evangeli, que ‘no es pot identificar amb una opció política, perquè seria ideologitzar-lo’, com defensà el cardenal Tarancón. El P. Daniel Pajuelo afirmava en l’entrevista que l’Evangeli ‘a Espanya es redueix a ideologia’. I per això, deia sobre els militants de dreta que ‘aquesta gent diu que viu l’Evangeli, però el que et trobes és que sovint utilitzen el nom de Déu i de la religió, per a guanyar vots o defensar una postura ideològica que xoca amb moltes coses de Jesús i eixes no les volen, les amaguen’, com Salvini, amb un rosari a la mà, però amb una actitud xenòfoba de menyspreu pels immigrants i els refugiats.

Els diferents documents de la CEE o les Cartes del cardenal Gomà de 1937 i de 1947 o fins i tot els textos episcopals que defenen ‘el bien de la unidad’ d’Espanya, una unitat consagrada en la Constitució, m’han recordat el debat, el 2008, entre flamencs i valons sobre la unió o la independència a Bèlgica. Els partidaris de la unió van reclamar als bisbes belgues un suport públic a les seues tesis. Però els bisbes belgues, sàviament, i en el seu nom el cardenal Danneels, els digué: ‘la separació entre l’Església i l’Estat ha de ser respectada. Els bisbes no han de prendre posició a favor d’uns o en contra d’altres. Els bisbes pregarem perquè els polítics puguen decidir què és millor per a Bèlgica. Però no donarem suport cap opció’.

Crec que la decisió assenyada dels bisbes belgues de no inclinar-se pels independentistes ni pels unionistes, va ser una postura encertada que els bisbes espanyols haurien de tindre en compte, sobretot quan defensen la unitat d’Espanya com un ‘bien moral’, excloent qualsevol altra forma d’estructura política.

El Suprem espanyol em prohibirà parlar en valencià amb els meus germans monjos? (VILAWEB/ONTINYENT, 03/12/2020)

Fa unes setmanes el Tribunal Suprem espanyol, en un nou intent d’erosionar i ferir la nostra llengua, va prohibir dèsset articles de la norma d’usos lingüístics de la Generalitat, prohibint dos dels drets fonamentals per a la salut del català: primer, que el català (o valencià), siga la llengua prioritària de l’administració de la Generalitat Valenciana, anomenada llengua pròpia a l’Estatut d’Autonomia del País Valencià. I segon: que els ciutadans valencians, balears i catalans, no puguem relacionar-nos administrativament en la nostra llengua. Això vol dir que, per més paradoxal que siga, els governs d’aquests territoris no es poden adreçar entre ells en la llengua que compartim, la llengua d’Ausiàs March, de Salvador Espriu i de Ramon Llull, sinó en castellà.

Jo, que sóc valencià, i que parle en valencià amb els meus germans monjos, tant si són catalans com si són mallorquins o de la Franja de Ponent, no he tingut mai cap necessitat d’utilitzar un diccionari per entendre’m amb el P. Abat, nascut a Santa Eugènia de Ter, ni amb el P. Emili Solano, del Campell, ni amb el G. Llorenç Julià, d’Ariany. Ni tampoc amb el G. Xavier Caballé, de Terrassa, el G. Andreu Martínez, de la Sénia o el P. Antoni Pou, de Son Macià-Manacor. I és que quan vaig travessar l’Ebre per primera vegada (ni mai més) no em vaig veure obligat a canviar de llengua ni a fer ús del diccionari. Per això trobe absurd que el Suprem espanyol obligue els governs que compartim una mateixa llengua a comunicar-se entre ells en la de Cervantes.

El que no sé és si algun dia aquest tribunal s’atrevirà a fer amb mi el mateix que ha fet amb els governs del País Valencià, de Catalunya i de les Illes i em prohibirà parlar en valencià, com faig amb normalitat, amb els monjos catalans, franjolins o mallorquins i m’obligarà a parlar amb ells en castellà, com ha fet amb les Administracions de Catalunya, el País Valencià i les Balears.

No sé si dimarts passat, quan a Barcelona es van reunir el Sr. Ximo Puig, president del País Valencià, i el Sr. Pere Aragonès, vice-president de la Generalitat de Catalunya, també van haver de parlar en castellà per decisió del Suprem espanyol. 

Tombant els articles de la norma d’usos lingüístics de la Generalitat Valenciana, que regula com s’ha de comunicar institucionalment el govern valencià amb les autonomies del mateix àmbit lingüístic, és a dir amb Catalunya i les Balears, el Suprem espanyol ha mostrat, una vegada més, la seua irracionalitat, el seu despotisme i el seu analfabetisme, a més de la seua intenció de trossejar, ferir i anorrear la nostra llengua. I després, el tribunal encara s’atreveix a demanar respecte a la Constitució espanyola. Això sí, menyspreant l’article 3.3 que diu que ‘la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció’.

Com deia el poeta turc Musa Anter, ‘si la meua llengua sacseja els fonaments del teu estat, és perquè has construït el teu estat damunt del meu país’. 

Sort que l’Església Catalana (a diferència de la valenciana) protegeix i afavoreix la nostra llengua i que els monjos de Montserrat, catalans, valencians, mallorquins i de la Franja, tenim més seny que els membres del Tribunal Suprem i parlem en la mateixa llengua amb tota naturalitat. Sense necessitat de diccionaris ni de vetos absurds. 

‘Es confon la laïcitat amb la ignorància’ (VILAWEB/ONTINYENT, 30/11/2020)

 Aquestes van ser les paraules que el professor Joan Francesc Mira, l’intel·lectual valencià més important que tenim entre nosaltres, va dir en l’excel·lent entrevista que la periodista Lídia Herèdia li va fer als Matins de TV3, l’11 de març passat.

Aquest gran savi del nostre temps, tot i que ell, amb modèstia, es definia com ‘un professional de l’antropologia social sense professió i un aficionat al grec, amb professió de professor de grec’, afirmà, molt assenyadament, que en l’actualitat ‘es confon la laïcitat amb la ignorància’.

He recordat aquestes assenyades paraules del professor Mira quan he llegit l’article ‘Ministra Celaá, ¡tenga el valor de sacar la Religión fuera de la Escuela!’, escrit per Raquel Ortiz i Eugenio Piñero, membres de Valencia Laica.

Els autors d’aquest article afirmen que ‘unos de los temas de mayor disputa ha sido si la Religión debe formar parte del currículo académico o no… o lo que es lo mismo, si en la Escuela se deben impartir materias adoctrinadoras o si, por el contrario, la Escuela tiene que ser laica’.

Vull dir, en primer lloc, amb el màxim respecte a allò que exposen els membres de Valencia Laica, que la classe de religió no és ni ha de ser mai ‘adoctrinadora’, perquè aquesta matèria que s’imparteix a l’escola no ha de ser mai una catequesi, sinó que ha de ser una assignatura que ha d’ajudar els alumnes a créixer en coneixements. Per això, molt assenyadament, Joan Francesc Mira, deia en aquella entrevista que ell era ‘un cristià cultural’ i que en la nostra societat (i també en l’escola), ‘si no tens el referent del cristianisme, no pots entendre res, absolutament res’.

Referint-se als qui pretenen excloure la religió de la societat i de l’escola, el professor Mira deia que li semblava ‘una pèrdua imperdonable. Malament eliminar de la formació escolar els elements de la cultura cristiana, per la senzilla raó que és la nostra’. I afegia encara: ‘Eliminar això és eliminar tota la història. Els alumnes que no hagen entrat en aquesta cultura cristiana, seran més feliços? És com si a una persona no li explique qui és son pare o sa mare’, ja que en aquest cas ‘estàs en el món mig penjat en l’aire, sense lloc’. El professor Mira deia també que ‘no es pot eliminar la cultura cristiana’, perquè ‘està imbricada en la nostra història i ens cal, per a entendre el món’.

Evidentment que l’assignatura de religió no ha de ser un adoctrinament, perquè no ha d’impartir doctrina cristiana. La fe en Jesús de Natzaret es transmet a la família i a la parròquia, no a l’escola, que sí que ha d’impartir uns coneixements que formen part de la nostra cultura i de la nostra història. Per això el professor Mira afirmava que la religió ‘és independent de la fe’ i deia que ‘no podem perdre totes les referències culturals externes, literàries, històriques, monumentals, estètiques’.

Els representants de Valencia Laica afirmaven en el seu article que ‘la Escuela tiene que educar para que el alumnado pueda, en un futuro, ofrecer lo mejor de sí mismo, en el campo de la ciencia y del conocimiento general’. En això estic d’acord amb els autors de l’article. Però sense el coneixement de la cultura cristiana, com digué Joan Francesc Mira, no pots entendre res, absolutament res’. Són molts els estudiants universitaris i de batxillerat que no entenen res quan visiten, amb el professor, una exposició de pintura, perquè no tenen un coneixement de la cultura religiosa.

Sí que discrepe de l’article és quan els autors afirmen que ‘las creencias religiosas, igual que las ideologías políticas, deben reservarse para el ámbito privado y personal y la Escuela debe centrarse en transmitir conocimientos’. La cultura cristiana no és també ‘conocimientos’? I què vol dir ‘ámbito privado’? La religió s’ha de ‘tancar’ als temples? I les ideologies polítiques, si ‘deben reservarse para el ámbito privado y personal’, on s’han de tancar? A les seus dels partits? No s’han d’expressar públicament al carrer, com també s’han d’expressar al carrer la religió?

Finalment, els autors de l’article s’estranyen que l’esquerra no faça el possible per conduir l’escola ‘hacia una neutralidad ideológica y religiosa’. Què vol dir ‘neutralidad’? Els membres de Valencia Laica creuen que l’escola és neutra? L’escola no és mai neutra, ja que ha de transmetre i fomentar valors com els drets humans, la solidaritat, la llibertat, el respecte al diferent, el pacifisme… O no ha de transmetre aquests valors que, evidentment, són ideològics? I és que el cristianisme, com ha dit el papa Francesc, ‘quan està arrelat en l’Evangeli, dóna el millor de si mateix a la civilització’.

Com diu el professor Joan Francesc Mira, el més gran intel·lectual del País Valencià del nostre temps, amb l’exclusió de la religió a l’escola perdem ‘referències culturals” i per això ‘confonem la laïcitat amb la ignorància’.

Dorothy Day, anarquista, pacifista i oblata benedictina (VILAWEB/ONTINYENT, 28/11/2020)

 El 29 de novembre de 1980, ara fa quaranta anys, es va morir a Nova York Dorothy Day, anarquista, pacifista, anticapitalista; una dona cristiana compromesa amb la lluita no violenta i amb la defensa dels pobres i dels exclosos. 

Dorothy Day va nàixer a Brooklyn (llavors un municipi pròxim a Nova York) el 8 de novembre de 1897. Day pertanyia a una família episcopaliana de classe mitjana. Son pare, un home conservador que va ser periodista esportiu, i sa mare, que era mestressa, tingueren tres fills més i una altra filla. El 1916 la família es va traslladar a Chicago, on Dorothy descobrí una realitat de misèria i de conflictes.

Durant la seua adolescència, s’allunyà de l’Església perquè, com ella mateixa digué més tard, ‘no vaig veure mai ningú traure’s l’abric per a donar-lo a un pobre. No vaig veure mai ningú fer un dinar i convidar el cec i el paralític’. Per això Dorothy va ser atea fins als vint-i-tants anys. Membre del Partit Socialista d’Amèrica, es va convertir en una activista dels drets humans. Va tindre diverses parelles, sense casar-se, amb una de les quals va quedar embarassada i acabà avortant. Finalment es va cassar amb Foster Butterman de qui es va separar un any més tard.

Una crisi personal portà Dorothy a recobrar la fe, recordant que el profeta de Natzaret sempre s’havia fet càrrec dels pobres i dels exclosos. Això va fer que la seua vida canviara radicalment. En veure que als EUA l’Església catòlica era l’Església que acollia la classe obrera, els pobres i els immigrants, Day reconegué que aquell era el seu lloc. El 1926, embarassada de nou, aquesta vegada no va avortar i el 4 de març d’aquell any tingué la criatura, convertida en mare soltera. Dorothy va decidir de batejar la xiqueta amb el nom de Tamar Teresa, i batejar-se ella també, entrant així a formar part de l’Església catòlica. I és que Dorothy Day va reconéixer Jesús, present en els més pobres i marginats de la societat. Si abans de la seua conversió Dorothy havia viscut d’una manera que ella, anys després, considerà buida, ara com a cristiana anava descobrint el sentit de la vida com a deixebla de Jesús.  

La crisi social i econòmica de 1929, que va portar el caos econòmic als EUA amb milions de persones enfonsades en la pobresa i en l’atur, va motivar Dorothy Day a fundar el Moviment del Treballador Catòlic, una xarxa de més de dues mil llars i granges per a acollir els transeünts i els pobres de tota la geografia nord-americana. Així, donava una resposta eclesial a la situació tan difícil que vivia la societat dels EUA. I és que Day no va separar mai l’experiència de Déu del seu compromís polític i social per la justícia. Per això representà el cor i la consciència d’esquerres del catolicisme americà. A més, per a mantenir la seua llibertat, Day no acceptà mai subvencions per a la seua obra social.

El dia de la Immaculada de 1932, Dorothy participà en una marxa contra la fam (el flagell que assotava els Estats Units després del crac de 1929) organitzada pels comunistes. Dorothy entrà en la basílica nacional de Washington i demanà a la Mare de Déu un senyal concret per a lluitar pels valors socials. Quan arribà sa casa l’esperava Pierre Maurin, un francès que havia llegit els seus articles i que volia fundar un diari per als obrers, seguint l’ensenyament de l’Església i concretament l’encíclica Rerum Novarum del papa Lleó XIII. Així, el 1933, amb Maurin, Day va fundar el diari El Treballador Catòlic, un mitjà que denuncià les injustícies que naixen del capitalisme. D’aquesta manera, amb la seua veu, Day va alçar la bandera de la defensa dels pobres i dels exclosos en el país més ric del món. Unint els valors cristians i polítics, Dorothy Day donà menjar i acolliment a milers d’aturats que havien perdut la faena.   

Oblata benedictina des de 1955, Dorothy Day venerava els valors monàstics, com la comunitat, el treball, l’hospitalitat i la pau. 

Dorothy Day va ser empresonada diverses vegades per defensar el pacifisme i els drets dels més pobres de la societat. El moviment creat per ella encoratjà la ciutadania a la desobediència civil i, amb valentia, va denunciar la guerra del Vietnam. Dona feminista, va conèixer la presó ja el 1917 per haver participat en una manifestació defensant el dret de vot de les dones. I el 1959, quan tenia seixanta-dos anys, fou empresonada de nou per haver estat en una manifestació pacifista.

Es va morir després d’una vida de pobresa voluntària. Day va treballar per la justícia social, amb el seu compromís amb la vida i la lluita dels exclosos. El seu radical cristianisme i la seua coherència donaren sentit a la seua vida de lluita contra l’opressió de les minories i a favor de la pau. Dorothy Day és, encara hui, un referent per als qui apostem per la justícia i un exemple per als qui volem canviar la imatge de l’Església.   

No és gens estrany que el papa Francesc, el 24 de setembre de 2015, en el seu discurs al Congrés dels EUA, citara quatre americans com a models de vida: Abraham Lincoln, Martin Luther King, Thomas Merton i Dorothy Day, ja que aquests personatges històrics ‘apostaren amb el seu treball, abnegació i fins i tot amb la seua sang, per forjar un futur millor’. I és que Day, cristiana conseqüent i coherent amb la seua fe, va defensar els drets de les dones, dels marginats, dels pobres i dels exclosos, pel seu compromís com a deixebla de Jesús de Natzaret.

El 1996, el papa Joan Pau II va declarar Dorothy Day Serventa de Déu. I el març de  l’any 2000, l’arxidiòcesi de Nova York inicià el procés de canonització.

Dorothy Day representa el somni americà de justícia social. I és que la seua passió per la justícia i pels pobres estava inspirada en l’Evangeli.  

I el rei i la Fiscalia no diran res? (VILAWEB/ONTINYENT, 07/12/2020)

Davant els reiterats pronunciaments colpistes (i feixistes) de diversos militars en la reserva i de les cartes que els militars nostàlgics del franquisme han enviat al rei, Felipe VI no dirà res? Les cartes adreçades al rei per militars retirats acusen el president del govern ‘socialcomunista’ espanyol, Pedro Sánchez, de fer perillar la unitat d’Espanya.

Cal recordar que amb motiu del referèndum del primer d’octubre de 2017, en menys de 48 hores, el rei Felipe VI va fer un discurs molt dur, censurant el govern català i els qui vam anar a votar lliurement. Van ser unes paraules, evidentment, gens neutrals, com se suposa que hauria de ser l’actuació del rei d’Espanya.

En el seu discurs, va situar el govern de Catalunya ‘al marge del dret i la democràcia’ i va avalar el govern de Mariano Rajoy per a ‘assegurar la vigència de l’ordre constitucional’ a Catalunya.

Han passat més de quaranta-vuit hores de les afirmacions dels militars en la reserva, i el rei, que tant es va afanyar a condemnar el referèndum del primer d’octubre, encara no ha condemnat ni ha dit res en relació amb el soroll dels sabres rovellats d’aquests militars franquistes. Si Espanya fóra un país normal, el rei Felipe VI s’hauria desmarcat de seguida d’aquesta ‘insurrecció’ colpista i hauria dit, des del minut zero, que les manifestacions d’aquests militars franquistes estan ‘al marge del dret i la democràcia’. I la seua postura hauria estat assegurar ‘la vigència de l’ordre constitucional’.

El rei, en el discurs del primer d’octubre, acusà el govern de la Generalitat de Catalunya de fer un ‘intent d’apropiar-se de les institucions de Catalunya’. I les manifestacions colpistes d’aquests militars, no són un ‘intent d’apropiar-se de les institucions’ de l’estat?

Per altra part, la Fiscalia (‘¿de quien depende?’) s’ha afanyat a recórrer el tercer grau penitenciari als presos polítics catalans,  per ‘prematur’ i ha anul·lat, com un escarment o venjança, els permisos que els corresponien (per dret, no per magnanimitat de la justícia) per l’article 100.2 perquè pogueren treballar, cuidar els seus familiars o fer voluntariat.

Fins al moment d’escriure aquestes ratlles, la Fiscalia (com el rei) no s’ha pronunciat tampoc sobre l’afirmació dels militars retirats d’’afusellar 26 milions d’espanyols’, una afirmació que és un evident cas de delicte d’odi i de genocidi. Ja m’imagine com de ràpidament hauria actuat la Fiscalia si el govern de la Generalitat de Catalunya, o qualsevol polític independentista, haguera dit que calia afusellar el rei o els militants del PP, de Ciutadans o de Vox. L’autor ja seria a la presó. Només cal recordar el cantant Valtònyc, condemnat a tres anys i mig de presó pel contingut de les seues cançons, considerades delicte per enaltiment del terrorisme, injúries a la corona i amenaces a Jorge Campos, president del Círculo Balear.

Només la ministra de Defensa, la Sra. Margarita Robles, ha denunciat el xat dels militars que parlen d’afusellar 26 milions d’espanyols. La Sra. Robles ha presentat un escrit a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, en què lamenta ‘manifestacions que repugnen al respecte de gent en una societat democràtica’.

Les cartes d’aquells membres (jubilats) de l’exèrcit espanyol és una anomalia democràtica. Algú s’imagina militars d’Alemanya, de França o del Regne Unit fent una carta semblant a la d’aquests militars, adreçada als caps d’estat d’aquells governs? I en el cas, molt poc probable, que ho feren, la Sra. Merkel, el Sr. Macron o la reina de la Gran Bretanya, no desautoritzarien ràpidament els militars involucionistes?

Per això, el silenci (fins al moment d’escriure aquestes ratlles) del rei i de la Fiscalia, com l’hem d’interpretar? Afusellar 26 milions de persones no és apologia del terrorisme?

I el silenci dels qui constantment estan condemnant els pactes del govern amb els grups independentistes? Com hem d’interpretar el silenci dels Srs. Felipe González o José M. Aznar, tan loquaços a l’hora de condemnar l’independentisme? Haurem de fer cas de l’afirmació que ‘qui calla, atorga’?