Estimada Amazònia (Castellónotícies, 13/02/2020)

Aquest dimecres, 12 febrer, s’ha donat a conèixer l’Exhortació Postsinodal, “Estimada Amazònia”, un text del papa que naix del que es va viure durant el Sínode sobre l’Amazònia, celebrat a Roma del 6 al 27 d’octubre de l’any passat. El text que ens ofereix el papa, consta d’una introducció, quatre capítols i una conclusió. Cal destacar que el papa utilitza en aquest document (adreçat al Poble de Déu i a totes les persones de bona voluntat), un poema del bisbe Pere Casaldàliga i de Pablo Neruda, a més d’altres cites.

Aquest document naix a partir de les intervencions sinodals i del que el papa llegí sobre  les aportacions que es varen fer. El papa ens diu que aquest Exhortació Postsinodal, pretén ser “un breu marc de reflexió que encarne en la realitat amazònica, una síntesi d’algunes grans preocupacions que ja vaig expressar en els meus documents anteriors i que ajude i oriente a una harmoniosa, creativa i fructífera recepció de tot el camí sinodal”.

En el capítol primer, anomenat “Somni social”, el papa destaca la injustícia i els crims que s’han donat al llarg de la història. Per això Francesc veu necessari “indignar-se com Moisès (Ex 11:8), com Jesús (Mc 3:5), com Déu s’indignà davant la injustícia (Am 2:4-8; 5:7-12; Ps 106:40)”. Per això el papa demana “que al mateix temps que deixem brotar una sana indignació, recordem que sempre és possible superar les diverses mentalitats de colonització, per construir xarxes de solidaritat i desenrotllament”. El papa denuncia el “conservacionisme que es preocupa del bioma, però que ignora els pobles amazònics”. Per això aquest text subratlla la incoherència que suposa que “els plans educatius de xiquets i de jóvens”, tracten “els indígenes com a intrusos o usurpadors”. Per això el papa, que ens crida a no permetre “que la globalització siga un nou tipus de colonialisme”, demana un “diàleg social”. El papa detesta que “ens anestesien la consciència social”.

El papa reconeix que “enmig de greus excessos de la colonització de l’Amazònia, plena de contradiccions i esquinçaments” (cosa que nega Espanya), “molts missioners arribaren allà amb l’Evangeli, deixant els seus països i acceptant una vida austera i desafiant, a prop dels més desprotegits”. Per això l’Església, com ens diu el papa, “està cridada a escoltar els clams dels pobles amazònics, per a poder exercir amb transparència el seu rol profètic”.

El papa dona les gràcies “als membres dels pobles originaris” i els agraeix que “amb la seua vida,” hagen estat “un crit a la consciència”, ja que “són memòria viva de la missió que Déu ens ha encomanat a tots: cuidar la Casa comuna”. El papa fa una crida a un diàleg, que “no només ha de privilegiar l’opció preferencial per la defensa dels pobres, marginats i exclosos, sinó que els respecta com a protagonistes”.

En el capítol dos d’aquesta Exhortació, que el papa anomena “Somni cultural”, Francesc convida “els jóvens de l’Amazònia, especialment als indígenes, a fer-se càrrec de les arrels”, pel fet que d’elles “ve la força que els farà créixer, florir i fructificar”. El papa insisteix en la importància de “les relacions interculturals, on la diversitat no significa amenaça”, ni “justifica jerarquies de poder d’uns sobre els altres, sinó diàleg des de visons culturals diferents de celebrar, d’interrelació, i de revifar l’esperança”.

El tercer capítol, anomenat “Somni ecològic”, està centrat en la necessitat de tindre cura del planeta i dels seus habitants. El papa ens recorda que “el Senyor que cuida de nosaltres, ens ensenya a tindre cura dels nostres germans i germanes i de l’ambient que cada dia Ell ens regala”. I per això ens recorda que “els indígenes són, precisament ells, els qui millor cuiden els seus territoris, sempre que no es deixen atrapar per les ofertes interessades de grups de poder”. I és que per cuidar l’Amazònia, “és bo articular els sabers ancestrals, amb els coneixements tècnics contemporanis que preserve l’estil de vida i els sistemes de valors dels pobladors”. Per això “el crit de l’Amazònia al Creador, és semblant al crit del Poble de Déu a l’Egipte (Ex 3:7)”. És, com diu el papa, “un crit d’esclavitud que clama per la llibertat”.

El quart i últim capítol d’aquest text, que el papa anomena, “Somni eclesial”, és una crida a la inculturació, “que no menysprea res d’allò de bo que ja existeix en les cultures amazòniques, sinó que ho recull i ho porta a la plenitud, a la llum de l’Evangeli”. Així s’esdevindrà “una renovada inculturació de l’Evangeli”, cosa que no passa a l’Església del País Valencià, que actua d’una manera colonialista. Pel contrari, el papa destaca la importància d’una Església que escolte “la saviesa ancestral” dels pobles indígenes, per així “reconèixer els valors presents en l’estil de vida de les comunitats originàries”. Aquest text demana “recuperar les riques narracions dels pobles”, ja que Jesús “està present en els arbres, en els peixos, en el vent, com a Senyor que regna en la creació i a l’Eucaristia”.

Pel que fa a la inculturació, el papa, que aposta per una “ferma defensa dels drets humans”, demana també “recollir en la litúrgia molts elements propis de l’experiència dels indígenes, en el seu íntim contacte amb la natura”, així com “estimular expressions autòctones en cants, ritus, danses, gestos i símbols”.

Davant l’escassetat de preveres (cosa que feia pensar que el papa proposaria l’ordenació d’hòmens casats), Francesc es limita a demanar la presència de ministres “que puguen comprendre, des de dins, la sensibilitat i les cultures amazòniques”. Sí que expressa el seu convenciment del fet que “l’exercici del ministeri dels preveres no és monolític i adquireix diversos matisos en distints llocs de la terra”. El papa també afirma que “en circumstàncies específiques de l’Amazònia, hi ha que trobar una manera d’assegurar el ministeri sacerdotal” a les comunitats cristianes, però sense fer el pas de permetre l’ordenació d’hòmens casats.

El papa també fa una ferma defensa del paper de la dona, en aquelles comunitats “que s’han mantingut, durant dècades, sense capellans” i que gràcies “a la presència de les dones, fortes i generoses”, hi ha hagut una gran vitalitat en el si d’aquelles comunitats cristianes. Però tampoc fa cap pas per l’ordenació de diaconesses.

El text acaba amb una conclusió final, en la que el papa encomana l’Amazònia a la Mare de Déu.

Josep Miquel Bausset

'La imbecidad de la Comunidad Valenciana' (Castellónotícies, 11/02/2020)

No són meues aquestes paraules, perquè a  mi no m’agraden els insults i vaig aprendre dels meus pares a tractar tothom amb respecte. Amb tot, aquesta vegada estic d’acord amb el Sr. Attard pel que fa a aquest nom, “imbecilidad”, per anomenar el País Valencià, ja que va ser ell l’autor d’aquesta expressió tan desafortunada. El Diccionari Normatiu Valencià, en la seua segona accepció, defineix imbècil així: “Que resulta simple, propi d’algú poc intel·ligent”.

Com he dit abans, aquesta expressió és del Sr. Emilio Attard, fundador del Partit Popular Regional Valenciano, diputat de la UCD a les eleccions de 1977 i 1979 i president de la Comissió Constitucional del Congrés de Diputats.

La frase que encapçala aquest article la va dir el Sr. Attard en una entrevista al setmanari El Temps, (14 d’octubre de 1991). El Sr. Attard deia: “No entro a decir si procedía poner reino o país o la imbecilidad de Comunidad Valenciana, que me inventé yo”. I el Sr. Attard, molt encertadament, afegia encara en aquella entrevista: “Y ahora hay el contrasentido que, cuando hacen la predicción meteorológica, dicen la comunidad tendrá frio. Hombre podremos ser país o reino, pero geopolíticamente no somos una comunidad”.

He recordat aquestes paraules del Sr. Attard, perquè fa dos mesos (Levante, 12 de desembre de 2019), el Consell Jurídic Consultiu validà l’ús de l’expressió “País Valencià” per a la jura o promesa d’alts càrrecs. I és que a diferència de “Comunidad Valenciana”, el terme País Valencià és una afirmació o reivindicació ideològica.

La imbecilidad de Comunidad Valenciana

Alguns pensen que l’expressió “País Valencià” és un nom de fa quatre dies. Però no és així, a diferència del terme “Comunidad Valenciana”, que es va inventar el Sr. Attard.

Uns mesos abans de morir, mon pare va escriure un article titulat: L’orgull de ser valencià, (Levante, 18 de febrer de 2012) on argumentava que el terme País Valencià té més de tres segles de vigència.

Mon pare deia en aquell article, que tot revisant la biblioteca de casa va trobar “una fotocòpia sobre un treball que el meu amic Agustí Ventura m’envià fa temps. M’estic referint a “Fr. Agustín Bella”, que narra la vida del “Venerable Fra Agustín-Antonio Pascual de Guadassuar”, un “Facsímil a cargo de Agustín Roig Barrios, Cronista Oficial de Guadassuar, 1999”.

Després de descriure la vida de la comunitat durant aquell temps, a la pàgina 41 diu, referint-se al frare mencionat: “porque no le tenia el Señor destinado para Apóstol de las Indias, sino de nuestro País Valenciano”.

I mon pare continuava l’article així: “Els qui pensen que el terme País Valencià és cosa de fa quatre dies estan completament errats, ja que aquesta expressió té més de tres segles! La postura de negar el nom de País per a la nostra terra, és fruit d’una política que, en l’anomenada “Batalla de València” s’utilitzà per obtindre un rèdit polític i electoral per part de la UCD i d’AP, per desvalencianitzar el nostre País. Llevant-nos el nom, els nostres governants ja sabien què ens feien. Per què, sense nom, què som? Però fa més de 300 anys, ja era coneguda l’expressió País Valencià que ara alguns rebutgen!”.

Ara el Consell Jurídic Consultiu ha validat el terme “País Valencià”, que expressa el desig dinàmic, gens nostàlgic, amb l’anhel d’avançar com a poble. ¿No seria ja hora d’emprar aquesta expressió i deixar de banda “la imbecilidad de Comunidad Valenciana”? No són paraules meues, són del Sr. Emilio Attard.

Josep Miquel Bausset

El monestir bizantí d'Elda (VILAWEB/ONTINYENT, 09/02(2020)

El monaquisme, que va nàixer a Egipte entre els segles III i IV, s’estengué ràpidament a Palestina, Síria i el nord d’Àfrica, i també a la Gàl·lia, Hispània, el centre d’Europa i fins a les illes Britàniques.

El monaquisme també arribà al País Valencià, concretament a Elda. Així, gràcies a les excavacions al jaciment anomenat el Monastil, s’ha identificat en aquesta ciutat del Vinalopó Mitjà el primer monestir bizantí de la península Ibèrica.

Tant els experts de la Universitat d’Alacant com els del Museu Arqueològic d’Elda han arribat a la conclusió que el jaciment correspon al primer monestir bizantí de la península Ibèrica. Aquesta identificació ha estat possible gràcies a la troballa d’uns pesos d’estat, que servien per a donar conformitat als pesos que utilitzaven els mercaders en les operacions mercantils. I és que al segle VI, l’emperador Justinià obligà les esglésies principals a tindre els pesos d’estat perquè els comerciants pogueren demostrar que els seus pesos, que utilitzaven en les transaccions comercials, estaven d’acord amb els oficials. Així, com ha dit el professor Antonio Manuel Poveda, director del Museu Arqueològic d’Elda i professor d’Història Antiga, les esglésies ‘garantien amb els seus pesos la conformitat dels pesos dels mercaders’. Amb la troballa dels pesos d’estat al Monastil s’ha demostrat que el monestir bizantí d’Elda funcionà com a seu administrativa i fiscal bizantina, per ordre de l’emperador. D’ací que les restes arquitectòniques i els objectes litúrgics que s’han trobat en aquest jaciment hagen permès d’identificar a Elda una basílica bizantina, la primera desenterrada al nostre país.

Ja el 1873 es va creure que en aquest jaciment hi podia haver un possible monestir. Però va ser fa mig segle quan es van trobar diversos materials arqueològics, i als anys vuitanta l’arqueòleg Enric Llobregat va confirmar que pertanyien a un monestir cristià.

Gràcies a les excavacions dirigides pel professor Antonio Manuel Poveda, s’ha trobat la base d’una columna octogonal, típica de l’arquitectura bizantina, i encara una píxide d’ivori per a guardar el pa eucarístic. I és així com aquestes excavacions han demostrat que les restes arqueològiques trobades al Monastil, pertanyen a una església bizantina de 84 metres quadrats, corresponent a un monestir greco-oriental.

Els monjos, els qui vivien fa segles a Elda i els actuals, som hòmens dedicats a la pregària, al treball i l’acolliment, tres elements que fan de cada monestir una llar oberta a tots aquells que volen fer una experiència de silenci, per a afavorir el trobament amb Déu, amb els altres i amb un mateix.

Als monestirs, sota una regla i un abat, els monjos fem camí per a trobar en Crist la llum que il·lumina les nostres foscors i l’alegria en el pelegrinatge de la fe. I l’amor fratern fa de cada monestir una manifestació de la bondat i de la misericòrdia de Déu. Finalment, és també amb el silenci (en un món tan ple de soroll) que aprenem a descobrir Déu present en la nostra vida, en els germans i en el món. Aquests trets són els que farien realitat els monjos a Elda, en aquell monestir greco-oriental.

Mossèn Ballarín (VILAWEB/ONTINYENT, 07/02/2020)

Aquest 8 de febrer commemorem el centenari del naixement de mossèn Josep M. Ballarín, capellà, escriptor, candidat de Junts pel Sí a les eleccions al Parlament de Catalunya de setembre de 2015, aficionat al Barça i, sobretot, un home ple de bondat, qui amb bon humor i fina ironia feia la vida més amable a tots aquells que tractava.

Mossèn Ballarín, nascut a Barcelona el 8 de febrer de 1920, formà part de la Lleva del Biberó durant la guerra de 1936-1939. Tancat en un camp de concentració en acabar la contesa, el bisbe Vicent Enrique i Tarancon el nomenà capellà custodi del santuari de la Mare de Déu de Queralt, on estigué de 1953 a 1988, any que passà a ser vicari de Gósol.

Home que seguia amb fidelitat els partits del Barça i amant del puro després de dinar, en una memorable entrevista al programa El Convidat de TV3 (vídeo), mossèn Ballarín, amb la seua senzillesa i el seu bon humor, recordava que amb el seu llibre més famós, Mossèn Tronxo, amb 100.000 exemplars publicats, havia guanyat deu milions de pessetes, i que al cap d’un any ‘no en tenia cap’ perquè havia donat els diners a la gent necessitada. Mossèn Ballarín confessava que ‘un capellà no podia tindre tants quartos’, i que per això ho repartí tot.

Després dels anys al santuari de la Mare de Déu de Queralt, el 1988 mossèn Ballarín passà a viure entre Berga i Gósol, on tothom el coneixia i on la soledat no existia per a ell. En l’entrevista amb Albert Om, mossèn Ballarín assegurava que la gent se sent més sola a Barcelona que a Gósol, per la indiferència i a l’anonimat que hi ha a les grans ciutats.

Enemic de clericalismes, mossèn Ballarín deia en El Convidat que els capellans estan ‘massa preocupats pel papa i pels bisbes’, i que allò que haurien de fer és ‘tractar la gent’. Crític amb els papes, afirmava que Joan Pau II ‘és dels papes que més mal han fet a Catalunya al llarg dels segles’, ja que ‘va triar uns bisbes que, en fi…’. I deia també que ‘la Santa Seu sempre ha estat contra Catalunya’. D’ací que creguera que ‘amb la independència de Catalunya, a l’Església Catalana li aniria millor’.

En una entrevista al diari Avui en 2013, Ballarín deia que de tots els papes, era Joan XXIII el qui se ‘salvava’, i també ‘el d’ara’, el papa Francesc, ‘un home que va arribar a bisbe i a cardenal, però no va deixar de ser capellà’.

Mossèn Ballarín, que considerava la pederàstia com un delicte que mereix un càstig, defensava que l’Església no fóra ‘tan avorrida’, i per això demanava que Déu li atorgara ‘el sentit de l’humor’ que ens salva de la rutina.

A entendre seu, la missió del capellà era ‘ser amic de tothom’, per a dedicar-se per complet als altres. Mossèn Ballarín afirmava també que ‘el que importa és la gent i tindre les portes obertes’. Per això era crític amb els capellans més jóvens, perquè ‘els que surten ara són més carques que nosaltres’. I és que ‘l’Església ha perdut agilitat’ i per això, deia ell, li costa tant d’adaptar-se als canvis. D’ací que defensara que ‘per a recuperar la frescor a l’Església, caldria que l’ensenyament als seminaris fóra fresc. I no ho és’. La faena del capellà, quan tracta la gent, com volia i feia mossèn Ballarín, és ‘ajudar a descobrir les coses que tenen de bo’.

Mossèn Ballarín creia que ‘el mal nacional de Catalunya és barallar-nos’, i per això existeix la dificultat dels partits nacionalistes per a entendre’s entre ells. ‘Això no passa a Castella’, afirmava amb raó. I deia, a més, que ‘no pots esperar res d’un senyor com Rajoy’. Per això afirmava que ‘si no tenim independència serà culpa nostra’.

A més de Mossèn Tronxo, mossèn Ballarín va escriure més obres com Francesco, Sant Benet, mil cinc-cents anys, Mossèn Ballarín per ell mateix, Pluja plena de bassals o Ai Francesc, si aneu a les valls d’Andorra. Mossèn Ballarín col·laborà també amb articles al diari Avui, a la revista Serra d’Or o al diari El Matí digital. El 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 1996 el Premi Ramon LLull.

Amb el seu sentit de l’humor, tan característic, i la seua ironia tan fina, mossèn Ballarín deia que ‘el pitjor pecat és ser un merda seca’, és a dir ‘creure’s important’. I que el pitjor defecte és ‘no tindre sentit de l’humor’. Una de les seues reflexions plenes de saviesa i que tots hauríem de tindre en compte, és que ‘la vida no és com te la donen sinó com te la prens’. Per a mossèn Ballarín la clau de la felicitat està en ‘no buscar-la’.

El record i l’exemple de llibertat evangèlica de mossèn Ballarín, així com el seu compromís amb la nostra llengua i la nostra cultura, és per a tots els qui l’hem conegut, personalment o per les seues obres, un estímul per a ser més honestos i més compromesos, tant pel que fa a l’Evangeli com també pel que fa al nostre país

Mans Unides (LEVANTE-EMV, 09/02/2020)

Un any més, i ja en són seixanta-un, en aquest segon diumenge de febrer, Mans Unides ens convoca a celebrar la Campanya 2020, on aquesta Organització No Governamental de l'Església, denuncia les conseqüències del deteriorament mediambiental. I és que la crisi climàtica, com ens recorda Mans Unides, té un rostre dramàtic: 821 milions de persones castigades per la fam i més de 1000 milions de pobres. Per això en aquesta Campanya de 2020, Mans Unides insisteix en les conseqüències que el deteriorament mediambiental té sobre milions de persones. Són els pobres que han de migrar en busca d'una terra on poder viure amb dignitat i dels qui emmalalteixen per la contaminació de l'aigua i del sòl.
La fam i la pobresa són dues realitats que estan molt relacionades amb els danys mediambientals que pateix el planeta i que són la contaminació, el canvi climàtic, l'esgotament dels recursos, la destrucció d'hàbitats i ecosistemes, les inundacions, com les que hem patit recentment, provocades per la tempesta "Glòria", la desertització o la desforestació i els incendis dels boscos.

Per tot això, Mans Unides dóna suport a diversos "projectes que ajuden els pobles a adaptar-se als canvis mediambientals i climàtics, a més de promoure iniciatives destinades a ajudar les persones que han de migrar degut a la crisi climàtica, les guerres o la fam".
Aquest diumenge 9 de febrer, Mans Unides convoca aquesta LXI jornada en defensa dels drets humans, per lluitar pel desenrotllament dels pobles més empobrits de la terra i per fomentar la consciència de l'escàndol de la fam, la pobresa i les estructures injustes que la mantenen.
Aquesta ONG catòlica, denuncia que el maltractament del pleneta (i el canvi climàtic com un dels seus principals impactes), "afecta en major mesura, els pobres de la terra". Per això Mans Unides denuncia la "sobreexplotació dels recursos naturals, la desforestació i les diferents formes de contaminació".

Com diu Mans Unides, "la crisi mediambiental provoca, sobretot entre els més pobres, la fam, l'escassetat d'aigua, l'increment de la pobresa o migracions forçoses, a causa de l'augment de les inclemències meteorològiques". Com prediu Mans Unides, "l'any 2050, els impactes del canvi climàtic seran cada vegada més grans, sobretot a l'Àfrica subsahariana, a l'Àsia Meridional i a L'Amèrica Llatina".

Mans Unides ens urgeix a protegir la casa comuna, que és la terra, "com a condició indispensable perquè tota la humanitat puga tindre un medi ambient òptim i una justícia climàtica efectiva perquè les persones puguen afrontar els impactes de la crisi mediambiental".

Mans Unides, en aquest LXI campanya contra la fam, ens encoratja a "promoure iniciatives de gestió integral, com la reforestació amb especies locals", així com "l'aprofitament forestal i la gestió de l'aigua". I és que tots hem d'assumir un "compromís per canviar els nostres estils de vida, per fer-los més solidaris i sostenibles". Cal que tots ens comprometem, com ens demana Mans Unides, a desenrotllar "una educació que promoga una consciència ecològica, per sensibilitzar i formar les societats en estils de vida i de consum, més justos i sostenibles".

Mans Unides demana als governs que "s'impliquen en la crisi mediambiental, que impedeix la vida digna de les persones". A més, Mans Unides expressa la seua solidaritat "amb les persones i el pobles empobrits, que són els qui més pateixen les conseqüències del maltractament del planeta". Per això cal urgentment, "frenar el desastre mediambiental", per tal d'assegurar la nostra supervivència. I cal també, com ens diu Mans Unides, "renovar el compromís amb l'agricultura familiar, que és la que garanteix l'accés als aliments per a més de dos terços de la humanitat, des d'una perspectiva agroecològica".

Com ha dit la Sra. Clara Pardo, presidenta de Mans Unides, "volem fer d'altaveu del crit de la terra, ferida, i del crit de les persones vulnerables, empobrides, famolenques, perquè els dos crits sonen a l'uníson". Desgraciadament, com diu la Sra. Pardo, "l´`esser humà és l'únic ésser que destrueix a consciència la terra que li ha estat donada com a préstec".

Per això, per tal de salvar el planeta i ajudar les persones famolenques, cap de nosaltres no es pot desentendre de la crida que hui ens fa Mans Unides, per acabar amb l'escàndol de la pobresa i de la fam que pateixen tants i tants germans nostres.

'Des del meu balcó' (VILAWEB/ONTINYENT, 04/02/2020)

Fa uns dies vaig rebre el llibre de l’amic Eugeni S. Reig Des del meu balcó, una obra de 424 pàgines editada per la Regidoria de Política Lingüística de l’Ajuntament d’Alcoi.

Aquest llibre és una selecció d’articles, estudis i ressenyes escrites per Eugeni S. Reig, publicades als diaris El Punt, Ciudad de Alcoy, Levante-EMV, Las Provincias i Mediterraneo, a més de textos publicats a les revistes Llengua Nacional, El Tempir i Valencia al Habla, així com en publicacions electròniques com Núvol, La Veu, Pàgina 26.com i ARA Multimèdia i també a Llengua Nacional, Aula de les Lletres Valencianes i Caplletra.

Com diu el mateix Eugeni S. Reig en la introducció, aquesta obra ‘conté una selecció de 80 articles de premsa, 17 estudis i 8 ressenyes’. Al pròleg del llibre, Verònica Cantó, secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ens defineix Eugeni S. Reig com ‘l’home a qui agrada col·leccionar paraules’, una ‘afició’ que li ve de lluny, ja que ‘de ben jove va manifestar un gran interès pel valencià i va començar un aprenentatge autodidàctic de la mà de les obres de Carles Salvador, Josep Giner i Manuel Sanchis Guarner’. I és que Eugeni S. Reig, com diu Verònica Cantó, ‘a més de ser una persona que estima, es preocupa i s’ocupa del valencià, és també una persona intel·lectualment inquieta i un treballador infatigable per salvar de l’oblit el nostre patrimoni lèxic’.

Escriptor prolix, Eugeni S. Reig és autor de diverses obres com Valencià en perill d’extinció (1999), Les nostres paraules (2008), El valencià de sempre (2015) i El borum i els gospins. El lèxic tradicional d’Alcoi en l’obra de Joan Valls i Jordà: una aproximació (2017). A més d’un gran escriptor, és l’impulsor, fundador i artífex, com ens recorda Verònica Cantó, de la llista Migjorn, un projecte ‘de difusió en internet que va nàixer amb la voluntat de ser un espai d’intercanvi d’informació lingüística sobre qüestions que afecten la llengua des de perspectives diferents’. Així mateix, Eugeni S. Reig ‘va propiciar la creació d’InfoMigjorn, un butlletí que arreplega notícies, entrevistes, articles, així com informació sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, generats sobre la llengua’.

Pel que fa als articles que conté el llibre, Eugeni S. Reig ens presenta temes tan interessants com els ‘castellanismes subtils’, ‘castellanismes de primera i de segona’, assimilacions vocàliques, els calcs del castellà que hem d’evitar, el lèxic i les festes d’Alcoi o la degeneració lingüística.

Quant als estudis que aplega aquesta obra, Eugeni S. Reig ens ofereix una llista de temes summament interessant com el Diccionari Normatiu Valencià i l’accentuació de les ‘e’ obertes en valencià, l’ús de ‘com a’ amb valor comparatiu, o la locució conjuntiva concessiva ‘mas que’.

La tercera part del llibre conté les ressenyes, entre les quals vull subratllar les següents: ‘Les Històries Casolanes de Jordi Valor i Serra’, ‘La catalanitat indiscutible de l’extrem sud valencià’ o la ressenya del Diccionari de fraseologia (segles XVII. XXI).

El llibre, que recomane llegir, acaba amb una extensa bibliografia i una ‘cibergrafia’, summament interessants.

Hòmens com Eugeni S. Reig, són els que ens fan creure amb optimisme en el futur i en la viabilitat de la nostra llengua, malgrat tots aquells que intenten destruir-la, o, si més no, deixar-la arraconada en un gueto.

També els acusaran de sedició? (02/02/2020)

Només per manifestar-se el 20 de setembre de 2017 davant el Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya, els líders independentistes Jordi Cuixart i Jordi Sánchez són a la presó des de fa més de dos anys. Acusats (i empresonats), perquè segons la ‘justícia’ de l’estat espanyol havien comès un delicte de sedició, continuen, encara, privats de llibertat. I això que Amnistia Internacional denuncià la vulneració dels drets dels dos Jordis. I és que quan un estat criminalitza la protesta i la dissidència, té un problema de falta de cultura democràtica.

Per altra part, molts dels qui van anar a votar el primer d’octubre de 2017 van rebre els colps de porra de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil, per un fet tan ‘greu’ com ficar una papereta en una urna. Aquells que van ser colpejats per les forces i cossos de seguretat de l’estat, van patir els colps de porra d’uns agents que havien arribat a Catalunya -amb la intenció d’impedir el referèndum- animats per una consigna indecent, perversa i sinistra: ‘A por ellos’. Però van ser molts els catalans que van predir que la violència soferta pels qui vam votar el primer d’octubre, es podia repetir a altres bandes de l’estat espanyol, en alguna altra protesta, ni que siga pacífica (com ho va ser el 20-S i l’1-O), que no agrade el govern espanyol.

I així ha passat. El dimecres 29 de gener, a la ciutat extremenya de Don Benito, les forces i cossos de seguretat van apallissar els llauradors que es manifestaven (com ho van fer els catalans el 20-S) per protestar per la situació de marginació que viu el camp extremeny. La policia va carregar (com l’1-O a Catalunya) contra milers de llauradors que denunciaven, a Don Benito, la discriminació que viuen els treballadors del camp, que defensen tindre un treball i un futur digne. Dirigents i llauradors de COAG, UPA-UCE i Asaja-Càceres van rebre, a les portes de la Institución Ferial d’Extremadura, la mateixa ‘medicina’ que havien tastat molts catalans. El ministre espanyol Luís Planas i el president de la Junta d’Extremadura, Guillermo Fernández Vara, que visitaven el recinte ferial, van veure com els llauradors eren apallissats, quan només demanaven solucions a la crisi que viu l’agricultura extremenya, amb preus de misèria.

No sé si els cinc mil llauradors concentrats a la porta del recinte firal seran acusats de sedició, ja que també formaven un tumult o una reunió tumultuària, com va qualificar la justícia espanyola la concentració del 20 de setembre de 2017, i que va ser la causa per la qual Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ser acusats i empresonats pel delicte de sedició.

El més sorprenent de tot, és que el PP d’Extremadura ha demanat la dimissió de la delegada del govern espanyol en aquella autonomia ‘per ordenar càrregues policials’ contra els llauradors extremenys, quan a Catalunya el PP (i Ciutadans) va aplaudir l’actuació de la policia que va tractar els ciutadans que votàrem l’1-O a colp de porra. Però el més significatiu serà veure si els dirigents de les organitzacions agràries seran acusats per la justícia espanyola de sedició, ja que el paral·lelisme que hi ha entre aquests llauradors extremenys ‘revoltats’ i Jordi Sànchez i Jordi Cuixart el 20-S és molt gran. L’única diferència, i això em fa pensar que als representants agraris extremenys no els acusaran de sedició, és que aquests no qüestionaven la unitat d’Espanya. Amb tot, l’aspecte ‘tumultuari’ era el mateix a Don Benito, el dimecres dia 29, que a Catalunya el 20-S i l’1-O.

Els qui es pensaven que els colps de porra, amb els quals els ‘Tercios de Flandes’ ens van obsequiar l’-O, s’acabarien a Catalunya, estaven ben equivocats. Per això els demòcrates de l’estat no haurien d’haver mirat cap a una altra banda, ni tampoc haurien d’haver callat, sinó que haurien d’haver denunciat la violència de les forces de seguretat, una violència que no s’acabava a Catalunya, com hem vist ara. Els colps de porra contra els qui vam votar l’1-O hauria d’haver fet que els ciutadans espanyols protestaren per aquella violència policíaca a Catalunya. Però no ho varen fer, sinó que es van inhibir del problema, com si algun dia no els haguera d’afectar a ells (com ara s’ha vist). Per això en aquests moments va molt bé de recordar el poema del pastor luterà i premi Nobel de la Pau, Martin Niemöller (1892-1984), un text atribuït indegudament a Bertolt Brecht, i que diu:

‘Primer van anar contra els jueus,
però jo em vaig quedar tranquil perquè jo no era jueu;
després van anar contra els comunistes,
però jo em vaig quedar tranquil perquè jo no n’era;
van anar contra els intel·lectuals,
i jo em vaig quedar tranquil perquè jo tampoc n’era;
després van anar contra els periodistes,
i jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo tampoc n’era;
fins que un dia van anar contra mi,
però aleshores ja era massa tard’.

Primer vam ser els votants de l’1-O i ara ho han estat els llauradors d’Extremadura i els d’Andalusia. I demà? Callar no és la solució. I la pretesa ‘neutralitat’, políticament correcta, d’aquells que miren cap a una altra banda, no ajuda tampoc en res (sinó tot el contrari) a cercar un camí per a trobar solucions als problemes nacionals o socials que patim els ciutadans. Els catalans, els valencians i illencs, des de fa segles, i els de tot l’estat espanyol.