Centenari del bisbe Josep Ma Cases (VILAWEB/ONTINYENT, 26/12/2019)

Aquest 26 de desembre commemorem el centenari del naixement del bisbe Josep M. Cases Deordal, nascut a Santa Eulàlia de Riuprimer, tot i que a quatre anys la família es traslladà a Blanes.

Josep M. Cases va fer els estudis eclesiàstics als seminaris de Tortosa i de Girona i es llicencià en Teologia i en Història de l’Església en la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. Ordenat prevere el 1943, va ser vicari de les parròquies de Salt i de la Bisbal, i després formador dels seminaris del Collell i de Girona i director espiritual de tots dos seminaris, director del Museu Diocesà de Girona i consiliari de la Joventut d’Acció Catòlica.

El desembre de 1971 el papa Pau VI va nomenar Josep M. Cases bisbe de la diòcesi de Sogorb-Castelló, en substitució de Josep Pont i Gol. Cases va ser bisbe d’aquesta diòcesi durant vint-i-quatre anys, de 1972 al 1996, quan li fou acceptada la renúncia. A la Conferència Episcopal Espanyola, el bisbe Cases va ser membre de la Comissió Mixta Bisbes i Superiors Majors i de les Comissions episcopals del Clergat i de Missions i Cooperació entre les Esglésies.

El 1969, el bisbe Cases fundà els Grups d’Oració i Amistat. Durant el seu pontificat es van construir al bisbat de Sogorb-Castelló una gran quantitat de parròquies en ciutats que havien crescut molt per la immigració i també va impulsar les obres per a acabar la cocatedral de Santa Maria, a Castelló de la Plana. També creà l’Escola Diocesana de Teologia per a la formació dels laics i introduí a la diòcesi el diaconat permanent. El bisbe Cases insistí molt en l’evangelització dels jóvens, en la pastoral vocacional i tingué una cura especial pels pobres i pels malalts. Per això, com m’ha comentat mossèn Joan Güell, qui en va ser secretari, Josep M. Cases, a Girona (i també a Castelló de la Plana) ‘molts diumenges a la tarda pujava al Montjuïc d’aquells temps on hi havia gent pobra que vivia en barraques’. Cases ‘visitava, parlava i ajudava aquella bona gent’. A més, en la seua sol·licitud pels malalts, a Girona, cada divendres celebrava l’Eucaristia a casa d’una persona invàlida.

Sensible a la nostra llengua, a diferència dels altres bisbes del País Valencià que menyspreaven (menyspreen encara) la llengua d’Ausiàs March, el bisbe Josep M. Cases encoratjà els preveres a predicar en valencià. I va ser també el bisbe Cases, sense el suport dels altres bisbes valencians, qui el 1996 autoritzà l’edició de la Bíblia Valenciana, una adaptació a les variants dialectals valencianes de la Bíblia Catalana Interconfessional. I és que el bisbe Josep M. Cases es va negar a donar suport, davant el Vaticà, a les formes secessionistes pel que fa a la nostra llengua a la litúrgia.

En ser-li acceptada la renúncia el 1996, anà a viure, amb el seu secretari mossèn Joan Güell, al monestir de Santa Clara a Fortià. El bisbe Cases es va morir el 21 d’abril de 2002, diumenge del Bon Pastor, i va ser enterrat a Castelló de la Plana, a la cocatedral de Santa Maria.

El bisbe Cases va ser un pastor amb olor d’ovella, un home de pregària, fidel a Déu i sol·lícit pels qui més pateixen. Va ser ‘el servent fidel i prudent’ (Mt 24:45) que el Senyor ens va donar als cristians valencians, i que va servir amb sol·licitud l’Església diocesana de Sogorb-Castelló, ja que va ser un pastor servidor de l’Evangeli i testimoni del Regne.

Sant Nadal (VILAWEB/ONTINYENT, 24/12/2019)

Cada any, Nadal ens porta diverses tradicions pròpies del País Valencià, com l’acte sacramental de l’Adoració dels Reis a la Canyada de Biar, la tradicional Castanyera i la cavalcada de Reis d’Alcoi, el Betlem de la Pigà de Castelló de la Plana, la festa dels Folls del Camp de Mirra, els Enfarinats d’Ibi, el Cant de l’Albà de l’Alcora, el Misteri de Reis de Gata o el Betlem de Tirisiti.

També Alcoi fa festa amb les Pastoretes, una tradició nadalenca en la qual molts xiquets alcoians, vestits de pastors, s’acosten al centre de la ciutat per a adorar el Déu Infant, amb balls al so del tabalet i la dolçaina. També Xixona ens mostra les tradicionals Aixames, una festa que es repeteix cada Nit de Nadal i de Cap d’Any i on es fan rodar feixos d’espart encesos. La mateixa festa es fa a Onil amb els Fatxos, i a Relleu també amb les Aixames.

Però en aquest Nadal vull recordar un deliciós conte de l’escriptor Enric Valor titulat Viatge de Nadal. Aquesta preciosa narració conta el viatge d’un traginer anomenat Jesús, que la Nit de Nadal pujava amb el carro de la Vila Joiosa a Alcoi, ‘de la tebior marinera al buf gèlid de les altures’. Mentre travessava la serralada, el sorprengué una gran nevada al port d’Aitana que a punt estigué de matar-lo de fred. Però Jesús el traginer no morí, perquè ‘una cara blanquinosa d’home vell i cansat de les maldats del món’ i ‘una dona jove i bella que el mirava de molt a prop, tota compassiva i maternal’ el salvaren en l’últim moment aquella Nit de Nadal.

Aquest conte d’Enric Valor ens recorda el miracle del Nadal. I és que, fins i tot en les situacions més difícils i desesperades, sempre hi ha un lloc per a l’esperança. Perquè Déu ens visita. Perquè Déu s’acosta al nostre món en la senzillesa d’un Infant.

Nadal, un any més, ens parla del misteri de l’encarnació del Fill de Déu. De l’Emmanuel: el Déu-amb-nosaltres. El Déu que està de part nostra, i per això es fa present en el nostre món. El Déu que fa possible que, malgrat tot, encara puguem creure en l’home. Perquè Déu en la seua proximitat, ve a curar els cors adolorits i a embenar les ferides que tots portem al nostre interior. I és que Déu, en Jesús de Natzaret, s’ha fet solidari del nostre món.

En aquesta Nit Santa, la llum de l’Infant de Betlem il·lumina les nostres foscors, perquè Déu ens acompanya en el camí de la vida. Perquè amb la vinguda, es fa present enmig nostre, destruint la tenebra i omplint de claror el nostre cor. Nadal fa obrir-nos als germans, sobretot a aquells que el viuran en la tristesa o la solitud, en la incertesa o el sofriment. I és que Nadal ens fa entrar en la intimitat de Déu, pel fet que el Fill de Maria haja entrat en el nostre món i ha assumit la nostra carn.

En aquesta Nit Santa la Paraula de Déu es fa home i amb la seua humanitat dóna sentit i plenitud a la nostra existència. Aquesta Nit Santa ens convida a la senzillesa i a la solidaritat, perquè Déu, que s’encarna per a prendre un rostre humà, refà la nostra esperança, restitueix la nostra confiança i renova la fe dels creients.

Com ha dit el P. Abat Josep M. Soler, ‘Nadal ens fa entrar en el misteri de l’Infant nascut de Maria, per a dur a terme la restauració del gènere humà per mitjà del seu Misteri Pasqual’.

Allà on hi haja persones que s’estimen, es farà realitat el miracle de Nadal. Perquè són les estrelles de la solidaritat i de l’amor que descobrim en aquestes dates, les que ens ajudaran a orientar-nos en el camí de la bondat, de la generositat, de l’atenció a tots els qui sofreixen.

Com deia el cardenal Martini, ‘Nadal és una crida a l’alegria. I tots estem cridats a participar en l’experiència dels pastors, als quals els àngels van anunciar una gran alegria. Només així, ens defensarem d’aquell perill que és el Nadal del consumisme’.

‘La nit de Nadal/ és nit d’alegria/ el fill de Maria/ és nat al portal’, canta també una de les nadales valencianes més populars. Que aquesta Nit Santa, porte l’alegria i la pau al nostre món i als nostres cors, perquè així puguem acollir Jesús, que és el somriure de Déu.

Sant Nadal a tothom.

L'Església accepta el dret d'autodeterminació dels pobles (VILAWEB/ONTINYENT29/12/2019)

La frase del títol són declaracions de qui fou bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda, al diari Baleares el 7 de setembre de 1991. El bisbe d’Ontinyent assegurava que ‘el dret d’autodeterminació dels pobles és una doctrina inclosa en el Concili Vaticà II i, en conseqüència, acceptada i defensada per l’Església’. Teodor Úbeda afegia encara que ‘la fórmula política’ per a ‘concretar el grau, la manera i els condicionaments de nacionalisme, és una cosa que ha de decidir el conjunt de la societat de cada poble, en la qual l’Església és només una veu més’. Tot i reconèixer que ell era partidari de ‘mantenir la unitat d’Espanya’, el bisbe creia que l’Església ‘podia sol·licitar el dret de l’autodeterminació’. Per això també era partidari ‘d’una província eclesiàstica pròpia’ per a les Balears, ja que considerava que les Illes ‘són una entitat sociològica que posseeix trets distints i diferenciadors de les altres províncies eclesiàstiques que existeixen a Espanya’. Per això el 1984, amb els altres dos bisbes illencs, demanà la creació de la Província Eclesiàstica de les Balears, que no fou concedida pel Vaticà.

El bisbe Teodor Úbeda rebutjava qualsevol motivació política en les seues declaracions, i per això deia que ‘el fet que l’Església subratlle i estimule els signes d’identitat de cada poble, és un plantejament purament pastoral’.

Les paraules del bisbe estaven en sintonia amb la nota que, vint-i-set anys després feren els bisbes de Catalunya: ‘No podem ignorar ni menystenir que, en relació amb Catalunya, existeix un problema polític de primer ordre, que obliga a cercar una solució justa a la situació creada, que sigui mínimament acceptable per a tothom, amb un gran esforç de diàleg des de la veritat, amb generositat i recerca del bé comú de tothom. Per això, tal com hem demanat repetidament, amb paraules del papa Francesc amb les que ens sentim compromesos, diem als catòlics i a tots els qui ens vulguin escoltar, que «és hora de saber com dissenyar, en una cultura que privilegie el diàleg com a forma de trobament, la recerca de consensos i acords, però sense separar-la de la preocupació per una societat justa, memoriosa i sense exclusions». (Evangelii Gaudium 239)’. Els bisbes catalans, com a ‘pastors de l’Església que fa camí a Catalunya’, afirmaven que no els corresponia a ells ‘optar per una determinada proposta als nous escenaris que en els darrers temps s’han plantejat’ (Nota dels bisbes de Catalunya, 16 de febrer de 2018).

També el Compendi de la Doctrina Social de l’Església afirma que una nació ‘té un dret fonamental a l’existència’, a ‘construir el propi futur’ (núm. 157), com deia el bisbe Teodor.

Però el discurs del papa Joan Pau II a l’Assemblea de les Nacions Unides, el 5 d’octubre de 1995, és el més clarificador: ‘Ningú, ni un estat, ni una altra nació, ni cap organització internacional, no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir’. Per això els bisbes catalans, en el document de 1985 Arrels cristianes de Catalunya, deien: ‘Com a bisbes de l’Església de Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història, i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un estat han de ser respectats i fins i tot promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària’.

La majoria dels bisbes espanyols han arribat a qualificar la unitat d’Espanya de bien moral. I així, el 18 de novembre de 2019, en el discurs d’obertura de l’Assemblea Plenària dels bisbes espanyols, l’arquebisbe Ricardo Blázquez, president de la Conferència Episcopal Espanyola, a més de dir que ‘la Constitució espanyola no té data de caducitat’, parla de la ‘concòrdia de tothom’, contraposant-la a ‘la temptació del caos’. Per això l’arquebisbe Blázquez demanà que ‘no prevalgui mai’ el caos sobre ‘la unitat assegurada per la Constitució’. Al contrari, els bisbes catalans han defensat ‘la legitimitat moral de les diverses opcions sobre l’estructura política de Catalunya, que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i siguin defensades de forma pacífica i democràtica’ (Nota dels bisbes catalans, 16 de febrer de 2018).

També el bisbe Xavier Novell, de Solsona, ha defensat ‘els drets propis de Catalunya’, que ‘estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble’. Per això el bisbe de Solsona afirmà que ‘a la llum de la Doctrina Social de l’Església, Catalunya té dret a l’autodeterminació’.

Amb tot, i com que la unitat d’Espanya no és cap dogma, els cristians podem optar i defensar lliurement, sempre amb mètodes pacífics i democràtics, qualsevol opció política per al futur de Catalunya i de l’estat.

Jornada Mundial de la Pau (VILAWEB/ONTINYENT, 31/012/2019)

l primer de gener celebrem la Jornada Mundial de la Pau, enguany la 53a edició. Aquest 2020 el papa ens convoca a celebrar aquesta jornada amb el lema ‘La pau com a camí d’esperança: diàleg, reconciliació i conversió ecològica’.

El papa, que en el seu missatge ens recorda que ‘la pau és un bé preciós’, ens encoratja a ‘esperar la pau’, ja que és una actitud humana. El papa ens anima a mantenir l’esperança, que ‘és la virtut que ens posa en camí’, malgrat ‘els signes de les guerres i dels conflictes que s’han produït, amb una capacitat destructiva creixent’, com podem observar els nostres dies.

El papa recorda ‘els hòmens, les dones, els xiquets i els ancians’, als quals sovint ‘se’ls nega la dignitat, la llibertat, l’esperança en el futur’, per tants i tants ‘conflictes civils internacionals’. I és que la guerra ‘es revela com un fratricidi que destrueix el projecte de fraternitat inscrit en la vocació de la família humana’.

Com podem veure, totes les guerres comencen per ‘la intolerància a la diversitat de l’altre’, ja que naix ‘en el cor de l’home per l’egoisme i la supèrbia, per l’odi que instiga a destruir’ l’altre i així ‘excloure’l i eliminar-lo’.

El papa Francesc també ens diu que ‘la pau i l’estabilitat internacional, són incompatibles amb l’intent de fonamentar-se sobre la por i la mútua destrucció’. Per això el papa ens exhorta a treballar per la pau, sabent que ‘només és possible des d’una ètica global de solidaritat i cooperació’. Com afirma el papa, ‘la situació d’amenaça, alimenta la desconfiança’, d’ací que ‘no podem pretendre que es mantinga l’estabilitat per mitjà de la por a l’aniquilació’. Al contrari, ‘hem de buscar una autèntica fraternitat’, que és com l’humus que afavoreix la pau entre els pobles.

En el seu missatge, el papa recorda ‘els supervivents de les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki’, que, encara hui ‘mantenen viva la flama de la consciència col·lectiva’, ja que testifiquen ‘l’horror de què va passar l’agost de 1945’. Per això el papa vol que la memòria siga ‘l’horitzó de l’esperança’, com un ‘xicotet gest de solidaritat’, que ‘pot revifar una nova esperança’.

Hui i sempre, ‘obrir un camí per a la pau és un desafiament molt complex’, però que cal dur-lo a terme. I això amb obres i fets, ja que, com ens diu el papa, ‘el món no necessita paraules buides, sinó testimonis convençuts’. El món necessita ‘artesans de pau, oberts al diàleg, sense exclusió ni manipulació’. Aconseguir la pau ha de ser ‘un compromís constant en el temps, un treball pacient que busca la veritat i la justícia’.

Per arribar a la pau, com diu el papa, ‘hem d’abandonar el desig de dominar els altres i aprendre a veure’ns com a persones, com a germans’ els uns dels altres.

El papa també posa l’accent en la necessitat que tots tenim d’una conversió ecològica, per abandonar definitivament una ‘explotació abusiva dels recursos naturals’, ja que si seguim explotant la naturalesa, acabarem per destruir el planeta. El papa ens recorda que ‘el món que Déu ens ha donat’ és per a ‘convertir-lo en la nostra casa’, no en un abocador. El papa ens crida a acollir ‘el do de la creació’ i a ‘creure en la possibilitat de la pau’, allunyant del nostre món la por, que no és sinó ‘una font de conflictes’.

Tant de bo els dirigents polítics tinguen la capacitat d’escoltar la veu del papa en el seu missatge amb motiu de la Jornada Mundial de la Pau, per tal de preservar el planeta i erradicar per sempre l’odi i les guerres entre els hòmens i entre els pobles.

El colp d'estat de la JEC (VILAWEB/ONTINYENT, 06/01/2020)

La data del 3 de gener de 2020, amb el que molts consideren un colp d’estat de la Junta Electoral Central (JEC) espanyola, ja quedarà unida per sempre a la del 23 de febrer de 1981, amb el colp d’estat de Tejero i a la del juliol de 1936 i la sublevació de Franco.

Que la JEC haja inhabilitat el Sr. Quim Torra, president de Catalunya, i que a més, el mateix dia, també haja decidit que el Sr. Oriol Junqueras no puga recollir l’acta d’eurodiputat, és un fet que, com creuen molts, només pot qualificar-se de colp d’estat contra la democràcia i la sobirania popular.

La JEC no té cap legitimitat per a inhabilitar el president Torra, ja que en democràcia, només la ciutadania escull i cessa els seus representants.

La paradoxa que veiem és que mentre que ERC, amb la seua abstenció, permet la investidura del Sr. Pedro Sánchez (que d’aquesta manera serà elegit president del govern d’Espanya), la JEC impedeix que el president d’ERC puga recollir l’acta d’eurodiputat, escollit per la ciutadania que el va votar en les eleccions al Parlament Europeu el 26 de maig.

Com han dit els entesos, aquest colp d’estat de la JEC és un atac autoritari contra les persones que votaren la llista de Junts Per Catalunya (en la qual hi havia el Sr. Quim Torra) en les eleccions del 21 de desembre de 2017, i contra els qui van votar el Sr. Junqueras com a cap de llista a les eleccions europees. I és que no va ser la JEC qui va elegir els Srs. Torra i Junqueras per a, ara, inhabilitar-los. Quina legitimitat té la JEC per a impedir que els Srs. Torra i Junqueras puguen representar a les persones que els van votar? Algú pot entendre que la JEC anul·le els resultats de les eleccions del 21 de desembre de 2017 o les del 26 de maig de 2019? Només els ciutadans posen o lleven els seus representants polítics. Algú pot entendre que la JEC arribe a vulnerar la justícia europea, pel que fa a l’acta d’eurodiputat del Sr. Junqueras? Algú pot entendre que la JEC lleve l’escó que el Sr. Junqueras va obtenir en les eleccions europees, gràcies als vots que va rebre?

Es dóna al cas que la majoria dels presidents de Catalunya han estat empresonats, inhabilitats o, fins i tot, assassinats com el president Companys. Així, el president Prat de la Riba va ser empresonat. Puig i Cadafalch va haver d’exiliar-se. El president Macià va sofrir presó i exili. Lluís Companys es va exiliar i va ser lliurat a l’estat espanyol que el va assassinar. Els presidents Irla i Tarradellas van haver d’exiliar-se. El president Pujol havia estat empresonat ja abans del càrrec. El president Mas, inhabilitat; el president Puigdemont, exili i persecució judicial, i el president Torra, inhabilitació.

L’actitud de la JEC, tant pel que fa a la inhabilitació del president Torra, com per l’anul·lació de l’acta d’eurodiputat de Sr. Junqueras, és una vulneració del sufragi universal, perquè anul·la els vots que van fer president de Catalunya el Sr. Torra i eurodiputat el Sr. Junqueras. De què serveixen els vots que van donar suport (al Parlament de Catalunya) al Sr. Torra com a president del país, i els vots per al Sr. Junqueras com a eurodiputat? És la JEC qui hauria d’elegir els diputats i els eurodiputats? De què serveixen unes eleccions, si després la JEC pot anul·lar-ne els resultats?

Segons diverses opinions, la JEC ha actuat com una junta militar, ja que impedeix que persones elegides democràticament en les urnes puguen exercir els càrrecs.

Aquest colp d’estat és una actitud intolerable, injusta i abusiva, ja que humilia el poble de Catalunya. El colp d’estat de la JEC dinamita els fonaments de la democràcia, que es basa en l’elecció lliure dels representants per part del poble. Per això la decisió (doble) de la JEC, parcial i totalment polititzada, és una vulneració dels drets democràtics. I a més, en el cas del president Torra, la JEC  ha inhabilitat el president de Catalunya sense que hi haja una sentència ferma. Per això el jutge valencià, Joaquim Bosch, va dir que inhabilitar el president Torra ‘pot topar amb la vulneració de drets fonamentals, perquè la suspensió dictada pel TSJ de Catalunya, no és una sentència ferma’.

La decisió de la JEC és un atac a la voluntat de la ciutadania expressada a les urnes. Caldria que el JEC recordara que, en una democràcia, els presidents de Catalunya els posa i els lleva el poble, amb els vots. Perquè cap tribunal no pot decidir qui ha de ser el president de Catalunya o qui ha de ser eurodiputat.

Com ha dit algú, amb aquesta decisió de la JEC, l’estat de dret s’ha convertit en un estat de dretes. I és que la JEC ha fet un nou 155 al president Torra i a l’eurodiputat Junqueras. La JEC ha apostat per un diàleg evident: ‘a por ellos’. I així, mentre ERC regala la investidura al Sr. Sánchez, la JEC perpetrà un colp d’estat a Catalunya, destituint el president Torra.

En el discurs de la primera sessió d’investidura, el president Pedro Sánchez ha dit que ‘hem de traduir la voluntat dels espanyols en govern i no en bloqueig’. I per què no es permet que la voluntat dels catalans puga traduir-se en el govern que presideix el president Torra, i pel contrari s’anul·len els vots que van fer possible que el Sr. Quim Torra siga el president de Catalunya?

Hi ha el salm 93, que diu: ‘Fins quan els injustos, Senyor, fins quan els injustos s’alegraran del seu triomf, i els amics de males arts es vantaran, amuntegant paraules insolents?’. I el salm continua: ‘Us podeu avenir amb un tribunal corromput, que inventa delicte en nom de la llei?’. I acaba amb aquestes paraules: ‘Es giraran contra ells les seues males arts’.

La decisió de la JEC contra el president Torra i l’eurodiputat Junqueras revela que vivim en un estat que ataca el dret al vot. Per això, el 3 de desembre va ser un mal dia per a la democràcia. L’estat, i d’una manera particular el Sr. Sánchez, hauria de pensar si pot demanar diàleg i al mateix temps inhabilitar el president Torra, l’interlocutor per part del govern de Catalunya en diàleg.

La serp de la Venta (VILAWEB/ONTINYENT, 02/01/2020)

La serp de la Venta és el títol del llibre publicat per l’editorial afers i l’Associació Cultural La Goleta, i que recull, com diu Joan Iborra, ‘l’imaginari popular de Xeraco’, arrelat ‘dins d’una tradició narrativa profunda i abundant en motius i protagonistes, enriquida amb les aportacions de cada generació’.

El llibre, que ja va tindre una primera edició el 1995, ha estat ara reeditat per a posar a l’abast del poble aquest material narratiu, que representa la riquesa de la ‘tradició oral i popular’ de Xeraco, com afirmen Antoni Martí, Joan Iborra i Rafael Campos, autors d’aquesta obra.

Aquest llibre és fruit de l’entusiasme d’una associació de pares d’alumnes, d’uns mestres compromesos en la tasca de difusió del valencià i la cultura popular, i d’uns xiquets i xiquetes treballadores que ‘mamprengueren la tasca de recollir el material narratiu que haguera arribat per transmissió oral a les famílies de l’alumnat’.

Així començà una apassionada tasca de recerca d’aquest material, completat amb la ‘col·laboració plàstica’ dels alumnes, perquè ‘reproduïren en imatges les historietes que els contaven a casa o al carrer, a fi d’il·lustrar amb els seus dibuixos els textos orals recollits’.

El treball va seguir amb la transcripció dels papers que els havien fet arribar els xiquets i les xiquetes i també per part de les persones anònimes del poble, que ‘s’havien animat a recordar aquells contes que els narraven de menuts’. El resultat ha estat un llibre, editat amb gran cura, que conté una part important de la cultura i la tradició de Xeraco.

Es tractava de recuperar la memòria popular, tan important en la cultura del País Valencià, per a poder transmetre a les noves generacions un llegat valuós que no podem deixar perdre.

El llibre, amb 135 pàgines, il·lustrat amb els dibuixos dels alumnes, aplega les diverses rondalles i narracions que s’han recollit, a més de les partitures musicals que cantaven les generacions que ens han precedit.

Com diu l’escriptor Josep Piera, referint-se a aquest llibre, ‘la tradició cultural dels valencians ha anat creant una literatura oral, tan humil com interessant’, que esdevé una ‘literatura familiar, de carrer, de tertúlia o de comboi, infantil i adulta’. Aquests textos, recollits a Xeraco, i d’altres semblants, com explica Josep Piera, ‘omplia la vida dels nostres pobles establint lligams, costums i fantasies comunes entre la gent’.

Per això és tan important aquest llibre, ja que ha recuperat molts textos que podrien haver-se perdut, amb el que significa de pèrdua de la memòria col·lectiva i de la cultura popular. Com diu ben encertadament Josep Piera, ‘de la mateixa manera que el poble que no canta és un poble malalt, el poble que no conta les històries del passat, no existeix; o millor, acaba diluint-se i desapareixent de la memòria dels humans’.

Afortunadament això no passarà a Xeraco, per l’entusiasme d’aquells (pares i mares, xiquets i xiquetes, mestres i persones anònimes) que han recollit aquest preciós tresor que és la tradició oral.

La vulneració dels drets lingüístics dels valencianoparlants i les Sres. Bravo i Bonig (VILAWEB/ONTINYENT, 27/12/2019)

Fa uns dies, el Consell d’Europa feia un toc d’alerta a les autoritats espanyoles, ja que amb l’informe donat a conèixer s’afirmava que ‘el valencià es troba en una situació preocupant’. L’informe d’aquest organisme europeu remarcava especialment els problemes del valencià en el marc de l’Administració de l’estat i en el sistema judicial.

Aquest text sobre la protecció a Espanya de les llengües regionals o minoritàries, que es va fer públic l’11 de desembre passat, afirmava que el valencià es troba en una situació preocupant. L’informe deia que la llei relativa a l’educació plurilingüe de 2018 ‘no és conforme’ a la Carta Europea, perquè ‘impossibilita l’aplicació de models de programes d’immersió’. Aquest informe demana que s’assegure a tots els nivells l’ensenyament del valencià, així com el seu ús a l’economia i als serveis sanitaris i socials. L’informe pretén fer visible ‘la discriminació’ dels ciutadans valencians quan parlem ‘valencià al País Valencià’, malgrat tindre el dret de parlar la nostra llengua per la llei vigent.

El document del Consell d’Europa critica la política lingüística d’Espanya amb relació a la nostra llengua i a més, considera que la llei Wert perjudica el sistema d’immersió lingüística. L’informe afirma que ‘les autoritats centrals continuen imposant el castellà en un ampli ventall d’àmbits’. Per això el text demana per a les llengües cooficials d’Espanya, la modificació immediata de la Llei Orgànica del Poder Judicial i també promoure la utilització de les llengües cooficials al si de l’Administració de l’estat i al si de les respectives comunitats autònomes.

No cal dir que la situació precària del valencià es veu confirmada pels nombrosos casos de discriminació que patim els catalanoparlants. I això malgrat la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i els Estatuts d’Autonomia del País Valencià i de Catalunya. L’últim cas conegut de discriminació l’ha sofert un ciutadà belga que va parlar en català a l’aeroport de Barcelona.

També la Sra. Bonig, amb una actitud de total menyspreu pel valencià, ha ofert els advocats del PP a aquells pares que vulguen recórrer la ‘imposició lingüística’ als centres escolars. I és que Sra. Bonig vol ‘impugnar els projectes lingüístics imposats als centres educatius’. Sense cap mena de rubor, ha afirmat (La Vanguardia, 18 de desembre de 2019) que així vol ‘defendre els drets que no haurien d’haver perdut mai’. I amb el seu menyspreu pel valencià, la Sra. Bonig ha dit que ella defensa la nostra llengua, ‘però no la imposició de la llengua vehicular’. Però no ha protestat mai quan s’imposa el castellà com a llengua vehicular, en tots els col·legis de les zones castellanoparlants del País Valencià.

També la consellera Gabriela Bravo, en unes declaracions de fa uns mesos, afirmà que ‘la salut es prioritaria a exigir el valenciano’. La consellera Bravo diria el mateix d’un metge que només sabera parlar anglès o francès i no sabera res de castellà? Contractaria eixe metge sense saber castellà?

Per això no és gens estrany que el Consell d’Europa haja denunciat la vulneració dels drets dels valencianoparlants. Per això és tan important la creació per part d’Acció Cultural del País Valencià d’una oficina encarregada d’arreplegar (i denunciar) els casos de discriminació lingüística. Ja els assegure que tindran faena!

Per altra part, si els càrrecs públics de l’Administració no donen exemple en la defensa del valencià (i fins i tot ataquen la nostra llengua, com fa el PP), com podrem arribar a ser un país lingüísticament normal, com ho és Suïssa i els altres països que respecten i defensen les llengües minoritàries? Però, evidentment, Espanya no és Suïssa, ja que no té cap sensibilitat per les altres llengües diferents del castellà. I això que la constitució (que tant veneren) proclama que l’estat ha de protegir la riquesa de les altres llengües, com un patrimoni a defensar. Però ni el PP,  ni el PSOE, ni Ciutadans no defensen eixe article de la constitució, com sí que defensen l’article que parla de la unitat indissoluble de la ‘nación española’. I per això mateix el Consell d’Europa ha d’estirar les orelles al govern espanyol i a la judicatura (l’Església ja és un cas malaltís) per la discriminació que patim els valencianoparlants. Però l’estat fa el mateix cas a aquest informe que a la justícia europea, que no ha vist cap delicte en el president Puigdemont i els altres dirigents independentistes. La justícia de la UE no ha trobat cap delicte de sedició en els polítics independentistes i per això no ha lliurat a l’estat espanyol ni el president Puigdemont, ni els consellers Lluís Puig, Clara Ponsatí, Toni Comín i Meritxell Serret. Mentre que els presos polítics, tancats per l’estat espanyol, a diferència del que passa a Europa, sí que han rebut una sentència que de tan dura, fa vergonya.