El P. Pedro Arrupe (VILAWEB/ONTINYENT, 04/02/2019)

Aquest 5 de febrer s’obri el procés de beatificació del P. Pedro Arrupe, Prepòsit General de la Companyia de Jesús de 1965 1983. El seu va ser un testimoniatge profètic, ja que Arrupe fou un home, que, segons el lema utilitzat durant l’any del centenari del seu naixement, ‘ens va ensenyar a mirar el costat bo del món’.

Pedro Arrupe, un jesuïta avançat al seu temps, esatà considerat un dels grans protagonistes de la vida social i religiosa del segle XX, ja que va saber descriure el món d’una manera que encara hui té plena vigència. Pedro Arrupe ha estat el segon basc (juntament amb sant Ignasi) que ha ocupat el lloc de màxima representativitat de la Companyia com a superior general dels jesuïtes.

Pedro Arrupe va nàixer a Bilbao el 14 de novembre de 1907 i el 1923 començà els estudis de medicina a Madrid, on tingué com a company el futur premi Nobel Severo Ochoa. Impactat per les fortes experiències viscudes durant l’etapa d’estudiant amb els pobres de Vallecas, i després d’un viatge a Lorda, Arrupe va deixar la facultat i el 1927 entrà al noviciat dels jesuïtes a Loiola. El 1932, en  començar els estudis de filosofia al monestir d’Oña, el govern de la República espanyola va dissoldre la Companyia, per la qual cosa Arrupe continuà la formació a Bèlgica i posteriorment a Holanda. El 30 de juliol de 1936 va ser ordenat prevere i fou destinat als EUA i després al Japó. Durant dos anys estudià la llengua i la cultura d’aquell país de l’Orient i es va fer càrrec de la parròquia de Yamaguchi. Posteriorment va ser nomenat mestre de novicis a Hiroshima, on va ser testimoni de l’explosió atòmica de 1945 i on transformà el noviciat en un hospital d’emergència. El 1954 el van triar superior del jesuïtes del Japó i el 22 de maig de 1965 va ser nomenat General de la Companyia.

El P. Arrupe va estar al front dels jesuïtes uns temps molt difícils, amb els canvis profunds de la societat i amb els nous aires que venien del Vaticà II. Arrupe, un home ple de valor i amb visió de futur, va patir moltes incomprensions i moltes contradiccions que venien, fins i tot, de qui menys s’ho podia esperar. Però la seua actuació valenta i profètica va marcar uns camins ja inesborrables per a la Companyia de Jesús, que van influir fins i tot en amples sectors de la societat.

El 2 de desembre de 1974 convocà la Congregació General 32, que va marcar un abans i un després en la Companyia. Arrupe, fidel al Vaticà II,  representava un impuls cap a la promoció de la justícia com a compromís inseparable de la fe. Segons el P. Ignacio Ellacuria, Arrupe va ser ‘el Joan XXIII de la vida religiosa’. Durant els 18 anys de superior general, Arrupe va participar activament en la renovació de l’Església i va exercir una activitat incansable, va promoure la fe i la justícia, impulsà el diàleg amb els no cristians, creà el Servei Jesuïta als Refugiats i treballà incansablement per canviar les estructures socials, a la recerca d’una societat més justa i més solidària. El 7 d’agost de 1981, de retorn d’un viatge a l’Àsia on va visitar els refugiats de Cambodja, en el trajecte de l’aeroport a Roma va patir una embòlia. El 26 d’agost d’aquest mateix any, el papa Joan Pau II va nomenar el P. Paolo Dezza (considerat com l’antítesi ideològica d’Arrupe) delegat seu per atendre el govern de la Companyia. Així es va interrompre el procés normal d’elecció d’un successor de sant Ignasi per mitjà d’una Congregació General. Els jesuïtes, amb el P. Pedro Arrupe, acceptaren amb sofriment, i alhora amb una obediència total, la decisió del papa. Dos anys més tard, el 3 de setembre de 1983, reunida finalment la Congregació General, Arrupe va presentar la renúncia com a superior i triaren el P. Kolvenbach nou General de la Companyia. Després de pràcticament deu anys de sofriment, el 5 de febrer de 1991, el P. Pedro Arrupe lliurava l’ànima a Déu a Roma.

Com ha dit el jesuïta Josep M. Rambla, el P. Arrupe va ser ‘un home de Déu a l’estil d’Abraham, Moisès o Pau’. Pelegrí de Santa Maria, com Ignasi de Loiola, el P. Pedro Arrupe vingué a Montserrat l’any 1970. L’abat Cassià, que el rebé, comentava: ‘Em va  impressionar l’actitud de pregària del P. Arrupe. Poques persones he vist pregar davant la Mare de Déu com ho va fer ell’. I el bisbe màrtir Òscar Romero afirmava: ‘El P. Arrupe és un sant i es veu que l’Esperit l’il·lumina’.

Segons Jon Sobrino, el P. Pedro Arrupe ‘va obrir les finestres de la Companyia perquè entrara l’aire fresc, la llum i el vent de l’Esperit’. Per la seua banda, Pedro Miguel Lamet creu que la vida d’Arrupe ‘ha estat un pont de creativitat i de gosadia evangèlica entre Orient i Occident, entre l’Església del Concili i el postconcili’. Citant la frase del bisbe Pere Casaldàliga, ‘tot és relatiu, tret de Déu i la fam’, Jon Sobrino deia a Barcelona: ‘El pecat més gran és viure deshumanitzats’. Per això el P. Arrupe, amb el seu testimoni, amb delicadesa i amor va saber humanitzar la Companyia i l’Església.

"La Vida Consagrada" (Catalunya Religió, 02/02/2019)

Com cada 2 de febrer, festa de la Presentació del Senyor al Temple, l’Església ens convida a celebrar el dia de la Vida Consagrada, per tal d’agrair a Déu aquest carisma eclesial i alhora, per pregar pels homes i per les dones que, per mitjà dels consells evangèlics, volem seguir Jesús i construir el seu Regne.

Enguany aquesta jornada té com a lema: “La Vida Consagrada, presència de l’amor de Déu”, ja que els consagrats i les consagrades acollim i compartim amb els altres, com un do, l’amor que el Déu Abbà vessa sobre nosaltres.

Cada persona consagrada, com han dit els bisbes, “amb la seva vida i el seu testimoniatge, ens anuncia que Déu Pare és un Déu que estima entranyablement”, i per això nosaltres hem de viure i transmetre aquest amor que hem rebut d’ell. El Parenostre que ens va ensenyar Jesús, “expressa la relació que Déu té amb cadascú de nosaltres, els seus fills i els seus consagrats”.

En el dossier que la Comissió Episcopal per a la Vida Consagrada ha donat a conèixer amb motiu d’aquesta jornada, se’ns recorda que “el consagrat viu, unit a Crist, la seua relació filial amb Déu Pare”. I és per això que de la paternitat de Déu, com a font de la nostra filiació, neix la nostra fraternitat, per la qual esdevenim germans els uns dels altres i fills d’un mateix pare.  

El consagrat “desitja que la seua experiència d’amor, pugui ser compartida per tothom”, en una comunió fraterna. Per això el consagrat, seduït per l’amor de Déu, “anhela i desitja cada dia créixer en el bé”. I quan la nit o el desert envolten la nostra vida, la persona consagrada descobreix que “el silenci de Déu és també expressió d’un amor patern”.

El consagrat, unit a tots els homes i a totes les dones, arrelat en les Benaurances i solidari amb el sofriment i amb la fragilitat dels altres, des de la compassió i la humilitat, no condemna ni “reprotxa el desordre dels seus germans, sinó que els ajuda a que donen més fruit”. Amb humilitat hem de reconèixer els nostres errors i ens hem d’esmenar de tot allò que desfigura o enfosqueix la faç de Déu en les nostres vides.

Aquesta jornada de la Vida Consagrada ens ha d’ajudar a revifar el primer amor, la crida que vam sentir i que vam acollir per seguir Jesús. Es tracta de viure feliços seguint el Senyor i servint l’Evangeli i els nostres germans. La vida dels consagrats ha de tindre molt en compte (i ha d’ajudar a fer possible) la interculturalitat, la inculturació i la missió. Els consagrats i les consagrades hem de ser persones amables i afables, creients i creïbles, allunyats de la rigidesa i del rigorisme, comprensius amb les debilitats dels germans i compassius els uns amb els altres, per fer nostre el dolor i el sofriment del món. Es tracta de viure atents, amb disponibilitat i sol·licitud, a allò que Déu ens demani en cada moment, mirant el passat amb agraïment, arrelats al present i esperançats pel futur.

Les persones consagrades hem de viure el nostre carisma amb fidelitat, sense rebaixes, ja que si rebaixem la nostra resposta a Déu, no atraurem ningú. Hem de construir cada dia més, una vida fraterna autèntica, tot fugint de la mundanitat, oberts a la cultura i al diàleg amb els no creients, sense tancar-nos en nosaltres mateixos.

A l’Església hem de ser homes i dones de pregària, en la paciència i en la pobresa, com ens ha demanat el papa i entregats d’una manera total a la causa del Regne. Hem de ser generosos, sense reservar-nos res de res per a nosaltres i així viure amb alegria i amb entusiasme la nostra vocació en el servei als pobres, als desencisats, als qui no troben consol. Hem de ser la veu dels qui no tenen veu, per defensar els oprimits i tots aquells que la nostra societat rebutja o tracta amb menyspreu. Hem de ser, com diu el lema d’aquesta jornada, “presència de l’amor de Déu”, d’un Déu que estima amb entranyes de misericòrdia.  

La Vida Consagrada ha de mirar el futur amb esperança i alhora amb humilitat, per viure el present, com deia el papa Joan XXIII, “estimant i servint”.

Josep Miquel Bausset és monjo de Montserrat

'Parlar, dialogar i pactar amb tothom' (VILAWEB/ONTINYENT, 23/01/2019)

Aquesta és la intenció i el desig que ha expressat la Sra. Bonig, presidenta del PP valencià, sobre la seua tasca política (Levante 8 de gener de 2019). D’aquesta manera, la candidata a la presidència de la Generalitat Valenciana intenta justificar el pacte del PP amb Vox, per tal d’aconseguir així, amb aquest partit i amb Ciutadans, que el Sr. Juan Manuel Moreno assolira la presidència de la Junta d’Andalusia.

Parlar, dialogar i pactar és un bon programa, certament. De fet, tots els polítics haurien de seguir el consell de la Sra. Bonig. Amb tot, Isabel Bonig no hauria de dir que el PP parla, dialoga i pacta amb tothom, ja que l’hemeroteca desmenteix les declaracions de la presidenta del PP valencià.

Cal recordar que el Sr. Xavier Garcia Albiol, fins fa unes setmanes màxim dirigent del PP a Catalunya, va dir que ‘Rajoy no negociarà amb els independentistes ni un got d’aigua’ (Europa Press 14 de setembre de 2015). I el Sr. Pablo Casado, president del PP, va afirmar que no contemplava ‘cap diàleg amb els independentistes’ (La Vanguardia, 1 de juliol de 2018). I encara: el mateix Sr. Casado demanà al president Pedro Sánchez que trencara ‘amb els independentistes’ (El País, 25 d’octubre de 2018), ja que el president del PP acusava els partidaris de la independència de Catalunya de ‘posar una pistola damunt la taula’ (eldiario.es, 24 de setembre de 2018).

L’última ‘perla’ del ‘diàleg’ que defensa la Sra. Bonig ha estat l’entrevista a la Sra. Isabel Díaz Ayuso (El Mundo, 14 de gener de 2019), quan a la pregunta sobre si ella es reunirà amb Quim Torra, president de la Generalitat de Catalunya, la candidata del PP a la Comunitat de Madrid responia: ‘Mai. Quan presidisca Madrid, no hi serà benvingut.’ Aquest és el ‘diàleg’ del PP que defensa la Sra. Bonig: ‘Parlar, dialogar i pactar amb tothom.’

Quan la Sra. Bonig deia que el PP vol parlar, dialogar i pactar amb tothom (tot i que no és veritat que ho vulga fer amb tothom), el que deia és que volia arribar a un pacte amb Vox, per aconseguir així que el candidat del PP a Andalusia poguera ser president de la Junta. I tot i que l’arquebisbe de València va dir que ‘Vox és un partit de dretes però no d’extrema dreta’ i ‘totalment constitucional’ (Levante, 12 de desembre de 2018), aquest partit xenòfob no està en la línia de l’Evangeli quan proposa expulsar 52.000 immigrants sense papers. De fet, el mateix arquebisbe Antonio Cañizares va defensar la necessitat d’acollir refugiats, ‘vinguen d’on vinguen’ (La Gaceta, 27 d’octubre de 2015).

La Sra. Bonig hauria de recordar, davant la negativa del PP a dialogar amb els independentistes catalans, que el Sr. Aznar fa uns anys va propiciar un diàleg (amb diversos contactes) amb ETA. Per això resulta tan difícil comprendre que el PP no vulga dialogar amb el govern de Catalunya, que, per altra part, té el suport de la majoria de la cambra catalana, i sí que ho faça amb Vox. Amb això, el PP s’ha venut a qualsevol preu i Ciutadans ho ha intentat dissimular.

El bon desig de la Sra. Bonig pel que fa al diàleg (però no la realitat del que fa el PP) està en sintonia amb les paraules que el papa Francesc va adreçar fa uns dies al cos diplomàtic acreditat a la Santa Seu. El papa demanava als ambaixadors, que els estats feren possible ‘un diàleg entre les nacions’ per tal d’evitar el ‘domini del més fort sobre el més dèbil’, i buscar així ‘el bé comú’ entre els pobles. Per això el papa demanava que els polítics tingueren la capacitat d’escoltar ‘la veu dels seus pobles’ per buscar ‘solucions concretes per afavorir el bé comú.’

És evident que el diàleg s’ha d’establir amb els adversaris i així construir ponts i poder arribar a una entesa. És a dir: per fer possible, com demanava la Sra. Bonig, ‘parlar, dialogar i pactar’, que ella defensava només pensant en Vox en un intent de d’emblanquir aquest partit. Es tracta de ‘parlar, dialogar i pactar’ amb tothom. No només amb aquells que estan més en sintonia amb la Sra. Bonig i que per això han arribat fàcilment a un acord. Si la Sra. Bonig diu que cal ‘parlar, dialogar i pactar amb tothom’, que siga realment així: amb tothom. Sense excloure ningú. I el PP no fa això, ja que per buscar una solució a la situació que viu Catalunya, paradoxalment, el partit del Sr. Casado (un partit que hi és residual) exclou els independentistes, que són majoria a la cambra catalana.

Por al pobre (VILAWEB/ONTINYENT, 22/01/2018)

Aquest era el títol de l’article d’Emili Piera, del 17 de desembre passat al diari Levante-EMV. L’escriptor de Sueca, i amic, comentava l’afirmació del Sr. Fernández Maraguán, Defensor del Pueblo espanyol, quan es referia al fet que ‘volem estrangers al camp, però no a la mateixa cua del metge’. I és que malgrat la xenofòbia, tots reconeixem la necessitat que tenim dels estrangers perquè treballen, però ens fan nosa quan ens els trobem al metge.

Fa uns mesos, la professora de la Universitat de València Adela Cortina feia una reflexió molt assenyada sobre la por als refugiats o aporofòbia: no ens molesten els immigrants com Messi, persones amb molts diners, sinó els immigrants pobres.

Per això Adela Cortina, catedràtica d’Ètica i Filosofia Política i directora de la Fundació Étnor, feia una reflexió molt encertada sobre la importància d’educar els jóvens en els valors de la solidaritat i del respecte envers aquell qui és diferent. I és que, com deia la professora Adela Cortina, ‘el que molesta, primer dels immigrants i després dels refugiats, no és que siguen estrangers, sinó que siguen pobres.’ De fet, tots acollim amb els braços oberts el turistes, ja que vénen amb les butxaques plenes i fan una despesa important que ajuda la nostra economia. Per això els estrangers rics són molt benvinguts. Els 75 milions de turistes que van arribar a l’estat espanyol l’any passat ‘ens encanten’. Com deia la Dra. Cortina, ‘aquells estrangers que es deixen diners són benvinguts, independentment del seu origen, color de la pell o religió.’ Tampoc no tenim por dels futbolistes ‘immigrants’ com Guedes i Piccini del València, Bacca del Vila-real o Alvarado de l’Hèrcules.

Però quan són pobres els qui arriben a nosaltres, és quan apareix el rebuig i el racisme. Són els estrangers sense diners ‘que ens molesten, com els immigrants pobres i els refugiats polítics i durant anys, els gitanos.’ Per això la professora Cortina, amb molt bon criteri, demanava ‘reforçar el discurs de la igualtat i del respecte als drets econòmics i socials.’ Per a la professora Adela Cortina, ‘garantir aquests drets no consisteix només a aplicar polítiques per eradicar la pobresa, sinó a disminuir les desigualtats.’

La paradoxa la tenim quan els jóvens estudien uns valors ‘i després veuen que viuen en una societat sense compassió pels qui vénen de fora, sense compassió amb els pobres, sense solidaritat amb els necessitats.’ Per això, desgraciadament, no ens ha de sorprendre, com diu Adela Cortina, ‘que augmente la xenofòbia i l’aporofòbia.’

Enmig de conflictes i de crisi econòmica, sempre ‘busquem un boc expiatori que sol ser un pobre.’ I aquest boc expiatori són els pobres sense recursos, els més fràgils de la nostra societat, els desemparats, els qui no poden aportar res positiu al PIB del país.

La professora Adela Cortina, que va tindre un tracte estret amb el P. Joan Carles Elvira, monjo de Montserrat, per la seua tesi, ens proposa l’educació com a antídot per a combatre la xenofòbia i l’aporofòbia.

També la Paraula de Déu, ja des de l’Antic Testament, ens convida a acollir l’estranger, ja que en ell, veient el germà pobre i desvalgut, veiem i descobrim el mateix Crist. Desgraciadament la nostra societat ha perdut el sentit de l’hospitalitat, una actitud que ens fa més humans. I és per això que com diu la religiosa teresiana Victòria Molins, ‘els pobres fan pena, els marginats molesten’ a la nostra societat. I per això els apartem o els amaguem.

Els cristians ens hem de comprometre a acollir i a estimar tothom, no només per solidaritat, justícia o altruisme, sinó sobretot perquè Jesús ens mana estimar els nostres germans i acollir aquells que fugen de la guerra, de la fam i de pobresa i que arriben a nosaltres buscant una vida digna.

El bisbe valencià Enric Reig (VILAWEB/ONTINYENT, 20/01/2019)

Diumenge 20 de gener commemorem el 160è aniversari del naixement del cardenal Enric Reig i Casanova, bisbe de Barcelona primer, després de València, on va ser creat cardenal, i finalment de Toledo.

Nascut a València el 20 de gener de 1859, tot i que la seua família era originària d’Agullent, Enric Reig va fer el batxillerat a l’institut de Xàtiva i els estudis eclesiàstics al Seminari de València. Poc abans de l’ordenació presbiteral, Reig deixà el Seminari i es va casar. A la mort de la seua dona, el 1885, Reig decidí fer-se capellà. Va ser ordenat a Almeria, on impartí classes al seminari i posteriorment va ser Vicari General del bisbe de Mallorca. També estigué a la diòcesi de Toledo, amb el cardenal Sancha.

Preconitzat bisbe de Barcelona, on va substituir el també bisbe valencià Joan Josep Laguarda, la consagració episcopal d’Enric Reig va tindre lloc el 8 de novembre d’aquell mateix any, i entrà a la diòcesi barcelonina el 21 de novembre següent. La rebuda del bisbe Reig a Barcelona, com diu la crònica del temps, va ser ‘solemne’. Enric Reig va ser bisbe de la diòcesi de Barcelona del 1914 al 1920, any en què el van nomenar arquebisbe de València.

Durant els 5 anys i mig de bisbe de Barcelona, Enric Reig va fer la visita pastoral a totes les parròquies del bisbat. La seua primera pastoral, La justicia y la paz, l’adreçà als seus diocesans.

El bisbe Reig donà suport i participà en el I Congrés Litúrgic de Montserrat, celebrat del 5 al 10 de juliol de 1915. En l’al·locució feta al Congrés, el bisbe Reig destacà ‘la renovació i la intensificació de la vida litúrgica’. A més, subratllà el fet que el Congrés se celebrara a Montserrat ‘que té profundes relacions amb la litúrgia’ i en una muntanya ‘on existeix la devoció de Catalunya a la venerada Imatge.’

A Barcelona, el 1916, el bisbe Reig va crear el Museu Diocesà d’Art Sagrat i el 1917 va promoure una Missió general a tota la diòcesi. També emprengué la modernització del Seminari de Barcelona i el seu pla d’ensenyament. Participà en el VII centenari de la fundació de l’Orde de la Mare de Déu de la Mercè a Barcelona i el 1918 impulsà el Sínode Diocesà. També fundà l’associació Acció Popular.

L’11 de juny de 1920 s’acomiadava de Barcelona, físicament només, ja que com deia ell mateix, ‘romandré amb vosaltres fins a la mort’. Com contava La Voz de Valencia, en l’entrada a la diòcesi valenciana, el 27 de juny, l’arquebisbe Reig va tindre ‘un recibimiento verdaderamente grandioso, que le tributaron sus paisanos’, ja que era el primer bisbe valencià a la diòcesi de València, des que el 1813 morí l’arquebisbe Joaquim Company.

L’11 de desembre de 1922 i mentre Enric Reig era arquebisbe de València, el papa Pius XI el va crear cardenal. Tres dies després, Reig era nomenat arquebisbe de Toledo, on morí 5 anys més tard, el 25 d’agost de 1927.

Tot i que va ser presentat l’any passat, he llegit ara el llibre coordinat pel professor Emili Casanova El cardenal Reig i Casanova (1859-1927). Home d’acció pastoral i cívica, un volum de 290 pàgines, editat per la Facultad de Teología San Vicente Ferrer (no seran capaços de valencianitzar el nom del nostre sant més il·lustre?), en el qual diversos especialistes han estudiat la figura d’aquest cardenal valencià.

Així, Emili Casanova, a més de la introducció a aquesta obra, ens presenta la biografia del cardenal Reig. També Frederic Oriola tracta l’etapa de Reig a Almeria i els seus anys com a arquebisbe de València. Per la seua part, Pere Fullana exposa l’etapa mallorquina de Reig i el seu lideratge a l’Acció Catòlica a Madrid. També mossèn Joan Bonet i Baltà presenta la figura de Reig com a arquebisbe de Barcelona (1914-1920) i Miguel Ángel Dionisio ens presenta Reig com a canonge de Toledo (1901-1905) i com a arquebisbe també de Toledo (1923-1927). Finalment Remedios Moril tracta de Reig i la seua contribució al patrimoni artístic valencià.

El llibre, que acaba amb un apèndix documental i fotogràfic i amb una presentació de Jesús Pla, batle d’Agullent, és un material indispensable per conèixer el cardenal valencià Enric Reig i Casanova.

josep miquel bausset

opinió

'Déu és d'esquerres' VILAWEB/ONTINYENT, 15/01/2019)

Supose que aquesta afirmació contundent i clara de l’arquebisbe Santiago Agrelo va deixar descol·locats aquells que encara pensen, nostàlgicament, en aquell nacionalcatolicisme que identificava Déu amb la dreta pura i dura. Segur que, si van llegir aquesta notícia fa cinc anys, devien quedar en estat de xoc els dirigents del PP i de Ciutadans. I ara els de Vox.

En una entrevista al diari Levante, el 27 de febrer de 2014 i a preguntes del periodista Paco Cerdà, l’arquebisbe de Tànger digué veritats tan grans com una catedral quan contraposava el món de la fe al món dels interessos, i quan denunciava la manera com els rics legislen sobre els drets dels pobres. Només fa uns dies, l’arquebisbe Agrelo qüestionava en un article a Religión Digital la línia informativa de la Cope i d’una manera més concreta l’actuació del periodista Carlos Herrera. L’arquebisbe Agrelo denunciava que la Conferència Episcopal Espanyola pagara periodistes, com Herrera, que justifiquen que es crucifique de nou Jesús de Natzaret o que es profane l’Eucaristia, ja que això és el que es fa en aquesta emissora de la CEE quan hi justifiquen la profanació de Crist en el cos dels emigrants.

L’arquebisbe Agrelo, un home profundament evangèlic, criticà també una ‘política equivocadament economicista’ i apostà per ‘canviar polítiques i consciències’ per tal de fer possible un món més humà.

Però va ser a la pregunta de Paco Cerdà sobre l’associació tan íntima de l’Església espanyola amb el PP, quan l’arquebisbe Agrelo va respondre amb sinceritat i més valentia: ‘L’Evangeli no és de dretes.’ I encara: ‘Déu és d’esquerres.’ I argumentava aquesta idea afirmant que ‘Déu seria de dretes si es preocupara de Déu. Però és d’esquerres perquè es preocupa de tu i de mi.’ D’ací que l’arquebisbe Agrelo diguera que ‘l’Església ha de mostrar que no es preocupa d’ella mateixa, ni de Déu, sinó dels altres.’ I per això l’arquebisbe de Tànger lamentava que s’identificara tota l’Església amb la dreta, amb un partit ‘amb polítiques que es preocupen del diner i de coses que no toquen.’

Ja abans de Nadal de 2013, l’arquebisbe Santiago Agrelo havia denunciat amb valentia els ganivets de la reixa de Melilla posats pel govern espanyol. Com deia l’arquebisbe de Tànger: ‘la reixa és una política economicista i opressora del poble.’

Però de bisbes que defenen una Església que no siga de dretes, n’hi ha més. El 2012, l’arquebisbe de Munic, Reinhard Marx, denuncià igualment ‘l’avarícia de molts dirigents’ (Información, 21 de maig de 2012). L’arquebisbe Marx creia que la seua missió com a bisbe no era ‘tranquil·litzar les consciències d’aquells catòlics que fan pràctiques incompatibles amb l’Evangeli’ i per això demanà ‘la regulació dels mercats’, afirmant que ‘l’economia de mercat pressuposa una moral’. A més, defensà que ‘les idees de dignitat humana, s’imposen en les relacions laborals.’ L’arquebisbe Marx també denuncià l’escàndol que suposava ‘les grans diferències d’ingressos entre els directius dels bancs i empresaris, i els seus treballadors.’

Aquesta valentia evangèlica dels arquebisbes Agrelo i Marx també s’ha donat en bisbes com Pere Casaldàliga, i la seua aposta pels indígenes de Sao Fèlix d’Araguaia, en Òscar Romero i el seu compromís a favor dels Drets Humans, o en Hélder Câmara, identificat amb la lluita dels pobres. O també en el cardenal Tarancon, quan defensava la llibertat i la independència de l’Església davant el franquisme.

Però, per què a l’estat espanyol els bisbes (encara que no tots) tenen una afinitat tan escandalosament manifesta amb el PP? Per què els bisbes espanyols no són capaços de plantar cara al PP i sempre van a remolc d’aquest partit? Per què els bisbes valencians no van denunciar mai l’abús de poder i l’autoritarisme del PP amb els malalts dependents? Per què no van denunciar l’atac del PP a la llibertat d’expressió, quan els Presidents Camps i Fabra van clausurar, despòticament, els repetidors de TV3 i les emissions de Catalunya Ràdio? Per què els bisbes valencians no han defensat l’autoritat de l’AVL davant el menyspreu (i l’analfabetisme) que ha mostrat el PP per aquesta entitat? Per què els bisbes valencians no han denunciat la corrupció que es va produir en la visita del papa Benet XVI, amb el cas Gürtel? Per què els bisbes valencians no denuncien també la política del PP d’exterminar la nostra llengua? Per què, ells que defensen la llibertat de centres, no denunciaren l’actitud de la Conselleria d’Educació (en època del el PP) que deixava milers de xiquets i de xiquetes sense poder estudiar en valencià? I per què no van denunciar clarament l’actitud del Govern del PP pel que fa a les morts d’emigrants a Ceuta?

Els bisbes valencians parlen constantment de l’avortament, el divorci, el matrimoni homosexual o la religió a l’escola, però no són capaços de defendre la nostra llengua, la llibertat d’expressió i el caràcter científic que hi ha a l’AVL.

Sembla que per ser bon deixeble de Jesús s’haja de ser militant del PP. O ara, de Vox. O com a mínim això ens volen fer creure. I certament que hi ha bons cristians en les files del PP i de Vox, però ‘Déu és d’esquerres’, com ha dit l’arquebisbe Agrelo. Perquè és un Déu per als altres. És el Déu-amb-nosaltres. És el Déu dels oprimits i no el Déu dels opressors.

Per si els militants del PP no es van escandalitzar prou amb les declaracions de l’arquebisbe Santiago Agrelo, encara cal que recorden que el papa Francesc, en una entrevista a les revistes dels jesuïtes el setembre de 2013, deia també: ‘Mai no he estat de dretes.’

Tant de bo l’Església del País Valencià siga una Església lliure. Una Església que no caiga en el partidisme de dretes, com deia el bon mossèn Josep Espasa. El canonge Espasa contava aquesta anècdota tan sucosa: ‘El papa Joan Pau II deia que no era missió dels capellans fer política. D’acord, estic d’acord.’ I afegia mossèn Espasa: ‘Però tampoc no s’ha de fer política de dretes, que és el que normalment es fa.’

Tant de bo l’Església del País Valencià deixe d’una vegada per sempre el festeig amb el PP. O amb Vox, partit que segons l‘arquebisbe de València no és d’extrema dreta.

josep miquel bausset

opinió

'Solidaritat amb els empobrits' VILAWEB/ONTINYENT, 12/01/2019)

‘Respecte a la sobirania dels pobles i renovació de l’Església’. Aquest és el text del mail amb el qual l’amic i prevere valencià Honori Pasqual, desitja que ens sorprenga l’any que hem començat.

Solidaritat, sobirania i renovació, tot un programa, uns anhels a portar a terme per tal de construir un món més humà i més just aquest 2019. Uns valors i uns anhels que, certament, no acull la dreta extrema, tot i que sovint acostuma a embolcallar-se amb els ideals del cristianisme. O més aviat, de la cristiandat, ja que enyora un nacionalcatolicisme afortunadament superat.

Fa uns dies vaig llegir un magnífic article del jesuïta Víctor Codina, que ell titula ‘Jesús no va ser feixista’. El P. Víctor Codina ens recorda en el text que ‘Jesús va viure a Palestina sota el poder de l’imperi romà’ i ‘va ser condemnat per sediciós’, ja que anunciava un Regne ‘que qüestionava la Pax Romana’. Com ens recorda Víctor Codina, el missatge i l’estil de Jesús ‘és el més oposat al feixisme’, ja que l’Evangeli ens ‘parla d’amor i fraternitat, justícia, preferència pels últims, humilitat, servei, comunitat, perdó, respecte al qui és diferent, confiança, alegria sense por ni violència, defensa de les dones i dels descartats socials, defensa de la llibertat i crítica dels poderosos que oprimeixen el poble i després es fan anomenar benefactors’. Per això el jesuïta Víctor Codina acaba l’article afirmant que ‘l’Evangeli és el més oposat al Duce, al Führer, al Caudillo “por la gracia de Dios” i als dirigents actuals que s’autoproclamen únics Salvadors i Messies insubstituïbles i necessaris.’

Els deixebles de Jesús de Natzaret hem de fer possible un món més acollidor i més humà, capaç de reconèixer-nos germans els uns dels altres. Un món solidari amb els pobres i amb els qui pateixen, amb els més desafavorits i amb els descartats, com ens demana reiteradament el papa Francesc. Els cristians hem d’allunyar de nosaltres la xenofòbia i el racisme. I també la indiferència, per així veure l’altre, siga qui siga, i siga com siga, com un germà. Jesús ens convida a la fraternitat. No a l’odi ni a la venjança. I també ens exhorta a fer realitat un món en pau. No a utilitzar la violència, ni la demagògia, ni la llei del més fort o la llei del Talió. L’Evangeli ens demana que ens servim els uns als altres. No que ens servim dels altres per al nostre profit. El Regne que Jesús va iniciar i que tots nosaltres estem cridats a construir cada dia, no és un regne de poder, que trepitja els més dèbils, sinó un regne de justícia, d’amor i de pau. Un Regne que és llibertat i alliberament. Un Regne que allibera les consciències oprimides. No que aixafa amb càrregues pesades, ni les afeixuga ni les condemna.

El món que Jesús ens convida a construir es fonamenta en l’amor fratern. No en l’exclusió de l’estranger ni en l’odi a qui és diferent. Per això el jesuïta Víctor Codina diu al seu article: ‘Que l’extrema dreta no invoque arrels cristianes, ni confonga el poble per formar una ultradreta cristiana.’ I és que cal no oblidar-ho: ‘Jesús va ser víctima del poder romà.’

També jo vos desitge en aquest 2019 que acabem de començar, com ens diu Honori Pasqual, que l’any nou ens sorprenga ‘per la solidaritat amb els empobrits, pel respecte a la sobirania dels pobles i per la renovació de l’Església.’ Una Església senzilla i vestida, no de poder sinó de les Benaurances. Una Església que no tinga por del diàleg amb el món modern. Una Església fidel al Regne i que vaja a les perifèries per trobar i acollir el proïsme. Una Església que aposte per la justícia i la defensa dels oprimits i que denuncie la mentida, la corrupció i l’opressió dels poderosos sobre els hòmens i sobre els pobles. Una Església que siga un espai de llibertat i d’alliberament, per construir un món en pau i en harmonia amb la natura.

josep miquel bausset

opinió