Al bisbe Antonio, de València (26/09/2018)

Benvolgut bisbe Antonio: diumenge 23 de setembre va fer trenta-quatre anys que vaig vindre a Montserrat a ser monjo. Al llarg d’aquests anys he rebut molts grups per explicar-los què és el monaquisme, la història de Montserrat, la litúrgia i la pregària com a eix de la vida monàstica, o la formació d’aquesta muntanya.

Dissabte dia 22 de setembre vaig acollir un grup de valencians encapçalats per l’amic Alfons Llorenç i pel catedràtic de la Universitat de València Vicent Martínez Sancho. Algunes d’aquestes persones, amb tristesa, em comentaren la sensació d’orfandat que tenen quan a les seues parròquies se senten excloses per la marginació del valencià. I és que la nostra llengua, després de més de cinquanta anys de la Constitució Sacrosanctum Concilium, continua fora de la litúrgia.

Vostè ja sap que els cristians valencians de la Ribera, la Safor i el Camp de Morvedre, de la Foia de Bunyol, els Serrans i la Costera i la Marina, l’Horta, el Camp Túria, l’Alcoià, la Plana d’Utiel, El Racó d’Ademús, la Canal de Navarrés, la Vall d’Albaida i la de Cofrents, només podem celebrar la nostra fe en castellà, malgrat que el valencià és la llengua pròpia del País Valencià, com diu l’Estatut d’Autonomia.

La diòcesi de València, i les altres diòcesis valencianes germanes, és una terra que va de la mar a la muntanya, amb hòmens i dones de fe profunda i arrelada, i amb una estimació especial per Santa Maria, venerada a l’Alcúdia amb l’advocació de la Mare de Déu de l‘Oreto, a Utiel amb la del Remei, a València amb la dels Desemparats, a la Font de la Figuera amb la Mare de Déu del Roser dels Xiquets, a Picanya amb la de Montserrat, a Villar de l’Arquebisbe amb la de la Pau, a Xàtiva amb la de la Seu, a Picassent amb la de Vallivana, la Puríssima Xiqueta a Benissa o la Mare de Déu dels Lliris a Alcoi.

Aquest bisbat de València té la riquesa d’una llengua pròpia, la llengua d’Ausiàs March, de Jordi de Sant Jordi, de Sor Isabel de Villena i de Vicent Andrés. Una llengua que parlen els cristians de Beniarjó i de Manuel, de Vallada, Potries i Albaida, d’Estivella, Alzira i Banyeres.

Els capellans i els bisbes sempre ens han explicat que Pentecostès és la festa de la universalitat de la fe i manifestació de la diversitat de llengües i de cultures que, des de el Vaticà II sobretot, l’Església assumeix i defensa.

Com a bisbe de València vostè hauria de fer seua la llengua de Sant Vicent Ferrer (que predicà pels carrers de Llíria, de València i de Teulada) per afavorir així la presència del valencià a les parròquies, en la catequesi, la predicació i a totes les celebracions litúrgiques. Així els cristians de Benicolet, Alfara del Patriarca, Ador i de Moixent, Beneixida, Beniarbeig i Tavernes Blanques, no se sentirien estranys a l’Església, que en utilitzar el valencià, estaria anunciant l’Evangeli en la nostra cultura. El valencià és una llengua que els cristians valencians volem que siga llengua de pregària, de predicació i d’anunci de l’Evangeli. Una llengua que haurien d’estudiar els seminaristes valencians a la Facultat de Teologia per tal que després pogueren predicar i celebrar en valencià.

Per tal que els valencians no ens trobem orfes al si de la nostra Església, s’haurien de publicar els textos litúrgics en valencià (preparats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) i que, dissortadament, com deia el bon bisbe Rafael Sanus, ‘dormen des de fa anys en algun calaix del bisbat de València’. I això que molts capellans valencians vàrem signar unes cartes demanant la publicació del Missal en valencià. Cal recordar, bisbe Antonio, que en acabar el Concili, més de 20.000 valencians, que van signar un manifest, demanaven el valencià a l’Església, cosa que encara estem esperant. I és que la nostra llengua, com escrivia en una carta Vicent Miquel i Diego, sempre ha trobat l’oposició de la jerarquia.

Fa quatre anys, en les seues primeres declaracions en ser nomenat bisbe de València, i pel que fa al valencià, vostè va dir: ‘espero que me enseñéis a hablarla bien y pronto’. L’arquebisbe Osoro, ara a Madrid, també va tindre aquesta intenció, però es va quedar només en això. Sabent com sap (per motius d’estudis) l’alemany, no li costarà gens (si realment ho vol) aprendre valencià.

A més, cal recordar que els cristians valencians, reunits a la catedral de València l’octubre de 2016, van aprovar el Plan Diocesano de Pastoral, on la resolució número 107 deia: ‘Fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano’. Per això, per tal que molts cristians valencians, com els que vingueren a Montserrat fa uns dies no es troben orfes a l’Església, cal que els bisbes vagen introduint la nostra llengua a la litúrgia, com el capellà Alexandre Alapont, que a l’Àfrica va traduir al nàmbya la Bíblia i el missal. Així els cristians valencians no ens sentiríem forasters o orfes a la nostra Església.

Paperetes, urnes i vots (VILAWEB/ONTINYENT, 04/10/2018)

Aquests tres elements són a la base de la democràcia. Sense les paperetes, les urnes són buides. Però sense urnes, no hi ha possibilitat de votar.

Paperetes, urnes i vots és el que hi va haver ara fa un any als col·legis electorals de Catalunya en el referèndum del primer d’octubre.

L’estat espanyol no va poder confiscar les paperetes, encara que en va segrestar moltes. L’estat espanyol no va poder trobar ni una sola urna de les 10.000 que van entrar a Catalunya, i això diu molt ‘a favor’ del servei d’intel·ligència espanyol. L’estat espanyol no va poder impedir que votàrem, malgrat la violència que vam patir, simplement per exercir un dret tan elemental com posar una papereta en una urna.

El PP ens repetia una i altra vegada que ‘no habrán urnas ni referéndum’. I també: ‘si hay votación no habrá urnas’. I, malgrat tot, hi hagueren paperetes, urnes i vots.

No van poder impedir que votàrem i que protegírem els col·legis electorals, amb una actitud pacífica i cívica, festiva i lúdica. Sense caure en provocacions. Sense renunciar a un dret com és el de votar. Ningú no estava obligat a fer-ho. Però els qui volíem votar, vam haver de suportar colps de porra, cosa que indica el nivell democràtic de l’estat.

S’hagueren d’importar urnes que van estar protegides i que arribaren als col·legis electorals puntualment. Curiosament, si es descobrira qui va portar les urnes, aquesta persona podria ser detinguda. Pel contrari, exportar armes no és cap delicte.

El programa Preguntes freqüents de TV3 del dissabte 22 de setembre, explica molt bé l’odissea que va ser portar les urnes fins al Principat de Catalunya. I l’èxit que va suposar tindre-les als col·legis electorals.

Votàrem amb llibertat i malgrat la violència policíaca. Votàrem, ara fa un any, per demostrar que un poble vol ser lliure. Votàrem en un clima de llibertat i de festa.

Un any després hi ha a la presó i a l’exili hòmens i dones de pau, que defensaren, d’una manera cívica i democràtica, l’anhel d’un poble a exercir, en llibertat, el dret de construir el seu futur.

El referèndum del primer d’octubre va ser la victòria dels hòmens i de les dones que vam voler eixir a construir en llibertat el nostre futur.

La setmana passada vaig rebre una carta de Jordi Cuixart on ens demana que ‘anem sempre endavant’ i en ens anima a tindre ‘coratge i estima’.

Per això ara recordem els qui són a la presó o a l’exili i els milers i milers de persones, 2.262.424, que vam votar i que vam protegir les urnes.

josep miquel bausset

opinió

Botiflerisme a l'Església Valenciana (06/10/2018)

És així com el Grup de Seglars i de Rectors del Dissabte encapçala el seu manifestamb motiu del 9 d’Octubre, Dia Nacional del País Valencià. I és que l’Església Valenciana, o millor dit, el clergat valencià, continua menyspreant, arraconant i ignorant la nostra llengua a la litúrgia.

Amb el 9 d’Octubre i la conquesta de València pel rei Jaume I, com diu aquest valent manifest, els valencians ‘nasquérem a una forma distinta d’entendre la vida’. I per això, ‘un dels botons de mostra més distintius ha estat i és el valencià, llengua que ens agermana amb els nostres veïns i les nostres veïnes del nord i de l’est insular’.

Al llarg de la història, la nostra llengua ha sofert discriminació i menyspreu, sobretot en ‘els dos daltabaixos més desgraciats’, que foren ‘el Decret de Nova Planta de 1707 i, recentment, la llarga nit franquista’.

Érem molts els cristians valencians que vam viure amb goig el Concili Vaticà II i l’aposta per la llengua del poble a la litúrgia. Però al País Valencià la jerarquia va optar pel castellà, anul·lant i eliminant qualsevol forma de restituir el valencià a l’Església. I així vam passar del ‘Dominus vobiscum’ al ‘Señor esté con vosotros’ i no al ‘Senyor siga amb vosaltres’ com hauria d’haver estat.

Per això el Grup de Seglars i de Rectors del Dissabte, ‘com a membres de l’Església de València, hem de lamentar la nul·la predisposició que té aquesta institució envers el valencià’, ja que ‘de totes les institucions significatives del País Valencià, l’Església és la més refractària’ a la nostra llengua.

El Grup de Seglars i de Rectors del Dissabte demanen als ‘responsables d’aquesta desvalencianització’ que ‘siguen conscients del que això comporta’, ja que ‘una Església que ignora el valencià, està afavorint que molta gent valenciana ignore l’Església i el que ella significa’.

Com molts pensem, l’Església Valenciana comet ‘un greu pecat de manca d’inculturació’ en rebutjar la nostra llengua. Per això el Grup de Seglars i de Rectors del Dissabte ‘conviden els responsables eclesiàstics, perquè revertesquen radicalment aquesta situació i propicien l’edició al valencià dels llibres litúrgics i dels catecismes’, que tants i tants cristians demanem.

Al mateix temps, aquest manifest creu, com és lògic, que és ‘imprescindible la formació i la competència lingüística dels candidats al ministeri sacerdotal, així com el reciclatge general del clergat’, per tal que després els preveres no puguen posar l’excusa que no han après valencià als seminaris, per així no fer la missa en la nostra llengua.

El manifest acaba recordant als nostres bisbes i al Poble de Déu, que el País Valencià és ‘un país que té un història, una cultura i una llengua que hem de conèixer, respectar, valorar i servir’, cosa que, encara hui, en ple segle XXI, no fa la jerarquia valenciana. Per això el Grup de Seglars i Rectors del Dissabte demana ‘convertir el 9 d’Octubre en una data d’inflexió, per tal que la llengua del poble valencià esdevinga llengua eclesiàstica’.

El text denuncia profèticament l’anomalia que significa que als valencians se’ns impedeix celebrar la nostra fe en la nostra llengua. Un fet que no passa a cap país del món, amb la qual cosa podem dir que l’Església Valenciana està contra el valencià, conculcant d’aquesta manera l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.

'Tenim un govern que ens escolta' (VILAWEB/ONTINYENT, 09/10/2018)

En un article del president Alberto Fabra de maig de 2013, quan malgrat el pèssim finançament que hem rebut els valencians per part del PP, va afirmar: ‘Tenemos un gobierno que nos escucha’. I això mateix, les mateixes paraules, (quina casualitat), les ha dites també el Sr. José Muñoz (Levante, 5 d’octubre de 2018), ara que continuem patint l’infrafinançament, en aquest cas amb el PSOE. I és que el finançament amb què els governs del PP i del PSOE castiguen el País Valencià no canvia gens, tant si el ministeri d’Hisenda el dirigeix el Sr. Montoro, com si ho fa la Sra. Montero.

Va ser el 8 de novembre de 2012 quan el Sr. José Manuel Vela, conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana deia: ‘Ante situaciones injustas hay que rebelarse’. El Sr. Vela afegia encara: ‘Ya está bién, hasta aquí hemos llegado’. I per això afirmava que el govern no aguantaria ‘ni un año más el modelo de financiación autonómico actual’, un model que el conseller Vela considerava que era ‘una injusticia estructural’.

Això passava el 2012. I el 2014 el president Alberto Fabra afirmava que els ciutadans valencians ‘no están contentos’ amb l’executiu del Sr. Rajoy. Amb tot, si el Sr. Fabra sabia que els valencians ‘no están contentos’, com és que no va fer res en el seu moment? Pel contrari, paradoxalment, el president Fabra deia el 2013, referint-se al govern del Sr. Rajoy: ‘Tenemos un gobierno que nos escucha, que nos entiende, que está a nuestro lado para resolver nuestros problemas. No queremos ser ciudadanos de segunda. Mariano será el presidente que devolverá a la Comunidad una financiación justa y la Generalitat trabaja sin pausa y sin descanso por esta reivindicación’. (Levante, 26 de maig de 2013).

El Sr. Fabra demanava un millor finançament, que no va arribar, però alhora deia que el govern del Sr. Rajoy ‘nos escucha, nos entiende, está a nuestro lado para resolver nuestros problemas’.

Com he dit abans, aquesta broma del Sr. Fabra (‘Tenemos un gobierno que nos escucha’) s’ha repetit aquests darrers dies, però ara amb el PSOE al govern de l’estat. A l’Alcúdia, el Sr. José Muñoz, diputat a les Corts Valencianes, en un esmorzar amb militants socialistes va dir exactament el mateix que el Sr. Fabra cinc anys abans. Parlant de la visita a València del president Pedro Sánchez, el Sr. Muñoz deia: ‘Demuestra que la Comunidad Valenciana es prioritaria para el nuevo gobierno de España’. I com el Sr. Fabra fa cinc anys, el Sr. Muñoz afegia encara: ‘Ahora tenemos un Gobierno en Madrid que nos escucha y atiende nuestras reivindicaciones històricas’ (Levante, 5 d’octubre de 2018).

Però si el govern de Madrid, ara en mans del PSOE, ‘atiende nuestras reivindicaciones històricas’, per què no les va atendre el Sr. José Luis Rodríguez Zapatero? No era també un govern que ‘nos escucha’. O és que el Sr. Rodríguez Zapatero no ens escoltava?

El mal finançament del País Valencià, el pitjor de totes les comunitats autònomes, fa que hi haja una diferència de 800 euros per valencià, entre la regió millor finançada (Cantàbria) i la pitjor (el País Valencià), cosa que va admetre la ministra d’Hisenda, Mª Jesús Montero fa uns dies.

Ja tenia raó l’escriptor Josep Pla quan deia: ‘No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres’. I si no, ja es veurà com el Sr. Rajoy i el Sr. Fabra, per una part, i el Sr. Sánchez i el Sr. Muñoz per l’altra, s’assemblen com gotes d’aigua.

Davant de tanta mentida, promeses falses i enganys, els polítics del PP i del PSOE (amb gobiernos que nos escuchan) haurien de recordar les paraules del profeta Osees quan deia: ‘Juren i menteixen alhora’ (Os 4:2). I també l’exhortació que Sant Gregori de Nissa adreçava als cristians: ‘Per tant vosaltres fugiu d’una manera de pensar digna de lladres i de delinqüents’. I també haurien de tindre ben present el Salm 118, quan el salmista diu: ‘Avorrisc l’engany, el deteste’ (Ps 118:163). I és que la Bíblia sempre ha condemnat la mentida i l’engany, com ho diu el salm 9, que denuncia qui està ‘ple d’enganys’. O el salm 11: ‘Tot el que diuen els uns als altres és mentida, fruit d’uns llavis aduladors i d’un cor fals’ (Ps 11:3). O el salm 33, on el salmista demana ‘que no diguen res de fals els teus llavis’ (Ps 33:14).

Per altra part, els bisbes valencians que han protestat per altres motius, ara no tenen res a dir davant la discriminació i la injustícia que patim els valencians?

'La fe cristiana no s'ha oposat a cultivar els valors culturals del nostre poble' (VILAWEB/ONTINYENT, 12/10/2018)

Així s’expressava l’arquebisbe de València Antonio Cañizares en l’homilia de la missa que presidí a la catedral el 9 d’Octubre.

És veritat que la fe no ha d’oposar-se a les cultures dels pobles. I per això, sobretot després del Vaticà II, les llengües vernacles han passat a formar part de la litúrgia de l’Església. Però també cal tindre en compte que moltes vegades les llengües dels pobles han estat arraconades, com en la ‘conquesta’ d’Amèrica, on els indígenes van ser castellanitzats i la religió adoptà, en aquelles terres, la llengua castellana.

Al País Valencià, a excepció del bisbat de Tortosa, on la nostra llengua és utilitzada amb normalitat a l’Església, els altres bisbats continuen, després de més de cinquanta anys del Concili (que demanava la utilització de les llengües vernacles), excloent el valencià a l’Església.

En ple segle XXI, els cristians valencians no podem celebrar la nostra fe en valencià, ja que ens veiem obligats a deixar la nostra llengua a les portes dels temples.

Fa uns mesos, l’arquebisbe de Sant Jaume de Compostel·la, Julián Barrio, expressava el seu reconeixement pel gallec, i deia: ‘El gallego es una lengua que se ama y se utiliza con normalidad’ (Religión Digital, 4 de febrer de 2018). Així el bisbe Barrio reconeixia la importància d’aquesta llengua en la litúrgia i en la catequesi a l’Església de Galícia.

Quina diferència tan gran entre la jerarquia gallega i la de l’Església del País Valencià, que és capaç de celebrar la missa en llatí, en xinés o en filipí (i evidentment en castellà) però no en valencià. I és que d’una part del món a l’altra, l’Església valora, acull i utilitza les llengües de les comunitats cristianes que serveix. A tot el món, menys al País Valencià.

Els mitjans de comunicació de València informaven que la comunitat xinesa catòlica de València (una de les més nombroses a Espanya), amb 500 fidels, s’aplega per celebrar la nostra fe a la parròquia de Sant Valer, al barri de Russafa, i també a la de Santa Anna, a Mestalla. És tan important aquesta comunitat cristiana d’origen xinès, que fins i tot tenen un assistent religiós nomenat per l’arquebisbe de València. Aquest prevere que serveix aquestes dues comunitats cristianes, segons declarava a Religión Digital el 12 de juny de 2017, té com a objectiu ‘guardar la nostra identitat però també l’obertura i integració dels fidels xinesos en la vida parroquial i en l’Església local’. O més recentment també la comunitat cristiana de llengua àrab celebra la fe a l’església de Sant Pau de Benimaclet.

És encoratjador (i molt bonic) que, seguint l’esperit de la Pentecosta, les comunitats cristianes puguen expressar-se en les seues llengües. Però en totes. Sense excloure’n cap. I ací hi ha la qüestió sobre el valencià a l’Església, una situació inèdita en qualsevol cultura, llevat de la nostra, que els nostres bisbes continuen aparcant o congelant, per tal que els cristians valencians, a diferència dels xinesos, dels àrabs, dels filipins o dels llatinoamericans que viuen al nostre país, no puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua.

Si a Galícia s’utilitza amb tota naturalitat el gallec a l’Església, com també s’utilitza el basc a Euskadi i a Navarra i el castellà a les diòcesis amb aquesta llengua i el català a les diòcesis amb seu a Catalunya i a les Balears, per què el valencià, que entra als temples del nord del nostre país, pertanyents a la diòcesi de Tortosa, no pot entrar a les esglésies i ermites de la Vall d’Albaida, la Costera, de l’Alcoià, de la Ribera, de la Plana Baixa, de l’Horta, del Comtat, del Camp de Morvedre, de la Marina Baixa o del Baix Vinalopó?

Quan l’any 1960 el ministre franquista Manuel Fraga volgué vendre les meravelles del turisme espanyol a Europa, s’inventà l’eslògan ‘Spain is different’. Al pas que anem, els bisbes valencians, per l’animadversió que tenen a la nostra llengua, també posaran en pràctica un eslògan infame: ‘El País Valencià (ells dirien la Comunidad Valenciana) es diferente‘. O no tant, ja que renunciant a la nostra llengua i marginant-la per complet, com fa des de sempre la jerarquia valenciana, els bisbes valencians estan assimilant el País Valencia ‘a los usos y costumbres de Castilla’. Així ens consideren súbdits, sotmesos al poder i ens animen a ‘ofrendar nuevas glorias a España‘.

josep miquel bausset

opinió

El papa Pau VI i l'arquebisbe Romero (VILAWEB/ONTINYENT, 13/10/2018)

Aquest diumenge canonitzen a Roma el papa Pau VI i l’arquebisbe de San Salvador, Òscar Romero.

Giovanni Battista Montini, nascut el 26 de setembre de 1897, va ser ordenat capellà el 1920 i dos anys més tard entrà a treballar a la Secretaria d’Estat del Vaticà. Montini, progressista des de la joventut, es va oposar al règim dictatorial de Mussolini i va ser capellà de la Federació d’Estudiants Catòlics Italians, l’única organització universitària antifeixista en la Itàlia de Mussolini. Va ser nomenat arquebisbe de Milà el 1954, i en morir-se Joan XXIII va ser elegit bisbe de Roma, el 21 de juny de 1963. Pau VI va portar a bon terme el Concili, amb l’aggiornamento,perquè ‘l’Església comprenguera  millor l’home modern.’

El règim de Franco sempre va veure amb recel Montini, qui va ser acusat de ser enemic d’Espanya. I és que Pau VI va suplicar al dictador diverses vegades –l’última el setembre de 1975– que commutara als presos les penes de mort, sense que Franco atenguera les peticions del papa.

Pau VI va renunciar a la tiara, intercanvià el seu anell amb el Primat Anglicà, restituí relíquies a l’Església Oriental i es va trobar amb el Patriarca Atenàgores I, amb l’alçament de les excomunions mútues que va provocar el Cisma d’Occident de 1054.

Pau VI volia donar a entendre que ell no encarnava el prestigi o el poder, i per això el papa Montini transmetia la imatge d’una Església humil i servidora.

Pau VI tingué una relació intensa amb Montserrat, que venia de quan Montini era arquebisbe de Milà. ‘Les notícies que vénen de Montserrat em captiven i m’edifiquen: in omnem terram exivit sonus eorum! Aquestes són les funcions de semblants centres d’altíssima espiritualitat, i que bé les realitza aquest monestir’. Això escrivia el 30 de juliol de 1958 Giovanni Battista Montini, arquebisbe de Milà, al P. Gabriel M. Brasó prior de Montserrat. I és que allò que unia Milà i Montserrat, segons Montini, era un ‘vincle especial, que es va intensificar els anys en què el benedictí Ildefons Schuster va ser arquebisbe de Milà.’

Davant les protestes pel nomenament del bisbe Marcelo González com a pastor de Barcelona, el P. Brasó va fer veure a Pau VI que de la mateixa manera que un bisbe de Nàpols no era enviat a Milà, per les grans diferències culturals, era bo que a Catalunya es nomenaren bisbes que conegueren la nostra llengua.

Tot i haver estat convidat a vindre a Montserrat, el cardenal Montini mai no visità el nostre monestir, a causa de la situació política de l’estat espanyol, ja que l’arquebisbe de Milà era considerat ‘enemic del règim’. Amb tot, va mantenir contactes epistolars freqüents amb el prior Gabriel M. Brasó i amb l’abat Aureli M. Escarré.

L’arquebisbe Romero, màrtir de la fe i de la justícia, va nàixer el 1917. Era un capellà conservador. Consagrat bisbe el 1970, i a causa de la repressió del govern del Salvador, Romero va canviar d’actitud i es va comprometre en la defensa de la justícia i dels pobres. Com digué el jesuïta Ignacio Ellacuría de l’arquebisbe Romero, ‘els seus ulls van veure la veritat, i se li va revelar què significava ser apòstol al Salvador; significava ser profeta i màrtir.’

Romero, tot i tindre el suport del papa Pau VI, hagué de sofrir acusacions falses d’altres bisbes. De fet, a Roma arribaren informes falsos i negatius que l’assenyalaven com a responsable de la violència al Salvador. Romero va predicar sempre la veritat de l’Evangeli i en l’opció pels pobres, va ser un testimoni de la justícia. Com va dir de Romero el bisbe Vicenzo Paglia, l’arquebisbe del Salvador va ser ‘un profeta actual per al Salvador i per a tota Llatinoamèrica’. Romero va ser també ‘el profeta de l’entrega gratuïta de l’amor’, segons Paglia.

L’arquebisbe Óscar Romero va morir assassinat, com a testimoni de la fe, el 24 de març de 1980 mentre celebrava l’Eucaristia.

Amb aquestes dues canonitzacions, l’Església ens presenta dos homes de Déu: el papa Pau VI, home espiritual i intel·ligent, de cor gran i de fina sensibilitat, que guià a bon terme el Concili i establí ponts de diàleg amb el món modern. I l’arquebisbe Óscar Romero, màrtir de la fe i de la justícia, que va treballar sempre per la pau i per la defensa de la gent oprimida pels tirans.

Pau VI i Romero són dues figures gegantines que anuncien una Església renovada, fidel al Vaticà II. Pau VI i l’arquebisbe Romero ens mostren una Església que aposta pels pobres, pels desvalguts, pels qui es troben esclafats pel poder. Per això, el papa Francesc ens els presenta com a exemples i models per a tots nosaltres.

'Mereixem perdre Catalunya' (VILAWEB/ONTINYENT, 16/10/2018)

Aquestes eren les paraules de la carta que Miguel d’Unamuno va escriure, el 1907, a Azorín. I és que ahir com avui, l’estat, amb els successius governs liberals i conservadors, continua menyspreant Catalunya. Des del ‘ribot’ d’Alfonso Guerra fins a la recollida de firmes del PP en contra de l’estatut, passant per les mentides del Sr. Casado sobre la convivència a Catalunya.

L’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, avui fa un any, és la venjança d’un estat que s’inventa rebel·lions i sedicions, uns fets que la justícia europea no veu de cap de les maneres. Avui mateix Amnistia Internacional, en un comunicat que aquesta organització en defensa dels Drets Humans ha fet públic, demana la llibertat immediata dels jordis, empresonats ignominiosament.  

Avui fa un any, la jutgessa Carmen Lamela dictà presó provisional per als dos jordis. Per això un any després, Amnistia Internacional veu ‘injustificable’ l’empresonament de tots dos i amb aquest comunicat denuncia la ‘restricció excessiva i desproporcionada dels seus drets a la llibertat d’expressió i de reunió pacífica.’

L’invent de la justícia espanyola que acusa els dos jordis de violència, no s’aguanta per enlloc, com ho ha confirmat la justícia europea pel que fa al president Puigdemont i als altres exiliats. La presó dels dos jordis i dels altres presos polítics és la venjança d’un estat que menysprea la llibertat i els Drets Humans. D’ací que siga tan oportú el comunicat d’Amnistia Internacional, que posa al descobert la mentida i la manipulació de la justícia espanyola.

Per tot això, a causa del trist i nefast paper de la justícia, de la parcialitat de la monarquia, amb el discurs del rei Felipe VI el 3 d’octubre de l’any passat, de la dreta més rància i reaccionària d’Europa i de l’immobilisme de l’exèrcit espanyol, juntament amb els mitjans de comunicació més cavernícoles, amb la connivència del PSOE, tots ells estan fent realitat allò que Unamuno escriví a Azorín: ‘ Mereixem perdre Catalumya.’