Amb el títol: Biografia documentada de Francesc Eiximenis,
l’amic Lluís Brines i Garcia ens ofereix un llibre sobre aquest escriptor
franciscà del segle XIV. Brines ha escrit aquesta obra de 514 pàgines a partir
de tota la documentació que fins ara tenim sobre Eiximenis.
Lluís Brines va
fer la tesi doctoral sobre el pensament social, jurídic i polític de Francesc
Eiximenis, sota la direcció de n’August Monzón, prevere de l’Oratori de sant
Felip Neri a València i professor de Filosofia del Dret a la Universitat de
València. La tesi la va llegir en 2002 i es publicà en 2004. Després fou
reeditada en quatre parts a la revista Estudis
Franciscans, entre 2006 i 2007. En aquesta revista de ciències
eclesiàstiques de les províncies caputxines ibèriques, Brines també ha publicat
diversos treballs, en aquest cas de caire més teològic, sobre Francesc
Eiximenis i el darrer sobre Ramon Llull.
El treball que
ens presenta Lluís Brines es va fer en el marc d’una beca que li fou concedida
l’any 2009 per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Brines ha recopilat tota la
informació i documentació que fins aquell moment es tenia d’aquest franciscà,
revisant-la i actualitzant-la i cercant nous documents, descobrint així algunes
troballes interessants. Lluís Brines abordà l’anàlisi exhaustiva de l’obra
d’Eiximenis, amb importants dades biogràfiques. El resultat de tot aquest
treball de Brines ha cristal·litzat en dos blocs ben diferenciats: en primer
lloc l’elaboració de la biografia de Francesc Eiximenis, partint de la base
documental existent. I en segon lloc la sistematització dels documents
obtinguts. En total, Brines hi transcriu en aquesta segona part de la seua obra
326 documents arxivístics la majoria i també fragments de les obres,
butlles papals, referències biogràfiques en diversos llibres, que resulten així
compilats per primera volta en un sol volum.
Així mateix,
Lluís Brines ens presenta en aquesta obra una actualització de les edicions de
les obres de Francesc Eiximenis i un recull de les edicions on line que n’hi ha ara mateix.
El llibre, que
Lluís Brines dedica a son pare, Lluís Brines i Selfa, ‘qui
m’ensenyà amb el seu gran cor i la seua generositat el mateix que ensenyen els
franciscans’, ha necessitat, com ens diu l’autor, ‘una
consulta arxivística complexa’, a la recerca ‘de
documentació en diversos arxius d’unes quantes ciutats’, com València,
Barcelona i Madrid entre més.
Aquesta obra ens
ajuda a conèixer millor la figura del franciscà Francesc Eiximenis, ja que a
València, per desgràcia, molta gent coneix Eiximenis només perquè té un carrer
al Cabanyal. Francesc Eiximenis fou conseller de reis de la Corona d’Aragó
(Pere el Cerimoniós, Joan I i Martí I) i d’algunes de les seues mullers (en
especial Maria de Luna, esposa de Martí I i filla espiritual seua, a qui dedicà
una obreta en valencià coneguda com Scala
Dei). També tingué una intensa amistat amb el Papa d’Avinyó, Benet XIII,
l’aragonès Pero Martínez de Luna, a qui dedicà el Psalterium
alias Laudatorium, una bella col·lecció de 344 oracions en llatí.
Eiximenis,
nascut possiblement a Girona al voltant de 1330, estigué al convent franciscà
d’aquesta ciutat i després al de Barcelona. Consta que també passà un temps al
convent de Palma. Vers el 1382 vingué a València, on hi va ser 26 anys i
on tingué una part molt activa en la vida de la ciutat. Eiximenis, però, hagué
d’anar-se’n en 1408 de València a Perpinyà, on fou nomenat pel seu amic el papa
d’Avinyó, Benet XIII, Patriarca de Jerusalem i administrador apostòlic (bisbe
interí) de la diòcesi de Perpinyà. Allà acabà els seus dies en abril de 1409.
A València,
Eiximenis tingué una relació molt estreta amb els jurats o governants
municipals medievals de la ciutat, als que dedicà el seu Regiment de la Cosa Pública, una joia sobre
bons consells per al govern. L’obra principal seua, Lo
Crestià, una obra monumental en la nostra llengua, de 2.592 capítols, és
una mena d’enciclopèdia de saber teològic, cosa innovadora en Europa i que
estava en l’antic Ajuntament de València (on ara hi ha el jardinet del Palau de
la Generalitat Valenciana) a disposició de tots els ciutadans del Cap i Casal
que volgueren llegir-la. Eiximenis també fou molt amic de personatges
importants en la societat valenciana medieval com Pere d’Artés, que era el
Mestre Racional, una mena de conseller d’Economia medieval, a qui dedicà el seu Llibre dels Àngels (un complet tractat
d’angelologia) i la Vida de Jesucrist (la
seua darrera obra més important en la nostra llengua, un complet tractat
cristològic i mariològic). Francesc Eiximenis fou amic d’Hug de Llupià i Bages,
bisbe de València de 1398 fins 1427, a qui dedicà el seu Pastorale, en llatí, que és un llibre de
consells als bisbes per al bon govern de la seua diòcesi, però on parla dels
eclesiàstics en general.
A València,
Eiximenis escrigué la majoria de la seua ingent obra quasi tota en valencià,
però també amb obres destacables en llatí. Es pot afirmar, sense exagerar, que
tot el propòsit vital d’Eiximenis fou posar el saber teològic, i el saber en
general, a l’abast del poble, raó per la qual escrigué pràcticament tota la
seua obra en valencià i no en llatí, com se solia fer en tractar d’aquests
temes.
Eiximenis ajudà
la ciutat i Regne de València en moments difícils, com en 1391, un any on hi
hagué el pogrom al barri jueu
de València; o en 1396, en què uns missatgers dels consellers de la ciutat de
València, encapçalats pel seu amic Ramon Soler, foren fets presoners a
Barcelona. Aquell any escrigué Eiximenis una valenta carta al rei Joan I
exigint el seu alliberament.
Francesc
Eiximenis tingué un paper important en una comissió que redactà uns estatuts
per a la unificació de les cases d’estudi de la ciutat de València en 1399, que
al final, però, no foren aprovats. Aquests estatuts són l’antecedent més
directe de la futura Universitat de València, fundada en 1492. I junt amb la
reina Maria de Luna, Eiximenis tingué un paper destacat en la fundació del
convent del Sant Esperit, a Gilet (Camp de Morvedre), que encara hui existeix.
A la susdita reina Maria, administrà els darrers sagraments quan aquesta es
morí a Vila-real en desembre de 1406.
Eiximenis, a més
de la seua importància intrínseca en la història del Regne de València de
finals del XIV i principis del XV, ens transporta a una època on l’Església
valenciana vivia i àdhuc defensava la nostra llengua. Que aquest llibre de
Lluís Brines ajude a donar a conèixer la figura d’un personatge tan important
per a la nostra nació i per la nostra Església. I que l’exemple d’Eiximenis
encoratge la nostra Església a assumir i a defensar la llengua del nostre
poble.
