Aquest és el nucli del llibre de mossèn
Ramon Corts: ‘La qüestió catalana en l’Arxiu Secret Vaticà. De la Restauració a
Primo de Rivera (1875-1923)’ sobre l’Església Catalana en aquest període de la
història.
A partir de l’Arxiu Secret Vaticà i de
l’Arxiu Històric de la Secretària d’Estat, mossèn Corts ha analitzat la relació
de la Santa Seu amb l’Estat espanyol i amb l’Església catalana a principis del
segle XX. És així com vam descobrir les tensions que es van produir pel fet
català, la polèmica sobre la pastoral catalana de l’Església de Catalunya, la
designació de bisbes, el paper de Torras i Bages, Morgades i Vidal i Barraquer
i la relació que van tenir els nuncis i els secretaris d’Estat del Vaticà.
Aquesta obra de mossèn Corts, segons diu
Sergio Pagano, prefecte de l’Arxiu Secret Vaticà, ‘reflecteix molt bé la
realitat sociopolítica del moment’. Pagà diu que ‘L’Església no va contra el
fet català ni contra la seva llengua, ni la seva cultura, encara que és
restrictiva en relació amb la participació del clergat en el moviment
catalanista, entès en un sentit polític’.
Aquesta obra de mossèn Corts, de gairebé
800 pàgines, analitza la voluntat de l’Església catalana de predicar en català,
de fer una pastoral autòctona i de tenir bisbes catalans. Cal recordar per
exemple que el nunci Barili, davant la vacant de la diòcesi de Tortosa, va
transmetre al secretari d’Estat Antonelli, la conveniència que el futur bisbe
parlés ‘el dialecte’ català, que ‘el vulgo y los campesinos hablan, bien
distinto de la lengua de Castilla’.
Segons el Dr. Corts, la Santa Seu va
adoptar ‘un sí matisat al reconeixement del fet català i un no al catalanisme
polític’. I per això, i pel que fa al nomenament de bisbes, la Santa Seu
apostava ‘per bisbes catalans sí, catalanistes, no’.
La reticència de la Santa Seu al
catalanisme es va plasmar unes quantes vegades. Una va ser amb motiu dels Jocs
Florals de 1899, que havia de presidir el bisbe Josep Torras i Bages. Com el
govern de l’Estat estava inquiet per si Torras feia un discurs massa
reivindicatiu, el nunci Giuseppe Francica-Nava va advertir el bisbe Torras que
no fes cap referència a la independència de Catalunya. Torras va haver d’enviar
el seu discurs abans i donar explicacions: ‘Tinc la meva doctrina per una
emanació de la doctrina tomística i completament amb el criteri de Lleó XIII.
He procurat d’enllaçar el corrent regionalista del meu país, amb el corrent
social catòlic’. I el seu text acabava així: ‘Vivim, a Espanya, dins d’un tal artifici
que la vida real i pròpia del país sembla un perill, i que d’altra banda les
concupiscències, les divisions i la manca de vida reflexiva fan que semblin
muntanyes el que són molt petits embalums’.
També la pastoral del bisbe Josep
Morgades de 6 de gener de 1900 sobre la utilització del català en l’ensenyament
del catecisme i en la predicació va aixecar butllofes amb protestes de la
premsa, les Corts espanyoles i el govern de l’Estat. Fins i tot el ministre de
Justícia, va demanar a la Nunciatura que la pastoral fos corregida i Morgades
traslladat fora de Barcelona. El mateix bisbe Morgades advertia al seu amic
Duran i Bas, que ‘ja no són els catalanistes d’abans dels que s’exasperen
contra les demesies i les immoralitats de l’administració i manifesten la seva
mala voluntat contra Madrid; el poble comença a prendre part i no es pot fer un
pas sense que aparegui un conflicte’.
Un altre conflicte estudiat en aquest
llibre és el de la rebuda d’Eduardo Dato a Catalunya, amb una vaga general, amb
motiu del tancament de caixes i la suspensió de les garanties constitucionals.
Va ser el Secretari d’Estat del Vaticà, el cardenal Mariano Rampolla, qui va
demanar al bisbe ‘una condotta di somma prudenza aliena dal favorire qualsiasi
partito’. També el nunci Arístide Rinaldi va explicar al secretari d’Estat
l’existència d’un sector separatista que volia la independència de Catalunya.
El bisbe Morgades, en resposta al nunci (que li demanava que s’allunyés del que
afavoria al catalanisme), li responia que ‘era una activitat popular, avui
sobretot de la joventut il·lustrada i de la classe mitjana’.
Un altre cas de la qüestió catalana va
ser l’intent, per part del president del govern, Antonio Maura, de traslladar
al bisbe Josep Torras i Bages, el 1909, de Vic a Burgos. Quan va saber això el
cardenal Josep Vives i Tutó, li va escriure una dura carta al secretari
d’Estat, on li deia que no entenia que ‘el nunci sigui curt de vista’. A més,
li deia també que ‘sembla impossible la ceguesa del rei en això; és en això un
polític suïcida; és multiplicar el republicanisme; és treballar en procurar un
catalanisme radical i impiiu en comptes d’un catalanisme sa, catòlic i fort per
a defensa de la religió i del tron’”. Per això l’endemà, el cardenal Rampolla
va enviar un telegrama al nunci, per comunicar-li que el bisbe de Vic, Torras i
Bages, declinava l’oferta del trasllat a Burgos.
Un
altre tema d’aquest llibre és la circular de 1913, adreçada als religiosos
sobre catalanisme i bizcaitarrisme. Va ser el nunci Francesco
Ragonesi qui el 1913 va enviar un document als superiors dels caputxins,
benedictins i jesuïtes perquè ‘vigilen el bizcaitarrismo de algunos religiosos
vascongados, los cuales con esa actitud separatista, no solo pierden el
espíritu de la orden, sino que se hacen odiosos al Gobierno y a la Nación.
Conviene que vigilen también el catalanismo, aún cuando en este último parece
notarse menos falta de prudencia y moderación’.
El 1918, ara fa cent anys, en un moment
de gran esplendor catalanista, va sortir publicada la ‘Carta pastoral
col·lectiva dels prelats de Catalunya’, on lloaven el ‘ressorgiment’ del país,
encara que desaprovaven l’aconfessionalitat del catalanisme.
I encara un altre tema, d’entre molts
més que tracta aquest interessant llibre, és el de la Senyera a la catedral de
Barcelona. Va ser el dia de Corpus de 1919, quan va ser hissada una senyera a
la catedral de Barcelona, segurament per membres de la Lliga Espiritual de
Nostra Senyora de Montserrat. La senyera va ser posada amb l’autorització del
capítol de la catedral. Segons un text del bisbe valencià de Barcelona, Enric
Reig, dirigit al nunci, ell la va fer retirar, però quan la processó estava a
punt de començar representants de l’Ajuntament i de la Diputació li van exigir
que es tornés a hissar. Va ser el capità general qui ho va impedir i per això
les autoritats no van participar en la processó. Fins i tot Josep Puig i
Cadafalch es va queixar al nunci, per l’actitud del bisbe Reig, que va rebre
diverses amenaces.
L’existència d’una ‘questione catalana’
posa en evidència la importància de l’Església catalana en aquest període de
temps (i pràcticament sempre) amb bisbes arrelats en la cultura catalana, que,
si bé no defensaven realitat nacional de Catalunya, sí que ho feien pel que fa
a la seva realitat cultural i lingüística.
