Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, Levante-EMV, 22/04/2018)

Com cada quart diumenge de Pasqua, hui els cristians celebrem la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions. En el missatge adreçat a l´Església en aquesta 55ena Jornada, el papa Francesc ens recorda que el pròxim octubre tindrà lloc al Vaticà la XV Assemblea General Ordinària del Sínode dels bisbes dedicada als jóvens, en particular a la relació entre els jóvens, la fe i la vocació.
En el seu missatge, el papa ens recorda que "la nostra vida i la nostra presència al món són fruit d´una vocació divina". I és que "Déu sempre ix al nostre encontre", ja que és "Déu-amb-nosaltres". Per això aquest Déu, "coneixent la nostra ardent nostàlgia d´amor i de felicitat, ens crida a l´alegria".

El papa ens recorda també la "diversitat i especificitat de cada vocació personal i eclesial", i la urgència a "escoltar, discernir i viure aquesta paraula que ens crida i ens permet fer fructificar els nostres talents". Cal tindre present que "escolta, discerniment i crida estan a l´inici de la missió de Jesús".

En aquest missatge, el papa destaca un fet essencial per acollir la vocació que Déu ens ofereix, i és que "la crida del Senyor ve d´una manera silenciosa i discreta, sense imposar-se a la nostra llibertat". Per això "és necessari preparar-se per escoltar amb profunditat la paraula, prestar atenció als detalls de la nostra vida diària i mantindre´s obert a les sorpreses de l´Esperit". Per això "si ens mantenim tancats en nosaltres mateixos, no podrem descobrir la crida personal que Déu ha pensat per a nosaltres". Cal tindre present que "Jesús discerní el contingut de la missió per a què va ser enviat". Per això també "cadascú de nosaltres pot descobrir la pròpia vocació, mitjançant el discerniment espiritual".
El papa ens recorda el fet que "la vocació cristiana sempre té una dimensió profètica" i per això "també hui tenim necessitat del discerniment i de la profecia".

Com ens diu el papa, "l´alegria de l´Evangeli, que ens obri al trobament amb Déu i amb els germans, no pot esperar les nostres lentituds i desídies". I és que "la missió cristiana és per al present". Per això "cadascun de nosaltres està cridat a convertir-se en testimoni del Senyor, ací i ara".

Com en cada Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, cal que recordem que "el Senyor ens segueix cridant a viure amb ell i a seguir-lo en una relació d´especial proximitat". Per això quan un jove descobreix que Déu s´acosta a ell, si el Senyor "ens fa entendre que ens crida a consagrar-nos totalment al seu Regne, no hem de tindre por". El papa ens recorda que "és bonic (i és una gràcia immensa) estar consagrats a Déu i al servei dels germans".

En el missatge a la 47ena Setmana d´Instituts de Vida Consagrada celebrada a Madrid del 5 al 8 d´aquest mes, el papa Francesc animava els participants "escoltar les inquietuds dels jóvens", a no fer proselitisme pel que fa a les vocacions i a buscar maneres per "obrir camins, perquè el Senyor puga parlar, perquè el Senyor puga cridar" jóvens a seguir-lo en el presbiterat o en la vida consagrada. El papa també encoratjava els religiosos a "preparar el camí perquè es veja allò que anuncià Joel: els vostres jóvens profetitzaran" (Jl 3:1).

Hui en aquesta 55ena Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, diumenge del Bon Pastor, hem de donar gràcies a Déu per les persones consagrades al Senyor en la vida religiosa, en el presbiterat, en el monaquisme i en altres carismes eclesials, que enriqueixen l´Església i que li donen la dimensió profètica que ve de l´Esperit.

En aquest dia d´acció de gràcies, també hem de tindre molt present en la pregària els preveres, les religioses i els religiosos i els monjos i les monges i els membres dels Instituts Seculars, que a l´Església són testimonis del Senyor Ressuscitat.

Gregori Estrada, monjo i organista (REGIÓ7, 04/05/2018)

Dissabte passat dia 28 vam celebrar el centenari del naixement del P. Gregori Estadra, monjo de Montserrat, organista i compositor, nascut a Manresa el 28 d’abril de 1918.

Francesc Xavier Estrada i Gamissans als vuit anys va ingressar a l’Escolania de Montserrat, on en passà sis com a escolà al servei de la Mare de Déu. Va sortir de Montserrat el 1932 i l’any següent tornà al monestir per iniciar el noviciat. El 6 d’agost de 1934 va fer la professió simple.

Els anys 1935 i 1936, al conservatori del Liceu de Barcelona, el P. Gregori Estrada estudià orgue, fins que a primers de juliol de 1936, per motius de salut, fou enviat a Andorra, on la comunitat de Montserrat tenia un col·legi.

En esclatar la guerra civil, el P. Gregori es desplaçà a Roma i després a Subiaco, on retrobà un grup de monjos, amb l’abat Marcet, que també havien fugit de Catalunya. De Roma, el P. Gregori anà al monestir de Maria Laach, a Alemanya, on va fer els estudis de filosofia i posteriorment, els cursos 1937-1939 anà Beuron, per tal d’estudiar la teologia.

El 1939, en esclatar la II guerra mundial, el jove Estrada tornà a Roma, on continuà els estudis de teologia a la Universitat benedictina de Sant Anselm i el 13 de novembre d’aquell mateix any va fer la professió solemne a Subiaco. De retorn a Montserrat, el 1941 rebé l’ordenació presbiteral, alhora que continuava els estudis musicals a Barcelona.

El P. Gregori va ser l’organista de Montserrat fins a principis del segle actual i director del cor dels monjos fins el 2002. Va iniciar les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia, que ha format centenars de persones que participen a les seves parròquies en les celebracions litúrgiques. Després del Concili, amb els PP. Ireneu Segarra, Cassià Mª Just i Daniel Codina, i el G. Odiló Planàs, el P. Gregori va adaptar els cants litúrgics a la nostra llengua.

Va ser president de la Societat Catalana de Musicologia i membre de la secció Històrica-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i treballà en l’estudi del Llibre Vermell de Montserrat.  

Els anys que vaig ser infermer de Montserrat, vaig acompanyar diverses vegades el P. Gregori al cirurgià vascular. En una de les visites, el Dr. Lluís Guerrero li va prescriure repòs, i per això li “prohibí” llevar-se abans de les 8 del matí. El P. Gregori li digué que això no ho podia fer, perquè havia de venir a matines. I per arribar a la pregària (com que caminava molt poc a poc) el P. Gregori es llevava abans de les 5 del matí.

El P. Gregori era una persona senzilla i humil, un home ple de la saviesa de Déu, exemple de monjo, bo i fidel a l’Evangeli i a la Regla, acollidor i amable amb tothom. I un monjo que no perdia mai el somriure, un somriure que era fruit de la seva fe, malgrat la limitació més gran que pot tenir un organista: la sordesa.  

Com deia el P. Abat Josep Mª Soler en el 40è aniversari de les Trobades d’Animadors de Cant, el P.Gregori, “mestre de mestres, ha posat al servei de les Trobades la seva vivència litúrgica, la seva preparació musical i la seva constància tenaç”.

   

    

Per un treball decent (VILAWEB/ONTINYENT, 01/05/2018)

Algunes organitzacions d’Església, com ara Caritas, Conferència Espanyola de Religiosos, Germandat Obrera d’Acció Catòlica, Justícia i Pau, Joventut Estudiant Catòlica i Joventut Obrera Cristiana, han donat a conèixer un manifest amb motiu de l’1 de Maig, on es reivindica el dret a un treball decent per a tots.

El text d’aquest manifest comença afirmant que les organitzacions uneixen les seues veus i les seues forces ‘en aquest 1 de Maig per celebrar el sentit creador del treball, clau per al desenvolupament humà integral i solidari’. Com a Església que vol ser bona notícia, aquest text es posiciona ‘en contra d’aquelles situacions que atempten contra la dignitat de les persones’ i per això denuncia ‘la falta de treball decent en la nostra societat’.

El manifest d’aquestes entitats d’Església reconeix que ‘el sistema configura una societat on el treball no és un bé per a la vida, sinó un instrument al servei del capital, per damunt de la persona’. Per això aquestes organitzacions denuncien ‘la deshumanització del treball’, que deixa ‘la persona en una perillosa situació de vulnerabilitat i exclusió social’. I és que, com diu aquesta plataforma, el ‘sistema econòmic se sustenta en un mercat laboral caracteritzat per elevats índex d’atur (més de 3,7 milions de persones, segons l’última EPA) i de temporalitat, pobresa de molts treballadors, precarietat laboral en les xarxes de protecció social, salaris baixos i increment de la inseguretat laboral’. Com diu aquest text, ‘darrere aquest injust marc laboral i social, s’amaguen històries dramàtiques de frustracions, inseguretat i explotació’.

Davant la realitat de desigualtat que afecta milions de treballadors, aquestes entitats d’Església recorden que ‘la política econòmica ha d’estar al servei del treball digne’ i per això fan una crida als empresaris, als sindicats i als polítics ‘per generar ocupació digna i estable’ i d’aquesta manera ‘contribuir al desenrotllament de les persones i de la societat’.

El manifest recorda les paraules dels bisbes espanyols quan afirmaven que ‘la política més eficaç per aconseguir la integració i la cohesió social és la creació d’ocupació’.

Davant l’1 de Maig, aquestes organitzacions d’Església defensen i reivindiquen ‘situar la persona al centre de la vida política, de les relacions laborals i del treball’. A més, demanen ‘protegir el dret al treball decent, aconseguir la igualtat d’oportunitats i tracte per a hòmens i dones i reconèixer socialment i jurídica el treball reproductiu’. El manifest demana també ‘seguretat i salut en l’àmbit del treball, amb unes condicions laborals que no atempten contra la integritat física i psíquica de la persona’, així com el ‘dret d’organitzar-se col·lectivament per participar de les deliberacions que afecten’ els treballadors. Igualment el manifest demana ‘promoure la conciliació real laboral i familiar’ i que ‘l’accés als drets per una vida digna, com sanitat, habitatge o educació, no estiguen condicionats a tindre o no un treball’.

Aquest manifest vol ser ‘denúncia profètica i alternativa’, per tal que fidels a l’Evangeli, poder esdevenir ‘testimonis d’allò que reivindiquem’. Per això, conscients que com a Església poden aportar una paraula, aquestes organitzacions aposten per ‘crear nous mecanismes i relacions humanes que possibiliten una vida i un treball digne per a tothom’.

josep miquel bausset

opinió

Pensionistes de luxe (VILAWEB/ONTINYENT, 29/04/2018)

Són molts els ancians que reben de l’estat una pensió vergonyosa. Molts jubilats cobren menys de 735 euros al mes i d’altres, menys de 350 euros mensuals.

La manera com un estat tracta les persones més fràgils de la societat és una prova de la sensibilitat (o de la falta de sensibilitat) dels seus governants.

Al costat de l’escàndol que suposa una pensió que només permet de sobreviure o malviure, trobem pensionistes que naden en l’abundància, fins i tot en persones de conducta diguem-ne més que irregular.

Fa unes setmanes el diari Información (20 de març) exposava la situació d’alguns condemnats pel GAL i per les targetes black, entre els pensionistes del Congrés, que paga pensions a més de cent ex-diputats i ex-senadors.

El 2011 es van suprimir les anomenades pensions parlamentàries a causa, segons ens van dir, de la crisi econòmica. Però en l’actualitat encara reben la pensió més de cent ex-parlamentaris que van estar un mínim de set anys a l’escó i que en jubilar-se havien arribat al límit màxim de percepció de pensions. Per això el Congrés de Diputats, amb càrrec al seu pressupost, ingressa mensualment la quantitat que necessiten eixes persones per tal que arriben a la pensió màxima. D’aquesta manera, 111 ex-parlamentaris continuen cobrant aquest complement de pensió.

Un primer detall, i no menor, és per què els parlamentaris, amb un mínim de set anys a l’escó, ja poden cobrar de les Corts espanyoles. Els treballadors poden cobrar una pensió o un complement si han treballat només set anys en una empresa? És evident que aquest fet de poder cobrar un complement per treballar set anys al Congrés o al Senat, porta una gran desafecció envers la política, a més de ser una gran injustícia.

Dels 111 ex-parlamentaris, n’hi ha dos que cobren més de 3.000 euros: Jaime Ignacio del Burgo, amb 27 anys a les Corts, primer amb UPN i després al PP; i Pablo Castellano, amb 16 anys a les Corts, amb el PSOE i amb IU. Res a dir si legalment els correspon això.

Altres ex-parlamentaris, concretament 11, cobren un complement que oscil·la entre 2.000 i 2.500 euros mensuals i 17 més, reben entre 1.500 i 2.000 euros cada mes.

El cas més flagrant entre aquests darrers és el del Sr Guillermo Galeote, parlamentari del PSOE entre 1977 i 1993, que va dimitir com a responsable de finances del partit en 1991 pel cas Filesa, i que cobra 1.839 euros mensuals. O José Acosta, també del PSOE, diputat durant 29 anys, condemnat a un any de presó per les targetes black de Caja Madrid, que cobra 1.098 euros.

O encara Ricardo García Damborenea, secretari dels socialistes biscaïns i diputat entre 1982 i 1989, condemnat per col·laborar amb el GAL i condemnat a set anys de presó pel segrest del Sr. Segundo Marey, que cobra 2.050 euros mensuals.

Caldria, en un estat equitatiu i amb sensibilitat social, que aquest afavorira les persones més fràgils de la societat. I pel contrari veiem que un diputat, pel fet de ser-ho durant set anys, cobra més que un pensionista, que ha de malviure amb 735 euros al mes o amb només 350.

Així com l’arquebisbe màrtir Óscar Romero deia que ‘la justícia és com una serp: només mossega els qui van descalços’, també podem dir el mateix de l’economia, que maltracta els més dèbils i protegeix els poderosos. Amb tot, un estat hauria de mostrar-se sol·lícit amb els dèbils. I no només no fa això, sinó tot el contrari: es mostra fort amb els dèbils i dèbil amb els poderosos.

Els dirigents de l’estat haurien de tindre en compte el que denuncia el Psalm 81: ‘Fins quan sentenciareu contra justícia, afavorint la causa dels culpables? Són els dèbils i els orfes que heu d’afavorir: feu justícia als pobres desvalguts, allibereu els indigents i els febles, arranqueu-los de les mans dels injustos’.

El govern espanyol també hauria de tindre en compte les paraules de Gandhi, quan a la pregunta sobre què destrueix l’ésser humà ell respongué: ‘La política sense principis, la riquesa sense treball i els negocis sense moral’.

El govern espanyol, igualment, hauria d’escoltar les paraules del papa que ‘convida els governants a estar al servei del bé comú i a tindre en compte l’ètica i la solidaritat’ (16 de maig de 2013). El papa denuncia el capitalisme salvatge ‘que ha ensenyat la lògica del benefici a qualsevol preu’ i que porta ‘l’explotació sense contemplar les persones’ (21 de maig de 2013). I encara, el papa Francesc ens parla dels ‘hòmens i dones sacrificats als ídols del benefici i del consum’ (5 de juny de 2013).

Però, desgraciadament, l’Estat espanyol, en compte d’estar atent a les necessitats dels pensionistes, es mostra fort i dur amb els qui són els més dèbils de la societat. I només una mostra: Espanya és la setena potència mundial en la fabricació d’armes. Un gran honor per a l’estat. I entre el 2012 i el 2016 Espanya va ser el tercer proveïdor d’armes a l’Aràbia Saudita. I una altra mostra de la sol·licitud de l’Estat pels qui més pateixen: quins són els comptes econòmics del rei emèrit i de l’actual? Convide els lectors de Vilaweb a veure el programa de TV3 ‘Preguntes freqüents’ del dissabte 21 d’abril. Segur que veuran les coses més clares i sabran els diners que cobra el rei emèrit i l’actual. Perquè després diguen que no hi ha diners per als pensionistes.

josep miquel bausset

opinió

Mig any del 155 (VILAWEB/ONTINYENT, 27/04/2018)

Casualment hui, 27 d’abril, festa de la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya, s’acompleix mig any de l’aplicació de l’article 155 per part del govern del Sr. Rajoy, una mesura pactada i aprovada al Senat pel PP, amb la connivència del PSOE i de Ciutadans, i amb un resultat nefast per a les llibertats nacionals i d’expressió i per a la democràcia. Presos polítics en ple segle XXI (internats en centres penitenciaris lluny dels seus fills menuts), exiliats polítics, destitucions de càrrecs de la Generalitat, intervenció de les finances del govern català, tancament de les representacions internacionals i del Diplocat, persecució de persones que han estat acusades de terrorisme. O el cas de la prohibició, a la final de la Copa del Rei, que els aficionats del Barça hi entraren samarretes o bufandes grogues a l’estadi, amb l’obligació de tirar-les a un contenidor de la brossa. Prohibir un color com el groc ha estat ridícul i una prova més de la falta de llibertat d’expressió que ens ha portat el 155. I és que si s’ha dit que no s’ha de polititzar el futbol, per què l’himne d’Espanya i el rei? Si el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha dit que cremar fotografies del rei d’Espanya no és cap delicte, pot ser terrorisme xiular l’himne espanyol?

Però sobretot, han estat nombroses les mentides que s’han dit a propòsit del procés. Perquè es pot estar a favor o en contra de la independència. Però sense mentides, ja que en política no s’hi val tot.
En un article del Sr. José Antich, que convide a llegir (El Nacional, 20 d’abril de 2018), l’ex-director de La Vanguardia desemmascara les mentides del govern espanyol en relació al procés.

S’ha volgut fer creure que hi ha hagut rebel·lió i sedició, i per això ha estat empresonat mig govern de la Generalitat de Catalunya, mentre que l’altre mig es troba a l’exili. Però l’alliberament del president Puigdemont per la justícia alemanya desmenteix aquesta acusació, ja que en cap moment no hi ha hagut violència als carrers. Si amb l’acusació de sedició i rebel·lió volen prohibir la llibertat d’expressió i de manifestació, Espanya es convertirà en un estat autoritari. Fins i tot Amnistia Internacional ha dit que l’empresonament dels presos polítics és desproporcionada.

S’ha dit per part del jutge Llarena que hi ha hagut malversació de diners públics per part de la Generalitat i per aquest delicte inexistent (ja que pel de rebel·lió el jutge ha vist que no té res a fer) ha demanat l’extradició del president Puigdemont. Però el mateix Sr. Rajoy i també el ministre Montoro han desmentit aquest argument de malversació, ja que els dos membres del PP han dit que no s’ha gastat ni un sol euro públic en el procés.

Una altra mentida que s’ha dit és que el procés ha estat letal per a l’economia catalana, cosa totalment falsa, ja que el creixement econòmic ha estat del 3,4% respecte el 2016, tres dècimes més que a Espanya i un punt per damunt de la zona euro.

També s’ha dit que les exportacions disminuirien i pel contrari, en gener i en febrer (que són les últimes dades conegudes), el creixement ha estat del 4,9%, que és el 24,4% de totes les exportacions espanyoles.

Una altra falsedat ha estat dir que a Catalunya el turisme cauria en picat. I al gener el creixement ha estat el màxim d’Espanya, després de Canàries. I el febrer també ha crescut respecte el 2017.
Es va dir també que el port de Barcelona sofriria una regressió important i, pel contrari, ha estat el port d’Europa que més ha crescut.

Finalment es va dir que les xifres de l’aeroport del Prat serien pitjors que abans i aquest aeroport ocupa el setè lloc del rànquing europeu i a més, és el de major creixement en el top ten del continent europeu.

A més, i s’ha conegut recentment en l’última EPA, a Catalunya és on més baixa l’atur.
Davant aquesta situació cal dir que Catalunya (com qualsevol país democràtic) ha de ser governada pels polítics que van eixir de les urnes el 21 de desembre passat i no pels jutges. Perquè quan un jutge decideix (com està passant ara) qui ha de ser el president de la Generalitat, ja no hi ha democràcia, ja que això és una vulneració dels drets fonamentals.
Per cert: lo, lo, lo, 0; xiulets, 5.

josep miquel bausset

opinió

Els dos camins a seguir (VILAWEB/ONTINYENT, 25/04/2018)

Hui 25 d’abril, aniversari de la batalla d’Almansa, convé recordar l’article ‘València, vista de lluny’, que va escriure Artur Perucho, l’il·lustre borrianenc nascut el 1902 a la capital de la Plana Alta. Perucho va ser  periodista i polític i col·laborà en les revistes Taula de les Lletres Valencianes, Nova Revista  i  La Publicitat. També va ser professor adjunt d’espanyol i de català a la Universitat de Marburg els anys 1930-1932. A causa de la guerra espanyola, el 1939 s’hagué d’exiliar a Mèxic, on es va morir l’any 1956.

El 12 de setembre de 1928, Artur Perucho escrivia a la revista Taula de les Lletres Valencianes l’article esmentat anteriorment, un text que hui, 90 anys després d’haver estat escrit, presenta una  gran vigència.

L’article començava així:
‘El cronista, des del balcó de casa, veu un braç de mar blava; i la visió lluminosa de la mar li recorda la seua València benamada, per la qual voldria nous dies de glòria esplendorosa. I l’esguard es perd en l’horitzó i, sense saber com, es troba meditant sobre els problemes de la seua ciutat estimada. Pensa en l’estat espiritual de València, i es condol que una ciutat tan dinàmica, tan oposada a l’estèril immobilitat, no s’haja decidit encara per seguir algun camí ben definit’.
Aquesta reflexió que feia Artur Perucho sobre la ciutat de València, hui la podem fer extensiva a tot el País Valencià. Artur Perucho continuava així el seu article:
‘El diablet que tots portem dins em preguntà:
-Què és això dels camins? Quins camins vols dir? Ja es diu València del Cid!
I sense saber-ho, el diablet interior ha posat el dit a la llaga. València [i hui podríem dir, el País Valencià] té, efectivament, dos camins a seguir: el de D. Jaume i el del Cid. I davant el dubte resta indecisa. O més ben dit encara: no dubta, no es neguiteja, no sent la vitalitat del problema. Som els individus isolats que ens hem decidit, privadament, per aquesta o per l’altra via
-I això –demana el diablet- vols dir que té cap importància?
-Ja ho crec que en té, d’importància! Els hibridismes són sempre infecunds: un ase és molt superior a un mul, perquè té el do de la fecunditat. València –ja ho remarcà molt encertadament el nostre bon amic Almela i Vives en cloure el seu magnífic llibret sobre la nostra catedral- és una ciutat híbrida, i si no es decideix a lliurar-se del seu hibridisme, anirà indefectiblement a la seua anul·lació, com a centre d’irradiació intel·lectual; és a dir: perdrà el més alt atribut de la civilitat’.
Perucho, continuava així aquell article d’ara fa 90 anys: ‘Aprofitant uns dies de lleure, he rellegit els llibres que em van decantar, fa uns quants anys, cap al valencianisme, i els he trobat tan interessants i tan convincents com el primer dia que els vaig llegir. He pensant que si tots els llegien, es despertaria de seguida el sentiment de valenciania que tots els valencians tenim dins de l’ànim, i que nosaltres, els qui fem TAULA i els nostres simpatitzants, tenim l’obligació de divulgar, de fer-los conèixer al nostre poble.
-I què en guanyaríem, si els divulgàrem? fa el diablet.
Personalment no en guanyaríem res. Col·lectivament, ho guanyaríem tot; desvetllaríem l’interès per les nostres coses, per la nostra història i la nostra literatura, i  això ens permetria de poder oferir dintre pocs anys una cultura autòctona ben estructurada’.

Artur Perucho va defensar una via valenciana i valencianista, que ell anomenà el camí de  Jaume I, en contra d’una altra opció, el camí d’El Cid, que ens portaria el vent de ponent. Tant de bo que el nostre País, massa vegades indiferent i indecís, i fins i tot agenollat de tant d’ofrenar glòries a Espanya, puga decidir-se finalment per la cultura de la llibertat que ens vingué amb el bon rei Jaume.

La situació que vivim ens posa la davant la diferència abismal entre el Campeador i el nostre rei. Fins i tot al nomenclàtor de la ciutat de València hi ha aquesta diferència, que denota quin camí hem seguit durant molts anys. Així, per exemple, mentre El Cid té a València una de les avingudes més importants de la ciutat, el bon rei Jaume I no té sinó un pobre i senzill carrer.

Les paraules i el text d’Artur Perucho, 90 anys després, ens han d’ajudar a construir el País que volem: el del Cid, amb una Espanya a la qual ofrenar noves glòries? O bé el del rei Jaume I, el rei de les llibertats nacionals del valencians?

josep miquel bausset

opini

Sant Jordi (VILAWEB/ONTINYENT, 23/04/2018)

Hui 23 d’abril és la festa de Sant Jordi, patró de diversos pobles del País Valencià. Sant Jordi, que és també l’antic patró del Regne de València, va ser un màrtir cristià del segle IV a l’Església de l’Orient. El seu nom, d’arrel grega, vol dir ‘el que treballa la terra’ o ‘llaurador’. Per això, l’Evangeli de la festa de Sant Jordi és un fragment del capítol 15 de l’evangelista Sant Joan: ‘Jo sóc el cep veritable i mon Pare és el vinyater’, és a dir, qui treballa la terra, el ‘Jordi’.

La devoció a Sant Jordi es va propagar d’Orient a Occident i va ser tan gran, que el nostre sant va ser nomenat ‘gran màrtir’ o també ‘màrtir insigne’.

Són moltes les esglésies dedicades a Sant Jordi i també les representacions pictòriques, tant pel que fa a la seua condició de màrtir de Crist, com a la llegenda de la lluita contra el dragó, en defensa de la princesa. Per això la tradició l’ha vestit de cavaller que lluita contra el mal i la injustícia. A més, Sant Jordi està relacionat amb la cultura per la festa del llibre.

Sant Jordi, que a més d’antic patró del Regne de València, ho és també d’Anglaterra, Aragó, Catalunya, Geòrgia, Grècia, Lituània, Polònia, Portugal, Rússia i Sèrbia, és venerat d’una manera especial a Alcoi, Paiporta, Banyeres de Mariola i a la vila de Sant Jordi, al Baix Maestrat.

Un dels sermons més coneguts sobre Sant Jordi és el de Sant Andreu de Creta: ‘Els sepulcres dels màrtirs són sempre resplendents. El que festegem hui és molt més venerable i més gloriós que tots els altres’. Sant Andreu de Creta feia referència al fet que Sant Jordi se celebra, generalment, entre la Pasqua i l’Ascensió del Senyor. I per això deia: ‘Enmig d’aquestes festes, com enmig de dos sols que, amb el propi moviment segueixen la seua òrbita, la festa de Sant Jordi és com una lluna, que rep la llum dels dos sols i il·lumina el món amb raigs semblants als de Crist’.

La protecció de Sant Jordi va ser invocada pel rei i l’exèrcit de Jaume I en la conquesta de València com el sant protector de la Corona d’Aragó, com queda palès a la Crònica del rei Conqueridor i en l’ermita del sant, al Puig. Aquesta popularitat del nostre sant màrtir i cavaller queda patent també en les festes de moros i cristians de tants pobles, o en múltiples representacions pictòriques, com la de Marçal de Sax, de la batalla del Puig. Per cert que, una reproducció d’aquesta pintura de Marçal de Sax, com destacava fa uns anys el professor Vicent Soler, ha sofert una ‘manipulació simbòlica’ per part del Capítol dels Cavallers del Centenar de la Ploma, en fer desaparèixer les quatre barres de la pintura original. Aquesta falsificació interessada de l’obra de Marçal de Sax s’ha reproduït en la xicoteta capella de la catedral, on la tradició diu que se celebrà la primera missa després de la conquesta de Jaume I. No caldria, en honor a la veritat, que el Capítol de la catedral de València restaurara eixa pintura, sense censures, per retornar els colors falsificats als originals de Marçal de Sax?

Cal recordar també que el Capítol de l’Almoina de Sant Jordi dels Cavallers del Centenar de la Ploma, fou fundat pel rei Pere IV el Cerimoniós.

En el seu ‘Eucologi Valencià’, mossèn Vicent Sorribes ens diu el següent sobre sant Jordi: ‘Per l’ajut de Sant Jordi, ens diu la Tradició, Guillem d’Entença, oncle del rei En Jaume el Conqueridor, va obtindre una gran victòria contra el rei moro de València, Zeyan, la diada del 15 d’agost de 1237, en la planura del Puig. Zeyan, amb 40.000 soldats infants i 600 genets volgué atacar sobtosament la fortalesa de Guillem, defensada per 80 cavallers i 2.000 soldats, però se n’adonà Guillem de la maniobra i atacà primer; al fort de la lluita s’aparegué Sant Jordi i encoratjà els soldats de Guillem que, a tota ultrança, perseguiren l’exèrcit del Rei moro i el varen fer recular del Puig fins al barranc del Carraixet’. Com recorda mossèn Vicent Sorribes, ‘Al lloc on s’aparegué Sant Jordi, fon col·locada una Creu de fusta, Creu que l’any 1574 fon substituïda per una de pedra cisellada, veritable joia d’art; també s’aixecà una xicoteta capella en honor del Sant’.

Mossèn Vicent Sorribes ens presenta Sant Jordi com ‘el perfecte model de la noblesa, de l’heroisme i de la cavallerositat cristianes’. I per això ens reporta aquestes paraules de Sant Vicent Ferrer: ‘Sant Vicent Ferrer, en parlar de les virtuts heroiques de Sant Jordi, ens diu, en el Sermó que predicà el dia 25 d’abril de 1413, a la plaça de la Seu de València: baldament ésser Sant Jordi d’una bellesa extraordinària,“talment semblava Sant Miquel devallat del cel”, no tenia gens de supèrbia: “Si algun cavaller ha fet un bon colp, com va per la ciutat, no cap en els carrers”. Sant Jordi tanmateix “jamés no entrà en batalla que no hagués victòria”.’

Mossèn Vicent Sorribes, en la introducció a la festa de Sant Jordi del seu ‘Eucologi’, també remarca així la protecció del cavaller: ‘Monsenyor Sant Jordi, en entrar en una ciutat per força emparava les dones i manava sots pena de mort que ningú no les tocàs; elles s’acostaven al Sant dient-li Senyor, “sigam guardades sots vostra guarda”. Finalment ens conta la fi del Sant amb estes paraules: “E Dacià féu portar falles de foc, cremanven-lo e ell deia: Senyor, ajuda’m, i pregava al Senyor Jesucrist que volgués ajudar els cavallers que en armes justes l’invocaren”.’

Que Sant Jordi, antic patró del Regne de València, que com diu l’oració col·lecta de la festa, ‘va ser imitador’ de la passió del Crist, siga ‘també protector de la nostra debilitat’ i de tots els qui lluiten per la llibertat dels hòmens i dels Pobles.

josep miquel bausset

opinió