Fins quan sentenciareu contra justícia i afavorireu la causa dels culpables? (VILAWEB/ONTINYENT, 14/03/2017)

És així com el psalm 81 ens recorda la perversitat que suposa jutjar sense justícia, és a dir, sense equitat ni sentit comú. Afavorir la causa dels culpables és precisament afavorir la injustícia.

He recordat aquest psalm quan he vist que la Justícia no és igual per a tothom. I quan he vist també com en un judici es recorda als imputats el dret que tenen a mentir.

Per què la Justícia no és igual per a tothom? El cas més recent ha estat la condemna a presó de la Sra. Milagrosa Martínez, ex-batlessa, ex-consellera i ex-presidenta de les Corts Valencianes. Com que la Sra. Martínez ha pogut pagar la fiança de 15.000 euros, ha evitat entrar a la presó. Això vol dir que aquells que no tenen els diners per a la fiança, han d’entrar a la garjola. És just això? No és un escàndol que de dues persones, condemnades a presó per la mateixa condemna, una siga empresonada perquè no té diners i l’altra no, pel fet que pot pagar la fiança? La Justícia no ha de ser igual per a tothom, independentment de la situació econòmica de cadascú? O la Justícia fa accepció de persones segons els diners?

L’altre cas que m’escandalitza és quan es recorda als imputats el dret que tenen de mentir. No ho acabe d’entendre. Una societat basada en la mentida és per si una societat corrupta. Una societat sense ètica. Però aquesta manca d’ètica encara és més escandalosa quan es dóna en la Justícia que empara el dret a la mentida.

Quan demanem que la veritat siga la nostra manera d’obrar i quan els pares o els mestres formen en la veritat els fills o els alumnes, és un contrasentit que després, en un judici, s’haja de recordar als encausats el dret que tenen de mentir. Això vol dir que alguna cosa no va bé en el nostre sistema judicial, ni en la nostra societat, quan la Justícia empara i defensa la mentida dels imputats.

No és només el psalm 81 que ens recorda la perversitat d’afavorir la causa dels culpables. El psalm 14 lloa l’home que ‘viu honradament i practica la justícia’ i que ‘diu la veritat tal com la pensa’ (Ps 14:2). També el psalm 44 elogia aquell qui viu per ‘defensar la veritat i la justícia dels indigents’ (Ps 44:5). Encara, el psalm 50 lloa Déu que estima ‘la veritat al fons del cor’ (Ps 50:8).

Un altre llibre de la Bíblia que defensa la veritat és l’Eclesiàstic, quan al capítol 4 demana no contradir la veritat: ‘No contradigues la veritat’ (Ecli 4:25) i lluitar per ella: ‘lluita fins a la mort per la veritat’ (Ecli 4:28). Un altre verset d’aquest mateix llibre lloa de nou la veritat: ‘Els ocells s’ajunten amb els seus semblants, la veritat retorna a aquells qui la practiquen’ (Ecli 27:9). També l’Evangeli de Sant Joan presenta la veritat com a model del comportament del deixeble de Jesús: ‘Qui practica la veritat va cap a la llum perquè es manifesten les seus obres’ (Jo 3:21). Però el text que haurien de recordar els jutges i els magistrats, i tots nosaltres, és un verset de la carta de Sant Pau als cristians efesis, quan els recomana que estiguen ‘cenyits amb la veritat, revestits amb la justícia’ (Ef 6:14).

Segurament, encara caldria recordar als membres de la judicatura aquelles paraules de Jesús: ‘la veritat vos farà lliures’ (Jo 8:). I també que la imatge de la Justícia té els ulls embenats, per tal que els veredictes i les condemnes siguen iguals per a tothom, independentment de si l’acusat té diners o no en té.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

josep miquel bausset

Dos anys d'inhabilitació per posar urnes al carrer (La Veu del País Valencià, 15/03/2017)

És vergonyós que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya haja condemnat l’expresident Artur Mas a 2 anys d’inhabilitació, per haver permès la consulta del 9 de novembre. La condemna, de 21 mesos per a la vicepresidenta Joana Ortega i de 18 a la consellera Irene Rigau, no ha estat (com podríem esperar en un estat democràtic) per impedir que la gent votara, com va passar durant la dictadura, sinó per posar les urnes a disposició de la ciutadania.

Així és com funciona la Justícia espanyola. Votar no pot ser mai un delicte i exercir el dret a  opinar no pot ser un motiu per una condemna d’inhabilitació.

Per això fins que la Justícia no reconega que el dret a defendre les pròpies idees i a elegir lliurement un camí per a Catalunya, és això, un dret, viurem en una democràcia de baixa intensitat.

Quan hem vist sentències, com a mínim curioses, com les dels Sr. Urdangarín o la del Sr. Rato, la sentència que condemna l’expresident Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau és una vergonya.

Fins quan serà un delicte permetre que els ciutadans puguen expressar les seues idees? Fins quan seran inhabilitats alguns polítics per donar veu a la ciutadania?

Per altra part, la suspensió del canvi dels noms franquistes de 46 carrers d’Alacant que ha dictat el jutjat contenciós administratiu número 4 d’aquesta ciutat, a petició del PP, demostra també el nivell democràtic de la Justícia. Per això, per acabar-ho d’arrodonir, propose que en compte dels noms que han tret, dediquen els carrers als Sr. Carlos Fabra, Rafael Blasco, Francisco Correa, José Luis Olivas o Milagrosa Martínez.
      
Davant la Justícia que anul·la un acord democràtic de l’Ajuntament d’Alacant i la inhabilitació del Sr. Mas i de les Sres. Ortega i Rigau, no puc si no recordar el que diu el llibre dels Proverbis: “Per a rebre una disciplina saludable, justícia, equitat i rectitud” (Pr 1:3) i també l’Eclesiàstic: “La justícia guarda l’home de conducta íntegra” (Ecli 13:6).

Rebre, acollir, consolar i integrar (La Veu del País Valencià, 10/03/2017)

Una vegada més el papa Francesc ens ha mostrat el camí pel que fa a trobar una solució, o si més no a pal·liar el drama dels refugiats. En una entrevista a la revista de Càritas de Milà, i abans del seu viatge a aquesta ciutat el pròxim 25 de març, Francesc reconeix la nostra culpabilitat en la gestió d’aquest drama. “Tots som culpables” d’aquesta crisi, ens ha recordat el papa, una crisi que afecta tants i tants hòmens, dones i xiquets que fugen de l’horror de la guerra i que en arribar a Europa són internats en camps de refugiats. Cal no oblidar que en aquest èxode massiu, aquestes persones tenen dret a emigrar i a ser acollits i ajudats. Així ho defensa el llibre del Deuteronomi quan afirma: “vosaltres heu d’estimar els forasters, perquè també vosaltres fóreu forasters al país d’Egipte” (Dt 10:19).

El papa, en assumir aquesta culpa col·lectiva, ens recorda els anys que Europa ha espoliat aquests països des d’on ixen els refugiats, ja que “explotem les seues terres, però no fem cap inversió perquè ells puguen beneficiar-se”. Durant segles els governs europeus, moguts per l’ambició desmesurada i el menyspreu als pobles indígenes, han empobrit els països d’Amèrica, d’Àfrica i de l’Àsia.
 

_{El papa amb alguns immigrants}

Per això el papa, per fer-nos comprendre la necessitat d’acollir aquests germans nostres, ens encoratja a posar-nos en la pell d’aquestes persones que han de deixar el propi país, no per gust sinó per necessitat. El papa ens demana “posar-nos en les sabates de l’altre”, en les sabates, o en la pell d’aquells són “esclaus del nostre egoisme”. Són aquests hòmens, dones i infants, “poble dels invisibles, de persones sense llar”, que estan demanant un acolliment digne. Posar-se en les sabates dels altres, com ens demana el papa, “significa comprendre, entendre, els moments i les situacions difícils” que viuen aquestes persones. Posar-se en les sabates dels altres significa també “servei, humilitat, generositat”. És tracta de fer possible un moviment d’empatia per escoltar i per entendre l’altre. Com ens diu el papa, “entendre significa posar-se en les sabates de l’altre”, perquè no passe allò que sol passar sovint: “Sí, m’ha escoltat però no m’ha entès”.

Però l’anomenat primer món, encegat pel benestar, la indiferència i el confort, com ens recorda el papa, “prefereix ocupar-se dels seus problemes i no vore el sofriment dels altres”. Es tracta, com ens diu Francesc, de mirar els sense sostre com a persones, no com a gossos. Perquè ells se n’adonen d’aquesta forma diferent de mirar-los. Per això, donar diners sense mirar els ulls d’aquells a qui hem fet almoina, no és un gest cristià.
 

_Barreres

Cal que els refugiats se senten integrats, cosa que significa “entrar en la vida del país, respectar la legislació i la cultura, però també respectar la pròpia cultura”.

No ha estat només la veu del papa la que ha ressonat en contra de les polítiques migratòries de Trump i també de Rajoy. El cardenal Jean Louis Tauran, President del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós ha afirmat que “quan tanquem les portes afavorim l’extremisme”. I l’arquebisbe Blase Cupich, cardenal de Chicago, ha demanat als seus capellans que “no col·laboren amb els agents d’immigració dels EEUU sense una ordre judicial”. També la Conferència Episcopal Espanyola ha demanat al govern de Rajoy, l’obertura “de corredors humanitaris per als refugiats”, una mesura que cal posar en marxa per facilitar a aquestes persones una eixida digna al seu sofriment.
 

_{Forntera entre Mèxic i els EEUU}

Els polítics que tanquen les fronteres als refugiats, mentre estan ben obertes al tràfic d’armes i als diners bruts, haurien de recordar les paraules de Jesús: “Vaig ser foraster i no em vau acollir” (Mt 25:43). I encara, el llibre del Deuteronomi ens convida a ser sol·lícits i solidaris amb els qui ho passen malament: “Si hi ha algun pobre enmig teu, no tingues el cor dur, ni tanques la mà al germà pobre; al contrari, obri les mans i presta-li tant com en tinga necessitat. Mira de no deixar mals pensaments en el teu cor” (Dt 15:7-9).
 

    
_{L'església de Santa Anna de Barrcelona oberta a tothom}

 

Tarancon a Montserrat (La Veu del País Valencià, 07/03/1017

Cada any els monjos acostumem a començar la Quaresma amb uns dies d’exercicis espirituals que ens preparen en el camí cap a la Pasqua, la Festa de les festes. Guarde molt bon record d’alguns dels conferenciants que, de Dimecres de Cendra al dissabte següent, ens han dirigit els exercicis. Però la comunitat va quedar gratament impressionada amb les paraules i l’exemple del cardenal Tarancon, que del 7 al 10 de març de 1987, ara fa 30 anys, ens dirigí als monjos els exercicis espirituals. Cada dia al matí i a la vesprada, el cardenal Tarancon feia una reflexió a tota la comunitat reunida a la sala capitular. També era particularment interessant la tertúlia que  després de sopar, i d’una manera més espontània i informal i en un clima de confiança recíproca, acostumàvem a tindre amb ell. Jo acostume a prendre unes notes de la reflexions, com també de la conversa que tenim després del sopar. Desgraciadament les cintes de magnetofòniques d’aquells exercicis es van perdre en les inundacions que va patir el monestir, degut a les fortes pluges del dia 10 de juny de l’any 2000.

A part de les reflexions espirituals, la tertúlia amb ell després del sopar va ser particularment agradable i molt interessant. I són les converses de la nit les que ara vull compartir en aquest article.

Tarancon va comentar el seu pas pel seminari de Tortosa, i la descoberta de la literatura catalana. També comentà la seua ordenació presbiteral i el seu pas per Vinaròs i per Vila-real i el seu nomenament com a bisbe de Solsona, on va escriure la polèmica i explosiva pastoral: “El nostre pa de cada dia”, on va denunciar l’estraperlo i la fam que patia la gent. També ens explicà la seua implicació, com a bisbe de Solsona, en la defensa de la llengua catalana. Ell mateix, pel fet de ser valencià, ens comentava que mai no s’havia sentit foraster ni estrany a Catalunya.
 

_{La llengua dels valencians}

Pel que fa a la pastoral, “El nostre pa de cada dia”, el cardenal ens comentà les gestions que havia fet per tal de solucionar el problema de la fam que flagel·lava la seua diòcesi: “totes les portes on anava se’m tancaven”. Davant les dificultats que va trobar, “em vaig vore en l’obligació de parlar clar, per denunciar la injustícia que patien els meus diocesans”. La valentia de les paraules de denúncia del bisbe Tarancon li van costar un cert “exili”, ja que durant 18 anys va ser bisbe de Solsona. Per això quan li preguntaven al nunci per què Tarancon estava tants anys a Solsona, el nunci responia: “Mientras el gobierno no digiera el pan, el obispo Tarancon no saldrá de Solsona”. De tota manera, el cardenal ens confessà que ell sempre es va trobar molt a gust en aquest bisbat. De tal manera estava arrelat a la diòcesi, que no va dubtar ni un instant en protegir L’Infantil, la primera revista íntegrament en català. Posant-la sota la seua protecció, evitava problemes de controls i de censura per part de les autoritats franquistes.

Ens referí també la defensa que va fer d’un rector de Cervera, amonestat per l’autoritat governativa pel fet de predicar en català. Tarancon era un home més de fets que de paraules. Per això, per recolzar l’actuació del seu rector: “vaig anar a Cervera, i a l’església  vaig predicar en català”. La sensibilitat i el seny del bisbe Tarancon,  la seua proximitat i el seu bon tracte, van fer que molt prompte es guanyara la simpatia i l’estimació dels seus diocesans.

_{Tarancon recolzà  el dictamen de la Academia de la Lengua sobre la unitat del català}

El cardenal Tarancon ens parlà apassionadament del Concili Vaticà II. Com la majoria dels bisbes convocats, Tarancon veia el Concili amb preocupació, “com una cosa desconeguda”. Però el cardenal ens comentà que molt prompte es va sentir il·lusionat per aquella assemblea ecumènica que venia a “renovar i a enfortir l’Església”. Tarancon  parlava amb admiració, respecte i estimació del papa Pau VIè, “el meu papa”, com repetí diverses vegades.

A partir del Vaticà II, Tarancon va “apostar” decididament, per la renovació i l’aggiornamento de l’Església, enfront d’aquells altres bisbes que encara estaven lligats al nacionalcatolicisme. Foren molt interessants els detalls que donà de l’Assemblea Conjunta de bisbes i capellans, el 1971, així com els problemes que tingué amb el govern per l’Assemblea de Vallecas, el març de l’any 1975, que Tarancon va defensar, malgrat l’oposició del Règim.  En tot moment el cardenal va saber mantindre la seua independència davant les pressions que va rebre de les autoritats franquistes, obsessionades per controlar i manipular l’Església. I encara que Tarancon va lluitar fins al final per l’Assemblea de Vallecas, el govern, amb un gest despòtic, va acabar per prohibir-la.

La quarta nit va ser la més interessant, pel fet que el cardenal va tractar temes tan importants com el cas Añoveros i el seu paper durant la transició espanyola. Del cas Añoveros, el cardenal Tarancon ens digué que ell “no podia tolerar de cap de les maneres que el govern expulsara d’Espanya el bisbe Antonio Añoveros”, pel fet que en una homilia va defendre el dret d’usar la llengua basca. Tarancon va fer innombrables gestions (portà a la butxaca el decret d’excomunió de Franco si expulsaven Añoveros) per evitar la gravetat que suposava l’exili del bisbe de Bilbao. I va ser així com el cardenal Tarancon, home de concòrdia, de diàleg i de pau, va aconseguir que el bisbe Añoveros no deixara la seua diòcesi. Amb tot, la ultradreta no li podia perdonar a Tarancon la llibertat i la independència que el cardenal tenia respecte el govern. Tarancon mai no es va deixar manipular. La seua llibertat, fruit de la seua fidelitat a l’Evangeli, no podia vore’s encadenada pel franquisme. El Règim no va poder emmudir la veu lliure del cardenal. Per això mateix va ser víctima dels atacs més ferotges i més irracionals de l’extrema dreta. Una extrema dreta beneïda i recolzada pel govern. Tarancon ens contava aquella nit el seu sofriment en vore’s insultat i “condemnat” al “paredón”.  “Jo vaig voler presidir el soterrar de Carrero Blanco, encara que m’ho van desaconsellar”. El cardenal ens deia que només eren uns pocs els qui l’insultaven, “però els seus crits anaven seguint-me, sense que la policia fera res per evitar-ho”.

La tristesa del cardenal en recordar aquests fets va desaparèixer ràpidament en comentar la seua homilia a l’església dels Jerònims de Madrid, en la entronització del rei Joan Carles, el 27 de novembre de 1975. El cardenal en aquella conversa amb els monjos, va reconèixer com a propi aquell  text: “l’homilia era meua”. És així com Tarancon, per mitjà d’aquella homilia, obria una nova manera de fer pel que feia a les relacions entre l’Església i l’Estat. Aquella homilia significava, com s’ha dit tantes vegades, el final del nacionalcatolicisme. Tarancon parlava de llibertat, de justícia, de pau, unes realitats absents de l’Estat Espanyol durant quaranta anys !

_{Miscel·lània Tarancón}

Preguntat aquella nit pel tema del valencià i català, Tarancon no va poder ser més clar. Ens digué que ell, en anar a Solsona, “entenia als meus diocesans, i ells m’entenien a mi, sense que fera falta un diccionari. Ja no cal dir res més”. De fet, el cardenal ens comentà la “irracionalitat que hi havia en aquells que volien separar i dividir una mateixa llengua”. Tarancon ens recordà que el 30 de juny de 1975, i per mitjà d’una nota seua, s’adherí al document dels acadèmics de la Real Academia de la Lengua, on recolzaven la unitat de la llengua “que parlem valencians, catalans i mallorquins”.

Els seus comentaris sobre la Conferència Episcopal Espanyola, els nuncis i l’actualitat de l’Església en aquell moment, van ser molt interessants. Finalment parlava amb especial afecte de Borriana: “Hauríeu de vore la ciutat, envoltada de tarongers, i presidida pel campanar de l’església del Salvador, on em van batejar i on em van consagrar bisbe”.

Encara hui, tots els monjos guardem en el cor el pas de Tarancon per Montserrat en aquells dies d’exercicis. Un home lliure, valent, fidel a la veu de Déu, obert al vent de l’Esperit. Un home de cor bo, obstinat per la reconciliació, pel diàleg i per la pau. Un home que va afavorir  la renovació de l’Església i l’obertura al món modern. Tarancon va ser un home de Déu, apassionat per l’Evangeli i pels hòmens, als quals va servir amb generositat i abnegació.

Diumenge primer de Quaresma (LEVANTE-EMV, 05/03/2017)

Durant quaranta dies els cristians fem camí cap a la Pasqua, la festa de les festes. És per mitjà de la Quaresma que obrim la porta del nostre cor a Déu i als germans, per tal de descobrir que tota persona és un do, com ens recorda el papa en el seu missatge quaresmal. Per això els quaranta dies de la Quaresma és aquest temps favorable de renovació i d´aprofundiment en la fe. Són també quaranta dies per créixer, personal i comunitàriament, en l´esperança i així arribar a la Pasqua. La Quaresma és un temps per renovar el trobament amb Déu, per mitjà de la seua paraula i dels sagraments i també del trobament amb el germà. És un temps per créixer en l´amor i per descobrir el pas del Senyor en la nostra vida i en la vida dels altres. La Quaresma és una aventura en la qual Déu ens sorprèn amb la seua misericòrdia, una misericòrdia que cura la nostra misèria i la nostra tristesa. És un temps també per redescobrir i aprofundir l´esperança en un món tan desesperançat. És un temps per reconciliar-nos i per mirar els altres amb el cor, amb una mirada que conforte i done pau, per transmetre així comprensió i tendresa.

En aquest primer diumenge de Quaresma la litúrgia ens presenta el combat contra el mal. Ja en la primera lectura, del llibre del Gènesi (Gn 2:7-9;3:1-7a), la Paraula de Déu ens presenta la lluita contra el maligne i contra el pecat. Voler ser com Déu, ocupar el lloc de Déu, és la gran temptació del nostre temps i de sempre. I per això cal que el cristià siga ben conscient que la seua vida és una milícia i una lluita contra l´egoisme i contra tot allò que ens deshumanitza. Si Sant Benet presenta la vida monàstica com un combat del monjo contra el mal, també és així, un combat contra el pecat, la vida del cristià. Jesús, com ho veiem en l´Evangeli d´aquest diumenge, va lluitar contra la temptació del maligne (Mt 4:1-11). I per això el Mestre ens encoratja a no deixar-nos vèncer pel mal, sinó a combatre el mal amb la pregària, la sobrietat de vida i l´ajuda als altres, per tal de no quedar presoners del pecat.

El papa Francesc proposa a la nostra reflexió diverses actituds en relació a Déu, al proïsme i a nosaltres mateixos, per aprendre a lluitar contra l´egoisme i la mentida. Entre d´altres, el papa ens demana lluitar contra la por a manifestar-nos creients o contra l´instint de manipular Déu. El papa també ens demana lluitar per no calumniar, ni fer judicis gratuïts, per no ser envejosos ni lladres, per saber perdonar i per evitar la venjança i la rancúnia.

En aquest primer diumenge de Quaresma Jesús es fa solidari del nostre combat contra el mal. Per això cal estar ben atents per no caure en les urpes del maligne i per tindre ben atentes les oïdes al crit i a la lluita dels qui són més dèbils, per romandre al seu costat. Aquest diumenge ens convida a sentir com a propi el sofriment del germà i a ser la veu dels humils, per tal de denunciar la injustícia i la maldat que fereixen el nostre món. I també per escoltar els altres amb sol·licitud i amb un cor acollidor. La lluita contra el mal ens ajuda a fer de l´Església i del món, un espai de serenor i de pau, de curació i harmonia amb la natura, amb els altres i amb un mateix.

La Quaresma ens convida a esvair tibantors, tristeses i conflictes, i a estar al costat d´aquells que tenen el cor ple de buidor i de ferides, per encoratjar-los i animar-los a trobar camins d´esperança. La Quaresma ens ajuda a donar més importància a la humilitat assumida que a l´orgull ferit, per així encaminar-nos cap a la Pasqua, que és el triomf de la vida per damunt de la mort.

El sr. Bellver i el Tribunal Constiotucional (VILAWEB/ONTINYENT, 05/03/2017)

Un amic m’ha passat l’enllaç de la intervenció del sr. Jorge Bellver en la comissió que va fer l’examen d’idoneïtat a la sra. Empar Marco. Una vegada més, el sr. Bellver ha tret el tema de la filologia catalana per retraure a la sra. Marco la seua idoneïtat (o no) com a nova directora de RTVV.

El PP demana, una vegada i una altra, que els polítics (i pense en el Govern de Catalunya) respecten les decisions del Tribunal Constitucional (TC), i per això ell i tot el seu partit s’escandalitzen quan algú les desobeeix, o bé quan algú no acata les sentències d’aquest tribunal. Segurament el sr. Bellver no recorda (o sí!) les vegades que el Govern Valencià, presidit pel sr. Camps, va desobeir reiteradament el Constitucional, tot i que el PP demane als altres eixe respecte que ells no tenen.

Amb la seua pregunta sobre la llicenciatura en filologia catalana de la sra. Marco, el sr. Bellver està qüestionant el TC, que ja va reconèixer l’homologació dels títols de català, afirmant així la unitat de la nostra llengua. Perquè han estat vint-i-una les sentències del Tribunal Superior de Justícia, tres del Tribunal Suprem i una del Constitucional, pel que fa a la unitat de la nostra llengua, les que el Govern de Camps va desobeir, amb  els reiterats recursos de la Conselleria d’Educació, i amb el conseller insubmís, Alejandro Font de Mora.

 

Si el TC va reconèixer la titulació de Filologia Catalana en la convocatòria de les oposicions per accedir al cos docent, com és que el sr. Bellver, una vegada més, posa en qüestió el TC? Si el tema de la filologia catalana és un cas tancat, ja que les sentències de la Justícia així ho han determinat, per què el sr. Bellver torna de nou a qüestionar aquest tema? Seria greu que el sr. Bellver desobeira el TC, negant o posant en qüestió la unitat de la nostra llengua, un afer reconegut d’una manera clara per aquest tribunal. I per la ponència del seu partit!

No crec que el sr. Bellver afirme que hi ha una filologia nord-americana als EUA o bé una filologia colombiana a Colòmbia. I amb tot, nega la unitat de la nostra llengua per raons electoralistes.
Perquè isca de dubtes, pel que fa a la unitat de la nostra llengua, jo recomanaria al sr. Bellver que anara a passar uns dies a Bellver de Cerdanya, perquè el contacte amb els veïns d’aquesta vila el convenceren d’allò que el TC i el seu partit han dictaminat sense cap dubte: que la llengua que parlem a Bellver i a Montaverner, és la mateixa.

Ara, no hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure. I pitjor sord que qui no hi vol sentir. Amb tot, el sr. Bellver hauria de recordar que Jesús de Natzaret ens digué que ‘la veritat vos farà lliures’. No la mentida, ni tampoc la manipulació.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

josep miquel bausset

El Déu de la llibertat i el cristianisme (La Veu del País Valencià, 03/03/2017)

De tant en tant s’ha afirma que l’Església ha estat una desgràcia per al nostre món i que el cristianisme ha tingut també una influència nefasta. Han hagut filòsofs, científics i pensadors que han negat la validesa i la necessitat de l’Església (i del cristianisme) degut, en bona part, als despropòsits i bestieses que els mateixos cristians hem fet al llarg de la història: inquisicions, pederàstia, el cas Galileu....La campanya sobre l’existència o la no existència de Déu i sobre la utilitat o no del cristianisme, present als carrers fa uns anys per mitjà dels anuncis als autobusos a Londres, Barcelona, Madrid, amb el seu eslògan, “Probablement Déu no existeix”, també ha posat el dit a la nafra sobre aquest tema.

Certament que,  tal i com ha dit el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, “els cristians no creiem en un Déu sense entranyes, que condemna sense misericòrdia”. Nosaltres no creiem en un Déu que espia o trau la llibertat de l’home. El Déu de Jesús que l’Església anuncia, és un Déu que és Pare de tendresa, de consol, de llibertat i d’esperança.

El Déu en qui creiem no és un Déu “opiaci”, que ens abstreu de la realitat o que aliena la nostra consciència i per això no creiem que la religió siga l’opi del poble. Al contrari, el Déu dels cristians és un Déu que ens desvetlla per tal de viure compromesos en la lluita a favor de la justícia, de l’alliberament  i de la dignitat dels hòmens i de les dones, i dels pobles. El Déu en qui creiem els cristians no és un Déu que ens embena els ulls  i ens fa viure en la nebulosa, ni tampoc no és el Déu que anestesia la nostra consciència, sinó que és aquell que il·lumina el nostre cor i empeny  la  nostra solidaritat a favor dels més desvalguts. El Déu dels cristians no és el Déu de les prohibicions, de les amenaces, de la por. El Déu de Jesús és el Déu compassiu, que pateix i ens mou a la compassió (a patir amb els qui pateixen) i  ple de bondat, amic de la vida, que acull, que estima i que cura aquells que tenen el cor ple de  ferides.
 

_{L'església de Santa Anna de Barcelo oberta als sense sotre}

El Déu en el que creiem els cristians és el Déu del bisbe Òscar Romero, assassinat pels paramilitars del Salvador per la seua defensa dels pobres i dels desvalguts. És el Déu del bisbe Hélder Câmara, enfrontat a la dictadura brasilera i defensor de la llibertat i dels marginats de les faveles. És el Déu del bisbe Pere Casaldàliga, veu profètica de l’Església a favor dels desheretats i oprimits de la terra. És el Déu del pastor  Dietrich Bonhoeffer, empresonat  i assassinat pels nazis pel seu compromís cívic i cristià. És el Déu  de Samuel Ruiz, bisbe emèrit  de Chiapas, ànima dels acords de pau entre la guerrilla zapatista i el govern mexicà i  defensor dels drets dels indígenes. És el Déu de José Luis Azcona, bisbe de Marajó, al Brasil, amenaçat de mort per  la seua defensa dels Drets Humans i per la crítica a les màfies que trafiquen amb dones i amb xiquets per explotar-los sexualment. És el Déu del bisbe auxiliar de Buenos Aires, Enrique Eguía Seguí, que ha denunciat amb valentia la corrupció que existeix a l’Argentina.  És el Déu del bisbe Añoveros i del cardenal Tarancon, que van saber enfrontar-se a la dictadura franquista i acabar amb el nacionalcatolicisme. És el Déu del capellà de Xàbia Antoni Llidó, assassinat pel règim dictatorial de Pinochet pel seu compromís amb els pobres de Xile. És el Déu del P. Ángel García, president dels Missatgers de la Pau, que l’endemà del terratrèmol d’Haití se’n va anar a aquell país amb un carregament d’ajuda solidària. És el Déu del cardenal Reinhard Marx, que defensa una economia amb ètica. És el Déu del papa Francesc, que ha denunciat la vergonya que suposa que Europa mire cap a una altra banda davant el drama dels refugiats. És el Déu del bisbe Santiago Agrelo, que ha alçat la seua veu pel tracte que reben els immigrants i ha denunciat la immoralitat de l’exministre Fernández Díaz per l’acció de la policia a Ceuta i a Melilla. És el Déu dels qui estan compromesos amb Càritas o amb Mans Unides. És el Déu que demana el respecte a la llibertat, com ha fet Montserrat en els anys de dictadura en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes, a diferència d’aquells que han proclamat la unitat d’Espanya com a “bien moral”. O és el Déu de la Comunitat de Sant Egidi que a Itàlia ha rebut més refugiats que 15 estats de la UE. És el Déu de tants i tants laics cristians, capellans i religioses que acullen els malalts de sida, drogoaddictes, o gent que viu al carrer sense mitjans de subsistència. Per això l’Església ha de ser, sobretot, el conjunt d’hòmens i de dones que treballen per la pau, per la justícia, per la defensa dels Drets humans i dels més desvalguts, i per l’alliberament dels pobles oprimits.
 

_{Una església de portes obertes}

Sovint, els cristians  no sempre transparentem  ni donem a conèixer el veritable rostre de Déu! Desgraciadament, moltes vegades, els cristians, amb la nostra vida, amb els nostres actes o les nostres paraules, prostituïm i amaguem l’autèntica imatge de Déu, i presentem un ídol que no és el Déu de Jesús, el Déu Abbà, Pare de tendresa, de llibertat, de consol i de misericòrdia. Tots els cristians hauríem d’aprendre a ser un reflex, en l’Església i en el món, de  l’amabilitat i  la bondat d’un Déu que estima els hòmens i les dones amb passió. I l’Església hauria de saber transmetre, amb delicadesa, llibertat i  respecte, sense crispacions ni imposicions, la imatge d’un Déu  que en paraules del teòleg José Antonio Pagola no és un  “Déu vigilant de la Llei, atent a les ofenses, que castiga cadascú com es mereix i no concedeix el seu perdó,  si abans no s’han complert escrupolosament unes condicions”.  Aquest no és el Déu dels cristians. “Quan  Déu és captat (i d’això en tenim molta culpa els cristians) com un poder absolut que governa i s’imposa per la força de la seva Llei, emergeix una religió (que no és la nostra) rígida pel rigor, els mèrits i els càstigs. Déu no aterreix pel seu poder i la seua grandesa, sinó que sedueix per la seua bondat i proximitat”.
 

_{El bisbe Santiago Agrelo}

 I és que el nostre Déu allibera de pors generades per un mal concepte de  religió, fa créixer la llibertat, no la servitud i  ens encoratja a l’amor i al perdó , no al ressentiment ni a la venjança. El Déu dels cristians ens urgeix a humanitzar el nostre món, a alliberar les consciències i a traure les càrregues feixugues que xafen els més dèbils. Per això la nostra fe ha de fer impossible la confrontació entre Déu i l’home. Com deia el professor Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, “pensar en un Déu policia, en un Déu enemic de la vida, és una aberració”. La preocupació del nostre Déu és la d’alliberar-nos de tot el que ens deshumanitza i ens fa patir. I és que el Déu de Jesús no ve a destruir  les persones, sinó el mal que està a l’arrel de tot i envileix  la vida. Desgraciadament no és la fe la que posa en qüestió la credibilitat de l’Església, sinó l’actuació dels cristians que amaguem, desfigurem o prostituïm el missatge d’alliberament de l’Evangeli.

Com deia el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, “alguns creuen que Déu i la persona humana són incompatibles i per això arriben a negar Déu. Com si Déu anul·lara la llibertat humana, opromira la consciència i empetitira la personalitat del creient”. I continuava el P. Josep  Mª Soler: “Déu no és enemic de l’home i per això no té cap sentit contraposar el Creador a la criatura”.
 

_{La Comuntat de Sant Egidi acull més refugiats que 15 països de la UE}

En un fòrum sobre Religió i pau, el teòleg Leonardo Boff li va preguntar al Dalai Lama: “Quina és la millor religió?”. El Dalai Lama, somrient, li respongué: “Aquella que et fa millor”. Boff continuà: “I què és allò que em fa millor?”. El Dalai Lama li digué: “Allò que et fa més sensible, més compassiu, més humà, més responsable”. Si la nostra Església no ens ajuda a ser així, sí que no tindrà cap sentit la seua existència.

Vicent Ferrer mort fa uns anys a Anantapur deia: “Déu és al cor del món”. Tant de bo que els cristians sapiguem oferir a la nostra societat la imatge d’un Déu Pare de tots, que estima i ens ensenya a estimar, que perdona i ens urgeix a perdonar. I tant de bo que els cristians, amb les nostres paraules i els nostres actes, sapiguem fer de l’Església una mare que estima i una llar que acull tothom i no una madrastra que renya, condemna i exclou aquells que se li acosten o una presó que esclavitza i anul·la la llibertat dels hòmens.

Com diu un proverbi, “fa més soroll un arbre que cau, que un bosc que creix”. Per això  algunes declaracions o actuacions pèssimes dels cristians, han fet més soroll per desprestigiar l’Església, que l’actuació de tants i tants cristians que, en silenci, treballen per la dignitat de les persones i per la lluita contra la pobresa i a favor de la pau.

El Déu dels cristians és el Déu que està al costat dels oprimits i que ens encoratja a denunciar la injustícia dels opressors. És el Déu que denuncia la mentida, el suborn i l’abús de poder que sempre aixafa els més dèbils. Si els cristians no mostrem aquest Déu, estem falsificant i prostituint la nostra fe, i estem fent una caricatura del Déu que derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Perquè el nostre Déu és el Déu dels oprimits, no el Déu dels opressors.