El bisbe Josep Vila Martínez (VILAWEB/ONTINYENT, 23/10/2016)

L’Església del País Valencià, des de fa segles i amb honroses excepcions, ha marginat i menyspreat la nostra llengua. Bisbes, preveres i religioses han utilitzat sempre el castellà com a llengua de culte i d’evangelització, com si el valencià no existira. Un dels màxims exponents d’aquesta espanyolització va ser el bisbe Josep Vila, de qui  enguany es compleixen 150 anys del seu naixement. Vila Martínez va ser un bisbe valencià, furibund espanyolista, enviat a Girona per tal d’acabar amb el català.

Va ser a Girona on el bisbe Vila, un personatge d’actituds concordants amb el Règim dictatorial de Primo de Rivera, va complaure els sectors més conservadors del catolicisme gironí. Per això el seu espanyolisme convertí aquest bisbe en un fidel executor dels principis anticatalanistes de Primo de Rivera. Així, per exemple, quan a finals de 1927 s’edità el Catecisme de la Doctrina Cristiana en castellà (amb un pròleg del mateix bisbe), Vila argumentà la necessitat d’utilitzar amb prioritat la llengua castellana, en atenció als xiquets que desconeixien el català: ‘Prefieran usar el texto castellano para mejor familiarizarse con el lenguaje oficial’ encara que ‘sin mengua del regional que en familia han de seguir usando’. Com ara!

Josep Vila Martínez, nascut a Benavites el 1866, es doctorà en teologia i dret canònic i fou ordenat prevere el 1889. Vila va ser professor del seminari de València, canonge doctoral i vice-canceller de la Universitat Pontifícia de València. Ve ser preconitzat bisbe de Girona el 14 de desembre de 1925, on va fer la seua entrada el 21 de març de l’any següent, substituint així el bisbe Llompart, qui va ser traslladat de Girona a Mallorca. El bisbe Josep Vila morí a València l’1 de setembre de 1932 i fou un fidel executor dels principis anticatalanistes de Primo de Rivera.

Va ser pel seu tarannà conservador i espanyolista, que les Juntas Ciudadanas creades pel Règim a cada capital de província per vetlar per la moralitat pública, mostraren el seu suport a la tasca espanyolitzadora de Vila Martínez. Així la Junta de Girona, en la reunió del 31 de desembre de1927, acordà ‘Hacer constar la satisfacción con que la Junta ha llegado al convencimiento de que el Sr. Obispo, con el decidido patriotismo que inspira todos sus actos, procura sin descanso, y dentro de los medios con que su elevado sacerdocio cuenta, que los sermones y la propaganda religiosa se efectúe en castellano’.

Josep Vila fou posat a Girona per l’interès de la dictadura de Primo de Rivera per acabar amb el catalanisme i expandir la castellanització de la diòcesi. De fet, eren uns quants els bisbes no catalans que, abans o durant la dictadura, es posaren a Catalunya amb aquesta idea, com el bisbe Reig a Barcelona, Muñoz a Vic, Rocamora i Bilbao a Tortosa o Vila a Girona. Per això mossèn Lluís Carreras (estret col·laborador del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer), escrivia que ‘en los últimos quince años, diversos obispos, servidores del Gobierno, han hecho cuanto han podido para aminorar el uso del catalán en la predicación y en la enseñanza del Catecismo, con escándalo de los fieles, disminución de eficacia espiritual y resistencia pasiva del clero’.

A causa del seu anticatalanisme, durant la República, el 3 d’octubre de 1931, el setmanari catalanista de Girona Reflex definí el bisbe Vila com ‘un funcionari al servei del Règim, lacai de les institucions caducades i encegat de totes les dèries anticatalanistes’.

josep miquel bausset

 

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

Com ha de ser de gran el cementeri de Lampedusa? (VILAWEB/ONTINYENT, 20/10/2016)

Aquesta era la pregunta que la sra. Giuseppina Nicoli, batlessa de Lampedusa, feia a les institucions europees. I és que només en aquest any han arribat a aquesta illa de menys de sis mil habitants, prop de deu mil refugiats procedents de l’Àfrica i del Pròxim Orient. I l’any passat n’hi arribaren més de vint mil.
Aquesta xicoteta illa, que es troba més a prop d’Àfrica que de la península italiana, viu cada dia el drama dels refugiats. Només cal recordar el naufragi del 3 d’octubre de 2013, amb més de 360 víctimes mortals. Va ser per denunciar l’escàndol que va suposar la mort innocent d’aquestes persones, que la batlessa Nicoli va voler que en el funeral,  els 360 taüts foren ben visibles. Per això fa uns dies la batlessa es lamentava amargament pel fet que ‘el cementeri de Lampedusa no té més espai’. Per això, el dia 5, els 30 cadàvers rescatats no van poder ser enterrats a Lampedusa, els van portar a Sicília. Cal recordar, per altra part, que engany, a Sicília ja han arribat 140.000 refugiats.

Però quants morts hi ha hagut que no han estat trobats i que no han estat enterrats? Segons Giuseppina Nicoli, ‘al fons del mar hi deu haver 30.000 cadàvers, però segur que en són més’. Aquesta dona cada dia veu arribar a la costa de Lampedusa persones que busquen una vida millor, mentre Europa els tanca la porta i els cors.  I és que el drama d’aquests refugiats que fugen de la fam i de la guerra, davant la indiferència del món ‘civilitzat’, s’agreuja cada dia. A més del perill de travessar el Mediterrani en condicions inhumanes, el dolor d’aquests immigrants es veu augmentat pels diners que han de pagar a les màfies (entre 500 i 1.000 dòlars) que els transporten en barcasses més que insegures.

La batlessa Nicoli veu amb impotència la situació dels refugiats que ‘arriben en barques o embarcacions de goma que poden portar com a màxim 20 persones, però que van carregades amb 120 persones’. Per a Giuseppina Nicoli, com també per al papa Francesc, la solució a aquest drama és ‘canviar la política d’asil’, ja que ‘si una persona demana ajuda, ha de tindre el dret d’asil’.

Aquest problema l’han de solucionar els governs, que haurien ‘d’aturar la venda d’armes als països en guerra’, ja que com diu la batlessa de Lampedusa, ‘les guerres generen els pròfugs’. I pel contrari, el que passa és que els governs, també l’espanyol, sense cap mena d’escrúpols, fan de la venda d’armes (que són les causants de tantes morts) un negoci indecent i tacat de sang. Com diu Nicoli, també ‘ha d’acabar la depredació de les riqueses naturals d’aquells països’ que estem empobrint per l’avarícia del Primer Món. I és que ‘som nosaltres qui els hem empès a fugir, però alhora alcem murs perquè no vinguen’.

El problema de tot aquest drama radica, com diu Giuseppina Nicoli, en ‘un desenrotllament malalt, que té un nom: capitalisme’, tal i com també ha denunciat el papa Francesc. I mentrestant, què fa, o millor dit, què no fa la diplomàcia europea per solucionar aquest drama?

El papa Bergoglio que va anar a Lampedusa l’octubre de 2013 per mostrar la seua solidaritat amb els refugiats, ha denunciat unes quantes vegades la situació dels immigrats ‘morts en el mar per eixes barques que en lloc d’haver estat un camí d’esperança, ha estat un camí de mort’. Per això el papa ha demanat als governants i als legisladors i ‘a tota la comunitat internacional’, que facen el possible per ‘considerar la realitat de les persones forçosament desarrelades, amb iniciatives eficaces per defendre la dignitat d’aquestes persones i millorar la seua qualitat de vida’. És, precisament, per la valentia del papa en denunciar el drama dels refugiats, que la batlessa Nicoli l’ha definit com ‘un dels més grans i lúcids estadistes del nostre món’.
El govern del sr. Rajoy (que fins l’abril d’enguany havia acollit 18 refugiats!), insensible a aquest drama, està més preocupat a continuar assegurant els seus privilegis i la seua continuïtat en el govern de l’Estat, que a acollir la gent que pateix. I malgrat que el govern de la Generalitat del País Valencià està a punt per a rebre aquestes persones, el govern de Madrid continua ignorant el sofriment dels qui fugen de la mort, de la fam i de la guerra. Per això el govern del sr. Rajoy, amb ministres que es diuen catòlics, haurà de sentir la pregunta que Déu va fer a Caín després que matara Abel: ‘on és el teu germà?’ (Gn 4:9).

josep miquel bausset

 

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

"Podem ser cristians en la pròpia cultura" (LEVANTE-EMV, 0510/2016)

A les portes del 9 d´Octubre, data de naixement de l´Església del País Valencià, hem conegut unes importants declaracions del cardenal brasiler Claudio Hummes, un bisbe amb "olor d´ovella", i molt pròxim al papa Francesc, que defensa la necessitat que l´Església s´encarne en la cultura de cada poble.

En una entrevista recent a Ràdio Vaticana, el cardenal Hummes, president de la Comissió Episcopal per a l´Amazònia, defensà la importància de la inculturació de l´Església. Per això el cardenal Hummes comentava que a la diòcesi brasilera de Sâo Gabriel da Cachoeira, ja s´ha traduït el Nou Testament a tres o quatre llengües indígenes. I també ha començat a traduir-se un esquema de la missa en una de les llengües locals.
En aquesta entrevista, el cardenal Hummes reconeixia que el papa Francesc està d´acord amb les traduccions a les llengües indígenes, cosa que suposarà un canvi dràstic en l´Evangelització, ja que ara seran els missioners qui hauran d´aprendre les llengües locals, contràriament al que es feia fins ara, on els cristians indígenes del Brasil eren obligats a aprendre portuguès.

El cardenal Claudio Hummes (que al conclave li digué a Bergoglio en ser elegit bisbe de Roma: "No t´oblides dels pobres") ha reconegut el dret dels indígenes perquè l´Evangeli siga encarnat en la pròpia realitat. Per això al Brasil ja no serà necessari deixar de ser indígena per tal de ser cristià. Tot al contrari: els indígenes podran ser cristians en la pròpia cultura, sense haver de deixar la seua llengua.
Al País Valencià, els capellans (amb poques excepcions) continuen evangelitzant com si viviren a la diòcesi de Màlaga o a la de Salamanca. L´Església Valenciana que té com a missió servir l´Evangeli al nostre País, continua ignorant i menyspreant la llengua del nostre Poble! Els bisbes i els preveres valencians (amb honroses excepcions) continuen ignorant la Constitució Dogmàtica "Sacrosanctum Concilium" del Vaticà II pel que fa a la inculturació de l´Església.

És a tots els països (llevat del País Valencià) que l´Església ha assumint la llengua i la cultura dels pobles des de la Xina, a Zimbabwe, al Japó o a Alemanya. I és que com ha dit el papa Francesc en l´exhortació "El goig de l´Evangeli", l´Església "troba la manera que la Paraula s´encarne en una situació concreta" (E.G. 24). El papa, en aquest text, ens proposa "una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial, esdevinguen un camí adequat per a l´evangelització del món actual" (E.G. 27).

El papa ho expressa d´una manera molt clara en dir que el Poble de Déu "s´encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia". I també: "Cada poble en el seu esdevenir històric, desenrotlla la seua pròpia cultura amb legítima autonomia" (E.G.115). I: "En la inculturació, l´Església introdueix els pobles amb les seues cultures en la seua mateixa comunitat, perquè tota cultura proposa valors i formes positives" (E.G.116). I encara: "L´Església assumint els valors de les diverses cultures, esdevé la núvia que s´engalana amb les seues joies" (E.G. 116). I finalment, el papa ens diu: "En aquests dos mil·lennis de cristianisme, una innombrable quantitat de pobles han rebut la gràcia de la fe, l´han fet florir en la seua vida quotidiana i l´han transmès segons els seus modes culturals". (E.G.116).

Si cada poble té la seua cultura, ¿per què la cultura dels valencians no és reconeguda per l´Església? ¿Per què als valencians ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples? ¿Per què els nostres capellans continuen marginant la llengua del Poble que han de servir?

El papa Francesc, amb una actitud de valentia, ens convida "a abandonar el còmode criteri pastoral del "sempre s´ha fet així", i ens demana "ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l´estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats" (E.G. 33). I el papa recomana a cadascun dels bisbes, que "escolte tothom i no sols alguns que li acaricien les oïdes" (E.G. 31)

¿No és hora ja que al País Valencià l´Evangeli siga proclamat en la nostra llengua? ¿No és hora ja que els bisbes valencians, amb valentia i audàcia, aposten per la litúrgia en valencià, i promoguen la recuperació de la nostra llengua a l´Església?

Expulsió, exili i retorn dels jesuïtes del País Valencià (1767-1816) (VILAWEB/ONTINYENT, 18/10/2016)

Aquest és el títol de la tesi doctoral de Francesc-Joan Monjo i Dalmau, dirigida per la professora Inmaculada Fernández Arrillaga i defensada l’11 de febrer de 2016 al Saló de Graus de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alacant. Aquest important treball de recerca va obtindre la qualificació d’Excel·lent per unanimitat amb menció Cum Laude.

L’obra de Francesc Monjo, que opta al Premi Extraordinari de tesi doctoral, és la primera tesi escrita i defensada en valencià de l’àrea d’Història Moderna de la Universitat d’Alacant. Presentar i defensar la tesi en valencià, com diu l’amic Monjo i Dalmau, ha estat ‘un deure natural. Perquè senzillament som i ens sentim valencians. Perquè parlem valencià. Perquè és la nostra llengua materna’.

En aquesta tesi, que tracta l’expulsió dels jesuïtes valencians de 1767 —un fet que va commoure l’Europa del Set-cents—, l’autor ha treballat ‘la part humana de l’exili’ i per això ha hagut de recollir la veu de les víctimes, és a dir, ha rescatat la paraula escrita d’uns religiosos bandejats pel seu rei (Carles III), els quals havien estat acusats d’haver creat un estat dins l’Estat. Monjo i Dalmau, interessat per l’anomenada ‘història de les emocions’, volia saber què sentien i què pensaven els regulars ignasians en aquells moments difícils, i com transcorria la seua quotidianitat en un exili que va durar 48 anys. Per això, l’objectiu d’aquesta tesi, diu Monjo, ha estat seguir ‘les amargues petjades dels ignasians en les dificultats de l’exili cors, primer, i de l’italià, després’. L’autor també ha volgut saber qui eren eixos regulars jesuïtes i ‘quina era la seua visió dels fets i la manera de sentir-los, de viure’ls’ a partir de cartes, diaris i cròniques.

Per a aquesta tesi, Francesc-Joan Monjo, director de l’Institut d’Estudis Calpins, ha utilitzat documentació inèdita i una nombrosa bibliografia que trobem al final del seu treball. A més, hi ha també un annex documental. De fet, Monjo ha consultat biblioteques i arxius a Loiola, Roma, Ferrara, Alacant, València, Oriola, Ontinyent, Barcelona, Madrid, etc.

Com diu Francesc Monjo, en aquest estudi es pretén: ‘donar a conèixer l’expulsió, l’exili i el retorn dels jesuïtes valencians’ i també ‘presentar els religiosos que hi havia en els col·legis jesuítics valencians en el moment de l’ocupació per part dels soldats, amb baioneta calada, la matinada del 3 d’abril del 1767’.

El treball de Monjo i Dalmau, historiador nascut a Calp el 1975 i format a la Universitat d’Alacant, té 480 pàgines, està estructurat en nou capítols i té unes conclusions finals.

En el primer capítol, Francesc-Joan Monjo presenta la situació de la Companyia de Jesús en el segle XVIII. El segon capítol se centra en els motins de març-abril de 1766. I és al capítol tres quan Monjo explica l’expulsió dels jesuïtes del 1767, en especial el cas valencià, amb l’ocupació de les cases i els centres educatius jesuïtes.

Al capítol quatre hi ha l’exili a Bunifazziu (Còrsega), i en el cinc es detalla la nova destinació dels jesuïtes, que va ser la legació pontifícia de Ferrara (Itàlia). El capítol sis se centra en la supressió de l’Orde de Sant Ignasi per Climent XIV, i el set en la fugaç tornada dels ex-jesuïtes a terres hispàniques i la segona expulsió de 1801.

El capítol huit de la tesi presenta la restauració de l’Orde per Pius VII, i el retorn ‘definitiu’ dels jesuïtes al País Valencià. Finalment, en el capítol nou, Francesc-Joan Monjo, ara doctor en Història per la Universitat d’Alacant, fa una aproximació als jesuïtes valencians i també se centra en les conseqüències de l’expulsió a terres valencianes, sobretot pel que fa a l’educació.

Estem, per tant, davant una obra que tracta aspectes nous de l’expulsió dels fills espirituals de Sant Ignasi de Loiola i amb una presentació dels fets que no deixa indiferent el lector.

Així doncs, en aquesta tesi doctoral, Francesc-Joan Monjo i Dalmau ens acosta magistralment als jesuïtes valencians del segle XVIII. Uns homes de gran talla intel·lectual, oberts als nous aires culturals i científics il·lustrats i contraris al poder absolut del rei Carles III, el qual, en un acte de regalisme extrem, els va expulsar de ‘les catòliques Espanyes’. Un bon treball per conèixer el drama que va suposar l’expulsió dels jesuïtes del País Valencià.

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

El projecte diocesà de Pastoral Evangelitzadora (VILAWEB/ONTINYENT, 15/10/2016)

Hui dia 15, a la catedral de València, serà aprovat per l’Assemblea Diocesana el Projecte Diocesà de Pastoral Evangelitzadora per a la diòcesi de València.

Va ser l’1 de setembre passat quan l’arquebisbat va enviar a les parròquies de la diòcesi l’avantprojecte del Pla Diocesà de Pastoral Evangelitzadora per tal de ser estudiat. En la carta de presentació d’aquest Pla Diocesà, el cardenal Cañizares demanava que l’assemblea que tindrà lloc hui fóra un ‘espléndido instrumento querido por Dios, para la Iglesia en Valencia, de renovación y revitalización para recobrar el vigor de una fe vivida’, per així ‘anunciar y testimoniar el Evangelio’.

Aquest avantprojecte inclou, entre d’altres temes, 18 proposicions i 233 línies pastorals prioritàries per a la diòcesi, en àmbits com ‘corresponsabilidad al servicio de la Evangelización, el anuncio de la Palabra de Dios, la liturgia y el servicio de la caridad’.

Ja el desembre de 2015, l’arquebisbe Antonio Cañizares escriví la Carta Pastoral ‘Evangelizar la cultura en Valencia’ on exposà una qüestió de gran actualitat: que la fe es faça cultura. I és que com va dir el papa Pau VI (i ens recordava l’arquebisbe Cañizares) ‘la ruptura entre el Evangelio y la cultura es sin duda el drama de nuestra época’ (Evangelii Nuntiandi 20). Aquesta ruptura entre Evangeli i cultura és una realitat que patim, des de segles, els cristians valencians, que veiem marginada la nostra llengua i la nostra cultura a l’Església. Per això estic totalment d’acord amb l’arquebisbe Cañizares, quan en aquesta Carta Pastoral digué que ‘una fe que no se hace cultura, no es plenamente acogida’.

Si l’arquebisbe de València defensa la necessitat que l’Església integre totes les cultures, com és que des de fa segles els bisbes valencians no valoren, estimen i introdueixen la nostra llengua a l’Església?

L’arquebisbe Cañizares destacava en el seu text ‘las raíces cristianas de la identidad valenciana’, ja que el nostre País ha estat al llarg dels segles, tant ‘centro de diálogo y de convivencia’, com també ‘cruce de culturas’. Per això l’arquebisbe presentà la necessitat de ‘crear, desde la inmensa riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una auténtica cultura de la verdad y del bién, de la belleza y del progreso, que pueda contribuir al diálogo entre ciencia y fe, entre la cultura cristiana y la civilización universal’. Però podrem evangelitzar la cultura sense utilitzar la llengua del nostre Poble?

El capellà valencià Alexandre Alapont, que ha passat pràcticament tota la vida a Zimbabwe, el primer que va fer en arribar al poble que l’acollí va ser aprendre la llengua dels nàmbies. Així pogué traduir la Paraula de Déu a aquesta llengua, així com també celebrar la fe en la llengua d’aquest poble.

Per què els bisbes valencians pretenen evangelitzar la cultura dels valencians prescindint de la llengua d’aquesta cultura? Com és possible que les nostres parròquies, en ple segle XXI, ens obliguen a deixar la nostra llengua a les portes dels temples?

La carta pastoral de l’arquebisbe Cañizares no feia cap referència concreta a la cultura i a la llengua dels valencians. I és així com, desgraciadament, l’Església Valenciana tracta la nostra cultura: ignorant-la.
L’arquebisbe parla de ‘la riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una autentica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso’. D’acord. Però la riquesa de la cultura no està formada també pel valencià?

Sintonitze plenament amb l’arquebisbe Cañizares quan diu que s’ha d’evangelitzar la cultura. Però no s’haurà també d’encarnar l’Evangeli en aquesta mateixa cultura?

Espere que en l’assemblea de hui a València, alguna parròquia o grup presente la necessitat d’introduir el valencià a l’Església.

En el viatge del papa Francesc a Terra Santa, Netanyahu li digué al papa, per destacar la connexió entre el judaisme i el cristianisme, que Jesús parlava hebreu. Però el papa va corregir Netanyahu dient-li que Jesús no parlà hebreu sinó arameu, la llengua de Josep, de Maria, dels Apòstols i dels seus veïns. I és que Jesús estimà la llengua dels seus pares i per això no parlà ni hebreu (la llengua del temple), ni llatí (la llengua del poder), ni grec (la llengua de la cultura en aquell moment). Jesús parlà la llengua del seu poble, com l’Església Valenciana hauria de parlar i de celebrar la fe, també en la llengua del País Valencià.

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

'Muera la inteligencia' (La Veu del País Vslencià, 12/10/2015)

Aquesta frase del general Millán-Astray (encara que segons l’historiador Hugh Thomas, fou: “Muera la intelectualidad traïdora”) va ser pronunciada al Paranimf de la Universitat de Salamanca el 12 d’octubre de 1936.

Va ser hui fa huitanta anys, en la inauguració del curs acadèmic, quan el professor Francisco Maldonado va fer un discurs on atacà violentament Catalunya i el País Basc, pobles que qualificà de “cánceres en el cuerpo de la nación”. Maldonado defensà aferrissadament el feixisme, “que es el sanador de España”, ideologia que segons ell “sabrá como exterminarlos”.
 

_{La bomba a casa de Fuster}
 

Després que al paranimf algú cridara: “Viva la muerte”, Millán-Astray respongué amb el clàssic i feixista: “España”, responent la gent: “Una”, seguit altra vegada de: “España”, i els assistents: “Grande”, i finalment: “España”, amb l’aclamació: “Libre”. Un grup de falangistes feren la salutació feixista, amb el braç alçat, saludant la fotografia de Franco que presidia el paranimf. Va ser aleshores quan el rector de la Universitat de Salamanca, Miguel Unamuno digué: “Estáis esperando mis palabras. Soy incapaz de permancer en silencio. A veces estar en silencio equivale a mentir, porque el silencio puede interpretarse como aquiescencia”. Després d’afirmar que ell era basc i que el bisbe de Salamanca, present a l’acte, era català, Unamuno digué: “El general Millán-Astray es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Me atormenta el pensar que el general Millán-Astray pudiera dictar las normas de la psicología de la masa. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo como se multiplican los mutilados a su alrededor. Pero desgraciadamente en España hay demasiados mutilados”. Va ser aleshores quan el general Millán-Astray, fundador de la “Legión”, cridà: “Muera la intelectualidad traïdora”. Unamuno respongué al crit de Millán-Astray, amb la seua coneguda frase: “Este es el templo de la inteligencia y yo soy su sumo sacerdote. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir y para persuadir necesitaréis algo que os falta: razón y derecho en la lucha”. No cal dir que els assistents a l’acte es revoltaren contra Unamuno, que va rebre tota mena d’insults.
 

_{Aquell 12 d'octubre de 1936}

 

Huitanta anys després d’aquell infame crit de Millán-Astray, també hui ressona el “Muera la inteligencia” quan recordem les agressions terroristes que van patir Joan Fuster i Sanchis Guarner i la llibreria 3i4 (entre d’altres) així com diversos participants en el Correllengua, davant la passivitat dels governants de torn.

El “Muera la inteligencia” és present també hui en l’actitud del govern de Madrid, que asfixia el País Valencià amb un infrafinançament que provoca l’espoli dels valencians.

El “Muera la inteligencia” el trobem en els entrebancs del Govern de Madrid al Corredor Mediterrani.

El “Muera la inteligencia” es repeteix en la negativa de l’Església Valenciana a normalitzar la nostra llengua a l’Església.

El “Muera la inteligencia” es fa present en la corrupció d’alguns polítics i empresaris i en les dificultats que posa el Govern de Madrid a acollir refugiats.
 

_{Arraconant el valencià}

 

El “Muera la inteligencia” el veiem en aquells que neguen la unitat de la nostra llengua, tot i que sí que accepten la unitat del castellà a Burgos, Bogotà, Santiago de Xile o Mèxic.

El “Muera la inteligencia” es repeteix en aquells que afavoreixen la despesa en armament i en els qui neguen la possibilitat que els pobles puguen decidir lliurement el seu futur.

El “Muera la inteligencia” el veiem en les reiterades multes que la UEFA ha posat al Barça per l’exhibició d’estelades.

El “Muera la inteligencia” es fa present en la negativa a que els valencians puguem vore TV3 i Canal 9.

_{Pintades feixistes al monument a Joan Fuster en Sueca}

 

El “Muera la inteligencia” el trobem en aquells que volen inhabilitar l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas o la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i en els qui demanen sis anys de presó també per a Artur Mas, i les exconselleres Irene Rigau i Joana Ortega, per un “delicte” tan greu com posar les urnes el 9 de novembre de 2014, perquè els ciutadans pogueren votar.

El “Muera la inteligencia” el veiem en els qui van voler destruir el Cabanyal, en els qui defenen la xenofòbia, el terrorisme i el fonamentalisme religiós, que provoca la mort de tants innocents o la persecució dels cristians.

I és que encara hui hi ha molts Millán-Astray disfressats o amagats en polítics i en empresaris corruptes o insensibles al sofriment dels més desvalguts.

La nova edició del Missal Romà en castellà (La Veu del País Valencià, 07/10/2016)

El 7 d’octubre es va presentar a Madrid, a la seu de la Conferència Episcopal Espanyola, la tercera edició del Missal Romà en castellà. Aquest Missal conté les pregàries i les rúbriques que el prevere diu en la celebració de l’Eucaristia, a més dels ritus (gestos, moviments i postures) que es porten a terme, així com els qui intervenen en cada ocasió (celebrant, concelebrant, acòlit, salmista) i les parts de la missa musicades. Cal dir que aquesta nova edició del Missal Romà en castellà, un volum amb 1384 pàgines, incorpora abundants canvis d’expressió i diverses precisions.

Aquesta tercera edició del Missal Romà és la continuació de les altres dues publicades després del Concili Vaticà II, la primera, el 1970 i la segona, el 1988. Amb aquesta nova edició, com digué l’arquebisbe de Madrid i vicepresident de la CEE, Carlos Osoro, es pretén “una més gran participació dels fidels en les celebracions litúrgiques”, així com també “dotar de més esplendor i bellesa les celebracions de l’Eucaristia”.

El text d’aquesta nova edició del Missal Romà és el resultat d’un treball llarg de revisió i d’actualització, que va obtindre l’aprovació de l’Assemblea Plenària de la CEE el 21 d’abril de 2010. Va ser cinc anys després, el 8 d’abril de 2105, quan la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments confirmà aquest text en espanyol.

Aquest Missal entrarà en vigor el primer diumenge de Quaresma, en les misses vespertines del 4 de març de l’any que ve, i el seu ús serà obligatori en totes les misses que se celebren en llengua espanyola a tot l’Estat espanyol.
 

El que voldria destacar és que, com digué en la seua presentació el capellà Luis García, director del Secretariat de la Comissió Episcopal de Litúrgia, el text d’aquesta nova edició del Missal “ha estat corregit per un professor i membre de número de la Real Academia de la Lengua”, amb la finalitat de “subsanar posibles errores o usos inapropiados de vocabulario o de gramática castellana”. És important destacar això, ja que els bisbes espanyols, amb molt bon criteri, s’han deixat aconsellar per un expert en llengua, cosa que no fan els bisbes valencians, que continuen ignorant l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua pel que fa a la traducció del Missal Valencià.

Per altra part, aquesta nova edició del Missal en castellà no trenca la unitat de la llengua castellana, ni admet particularismes propis d’una zona i que no trobem en una altra. Per això el text és el mateix per als cristians de Sevilla, per als de Saragossa i per als de Burgos, malgrat les diferències que hi ha en la llengua col·loquial d’un lloc a un altre. D’ací que no s’haja fet cap versió diferent per a Canàries, per a Múrcia o per a Andalusia.

Desgraciadament, els cristians valencians encara no tenim un missal en la nostra llengua, degut a que els bisbes valencians no accepten l’autoritat lingüística de l’AVL, que és la qui ha traduït el text del Missal en valencià, que continua “hivernat” en algun despatx del palau arquebisbal de València (com digué el bon bisbe Rafael Sanus fa uns anys) impedint així que puga ser aprovat per la CEE i posteriorment per la Congregació del Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments.

Només que els bisbes del País Valencià donaren el seu vist i plau a la traducció feta per l’AVL, el Missal Valencià seria ja una realitat i això faria possible celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer. Però mentre els bisbes valencians no reconeguen la necessitat pastoral d’obrir la fe a la llengua i a la cultura del País Valencià, els cristians valencians continuarem tenint prohibit el valencià als temples.

I això que en aquesta traducció de l’AVL, hi ha hagut una adaptació per al País Valencià en relació al Missal Romà en català, cosa que com he dit abans, no passa amb l’edició del Missal en castellà, que no fa cap versió diferent per als cristians de Sevilla, els de Santa Cruz de Tenerife o els de Salamanca.