L’Evangeli d’avui
ens presenta tres paràboles, molt conegudes, que ens mostren un dels trets més
característics de Déu: la misericòrdia, expressada en la joia pel retrobament.
Amb diversos matisos, el pastor que va a cercar l’ovella perduda, la dona que
busca la moneda extraviada i el pare que acull el fill que havia marxat de
casa, aquestes tres paràboles ens són un exemple de l’acció salvadora de Déu,
com ens indicava l’oració col·lecta d’aquesta eucaristia.
L’expressió, “tot content”, referida al pastor, el
goig de la dona que convida les seves amigues per compartir amb elles l’alegria
per la moneda que ha trobat i sobretot el pare que fa festa pel fill “perdut i retrobat”, ens assenyalen
l’alegria (una expressió que es va repetint al llarg d’aquest text) per
aquells, que esgarriats retornen a Déu. Per això l’Evangeli d’avui ens mostra
la joia del perdó, de la reconciliació, de la conversió.
Ja en la primera
lectura, al llibre de l’Èxode, veiem el perdó de Déu que plana enmig d’Israel, un
poble rebel a l’Aliança, un poble que trencà el pacte de fidelitat amb Jahvé. Per
això el salm 50 ens recorda, amb un sentiment de gratitud, el Déu compassiu i
benigne, que esborra les nostres faltes, renta les nostres culpes i ens
purifica dels pecats.
Aquestes paràboles
ens mostren un fet sorprenent: Déu va més enllà del que pensem d’ell o del que
creiem d’ell, perquè amb amor acull tothom. Però alhora, l’Evangeli denuncia el
fariseisme dels qui aparenten ser justos, i desemmascara aquells que fan de la
pròpia vida una mentida, com el germà gran de la paràbola, indignat davant la misericòrdia
del pare pel seu fill petit.
La misericòrdia és la
mirada de Déu, plena de tendresa, sobre la misèria humana, que aixeca els
fracassats, anima els cansats, acull els perduts i guareix els ferits. La
misericòrdia fa possible l’alegria de Déu i la festa, de la qual cap de
nosaltres, per desesperat o per culpable que s’hi senti, no n’està exclòs.
D’aquí que no hem de desesperar mai de la misericòrdia de Déu, una misericòrdia
que necessitem cadascú de nosaltres, com també la necessita l’Església i el
món.
Germanes i germans:
per poder perdonar, “necessitem passar
per l’experiència alliberadora de comprendre’ns i perdonar-nos a nosaltres
mateixos” (Amoris laetitia nº 107). Per això, és l’amor sorprenent de Déu
que és fa misericòrdia gratuïta en el perdó que ell ens ofereix. Un perdó que
restaura en nosaltres la imatge de Déu que vam rebre al baptisme. Un perdó
gràcies al qual el Senyor ens obre nous horitzons de vida.
És veritat que tots
nosaltres som en part, ovella o moneda perduda, o fill que fuig de casa. Però
també som el fill incapaç de perdonar i d’oferir misericòrdia. I és que en un
món on la rivalitat i la competitivitat són el nostre pa de cada dia, la nostra
societat veu la misericòrdia com una feblesa, com quelcom que ens treu eficàcia
i força. Per això estem acostumats a aquella dita tan nefasta del “qui la fa, la paga”.
Jesús ens demana avui
d’apropar-nos i d’acollir els altres i el món, com ho va fer el pare o el
pastor de la paràbola: amb compassió i amb tendresa. Sense jutjar, sense
condemnar, sense excloure ningú de l’Església, llar oberta a tothom. Compatint,
és a dir, patint amb els qui pateixen i guarint la humanitat i també la
creació. Precisament el papa Francesc en el seu missatge amb motiu de la
Jornada de Pregària per la Creació, ens demanava de buscar la misericòrdia de
Déu pels pecats comesos contra la natura, alhora que ens invitava a una acció
de gràcies per la meravellosa obra que ell ens ha confiat. El papa ens
encoratjava a viure amb una contemplació agraïda del món i ens cridava a una
conversió ecològica, per tal de preservar la creació de qualsevol mal.
Germanes i germans:
Jesús el Senyor ens mostra que la llei a la que s’aferra el fill gran de la
paràbola, no pot ofegar la llibertat de l’amor del pare, que acull el noi
esgarriat. Com qualsevol llei no pot mai empresonar la llibertat d’un poble.
Ara Jesús també ens
acull a nosaltres amb sol·licitud i tendresa, i ens fa seure a la taula de
festa, la taula de l’Eucaristia, on no hi sobrà ningú, on tots hi som convidats.
Tant de bo, germanes i germans, sapiguem deixar-nos acollir per Jesús i també acollir-nos
els uns als altres amb misericòrdia i amb confiança, amb l’actitud del pare de
la paràbola: escoltant abans de parlar, acollint sense jutjar i perdonant sense
condemnar. Perquè per damunt de la llei que
exclou o que condemna, hi ha la llibertat de l’amor que acull i que guareix.
Som-hi doncs, germans i germanes, ara pararem la taula de l’altar i el Senyor,
ell mateix, ens servirà el pa i el vi de la fraternitat.
Per la seua part, la Sra. Nicola Sturgeon, primera ministra d’Escòcia, en la compareixença al Parlament d’Edimburg, proposà de preparar la legislació per fer un nou referèndum d’independència en relació al Regne Unit. Cal dir que a diferència de la Fiscal General de l’Estat espanyol, al Regne Unit de la Gran Bretanya no hi ha hagut (com tampoc no va passar fa dos anys) cap sisme, ni cap daltabaix, ni cap amenaça a la Sra. Sturgeon pel fet de presentar aquesta nova proposta de referèndum d’independència d’Escòcia. Però és evident que el Regne d’Espanya no té res a veure amb el Regne Unit de la Gran Bretanya. Ni el Sr. Rajoy no es pot comparar amb la Sra. Theresa May o amb el Sr. David Cameron. I és que, el que a la Gran Bretanya és un exercici de llibertat, a Espanya és un ‘
