Els albaidins Joan de Tormo i Miquel de Tormo, presidents de la Generalitat de Catalunya (VILAWEB/ONTINYENT, 13/01/2016),

El nomenament, diumenge passat, del sr. Carles Puigdemont com a nou president de la Generalitat de Catalunya, m’ha fet recordar que els albaidins Joan de Tormo i el seu nebot Miquel de Tormo van ser també presidents de la Generalitat de Catalunya.

Joan de Tormo, nascut a Albaida el 1490, bisbe de Vic de 1510 a 1553, es va convertir durant uns mesos (1552-1553) en el 62è president de la Generalitat de Catalunya. A la mort de Joan de Tormo, el 1553, fou elegit nou president el seu nebot Miquel de Tormo, Prior de Besalú, a qui supose també albaidí per ser nebot de Joan de Tormo. Per tant aquesta vila valenciana compta amb dos presidents de la Generalitat de Catalunya.

I enguany fa sis segles que un altre valencià, l’arquebisbe Andreu Bertran, va ser nomenat també President de la Generalitat de Catalunya. Bertran va nàixer probablement a València i morí a Barcelona el 1433. Com tants altres valencians, Bertran era d’origen jueu i es deia Astruc Levi, i segons la tradició es va convertir al cristianisme gràcies a Sant Vicent Ferrer. El 1402, Bertran era rector de Torrent i posteriorment va ser almoiner i penitencier del papa Benet XIII, qui el va fer canonge de la catedral de València.

A Andreu Bertran, que era professor d’escriptura i versat en llengua hebrea i caldea, se’l considera autor d’un ofici en vers sobre la passió de Nostre Senyor Jesucrist. El 1414 va prendre part en l’anomenada disputa de Tortosa, entre jueus i cristians, i segurament va participar en el Concili de Constança (1414-1418) que posà fi al Cisma d’Occident. Com que era partidari del papa Luna, Andreu Bertran acompanyà Benet XIII al seu ‘exili’ de Peníscola.

Quan el bisbe valencià Francesc Climent, nascut a Torreblanca, va ser traslladat de Barcelona a Saragossa, Andreu Bertran fou nomenat bisbe de la seu barcelonina, on s’hi va estar de 1416 a 1420.

En ser deposat Benet XIII (acusat d’heretge i de provocar el Cisma d’Occident) el 26 de juliol de 1417, es va prohibir als cristians que es posaren de la seua part, i per això Andreu Bertran aconsellà el papa Luna que presentara la renúncia. Bertran va rebre el llegat del nou papa, Martí V, qui el va fer bisbe de Girona, on s’hi va estar de 1420 a 1431. Va ser el 1420, en tornar el bisbe Francesc Climent de Saragossa a Barcelona, que Bertran passà a Girona.

Home d’una sòlida formació humanística, Andreu Bertran va estar molt influenciat per les idees renovadores de Joan Gerson. Finalment, el 1431, a la mort del bisbe valencià de Barcelona, Francesc Climent, Andreu Bertran va tornar a la seu de barcelonina, fins que s’esdevingué la seua mort, el 1433.

Però va ser el 10 de juliol de 1416, enguany fa 600 anys, que aquest valencià va ser nomenat per Marc de Vilalba (prior de Montserrat i abat de Ripoll), nou president de la Generalitat de Catalunya, càrrec que exercí com a 14è President de Catalunya fins el 1419.

Els bisbes Andreu Bertran i Joan de Tormo i el Prior Miquel de Tormo, no han estat els únics valencians que han assolit la Presidència de la Generalitat de Catalunya, ja que un altre valencià en va ser també. Es tracta de Ferran de Lloaces i Peres, nascut a Oriola el 1498, qui va ser bisbe d’Elna, Lleida, Tortosa, Tarragona i València, i que de 1559 a 1560 va ser el 66è President de Catalunya.

La Presidència de la Generalitat per part d’aquests quatre valencians, posa de manifest el lligam cultural i fins polític que hi ha hagut entre Catalunya i el País Valencià.

Quatre valencians, presidents de la Generalitat de Catalunya (La Veu del PV, 14/01/2016))

L’elecció, el diumenge passat, del Sr. Carles Puigdemont com a nou President de la Generalitat de Catalunya, m’ha portat el record dels quatre ciutadans del País Valencià que han estat Presidents de la Generalitat de Catalunya.

El primer d’ells, enguany fa sis segles del seu nomenament, va ser el bisbe Andreu Bertran, que va nàixer probablement a València i morí a Barcelona el 1433. Com tants altres valencians, Bertran, que era d’origen jueu i s’anomenava Astruc Levi, segons la tradició es va convertir al cristianisme gràcies a Sant Vicent Ferrer. El 1402 Bertran era rector de Torrent i posteriorment va ser almoiner i penitencier del papa Benet XIII, que el va fer canonge de la catedral de València.

A Andreu Bertran, que era professor d’escriptura i versat en llengua hebrea i caldea, se’l considera autor d’un ofici en vers sobre la passió de Nostre Senyor Jesucrist. El 1414 va prendre part en l’anomenada disputa de Tortosa, entre jueus i cristians,  i segurament va participar en el Concili de Constança (1414-1418) que posà fi al Cisma d’Occident. Com que era partidari del papa Luna, Andreu Bertran acompanyà Benet XIII al seu “exili” de Peníscola.

Quan el bisbe valencià Francesc Climent, nascut a Torreblanca, va ser traslladat de Barcelona a Saragossa, Andreu Bertran fou nomenat bisbe de la seu barcelonina, on s’hi va estar de 1416 a 1420.
 

_{Pati gòtic del Palau}

En ser deposat el papa Benet XIII (acusat d’heretge i de provocar el Cisma d’Occident) el 26 de juliol de 1417, es va prohibir als cristians que es posaren de la seua part, i per això Andreu Bertran aconsellà el papa Luna que presentara la seua renúncia. Bertran va rebre el legat del nou papa, Martí Vè, que el 1420 el va fer bisbe de Girona, on s’hi va estar de 1420 a 1431, ja que en tornar el bisbe Francesc Climent de Saragossa a Barcelona, Bertran passà a la seu de Sant Narcís.

Home d’una sòlida formació humanística, Andreu Bertran va estar molt influenciat per les idees renovadores de Joan Gerson. Finalment, el 1431, a la mort del bisbe valencià de Barcelona, Francesc Climent, Andreu Bertran va tornar a la seu de barcelonina, fins que s’esdevingué la seua mort, el 1433.

Va ser el 10 de juliol de 1416, enguany fa 600 anys, que aquest valencià va ser nomenat per Marc de Vilalba (prior de Montserrat i abat de Ripoll), nou President de la Generalitat de Catalunya, càrrec que exercí com a 14è President de Catalunya fins el 1419.   

El bisbe Andreu Bertran no ha estat l’únic valencià que ha assolit la Presidència de la Generalitat de Catalunya, ja que després d’ell, tres altres valencians van ser també Presidents de la Generalitat. Un va ser el valencià, nascut a Albaida el 1490, Joan de Tormo, bisbe de Vic de 1510 a 1553 i que només durant uns mesos, entre 1552 i 1553 es convertí en el 62è President de Catalunya. A la mort de Joan de Tormo el 1553, fou elegit nou President de la Generalitat el seu nebot, Miquel de Tormo, prior de Besalú, i que supose que també era d’Albaida, i que és convertí en el 63è President. Finalment, l’últim valencià que va ser President de la Generalitat de Catalunya fou el bisbe Ferran de Lloaces i Peres, nascut a Oriola el 1498, i que va ser bisbe d’Elna, Lleida, Tortosa, Tarragona i València, i que de 1559 a 1560 va ser el 66è President de Catalunya.
 

_{Ferran de Lloaces, 66è President de la Generalitat de Catalunya}
 

El fet que quatre valencians hagen estat Presidents de la Generalitat de Catalunya, demostra, una vegada més, els lligams culturals i fins i tot polítics que hi hagué entre el País Valencià i Catalunya.

Els Papers de Salamanca (VILAWEB/ONTINYENT, 10/01/2016)

Algú s’imagina que un lladre que ha furtat la cartera a una persona, i que en un moment de ‘debilitat’ o de penediment li l’ha tornada, puga després exigir-li que li torne els diners? Això és el que està passant amb els papers de Salamanca.

‘Por justo derecho de conquista’, en acabar la guerra civil, van ser confiscats els documents oficials de la Generalitat de Catalunya, a més dels de particulars i altres entitats, també del País Valencià. Aquests ‘papers’ van ser portats a Salamanca, a l’actual Centro Documental de la Memoria Histórica, el tradicional Archivo de Salamanca o Archivo General de la Guerra Civil.

Després d’anys i més anys que el franquisme va retindre il·legalment aquests documents requisats, va començar una tímida devolució d’una part de l’arxiu als propietaris legítims, per la resolució de la Llei de restitució de 2005. De fet, la primera remesa que es va tornar a Catalunya va ser el 31 de gener de 2006.

Però fa uns dies, tots els grups de les Cortes Castellanoleonesas (tots!) van demanar la ‘devolución de la documentación indebidamente recibida’ per part de la Generalitat de Catalunya, ‘y la restitución a sus legítimos propietarios’.

Ara resulta que, segons els grups presents a les Cortes Castellanoleonesas, PP, PSOE, Ciudadanos, Izquierda Unida, Ganemos i UPL, els ‘legítimos propietarios’ són ells. No la Generalitat de Catalunya, que amb més legitimitat que el Archivo, pot custodiar aquests papers.

Veure per creure! També per part de Ganemos i d’Izquierda Unida, que, amb aquesta petició donen suport a l’espoli feixista dels qui van furtar uns documents que no els pertanyien.

És eixa la carta que els partits castellanolleonesos han escrit al Reis, per obtindre un regal que no els pertoca. Algú encara té cap dubte del tracte discriminatori que rep Catalunya en tants i tants afers?

———

Informació relacionada:
Podemos ja ha oblidat el referèndum l’endemà de les eleccions
Podemos vol que els papers tornin a Salamanca

La caritat (La Veu del PV, 03/01/2016)

El dia de Nadal, en aquestes pàgines, l’amic Sebastià Carratalà escrivia un interessant article sobre la caritat. Deia que la caritat és beneficència i no amor compassiu i repassava els trets més significatius d’aquesta actitud, subratllant l’aportació que va fer el papa Lleó XIII amb l’encíclica Rerum novarum. Deia també que la caritat és una virtut teologal que s’ha convertit en beneficència.

He de dir que estic d’acord amb part de l’article, a més l’amic Carratalà, amb els seus textos, sempre ens fa reflexionar.

Amb tot, hi ha algunes observacions que m’agradaria fer, des de l’afecte i el respecte. El diccionari defineix la caritat com una virtut teologal, que consisteix en estimar Déu i els altres. Una altra accepció de la caritat és l’amor compassiu. I encara, la generositat que es tradueix en l’almoina.
 

_{L'acolliment de l'Església}

Pel que fa a la beneficència, el diccionari la defineix com “l’acció de fer el bé, especialment als pobres”.

La paraula caritat, com ens ensenyà Jesús de Natzaret, vol dir amor. Amor gratuït, desinteressat, amor sense disfresses ni maquillatges. Amor sense menyspreu per l’altre. I sí, amor compassiu. I la paraula compassió vol dir “compatir”, és a dir, patir amb l’altre, posar-se en la pell de l’altre, en la vida de l’altre. No mirar els pobres des de dalt, amb una actitud paternalista, sinó des de la fraternitat, des de la igualtat, des de la solidaritat. 

El problema que tenim els cristians està quan hem de passar de la teoria (que la sabem molt bé), és a dir, d’allò que defineix el diccionari (i allò que originàriament era la caritat) a la pràctica. I sí, és veritat: moltes vegades hem empobrit i reduït la paraula caritat, simplement a fer almoina, a donar uns euros per tranquil·litzar el nostre egoisme, la nostra consciència. I això no és caritat, és prostituir la caritat.
 

_{Els pobres al centre de l'Església}

Crec que la caritat sí que és beneficència, perquè és preocupar-se pels altres, estar al costat dels qui sofreixen, buscar el bé de l’altre. I és amor compassiu, entès la compassió tal com he dit abans. No com generalment entenem la compassió. La caritat és també misericòrdia, entesa en la seua accepció original, ja que aquesta paraula ve del terme, “miser”, que vol dir pobre, desvalgut, marginat i “cordis”, que és cor. Per això la misericòrdia és mirar l’altre des del cor, i per això, acollir-lo i ajudar-lo en les seues necessitats.

L’Església, com ha dit el papa Francesc, ha de posar al seu centre els pobres, i amb sol·licitud, ajudar-los a eixir de la pobresa. Per això l’Església ha de denunciar, com ho feren els profetes d’Israel, la injustícia, la mentida, l’opressió dels poderosos que xafen els dèbils i els pobres. Eixa és l’Església de Jesús, tal i com el papa Francesc vol que descobrim. L’Església no és la que s’aprofita dels dèbils, la que demana als qui pateixen, paciència i resignació o la que calla davant el despotisme i el poder. La fe, el fet de creure en Déu, no és cap “anestèsia”. Al contrari, la fe ens manté desperts i en lluita per fer possible el Regne de Déu. La fe ens ha de portar a estar al costat dels pobres per traure’ls de la pobresa, per què recobren la dignitat que han perdut per culpa d’aquells que s’aprofiten de la debilitat i de la fragilitat dels més vulnerables. Per què van ser assassinats els bisbes llatinoamericans Òscar Romero o Enrique Angelelli, sinó per denunciar la dictadura que oprimia les classes populars? Per què va ser perseguit el bisbe brasiler Hélder Câmara o el bisbe català Pere Casaldàliga, sinó per posar-se al costat dels pobres i per enfrontar-se als terratinents? Per què van ser assassinats els jesuïtes dels Salvador, sinó per denunciar les mentides i l’opressió de l’oligarquia? O el capellà de Xàbia, Antoni Llidó, assassinat per la dictadura de Pinochet? O el bisbe Tarancon quan, en la seua etapa a Solsona, va desafiar el Règim franquista, exigint el pa per a aquells que passaven gana, i per això va ser qualificat com a “obispo rojo”. O el bisbe Fidel García, denigrat pel franquisme per negar-se a reconèixer el nazisme. Tots ells, i molts d’altres, van patir per posar-se al costat dels pobres i per viure la caritat sense cap mena de maquillatge tranquil·litzador, sinó des de l’actitud de l’amor.
 

_{El bisbe Omella en la manifestació contra la pobresa}

No és la caritat, també hui, el que fa possible el miracle de saber compartir? No és la caritat el que fa que moltes famílies puguen arribar a final de mes? La caritat és convertir les esglésies en menjadors i acollir, amb amor, els qui passen necessitat. Per això el bon bisbe Ramon Buxarrais, que va ser el flagell de la “jet set” de Marbella, diu que l’Església ha de ser aquell lloc, on els qui ho passen malament, puguen sentir-se be. La caritat no és donar les deixalles, allò que ens sobra, als qui passen fam. La caritat no és donar, sinó donar-se. El que passa, i l’amic Sebastià ho ha retratat molt bé, és que els cristians hem desfigurat i empobrit la caritat. I és bo que algú ens recorde que no podem caricaturitzar l’Evangeli. Ens ho diu ben clarament Sant Joan en la seua primera carta: “No estimem només de paraula o amb la llengua, sinó amb obres i de veritat” (1Jo 3:18). I això, la carta de Sant Joan ho especifica així: “Si un que posseeix béns del món veu el seu germà que té necessitat i li tanca les entranyes, ¿com pot estar en ell l’amor de Déu?” (1Jo 3:17)

Quan els pobres van a Càritas i a les parròquies, saben que trobaran allò que els fa falta per poder viure. I no només menjar, sinó també escalf, algú que els escolte, comprensió i caritat. Però caritat autèntica, no les deixalles. 

La Caritat

  

El bisbe Raúl Vera

Pastor, profeta i màrtir 

Hélder Câmara: germà dels pobres

'El dret dels pobres i dels obrers a tindre pa en abundància'

El bisbe Pere Casaldàliga

El bisbe Enrique Angelelli

Fidel García: un bisbe difamat pel franquisme

L’Església no pot ser neutral 

El bisbe Joan Piris amb els desnonats

Entrevista al Padre Ángel – El Mundo

El discurs traduït, La Veu del PV, 26/12/2015)

Fa dos anys, vaig perdre el temps llegint el discurs nadalenc que el rei (en aquell moment, Juan Carlos de Borbón) va fer el 24 de desembre de 2103. Un discurs que, en la pàgina web “Casa Real”, va ser traduït a les “quatre” llengües de l’Estat. Vaig estar comparant la gran diferència que hi havia del text en valencià amb els textos en basc, gallec i castellà, cosa que demostra que són llengües distintes.

Però a l’hora de comparar el text del rei de les versionsvalenciana i catalana, vaig trobar (en la primera pàgina del discurs, perquè ja no vaig voler continuar mé) que d’un total de 309 paraules, només 13 eren diferents: este i aquest, tots i tothom, eixida i sortida, exagere i exagero, hui i avui, patix i pateix, seua i seva, pense i penso, jóvens i joves, alcen i lleven, este i aquest, hui i avui i assegure iasseguri.

Torne a dir-ho: d’un total de 309 paraules que n’hi havia en la primera pàgina del discurs, només 13 eren diferents en el text en valencià i en el català! Ja m’imagine la diferència de llengües que hi ha entre el valencià i el català, quan comparteixen el 96% de les paraules! Quan dues llengües com el valencià o el gallec, l’eusquera o el castellà tenen la majoria de paraules diferents, demostrem que són llengües diferents! Però quan “dues” llengües com el valencià i el català tenen el 96% de les paraules iguals, ¿són llengües diferents?

Fa dos anys, ni l’alcaldessa de València, ni el Sr. González Pons, ni el Sr. Font de Mora que, neguen sistemàticament la unitat de la llengua que parlem a Maó, Vinaròs, Lleida, Elx, l’Alcúdia, Manresa, Borriana, Ciutadella, Vic o Alcoi, denunciaren la “catalanització” que feia la casa reial de la nostra llengua, amb paraules com assolit, altres, termini, garantir ovosaltres.

Tampoc la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat, denunciaren la “Casa Reial”, per no traduir el discurs del rei en les normes que utilitzen aquestes dues entitats!!

Ni l’exconseller Font de Mora protestà a la “Casa Reial”, per haver fet dos textos que compartien el 96% de les paraules i que, d’aquesta menera, refermen la unitat de la llengua, que aquell exconseller, de trista memòria, negava.
 

És evident que malgrat l’argument que presenta les “dues” versions del discurs del rei, aquestes persones no van fer cap acte de reconeixement de la unitat de la llengua, com demostren totes les universitats del món. El PP juga a la mentida i a la manipulació. Com Ciudadanos. Saben i reconeixen en privat, que encara que hi hagen paraules diferents (com n’hi ha també entre el castellà de Màlaga i el de Bogotà) allò que parlem a Verdú, Vila-real, Manacor, Benicolet, Santpedor i Sueca, és la mateixa llengua. Però ho amaguen i juguen amb els sentiments de la gent.

Les versions “valenciana” i “catalana” del discurs del rei, no va servir perquè el PP, comparant els dos textos, acabe per sempre amb una postura irracional que nega allò que és obvi! De fet, quan un valencià de Borriana i un català de Gironella comencen a parlar, s’entenen perfectament. Amb distints accents (com el castellà de Salamanca i el de Mèxic) però s’entenen!! I no és pel miracle de Pentecostès! No sé si serà perquè el rei amb el seu discurs, va fer el miracle d’escriure “dues”  versions en “dues” llengües “diferents”, però amb el 96% de les paraules iguals?
 

Crec que les versions valenciana i catalana del discurs del rei, fa dos anys, l’any passat i enguany, que entenem sense necessitat de traduccions ni de diccionari català-valencià, demostren un obvietat: la unitat de la llengua.  I és que enguany, he comparat només el primer paràgraf del discurs del nou rei, i de 34 paraules, nomé una és diferent: “aquesta”, en català i “esta”, en valencià. És a dir, un 2,9% de paraules diferents en aquest paràgraf i per tant un 97,1% de paraules exactament igual!

Ara resultarà que el text del rei, demostrarà que valencians i catalans compartim la mateixa llengua, una llengua que l’exconseller Font de Mora s’obstinava a no reconèixer, no respectant les diverses sentències judicials del Tribunal Constitucional, del Suprem i del Superior de Justícia Valencià, que validaven la unitat lingüística i la legalitat de la denominació català! 

Bon Nadal (La Veu del PV, 29/12/2015)

Cada any en arribar el Nadal, hi ha diverses veus que reclamen deixar de banda la religió i les tradicions cristianes, i així, en defensa d’un pretès laïcisme, no felicitar el Nadal sinó les festes. Per això en molts llocs (en anuncis o llums al carrer) hem passat del bon Nadal, a bones festes.

Fa uns dies, en un interessant article de Gabriel Janer Manila (Diari de Girona 19 de desembre de 2015) aquest escriptor recordava l’anècdota d’un professor seu d’antropologia que els deia: “no sóc creient però sí practicant”, una frase, certament provocativa, contrària al que estem acostumats a sentir (“sóc creient però no practicant”). Gabriel Janer deia en aquest article, que hui hi ha molta gent que “milita” en l’agnosticisme cristià, ja que són persones que, sense ser cristianes, valoren i defensen els principis de justícia social, d’amor i de generositat continguts en el cristianisme, que porta el missatge de Jesús de Natzaret, encara que a vegades aquest missatge l’hem desfigurat o prostituït.

La frase provocativa: “no sóc creient però sí practicant”, donava a entendre una realitat irrefutable. I és que les bases que “m’han configurat, que han configurat la vida del meu poble, són d’arrel cristiana”, deia el professor citat per Gabriel Janer. I contava aquesta anècdota: les mares dels alumnes de Rozzano, un poble a prop de Milà, van demanar poder cantar nadales a l’escola. Però el director del centre va decidir renunciar a la festa de Nadal, per subratllar el sentit laic de l’escola i evitar conflictes amb els alumnes d’altres cultures. Les mares i l’AMPA van protestar al director de l’escola per la decisió de prohibir les nadales. Aquest fet ha alçat polseguera i ha derivat en un debat sobre la defensa de la identitat cultural i la tolerància. Al final, conta Gabriel Janer en aquest article, va intervindre el primer ministre italià, Matteo Renzi, que va afirmar que a Itàlia, ni laics ni cristians renunciaran mai a la festa de Nadal.

_{Patges a la cavalcada d'Alcoi}

El professor Gabriel Janer recordava també un manifest dels anys setanta del Partit Comunista, on es reivindicava l’ensenyament a les escoles públiques de la Història Sagrada, “ja que el 90% de la cultura europea, no es pot entendre sense un cert coneixement del cristianisme”. Com tampoc no es pot entendre sense tindre en compte la cultura grecoromana.

I és que la cultura del País Valencià ¿no inclou el Betlem de la Pigà o el de Tirisiti? No forma part de la nostra cultura l’adoració dels Reis de la Canyada de Biar? O els Faixos d’Onil i les Aixames de Xixona? O els enfarinats d’Ibi i els Folls del Camp de Mirra? Hem de suprimir els betlems? O les cavalcades de Reis que són expressió d’una cultura religiosa? 

_Tirisiti

Per això en un encertat article (Avui 25 de desembre de 2015), el periodista valencià Vicent Sanchis reivindicava també la festa de Nadal, sense haver de demanar perdó pel fet de celebrar-lo, ni tampoc a utilitzar eufemismes, com escrivia Josep Mª Casasús (Avui 25 de desembre de 2015).

També la periodista Pilar Rahola, gens sospitosa de “beata”, defensava en un altre article (La Vanguardia, 17 de desembre de 2015) la validesa i la importància de celbrar el Nadal, sense disfressar-lo. Rahola escrivia: “Quan jo era adolescent era un clàssic menysprear el Nadal, entès com una festa caduca, religiosa i tradicionalista”. I és que es criticava “la família, concebuda com una estructura reaccionària”. Però amb el pas del temps, aquelles generacions contestatàries “no només celebrem el Nadal, sinó que hem cregut tant en la família”, que hem descobert en ella “una escola de valors”. La periodista acabava el seu article denunciant “una cultura progre mal entesa, que s’incomoda perquè la festa és catòlica –com si dos mil anys de catolicisme no foren la nostra cultura-”. I és que encara hi ha qui creu “que les tradicions són carques, quan són senyals d’identitat”.

També l’escriptor Fernando Trias de Bes (Ara, 7 de desembre de 2015), recordava en un article seu, que el Nadal és la festa cristiana on “recordem el naixement de Jesucrist”. Per això, “encara que només siga per respecte a la història i a la tradició judeocristiana a la qual pertanyem, els motius” dels llums als carrers durant aquests dies, “han de guardar relació amb el que celebrem”. I és que en determinats carrers, com deia Trias de Bes, com al Paral·lel de Barcelona, s’han posat llums amb cabareteres i les típiques estrelles d’un camerino. Trias de Bes, recordava que el Messies va portar “un missatge d’esperança i d’amor”, i “el seu llegat és part de la nostra forma de viure”. Aquest articulista defensava que “cercar un laïcisme legítim no ha de portar-nos a perdre l’essència de les festes ni el seu contingut que, religiós o no, és el sentit del Nadal, un sentit que es manté fins i tot dins del laïcisme”. Trias de Bes acabava lamentant el text de l’Ajuntament de Barcelona que per anunciar el Nadal diu que és el temps “en que la llum de la ciutat, produïda simbòlicament per la força dels seus habitants, lluita contra la foscor de l’hivern i del passat. Doncs no”, deia Trias. “No celebrem això. Celebrem el Nadal. No cal creure en Jesucrist per dir-ho. Només en el seu missatge d’amor”.

_{Retaula de Nadal de l'Arxiprestal de Pego}

Alguns s’entesten en difuminar o maquillar el Nadal, com si els vora huit-cents anys de cultura cristiana, com diu Pilar Rahola o Trias de Bes, no hagueren configurat el passat i el present d’un poble com el valencià.

Suprimir tota referència religiosa al Nadal, seria, com ha fet el PP, suprimir del 9 d’Octubre tota referència al bon rei Jaume i als repobladors catalans, que al segle XIII ens portaren la llengua, la civilització i la fe. Per això he trobat tant encertat que el conseller Vicent Marzà i el regidor de Castelló de la Plana, Enric Porcar, participen sense cap mena de vergonya, en el Betlem de la Pigà. O les nadales tradicionals a l’Ajuntament de València.

Hi ha molta gent que és creient però no practicant, però també n’hi ha molta més que és practicant sense ser creient, i per això celebra el Nadal! 

Alberto Iniesta, el bisbe “roig” de Vallecas (VILAWEB/ONTINYENT, 03/01/2016)

La nit del dissabte 2 al diumenge 3 va morir a Albacete el bisbe Alberto Iniesta, l’anomenat pel franquisme, bisbe “roig”, un dels referents dels sectors més oberts de l’Església espanyola. El bisbe Iniesta va ser un pastor senzill, un home bo, un cristià convençut i ferm, que sempre va estar al costat de la gent més compromesa en la lluita per la justícia. Bisbe auxiliar de Tarancon, Iniesta, que ha estat l’últim de l’equip del cardenal de Borriana, va desenrotllar el seu servei episcopal en una zona conflictiva i difícil, com va ser la Vicaria de Vallecas i en una època de gran tensió social i política, durant el final del franquisme i els primers anys de la Transició.

Nascut a Albacete el 4 de gener de 1923, Alberto Iniesta va ser consagrat bisbe el 1972, i va ser, amb el també bisbe Ramón Echarren i el P. Martín Patino, un dels col·laboradors més pròxims del cardenal Tarancon en la missió d’aggiornamento de l’Església espanyola i en acabar amb el nacionalcatolicisme. 

Iniesta, que va presentar la seua renúncia com a bisbe auxiliar de Madrid el 5 d’abril de 1998, va ajudar l’Església a “assumir, amb mirada de fe, el pluralisme, i a acceptar-lo amb respecte i amb convicció”. Alberto Iniesta va ajudar el cardenal Tarancon a construir una “Església nova per a una Espanya nova”, després dels anys del Règim franquista. Per això Iniesta es va convertir en la mà dreta del cardenal de Borriana, per fer possible un “cristianisme de rostre humà”, que estiguera “per damunt de legalismes”.

Obert i dialogant, el bisbe Iniesta volia actualitzar al si de l’Església algunes postures teològiques, com per exemple “el concepte d’autoritat”, per tal que el ministeri episcopal i presbiteral fóra un servei i no un honor. A més, desitjava la independència de l’Església i l’Estat, i per això volia que “les relacions de l’Església amb els poders públics” foren “molt sòbries”. Per a Iniesta, l’Esglesia s’havia de fer present en la societat sense tancar-se en un ghetto, però alhora, “renunciant al poder”. Iniesta estava convençut, com també ho creia el cardenal Tarancon, que una aliança amb el poder porta sempre l’Església a debilitar-se, a aburgesar-se, a instal·lar-se i a claudicar, perdent, d’aquesta manera, la força evangelitzadora. 

Home d’esperit lliure, en morir el papa Pau VIè el 6 d’agost de 1978, el bisbe Iniesta expressà el seu desig per tal que el futur bisbe de Roma fóra “un home amb experiència religiosa” i un creient que “creguera més en Jesucrist que en l’Església terrena, molt més en les benaurances que en els Concordats”, i que visquera més “d’Evangeli que del Dret Canònic”. El bisbe Iniesta demanava que el nou papa fóra un “home amb gran sentit de poble, amb un tarannà profètic, ple de coratge i d’audàcia, no només per treballar, sinó també per lluitar per la causa de Jesucrist”, i així transmetera als cristians “una santa audàcia, un sant coratge i una il·limitada esperança”. El desig del bisbe Iniesta es va vore acomplert, ja que va ser elegit el cardenal Albino Luciani com a nou bisbe de Roma.

El bisbe Iniesta era partidari “d’afirmar i confirmar la necessitat i el propòsit de l’Església, de continuar el seu procés de renovació”, per tal que les comunitats cristianes avançaren “amb valor, amb esperança i amb alegria”.

Per al bisbe Iniesta, l’Església s’havia de comprometre en la “lluita per la justícia”, posant-se al costat dels hòmens que busquen una societat “més justa, més fraterna i més lliure, una societat sense classes”, ja que només així el cristianisme esdevé una “força alliberadora”. Durant l’etapa del papa Joan Pau II, Iniesta tenia por del triomfalisme i de la parafernàlia, dels avions especials en els viatges del papa polonès, de “la gent poderosa, de les catifes i els domassos, els trons” i sobretot de la possible “capitalització dels viatges del papa per alguns pietosos i catòlics econòmics”.

D’Alberto Iniesta recordem sobretot el seu paper en l’Assemblea Conjunta bisbes-preveres, que se celebrà a Madrid del 13 al 18 de setembre de 1971, i que serví de reflexió (malgrat els atacs del Règim) per aplicar el Vaticà II en l’Església espanyola. Quatre anys més tard, el bisbe Iniesta va haver d’acceptar com un fet consumat, la prohibició per part del Govern de l’Estat, de la I Assemblea Cristiana de Vallecas, que s’havia de celebrar el març de 1975 i que havia de presidir el cardenal Tarancon. La Dirección General de Seguridad, amb una actitud despòtica, va prohibir aquesta Assemblea, argumentant que hi havia “peligro de alteración del orden público” i fins i tot la Policia Armada i els membres de la Brigada de Investigación Social (BIS) van impedir als assistents a l’Assemblea que arribaren al lloc de reunió. 

Amb un esperit lliure, Iniesta volia per a l’Església la comunió, la col·legialitat i la corresponsabilitat entre el papa i els bisbes. Tampoc no li agradava a Iniesta “un ministeri episcopal de tarannà autoritari, distant i merament doctrinal”. Per a Iniesta, “l’ideal del bon pastor estava en la proximitat, el diàleg, la paciència, l’esperança, la comprensió i la compassió”. Alberto Iniesta propicià un esperit de diàleg al si de l’Església espanyola, i en la Transició, desaconsellà, juntament amb Tarancon, de patrocinar un partit polític “catòlic”.

Amb cognom de futbolista, Iniesta va ser un bon davanter, que ajudà el cardenal Tarancon a fer avançar l’Església espanyola en la línia conciliar de diàleg i de respecte a la pluralitat.

Iniesta volia, com ara ens demana el papa Francesc, pastors que fomentaren “un esperit de tolerància, de respecte, d’amistat i de solidaritat”, característiques que ell encarnà al perfecció. Per això crec que el bisbe Iniesta va ser un pastor “bergoglià”, que certament va fer “olor d’ovella” en l’exercici del seu ministeri episcopal.