El dit del President Rajoy (La Veu del País Valencià, 12/04/2015)

Molt a prop ja de les eleccions municipals a tot l’Estat i de les autonòmiques al País Valencià, pràcticament tots els partits aposten per la regeneració política i la democratització de les estructures de partit, sobretot pel que fa a la participació en la confecció de les llistes electorals.

Per això em sorprèn (o no!) que el partit que governa el País Valencià i també l’Estat espanyol, continue aplicant vells esquemes pel que fa la participació i la confecció de les llistes electorals dels candidats que es presentaran a les eleccions del pròxim mes de maig.

Durant els anys de la dictadura, Franco nomenava els alcaldes de les ciutats més importants, com també els governadors civils i els presidents de les diputacions provincials. És evident que no hi havia cap estructura democràtica, ni en els sindicats anomenats “verticals”, ni en les Corts franquistes. Era el dit de Franco qui posava i llevava els càrrecs.

Ara, i no faig cap paral·lelisme amb el franquisme, el dit del Sr. Rajoy també és qui decideix qui serà el candidat a la presidència de la Generalitat del País Valencià, sense que els militants d’aquest partit puguen dir res. Ni a favor del candidat (el Sr. Fabra) ni tampoc en contra. O que el dit del Sr. Rajoy siga el qui pose les candidates a l’alcaldia de Madrid (i de València) i a la presidència d’aquella comunitat autònoma. O que siga també el Sr. Rajoy qui determine que si la Sra. Esperanza Aguirre arriba a alcaldesa de Madrid, haja de deixar la presidència del PP de Madrid? Això no ho haurien de decidir els militants d’aquest partit a Madrid?
 

Quan els màxims dirigents de PP valencià declaren que aquest partit sí que defèn “lo nuestro”, caldria recordar-los que la defensa de “lo nuestro” comença per poder decidir, com a mínim, les persones que poden defendre “lo nuestro”, i que aquestes persones no ens vinguen imposades pel “mandarí” de torn, instal·lat a Madrid. Com va passar fa tres anys amb la dimissió del Sr. Camps (que ell algun dia hauria d’explicar) i la successió en la persona del Sr. Alberto Fabra. Els militants valencians del PP no són prou responsables per elegir ells, i només ells, els candidats a la Presidència de la Generalitat o els candidats a alcaldes? Ha de vindre “beneït” des de Madrid? O des del Cap i Casal, en el cas dels alcaldes valencians. Fa uns dies el President Fabra deia: “repetirán los alcaldes que se hayan esforzado”. Això no ho haurien de decidir els militants de cada poble? El candidat a alcalde d’Alacant, no l’haurien de decidir els militants del PP de la capital de l’Alacantí? O el candidat a alcalde de Castelló de la Plana ¿no hauria de ser escollit pels militants del seu partit a Castelló? El recent conflicte del PP a l’Ajuntament d’Alberic, no l’haurien de decidir els militants d’aquest partit a Alberic? Si el PP s’ha rebel·lat contra el pacte amb Coalició Valenciana, no hauria de ser el PP d’Alberic qui decidira el seu candidat?

Quan Sant Benet a la seua Regla (un text del segle VI) parla de l’abat del monestir, a més d’exhortar-lo a ensenyar “més aviat amb fets que no amb paraules” (RB 2:12) determina també la manera com ha de ser escollit: “que siga constituït aquell que tota la comunitat s’haja elegit de comú acord” (RB 64:1). Sí que és veritat que Sant Benet, en algunes circumstàncies, també accepta que l’elegit siga aquell que una part més xicoteta de la comunitat, però amb més bon criteri, haja escollit. Però ja al segle VI, Sant Benet creia en la responsabilitat i en la maduresa (i també en la llibertat) dels qui han d’escollir l’abat. Per això Sant Benet volia que els monjos es responsabilitzaren en la tasca de la comunitat, i d’una manera adulta i lliure (no imposada) elegiren entre tots, l’abat. Sí que és veritat que a l’Església també hem de millorar en quant al nomenament dels bisbes.
 

Per altra part, Sant Benet destaca que a l’abat, “més li pertoca servir que manar” (RB 64:8), un consell que haurien d’escoltar i de seguir alguns dels nostres governants, que sembla que siguen elegits, no per a servir, sinó per a manar. I per a aprofitar-se dels més desvalguts! 

També és veritat que el dit del President Rajoy no és massa diferent dels dits dels Srs. Aznar o Rodríguez Zapatero, ja que aquest últim va posar de candidat a la Generalitat de Catalunya el Sr. José Montilla, pel fet que no volia que repetira el President Maragall.
Pense que els partits, per tal que guanyen credibilitat i democràcia interna, (i no siguen el “cortijo” de l’amo) haurien d’acabar amb els dits que posen o trauen candidats, sense comptar amb la decisió dels militants d’aquestes formacions.

7 d'abril: Sant Joan Baptista de la Salle (LEVANTE-EMV, 07/04/2015)

El 7 d´abril l´Església celebra la festa de Sant Joan Baptista De La Salle, un mestre i pedagog francès nascut a Reims el 30 d´abril de 1651, que va consagrar la seua vida a l´educació dels infants pobres, i que fundà l´Institut dels Germans de les Escoles Cristianes. 
De família acomodada, Joan Baptista ja volia ser capellà des de menut. Als 16 anys va ser nomenat canonge del cabildo de Nostra Senyora de Reims. Graduat en Arts, ingressà al seminari de Sant Sulpici, a París. Orfe de pare i de mare als 19 anys, el 1678 va ser ordenat prevere i ja molt prompte començà en el món de l´educació, ajudant a fundar una escola de caritat a Reims.

Doctor en teologia als 30 anys, el P. De La Salle sentí la crida de Déu per ajudar els pobres i per educar els jóvens. El 24 de juny de 1681, De La Salle començà a viure amb uns mestres, naixent així la primera comunitats de Germans de les Escoles Cristianes. La novetat de Sant Joan Baptista De La Salle, va ser convèncer els mestres a compartir una forma de vida comunitària, no monàstica ni clerical, per esdevenir cadascun d´ells, germans, dedicats a la formació humana i cristiana dels xiquets i dels jóvens.

L´espiritualitat dels Germans és caracteritza pel seu esperit de fe, consistent en vore, jutjar, estimar i actuar sempre a la llum de l´Evangeli.
El P. De La Salle va introduir l´ensenyament en grups, ja que abans s´educava cada xiquet per separat. El 1688 obrí una escola gratis a París per a xiquets pobres i també fundà universitats a Reims i a Saint-Denis, per tal de formar els mestres.
El juny de 1686 De La Salle va proposar als mestres que vivien amb ell, consagrar-se a Déu per a servir els xiquets i els jóvens. així, el 9 de juny de 1686, huit Germans van fer els primers vots en companyia de Joan Baptista De La Salle.
La Congregació s´estengué a d´altres zones de França i ja en vida del sant es van fundar moltes escoles. Una vegada establerta la Congregació, De La Salle renuncià a ser el superior general.

El 7 d´abril de 1719, divendres sant, el P. De La Salle moria a Rouen, quan tenia 67 anys. Va ser canonitzat pel papa Lleó XIII el 24 de maig de 1900. El 15 de maig de 1950, Pius XII va nomenar el P. De La Salle patró dels educadors .
Els Germans de La Salle reconeixen Jesús en tots els seus alumnes i no únicament en els més dotats. Per als deixebles de Sant Joan Baptista De La Salle, es tracta de vore els altres amb els ulls de la fe. És així com l´espiritualitat lasaliana troba les seues arrels en una interioritat profunda i en una relació de confiança en l´amor de Déu.

L´Institut de la Salle, present als cinc continents i en huitanta països, té el compromís i la responsabilitat de la formació de noves generacions. Al nostre País, els Germans de les Escoles Cristianes tenen escoles a Paterna, Benicarló, Alcoi, Manises, l´Alcora i Llíria, lloc on aquests religiosos de la Salle exerceixen el seu ministeri docent en la formació dels jóvens, amb sol·licitud i generositat. 
Sant Joan Baptista De La Salle va ser el primer que va organitzar centres de formació de mestres i també escoles d´aprenentatge per a delinqüents, així com escoles tècniques, escoles secundàries d´idiomes moderns, arts i ciencies.
Que la festa de Sant Joan Baptista De La Salle faça dels mestres cristians uns bons testimonis, perquè ajuden els jóvens a créixer humanament i cristianament.

5 d'abril: Ha ressuscitat! (LEVANTE-EMV, 05/04/2015)

 Hui dia 5 d´abril celebrem la festa de Pasqua. És la Pasqua de Resurrecció (per diferenciar-la de la Pasqua Granada o Pentecostès) la festa en la que commemorem la victòria de Jesús sobre el pecat i sobre la mort.

Aquesta festa té una data variable, ja que se celebra el diumenge següent a la primera lluna plena de l´equinoci de primavera. És per això que el diumenge de Pasqua oscil·la, d´un any a un altre, entre el 22 de març i el 25 d´abril.

Cada any la Pasqua (nom que significa "pas") de Jesús de la mort a la vida ens ompli de goig i d´esperança. Si durant la Setmana Santa hem contemplat el misteri de la Passió i Mort del Senyor, hui diumenge de Pasqua els cristians celebrem la Resurrecció del Senyor, que és la victòria i el triomf de Jesús sobre el mal, el pecat i la mort.

Els pobles valencians vivim la Pasqua de forma festiva, amb diverses tradicions. Una de les tradicions més esteses és l´Encontre entre la Mare de Déu i el Senyor Ressuscitat, que celebren molts pobles valencians. En els encontres, les imatges de Maria i de Jesús, acompanyades pels confrares, es troben a la plaça major del poble, en una processó que marca el final de les celebracions de la Setmana Santa. Una de les molts tradicionals Encontres, té lloc a Alcoi: de bon matí la processó dels Xiulitets o de la Santa Trobada i més tard el primer acte fester al carrer, la Glòria. Una altra tradició pasqual té lloc a Alfarrasí amb "L´Angelet de la corda", un acte emotiu i ple de sentiments. També Castielfabib, al Racó d´Ademús celebra el Diumenge de Pasqua amb un particular volteig de campanes, on els jóvens del poble voltegen les campanes agarrats a elles. I és també el cant de l´Aurora, la rondalla que recorre els carrers d´aquesta vila. I no cal dir la mona que a Pasqua mengem a l´horta, amb els amics.

Així com els Evangelis ens narren el trobament de Jesús amb Maria Magdalena (Jo 20:11-18) les dones (Mt 28:8-10) o els apòstols (Lc 24:36-43) no trobem cap narració d´un encontre del Senyor amb Maria, la seua mare. És per això que la devoció popular ha imaginat i representat aquest encontre entre la Mare Verge i el seu Fill, després de la resurrecció, com fa Sor Isabel de Villena, al capítol 237 de la seua Vita Christi. En aquest capítol, que l´abadessa Isabel de Villena titula "Com lo Senyor, ab tota la multitud dels Àngels e Sancs Pares, aparegué a la sua Caríssima Mare, e del inestimable goig e alegria de aquella", l´abadessa de la Trinitat, escriu: "la Senyora vehent una tan delitosa e amable vista, defalli el seu cor d´alegria, e prostrant se en terra, adora la divina essencia. E lo Senyor, veent la Excellent Mare sua, la levala de terra e, agenollant se, volgue li besar la ma dient li: Yo so resuscitat, e veu me açi ab vos per alegrar de infinit goig la vostra sanctissima anima". Certament que Sor Isabel de Villena, en la seua Vita Christi narra, a partir dels Evangelis, la infància de Jesús i la seua vida pública, amb la seua mort i la seua resurrecció, afegint de la pròpia mà relats apòcrifs, que no trobem als Evangelis canònics. Així Sor Isabel de Villena, amb aquesta vida de Crist, fa una narració amena, plena de notes tretes de la vida quotidiana i de la tradició.

Cada any, la Pasqua, el goig pel Senyor Ressuscitat, ens ajuda a obrir nous camins de justícia, d´esperança i de fraternitat. I la Pasqua també renova la nostra Església, perquè anuncie amb alegria el Crist, vencedor del pecat i de la mort.

En la Pasqua, com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, descobrim un Déu que "ha volgut restaurar i conduir amorosament la humanitat dividida i sacsejada per la violència, desitjosa de ser alliberada del sofriment". En la Pasqua, Jesús ve a consolar els cors entristits i a ensenyar-nos que, com a cristians, hem d´estar al costat dels qui ploren i dels qui sofreixen, per fer créixer en ells l´esperança. La Pasqua ens dóna la certesa que el mal ha estat vençut i que Crist, eixint victoriós del sepulcre, ha trencat les cadenes que ens empresonaven a la mort! La Pasqua ens fa vore que la mort no té l´última paraula, perquè la vida i l´amor de Déu sempre són més grans que la desesperança, el plor o el sofriment. Jesús en la seua resurrecció ens demostra que la pedra del sepulcre (i tots tenim alguna pedra que tanca el nostre cor a la llum de Déu) pot ser apartada, per fer entrar en la nostra vida el goig de l´amor de Déu! Per això la Pasqua dóna sentit i plenitud a la nostra vida de creients!

Com va dir el papa Francesc el 16 d´abril de 2014, "Jesús era considerat un profeta però va morir com un criminal". I quan tot semblava perdut, "quan ja no resta ningú, Déu intervé amb el poder de la Resurrecció". Això és el que celebrem hui dia de Pasqua i tota la cinquantena pasqual, fins el dia de Pentecostès, com ha dit aquesta setmana el papa Francesc: "La pedra del dolor s´ha mogut deixant espai per a l´esperança. Aquest és el gran misteri de la Pasqua".
Bona Pasqua a tots!

5 d'abril: L'Angelet de la corda (LEVANTE-EMV, 05/04/2015)

Un any més els valencians celebrem la Pasqua amb diverses tradicions. A més, evidentment de la celebració litúrgica de la Vetla Pasqual en la nit més santa de tot l´any i de la missa del dia, una de les tradicions més boniques que tenim els valencians és l´Angelet de la corda, que cada Diumenge de Pasqua se celebra a Alfarrasí.

En aquest poble de la Vall d´Albaida, on tinc la sort de tindre grans amics, com Paquita Martí i les seues filles Anna i Imma i el seu fill Josep, el seu Encontre del Diumenge de Pasqua té una connotació especial. És en aquest Encontre entre la Mare de Déu i el seu fill Jesús, que hi ha un "personatge" addicional: l´Angelet de la Corda: un angelet penjat d´un núvol, "format per unes teles que envolten un aparell molt senzill, el qual s´esmuny sobre dues cordes paral·leles, lligades a dos balcons situats l´un enfront de l´altre", com escrivia el bon amic Josep Requena. L´objectiu de l´Angelet de la corda és llevar-li a la Mare de Déu "el vel de dol ", en trobar-se amb el seu Fill, per emportar-se´l "penjant de les mans, fins a desaparèixer en la casa on acaba el trajecte".

L´origen d´aquest tradició tan bonica, com ho va deixar escrit Josep Requena, és degut a un veí d´aquest poble de la Vall d´Albaida, José Esteve, el Zurdo, que la "portà" de Navarra. Durant un temps, ser l´Angelet de la Corda a Alfarrasí era un privilegi que tenia una xiqueta de la família del Zurdo, pel fet que aquest home era el qui havia iniciat aquesta tradició tan entranyable, enguany fa ja 103 anys.

Com escrivia Josep Requena, algunes vegades, degut a l´alçada a que està la protagonista, "quan la xiqueta es veu penjada del núvol, i a punt d´eixir, li entra por i es posa a plorar, però es calma immediatament quan destapen els cortinatges i comença a dirigir-se cap a la Mare de Déu".
L´Angelet de la corda ens convida a tots els cristians a estar a prop (com ho està Jesús) dels qui pateixen, a traure els vels del dolor, del dol i del sofriment, a tots aquells que es troben desesperats per la malaltia, per la falta de sentit, per la tristesa i per la foscor de tantes nits com ofeguen els nostres germans. Perquè és en ells que podrem descobrir Jesús. Així farem realitat el que diu la religiosa Vedruna Maria Trullols: "Jesús camina al nostre costat....No estem sols en la ruta, Jesucrist camina amb nosaltres, baixa fins al nostre abisme personal i se´ns comunica com a do gratuït" a través de "la seua Paraula, la seua Eucaristia, els seus sagraments". Per això l´Angelet de la corda ens parla del Ressuscitat, el Crist que vencent la mort ens obri les portes del paradís i ens ompli d´alegria i d´esperança.

És en aquest temps pasqual que dura 50 dies, fins a la festa de Pentecostès, que la litúrgia, com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, ens dóna l´oportunitat d´una "major vivència de la nostra relació amb el Crist Ressuscitat", i alhora, "un augment de l´esperança que també nosaltres viurem en ell després de la mort". Per això els deixebles de Jesús, amb la Pasqua, hem de transmetre la fe en la resurrecció "amb el nostre testimoniatge cristià". Així ajudarem els altres a descobrir "que les inquietuds i els desigs més profunds que es troben al fons del cor humà, i les preguntes fonamentals que es fa la intel·ligència, poden trobar resposta en Jesucrist".

Com va dir anit el papa Francesc en l´homilia de la Vigília Pasqual, "al tercer dia ña foscor es transforma en llum, les llàgrimes en aigua, el silenci en paraules". Per això la Pasqua ens ha d´ajudar a "no tindre por a la realitat, a no tancar-se en un mateix, a no tancar els ulls davant els problemes". La Pasqua és el trobament amb el Senyor Ressuscitat que encoratja, anima i enforteix la nostra fe i la nostra esperança.

En aquest dia sant de Pasqua, és el Psalm 117 el que exalça i proclama la victòria del Senyor Ressuscitat: "No moriré, viuré encara, per contar les proeses del Senyor". I per això l´Himne de Pasqua "canta la victòria del cèlic Redemptor", i "la glòria de la redempció. Al·leluia, al·leluia, al·leluia".

La Llei Fahrenheit 451 (VILAWEB/ONTINYENT,

El 25 de març passat, el PP aprovà en solitari la polèmica Llei de Senyes d’Identitat, en la qual es reconeix la llengua, el Misteri d’Elx o el monestir de Santa Maria de la Valldigna (entre d’altres) com a signes d’identitat de la 'Comunidad Valenciana'. 

El PP valencià, tan preocupat per les senyes d’identitat quan s’acosten les eleccions, en compte d’anomenar aquesta llei amb aquest nom, podria haver-li dit 'Llei Fahrenheit 451', ja que l’objectiu que pretén el Govern Valencià i el grup que li dóna suport a les Corts amb aquest text, és, una vegada més, incendiar la llengua i la cultura del País Valencià. I de rebot, la convivència dels valencians.

Si l’article 6 del 'mini' Estatut valencià diu que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua 'és la institució normativa de l’Idioma Valencià', a què ve ara aquesta rotunda desqualificació que el PP fa de l’AVL amb la Llei Fahrenheit 451? A què ve, una vegada més, l’embolic que fa aquest partit, atorgant a Lo Rat Penat i a la RACV la decisió de vet, pel que fa a les subvencions? Lo Rat Penat i la RACV han de suplantar l’AVL? I quin sentit té (si no és el d’acontentar aquestes dues entitats) que Lo Rat i la RACV hagen de poder vetar aquells que puguen rebre una subvenció?

  

Tots recordem la novel·la 'Fahrenheit 451' del nord-americà Ray Bradbury, en què el bomber protagonista s’encarrega de cremar llibres per ordre del govern. De fet, la xifra 451 fa referència a la temperatura en l’escala Fahrenheit en què el paper dels llibres s'encén, i que correspon als 233º C. Per això el Govern Valencià, amb aquesta llei Fahrenheit 451, s’ha proposat també d'incendiar, amb una actitud irresponsable, la convivència entre els valencians, de la mateixa manera que fa vora quaranta anys van fer Miguel Ramón Izquierdo, Ignacio Carrau Leonarte, Vicente Giner Boira i els seus acòlits.

El Govern Valencià i el grup parlamentari que li dóna suport, que han arribat al súmmum del ridícul en matèria cultural, cada dia s’assemblen més al 'Vivan las caenas' dels absolutistes espanyols de 1814, i també al 'Muera la intelectualidad traidora' de l’analfabet Millán Astray, qui es va cobrir de glòria el 12 d’octubre de 1936, (com ara el Govern Valencià amb la llei Fahrenheit 451) al Paranimf de la Universitat de Salamanca amb aquest crit infame.

Amb la llei Fahrenheit 451 (i amb d’altres iniciatives semblants) el Govern Valencià s’ha proposat únicament i exclusivament, com va dir fa uns mesos el bon amic Joan Francesc Mira, 'destruir d’arrel qualsevol intent de redreçament nacional del nostre País'. I d’aquesta manera, com un govern que ha intentat destruir la nostra llengua, així seran recordats el Sr. Camps i el Sr. Fabra i els seus 'acòlits'.

  

Per cert, entre les senyes identitat que aquesta llei protegirà, hi haurà també la figura del general Franco? Ho dic perquè el PP de l’Ajuntament de València ha votat en contra de retirar-li la Medalla de la Ciutat. O serà una senya d’identitat la Sra. Milagrosa Martínez, que el PP va posar, ni més ni menys, que al capdavant de la Presidència de les Corts Valencianes? Seran també unes senyes d’identitat tots els imputats del PP? O el lideratge del Consell pel que fa al dèficit a Espanya? O segurament serà també una senya d’identitat el 'caloret' de la Sra. Barberà?

Probablement algú trobarà que un monjo no pot fer articles com aquest. Però només mire de seguir allò que ens ha demanat el papa Francesc: 'Que el poble de Déu veja sempre en els cristians la ferma denúncia de la injustícia', davant la qual no podem callar com si no passara res. I és que com va dir també el bon bisbe Ramon Buxarraix, 'L’Església hauria d’alçar la veu amb valentia, perquè hi ha silencis que poden ser còmplices del mal'.

ECCEHOMO (Diari de Girona, 05/04/2015)

Aquí teniu l'home" (Jo 19:5) Aquestes són les paraules que Pilat adreçà al poble, quan presentà Jesús assotat i coronat d'espines. 
En aquesta Setmana Santa, la imatge que l'Evangeli ens mostra de l'eccehomo és la del Crist desfigurat pel sofriment, i que Isaïes, profèticament, descrivia així: "No tenia forma ni encant, el més menyspreable dels homes, un home de dolor. Maltractat, ell s'humiliava com una ovella muda davant els esquiladors" (Is 53). 
Són molts els pintors que han representat aquesta imatge de Jesús en el Divendres Sant, l'eccehomo, l'home de dolors. Però l'agost de 2012 una notícia relacionada amb aquesta imatge va donar la volta al món: la "restauració" de l'eccehomo del Santuari de la Misericòrdia de Borja. 
La "restauració", o més aviat, la destrossa de l'eccehomo de Borja va ser només una anècdota. Però no només una anècdota! Aquest fet ens hauria de fer pensar en tants i tants homes i dones "desfigurats", sense figura i sense rostre, destrossats pel dolor! 
L'eccehomo del segle XXI no és la pintura de Borja, sinó aquells que pateixen la crisi econòmica amb més crueltat: els joves que per més que busquen no troben feina, les dones agredides per la seva parella, els ancians que viuen sols i amb una pensió de misèria, els qui han d'emigrar perquè aquí no troben feina, els qui no poden arribar a final de mes, els immigrants que viuen en la pobresa o tancats en els CIE, els que busquen aliments als contenidors, les famílies desnonades per l'ambició i la immoralitat dels bancs.
L'agost de 2012 es va parlar molt de la "desfiguració" o de la destrossa de l'eccehomo de Borja i de la seva posterior restauració. Però és molt més important parlar dels eccehomo d'avui, desfigurats, triturats i destrossats pel sofriment! La nostra societat hauria d'assumir la seva restauració, per tornar la figura original a tots els qui tenen la vida desfigurada i destrossada per la crisi econòmica. Certament que aquesta restauració només serà possible, com deia el P. Abat Josep M. Soler, aportant "noves actituds en la vida política, que superin una visió purament materialista i utilitarista de la realitat", i no abusant dels més desvalguts.
Per altra banda, enmig d'una situació provocada per l'especulació i les mentides interessades, com és que els polítics i responsables financers de la crisi no han estat portats a la justícia, tal com han fet a Islàndia? Com deia la monja benedictina Teresa Forcades, és "immoral que s'especuli en l'habitatge, l'alimentació o la sanitat", uns drets que el Papa defensava el passat 28 d'octubre en la Trobada Mundial de Moviments Populars, quan deia: "Cap família sense habitatge! Cap pagès sense terra! Cap treballador sense els seus drets!".
En la Setmana Santa descobrim l'amor de Jesús, fidel al Pare i als homes fins a donar la vida. Jesús és el Déu que ha mort a la creu per restaurar l'home, fet a imatge de Déu. Jesús és el Déu que s'ha fet solidari del sofriment humà, per tal que també nosaltres sapiguem descobrir-lo en el dolor del nostre món, i en els rostres de tants eccehomo com hi ha al nostre voltant.
L'agost de 2012 es va parlar molt de la destrossa de l'eccehomo de Borja. Però més important que aquesta pintura són els homes, les dones i els infants que porten en la pròpia carn les marques de l'eccehomo! Que són entre nosaltres, eccehomo! Ja és hora que comencem a restaurar la imatge desfigurada de tots els qui pateixen. Per dignitat, per solidaritat i per fraternitat amb tots ells!

4 d'abril: Dissabte Sant (LEVANTE-EMV, 04/04/2015)

El Dissabte Sant és el dia en el qual l´Església, amb Maria, vetla en silenci a prop del sepulcre del Senyor. Com ahir, Divendres Sant, tampoc hui l´Església celebra l´Eucaristia.

El Dissabte Sant és un dia per meditar la Passió del Senyor i per agrair, al costat del sepulcre de Jesús, el do de la seu mort, mentre esperem la seua santa Resurrecció.

En aquest Dissabte Sant, com diu Carme Gomà en el seu llibre "Pregàries seguint l´any litúrgic", hem de descobrir que, també "a voltes la nostra vida està plena de silenci, solitud, absència, menudes o grans morts". I a pesar de l´aparent fracàs, hem de donar gràcies a Déu "perquè quan sembla que s´ha acabat tot, encara" ens queda el Senyor "ple de vida". Com el gra de blat, que si no cau a terra i no mor, no pot donar fruit, també Jesús, deixat al cor de la terra, destruirà la mort, la seua i la nostra, amb la seua mort i la seua Resurrecció.

L´himne de la pregària del matí d´aquest Dissabte Sant, expressa el pas de Jesús per la regió dels morts (lloc on la mort retenia captius tots els hòmens) per tal d´alliberar-los: "El Fill de Déu/ se´n duu al Pare/ l´home caigut,/ cridat a viure/ net de la pols/ que el sepultava". Jesús, baixant a la regió dels morts, alliberà Adam i tots aquells que estaven encadenats per la mort: "On estàs, Adam?/ Vinc a salvar-te./ Vinc amb la creu/ a fer-te lliure./ Estaràs amb mi,/ com anhelaves,/ demà al matí/ del tercer dia".

Va ser Jesús qui va trencar el poder de la mort, atorgant la pau i la llibertat a aquells que estaven subjugats per la nit i per la tenebra. Així s´adreça Jesús a Adam, captiu de la mort, en aquest himne del Dissabte Sant: "La pau amb tu!/ Acull la crida./ Amunt el cor!/ Rep l´esperança/ d´un nou futur/ que t´il·lumina/ enllà del fang:/ l´albor de Pasqua". Per això el pas de Jesús per la regió de la mort, en el silenci del Dissabte Sant, fa que aquest dia siga "dia de lloança,/ dia de perdó/ que ens farà dignes/ de contemplar/ la faç divina".

Tota la pregària del matí, en aquest Dissabte Sant, ens parla del repòs i de la confiança en el Déu de la vida. En el Déu de Jesús que és Déu de vius i no de morts. Així el Psalm 4 diu: "El Senyor m´escolta sempre que l´invoque....M´adorm en pau i em sent en vós segur, només en vós, Senyor".

I el Psalm 15 també està ple de confiança en el Déu que ens allibera de la mort, en el Déu que no deixà que el seu Fill quede encadenat per la mort: "Fins el meu cos reposa confiat; no abandonareu la meua vida enmig dels morts, ni deixareu caure a la fossa el qui vos estima". És el Déu de la vida que alliberà Jesús del poder de la mort: "M´ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a la vostra presència, al vostre costat, delícies per sempre".

I encara, el cant de les Lamentacions (Lm 3:40-42,49-60) ens exhorta a confiar plenament en el Déu que ens trau de la mort i ens dóna la vida per sempre. Com va fer amb Jesús. Com fa amb tots els qui moren: "Vos he cridat pel vostre nom, oh Senyor, des de la fossa profunda. Heu sentit el meu clam. Escolteu el meu crit d´auxili! Quan vos cridava, vos heu acostat i m´heu dit: "No tingues por". Heu rescatat la meua vida". En aquest Dissabte Sant, sepultats en la mort de Crist, sabem que és ell qui, baixant al país dels morts, ha fet esclatar les portes de bronze i ha trencat els panys d´acer que retenien captius els hòmens. I per això ens ha alliberat de les cadenes del pecat.

En el silenci d´aquest Dissabte Sant, Jesús, com el gra de blat enterrat a terra, fa nàixer en l´Església una nova primavera, plena dels fruits de l´Esperit.

En aquest Dissabte Sant, mentre Jesús assumeix el dolor del nostre món, i la seua sang renova tot l´univers, el Senyor fa nàixer una nova esperança en tots els qui sofreixen.

En aquest Dissabte Sant, quan Jesús està adormit en el ventre de la terra i en la pau de Déu, podem descobrir la força de Déu que el ressuscitarà, ja que no l´abandonarà enmig dels morts.

En aquest Dissabte Sant, quan sabem que la fossa de la mort no podrà empresonar Jesús, és l´hora de confiar en el Déu de la misericòrdia, que és sempre més fort que qualsevol mort.

En aquest Dissabte Sant, quan aparentment tot sembla un fracàs, perquè la llosa del sepulcre sembla tindre Jesús captiu de la mort, sabem que aquesta mort no té l´última paraula, ja que Déu alliberarà Jesús de la mort, per tornar-lo a la vida.

El Dissabte Sant és un camí d´esperança, on Déu, el Déu de la vida, està al costat del seu Fill i de tots nosaltres, per tal d´omplir-nos de plenitud i de pau, mentre esperem el matí de Pasqua.