dimecres, 26 de juny del 2024

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)



 Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont.

Servidor bo i fidel, entra al goig del teu Senyor” (Mt 25:22).

Són estes, estimat Alexandre, les paraules que hauràs sentit de Jesús. I és que després d’una vida al servici de l’Evangeli i als més pobres d’Àfrica, el Senyor t’ha rebut amb la tendresa de la seua abraçada: “Entra al goig del teu Senyor”.

Però hui no ens hem reunit per celebrar la teua mort, estimat Alexandre, sinó la teua vida en la plenitud de Déu, perquè ja has entrat “al goig del teu Senyor”.

Com el bisbe màrtir Enrique Angelelli, tu, Alexandre, també vas viure amb una oïda ben atenta a l’Evangeli i l’altra, al poble. Per això vas defensar les llengües, que consideraves com uns tresors i patrimoni de la humanitat: la llengua dels nambyes, traduint el Missal Romà i la Bíblia a la llengua d’aquell poble i codificant els seus sons. I també la llengua de Sant Vicent Ferrer, la llengua dels cristians de l’Alcúdia, tot i que nosaltres, a diferència del poble Nambya, encara no tenim el Missal Romà en valencià. I si tenim la Bíblia en valencià, ha estat possible gràcies a la revista Saó i al bon bisbe Josep Mª Cases Deordal, perquè els altres bisbes que van poder editar-la, no van moure un dit per fer-ho.

Alexandre, tu vas prendre consciència de que eres valencià, precisament a Burgos, al Seminari de Missions, i vas aprendre a escriure en valencià, gràcies a les correccions que mon pare feia de les cartes que li escrivies i que ell et retornava, corregides.

I per això te vas comprar la Gramàtica Valenciana de Sanchis Guarner, per aprendre valencià, la llengua dels teus pares, la llengua del teu poble. ¿Hui, quants capellans i seminaristes (i bisbes!), tenen la Gramàtica de Sanchis Guarner? ¿Quants capellans i bisbes de la nostra terra valoren i defensen el valencià com ho vas fer tu tota la teua vida?

Vas normalitzar la llengua dels Nambyes i vas treballar perquè l’Església valenciana utilitzara amb normalitat el valencià, cosa que encara no passa. I és que creies, com ho creiem molts, que la nostra llengua és un tresor, patrimoni de la humanitat i anima del nostre país.

Tu, Alexandre, vas ser un missioner audaç i valent, com els profetes i atrevit com el papa. Com ho va ser Jesús. I vas treballar per fer normal a l’Església, el que és normal al carrer: que la llengua de Sant Vicent Ferrer estiga present als temples dels nostres pobles, on els seus veïns, al carrer, parlen valencià i a l’escola, els xiquets estudien en valencià.

Vas treballar perquè als temples no s’arracone la nostra llengua i vas animar els capellans a que facen un esforç per aprendre la llengua d’Ausiàs March. Que bonic va ser el viatge del papa a Mongòlia, amb unes celebracions on s’utilitzava la llengua del país en les lectures i els cants de la missa.

El cardenal de Mongòlia, Giorgio Marengo, deia que quan arribà al país de Gengis Khan, dedicà tres anys a aprendre l’idioma, una llengua escrita amb caràcters ciríl·lics. ¿I per què els capellans que serveixen les parròquies valencianes (amb honroses excepcions), no s’esforcen a celebrar l’Eucaristia en valencià, com sempre has fet tu?

No hauria de passar (com passa ara), que la comunitat cristians haja de parlar la llengua del pastor, el castellà; sinó que hauria de ser el pastor que hauria de parlar la llengua de la comunitat que l’acull. Vas ser tu que vas aprendre nambya. I no van ser els hòmens d’aquell poble que van aprendre valencià!

Crec que, com tu vas fer a Zimbabwe, aprenent nambya, els capellans valencians haurien de presidir les celebracions en valencià i celebrar la fe en la nostra llengua, sense complexos. I és que encara ara, els cristians valencians, per celebrar la nostra fe, hem deixar el valencià a les portes dels temples.

El bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull (que forma part de la Província Eclesiàstica Valentina), ha afirmat que “l’Església ha d’estar totalment compromesa amb la normalització de la llengua” (Avui, 4 de setembre de 2023), cosa que no passa a l’Església valenciana, on la majoria dels bisbes i dels preveres arraconen de les parròquies la nostra llengua.

Benvolgut Alexandre, Fill Predilecte de l’Alcúdia i Premi Tio Canya del Bloc Jaume I: has estat model i exemple en la inculturació de l’Església a l’Àfrica. Si Sant Vicent Ferrer, que sempre predicava en valencià, és el patró del nostre país, tu eres el patró dels qui lluitem pel valencià a l’Església. Per una Església inculturada i encarnada en el nostre poble.

Fes, des del cel, que els nostres bisbes i capellans prenguen consciència de la importància pastoral de la llengua a la litúrgia, perquè així, el valencià no continue exclòs dels temples, sinó que siga present a totes les comunitats cristianes que hi ha de Vinaròs a Oriola i de Morella a Elx.

Desitjaria que el teu exemple d’amor a la llengua, animara la jerarquia valenciana a protegir, valorar i utilitzar a la litúrgia el valencià, que és l’ànima del nostre poble.

Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne preparat per a vosaltres des de la creació del món” (Mt 25:34). És el que ja hauràs escoltat de Jesús.

Te recordarem amb afecte, i viuràs per sempre en els nostres cors, ja que, com Jesús, has passat per la vida fent el bé, amb el teu somriure i amb la teua amabilitat, amb la teua fe oberta i senzilla. I per això donem gràcies a Déu per la teua vida i per la teua passió pel Regne i per la nostra llengua.

I des del cel, benvolgut Alexandre, prega i protegeix l’Església valenciana, perquè el valencià siga la llengua de les celebracions litúrgiques i els cristians valencians no siguem orfes en la nostra pròpia Església.

Desterrats per ordre de Carles III (CASTELLÓ NOTÍCIES, 13/06/2024)



 Aquest és el títol de l’última obra de l’amic Francesc Joan Monjo, doctor en Història Moderna i especialista en història de l’Església en la monarquia catòlica, sobretot de la Companyia de Jesús durant els segles moderns.

Aquest interessant llibre, que té per subtítol: “El llarg exili dels jesuïtes valencians” i que ha estat publicat per la Universitat de València, ha comptat amb el suport de la Xarxa Vives d’Universitats, a través del programa d’ajuts per a la coedició de treballs científics editats en la nostra llengua.

En la pròleg d’aquest llibre, la professora Inmaculada Fernández Arrillaga afirma que aquesta obra de Francesc Joan Monjo és “un llibre de recerca exhaustiva i amè, capaç de transportar-nos, com si es tractara d’un viatge en el temps, als orígens de la Companyia de Jesús, tot passant pels segles més turbulents del seu camí i, d’aquests moments, fins a l’empremta que la seua llarga història ha deixat en terres valencianes”. Com diu Inmaculada Fernández en el pròleg, “Francesc Monjo és un historiador avesat, especialista en l’estudi de la vida quotidiana i del drama humà que van viure els jesuïtes bandejats en temps de Carles III”. És per això que aquesta obra del doctor Monjo, de 433 pàgines, és de “lectura apassionant, amb molt de rigor històric, que il·lumina una part enfosquida de la nostra història i que, sens dubte, commou”. I és que cal recordar que el 1767 els jesuïtes que vivien a l’antic regne de València (190 en  total), van patir les conseqüències del fet històric que més va commoure l’Europa catòlica del set-cents: l’expulsió dels jesuïtes del domini de Carles III.

A més del pròleg d’Inmaculada Fernández, el llibre compta amb uns agraïments del doctor Monjo i una introducció seua, on aquest historiador diu que amb la seua obra ha mirat “d’explicar amb rigor els fets per tal de situar-los en el marc temporal”, per “així comprendre’ls millor”.

El llibre compta amb els següents huit capítols:

La Companyia de Jesús davant les adversitats en el segle de les llums.
La fatal desgràcia dels jesuïtes , amb un apartat especial dedicat al “cas valencià”.
El forçat exili cors.
Els anys d’exili italià.
La supressió de l’Orde de Sant Ignasi.
Noves dificultats.
La Companyia de Jesús restaurada.
I finalment el capítol dedicat als jesuïtes valencians.
El llibre acaba amb un epíleg, un arxiu i fonts consultades i una extensa i interessant bibliografia.

Francesc Joan Monjo, un autor prolix i rigorós en el seu treball històric, també ha publicat altres estudis sobre història de les mentalitats, història local i comarcal, pirateria barbaresca, religiositat popular i la revolta de les Germanies.

En una entrevista de febrer d’aquest any a “Cultura Marina Alta”, Francesc Joan Monjo deia: “En l’exili italià, que va tindre una durada de quaranta-set anys, els jesuïtes valencians van ser els que més es van distingir per la seua erudició i per les seues creacions en les ciències i en les lletres” i també “pel seu oberturisme als corrents culturals i per la seua ràpida adaptació a l’ambient italià d’aleshores”.

Aquest llibre, de lectura amena, és  una obra imprescindible per conèixer el cas de l’expulsió dels jesuïtes valencians, ja que és una aportació interessantíssima per a la història d’aquells anys atzarosos en la vida dels fills de Sant Ignasi.

A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT