A un mes de la festa de laMare de Déu del Miracle(el proper 6 d’agost), m’agradaria descobrir el miracle del Miracle a tots els qui no el coneixen.
Des dels seus orígens, amb l’aparició de la Verge Nena al prat de Bassadòria, el 1458, el Miracle és un lloc de trobament amb Déu, amb els altres, amb la natura i amb un mateix.
L’església, amb la imatge tan estimada de la Mare de Déu del Miracle, és el centre d’aquest bellíssim lloc del Solsonès. Però el Miracle és també la Casa Gran, la capella de la Desaparició, el monestir, amb la petita comunitat de monjos benedictins guiats assenyadament pel P. Xavier Poch i la Casa d’Espiritualitat, amb el P. Toni Pou al capdavant. I encara, els veïns que estimen tant aquest lloc sant, com la Montserrat Calduch, la nostra organista, el Manel Casanovas del restaurant, l'estimada Concepció de Ca l’Estruc i l’estimada Emília de Cal Tomasa, l’Anna Mª (la degana dels qui són a l’estiu al Miracle), l’Eulàlia i el Carles, tots tres a les cel·les de Sant Antoni i tots els qui passen uns dies al Santuari, un lloc que amb els anys s’ha anat restaurant i embellint gràcies als veïns, a la comunitat benedictina i a l’Ajuntament de Riner, amb el seu l’alcalde, Joan Solà.
A més dels edificis, el miracle del Miracle és possible gràcies als qui hi viuen a les masies que envolten el Santuari, com Cal Jepet, la Caseta del Miracle, amb l’Alberto i la Marta, el Forn de Su amb la Paquita i el Ton, la Cirosa, Cal Poncet, Casamartina, el Villaró amb l’Angelina, l’Estany o la Carral. I també Sant diumenge, Cal Coletes, Brics, Rovira-sança, Armingous, Cal Piquet, Cal Palà, Sorribes, i encara els nuclis de Freixinet, amb el fins ara senador i regidor de Riner, Xavier Castellana i els seus pares, assidus al Santuari, Su i Santa Susanna.
I és que el miracle del Miracle és una realitat que fem possible els monjos, els veïns del Santuari i l’Ajuntament de Riner. I també l’associació Territori de Masies, el celler i la formatgeria del Miracle amb el Jordi i el Miquel Àngel, i la Sílvia, respectivament, el festival Espurnes Barroques, impulsat per Josep Barcons, els Amics de la Casa del Miracle i l’Orquestra del Miracle, dirigida per Juan de la Rubia, que inicià la seva activitat el 3 de juny passat, davant l’impressionant retaule barroc de Carles Morató. Com deia el director d’aquesta orquestra, que té la seva seu al santuari, “el fet de relacionar-nos en un lloc tan especial és molt important”, ja que el Miracle és un espai amb “un nivell d’espiritualitat molt fort”.
El Miracle, amb les cel·les de Sant Benet i de Nostra Senyora, que acullen els devots de la Verge Nena, com la Josefina Pagès i la Mercè Casanovas, forma un espai privilegiat amb quatre retaules admirables: l’impressionant retaule barroc de l’església i el renaixentista, a la capella del Santíssim. També el Prepirineu, un “retaule” natural, magnífic, i encara, com molt encertadament diu el P. Xavier Poch, el “retaule” del “cel estrellat”, amarat de silenci a les nits.
La presència del bisbe de Solsona, un any, o de l’abat de Montserrat, l’altre any, a la festa major del Miracle, ens fa viure en comunió amb la diòcesi solsonina i amb el monestir de Montserrat, d’on provenim els monjos que som al Miracle.
La pregària, cada dia, de la Litúrgia de les Hores a l’església (oberta de les set a dos quarts de nou de la nit, ininterrompudament), i l’acolliment d’hostes i de pelegrins, fa del Miracle un lloc de recer per a tots aquells que cerquen un espai de pau i de silenci, de trobament amb Déu, amb els altres, amb la natura i amb ells mateixos. I aquest miracle es fa ben patent cada diumenge en la celebració de l’Eucaristia festiva, on els veïns que envolten al Santuari, com el Dr. Jaume Puy (rector de la Universitat de Lleida) i el seu pare o la Montserrat Boixareu i els seus fills i d’altres que vénen de més lluny, s’apleguen sota la mirada maternal de la imatge (tan bella) de la Mare de Déu.
Un any més, el pròxim 6 d’agost, ens aplegarem per honorar Santa Maria, i d’aquesta manera farem realitat el miracle del Miracle, que acull en aquesta festa major els qui durant tot l’any invoquen la Verge Nena, “rosa vera celestial”, mare de consol i d’esperança.
Els monjos i els veïns del santuari, els visitants i els que s’hi allotgen al monestir, a les cel·les o a la Casa d’Espiritualitat, fem possible el miracle del Miracle. Un miracle que es renova cada dia, sota la mirada maternal de la Verge Nena i que m’agradaria que descobrissin els qui encara no coneixen aquest lloc tan bell del Solsonès.
Hui 12 de maig commemorem el centenari del naixement de mossèn Antoni, com afectuosament l’anomenàvem, un capellà “atípic”, que va viure el seu ministeri presbiteral al servei de l’Evangeli i al servei dels malalts.
Per damunt de tot, mossèn Antoni era un home bo, un “servidor per amor de Jesús” (2C 4:5), una persona afable que va saber estimar els hòmens i les dones, sense fer cap mena de distinció tant si eren de “missa”, com si no ho eren. Mossèn Antoni, amb la seua afabilitat i sana ironia, amb el seu bon humor i el seu somriure, era una persona que estimava i es feia estimar.
Antoni Sanchis i Martínez, que va nàixer al País Valencià, a la ciutat d’Alberic el 12 de maig de 1923, hui fa cent anys, va ser ordenat prevere el 23 de juny de 1946 i destinat com a vicari a la parròquia de Sant Bartomeu de Xàbia amb només 23 anys. El 1948 va ser enviat a la Universitat Pontifícia de Salamanca per tal de fer la llicenciatura en Dret Canònic i el 1950 passà a ser el rector d’Alcàntera, fent-se càrrec també de les parròquies de Gavarda i de Beneixida, a la comarca valenciana de la Ribera Alta. El 1957 fou nomenat Consiliari Diocesà de la Joventut d’Acció Catòlica i un any més tard, prefecte de teòlegs del Seminari de València. El 1962 ocupà la plaça de capellà a l’antic Hospital Provincial fins que es va jubilar l’any 1988. Malgrat la seua jubilació, mossèn Antoni encara acceptà fer-se càrrec de la parròquia de Benimuslem, de 1993 a 1996.
Mossèn Antoni Sanchis era un rector obert, dialogant i avançat, que es relacionava amb tothom. Només cal recordar, a diferència dels altres capellans (i parle dels anys cinquanta!), que mossèn Antoni no es tancava a la sagristia sinó que acostumava a anar al bar del poble per parlar amb la gent i es desplaçava d’un poble a un altre amb una moto Gucci.
La seua manera de fer i de ser, lliure i plenament evangèlica, li va valdre algun que altre “monitum” o advertència per part d’una jerarquia ancorada en el passat, que representava un nacionalcatolicisme antievangèlic. Mossèn Antoni, per exemple, contava que una vegada, quan ell era prefecte del Seminari, va ser censurat pel mateix rector, pel fet d’estar parlant en valencià davant de dos seminaristes. I és que “al Seminari parlar en valencià estava prohibit. D’això, crec, diu en el seu llibre “Despullament eclesiàstic d’un mossèn septuagenari”, que encara no ens hem refet totalment”. I és que, encara en ple segle XXI, als Seminaris valencians de Sogorb-Castelló, Oriola-Alacant i València, la nostra llengua continua arraconada i per això, des de fa anys i més anys, els cristians valencians estem esperant l’edició del Missal Romà en “valencià”, com demanava mossèn Antoni.
Amb el seu caràcter senzill, humà i rialler, mossèn Antoni Sanchis sabia prendre’s la vida amb il·lusió, amb esperança i sobretot amb alegria. I d’aquesta manera sabia guanyar-se la gent.
Mossèn Antoni era un capellà preocupat per la nostra llengua, tants anys prohibida a l’Església. Ell mateix contava com va entrar en contacte amb “Lo Rat Penat”, “aquella institució tan gloriosa que, hui, malauradament, per motius polítics, ha esdevingut factor de secessionisme de la unitat de la llengua”. La seua amistat amb el benemèrit mossèn Vicent Sorribes (gran defensor del valencià a la litúrgia), el va ajudar i molt, a viure el valencianisme. Mossèn Antoni col·laborà amb entusiasme en la difusió del “Llibre del Poble de Déu”, el missal en valencià preparat pel P. Pere Riutort, per tal de fer possible la litúrgia en la llengua de Sant Vicent Ferrer, de la Beata Pepa Naval i de l’abadessa Sor Isabel de Villena.
Quan l’any 1968, la revista “Serra d’Or”, publicada a Montserrat, dedicà un número monogràfic al País Valencià, el periodista J.J. Pérez Benlloch, parlà llargament amb mossèn Antoni, “de tot allò que duguera referència a la religió al país”. A la pregunta del periodista Pérez Benlloch sobre la llengua a la litúrgia, mossèn Antoni contestava: “La veritat és que la Unesco i el Concili fixen i reconeixen la línia a seguir-hi. Però pense que la clerecia valenciana encara no se n’ha adonat del valor pastoral de la llengua vernacla. Malgrat això, s’hi ha fet camí. Si mirem enrere, podem ser, fins i tot, optimistes. Jo recorde que després de la guerra, al Seminari era durament castigat el fet de parlar valencià”. En l’actualitat, amb el nou arquebisbe de València, les coses poden canviar. Però amb bisbes totalment contraris a la nostra llengua, com els d’Oriola-Alacant i el de Sogorb-Castelló, el valencià encara no ha entrat amb normalitat a l’Església.
Uns anys més tard, mossèn Antoni escrivia: “Els cristians valencians i els propis sacerdots valencians, tenim el deure ineludible d’anar fent que l’Església de València esdevinga plenament valenciana”. I hi afegia encara: “Tenim el dret que els bisbes, preveres i diaques sàpiguen bé el valencià, la llengua pròpia de la terra. Tenim dret a una evangelització i a una catequesi en valencià i la litúrgia, també, a sentir la predicació de la mateixa llengua de Sant Vicent Ferrer, no un dia a l’any, sinó sempre”. Amb valentia, mossèn Antoni acabava així: “La pseudo discussió valencià/català, no és més que una estratagema per tal de continuar amb una Església castellanitzada”. Demanem a les parròquies”, continuava mossèn Antoni “més valencià. Sigueu valents i no renuncieu als vostres drets”.
Sempre que jo venia a l’Alcúdia, el meu poble, a vore els meus pares i les meues germanes, em desplaçava, amb mon pare a Alberic, per tal de visitar mossèn Antoni i passar una estona amb ell, mentre l’escoltava, embadalit, ja que era un home ple de saviesa i de sentit comú. L’any 2000, quan vaig anar a vore’l amb mon pare, mossèn Antoni em regalà el seu llibre, amb una dedicatòria manuscrita que mostrava la seua humilitat, la seua gran bondat i el seu amor a Montserrat: “A la comunitat benedictina de Montserrat, “ex toto corde”, amb la pretensió (desproporcionada, potser?) de que forme part de la biblioteca d’aquest històric monestir, glòria de l’Església i de Catalunya. Antoni Sanchis. Any jubilar 2000”.
Des d’aquell dia, el llibre “Despullament eclesiàstic d’un mossèn septuagenari” forma part de la biblioteca de Montserrat, com un testimoni de la vida senzilla i exemplar de mossèn Antoni, un home de fe, un home bo, un servidor de l’Evangeli i un capellà valencianista, “rara avis” en una clerecia fortament castellanitzada.
Mossèn Antoni va morir el setembre de 2009, amb 86 anys, després d’una vida dedicada a servir l’Evangeli i el Poble de Déu.
Hui que fa cent anys del naixement de mossèn Antoni, cal agrair a Déu la vida d’aquest capellà, senzill i afable, que sempre va estar al servei del Regne. A més, mossèn Antoni va ser un home que va treballar i va apostar pel valencià a l’Església, malgrat la incomprensió i la desídia dels bisbes castellanistes del País Valencià.
En aquest any del centenari del naixement de mossèn Antoni Sanchis, seria bo que la Generalitat del País Valencià li atorgara, a títol pòstum, l’Alta Distinció, per l’excel·lent tasca pastoral de mossèn Antoni a favor dels malalts i pel seu compromís amb el valencià a l’Església.
I també seria bo que els bisbats valencians, encapçalats pels bisbes Enric Benavent, de València, Casimiro López, de Sogorb-Castelló i José Ignacio Munilla, d’Oriola-Alacant, oferiren un homenatge públic a mossèn Antoni en el seu centenari de naixement, i als altres mossens capdavanters en la lluita pel valencià a l’Església i que ja ens han deixat, com els admirables capellans Vicent Sorribes, el jesuïta Francesc de Borja Banyuls, Julio Ciges, Josep Antoni Comes, Miguel Díaz, Francesc Gil, Joan Llidó, Tiburci Peiró, José Enrique Sala, el P. Vicent Faus i el seu germà Josep (que com m’ha recordat l’amic Antoni Ferrando, hagué de deixar el Seminari de València per l’aversió dels formadors pel valencià). De fet, en una carta a Joan Fuster, el jove seminarista Josep Faus li explicava a l’assagista de Sueca, l’ambient hostil envers el valencià que hi havia al Seminari, fins al punt que, com escrivia Josep Faus, es deia que “ser valencianista” era “ser traïdor a la pàtria”. I per això el seminarista Josep Faus deixà el Seminari de València i hagué d’anar-se’n al Seminari de Barcelona, on la nostra llengua era valorada com cal.
També vull recordar l’amic Vicent Micó, que des de Turballos, introduí la nostra llengua a la litúrgia.
I encara alguns mossens més, afortunadament vius, com (entre d’altres), l’amic Alexandre Alapont, tants anys a Zimbabwe i que traduí al nàmbia la Bíblia, Joan Carles Alemany, Josep Almela, Josep Lluís Aracil, Guillem Badenes, Jesús Belda, Vicent Cardona, Jordi Cerdà, Jesús Corbí, Josep Escrivà, Vicent Estarlich, Enric Ferrer, Avel·lí Flors, Llorenç Gimeno, Antoni López, Emili Marín, Manuel Martín, Josep Martínez, Josep Melià, Jordi Miquel, August Monzón, Francesc Mulet, Honori Pasqual, Ramon Peris, els germans Josep Mª i Vicent Ruix, Joan Sanchis i Vicent Sarrió, i segur que molts d’altres. De la mateixa manera que fa uns anys molts d’aquests capellans van escriure una carta al bisbe Carlos Osoro per demanar la litúrgia i el Missal Romà en valencià, ara caldria, aprofitant que tenim un arquebisbe a València favorable a la nostra llengua, que es reuniren amb ell per, definitivament, fer possible la introducció del valencià a l’Església i per fi, aprovar el Missal Romà.
El bisbes valencians també haurien d’homenatjar els laics Francesc Ferrer Pastor i Manuel Sanchis Guarner i encara, no cal dir, els bons bisbes Josep Pont i Gol, Josep Mª Cases i Rafael Sanus.
D’aquesta manera, amb un reconeixement públic per part de la jerarquia valenciana a aquests “homenots” que vivien la fe arrelada (per utilitzar el títol del llibre de l’amic David Pagès), l’Església Valenciana es reconciliaria (per fi), amb la llengua i la cultura del nostre país i repararia el genocidi lingüístic que durant tants i tants anys han perpetrar els bisbes del País Valencià, amb l’objectiu (com ho va intentar el rei Borbó Felip Vè i la dictadura franquista), d’anorrear i fer desaparèixer per complet la llengua dels cristians valencians.
Aquestes són les paraules que el papa Francesc adreçà als responsables italians de l’Institut Nacional de la Seguretat Social. El papa demanava als polítics que foren curosos en l’administració dels bens públics, per tal de “no malbaratar els recursos dels ciutadans” (Religión Digital, 3 d’abril 2023).
Seria bo que els responsables dels partits polítics i els candidats que es presentaran a les properes eleccions municipals, treballaren a favor d’una societat que “sembla haver perdut l’horitzó del futur” i que té “poc interès pel que puga passar amb les generacions futures”. I per això el papa ens recordava que “la Seguretat Social és un tema cada vegada més actual”.
El papa remarcava la importància que per als ciutadans té la Seguretat Social, tot i que, dissortadament, “no tots els països del món poden comptar amb un organisme així”.
Com passa també al nostre país, la pensió d’un treballador se sosté gràcies als anys de servei treballats, i també “perquè alguns més, fins i tot estrangers, treballadors que encara no tenen la ciutadania italiana, amb la seua activitat estan pagant les pensions”.
El papa recordava l’hivern demogràfic que vivim (amb la falta de relleu generacional), que posa en dificultats el sistema de Seguretat Social. Per això, (i els polítics que es presentaran a les eleccions el pròxim 28 de maig ho haurien de tindre molt en compte), “perquè la Seguretat Social funcione i estiga a l’alçada dels desafiaments de la societat que envelleix”, el papa va fer una triple crida: “No al treball il·legal, no a l’abús del treball precari i sí al treball decent”. I és que, com deia el papa, “la precarietat laboral genera desconfiança, impedeix l’ingrés al sistema de Seguretat Social i augmenta la caiguda de la natalitat”.
Francesc demana que el treballador siga “sempre lliure, creatiu, participatiu i solidari”, com ens ho recordava a l’exhortació Evangelii gaudium.
El papa també ens recordava que el qui acumula “només per a ell mateix acaba enganyant-se” i qui “es tanca en falses seguretats, no té futur”. Per això el papa posava als polítics l’exemple de Josep, fill de Jacob, (Gn 41), un home previsor, que “a l’Egipte es preocupà de guardar el cereal dels anys d’abundància, per afrontar les dificultats dels anys d’escassetat que vindrien més tard”. Per això el papa demana per a la nostra societat, “polítics savis, guiats pel criteri de fraternitat”, que eviten “malversar els recursos quan existeixen”, ja que poden deixar “en sèries dificultats les generacions futures”.
No necessitem ni polítics lladres, que s’aprofiten dels diners de tothom (i d’eixos en coneixem molt els valencians!) ni demagogs, que, en campanya electoral, com deia el periodista Xavier Domènech, són capaços de prometre “un pont i, si cal, un riu” (Regió 7, 20 d’abril de 2023). O com el qui va ser alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València, que prometia portar la platja a la capital de la Costera (!). I a més, encara es burlava i feia befa dels qui li havien donat el seu vot, tot dient: “I encara em votaren. Seran rucs!”.
David Pagès, al seu llibre “Fe arrelada”, ens diu que “li agrada fixar-se en els rètols de tota mena” i que “n’hi ha un pel qual tinc una especial predilecció. Es troba a la façana dels Serveis Mèdics de Girona. Hi apareix transcrita una citació del Dr. Ciril Rozman i Borstarn (Ljubljana, 1929), un metge català d’origen eslovè, que diu el següent: “Només una bona persona pot ser un bon metge”. David Pagès continua així: “Aquesta “fórmula” és molt vàlida per als metges i per a totes les persones del món sanitari, però també ho és, o ho hauria de ser, per a tots els altres professionals, siga quina siga l’ofici que exerceixin”. Pense que aquestes paraules del Dr. Ciril Rozman (que cita David Pagès al seu llibre), també són molt adients per als polítics. Per això jo crec que només una bona persona pot ser un bon polític. No un lladre, ni algú que s’aprofite dels altres, ni un mentider o un hipòcrita, com els polítics que estan o han estat a la presó per furtar el diner dels ciutadans.
Crec també, que els polítics haurien d’aprendre de la saviesa de Sant Benet, quan al capítol 31 de la Regla demana a l’ecònom del monestir, que siga assenyat i prudent. El pare dels monjos d’Occident elogia l’ecònom, perquè “qui administra bé es guanya un bon lloc” i per això li demana que, amb seny i prudència, “es mire tots els objectes i tots els béns del monestir com si foren vasos sagrats de l’altar”. A més, Sant Benet vol que l’ecònom “no es deixe portar per l’avarícia, ni siga pròdig o dissipador del patrimoni del monestir” (RB, 31). Tot un exemple per als nostres polítics.
Així definia el papa Francesc els monjos i les monges. Per això hui, 4 de juny, diumenge de la Santíssima Trinitat, en la jornada “Pro orantibus” de pregària pels contemplatius, vull recordar les paraules que el bisbe de Roma deia sobre els monjos i les monges.
Va ser el 26 d’abril, a la plaça de Sant Pere, en l’audiència general, quan, (després de parlar en dos dimecres anteriors de la missió de Sant Pau i dels màrtirs), el papa posava un altre testimoni “que travessa la història de la fe: el de les monges i monjos, germanes i germans que renuncien a ells mateixos per imitar Jesús en el camí de la pobresa, la castedat i l’obediència i per a intercedir a favor de tothom”.
El papa deia que molts es pregunten:“¿Com pot ser que la gent que viu en un monestir ajude l’anunci de l’Evangeli? ¿No seria millor que esmerçaren les seues energies en la missió eixint del monestir i predicant l’Evangeli fora d’ell?”. I el papa responia aquesta pregunta, recordant-nos que “en realitat els monjos són el cor bategant de l’anunci de l’Evangeli”, ja que “la seua pregària és oxigen per a tots els membres del Cos de Crist”. I és que la pregària dels contemplatius “és la força invisible que sustenta la missió”.
El papa ens recordava “que no és una casualitat que la patrona de les missions siga una monja, Santa Teresa de l’Infant Jesús”, que va comprendre a la llum del capítol 12 de la primera Carta als Corintis, “que només l’amor pot fer actuar tots els membres de l’Església”.
Per això el papa Francesc ens recordava també que “els contemplatius, els monjos i les monges”, són “gent que prega, que treballa, que prega en silenci per tota l’Església. I això és l’amor que s’expressa pregant per l’Església, treballant per l’Església, als monestirs”. Per això, com deia el papa, “aquest amor per tothom anima la vida dels monestirs i es tradueix en la seua pregària d’intercessió”.
En la seua catequesi del dimecres 26 d’abril, el papa ens posava l’exemple de Sant Gregori de Narek, “un monjo armeni que va viure cap a l’any 1000 i que ens ha deixat un llibre de pregàries”. I és que aquest doctor de l’Església, sense eixir del monestir, “aprengué a escrutar les profunditats de l’ànima humana i, fonent poesia i pregària, marcà el cimal, tant de la literatura com de l’espiritualitat armènia”.
Els monjos i les monges, solitaris però mai insolidaris, viuen, com deia el papa, “una solidaritat universal” i per això “qualsevol cosa que passe al món, troba un lloc en el seu cor”. I és que “el cor dels monjos i de les monges és un cor que capta, com una antena, el que passa al món, i preguen per això”. D’aquesta manera, els contemplatius “viuen en unió amb el Senyor i amb tothom” i “com Jesús, prenen sobre ells els problemes del món, les dificultats, les malalties i preguen pels altres”. Així, els monjos i les monges, com deia Francesc, “són els grans evangelitzadors” de l’Església.
Davant els qui s’estranyen que els monestirs puguen evangelitzar, el papa deia que els contemplatius evangelitzen “perquè amb la seua paraula, l’exemple, la intercessió i el treball de cada dia, els monjos i les monges són un pont d’intercessió per a tothom”. I per això el papa definia la vida monàstica, “permeteu-me aquesta paraula”, deia Francesc, “com una “reserva” que nosaltres tenim a l’Església”, ja que els monjos i les monges “són la veritable força que fa avançar el Poble de Déu”. I d’ací, com ens recordava Francesc, “ve el costum que la gent quan veu un consagrat, diu: “Prega per mi”, perquè sap que hi ha una pregària d’intercessió”.
El papa, que acabava el seu discurs animant a “visitar algun monestir, perquè allí es prega i es treballa” , demanava que “el Senyor ens done nous monjos i monges que facen avançar l’Església amb la seua intercessió”.
Cal que recordem que com deia recentment el salesià Pascual Chávez, la vida consagrada, en el futur, serà “menys visible, però és profètica, menys clerical, però més evangèlica” (Religión Digital, 23 de maig de 2023).
Com ha dit l’arquebisbe Enric Benavent, de València, hui, com sempre, “la vida contemplativa genera esperança” i per tant, els monjos i les monges hem de ser “testimonis de l’esperança veritable que es troba en Déu”.
Hui diumenge de la Santíssima Trinitat, en aquesta jornada “Pro orantibus”, cal donar gràcies a Déu pels contemplatius, homes i dones que ho donen tot per l’Evangeli, com les monges benedictines de Montserrat, les caputxines de València; els cartoixans de Serra; les agustines de Sant Mateu; les clarisses de Gandia i Canals; els benedictins de Cuixà, el Miracle i Montserrat; les carmelites descalces de Puçol, Serra i les Alqueries; els cistercencs de Solius i Poblet; les oblates de Crist Sacerdot de Montcada, les trinitàries de Càlig; les dominiques de Xàtiva i Paterna, les cistercenques de Benaguasil o les cartoixanes de Benifassà. Monges i monjos enamorats de Jesús i servidors de l’Evangeli. Homes i dones, testimonis d’esperança i de fraternitat, de comunió i de pau.
Aquesta és la realitat de molts cristians perseguits a causa de la fe, en ple segle XXI, i que suposa una flagrant vulneració dels Drets Humans i de la llibertat religiosa.
Segons les dades de l’agència Fides, durant el 2022 han estat assassinats a tot el món dihuit missioners i missioneres, dotze d’ells capellans, un religiós, tres religioses, un seminarista i un laic. D’aquests dihuit testimonis que han vessat la seua sang pel Crist, nou d’ells han estat assassinats a l’Àfrica, huit a l’Amèrica Llatina i un a l’Àsia (Agència Cristiana de Notícies, 30 de desembre de 2022).
Si aquestes dades són ja prou esgarrifoses, davant la indiferència d’un món anomenat civilitzat, cal tenir en compte que del 2011 al 2021, el nombre total de missioners assassinats a tot el món puja a cinc-centes vint-i-sis víctimes. I en el mateix període de temps, de 2011 a 2021, són gairebé huit mil els cristians assassinats per odi a la fe, la gran majoria d’ells, laics.
Però a més dels missioners assassinats, també durant aquest 2022 han estat segrestats o detinguts gairebé cent missioners. Per altra part, resulta impossible saber el nombre de capellans i bisbes detinguts a la Xina el 2022.
La setmana passada van morir dèsset persones en un atemptat en una església del Congo. També la mateixa setmana van resultar ferits sis persones en una església de Londres. I encara, una capellà, fa només uns dies, va ser cremat viu durant un atac a una església de Nigèria. I és que a tot el món, “un de cada set cristians corre greu perill de discriminació per la seua fe” (Religión Digital, 16 de gener de 2023). Per això s’ha duplicat, en trenta anys, el nombre de països on es persegueixen el cristians, de tal manera que en aquest 2023, ja són 76 els estats que ataquen els deixebles de Jesús, mentre el nostre món mira cap una altra banda.
Els batejats, com ens recorda el papa Francesc a l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, som missioners, ja que “en virtut del Baptisme rebut, cada membre del Poble de Déu es converteix en missioner” (EG 120). Per això en el missatge amb motiu de la Jornada Mundial de les Missions de 2022, el papa Francesc ens recordava que “als deixebles se’ls demana viure la seua vida en clau de missió”. I és que Jesús (també hui), envia els seus deixebles al món “no només per realitzar la missió, sinó també i sobretot per viure la missió que se’ls confia”. I no només “per donar testimoniatge, sinó sobretot per ser testimoni”, com ho han estat aquests dihuit missioners assassinats durant el 2022.
La sang vessada pels màrtirs, també al segle XXI, ens recorda l’exhortació apostòlica “Evangelii nuntiandi”, quan el papa sant Pau VI deia que el nostre món necessita testimonis i no mestres, ja que el mestre es limita a ensenyar allò que ha aprés, allò que li han ensenyat, mentre que el testimoni no ensenya, sinó que transmet allò que és, allò que viu.
L’exemplaritat i el testimoniatge de missioners com el bisbe Pere Casaldàliga, els capellans Vicent Estarlich, Josep Mª Pujol, Alexandre Alapont, Quim Vallmajó i Joan Alsina, la religiosa Vedruna Pilar Garriga, el benedictí Xavier Morell o el capellà de Xàbia, Antoni Llidó, assassinat per la dictadura de Pinochet, a Xile, ens mostren unes persones que han posat la veritat per davant de la vida, i que com a testimonis de fe, han sabut transmetre el que ells han estat i el que han viscut com a deixebles de Jesús.
Sempre he cregut que la política és l’art noble amb el qual uns hòmens i unes dones serveixen els ciutadans. La política no un espectacle ni tampoc un vodevil. Ni encara menys no és un concurs de despropòsits, insults o falta de delicadesa envers l’adversari. Per això els polítics s’haurien de limitar a resoldre els problemes dels ciutadans, i no a crear-ne de nous, ni tampoc s’haurien de dedicar a fer boutades. Si tothom ha de pensar el que ha de dir, això és més necessari encara en els polítics, que haurien de pensar amb el cap, no amb les visceres.
Els polítics no haurien de dedicar-se a fer piulades “gracioses” o ofensives a les xarxes. I menys encara a incitar a l’odi, com ha fet el senador Carles Mulet, amb motiu de la retirada de la creu del parc Ribalta de Castelló de la Plana. He trobat ofensiu i de molt mal gust el comentari d’aquest senador, tot incitant a l’odi amb la seua “piulada” d’enderrocar la creu de Cuelgamuros amb dinamita. I no s’hi val a dir que era una piulada irònica o feta de broma. ¿Com qualificaria el Sr. Mulet a algú que diguera que s’ha de volar amb dinamita el Senat, l’ajuntament d’Alacant, la basílica de Santa Maria d’Elx, el Micalet, l’ermita de la Magdalena de Castelló de la Plana, els estudis de la televisió valenciana, À Punt o la cocatedral de Sant Nicolau?
Vaig ser molt amic de Francesc de P. Burguera i de Francesc Ferrer Pastor fundadors del PNPV, embrió del BNV i de l’actual Compromís. I sóc molt amic del president de les Corts Valencianes, Enric Morera i de Mª Josep Ortega, l’exalcaldessa de Carlet per Compromís. I també dels professors Joan Francesc Mira i Vicent Pitarch, hòmens i dones extremadament respectuosos amb les idees dels altres. Per altra part, sempre he admirat la sensibilitat de l’exvicepresidenta del govern del País Valencià, Mónica Oltra, per les festes i les tradicions valencianes i per la religiositat popular, pel que fa a les seues declaracions, tan assenyades.
Però la “piulada·” incendiaria (ni que siga irònicament) incitant a l’odi del senador Mulet, s’assembla a la barbàrie dels talibans que destruïren amb dinamita autèntiques obres d’art. M’és igual que la creu de Cuelgamuros no siga una obra d’art com ho eren les que van destruir els talibans.
El senador “Dinamita” hauria de recordar que els qui utilitzen o inciten la violència (ni que siga irònicament), és perquè els hi falten raons. La paraula és l’arma dels demòcrates i encara més dels polítics. No la dinamita. Perquè és la força de la raó i no la raó de la força, el que hauria de caracteritzar el treball dels polítics.
En política no se resolen les coses amb dinamita, ni amb la “dialéctica de los puños y las pistolas”, que deia aquell. Sinó amb la paraula i la raó. Per això en valencià tenim aquesta expressió tan bonica d’enraonar, és a dir: d’utilitzar la raó.
Si fa uns mesos un altre dirigent de Compromís, el Sr. Natxo Costa, també per fer conyeta, digué que prohibiria les misses i les processons, ara el senador “Dinamita” imita el seu company de Compromís i ens ix amb la conyeta de dinamitar la creu de Cuelgamuros.
A diferència del senador “Dinamita”, he trobat de sentit comú l’actitud del govern municipal de Montfort, d’Esquerra Unida i de la seua alcaldessa, Mª Dolores Berenguer, de no traure la creu que hi ha en aquesta vila del Vinalopó Mitjà (per considerar-la un element religiós), però sí de tapar o de traure la inscripció franquista que hi ha al peu del monument. Per això la sensatesa de l’alcaldessa de Montfort, contrasta amb l’actitud agressiva del senador “Dinamita”. I és que no tots els polítics són iguals. Hi ha alguns que pensen amb el cap i troben solucions raonables, com ho ha fet l’alcaldessa i el govern municipal de Montfort i d’altres que pensen amb els peus, i que en compte de buscar solucions als problemes, es limiten a incitar a l’odi amb “piulades” agressives.
Aquest va ser el consell que donà el papa als participants en el congrés, “Viure amb plenitud l’acció litúrgica ”, que organitzà el Pontifici Institut Litúrgic, pertanyent a l’Ateneu Sant Anselm de Roma, dels benedictins.
El papa va demanar als responsables diocesans de les celebracions litúrgiques, que aconsellen als capellans que es preparen bé les homilies i que no duren més de 8 o 10 minuts, ja que “les homilies, en general, són un desastre”.
Entre les ponències d’aquest curs, organitzat pel Pontifici Institut Litúrgic, el president del qual és el P. Jordi Agustí Piqué, monjo de Montserrat, cal destacar les següents: La reforma conciliar i la seua repercussió en l’aplicació i la seua concreció en les celebracions litúrgiques; La iniciació cristiana a la catedral; La Dedicació de l’Església i de l’altar, i també, La catedral com a exemple i estímul per a la celebració de la Litúrgia de les Hores.
Cal recordar que la litúrgia és sempre la celebració comunitària de la fe del Poble de Déu i per això l’homilia, com va dir el papa, “no és una conferència”, com acostumen a fer molts bisbes i mossens, amb una durada excessiva, de 20 minuts o més, sinó que “és un sacramental”. I és que sovint a les homilies, molts capellans, en prendre el micròfon, es creuen els reis del mambo i sense soltar-lo, pensen que tenen el dret d’abusar de la paciència dels feligresos. Els capellans (i també els bisbes), haurien de recordar, que el centre de la celebració eucarística no és el sacerdot, sinó la Paraula de Déu i la pregària eucarística i que precisament l’homilia tot i ser recomanable (i no per a lluir-se el capellà), és la part menys important de l’Eucaristia.
Un bon amic, amb bon humor, em deia que una homilia de 5 a 8 minuts, mou el cor dels fidels; però una homilia de més de 10 minuts, mou el cul dels qui, asseguts, l’estan escoltant, ja que no saben com aguantar un sermó que s’allarga i s’allarga i que no s’acaba mai, com un avió que, en ple vol, va donant voltes i més voltes sense aterrar mai.
No és la primera vegada que el papa dóna aquest consell als mossens (i als bisbes), sobre les homilies. El setembre de 2021, en el seu viatge a Eslovàquia, Francesc, adreçant-se al clergat eslovac, deia que “amb una homilia de més de 10 minuts la gent perd la concentració”. I amb bon humor, el papa deia també: “Pensem en els fidels que han d’escoltar homilies de 40 o 50 minuts sobre arguments que no els diuen res i que no entenen”.
Sé d’un bisbe americà que cada dia a les 8 del matí feia la missa, amb una homilia de 5 minuts. Així la gent que hi anava podia estar de sobres a les 9 del matí al treball.
Tots els qui fem homilies, hauríem d’aprendre del papa Francesc per la concisió i la senzillesa de les seues homilies, perquè són curtes i perquè s’entén tot el que el papa diu.
El P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, autor del llibre, “50 homilies i el seu context”, (que convide a llegir), escrivia fa uns anys al Full Diocesà de Barcelona, que l’homilia “ha de tindre les mateixes característiques que té la minifaldilla: 1 ser ajustada, 2 ser curta i 3 que ensenye alguna cosa”.
Tant de bo els mossens fem cas del que ens diu el papa i del que escrivia el P. Bernabé Dalmau, per així, sense avorrir els fidels, comentem l’Evangeli amb homilies curtes, ajustades i que ensenyen alguna cosa.
