La violència contra les dones (CASTELLÓ NOTÍCIES, 25/11/2021)

 Hui, 25 de novembre, amb motiu del dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, hem de recordar que totes les dictadures, de la Unió Soviètica al nazisme, passant pel franquisme i fins l’Afganistan, han intentant anul·lar les dones. O com a mínim, invisibilitzar-les.

En la llarga lluita de les dones per defensar la seua dignitat, l’Església, desgraciadament, no sempre ha estat al seu costat, ni les ha valorat com calia. A diferència del que feia Jesús, que no només no les rebutjà mai, sinó que, amb tendresa, les acollí i les estimà, com ho veiem als Evangelis, amb les dones que Jesús va tractar, com Joana, Susanna, Salomé, Marta i Maria, la Samaritana, Maria Magdalena i les altres dones que acompanyaven el Mestre pels camins de Galilea, tal com assenyala en el seu article, “Jesús i les dones”, l’amic Eduard Ibàñez (Catalunya Religió, 22 de juliol de 2013).

Per això el papa Francesc sempre ha defensat les dones, tot afirmant que “l’Església és femenina” i també, que “no es pot entendre una Església sense dones, però dones actives, amb el seu estil”. Fins i tot el papa ha dit que “és necessari fer una profunda teologia de la dona”.  El papa ha arribat a dir que “si somiem amb un futur en pau, hem de donar espai a les dones” (Religión Digital, 21 de setembre de 2021).

Pel contrari, els manuals del franquisme menyspreaven les dones, reduint-les exclusivament a esposes i mares. Aquests manuals deien que “la vida de toda mujer no es más que un eterno deseo de encontrar a quien someterse”, ja que la dictadura afirmava que “las mujeres nunca descubren nada; les falta el talento creador reservado por Dios para inteligencias varoniles”. Per això el franquisme menysvalorava les dones i volia que foren submises als marits: “En un matrimonio normal, siempre será la mujer la que tenga que hacer más concesiones”. Per això la “Sección Femenina”, adoctrinava les dones així: “A través de toda la vida, la misión de la mujer es servir. Tampoco tenemos que tomar el deporte como pretexto para independizarnos de la familia, ni para ninguna libertad contraria a las buenas costumbres”.

Davant el fracàs dels estats en la defensa dels drets i de la dignitat de les dones afganeses, cal que l’Església i l’Europa de les nacions alcen la seua veu, per tal de mostrar la seua solidaritat amb aquestes persones. Per això el papa ha demanat que es busquen solucions per acabar “amb el soroll de les armes”, davant el patiment d’aquest poble afganès, “martiritzat”. El papa ha dit també que les dones que sofreixen “situacions d’exclusió, maltractament i violència”, són “doblement pobres”, ja que “es troben amb menors possibilitats de defensar els seus drets” (24 de novembre de 2013), com passa actualment amb les dones.

Amb tot, la situació de persecució que viuen les dones a l’Afganistan (però no només en aquest país), també és responsabilitat d’Occident. Així ho resumia, molt encertadament, el Dr. Àlex Arenas, doctor en Física i catedràtic del Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili, en el seu twitter (20 d’agost de 2021), quan va escriure: “Occident ha proporcionat als talibans armes, entrenament militar, apps que permeten localització de persones i sobretot els hem ensenyat a fer política, és a dir, a MENTIR. Què esperàvem?”. I ara no s’hi val les lamentacions inútils i els cops al pit.

Per altra part, estic totalment d’acord amb l’article de la Sra. Tere Mollà, “Altres polítiques” (Levante, 18 de novembre de 2021), quan considera aquesta columnista que les Sres. Colau, Oltra, Hamed, Díaz i García, reunides a València fa uns dies, fan el joc “al patriarcat”, que considera “la prostitució” (que no és sinó una forma d’esclavatge de la dona) “com un treball més”. Per això, no promovent l’abolició de la prostitució, “s’està condemnant a l’explotació sexual a centenars de milers de dones en bordells i habitatges que s’acaben per convertir en els seus camps de concentració”. Com denuncia Tere Mollà, molt encertadament, aquestes quatre polítiques (dos de les quals, valencianoparlants, i que a l’acte a València van menysprear la llengua del País Valèncià), “no contemplen per a res aquest tema fonamental de l’agenda feminista”. Fins i tot, com ens recorda Tere Mollà, i per inversemblant que siga en una dona,“Colau exhibeix la seua posició sobre el que ella anomena “treball sexual”, que no és sinó l’explotació sexual de la dona. O, com diu també Tere Mollà, per més xocant que siga, “l’aposta d’Oltra dels anomenats “assistents sexuals” per a persones amb discapacitat”.

Com ha dit el papa Francesc, “cap religió no justifica la violència dels drets de les dones i de les nenes”. Encara més: com va dir el papa el setembre passat, “la violència a les dones és una nafra oberta a tot el món” (Religión Digital, 22 de setembre de 2021). Però també els cristians hem de fer el nostre “mea culpa”, i, amb valentia, la jerarquia de l’Església hauria de demanar perdó per l’exclusió que hem fet de les dones. I per altra part, també hem de defensar el paper actiu de les dones al si de les comunitats cristianes.

En aquest dia per l’eliminació de la violència contra les dones, ens cal un gran pacte polític, eclesial i social per eradicar aquest flagell que, en ple segle XXI, continua marginant, esclavitzant i fins i tot matant les dones. Per això el papa Francesc, el divendres 12 de novembre, a Assís, exigia “que es detinga la violència contra les dones, se les respecte i no se les tracte com a mercaderia” (Religión Digital, 12 de novembre de 2021).

Jornada Mundial dels Pobres (CASTELLÓ NOTÍCIES, 14/11/2021)

Hui diumenge, 14 de novembre, el papa ens convoca a celebrar la Jornada Mundial dels Pobres, amb el lema: “De pobres en tindreu sempre amb vosaltres (Mc 14:7)”. Aquestes paraules de Jesús les hem de situar en el context de l’àpat a casa de Simó el leprós a Betània. Jesús va ser ungit per una dona anònima, que vessà sobre el cap del mestre perfum de nard autèntic. Davant d’aquest fet, com ens diu el papa, hi hagué una primera reacció dels deixebles, que considerant el valor del perfum, pensaren que hauria estat millor vendre’l i donar el que s’obtinguera als pobres. L’altra reacció davant d’aquest fet va ser la de Jesús, que digué en relació al que havia fet la dona: “Ha fet una obra bona amb mi”. I és que ungint Jesús, aquella dona anònima, “destinada a representar tot l’univers femení que al llarg dels segles no tindrà veu i sofreix violència, inaugurà la significativa presència de les dones” a la creu de Jesús, al seu sepulcre i en la resurrecció.

 Com diu el papa en el seu missatge amb motiu d’aquesta jornada, “les dones, sovint discriminades i al marge dels llocs de responsabilitat, a l’Evangeli són protagonistes en la història de la revelació”.

El papa ens diu que “el rostre de Déu, que” Jesús “revela, és el d’un Pare per als pobres, al costat dels pobres”. Per això el papa ens recorda, com ens fa vore Jesús a l’Evangeli,  que “la pobresa no és fruit de la fatalitat” i que a ell el reconeixem “en la vida dels pobres, en el seu sofriment i indigència, en les condicions, a vegades, infrahumanes, en les que són obligats a viure”. El papa insisteix a fer-nos vore que “els pobres ens evangelitzen, perquè ens permeten redescobrir els trets més genuïns del rostre del Pare” i per això “estem cridats a descobrir Crist en ells”.

Com ens diu el papa, “Jesús no està només de part dels pobres, sinó que comparteix amb ells la seua mateixa sort”. A més, tot i que sovint ho oblidem, “els pobres no són persones “externes” a la comunitat, sinó germans i germanes amb els quals hem de compartir el sofriment, per alleujar el seu malestar i marginació i retornar-los la dignitat perduda”. El que és important com a deixebles de Jesús, és adonar-nos que “compartir genera fraternitat”. I que no és el mateix l’almoina (que és ocasional) que el fet de compartir, que és una actitud perenne.

El papa (que ens mostra com a exemple de servei als pobres, Damià de Veuster, apòstol dels leprosos a Molokai) ens crida a convertir-nos, que és “obrir el nostre cor per reconèixer les múltiples expressions de la pobresa” i alhora, “manifestar el Regne de Déu mitjançant un estil de vida coherent amb la fe que professem”. Convertir-nos, com ens diu el papa, “implica l’opció de no acumular tresors a la terra”.

El papa ens recorda també, que l’Evangeli del Crist ens encoratja a “estar especialment atents als pobres”, i més encara enmig d’aquesta pandèmia, “on els pobres han augmentat desproporcionalment”. El papa menciona “els menjadors socials per als pobres” i la necessitat, per mitjà de la “solidaritat social i la generositat”, de “donar respostes concretes als aturats”.

Un punt especialment important, que el papa posa sobre la taula, és que “un estil individualista”, com el d’Occident, “és còmplice en la generació de pobresa”, una pobresa “que no és fruit del destí”, com a vegades defensem, “sinó conseqüència de l’egoisme”.

En el seu missatge amb motiu de la Jornada Mundial dels Pobres, el papa fa una crida als governs i institucions mundials, per tal que afronten “amb un model social previsor”, capaç de “respondre a les noves formes de pobresa”.

El papa acaba el seu missatge amb motiu d’aquesta cinquena Jornada Mundial dels Pobres, convidant-nos a augmentar la nostra “sensibilitat per comprendre les necessitats dels pobres” i per acabar amb la situació de precarietat, i fins i tot de misèria, que viuen tants hòmens i dones del nostre món.

Cal recordar que des que va esclatar la pandèmia, al nostre món han mort més de 13,8 milions de persones a causa de la fam i les seues conseqüències. A més, els efectes de la pandèmia han ocasionat moltes desigualtats. Per això “organismes internacionals adverteixen que el 85% de la població mundial, viu amb menys de 26 euros al dia” (Flama, 15 d’octubre de 2.021).

Per això és tan important la reflexió i el treball per acabar amb el flagell de la pobresa, com el que va tindre lloc, el 14 d’octubre, on el periodista de Levante-EMV Julio Monreal, va moderar un encontre al Club Levante-EMV, amb la participació, entre d’altres, de representants de la Casa de Caritat de València, Save The Children i Unicef (Levante, 17 d’octubre de 2.021).

En aquest encontre, celebrat per commemorar el Dia Internacional per l’Eradicació de la Pobresa, es va afirmar que “la pobresa és una vulneració de drets”, com “l’alimentació, el sostre, l’educació i la sanitat”. Els participants de l’encontre (com també ha dit el papa diverses vegades), van afirmar que “la pobresa no és una cosa natural; és una construcció social i per tant es pot i s’ha d’eradicar”. Les dades de la pobresa són alarmants, ja que “la Casa de Caritat de València, abans atenia unes 600 persones als seus menjadors i ara ja en són 1.200”. Per això el papa Francesc, per tal d’acabar amb la pobresa, ha defensat “un salari universal i la reducció de la jornada laboral, per així repartir el treball” (La Vanguardia, 17 d’octubre de 2.021).

Com va dir el papa Francesc el 2.015 a l’homilia de la missa a Santa Marta, “la pobresa està al centre de l’Evangeli i sense ella no es comprèn al missatge de Jesús”. Per això en aquesta Jornada Mundial dels Pobres, hem de recordar la importància que té per als cristians, acollir els més desvalguts i ajudar-los en les seues necessitats, perquè d’aquesta manera puguen viure amb dignitat.

Com canviaria el món si seguírem les paraules del papa, que en la catequesi del passat 20 d’octubre, va dir: “Som lliures en la mesura que servim els altres, els pobres” (Flama, 21 d’octubre de 2.021).

Jornada Mundial dels Pobres

Cuba i Catalunya (Castelló Notícies, 15/11/2021)

 Fa uns dies es va donat a conèixer una carta pública d’un grup de 15 capellans de Cuba (Religión Digital, 11 de novembre de 2021), adreçada a les autoritats civils i militars i als membres de la seguretat de l’estat, amb motiu de les protestes que viu aquest país.

En aquesta carta, els capellans recorden “els milers de cubans que, l’11 de juliol, passat van eixir al carrer” demanat la llibertat. La carta recorda que “molts d’ells van ser colpejats i detinguts” i també “jutjats i condemnats sense haver fet res de mal”.

Després d’aquells fets, segons el capellans cubans, “ara el govern està fent l’impossible perquè la població no vaja a la manifestació” que s’ha convocat per a hui, 15 de novembre. Els capellans no voldrien vore “la policia colpejant i maltractant” el poble de Cuba. I per això aquests capellans diuen que “quan s’escriga el que succeí el 15 de novembre, hi haurà dues alternatives: parlar d’aquells que foren convocats a colpejar i reprimir, però decidiren protegir i cuidar els seus compatriotes”, o “es conte com colpejares el teu germà  i el reprimires”. Els capellans, que temen que hui, 15 de novembre, hi haja una repressió per part de la policia, demanen als cossos policials que escolten “la veu de la consciència, eixa veu que ens diu que el camí no és la intolerància ni la repressió”. La carta pública acaba demanat una “Cuba on regne la justícia, la llibertat i la pau”.

No he vist cap crítica negativa, per part dels mitjans més reaccionaris de l’estat espanyol (aquells que diuen una vegada i una altra que l’Església no ha de fer política), davant la carta pública dels capellans cubans.

Pel contrari, aquests mateixos mitjans sí que van criticar durament la carta dels abats i de les abadesses de Catalunya (Catalunya Religió, 3 d’octubre de 2017), amb motiu del referèndum de l’1 d’Octubre de 2017 i la violència de la policia amb els manifestants que vam anar a votar aquell dia. Els abats i les abadesses de Catalunya condemnaven la violència i expressaven “el nostre rebuig a l’ús innecessari de la força per part de qualsevol grup o poder públic”.

Els mateixos mitjans que ara no han obert la boca per desqualificar la carta dels capellans cubans, també van qualificar pejorativament els més de 400 capellans que vam recolzar el referèndum de l’1 d’Octubre (Catalunya Religió, 24 de setembre de 2017).

Tant la carta dels capellans cubans davant la repressió del govern de Cuba, com també la dels abats i les abadesses davant l’actuació policial l’1 d’Octubre de 2017 i la dels capellans catalans recolzant el referèndum, em recorden l’homilia de l’arquebisbe màrtir, Òscar Romero, el 14 de març de 1977, en les exèquies del capellà Rutilio Grande, assassinat per la dictadura del Salvador. L’arquebisbe Romero recordava les paraules del papa Pau VI: “Què aporta l’Església a aquesta lluita universal per l’alliberament de tanta misèria?”. I l’arquebisbe Romero deia: “L’Església no pot estar absent en aquesta lluita d’alliberament”. L’arquebisbe tornava a citar el papa Montini, així: “L’Església ofereix aquesta lluita alliberadora del món, homes alliberadors, als quals dona una inspiració de fe, una doctrina social que està a la base de la seua prudència i de la seua existència, perquè es tradueixi en compromisos concret i sobretot en una motivació d’amor fratern”.

I l’arquebisbe Romero deia encara: “L’alliberament que el P. Grande predicava, és inspirat per la fe. La doctrina social de l’Església diu als hòmens que la religió cristiana no és un sentit només horitzontal, espiritualista, oblidant-se de la misèria que l’envolta”. Davant l’assassinat del P. Rutilio Grande, Romero continuava: “Esperem la veu d’una justícia imparcial. Som una Església peregrina, exposada a la incomprensió, a la persecució; però una Església que camina serena perquè porta aquesta força de l’amor”.

La implicació dels capellans (cubans i catalans) en la lluita per la justícia, també em recorda l’última homilia del P. Rutilo Grande, el 13 de febrer de 1977, un mes abans que fora assassinat. El jesuïta Rutilio Grande deia: “L’amor és conflicte i exigeix als creients i a l’Església la violència moral. La violència es troba en la Paraula de Déu. el Senyor no passava indiferent davant el dolor humà. De cap manera!”.

El P. Grande denunciava públicament l’expulsió del Salvador, per part de la dictadura, dels jesuïta colombià, Mario Bernal. I per això, davant la injusta expulsió del país del P. Mario, el P. Grande deia: “L’Església no es pot quedar callada. No pot quedar al marge d’aquest fet. Aquí estem! Si més no per donar aquest símbol de protesta oficial de l’Església, de les nostres comunitats”. El P. Rutilio denunciava la violència que vivia el Salvador, mentre es calumniaven i amenaçaven els capellans o els catequistes o fins i tot els posaven una bomba: “És perillós ser cristià en el nostre medi! És perillós ser veritablement catòlic!. Perquè el món que en envolta està fundat radicalment en un desordre establert, davant del qual la mera proclamació de l’Evangeli és subversiva”.

El P. Grande parlava amb claredat i valentia, qualificant així aquells que eren els dipositaris de l’ordre establert: “Ai de vosaltres, hipòcrites que de la dent al llavi vos feu dir catòlics i per dins sou immundícia de maldat! Sou caïns i crucifiqueu el Senyor quan camina amb el nom de Manuel, amb el nom de Luis, amb el nom de Chabela, amb el nom de l’humil treballador de camp!”

El P. Rutilio deia també: “Estimats germans i amics, molt aviat la Bíblia i l’Evangeli no podran entrar per les nostres fronteres. Ens arribaran només les cobertes, perquè totes les seues pàgines son subversives”. I és que “alguns volen un déu dels núvols. No volen aquest Jesús de Natzaret. Volen un déu que no els interrogue, que els deixe tranquils en el seu establiment”.

Un mes després de la seua homilia, la furgoneta del P. Rutilio Grande va ser metrallada, morint ell juntament amb els seus dos acompanyants, Manuel Solorzano, de 74 anys i Nelson Lemus, de 16. I és que l’Església, la de Cuba, la del Salvador i també la de Catalunya, no pot mirar cap a una altra banda quan son trepitjats els drets humans, els drets de les nacions.

Capellans cèlibes i capellans casats (CASTELLÓ NOTÍCIES, 09/11/2021)

Amb motiu de la renúncia del bisbe de Solsona, Xavier Novell i del seu pròxim matrimoni, torna a estar sobre la taula el debat sobre el celibat dels capellans.

Cal dir que el Vaticà II, en el decret sobre els preveres, deia que el celibat “no s’exigeix per la naturalesa mateixa del sacerdoci”, ja que no és cap dogma de fe. Encara més: l’Orient cristià, catòlic i ortodox, “a més d’aquells que escullen el celibat, hi ha també preveres casats”.

El P. Manel Nin, monjo de Montserrat i exarca per als catòlics bizantins de Grècia, que va ser pare espiritual (1.996-1.999) i rector (1.999- 2.016) del Pontifici Col·legi Grec de Roma, recordava en un article seu, (Catalunya Religió, 17 de febrer de 2.021), que “les Esglésies Catòliques Bizantines tenen el doble clergat, casat i cèlibe”. No és que els mossens es casen, sinó que els seminaristes que s’han casat, son ordenats preveres. Així a Hongria i a Ucraïna, “el 99% del clergat està casat”, mentre que en altres països, els capellans casats son el 75%, el 50% o el 30%. El P. Manel Nin, degut al temps que va passar al Col·legi Grec, deia que havia conegut “sacerdots casats, òptims sacerdots i òptims pares de família” i també, “preveres cèlibes, òptims”. I per això deia que “el tema d’obrir l’Església Catòlica Llatina a ordenar hòmens casats”, el P. Manel “l’eixamplaria dient: obrir l’Església Catòlica Llatina als preveres cèlibes i als preveres casats”.

 També el papa Francesc, el maig de 2.014, de retorn del viatge a Terra Santa, va dir, en relació als preveres, que “el celibat no és un dogma de fe, és una regla de vida” i “en no ser un dogma de fe, la porta és oberta”.

El papa també va recordar que “l’Església catòlica té preveres casats en els ritus orientals”, els capellans catòlics de les Esglésies Orientals (maronites, armenis, melquites o coptes) en plena comunió amb Roma, que mantenen el caràcter optatiu del celibat dels preveres.

Com he dit abans, el Concili Vaticà II, en el Decret sobre els preveres, deia que el celibat “no s’exigeix per la naturalesa mateixa del sacerdoci, com apareix per la pràctica de l’Església primitiva, i per la tradició de les Esglésies orientals, on a més d’aquells que escullen el celibat, hi ha també preveres casats”. De fet, l’Església primitiva no tenia el celibat com a condició sine qua non per ser ordenat. Així, la primera Carta a Timoteu, en parlar dels requisits per ser elegit bisbe, diu que l’ordenat ha de ser “marit d’una sola dona” (1Tm 3:2) i la Carta a Titus, pel que fa als preveres, diu també que l’ordenat “siga irreprensible, marit d’una sola muller” (Tt 1:6).

Podria haver un nou replantejament del celibat presbiteral amb el papa Francesc? De fet, no és només el papa qui deixa la porta oberta per parlar d’aquest tema. El cardenal brasiler Claudio Hummes (que li va dir a Bergoglio en el conclave: “Recorda’t dels pobres”), ja va afirmar també, que “el celibat no és part del dogma de l’Església i la qüestió està oberta a discussió”. I el qui va ser bisbe de Lleida, Joan Piris, també digué que “el celibat es pot revisar”, tot i que considerà que aquest tema no era una qüestió fonamental.

A més, l’octubre de 2.019, el Sínode de l’Amazònia va obrir la porta a l’ordenació d’hòmens casats, per 128 vots a favor i 41 en contra. I és que si les Esglésies Orientals tenen el celibat opcional per als preveres, ¿per què no pot ser també així a l’Església Llatina?  I si els anomenats diaques permanents són casats i els preveres anglicans que han passat a l’Església catòlica també ho són ¿no ho poden ser també els preveres de l’Església Romana?

També el P. Xavier Poch, superior del monestir del Miracle, deia, molt encertadament, pel que fa al celibat dels preveres, que s’hauria de “reconduir la norma actual cap a l’opcionalitat” (Regió 7, 26 de setembre de 2.021).

És diferent el cas dels religiosos i dels monjos, on des dels inicis del monaquisme i de la vida consagrada, el celibat és un aspecte que ens “identifica i ens configura com a model de vida”.

Finalment cal recordar que a l’homilia del 12 de maig de 2014, el papa Francesc deia: “Qui sóc jo per posar traves? Qui som nosaltres per tancar portes? És l’Esperit qui fa que l’Església camini. Cada vegada més, més enllà dels límits, més endavant”.

I és que, com ha dit el teòleg José Mª Castillo, “Jesús va instituir l’Eucaristia, però no el celibat”.

Crec que és d’un gran interès el que contava el teòleg Xabier Pikaza (Religión Digital, 6 de setembre de 2.021), amb motiu de la dimissió del bisbe de Solsona, en relació al nomenament (i elecció) de Teodor (o Teodoret) com a bisbe de Cir. Aquest Teodor era un bon cristià, que vivia amb la seua família. Quan morí el bisbe, el clergat decidí nomenar Teodor nou bisbe de Cir.

Teodor va voler deixar les coses clares, per acceptar ser nomenat nou bisbe i els digué tres coses.

La primera, que no podia deixar la caça. Els capellans li digueren que necessitaven un bisbe normal i que no tindria cap problema per poder continuar caçant.

La segona condició de Teodor és que ell era casat. Els capellans li respongueren que el volien de bisbe perquè coneixien la seua dona i sabien que ella l’ajudava per ser un bon cristià.

La tercera cosa que Teodor els va fer saber, és que des del Concili de Nicea (325), hi havia tota mena de bisbes: arrians, semiarrians, ortodoxos, macedonians…. Teodor els digué que ell no podia entrar en disputes i a més, que no tenia clars alguns detalls com els bisbes Sant Atanasi o Sant Basili i que per això no volia anar discutint i resolent heretgies. Els capellans li van contestar a Teodor: “Precisament per això volem que sigues el nostre bisbe. Volem que sigues bisbe segons l’Evangeli de Nostre Senyor Jesucrist. En tens prou amb Mateu, Marc, Lluc i Joan. Alguna vegada Pau i res més. No volem que ens dónes lliçons de teologia, sinó ed vida i d’Evangeli. No en prediques temes discutits, sinó el Sermó de la Muntanya. Amb això en tenim prou”. Així, l’assemblea cridà: “Bisbe, bisbe”. Teodor va ser presentat al poble que estava al carrer d’aquesta manera: “Aquest és el nostre bisbe”.

Crec que al costat d’aquest testimoni rescatat pel teòleg Xabier Pikaza, són molt vàlides les paraules que el papa Francesc va adreçar al clergat eslovac el passat mes de setembre. El papa els deia: “Que l’anunci de l’Evangeli siga alliberador, mai opressor. I que l’Església siga signe de llibertat i d’acolliment”.

L’elecció del nou abat de Montserrat per part dels monjos i de ningú més, demostra que a l’Església les coses es poden fer d’una manera més democràtica. I que els capellans casats poden ser tan bons capellans com els cèlibes.

'Humanitzar la Humanitat' (Castelló Notícies, 06/11/2021)

Aquestes van ser les paraules del bisbe Pere Casaldàliga, quan el 2.006 va rebre el XVIII Premi Internacional Catalunya de mans del president de la Generalitat, Pasqual Maragall.

En el seu discurs, el bisbe Pere, alhora que expressava la seua gratitud per aquest guardó, afirmà que l’objectiu de totes les seues causes podia formular-les “en aquest postulat: Humanitzar la Humanitat”. Davant d’aquest repte, el bisbe dels pobres es deia: “És una utopia?”. I ell mateix responia a aquesta pregunta, fonamentant-se en el missatge de Jesús de Natzaret, tot afirmant que “l’Evangeli és una utopia més gran”. I per això la reivindicava dient: “La utopia és necessària com el pa de cada dia”.

 El bisbe Pere denunciava en el seu discurs el “sistema de capitalisme neoliberal que ens imposen” i per això deia que era “precís reinventar una economia de convivència”, com demanava Edgar Morin, quan rebé aquest mateix guardó el 1.994.

He recordat el discurs que el bisbe Casaldàliga pronuncià en rebre el XVIII Premi Internacional Catalunya, degut a les cimeres de la COP-26 que té lloc aquests dies a Glasgow i a la del G-20 que es va celebrar fa uns dies a Roma. Precisament, el papa Francesc, (preocupat pel futur del planeta i per la situació dels més desafavorits de la societat), en la línia del que deia el bisbe Pere fa quinze anys, es va dirigir als participants de la cimera del G-20, per recordar-los que “la pandèmia és un desafiament al canvi”, i que aquesta crisi ens hauria de portar “a canviar” i a no continuar vivint com ho fèiem abans del març del 2.020. Per això en el seu missatge adreçat als líders polítics, el papa els demana que reconeguen “les asimetries del món”, per donar solucions als problemes econòmics que ofeguen els més pobres. El papa, que també ha demanat als líders de la COP-26, “respostes efectives a la crisi ecològica” (Religión Digital, 29 d’octubre de 2.021), els ha urgit a “escoltar el crit de la terra i dels pobres” i a “donar respostes a la crisi ecològica que vivim”, per així, “donar esperança a les generacions futures”. El papa ha demanat als participants de la cimera de la ONU pel clima, “una renovada coresponsabilitat mundial” i “una nova solidaritat fonamentada en la justícia i en el fet de compartir un futur, en la consciència de la unitat de la família humana”.

En aquests moments (com deia el bisbe Pere Casaldàliga fa quinze anys en l’entrega del XVIII Premi Internacional Catalunya), cal construir una “economia de reciprocitat”, que ens faça entendre que “viure és conviure, sense prepotències, sense exclusions”. El bisbe Pere deia que el món s’enfrontava, o bé a “un xoc de civilitzacions o a una aliança de civilitzacions”. I per això demanava “humanitzar la Humanitat”, una “missió de tothom”. I és que com somiava el bisbe dels pobres, “un altre món és possible. Un altre món és necessari”. Només si fem possible un món nou, descobrirem, com deia el bisbe Pere, encara que siga “per necessitat, que naveguem en el mateix vaixell”, com ens recordava el papa Francesc en la pregària a la plaça de Sant Pere, totalment buida i sota la pluja, el 27 de març de 2.020, a l’inici de la pandèmia.

Tant de bo ho entenguen i sobretot ho facen possible els líders de la COP-26 i del G-20, per així acabar amb l’amenaça del canvi climàtic, la pobresa, les guerres, la fam i les desigualtats socials.

A la Vigília de Pasqual de l’any passat, el papa ens deia: “Aquesta nit conquerim un dret fonamental que no ens serà arrabassat: el dret a l’esperança. Una esperança nova, viva, que ve de Déu”. Per això el papa ens convidava a no dipositar “l’esperança baix d’una pedra”, ja que Jesús Ressuscitat “il·lumina la foscor del sepulcre i hui vol arribar als racons més foscos de la vida”.

Malgrat el sofriment, la malaltia i la mort dels éssers estimats que hem perdut en aquesta pandèmia, i malgrat també l’amenaça del canvi climàtic, cal alçar-nos de nou com ens deia el papa, per “somiar, arriscar i comprometre’ns per canviar el món”. I és que “l’anunci pasqual és un anunci d’esperança”, ja que “la foscor i la mort no tenen l’última paraula”.

En la pregària a la plaça de Sant Pere, el 27 de març de 2.020, el papa ens encoratjava a “triar entre el que compta veritablement i el que passa, per separar el que és necessari del que no ho és”. Això és el que va fer Sant Francesc d’Assís, un jove ric que va perdre una guerra i que, empresonat, se n’adonà que la vida que havia portat fins aquell moment no tenia sentit. Va ser en l’Evangeli, que el “Poverello” trobà el camí de la felicitat i per això, abandonant la vida d’abans, se n’anà a viure amb els pobres.

També Sant Benet, un jove de família benestant, provinent de la província de Núrsia, va cursar estudis liberals a Roma. Però desencisat per l’ambient d’una societat decadent, abandonà la ciutat i se n’anà a una cova, a Subiaco, on en un lloc solitari creà el seu desert interior. Sant Francesc i Sant Benet (i tants altres homes i dones, com el bisbe Pere Casaldàliga), van descobrir un dia que la vida només tenia sentit si vivien arrelats a l’esperança, si somiaven, si arriscaven, si feien realitat la utopia de l’Evangeli, si es comprometien a canviar el món, com ens deia el sant pare.

Desgraciadament fins ara, com ens recordava el papa en la pregària del 27 de març de 2.020, “ens hem deixat absorbir per allò material i trastornar per la presa”. I per això, anestesiats per la indiferència, “no ens hem despertat davant de guerres i d’injustícies del món, ni hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta, greument malalt”. Pel nostre egoisme ens hem tancat en nosaltres mateixos, ignorant el plor dels desvalguts i el clam de la terra, ferida per la nostra insensibilitat.

Després d’aquesta pandèmia hauríem de canviar de vida, per deixar de banda la indiferència i la insolidaritat, per tal de ser artesans d’esperança, ja que com ens diu el papa, “en Jesús Ressuscitat, la vida ha vençut la mort” i per això “la fe pasqual alimenta la nostra esperança”.

Ara toca alçar-nos de nou, però no per viure com abans de la pandèmia, sinó per viure una nova vida, com va ser nova la vida de Jesús Ressuscitat. Una vida més fraterna, més humana i més solidària i així “triar el que compta veritablement i el que passa” i “separar el que és necessari del que no ho és”. I els líders del G-20 i de la COP-26, haurien de fer tot el possible per fer realitat la utopia de construir un món nou, més fratern, més sostenible i més solidari.

'No mentireu ni us enganyareu? (Castelló Notícies, 20/11/2021)

 És això el que demanava el llibre del Levític (Lv 19:11) als israelites: que apartaren de la boca i del cor la mentida, la falsedat i l’engany. Mentides, falsedats i enganys que estem suportant els valencians pel que fa al finançament del País Valencià. I és que, un govern i un altre, del signe que siga, continuen enganyant-nos, prometent-nos un finançament que mai no arriba.

Ara fa gairebé dos anys (Levante, 25 de desembre de 2019), el diputat per Compromís, Joan Baldoví, deia que recolzant el govern del Sr. Sánchez, el PSOE presentaria en huit mesos un nou model de finançament. Per això a primers de 2020, (Levante, 2 de gener de 2020), Compromís tancà un pacte amb el PSOE i votà afirmativament la investidura del Sr. Pedro Sánchez com a president del govern de l’estat. Així, els socialistes es comprometien a presentar una proposta per reformar el finançament autonòmic, abans que s’acabara el 2020, com demanava Baldoví, tot i que la primera proposta era presentar aquest nou model en huit mesos. L’acord, de quatre pàgines contenia nou punts, en els quals el govern espanyol es comprometia a reformar el sistema de finançament autonòmic al llarg de la legislatura i a presentar una proposta en els huit primers mesos.

Amb eufòria el govern del Botànic (Vilaweb, 7 de gener de 2020), ingènuament celebrà la investidura del president Pedro Sánchez, ja que així es desblocava el finançament.

No és cap descobriment adornar-nos que la situació financera dels valencians és desastrosa. Per això el conseller d’Hisenda, Vicent Soler (Vilaweb, 1 d’agost de 2020), deia “que la liquidació del finançament de 2018 deixa el País Valencià a la cua de l’estat espanyol” i afirmava que amb un finançament “igual a la mitjana autonòmica, el País Valencià rebria 1.100 milions més”. Com no podia ser d’una altra manera, el conseller Soler lamentava un fet inqüestionable, i és que l’actual model “continuava generant importants diferències de finançament per habitant entre les comunitats de règim comú, i això no és just”. L’agost de 2020, el conseller Soler deia que “a Espanya no pot haver-hi ciutadans de primera i de segona”. I afegia encara: “Som davant una situació insostenible, que s’agreuja”. I és que, segons el conseller, les dades “posen de manifest la imperiosa i inexcusable necessitat de modificar el sistema de finançament autonòmic”. Per això, no vaig poder sinó somriure, quan el ministre de cultura, José Manuel Rodríguez, (Levante, 2 d’agost de 2020), digué que “hay que financiar mejor el mundo cultural valenciano”. Si tenim en compte com ens tracta el govern del Sr. Sánchez pel que fa al finançament, venen ganes de riure sentir dir al ministre de cultura que “hay que financiar mejor el mundo cultural valenciano”.

Així les coses, degut a les continues mentides del govern de Madrid (abans del PP i ara del PSOE), el president Ximo Puig assumia (l’evidència li feia dir el que tots suposàvem), que l’executiu de Pedro Sánchez “incomplirà el seu compromís d’un esborrany del nou sistema, en novembre” (Las Provincias, 14 de setembre de 2020), com així ha estat.

El nou sistema, en principi (d’acord amb el pacte del PSOE amb Compromís) havia de presentar-se el setembre de l’any passat. Després va passar a fixar-se la data de novembre. I després, el president Puig es conformava que el nou model arribara abans d’acabar l’any el 2020, cosa que no va ser certa. ¿En què ha quedat la promesa del president Sánchez a Compromís, a canvi del vot dels valencianistes per investir president del govern el secretari general del PSOE?

Aquesta opereta, aquest nou incompliment del govern espanyol, ara amb el PSOE, per presentar el nou finançament, va fer que el diputat de Compromís (que donà el seu vot a la investidura del Sr. Sánchez), diguera ara fa una any, que “si després de l’aprovació del PGE i de les eleccions catalanes del 14-F, no obri “el meló” de la reforma del sistema de finançament, demostrarà, igual que l’expresident Rajoy, que no té voluntat de canviar-lo” (Vilaweb, 16 de novembre de 2020). Una gran veritat de Joan Baldoví: El PSOE (com el PP), no té cap voluntat de canviar el sistema de finançament i per això continua marginant els valencians.

Molt optimista vaig vore la vicepresidenta Mónica Oltra, quan fa un any deia (ingènuament), que “en aquests pressupostos és la primera volta que no eixim perdent com en tots els pressupostos i ens acostem al compliment d’això que és el pes poblacional” (Vilaweb, 12 de desembre de 2020). Aquestes declaracions em recorden les que feien els diputats del PP, quan manava el Sr. Rajoy. I també molt optimista (i ingènua), vaig trobar la secretària general del Bloc, Àgueda Micó, quan fa un any afirmà que el govern espanyol s’ha compromès “al pressupost, a igualar les inversions al Paí Valencià amb el seu pes poblacional” (Vilaweb, 12 de desembre de 2020).

Quatre anys després de la gran manifestació unitària reclamant un nou finançament, el govern de l’estat (ara en mans del PSOE i abans en mans del PP), continua enganyant (i discriminant) els valencians amb promeses que el Sr. Rajoy, abans, i el Sr. Sánchez ara, no compleixen.

¿Fins quan el govern de torn se’n riurà de nosaltres, aprofitant-se d’aquell frase mítica del comte duc d’Olivares, quan afirmà que “Tenemos a los valencianos por más muelles que los catalanes o portugueses”?.

¿Per a què ha servit la declaració firmada el 5 d’abril de 2017, pels síndics dels cinc grups polítics que aleshores hi havia a les Corts Valencianes? ¿Per què en aquell moment el PP valencià (davant la pressió del PSOE valencià) no va exigir al Sr. Rajoy el nou finançament? ¿I per què ara el PSOE valencià fa el mateix que el PP valencià fa quatre anys i no exigeix al Sr. Sánchez que no ens continue mentint?

Els valencians hauríem de recordar el que diu la saviesa popular per tal que no ens enganyen més, ni ens prenguen més el pèl: I és que la primera vegada que algú ens enganya, la culpa és de qui ha jugat brut amb nosaltres. Però quan ens en fan una darrere de l’altra (com passa amb els governs de Madrid i l’infrafinançament del País Valencià) i encara ens ho creiem, no hi ha dubte que la culpa és nostra.  

En la cloenda del congrés del PS(pv) celebrat el cap de setmana passat a Benidorm, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va dir: “Aprobaremos, negociaremos y acordaremos un nuevo sistema de financiación autonómica y hasta que llegue ese acuerdo, la Comunidad Valenciana tendrá los recursos para garantizar la cohesión social y territorial de sus ciudadanos” (Levante, 14 de novembre de 2021). Si encara ens creiem les paraules del president Sánchez, no hi ha dubte que la culpa és nostra.

Per cert: ¿per a què serveixen els diputats valencians del PSOE i d’UP, que recolzen el “gobierno más progresista de España”, si després aquest govern no fa cas del que demanen aquests diputats? ¿Per què aquests diputats recolzen un pressupost que maltracta els valencians? ¿Fins quan Compromís es creurà les mentides del Sr. Sánchez?

La manifestació de hui, 20 de novembre, servirà per pressionar el “gobierno más progressista de España”. Realment, si continuem creient-nos les mentides del Sr. Sánchez i dels seus ministres, la culpa és nostra. Per això no calia haver substituït el ministre Montoro per la ministra Montero, ja que tant l’un com l’altra actuen de la mateixa manera, rient-se’n dels valencians.

Si els diputats valencians del PSOE, del PP, d’Unidas Podemos i el de Compromís foren conseqüents amb el que demanen al Sr. Sánchez, es plantarien davant el president del govern espanyol i votarien en contra dels pressupostos. Però no ho faran, perquè malgrat les protestes que hui faran al carrer i les seues paraules abrandades, continuen deixant-se enganyar pel Sr. Sánchez. 

Pere Riutort (CASTELLÓ NOTÍCIES, 23/11/2021)

 Amb sorpresa i amb tristesa he sabut que el diumenge passat va morir l’amic Pere Riutort i Mestre, pedagog, filòleg i lingüista, catedràtic de Didàctica de la Llengua a la Universitat de València, autor del “Llibre del Poble de Déu” i prevere capdavanter en la introducció de la nostra llengua a l’Església.

L’amic Pere Riutort, que va nàixer a Petra el 1935, a l’illa germana de Mallorca, de menut va formar part de l’Escolania del Santuari de la Mare de Déu del Lluc, “els blauets” i va pertànyer a la Congregació dels Missioners dels Sagrats Cors.

Vaig conèixer el P. Riutort l’any 1974, quan, amb motiu dels meus estudis a la Universitat, vaig entrar a formar part de l’associació la Paraula Cristiana, amb els enyorats Francesc de Borja Banyuls, Ramon Haro, Robert Moròder, Vicent Badia Marín, Joaquim Meneu, Cristòfor Aguado…

Els membres de la Paraula Cristiana, que treballàvem per la normalització del valencià a l’Església, ens reuníem a la Casa Professa de la Companyia de Jesús, al carrer de la Sénia, 10 del Cap i Casal del País Valencià. Uns anys més tard passàrem a reunir-nos al carrer dels Jofrens, al costat de la plaça Rodona.

Un any abans de viure jo a València, concretament el 14 de maig de 1973, l’arquebisbe de València, José Mª García Lahiguera, va crear la Comissió Interdiocesana per als textos litúrgics en llengua vernacla. Aquesta comissió estava formada per entesos en llengua com Francesc de Borja Moll, Francesc Ferrer Pastor, Avel·lí Flors, Pere Riutort, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor, i també liturgistes com Pere Llabrés. I també per altres membres que pertanyien al secessionisme lingüístic. Per això encara no sé com l’arquebisbe García Lahiguera els va incloure a la comissió. Amb tot, el P. Pere Riutort, per la seua vàlua, va ser nomenat president de la comissió, per decret de l’arquebisbe de València del 18 d’octubre de 1973.

El fruit dels treballs d’aquesta comissió va ser la publicació del “Llibre del Poble de Déu”, obra preparada bàsicament pel P. Riutort, amb l’aprovació de tots els bisbes del País Valencià.

Va ser el 9 d’Octubre de 1974, aniversari de la Dedicació de la catedral de València, quan va tindre lloc la presentació, per part dels bisbes del País Valencià, del “Llibre del Poble de Déu”, el missal dominical i festiu preparat, com he dit abans, pel P. Pere Riutort i editat per Gorg. Aquell 9 d’octubre de 1974, l’arquebisbe de València, José Mª Garcia Lahiguera, juntament amb els seus bisbes auxiliars, Jesús Pla i José Gea, i els bisbes Pablo Barrachina, d’Oriola-Alacant i Josep Mª Cases, de Sogorb-Castelló, presentaven el “Llibre del Poble de Déu”. Els cinc bisbes, en el text que firmaven, desitjaven que la implantació de la litúrgia en llengua vernacla a l’Església, portara “fruits de major unitat, de major comprensió i vivència de la Paraula de Déu”. Els bisbes valencians afegien encara: “Ens plau presentar hui als fidels valencians, aquesta edició del Missal Dominical i Festiu, que esperem que siga instrument de profitosos béns espirituals”.

El “Llibre del Poble de Déu” conté el cantoral popular, les celebracions de diumenges, festivitats i Setmana Santa, l’Ordinari de la missa, Sagraments i Misses Rituals dels Sagraments i de la Professió Religiosa, la litúrgia dels Difunts, un apèndix del Missal Romà, litúrgia en llatí i diverses pregàries litúrgiques per a misses de xiquets i “de reconciliació”, així com pregàries en família, en grup i individuals.

Amb la seua aprovació eclesiàstica, els bisbes valencians declaraven aquesta obra, “apta per als actes litúrgics fins a la publicació de les edicions cultuals valencianes”.

Els textos litúrgics del “Llibre del Poble de Déu”, eren una adaptació per a ús de les diòcesis de València, Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló, aprovada pels bisbes respectius i realitzada per la Comissió Interdiocesana corresponent.

Desgraciadament, tant el P. Riutort com els capellans valencians que utilitzaren aquests textos, van ser atacats i insultats. I el més greu: els bisbes que van aprovar el “Llibre del Poble de Déu”, llevat del bisbe Josep Mª Cases Deordal, de Sogorb-Castelló, mai no el van fer seu.

Cal recordar que per fer possible la publicació i edició del “Llibre del Poble de Déu”, Pere Riutort hagué de vendre unes terres que tenia a Mallorca.

Pere Riutort, un home apassionat per la llengua i per l’Evangeli, era un capellà que estimava la nostra, cosa que no passa en la majoria de capellans valencians, que amb els bisbes (els d’ara i els d’abans), la continuen arraconant i marginant.

Pere Riutort hagué de suportar la infàmia i els insults (i fins i tot l’agressió física), d’aquells que odiaven la nostra llengua i que, sense cap mena de vergonya ni de respecte, interrompien a crits les misses que es feien en valencià, davant la passivitat dels bisbes valencians (a excepció del bisbe Cases Deordal) i de les autoritats polítiques.

El “Llibre del Poble de Déu”, tot i que va ser aprovat pels bisbes del País Valencià, no va ser assumit per aquests bisbes, a excepció del bisbe de Sogorb-Castelló. I en compte de recolzar l’amic Pere Riutort, aquests bisbes el van deixa sol davant els atacs que va rebre, amb una campanya perfectament orquestrada per un diari de València, la directora del qual assenyalava el P. Riutort en la seua columna periodística, mentre uns altres l’agredien.

L’última vegada que vaig vore el P. Pere Riutort (que venia a Montserrat de tant en tant), va ser a l’enterrament de mon pare, el 4 de juny de 2012. Ell mateix va voler acompanyar les despulles de mon pare fins al cementeri i fer una pregària en el moment de posar el taüt al nínxol.

47 anys després de ser aprovat el “Llibre del Poble de Déu”, els cristians valencians continuem marginats al si de la nostra Església, a diferència d’altres comunitats lingüístiques acollides i respectades.

Desgraciadament, en ple segle XXI, al País Valencià, la gran majoria dels rectors continuen discriminant la nostra llengua. L’amic Francesc Jordà em contà aquesta anècdota que denota el desinterès (i el menyspreu) del clergat valencià pel valencià: quan batejaren la seua filla, i ell i la seua dona demanaren al rector que el bateig fóra en valencià. “Cap problema”, els digué ell. La sorpresa va ser quan, enmig de la celebració, el rector els digué que “ara anem a resar el Padre Nuestro en castellà perquè el puga resar tot el món” (?) ¿Aquell rector creia que tot el món resa en castellà? L’amic Francesc, la dona i els padrins li digueren que no, que el Pare Nostre s’havia de resar en valencià que era la llengua que entenien i parlaven els pares de la xiqueta que era batejada, la llengua dels padrins, dels amics i de tota la gent que participava en la celebració. I el Padre Nuestro es va resar en valencià!! Aquesta és la manera de reivindicar la nostra llengua i no claudicant davant d’aquells que es pensen que “tot el món resa en castellà”!! ¿Que Déu no entén el valencià? ¿Encara haurem de sentir el “hable usted en cristiano”?

Fa uns anys, en unes declaracions, l’arquebisbe Antonio Cañizares deia que “s’ha d’evangelitzar la cultura”. Però quan inculturarem l’Evangeli en la llengua del nostre País? ¿Quan farem que l’Evangeli puga proclamar-se en valencià, amb tota normalitat, quan s’anuncia en coreà, nàmbia o xinès?

El 28 d’agost de 2014, el papa Francesc deia: “Crist no anul·la les cultures”. ¿I per què l’Església del País Valencià continua ignorant (i anul·lant) la cultura dels valencians?

Per això els bisbes del País Valencià haurien de retre un homenatge públic al P. Riutort i reconèixer-li la tasca que va fer per introduir la nostra llengua a la litúrgia. I també haurien de demanar perdó públicament, pel menyspreu que mostraren els seus predecessor (llevat del bisbe Cases) i ells mateixos, en no valorar i agrair el treball del P. Riutort a favor de la nostra llengua.