La Vida Consagrada (VILAWEB/ONTINYENT, 01/02/2020)

Cada any, el 2 de febrer, festa de la Presentació del Senyor, l’Església celebra el dia de la Vida Consagrada per a recordar i pregar per les dones i els hòmens que intentem viure el seguiment radical de Jesús, per mitjà dels consells evangèlics.

Els religiosos i les religioses, els monjos i les monges i els membres dels Instituts Seculars, són dones i hòmens amb un cor gran i amb una capacitat immensa per a estimar i per a servir.

Dones i hòmens que, amb senzillesa, humilitat i bon humor, viuen donant-se als altres i donant-ho tot.

Dones i hòmens que lluiten contra el mal d’aquest món i rescaten aquells que se senten oprimits, oblidats o xafats pel poder.

Dones i hòmens que amb amor, retornen i restauren la dignitat que han perdut tants i tants germans nostres.

Dones i hòmens que acullen el drama dels qui no tenen treball, dels qui passen la nit al ras, dels qui viuen en la por i en la inseguretat i dels qui se senten asfixiats per la frustració i desànim.

Dones i hòmens que ajuden a fer nàixer somnis nous en els cors cansats i abatuts de tants germans nostres que sofreixen.

Dones i hòmens de fe i de pregària, que parlen el llenguatge de l’amor i de la tendresa, amb la veu del silenci, de la comprensió i  de la solidaritat.

Dones i hòmens de pregària feta servei i de sol·licitud i afecte pels més indefensos i pels més dèbils.

Dones i hòmens de cor senzill, sensibles al dolor, a la desesperació i al cansament dels germans.

Dones i hòmens que no abandonen mai les víctimes d’un terratrèmol, d’inundacions o de guerres, malgrat el perill que corren.

Dones i hòmens plens de bondat, de senzillesa i d’abnegació, que obrin camins d’esperança i que somnien un món millor, per així fer realitat la utopia del Regne.

Dones i hòmens que acullen les víctimes d’un món egoista i frívol, víctimes del desamor, de la violència cega i de la brutalitat dels hòmens.

Dones i hòmens amb les mans obertes i els braços disposats a l’abraçada, a l’acolliment, a l’amor.

Dones i hòmens somiadors d’esperança i creadors de vida nova, que retornen la dignitat als qui han caigut en l’abisme de la droga, l’alcohol, de la ludopatia .

Dones i hòmens amb una mirada plena de tendresa i d’esperança i amb un cor immens, com un reflex de l’amor del Pare.

Dones i hòmens sense por, disponibles les 24 hores del dia, que amb la seua entrega curen l’ànima dels qui no han rebut mai una carícia o una paraula d’amor.

Dones i hòmens que han descobert que la seua vida només té sentit des de l’amor expressat en el servei als més pobres, als malalts, als ancians, als immigrants.

I és que la nostra societat quedaria paralitzada i el nostre món quedaria blocat i sense ànima, sense els consagrats. Com Carmen Costa i Delfina Soriano, de les Obreres de la Creu, l’agustí Domingo Canet, els escolapis Francesc Mulet i Enric Ferrer, els Germans de Sant Joan de Déu, Pascual Piles i Joan Manel Quilabert, la cistercenca Encarnación Lluch, el franciscà Josep Lluís Coll, les benedictines Montserrat Viñas, Teresa Forcades i M. Teresa Solà, les Vedrunes Maria Trullols, M. Pilar Malonda i M. Teresa Gamissans i tants altres que, amb alegria i senzillesa, lluiten contra la injustícia, el sofriment o la pobresa.

Són milers de dones i d’hòmens de vida activa i contemplativa, que a les quatre diòcesis del País Valencià es fan presents en el món dels malalts i de les presons, en l’ensenyament, les parròquies i les cases d’espiritualitat, en el món obrer i en l’atenció a les dones maltractades i els xiquets amb dificultats.

Encara hi ha algú que es pregunte de què serveix la vida consagrada? O també, on es troba l’Església de Jesús? És en aquestes dones i en aquests hòmens on hi ha present Jesús i on es fa present el Regne, com en les Carmelites Descalces de Puçol i d’Altea, les Obreres de la Creu de Castalla, les Germanes de la Doctrina Cristiana de Carlet, els jesuïtes i les franciscanes de Fontilles, els Dominics del Pouet de Sant Vicent de València, els frares carmelitans del Desert de les Palmes, les Clarisses de Gandia, les cartoixanes de Benifassà, les caputxines de València, els salesians de Borriana, les Vedrunes de Vinalesa, les Agustines de Sant Mateu, els Escolapis de Gandia, les Cistercenques de Benaguasil o els Mercedaris del Puig entre d’altres.

Com va dir el papa Francesc a l’assemblea de la Unió de Superiors Religiosos, els consagrats, hem de ser ‘testimonis d’una manera diferent de fer, d’actuar i de viure’, des de ‘la profecia del Regne’, per tal de ser ‘dones i hòmens que il·luminen el futur’. El papa ens demana que els consagrats siguem capaços de seguir ‘el Senyor d’una manera profètica’. Aquest és el nostre repte i el camí a seguir com a deixebles de Jesús: ser hòmens i dones, com diu el teòleg Joseba Andoni Pagola, de ‘fe senzilla i cor obert’, per a així acollir Déu i els germans més necessitats.

Per què no demanen l'exempció de l'anglés a Oriola i a Villena? (LEVANTE-EMV, 25/01/2020)

És el que seria coherent amb l'actitud dels qui han orquestrat una campanya de rebuig a l'obligatorietat de la nostra llengua a l'ensenyament. Ho vam vore fa un mes, (Información, 13 de desembre de 2019), en l'article del Sr. Ortuño, on exposava "las preocupaciones de la Vega Baja para que se adapte la ley a la singulariad de cada zona". Per això el Sr. Ortuño demanava "eliminar la obligatoriedad del valenciano en nuestra comarca". I encara més recentment, ho hem vist en la manifestació del dissabte passat, dia 18 a Oriola, on els manifestants, acomboiats pels màxims dirigents dels partits de la dreta (partits que al nostre país han perpetrat un genocidi lingüístic) protestaven per la "imposició" del valencià a l'ensenyament.

L'objectiu clar i evident dels qui demanen l'exempció del valencià (però no de l'anglès), és arraconar la nostra llengua de l'àmbit docent i evidentment de la vida social del País Valencià . Els ciutadans que es van manifestar a Oriola pretenen reduir la nostra llengua a l'ús casolà o deixar-la només per als "patanes", com li digué aquell guàrdia civil a mon pare en plena dictadura: "Oiga D. José: ¿como es que usted, un hombre con tres carreras habla en valenciano como los patanes?". La resposta contundent i ferma de mon pare a aquell personatge nascut a la Manxa, va ser: "Oiga, ¿y los patanes de su pueblo como hablan?". Aquell home, posant-se la mà al tricorni, només va poder dir: "Coño, pues es verdad".

La Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià preveia, amb una timidesa més que exagerada, l'exempció de la nostra llengua a les zones castellanoparlants. Una equivocació més de la "prudència" o millor de la por dels socialistes durant la salvatge "Batalla de València". I aquest és l'argument dels qui ara demanen que el valencià no siga obligatori a Villena o a Oriola, ja que no consideren que el valencià no té cap utilitat. És l'autoodi a la llengua que l'Estatut proclama com a pròpia dels valencians. I en aquest autoodi, l'Església valenciana (o millor dit, els bisbes i els preveres valencians) té un paper molt important, quan menysprea la llengua dels nostres pares i l'arracona d'una manera ignominiosa.

Però amb aquesta actitud de rebuig a l'obligatorietat del valencià, perquè diuen que ells no parlen valencià, ¿per què els qui es van manifestar a Oriola no demanaren també l'exempció de l'anglès? ¿O és que la llengua de Shakespeare es parla a Oriola o a Callosa de Segura? Si el valencià no es la llengua habitual d'aquestes zones castellanoparlants, i per això alguns abanderen la lluita per l'exempció del valencià, ¿per què no fan el mateix amb l'anglès i exigeixen també l'exempció d'aquesta assignatura als instituts?. Ah, si! Perquè els qui estan contra el valencià consideren l'anglès una llengua culta, pràctica i útil, i pel contrari el valencià és la llengua dels "patanes".

Els manifestants a Oriola cridaven demanant la llibertat de poder triar la llengua a l'escola. I per això defenien la llibertat dels alumnes o dels pares per poder fer o no l'assignatura de valencià. Però no fan el mateix en el cas de l'anglès, de les matemàtiques, de la física o la literatura espanyola. Perquè si els pares poden demanar l'exempció del valencià, també podrien demanar l'exempció de les matemàtiques o de la química. Però clar, les matemàtiques i la química són assignatures importants i el valencià, no.

Això sí, després, aquests que volen l'exempció del valencià, es queixen quan per ocupar una plaça de l'Administració es demana el valencià. I és que per una part no volen estudiar-lo i per l'altra, protestaran quan el valencià siga (algun dia) un requisit.

¿Què passarà si una persona que no sap valencià, es troba a una finestreta de l'Administració i no pot entendre un ciutadà que parla (perquè té aquest dret), en valencià. El que passa constantment és que el valencianoparlant ha de parlar castellà, perquè el funcionari que l'atén, no l'entén. El valencianoparlant, que sí que és bilingüe, ha de deixar la seua llengua de costat, perquè els qui defensen el bilingüisme només són monolingües. Per això un informe del Consell d'Europa ha dit que "el valencià es troba en una situació preocupant". I això, gràcies als qui deixen de costat la nostra llengua, perquè els seus interlocutors no entenen el valencià, degut a que en la docència van demanar l'exempció d'estudiar aquesta llengua. I per "educació", el valencianoparlant passa al castellà. Mon pare contava una anècdota que li va passar a l'Alcúdia. Un dia se li acostà un home que, en castellà, li preguntà per un carrer. Mon pare li va contestar en valencià, i en vore que aquell home l'entenia va continuar explicant-li, en valencià, el que volia saber aquell home. Quan aquell home se n'anà, els qui havien vist l'actitud de mon pare li digueren que era un mal educat, ja que, segons ells, hauria d'haver contestat en castellà la pregunta que li havia fet aquell home. Mon pare els respongué: "Si parlar en valencià és ser mal educat, vull ser mal educat".

Els qui protesten per la "imposició" del valencià, no diuen res de la "imposició" del castellà que tenim els valencianoparlants. I caldria recordar als qui no volen la "imposició" del valencià, que les dues llengües són oficials al País Valencià. Però ells (PP, Cs i Vox) només creuen en l'oficialitat del castellà i menyspreen el valencià, que també és oficial i a més, la llengua pròpia del País Valencià.

Ignorar les llengües és empobrir-se culturalment. És el que deia el polític colombià, Diego Luis Córdoba: "Per mitjà de la ignorància es baixa a la servitud; per mitjà de l'educació s'ascendeix a la llibertat". Serà per això que volen l'exempció de la nostra llengua i que el valencià estiga exclòs del sistema educatiu?

L'exemple valent i coherent de l'escriptora Isabel-Clara Simó, alcoiana universal que ens ha deixat, ens exhorta a defensar la nostra llengua.

Noves Oracions per a la missa (VILAWEB/ONTINYENT, 15/01/2020)

Aquest és el títol del nou llibre que ha escrit Josep Lligadas, amb l’objectiu d’acostar els textos de les oracions col·lectes i de les de després de la comunió a la sensibilitat del nostre temps.

Cal tenir en compte que en les celebracions de les comunitats cristianes, i malgrat que s’utilitza la llengua vernacla (a excepció de l’Església valenciana), ‘el llenguatge litúrgic és un mur’, com diu Josep Lligadas en el pròleg d’aquest llibre. Lligadas defensa la necessitat de renovar el llenguatge que s’utilitza en la litúrgia i per això ens recorda, amb paraules d’Enzo Bianchi i de Goffredo Boselli, la importància d’adequar aquesta realitat: ‘El primer obstacle per a gran part dels qui participen en la litúrgia, és el llenguatge litúrgic’. I és que, com diu l’autor, tot i que ‘la reforma litúrgica del Concili Vaticà II ens va fer el regal de la litúrgia en les llengües vives, li va quedar, almenys, una assignatura pendent: la renovació del llenguatge litúrgic’.

Lligadas també recull les paraules del jesuïta Víctor Codina, qui explica que freqüentment, l’actitud passiva dels assistents a les celebracions litúrgiques, és ‘en part, per la manca de formació litúrgica, i en part pel fet que les oracions i pregàries resulten difícils’, a més d’estar ‘expressades en un llenguatge incomprensible per a la gran majoria del poble’. Per això el P. Víctor Codina afirma que ‘la reforma litúrgica del Vaticà II es va quedar a mig camí’.

En aquest llibre, Lligadas afirma que ‘el llenguatge litúrgic és un mur que impedeix de viure les celebracions cristianes amb tota la seua riquesa’, i per tant ‘impedeix viure la fe cristiana amb tota la seua riquesa’. Posa diversos exemples de la dificultat de comprensió dels textos per a la sensibilitat de hui, com el cas del Pregó Pasqual, amb ‘algunes formulacions que més aviat costen de pair’ (com ara l’expressió ‘Per a redimir l’esclau, heu sacrificat el Fill’), o la pregària de la Salve Regina, que conté formes com els ‘desterrats fills d’Eva’ o ‘gemir i plorar en aquesta vall de llàgrimes’, cosa que segons Lligadas, ‘és un mur per a qualsevol persona allunyada o no creient’.

L’autor d’aquest llibre posa més exemples ‘que mostren la inadequació del nostre llenguatge litúrgic’, com ‘el llenguatge de culpa per a parlar de la resurrecció de Jesús’, o també ‘el fet que en les oracions oficials, a Déu l’anomenem gairebé sempre amb títols de poder’, o encara, ‘les frases-enigma en les oracions litúrgiques, que semblen una endevinalla’. Finalment, Josep Lligadas ens mostra més formes que dificulten la comprensió d’aquests textos, com ‘la colla d’expressions i formulacions litúrgiques de l’Escriptura o de la tradició litúrgica que, dites ara, tenen un significat que grinyola molt amb la nostra sensibilitat cristiana i amb la sensibilitat de les persones del nostre temps’, provocant així ‘malentesos innecessaris’, que obliguen ‘a equilibris mentals igualment innecessaris’.

Josep Lligadas, tot i defensar la necessitat de ‘valorar els ritus i els textos que tenim, i, en principi, seguir-los’, demana com un ‘repte urgent’ l’oportunitat de ‘servir uns textos més propers, més de veritat’, per tal d’afavorir ‘una millor vivència de la celebració cristiana per als cristians d’aquest temps’.

Amb l’objectiu d’adaptar i actualitzar i, per tant, de fer més comprensibles aquests textos de la missa, Josep Lligadas ha escrit aquest interessant llibre, que ‘conté, per a cada dia de l’any, una “pregària d’aplec”, que es correspon amb el que en diem l’oració col·lecta, i una “pregària de comiat”, que es correspon al que en diem l’oració postcomunió’.

Josep Lligadas i Vendrell, que va néixer a Viladecans el 1950, és director de les revistes L’Agulla i Viladecans Punt de Trobada. Va ser ordenat prevere el 1976 i és doctor en Teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. El 1970 va començar a col·laborar amb el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, on ha exercit de cap de redacció, director de diverses col·leccions i revistes, i és autor d’un ampli nombre de materials i publicacions de caràcter litúrgic, teològic, d’espiritualitat i de vida cristiana. El 1995 deixà l’exercici del ministeri presbiteral i es va casar amb Mercè Solé.

El llibre de Josep Lligadas, amb 295 pàgines, conté els textos de la ‘pregària d’aplec’ i la ‘pregària de comiat’ dels Temps forts, de les celebracions mòbils després de la Pentecosta, dels diumenges i dels dies ferials del Temps de durant l’any i del propi dels sants i santes. A més també hi ha uns formularis comuns i per a intencions especials i finalment dos apèndixs: un sobre les Oracions sobre les ofrenes i un segon sobre els Prefacis.

Aquest és un llibre a tenir en compte per a afavorir una litúrgia més viva i més pròxima a les sensibilitats de hui, i per això mateix, és una obra que ens pot ajudar a viure la nostra fe, gràcies a aquests ‘textos litúrgics més actuals’ que connecten més amb el pensament i la realitat del segle XXI.

La justícia espanyola, a la deriva (VILAWEB/ONTINYENT, 12/01/2020)

El Tribunal Suprem, la Junta Electoral Central (JEC), el jutge Llarena i tutti quanti, no fan més que anar a la deriva en les seues actuacions. A més de fer el ridícul davant Europa.

Com és possible que la justícia espanyola no faça cas de les decisions jurídiques d’Europa? Com és possible que el Tribunal Suprem espanyol arribe a desobeir el TJUE?

Després del ‘paperot’ del jutge Llarena, ara no ha tingut més remei que reconèixer la immunitat dels eurodiputats Puigdemont i Comín (fora d’Espanya) i per això ha demanat el suplicatori al Parlament Europeu. Per altra part, la injustícia que el Suprem fa al també eurodiputat Oriol Junqueras, mantenint-lo en presó i impedint-ne la presència al Parlament Europeu, és majúscula. Com també és escandalosa la decisió del Parlament Europeu (indubtablement pressionat per Espanya) de llevar-li la condició d’eurodiputat a Oriol Junqueras. I encara, la inhabilitació del president Torra, ja és de jutjat de guàrdia. Ni la JEC, ni cap tribunal, no pot resoldre el conflicte polític que viu Catalunya. La JEC no és un òrgan competent per a inhabilitar el president Torra.

Tot això és la justícia espanyola, una justícia de sainet i de pandereta que ha fet el seu propi Brèxit, ja que s’ha situat fora de la jerarquia jurisdiccional europea.

Davant això, Europa hauria d’actuar contra Espanya per la desobediència reiterada, encara que el Parlament Europeu també haja actuat immoralment, llevant el càrrec d’eurodiputat a un electe recolzat en milers de vots.

Per altra part, que els nou membres dels CDR empresonats per terrorisme el setembre passat hagen estat alliberats, com s’explica ara? Com s’entén que una acusació tan greu com és la de terrorisme, haja quedat en no res i ara els detinguts estiguen lliures? Els qui van acusar, condemnar i criminalitzar com a terroristes els membres dels CDR ara alliberats, demanaran perdó o dimitiran? Els qui van acusar el president Torra de ser còmplice de terroristes, què diran ara? Què ha quedat de la farsa de l’operació Judes (amb un desplegament policial impressionant) si no s’han trobat ni armes ni explosius?

La desobediència del Suprem espanyol al TJUE no ens ve de nou. Fa uns anys, i tots ho recordem, qui va ser conseller d’Educació de la Generalitat Valenciana en temps del PP, Alejandro Font de Mora, va desobeir reiteradament, una vegada rere l’altra, les sentències de la justícia espanyola que reconeixia la unitat de la nostra llengua. I no va passar res! El Sr. Font de Mora va continuar desobeint les sentències de la justícia. Per això ara el Suprem es permet de desobeir el TJUE i tampoc no passa res.

És veritat que res de tot això no em sorprén gens ni miqueta, ja que l’estat espanyol es creu que sempre té la raó, perquè la seua jurisprudència es basa en la unitat d’Espanya i en la Constitució. Per això tampoc em va estranyar que el rei Felipe VI, en el discurs amb motiu de la Pasqua Militar el 6 de gener passat, diguera que les forces armades i la Guàrdia Civil estaven compromeses amb la Constitució i Espanya. No va dir amb els Drets Humans o amb la democràcia.

Per això la justícia espanyola ha quedat ben retratada (i ben desacreditada) davant Europa. De fet, com tothom pot veure, la justícia espanyola és una justícia de taverna, de caserna o de caverna, que és el mateix. I així estem.

Davant aquest panorama, els bisbes espanyols podrien dir el que han afirmat els bisbes veneçolans. Reunits en la CXIII Assemblea Ordinària Plenària de la Conferència Episcopal Veneçolana, els bisbes veneçolans han exigit ‘que es respecte la legitimitat de l’Assemblea Nacional’ de Veneçuela. A veure si els bisbes espanyols demanen també que es respecte la legitimitat del Parlament de Catalunya, que és l’únic que pot nomenar o cessar el president de la Generalitat. També estaria bé que els bisbes exigiren que la JEC no s’immiscira en l’intent d’inhabilitar el president Torra.

L’espectacle de justícia espanyola és lamentable. D’òpera bufa o de vodevil, ja que està permetent la violació dels drets democràtics al president Torra, a l’eurodiputat Junqueras i als CDR empresonats durant mesos i ara alliberats, malgrat les acusacions tan greus de terrorisme, per les quals van ser detinguts.

Felip V i Felip VI cap per avall (VILAWEB/ONTINYENT, 18/01/2020)

Els valencians tenim penjat, cap per avall, al museu de l’Almodí de Xàtiva, el rei Borbó Felip V. L’autor d’aquesta ‘rebel·lia’ va ser el capellà Francesc Gil Gandia, un home valent i bo de veritat. Va ser l’agost de 1956 quan l’amic Francesc Gil va tindre la magnífica idea de girar cap per avall el rei Borbó que va manar cremar Xàtiva, com a protesta pel càstig infligit als xativins. Va ser ell qui va comentar al Sr. Carles Sarthou Carreres, director del museu on hi havia aquesta pintura de Josep Amorós, la conveniència de posar cap per avall el rei Borbó, com a penitència pel terror que provocà a Xàtiva amb l’incendi de la ciutat fidel a la causa dels Maulets. I va ser el mateix Francesc Gil qui pujà dalt d’una cadira i canvià la posició de la pintura, que quedà cap per avall, tal com encara hui podem veure.

He recordat aquest fet memorable de protesta pacífica i d’insubmissió ferma, perquè la matinada del dissabte 11 de gener, a la plaça Major de Vic, un grup de persones va penjar, dalt d’una grua, una pancarta del rei Felip VI, també cap per avall. Però a diferència del que passa a Xàtiva, només 24 hores més tard la Fiscalia va ordenar que els Mossos d’Esquadra la retiraren.

En primer lloc, no sé si hi ha perill que la Fiscalia, sempre tan zelosa per defensar la monarquia, en saber com està posat el rei Borbó a Xàtiva, demane que el quadre de Felip V siga retirat del museu de l’Almodí, com ha obligat a fer amb la pancarta del rei Felip VI a la plaça Major de Vic.

Però el que considere més greu, és la persecució de la llibertat d’expressió i de protesta. Quan un estat penalitza la dissidència i criminalitza el dret de protestar, té un problema de falta de democràcia. Això ja va passar a Girona el 2007, quan uns joves van cremar unes fotos del rei espanyol. Per aquest motiu van ser condemnats, ja que el Codi  Penal espanyol contempla pena de presó de fins a dos anys, per delictes d’injúries i calúmnies contra el rei. Però el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) va tombar la sentència del tribunal espanyol. Encara més: Europa va condemnar l’estat espanyol per multar els jóvens que van cremar aquelles fotos. El TEDH decidí per unanimitat que la llibertat d’expressió sí que empara la crema de fotografies del rei i per això obligà l’estat espanyol a abonar els 2.700 euros de multa i els 9.000 euros en despeses d’honoraris que van haver de pagar els dos jóvens condemnats per injúries a la Corona.

Que la Fiscalia obligue els Mossos d’Esquadra a despenjar una pancarta del rei, perquè el monarca hi estiga cap per avall, vol dir que la llibertat d’expressió no està reconeguda com cal. Per això, com he dit abans, si la Fiscalia arriba a saber que la pintura del rei Felip V que hi ha a Xàtiva està també cap per avall, igual en uns dies ens trobem amb la Guàrdia Civil entrant al museu de l’Almodí, per a llevar aquesta pintura del rei Borbó (antecessor de l’actual) que va cremar Xàtiva. Certament que això seria un fet lamentable i m’imagine que els xativins (encapçalats pel meu bon amic Agustí Ventura, cronista oficial de la ciutat) impedirien, per a defensar el dret de protesta i per castigar el rei que va cremar Xàtiva. A veure què passa.

Europa té a les mans el seu propi futur (VILAWEB/ONTINYENT, 16/01/2020)

Europa té a les mans el seu propi futur’. Aquestes paraules del polític Robert Schuman resumeixen molt bé la missió i el destí del vell continent. A finals de la segona Guerra Mundial, uns hòmens preocupats per la situació d’Europa van posar els fonaments del que havia de ser la Unió Europea. Uns fonaments basats en la llibertat i en la igualtat, en l’humanisme i en la fraternitat entre els pobles d’Europa.

Aquells hòmens, Robert Schuman, Alcide De Gásperi, Jean Monnet i Konrad Adenuer, anomenats ‘pares d’Europa’, després de la desfeta del vell continent amb una confrontació bèl·lica i amb milions de morts, van somiar un futur nou per a tots els qui vivien dels Urals a l’Atlàntic i del Mediterrani a les zones més al nord d’Europa. Els ‘pares d’Europa’ van somiar un continent nou, que nasquera amb força de les pròpies cendres, com l’au Fènix. Es tractava de fer realitat allò que va dir el psicòleg, neuròleg i filòsof austríac Víktor Frankl, internat durant el nazisme als camps de concentració: ‘L’home que s’alça, és encara més fort que el que no ha caigut’.

Europa va caure en un mar de contradiccions, d’odis i de violència. El nazisme i el feixisme (a Itàlia, a Alemanya i a l’estat espanyol) semblaven dominar el continent. I per això la confrontació va ser com connatural.

Però després de la desfeta d’Europa calia alçar-se, tornar a començar, renovar i revifar el vell continent perquè renasquera de les runes. I va ser així gràcies a Schuman i als altres ‘pares d’Europa’ que, amb l’humanisme cristià, van fer realitat un continent nou. Schuman deia també: ‘Europa no es farà d’una vegada ni en una obra en conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes, que creen en primer lloc una solidaritat de fet’.

Igualtat, llibertat i fraternitat. És a dir: solidaritat, que és el que somiava Schuman. Aquests valors haurien de ser fonamentals en la construcció d’Europa. Ahir i també hui.

Sant Benet, monjo i patró d’Europa, com el va proclamar el papa Pau VI el 24 d’octubre de 1965, amb els monestirs (que ell i els seus deixebles hem anat construint al llarg dels segles), va fer possible un continent més humà. Cal recordar que el pare de monjos començà a fer vida monàstica en ensorrar-se l’imperi romà, en un moment de decadència, semblant al que va viure Schuman en acabar-se la segona Guerra Mundial, o al que vivim ara, amb fets tan dramàtics com la guerra dels Balcans, el daltabaix econòmic que hem viscut des de l’any 2008, el drama del canvi climàtic i la desertització, o la crisi dels refugiats, quan Europa ha perdut el seu sentit solidari i ha deixat abandonats els hòmens, les dones i els xiquets que fugen de la mort i de la misèria.

Com en el temps de Sant Benet o el de Schuman, ara cal creure en l’esperança, que és molt més que l’optimisme. Cal creure, cal esperar, cal desitjar un canvi profund de les estructures i dels valors imperants, que defineixen l’home més per allò que té que no per què és.

Cal que els estats i les nacions, les ONG i les Esglésies cristianes, juntament amb tots els hòmens i dones de bona voluntat, treballem i lluitem per a canviar el rumb autodestructiu del nostre continent. No es tracta de mirar arrere amb nostàlgia, ni encara menys de creure, desesperats, que no hi ha res a fer. Al contrari. Cal mirar endavant i refer el que s’ha trencat. Mirar endavant i construir allò que ha caigut. Mirar endavant i cosir el que s’ha estripat.

En el monogràfic que la revista Ferida ha dedicat al pilotari valencià més gran de tots els temps, Paco Cabanes, Genovés, hi ha unes declaracions d’aquest gegant de la pilota que poden il·lustrar molt bé el camí a seguir per Europa. Francesc Cabanes diu: ‘He fet feliç la gent dins del trinquet’. Fer feliç els altres és mirar-los amb respecte, pensant més en el bé de l’altre que en el bé propi. Fer feliços els altres, fer feliços els europeus, és reconèixer que en la vida, tot allò que som i que tenim (i que hem de compartir solidàriament), és un do d’amor que ha de ser celebrat amb joia, col·lectivament, fugint de l’egoisme i de l’aïllament.

Europa, des de l’autèntic humanisme cristià, pot transformar la terra erma i desèrtica en terra fèrtil, en un espai per a compartir, per a créixer junts, per a curar les ferides dels altres, per a fer realitat el somni de Sant Benet, de Schuman i de tothom qui vol una Europa més humana i més solidària.

De què serveixen els nostres vots? (VILAWEB/ONTINYENT, 27/01/2020)

Sí, de què serveixen els nostres vots si la justícia espanyola, el secretari general del Parlament de Catalunya i una part de la mesa del Parlament inhabiliten o anul·len els nostres vots? Hui és la inhabilitació com a diputat del president de Catalunya, però demà pot ser una altra persona qui quede inhabilitada per la justícia: un batle, un altre diputat o qualsevol càrrec electe que no siga del grat de la justícia espanyola. De fet, aquesta justícia ha prohibit que foren presidents de Catalunya els Srs. Carles Puigdemont, Jordi Turull o Jordi Sánchez. I això perquè són persones que no agraden la justícia espanyola. Aquesta justícia està devaluant els nostres vots, que no serveixen per a res, perquè està liquidant la voluntat popular expressada lliurement a les urnes.

Quan la dreta no pot aconseguir el poder per mitjà de les urnes, ho aconsegueix per les togues. Per això la suspensió com a diputat del president de Catalunya, és la suspensió de la sobirania del Parlament de Catalunya i dels qui van votar el Sr. Torra com a diputat.

El que no s’entén és que si el 4 de gener el parlament, majoritàriament, va ratificar el president Torra com a diputat, per què ara uns diputats es fan arrere? Defensar l’acta de diputat del president Torra és defensar la democràcia, la llibertat i la sobirania popular. Quan la justícia i el secretari general del Parlament, i alguns partits, desposseeixen de l’acta de diputat el president Torra, se n’està desposseint la voluntat popular expressada amb els vots de tots aquells que votaren JxCat.

El 3 de gener passat hi va haver un colp d’estat perpetrat per la Junta Electoral Central espanyola, com ho va ser el colp d’estat del 23 de febrer de 1981 de Tejero i el colp d’estat del juliol de 1936 amb la sublevació de Franco. I hui, amb l’anul·lació de l’acta de diputat del president de Catalunya, s’està produint un nou colp d’estat, amb l’agreujant que un grup polític que el 10 de gener passat va votar la legitimitat del diputat Quim Torra, ara vota en contra, en unió amb la justícia espanyola, els partits del 155 i ERC.

En democràcia, la justícia, el secretari general del parlament i els partits polítics no tenen cap legitimitat per a suspendre un diputat elegit pels ciutadans: en democràcia només la ciutadania escull els seus representants.

Aquest nou colp d’estat perpetrat per la justícia espanyola, el secretari general del Parlament (i uns partits polítics del Parlament) és un atac autoritari contra els vots de les persones que votaren la llista de JxCat (en la qual hi havia el Sr. Quim Torra) en les eleccions del 21 de desembre de 2017.

Quina legitimitat té la justícia, el secretari general del parlament o una part de la mesa del Parlament, per a impedir que el Sr. Torra puga representar les persones que li van votar? Algú pot entendre que la justícia o la mesa del parlament anul·len els resultats de les eleccions del 21 de desembre de 2017 i desposseeixen de l’acta de diputat el Sr. Torra?

L’actitud d’aquells que han suspès l’acta de diputat del president vulneren el sufragi universal, ja que amb aquesta actitud despòtica han anul·lat els vots que van fer possible que el Sr. Torra fos elegit diputat.

De què serveixen els vots que van recolzar al Sr. Torra i que permeteren elegir-lo i que siga diputat al Parlament de Catalunya? És la justícia espanyola qui elegeix els diputats i els eurodiputats? De què serveixen unes eleccions, si després la justícia pot anul·lar els resultats?

La justícia espanyola i els partits que han desposseït Torra de l’acta de diputat, han actuat com una junta militar: amb la seua acció impedeixen que el Sr. Quim Torra, elegit democràticament a les urnes, puga exercir el seu càrrec.

Aquest colp d’estat és una actitud vergonyosa i antidemocràtica, ja que la decisió de la justícia i d’una part del Parlament de Catalunya  és un atac a la voluntat de la ciutadania expressada a les urnes.

Caldria que la justícia recordara que en una democràcia, els presidents de Catalunya i els diputats al parlament, els posa i els lleva el poble amb els vots. Cap tribunal ni cap partit polític pot decidir qui ha de ser el president de Catalunya o qui ha de ser diputat. El que s’ha fet amb la suspensió de l’acta del president Torra, és el segrest de la voluntat popular.