23 d'abril: Sant Jordi,

El 23 d´abril és la festa de Sant Jordi, patró de diversos pobles valencians. Sant Jordi, que era també l´antic patró del Regne de València, va ser un màrtir cristià del segle IV a l´Església de l´Orient. El seu nom, d´arrel grega, vol dir "el qui treballa la terra" o "llaurador". Per això, l´Evangeli de la festa de Sant Jordi és el capítol 15 de l´evangelista Sant Joan: "Jo sóc el cep veritable i mon Pare és el vinyater", és a dir, el qui treballa la terra, el "Jordi".

La devoció a Sant Jordi es va propagar d´Orient a Occident i va ser tan gran, que el nostre sant va ser anomenat "gran màrtir" o també "màrtir insigne".

Són moltes les esglésies dedicades a sant Jordi i també les representacions pictòriques, tant pel que fa a la seua condició de màrtir de Crist, com a la llegenda de la lluita contra el dragó, en defensa de la princesa. Per això la tradició l´ha vestit de cavaller que lluita contra el mal i la injustícia. A més, Sant Jordi està relacionat amb la cultura per la festa del llibre.

Sant Jordi, que a més d´antic patró del Regne de València, ho és també d´Anglaterra, Aragó, Catalunya, Georgia, Grècia, Lituania, Polònia, Portugal, Rússia i Sèrbia, és venerat d´una manera especial a Alcoi, Paiporta, Banyeres de Mariola i a la vila de Sant Jordi, al Baix Maestrat.
Un dels sermons més coneguts sobre Sant Jordi, és el de Sant Andreu de Creta: "Els sepulcres dels màrtirs són sempre resplendents. El que festegem hui, és molt més venerable i més gloriós que tots els altres". Sant Andreu de Creta, feia referència al fet que Sant Jordi se celebra generalment, entre la Pasqua i l´Ascensió del Senyor. I per això deia: "Enmig d´aquestes festes, com enmig de dos sols que, amb el propi moviment segueixen la seua òrbita, la festa de Sant Jordi és com una lluna, que rep la llum dels dos sols i il·lumina el món amb raigs semblants als de Crist".

La protecció de Sant Jordi va ser invocada pel rei i l´exèrcit de Jaume I en la conquesta de València com el sant protector de la Corona d´Aragó, com queda palès a la Crònica del rei Conqueridor i en l´ermita del sant, a El Puig. Aquesta popularitat del nostre sant màrtir i cavaller, queda patent també en les festes de moros i cristians de tants pobles, o en múltiples representacions pictòriques, com la de Marçal de Sas, de la batalla del Puig. Per cert que, una reproducció d´aquesta pintura de Marçal de Sas, com destacava fa uns anys el professor Vicent Soler, ha sofert una "manipulació simbòlica" per part del Capítol dels Cavallers del Centenar de la Ploma, en fer desaparèixer les quatre barres de la pintura original. Aquesta "falsificació interessada" de l´obra de Marçal de Sas, s´ha reproduït en la xicoteta capella de la catedral, on la tradició diu que allí se celebrà la primera missa després de la conquesta de Jaume I. No caldria, en honor a la veritat, que el Capítol de la catedral de València restaurara eixa pintura, sense censures, per retornar els colors falsificats als originals de Marçal de Sas?

Cal recordar també que el Capítol de l´Almoina de Sant Jordi dels Cavallers del Centenar de la Ploma, fou fundat pel rei Pere IV el Cerimoniós.
En el seu "Eucologi Valencià", mossèn Vicent Sorribes ens diu el següent sobre ant Jordi: "Per l´ajut de Sant Jordi, ens diu la Tradició, Guillem d´Entença, oncle del Rei En Jaume el Conqueridor, va obtindre una gran victòria contra el Rei moro de València, Zeyan, la diada del 15 d´agost de 1237, en la Planura del Puig. Zeyan, amb 40000 soldats infants i 600 genets volgué atacar sobtosament la fortalesa de Guillem, defensada per 80 cavallers i 2000 soldats, però se n´adonà Guillem de la maniobra i atacà primer; al fort de la lluita s´aparegué Sant Jordi i encoratjà els soldats de Guillem que, a tota ultrança, perseguiren l´exèrcit del Rei moro i el varen fer recular del Puig fins al Barranc del Carraixet". Com recorda mossèn Vicent Sorribes, "Al lloc on s´aparegué Sant Jordi, fon col·locada una Creu de fusta, Creu que l´any 1574 fon substituïda per una de pedra cisellada, veritable joia d´art; també s´aixecà una xicoteta capella en honor del Sant".

Mossèn Vicent Sorribes ens presenta Sant Jordi com "el perfecte model de la noblesa, de l´heroisme i de la cavallerositat cristianes". I per això ens reporta aquestes paraules de Sant Vicent Ferrer: "Sant Vicent Ferrer, en parlar de les virtuts heroiques de Sant Jordi, ens diu, en el Sermó que predicà el dia 25 d´abril de 1413, a la plaça de la Seu de València: Baldament ésser Sant Jordi d´una bellesa extraordinària,"talment semblava Sant Miquel devallat del cel", no tenia gens de supèrbia: "Si algun cavaller ha fet un bon colp, com va per la ciutat, no cap en els carrers". Sant Jordi tanmateix "jamés no entrà en batalla que no hagués victòria".

Mossèn Vicent Sorribes, en la introducció a la festa de Sant Jordi del seu "Eucologi", també remarca així la protecció del cavaller: "Monsenyor Sant Jordi, en entrar en una ciutat per força emparava les dones i manava sots pena de mort que ningú no les tocàs; elles s´acostaven al Sant dient-li Senyor, "sigam guardades sots vostra guarda". Finalment ens conta la fi del Sant amb estes paraules: "E Dacià féu portar falles de foc, cremanven-lo e ell deia: Senyor, ajuda´m, i pregava al Senyor Jesucrist que volgués ajudar els cavallers que en armes justes l´invocaren".
Que Sant Jordi, antic patró del Regne de València, que com diu l´oració col·lecta de la festa, "va ser imitador" de la passió del Crist, siga "també protector de la nostra debilitat" i de tots els qui lluiten per la llibertat dels hòmens i dels Pobles.

Guillem Rovirosa, profeta del món obrer (LEVANTE-EMV, 21/04/2015)

Ja a prop de l´1 de Maig, Dia del Treball, convé rescatar de l´oblit un home admirable, que va ser alhora, cristià i obrer, de cap a peus.

Ja l´any 1966, Victorio Oliver, que amb el temps seria bisbe auxiliar del cardenal Tarancon a Madrid i després bisbe d´Oriola-Alacant , escrivia: "Guillem Rovirosa tenia durícies a les mans i fe vigorosa al cor. Va unir fermament l´enclusa, el taller i el seu dolor, la tela teixida d´injustícia i de desigualtats, amb una fonda vivència mística que s´alimentava de pregària i de silenci, de coratge i d´amor a l´Església". I continuava així: "Al món del treball i al projecte del Regne de Déu, els va fer bé aquella unió de Rovirosa".

Guillem Rovirosa va nàixer a Vilanova i la Geltrú el 1897. Va heretar de sa mare la capacitat de sacrifici i de son pare un amor radical per la veritat, dos trets que marcaren profundament la vida de Rovirosa. En la seva joventut va abandonar la fe, que retrobà anys més tard a París, el 1932, amb motiu d´una trobada amb el cardenal Verdier. Per a Rovirosa el descobriment de Crist va significar el lliurament radical a favor de l´apostolat de la classe obrera. Durant la guerra, els sindicats el van escollir president del Consell Obrer, cosa que li va ocasionar la presó, l´any 1939.

Pius XII havia parlat de l´apostasia de la classe obrera per l´escàndol d´aquells que es consideraven "bons". Per això mateix, Rovirosa es va consagrar a renovar el món obrer, malgrat les incomprensions i les difamacions que hagué de patir. Així, el 1946, emparat per l´Església i preocupat per la situació que vivia el món del treball, creà l´HOAC. La crida que rebé Rovirosa per posar en marxa un moviment cristià especialitzat, confirmà i encarrilà la seua vocació d´apòstol dels obrers. Conscient que havia arribat el moment del seu lliurament a aquesta causa, Rovirosa deixà el seu lloc de treball per dedicar-se totalment a la missió que se li encomanava de donar-se del tot al món obrer. Això va significar per a ell compartir la seua vida, forjant-se una autèntica mentalitat obrera i convertint-se en un obrer més. I com a tal sentia, vivia i actuava. Si ell no s´haguera donat radicalment a la causa obrera, no l´hauria seguit cap home que formara part dels ambients treballadors.
El gran desig de justícia que tenia Rovirosa, el va portar a descobrir i a encarnar la unió amb Déu, des de l´espiritualitat de l´encarnació. Rovirosa va saber descobrir Crist, no pel seu pes tradicional i cultural, sinó per una experiència, per un trobament personal amb Ell.

Guillem Rovirosa, que distingia entre el qui "fa" de capellà i el qui "és" capellà, estava convençut que els militants cristians necessitaven "sacerdots amb vocació apostòlica obrera". Per això es queixava que, "els nombrosos sacerdots amb vocació obrera que van eixint dels seminaris, són destinats a tasques que no tenen relació amb la promoció humana i cristiana dels treballadors".

Rovirosa va saber fer-se humil amb els més menuts, però sense deixar-se trepitjar pels poderosos. Amb una vida de pobresa, humilitat i sacrifici, Guillem Rovirosa estava content de no tindre res. Deia: "El qui vol seguir el Crist, és més feliç quan s´allibera de totes les necessitats".
La seua espiritualitat de l´encarnació, el va portar a un amor a l´Església sense condicions. La seua entrega radical pels pobres i la seua lluita contra la pobresa, s´arrelava en la justícia. Membre de l´Institut Social Obrer del cardenal Herrera, Rovirosa somiava amb la responsabilitat apostòlica dels laics com a mitjà per evangelitzar la classe obrera. Rovirosa va inaugurar una nova espiritualitat laïcal, amb un fort compromís social i polític, cosa inèdita en la història del cristianisme a l´Estat espanyol. Incomprès i perseguit per alguns dels seus, el 1957 va ser injustament expulsat de la Comissió Nacional de l´HOAC per la jerarquia, malgrat la seua total disponibilitat i el seu treball apostòlic. Així i tot, Rovirosa va entendre i va viure l´opció pels pobres des de la seua fe en Crist. Rovirosa estava segur que l´apostolat dels laics transformaria el món, per això era extremadament exigent amb ell mateix, però molt comprensiu amb els qui l´envoltaven. Influenciat per Von Balthasar, Congar, Guitton i Cardijn, Rovirosa unia la seua fidelitat a Crist, amb la fidelitat a la classe obrera. I és que Rovirosa no era un teòric, sinó que l´anomenat, "l´home del carrer", sabia copsar la realitat de la gent treballadora.

Després de ser apartat de l´HOAC, Guillem Rovirosa passà llargues temporades a Montserrat submergit en la reflexió, la pregària i l´acció de gràcies al Déu que l´havia cridat i enviat a evangelitzar el món obrer. Rovirosa va trobar sempre en el monestir de Montserrat, una llar i un espai de pregària i d´amistat amb els monjos. El P. Miquel Estradé, monjo de Montserrat, escrigué: "De Rovirosa podem dir que fou un expert en caritat; no en aquella caritat de 10 cèntims, sinó en la caritat infinita de Déu, que inunda els nostres cors per l´Esperit Sant" . I deia encara el P. Miquel: "Rovirosa és més que un hoste. És de casa. Tots el coneixem i l´estimem. I ell ens estima entranyablement".

Quan el 27 de febrer de 1964 va morir Guillem Rovirosa, el P. Abat Cassià escrigué: "Rovirosa és l´home més espiritual que ha passat aquests últims anys per Montserrat. Per a mi, sempre serà un dels homes que més m´han ajudat a trobar Crist en els germans".

21 d'abril: Sant Anselm (LEVANTE-EMV, 21/04/2015)

El 21 d´abril, l´Església clebra la festa de Sant Anselm, arquebisbe de Canterbury, nascut a Aosta, al si d´una família noble, cap al 1033. Anselm va estudiar amb els monjos benedictins, de tal manera que anys més tard, ell mateix reconeixia que "els meus progressos espirituals, després de Déu i de ma mare, els dec al fet d´haver tingut uns excel·lents professors en la meua infància: els Pares Benedictins".

Als 15 anys va voler ser monjo, però com que l´abat sabia que el pare d´Anselm era contrari a la decisió del jove, no l´acceptà. Oblidant-se de la vocació, Anselm deixà la pràctica religiosa i emprengué un tipus de vida mundà. A la mort de sa mare, el jove se n´anà de casa per estudiar a Borgonya i després anà a Bec, a la Normandia, atret per la fama del gran abat benedictí, Lanfranc. Finalment el 1060 Anselm entrà al monestir de Bec, per ser monjo. En ser nomenat Lanfranc abat de Sant Esteve de Caen, Anselm passà a ser el prior de Bec i el 1078 va ser elegit abat.
El rei Guillem el Roig, que no volia nomenar nou arquebisbe de Canterbury, per així apropiar-se dels seus béns, finalment escollí Anselm, tot i que ell es resistí al nomenament, degut a l´edat i a la mala salut que tenia el sant abat. Però els bisbes l´obligaren a acceptar la mitra.

Com que el rei Guillem oprimia l´Església, Anselm anà a Roma per exposar-ho al papa, que li prometé la seua protecció, exigint al rei que tornara a Anselm les possessions que Guillem li havia confiscat. Anselm es retirà a un monestir de la Campània i va participar al Concili de Bari, el 1098, que acusà el rei de simonia i d´oprimir l´Església. A la mort del rei, en acabar el seu exili, Anselm pogué tornar a Anglaterra, on fou rebut entre les aclamacions del poble.

Però les discòrdies tornaren amb Enric, el nou rei. Per això Anselm tornà a Roma per presentar al papa aquella situació conflictiva. Enric prohibí que Anselm tornara a Anglaterra i li confiscà els béns. Però al final es van reconciliar.

Anselm morí el 21 d´abril de 1109 a Canterbury. Va ser declarat doctor de l´Església en 1720, tot i que no havia estat encara canonitzat.
Anselm va ser el millor teòleg del seu temps i el pare de l´Escolàstica. L´Església no havia tingut un metafísic com ell des del temps de Sant Agustí. Per a Anselm "És necessari impregnar cada vegada més la nostra fe, d´intel·ligència".

Quan encara era prior de Bec, Anselm escrigué les seus dues obres més conegudes, on integrà la filosofia i la teologia. Aquestes obres són el Monologium (la manera de meditar sobre les raons de la fe) i el Proslogium (la fe que busca la intel·ligència). Per a Sant Anselm era important "creure per entendre".

Per ensenyar, Anselm utilitzava comparacions de cada dia, i per això tothom l´entenia. Va ser un dels primers que s´oposà a l´esclavitud. Al Concili de Westminster, de 1102, Anselm va obtindre l´aprovació d´un decret que prohibia vendre els esclaus, com si foren animals, com es feia fins aleshores.

A la Divina Comèdia, Dante situà Sant Anselm, el gran doctor de l´Església, al Paradís, juntament amb Sant Joan Crisòstom. Va ser canonitzat el 1494 pel papa valencià Alexandre VI.

Dues obres de Fuster del 1952 (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 21/04/2015)

Hui dimarts a les 7 de la vesprada, a València, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, es presentaran dues obres de Joan Fuster, en un volum publicat per l’editorial Denes, en la col·lecció “Rent”. Són dos textos inèdits de Fuster en la seua vessant d’assagista i de traductor. Es tracta, per una part, de l’estudi, “Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern”, i per l’altra, la versió de “L’annonce faite à Marie”, de Paul Claudel, a la qual l’escriptor de Sueca posà com a títol, “La bona nova a Maria”.

L’octubre de 1952, per les festes de la coronació de la Mare de Déu de Sales, patrona de Sueca, Joan Fuster propicià la representació escènica, en valencià, de l’obra de Claudel. A més, escriví un breu assaig al certamen literari convocat amb motiu d’aquelles festes. Les dues actuacions de Fuster, com afirma Francesc Pérez i Moragon en la introducció d’aquest volum, “estigueren envoltades d’algunes circumstàncies que retraten molt bé l’època, en ple franquisme”.

La primera obra és un text mecanografiat, amb el títol, “Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern”. Pel que fa a la traducció de l’obra de P. Claudel, aquest text veu ara la llum gràcies a la tenacitat de l’amic Agustí Colomer, que des de feia anys buscava un exemplar de la traducció de Joan Fuster de “L’annonce faite à Marie”, per tal d’incorporar-la a la col·lecció que, amb entusiasme, dirigeix Francesc Ferrer i Escrivà, fill del benemèrit amic Francesc Ferrer Pastor. En la recerca d’aquesta obra de Claudel, Santi Vallès, a partir de la pista donada per Fuster en carta a Vicenç Riera i Llorca el 6 de juny de 1953 sobre la gravació que Ràdio València va fer de la representació de “La bona nova a Maria”, va tractar de localitzar la cinta magnetofònica als arxius de la cadena SER, tot i que sense cap resultat positiu. Va ser Agustí Colomer qui va trobar la còpia que s’ha fet servir en aquesta edició, dins el fons del músic i compositor Agustí Alaman i Rodrigo.
 

Entre els premis atorgats als Jocs Florals organitzats en honor de la Mare de Déu de Sales, Fuster en va guanyar un, “Las ideas religiosas y el existencialismo en el teatro moderno”. Aquest text, de set folis i en castellà, és, segons Francesc Pérez Moragon, un atac frontal contra l’existencialisme i una defensa exaltada de la religió catòlica, per la qual cosa, segons Pérez Moragon, l’objectiu de Fuster era aconseguir la modesta remuneració econòmica  que el guardó comportava.

Fuster, com defensa Pérez Moragon, adoptava un to quasi caricaturesc dels tòpics impulsats pel nacionalcatolicisme imperant. A banda del títol en castellà i de la referència temàtica, “Las ideas religiosas y el existencialismo en el teatro moderno”, no té res a vore amb “Les idees religioses i l’existencialisme en el teatre modern” que ara veu la llum. Per alguna raó que ignorem, com dedueix Pérez Moragon, Fuster preparà un escrit en valencià amb el mateix títol del que finalment presentà, i que és el que ara es publica en aquest volum de l’editorial Denes. A diferència d’aquell, aquest és més extens i d’una orientació distinta, i més d’acord amb el pensament de Fuster. Potser algú que formava part del jurat va aconsellar Joan Fuster substituir-lo, en vore que no seria guardonat, perquè oferia massa discrepàncies amb el pensament oficial. O va ser el mateix escriptor de Sueca qui, com una escenificació sarcàstica, com diu Pérez Moragon, va perpetrar en quatre grapats l’escrit més breu, ultracatòlic i antiexistencialista, però susceptible d’aconseguir el guardó i els diners que comportava.

Al contrari que aquella versió caricaturesca i en castellà, aquest estudi que ara veu la llum té una sèrie de qualitats que permeten considerar-lo ben interessant, segons Pérez Moragon, dins la producció inicial de Joan Fuster. En aquest assaig trobem alguns dels temes que ja interessaven a l’assagista de Sueca: el descrèdit de la realitat en les arts plàstiques, la consideració dels escriptors estalinistes com a revolucionaris coartats pel sistema que defensaven, i el desencís de molts escriptors progressistes respecte a l’URSS, la llibertat de l’intel·lectual, els canvis en les relacions socials impulsats pel desenvolupament tecnològic i altres qüestions semblants. L’objectiu de l’estudi era contraposar les idees d’alguns autors de teatre religiós, i aquella literatura que posava damunt l’escenari les idees pròpies del corrent  existencialista.
 

El llibre que es presenta hui
 

Pel que fa a “La bona nova a Maria”, la idea de representar Claudel a Sueca va nàixer de l’amistat de Francesc de Paula Burguera i Joan Fuster. Si Burguera tenia un gran interès pel teatre, que després desenvolupà com a autor, Fuster veia en aquesta representació, el fet de guanyar un espai públic a favor de la nostra llengua.

La traducció i adaptació de “L’annonce faite à Marie” de Paul Claudel, representà un important pas pel que fa a la normalització de la nostra llengua, tal i com Fuster li escrivia a Vicenç Riera i Llorca: “Vaig haver de fer jo mateix una traducció-adaptació, ja que no aconseguírem un exemplar de la traducció feta a Barcelona. Li vàrem posar el mateix títol que s’usà allí: La bona nova a Maria”.

Com escrivia Fuster a Vicenç Riera i Llorca, “la representació es féu a l’aire lliure, en una placeta del poble, sobre un cadafal de dos estatges i un decorat sintètic; li posàrem il·lustracions musicals de Bach, Händel i cançons populars catalanes. El resultat, llevat d’alguna falla de micròfons (ens foteren una escena), fou discret”. L’obra, que també volien representar a València, no va poder ser, ja que les traduccions a altres llengües que no foren el castellà, no estaven permeses.
La versió que ens n’ha pervingut, com defensa Pérez Moragon, és un aplec de fulls mecanografiats, i que Fuster no va poder redactar de pròpia mà. Segurament l’escriptor va dictar a algú (amb uns coneixements lingüístics deficients) la versió de “L’annonce faite à Marie”.

La introducció de Pérez Moragon a aquestes dues obres de Fuster que hui es presenten, acaba amb uns agraïments a l’editor de l’obra, Francesc Ferrer Escrivà, a Santi Vallés, al director de la col·lecció “Rent”, Agustí Colomer, i també, entre d’altres, a la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València, a l’Ajuntament de Sueca i a Josep Palàcios. El volum, tan interessant que hui es presenta a València, conté també una bibliografia i un apèndix documental.

La Mare de Déu del Miracle (LEVANTE-EMV, 19/04/2015)

L´any 1248 les tropes del bon rei Jaume I van poblar Cocentaina, amb cristians, i el rei Conqueridor va fer alçar un temple que, com feia sempre, va dedicar a la Mare de Déu sota l´advocació de l´Assumpció.

Va ser el 19 d´abril de 1520, quan, en la capella de Sant Antoni Abat, dels Comtes de Cocentaina, va tindre lloc el miracle de les llàgrimes, que va donar lloc al patronatge de la Mare de Déu sobre la capital del Comtat. Segons conta la tradició, el 19 d´abril de 1520, quan el capellà Onofre Satorre estava acabant la missa, mirà la imatge de la Mare de Déu, i observà com dels ulls de la icona de Santa Maria eixien, el que semblava llàgrimes com de sang. El capellà va fer baixar la santa icona, i veié que les llàgrimes eren realment de sang. Per tal d´assegurar-se del tot, el capellà tocà amb el dit una de les llàgrimes que queia de l´ull esquerre de la Mare de Déu, que quedà marcat de sang, segons van testificar els presents.

La icona de la Mare de Déu del Miracle, que és del segle XIV, es venerada pels ciutadans de Cocentaina, anomenats col·loquialment socarrats, amb les 27 fogueres que s´encenen al Pla del Palau Comtal, en record de les 27 llàgrimes vessades per Santa Maria.

La santa icona, d´origen bizantí i amb unes mides de 30 cm d´ampla i 35 d´alta, es venera tot l´any al convent de la Mare de Déu, d´on es traslladada cada 19 d´abril a la parròquia de Cocentaina, fins que el dimarts següent torna de nou al convent, on és venerada des de fa quatre segles. Aquesta icona de Santa Maria, amb el rostre de color rosat, porta una toca blanca i un mantell blau fosc que li cobreix el cap i al peu de la icona hi ha la inscripció: "Mare de Déu", anomenada per l´escriptor valencià del segle XV Joan Roiç de Corella: "humil tostemps i verge,/ llum d´aquest món, del cel lluent carboncle".

Segons la tradició (evidentment incompatible amb l´origen medieval de la icona) el rostre de Santa Maria va ser pintat per l´evangelista Sant Lluc. Segons aquesta creença, aquesta taula estigué a Jerusalem fins el segle V, quan l´emperadriu Aèlia Pulquèria la va traslladar a Constantinoble, on li dedicà una basílica. Al segle XV, Gregori Bassarion, Patriarca de Constantinoble, veient que la santa imatge podia ser profanada pels turcs i pels heretges, la portà a Roma, i la regalà al papa, segons que escriví fra Agustí Arques.

Però segons Miquel Àngel García Arocas, la presència d´aquesta icona a Cocentaina, l´explica millor un fet històric. Segons Escolano, en la seua obra de 1879, "Història General del Regne de València", sobre el 1445, el papa Eugeni IV, assetjat pel capità Francesc Sforça, va demanar ajuda al rei Alfons V, que va enviar les seues tropes sota el comandament de Eiximén Pérez de Corella, per defensar la causa del Pontífex. Quan el 1448 el papa Nicolau V, successor d´Eugeni IV, recuperà el territori, en senyal de gratitud oferí al comandant Pérez de Corella aquesta icona de Santa Maria. Quan aquell mateix any Pérez de Corella, primer comte de Cocentaina, comprà la Baronia de Cocentaina, portà la imatge de la Mare de Déu fins a la capella del seu palau comtal. En un primer moment la Mare de Déu era coneguda amb l´advocació de la Concepció. I va ser després del miracle de les Llàgrimes, quan va passar a anomenar-se, Mare de Déu del Miracle. Siga com siga, allò important és la devoció de Cocentaina a la Mare de Déu del Miracle, una de les poques representacions de Santa Maria que porten el nom en valencià. Una Marededéu que, afortunadament, no ha patit la castellanització a la que l´Església ha sotmès els valencians.

Va ser en produir-se el miracle de les Llàgrimes, i degut a l´augment de la devoció a la Mare de Déu, que els Senyors de Cocentaina fundaren un convent de monges que custodiaria aquesta santa icona. Així, l´1 de desembre de 1653, el Comte obtingué la llicència per fundar el convent, que acolliria les monges caputxines descalces que vingueren de Granada. En un primer moment les monges s´instal·laren a les estances superiors de l´ermita, la Sala d´Ambaixadors, fins que, el 1670 s´acabaren les obres del convent.

Agraïts pel miracle, els ciutadans de Cocentaina van proclamar la Mare de Déu patrona d´aquesta vila comtal.

Que Santa Maria, que com diu el Concili Vaticà II, "precedeix amb la seua llum el Poble de Déu, com a signe d´esperança i de consol" (LG nº 68) siga per als ciutadans de Cocentaina, Mare i companya en el camí de la fe.

Que la pregària a la Mare de Déu de l´escriptor valencià Joan Roiç de Corella, recollida per mossèn Vicent Sorribes al seu Eucologi, ens ajude a lloar tots Maria, Mare del Miracle: "Amb plor tan gran/ que nostres pits abeura,/ i greu dolor/ que nostre cor esquinça,/ venim a Vós,/ filla de Déu i Mare,/ que nostra carn/ dels ossos se arranca/ i l´esperit/ desitjant l´ésser perdre,/ pensant, que mort/ per nostres greus delictes,/ ver Déu e hom,/ el Fill de Déu i vostre/ jau tot estés/ en vostres castes faldes".

19 d'abril: El Beat valencià Francesc Castelló (LEVANTE-EMV, 19/04/2015)

El 19 d´abril de 1914 va nàixer a Alacant Francesc Castelló i Aleu, un jove que al llarg de la seua curta vida va viure la seua fe amb valentia. Els seus pares residien a Lleida fins el 1913, any que per raó de treball del pare es van traslladar a Alacant. I va ser a la capital de l´Alacantí on va nàixer Francesc, el tercer fill del matrimoni Castelló-Aleu. El menut va ser batejat a la basílica de Santa Maria d´Alacant. Però quan el juny de 1914 va morir el pare de Francesc, la mare i els tres fills tornaren a Lleida.

El 1929 va morir la mare i els tres germans van ser acollits per una germana del pare. Amb una beca, Francesc estudià a l´Institut Químic de Sarrià, acabant la llicencia a Oviedo el 1934. Llicenciat en Ciències Químiques, amb només 20 anys d´edat, Francesc col·laborà en la Congregació Mariana i en tasques apostòliques en el patronat obrer del barri de la Sagrada Família de Barcelona. Amb el títol de químic, Francesc va començar a treballar a la fàbrica Cros i es va enamorar de Mariona Pelegrí.

L´11 de juliol de 1936 Francesc s´incorporà a l´exèrcit. Va ser detingut el 21 del mateix mes i fou portat primer a la presó militar de Lleida i després a la presó civil. Li van prometre la llibertat si apostatava de la fe, però Francesc s´hi va negar de forma rotunda. Va estar molt poc de temps a la presó, ja que el 29 de setembre d´aquell mateix any va ser portat davant el tribunal popular que el va acusar de feixista. Francesc es va defendre d´aquesta acusació, però quan fou acusat de catòlic ho assumí plenament i digué: "Sí, sóc catòlic". El president del tribunal l´instà a rectificar la seua declaració ja que la gravetat de les seues paraules implicava la condemna a mort. Però Francesc no va voler renegar de la seua fe. Amb una serenor que li venia de Déu, Francesc encara trobà forces per a confortar els seus companys de presó.

Com diu Sant Pere Crisòleg en un dels seus sermons, "Els màrtirs naixen en morir", i ja que "la seua fi significa el principi, en matar-los se´ls donà la vida i ara brillen en el cel, quan els hòmens pensaven haver-los suprimit de la terra".

Abans de morir, Francesc Castelló escrigué tres cartes: una a la seua promesa Mariona, una altra a les seues germanes Teresina i Maria i a sa tia Maria, i l´última al P. Román Galán, jesuïta i amic d´estudis i director espiritual. Als tres textos de Francesc ressona la seua alegria en poder ser testimoni de fe. Així ho canten els goigs dedicats al beat Francesc Castelló: "Veus el cel que ja t´espera i en aquell últim moment, escriuràs el que delera el teu cor i el pensament: pau i amor perns de palanca, entre tu i els qui has volgut".

A la carta a Mariona, la seua promesa, Francesc Castelló escrivia: "Una alegria interna, intensa, forta, m´envaeix. Tot estic envoltat d´idees alegres com un pressentiment de la Glòria". També a la carta a les seues germanes hi ha la pau i la serenor de Francesc, que naixien de la seua fe en Crist: "Acaben de llegir-me la pena de mort i mai he estat més tranquil que ara. Tinc la seguretat que aquesta nit estaré amb els meus pares al cel, allí vos esperaré a vosalttes. No vull de cap manera que ploreu".

Finalment a la carta al P. Román Ganlán, Francesc li expressava la confiança en Déu davant la seua mort imminent: "Le escribo estas letras estando condenado a muerte y faltando unas horas para ser fusilado. Estoy tranquilo y contento. Espero poder estar en la gloria dentro de poco rato". A la mitjanit del dilluns 29 de setembre de 1936, Francesc Castelló va morir màrtir al cementeri de Lleida, després de fer pública professió de fe.

L´alacantí Francesc Castelló va ser un autèntic màrtir de Crist, ja que com diu Sant Ambròs al seu comentari al salm 118, "és anomenat màrtir el qui suporta injustament els turments de les persecucions, perquè no ha robat, no ha fet violència a ningú, no ha fet res contra la llei. És atacat com a culpable, quan és digne de lloança".

De fet, quan Francesc va ser acusat de feixista, ell ho va negar. Però quan fou acusat de cristià, donà públic testimoni de la seua fe.
L´11 de març de 2001 el papa Joan Pau II va beatificar el màrtir alacantí, un jove que visqué estimant, i morí perdonant, com canten aquests Goigs: "El martiri t´asserena,/ i amb la força dels teus cants,/ abastaves la carena/ on el Crist congrega els sants./ Ara al cor no poses tanca,/ vetlant el món esmaperdut".

El testimoni com a creient de Francesc Castelló ha estat molt viu a Montserrat, ja que un dels monjos, el P. Romuals Díaz, va ser el biògraf i el vice-postulador de la causa de beatificació del Beat Francesc, i els Goigs en honor d´aquest jove màrtir valencià, tenen la música del monjo Odiló Planàs i el dibuix d´un altre monjo, el P. Oriol Diví.

Que el testimoni de fortalesa i de valentia de Francesc Castelló i Aleu en confessar la seua fe, siga un exemple per a tots els cristians valencians, i d´una manera especial dels jóvens de hui.

Vicent Faus: 'El Pare del valencià' (LEVANTE-EMV, 18/04/2015)

El 18 d´abril de 2010, hui fa cinc anys, com cada diumenge de bon matí, el P. Vicent Faus va anar a repartir aliments a persones necessitades. I va ser un fatídic accident de circulació a València, que acabà amb la seua vida .

El P. Faus, nascut a València el 1937, provenia d´una família originària de Benicolet, poble que ell considerava com a seu. Als 13 anys ingressà com a postulant dels escolapis a Alella, feu el noviciat a Moià, i el 1953 va fer la professió simple. Estudià filosofia i teologia a Iratxe i Albelda i fou ordenat prevere a Logronyo el 1960.

El P. Faus va ser un bon mestre, segons l´esperit de Sant Josep de Calassanç. D´això en són testimonis els seus exalumnes d´Algemesí, la Malva-Rosa, Castelló, Gandia o València. Va ser també mestre de postulants al col·legi Sant Joaquim de València. De 1965 a 1969 va viure a Managua, en la missió dels escolapis. Degut al seu treball, el Cabildo de San Rafael Sur li va concedir la medalla d´or.

A Gandia, on passà 25 anys al col·legi dels escolapis, el P. Faus va deixar una petjada inesborrable: a més de restaurar el batxillerat, desaparegut uns anys abans, va ser el primer a implantar el valencià en horari oficial, a més d´introduir a l´església de l´Escola Pia, la litúrgia en la nostra llengua. Va restaurar també l´ermita de Santa Anna, amb el culte en valencià, i encetà la tasca de recopilació bibliogràfica de temes saforencs en aquesta ermita. A més, recuperà per a la Nit de Nadal tradicions perdudes, com el Cant de la Sibil·la, segons una partitura del segle XVI.

Va promoure, amb el suport de l´Ajuntament de Gandia i dels superiors de l´Escola Pia, la Fundació Leandro Calvo, amb l´objectiu de restaurar el vell edifici del col·legi.

Professor de valencià per Lo Rat Penat des de 1971, i membre de l´Associació Cultural de la Safor, organitzà els cursos Carles Salvador d´ensenyament de la nostra llengua, i amb Josep Iborra i Francesc Ferrer Pastor feu el mateix per als mestres. També impartia classes de valencià per al personal administratiu de l´Ajuntament i a l´hospital, per als metges i infermers.

El 1995 passà a València com a director del col·legi Sant Joaquim, i des del 1999 era l´ecònom i encarregat de Patrimoni de la Província escolàpia de València.

Uns dies abans de la seua mort, l´Ajuntament de Gandia acordà iniciar els tràmits per tal de nomenar-lo Fill Adoptiu de la ciutat.

En el Plenari extraordinari que el nomenà Fill Predilecte de Gandia, el regidor de l´Ajuntament Josep Miquel Moya recordà com la ciutat havia acollit al P. Faus, " i ell li va retornar molt més del que li havia donat, engrandint el nom de Gandia, i fent-nos sentir a tots els gandians més orgullosos de ser-ho, en poder compartir un espai i un temps amb éssers humans com ell" . I és que el P. Vicent Faus, que per a la gent senzilla era "el pare de la barbeta, el pare de Santa Anna i el pare del valencià", era un nacionalista convençut, que introduí la nostra llengua a l´escola i a l´Església. Els 25 anys del P. Faus a Gandia van fer possible que molts gandians descobriren "l´estima per la nostra llengua, per la nostra història, per la nostra cultura, per la nostra terra", com digué el regidor Moya.

Pel fet que estava a casa fa 5 anys, vaig poder participar en la missa en record del P. Faus. Vam ser molts, els qui el 20 d´abril de 2010 ens vam aplegar a l´església de l´Escola Pia de València, en l´Eucaristia de comiat del P. Faus. Damunt del fèretre la casulla i l´evangeliari, i també el Llibre del Poble de Déu, que en un gest espontani però ben conscient, diposità mossèn Llorenç Gimeno. La presència d´Eliseu Climent, del professor Antoni Ferrando i dels alcaldes de Gandia i de Guardamar de la Safor, així com dels preveres August Monzon, Vicent Sarrió, Tiburci Peiró, Julio Ciges i mols altres capellans, va fer palès l´agraïment de tots els qui reconeixem la importància cabdal que ha tingut el P. Faus, "el pare del valencià", en la inculturació de la nostra Església.

Al dia següent les seues cendres hi eren sota l´altar major de l´Escola Pia de Gandia, amb la presència de tota la Corporació Municipal, presidida pel qui era el seu Alcalde, Jose Manuel Orengo, antic alumne del P. Faus, juntament amb diputats a les Corts Valencianes com Josepa Frau i Enric Morera i altres alcaldes de la comarca alumnes seus (Josep Martínez Moncho de Guardamar de la Safor o Gaspar Pérez de La Font d´en Carròs) i molta més gent.

En començar l´Eucaristia, l´Alcalde de Gandia va fer entrega del Títol i de la medalla de Fill Adoptiu de Gandia al P. Provincial, Francisco Montesinos. El germà del P. Faus, Mn Josep Faus, rector a Sabadell, llegí l´evangeli, i predicà el Rector de Gandia, P. Francesc Mulet, alumne de Faus a València, que recordà que "el P. Faus era una gran persona, que tocava de peus a terra, i vivia el concret, il·luminat per una àcida saviesa i per una àmplia xarxa de relacions humanes que l´havien enriquit i humanitzat. Acollia, escoltava, aclaria, feia veure el món com era, i enfocava destrament tots els problemes plantejats. Tenia mil i una amistats. Ell era un gran amic dels seus amics. Haurà deixat molts "buits".
Era una barreja desconcertant entre les "dues passes endavant" del comú, "progre" en diríem mal dit, i un home-cristià de les més fermes tradicions".

Al final de la celebració, tota l´assemblea va escoltar amb emoció i agraïment la Muixeranga, que va interpretar el Grup de dolçainers de Beniarjó. L´aplaudiment que esclatà a l´església en acabar l´Eucaristia, va ser una mostra de l´afecte i l´estima pel "pare del valencià", un home que va dedicar tota la seua vida a l´educació dels xiquets i dels jóvens, a proclamar l´Evangeli i a treballar pel nostre país.

Hui fa 5 anys ens deixava un home bo. Un valencià de cap a peus. Un escolapi que va dedicar tota la seua vida a l´ensenyament i a ajudar els més necessitats.