Els vicaris de l’Alcúdia (Castelló Notícies, 15/10/2022)

 Recorde els primers  vicaris del meu poble, que vaig conèixer molt  poc: D. Fernando. D. Rafael i D. Bernardo. No sé si per eixe ordre

Però sobretot recorde D. Miguel Díaz Valle, el vicariet que, acabat de ser ordenat prevere el setembre de 1969, va ser destinat a l’Alcúdia, el seu primer destí pastoral.

Miguel, un jove vicari que arribà al meu poble en el postconcili, revifà la fe dels alcudians, organitzant grups de pregària, de revisió de vida, de litúrgia. Vam ser els jóvens d’aquell moment i els grups de matrimonis, que vam rebre d’ell les novetats d’un concili que venia a portar un aire fresc i nou a l’Església Avançat i de tarannà obert, D. Miguel venia a l’Alcúdia, convençut que el Vaticà II era un pas de l’Esperit que renovaria i donaria un nou vigor a la nostra comunitat cristiana

Malgrat ser d’Utiel, D. Miguel, un home entranyable i ple de bondat, ple d simpatia i amb una ironia molt fina, va ser el primer capellà que presidí cada diumenge la missa en valencià, animat per un grup de jóvens que volíem celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer. Jo mateix li traduïa l’homilia al valencià i ell, amb plena normalitat, la deia sense problemes.

Després vam tindre de vicari José Enrique, un capellà de Benissa, un home d’un cor gran i bo, amable i afable, obert, amic de tothom, rialler i irònic, que continuà amb entusiasme la missa en valencià que havia iniciat D. Miguel a la nostra parròquia. Cal dir que en casar-se amb Mer, alguns, sense compassió ni educació, li van girar la cara, ell que sempre va ser un home atent i servicial, disposat a ajudar tothom. Ara, com D. Miguel, ja és a la casa del Pare, on haurà estat acollit amb els braços oberts pel bon Déu.

Després vingué a l’Alcúdia un nou vicari, D. Vicent, de Guadassuar, que la mort s’emportà també (com els dos anteriors vicaris) massa prompte i que, com D. Miguel i José Enrique, també deia la missa en valencià cada diumenge.

I després de molts i molts anys sense vicaris, el 8 de setembre va ser presentat, durant la missa del dia de la Mare de Déu de l’Oreto, el nou vicari, D. Javier Navarro, nascut a Albacete, ordenat prevere el 2020.i que amb el rector, D. Fernando, fan un bon tàndem en la tasca apassionant de revitalitzar i reevangelitzar la comunitat cristiana de l’Alcúdia.

Vaig conèixer D. Javier a l’església del meu poble el 15 de setembre, aprofitant que estic passant uns dies a l’Alcúdia amb les meues germanes. D. Javier és un jove inquiet i enamorat de l’Evangeli, senzill i humil, atent, alegre i amable. Com que és d’Albacete parla normalment en castellà, tot i que entén la nostra llengua  per això jo sempre li parle en valencià. Però el 6 d’octubre, que jo vaig presidir l’Eucaristia a l’església de l’Alcúdia, (i com faig sempre, en valencià) D. Javier va tindre un gest molt bonic. I és que va fer una part de la pregària eucarística en valencià. I ho va fer molt bé. I per això al final de la missa el vaig felicitar públicament des del presbiteri, ja que el seu valencià era de 10, com li vaig dir. Els qui estaven a missa van fer un fort aplaudiment a D. Javier per la seua valentia i per la seua actitud pastoral d’utilitzar la llengua del poble. I és que D. Javier fa seues, sense problemes, les paraules del papa Francesc, quan ens recorda tantes vegades (perquè fa falta que ens ho recorde), que els pastors “han de fer olor d’ovella”. És a dir: han de fer-se poble, servint la comunitat cristiana que tenen encomanada, acompanyant i encoratjant els cristians que, no ho oblidem, els pastors han de servir. ¿I quina millor olor d’ovella pot fer un capellà, que utilitzar la llengua del ramat que té confiat? I és que no són els cristians els qui han de parlar la llengua del pastor, sinó que és el pastor qui ha de parlar la llengua de les ovelles, per sentir-se així, més integrat a la comunitat que el bisbe li ha encomanat. Per això en la missa del 6 d’octubre, on vaig felicitar D. Javier per la valentia a dir una part de la pregària eucarística en valencià, li vaig dir que a partir d’eixe dia i amb el gest que havia fet, era més alcudià que un mes abans, ja que havia utilitzat la llengua de l’Alcúdia. I és que parlar en valencià, predicar i celebrar en valencià, és una qüestió de voluntat. El qui vol celebrar la missa  en valencià, només que tinga una miqueta de sensibilitat per la llengua de la comunitat que serveix, ho pot fer fàcilment. I els qui no ho fan, és perquè no volen!

El cas del vicari de l’Alcúdia és un exemple per als capellans que, tot i ser valencianoparlants, no tenen la sensibilitat que ha tingut D. Javier Navarro, ja que celebrant en valencià, s’ha inculturat i s’ha incardinat més en la comunitat cristiana de l’Alcúdia. Com el missioners que a l’Àfrica o al Japó, aprenen la llengua del poble que serveixen.

Ara sí, cap al Missal valencià (Castelló Notícies, 23/10/2022)

 Aquest era el títol de l’article dels capellans valencians (i amics) Alexandre Alapont i August Monzon, publicat a Levante-EMV l’11 de gener de 2010, un text on aquests preveres expressaven la seua esperança de vore publicat aviat el Missal valencià. I d’aquell article ja ha passat vora tretze anys.

En el seu text, Alapont i Monzon es congratulaven pel nou arquebisbe de València, Carlos Osoro, ja que en la seua primera homilia, “donà mostres inequívoques del seu apreci pastoral pel valencià”, cosa que havia “fet reviscolar les esperances de resoldre una qüestió enquistada a l’Església”.

En l’article d’Alexandre Alapont i August Monzon ens recordaven “la riquíssima producció religiosa medieval” que tenim els valencians, fins a la publicació del “Llibre del Poble de Déu, aprovat pels bisbes de les diòcesis valencianes” i que per cert, mai no ha estat derogat. És veritat que aquest text “es va convertir en blanc d’atacs injusts i violents”, davant el silenci còmplice i covard dels bisbes de València, que ,ai no van defensar un text que tots els bisbes del País Valencià havien aprovat.

Alapont i Monzon (i cal que insistim en això encara), ens recordaven el “Dictamen del Consell Valencià de Cultura, de 1998”, amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que tenia (i encara té), la“competència exclusiva per a establir la normativa del valencià” (davant entitats secessionistes en relació a la nostra llengua), “la qual han de seguir totes les institucions públiques (arts. 6, 20 i 41 de l’Estatut d’Autonomia)”.

En el mateix article, aquests dos preveres ens recordaven també que, mentre que la Santa Seu publicava“la tercera edició del Missal Romà”, ara havia arribat l’hora (recorde que l’article és de 2010), “de confeccionar el Missal valencià com a llibre d’altar definitiu”.

I perquè ho tinguen presents els dos bisbes de València que encara viuen, el “2002, la Comissió de Textos Religiosos de l’AVL, féu arribar als bisbes, la versió íntegra i consensuada del Missal, que fou aprovat pel Ple, per deneu vots a favor i una abstenció, amb vista a la seua revisió i tramitació canònica”.

Aprofitant la bona predisposició de l’arquebisbe Carlos Osoro, segons reconeixien en el seu article Alapont i Monzon, el juliol de 2009, un grup de preveres demanaren a l’arquebisbe que encetara el procés per tindre el Missal valencià, per tal que els cristians valencians poguérem “participar en la litúrgia emprant la llengua pròpia del nostre poble (article 6 de l’Estatut)”.

L’article de Monzon i Alapont també recordava als bisbes valencians, que “els cristians valencianoparlants (vora tres milions) hi tenim un dret irrenunciable reconegut, ja fa més de quaranta anys, pel Concili Vaticà II”. I per això l’article recordava que “el poble nàmbya, a Zimbabwe, amb 20000 catòlics sobre una població de 120000 habitants, compta amb els seus propis textos”, traduïts per cert per mossèn Alexandre Alapont en els anys que estigué a l’Àfrica.

Aquest article acabava recordant-nos que en la festa de la Puríssima de 2009, “l’arquebisbe Carlos Osoro es declarà favorable a iniciar el procés, demanat l’edició dels textos en valencià”, cosa que no va passar. I és que, com deien també els amics Alapont i Monzon, cal que acabem ja d’una vegada “amb situacions lamentables de provisionalitat i confusió com la que encara es donen entre nosaltres”.

I l’article, adreçant-se al bisbe Carlos Osoro (que no va fer el que deia d’afavorir i normalitzar el valencià a la litúrgia), acabava animant-lo a tramitar el Missal valencià amb aquestes paraules: “Avant, senyor arquebisbe”.

També jo hui, adreçant-me al nou arquebisbe de València, li dic: “avant, senyor arquebisbe”. Avant, sigues valent i no deixe’s que frenen o anul·len (amb maniobres fosques i secessionistes en relació a la nostra llengua), l’esperança que, tants i tants valencians tenim posada en tu, perquè puguem celebrar la nostra fe en valencià. Avant arquebisbe Enric, avant! Som molts els qui estem al teu costat per tal que l’Església valenciana rectifiqueu la seua política i deixe, com ha fet fins ara, de perpetrar un genocidi lingüístic com el que han comès els bisbes valencians en els darrers segles en el seu intent d’acabar amb la nostra llengua.

Jornada Mundial dels Pobres (Castelló Notícies, 13/11/2022)

 Hui diumenge, 13 de novembre, el papa ens convida a celebrar la VI Jornada Mundial dels Pobres amb el lema, “Jesucrist es va fer pobre per vosaltres” (2C 8:9).

Com ens diu el papa, la Jornada Mundial dels Pobres “es presenta aquest any com una provocació per ajudar-nos a reflexionar sobre el nostre estil de vida i sobre les pobreses del moment present”.

El papa ens recorda en el seu missatge la situació actual del nostre el món, que des de feia uns mesos estava eixint d’una pandèmia, i per això mostrava alguns “signes de recuperació econòmica”. Però com ens diu el papa, “ara ha aparegut en l’horitzó una nova catàstrofe”, la guerra d’Ucraïna, que s’ha produït perquè “una “superpotència” pretén imposar la seua voluntat contra el principi d’autodeterminació dels pobles”. El papa també ens recorda els pobres que “genera la insensatesa de la guerra” i els milions “de dones, xiquets i ancians obligats a desafiar el perill de les bombes”. Per això cal que recordem el drama d’aquells que “romanen en les zones de conflictes” i que “conviuen amb la por, la falta d’aliments, aigua i atenció sanitària”.

El papa ens recorda en aquesta Jornada Mundial dels Pobres, la importància que per als cristians ha de tindre la “disponibilitat”, per obrir “les portes per acollir milions de refugiats de les guerres a l’Orient Mitjà, l’Àfrica Central i ara a Ucraïna”. Així ho veiem en “les famílies que han obert de bat a bat les seues portes” i els seus braços per acollir amb estimació, els qui fugen de la guerra i de la fam. I és que, com ens diu el papa, “la solidaritat és compartir el poc que tenim amb els qui no tenen res”. I per això, “davant els pobres no hem de fer retòrica, sinó involucrar-nos directament” per tal d’acabar amb la pobresa.

El papa Francesc també ens recorda que per a nosaltres “els diners no poden convertir-se en un absolut, com si foren el bé principal” de les nostres vides. Enmig d’una crisi que s’allarga massa i que sempre paguen els més indefensos, el papa ens demana fer “un esforç perquè a ningú no li falte el necessari”. I és que “no és l’activisme el que salva, sinó l’atenció sincera i generosa que permet acostar-se a un pobre com a un germà”, com ens demana Jesús a l’Evangeli i d’una manera particular al capítol 25 de l’evangelista Sant Mateu: “Vaig tindre fam i em donàreu menjar, vaig tindre set i em donàreu beure…..”.

El papa també ens recorda la gran paradoxa de la vida de fe: “la pobresa de Jesucrist ens fa rics”. I és que “si ell es va fer pobre per nosaltres, la nostra vida s’il·lumina i es transforma”. El papa ens exhorta a descobrir en aquesta Jornada Mundial dels Pobres la riquesa de Jesús, que és el “seu amor”, un amor “que no es tanca a ningú”, sinó que “va a l’encontre de tothom, especialment els qui són marginats i no tenen el necessari”.

En el seu missatge d’enguany, el papa ens recorda la figura de Sant Carles de Foucauld, “un home que va nàixer ric i renuncià a tot per seguir Jesús, fer-se pobre com Ell i esdevenir germà de tots”. El papa també ens recorda unes paraules de Sant Carles de Foucauld, quan ens exhortava a no menysprear “els pobres, els menuts”, perquè ells “són els qui millor imiten Jesús”.

El papa acaba el seu missatge convidant-nos a fer “un examen de consciència personal i comunitària”, per “preguntar-nos si la pobresa de Jesús és la nostra fidel companya de vida”.

Només que mirem el nostre món amb el cor, descobrirem la pobresa i els pobres a València, a Almenara i a Gandia, a Vinaròs i a Elx, a Ontinyent, a Borriana i a Alacant, amb hòmens i dones que no poden arribar a final de mes i que esperen la nostra ajuda per tal que puguen viure amb dignitat.

Tant de bo que aquesta Jornada Mundial dels Pobres ens ajude a imitar i a estimar la pobresa de Jesús i a acollir amb sol·licitud tots els qui passen necessitat.

“Hem d’omplir la vida de sentit” (Castelló Notícies, 02/11/2022)

 Em va agradar molt aquesta expressió de l’homilia de mossèn Lluís Suñer en la festa de Sant Narcís d’aquest any.

La festa, com digué mossèn Suñer, “és alguna cosa més que un bon repic de campanes o un bon dinar o sopar”. La festa (i també la vida) necessita un sentit. Com digué mossèn Suñer, “la festa és celebració joiosa comunitària, que fa possible que ens trobem amb familiars i amics”. I que tamb´ens trobem comunitàriament celebrant la nostra fe. I és que “tot el que és festiu tendeix a celebrar-se”, tot i que sovint “estem buidant de sentit la nostra vida social, cultural i fins i tot cristiana”. Per això, buidant de contingut la vida, “ens trobem que sovint no sabem què celebrem. O simplement no celebrem res”. I és que quan perdem el sentit de la vida, ens pot passar el que deia el poeta: “Per què volem cançons si no tenim raons per cantar?”.

Les paraules de mossèn Suñer, “Hem d’omplir la vida de sentit”, m’han fet pensar en aquelles festes que estan buides de contingut (i per tant, de sentit) i que sovint substitueixen altres festes que, des de sempre, hem celebrat, sabent, a més, què celebràvem. Pense per exemple en la festa de Tots Sants i dels fidels difunts, aquest 1 i 2 de novembre, amb la pregària pels difunts (aquells éssers estimats que sabem que han passat al món de Déu), la visita als cementeris, els panellets, els moniatos i les castanyes, i que molta gent ha substituït per l’insípid i importat Halloween. I és que els cristians no celebrem els morts, sinó els qui viuen amb Déu, pel fet que “Déu no és un Déu de morts sinó de vius” (Lc 20:38).

Com deia mossèn Suñer en la festa de Sant Narcís, “hem d’omplir la vida de sentit en tots els seus aspectes: el treball, l’amor, la sexualitat, la política, la festa”. I per “viure humanament ens cal el pa de l’esperit: criteris, cultura, valors com la justícia, la pau, el respecte, el bé”.

Com deia mossèn Suñer, “el contingut profund de la festa no són els focs artificials” tot i que “ens fan mirar amunt i contemplar la bellesa i l’harmonia dels colors i de les figures”. El contingut profund de la festa, com deia mossèn Suñer, “és el que creiem en el fons de la nostra vida”. Per això els cristians, aquest 1 i 2 de novembre, no celebrem la mort, sinó la vida d’aquells que ja han arribat a la plenitud de l’amor de Déu, sabent que si Jesús va ressuscitar, també nosaltres ressuscitarem. Els cristians, com deia mossèn Suñer, hem de ser “testimonis de Jesús i del seu Evangeli amb paraules i fets”. I per això hem de ser testimonis de resurrecció. No de mort. D’ací que els cristians, en aquesta festa de Tots Sants i dels Difunts, aquest 1 i 2 de novembre, no celebrem l’insípid Halloween, en un culte a la bruixeria i l’esoterisme, sinó que recordem aquells que hem estimat i que ja viuen amb Déu.

Les benaurances, que són proclamades a l’Evangeli aquesta festa de Tots Sants, són una crida a viure, com a deixebles de Jesús, la humilitat, la pobresa, la netedat de cor, el compromís per la pau i la justícia, uns valors que no contemplen ni el Halloween ni cap de les festes que, frívolament, van envaint les nostres tradicions cristianes.

Celebrar la festa de Tots Sants és viure ja (i fer present enmig nostre) la comunió dels sants, com diem en el Credo. I celebrar la memòria dels difunts és viure la nostra vida amb confiança i esperança, sabent que la mort no té l’última paraula. Millor encara: que la mort, com la mort de Jesús, és vençuda per la vida. Que la mort no pot empresonar la vida, com la tomba de Jesús no va poder encadenar aquell que era el camí, la veritat i la vida.

Com deia el papa Francesc a l’audiència del 7 d’abril de l’any passat, “el vincle d’oració entre nosaltres i les persones que han assolit la plenitud de la vida, l’experimentem ja ací en la vida terrena”. Per això ens alegrem amb els sants que, tot i no estar als altars, ja viuen la plenitud de la vida. Sants que tots hem conegut, hòmens i dones de cor bo, humils, nets de cor, amables i afables, que han defensat la justícia i la pau.

La festa de Tots Sants i dels difunts ens encoratja a viure esperançats, joiosos i alegres, no amb cara del frívol i superficial Halloween, (una festa invasora i importada) que només celebra la mort. Nosaltres, els deixebles de Jesús, a diferència del Haloween, celebrem la vida per damunt de tot, la resurrecció de Jesús i la nostra futura resurrecció.

II Encontre de les Cèl·lules Parroquials d’Evangelització (Castelló Notícies, 04/11/2022)

 Dissabte que ve, 5 de novembre, al col·legi Nostra Senyora de Loreto de València, tindrà lloc el III Encontre Nacional de les Cèl·lules Parroquials d’Evangelització, en la que capellans i laics reflexionaran sobre la manera de transmetre l’Evangeli a la nostra. societat Aquestes Cèl·lules Parroquials d’Evangelització, volen esdevenir un mitjà eficaç per renovar i transformar en missioneres les nostres parròquies. D’aquesta manera, les Cèl·lules Parroquials d’Evangelització volen transmetre i experimentar l’alegria de l’Evangeli a les parròquies, tot esdevenint com una gran comunió cel·lular.

Amb el lema, “Una nova manera de ser parròquia”, aquest encontre començarà el dissabte que ve a les 9,30 del matí amb una pregària, seguida de les presentacions del president internacional, Paul Fenech. A les 10,30 hi haurà la primera ponència, “Conversió pastoral”, per part del capellà Francisco Carrasco. Després d’una breu pausa hi haurà una segona ponència, “Parròquies cel·lulars”, per part de Tote Barrera i Cristy Salcedo.

Abans del dinar hi haurà una estona d’adoració eucarística i a la vesprada, a les 4, tindrà lloc la tercera ponència, “Com implantar el SCPE a la parròquia”, per part d’un representant del Sistema de Cèl·lules Parroquials d’Evangelització. Abans de la cloenda, a les 16,45 se celebrarà una taula rodona amb la participació del rector de l’Alcúdia, Fernando Mañó, de Francisco Carrasco, de Tote Barrera, de Cristy Salcedo y de Pepa Chorro.

El Sistema de Cèl·lules Parroquials d’Evangelització, reconegut pel Pontifici Consell dels Laics el 12 d’abril de 2015, vol “contribuir a la renovació de les parròquies, com a mitjà ideal per fer-les més missioneres, i així poder arribar a les perifèries del nostre món”.

Com va dir el papa Francesc el setembre de 2015, als membres d’aquest moviment, l’objectiu de les Cèl·lules Parroquials d’Evangelització és fer “lío”, i que els seus membres puguen ser “testimonis missioners de l’amor de Déu, en resposta al manament de Jesús: Aneu a tot el món i feu deixebles meus (Mt 28:19)”. El papa Francesc, adreçant-se als membres de les Cèl·lules Parroquials d’Evangelització, els animava a acollir tothom, “sense jutjar ningú”, ja que l’Església és una “casa paterna” oberta a “bons i a roïns”. Cal recordar que al capítol 14 de Sant Joan, Jesús mateix ens diu que “a casa de mon pare hi ha lloc per a tots”. Per això la missió, la identitat i la vocació de l’Església, com ens recordava també el papa Sant Pau VI,és evangelitzar i acollir al seu si tothom.

El Sistema de les Cèl·lules Parroquials d’Evangelització, té el seu origen el 1987, quan D- Piergiorgio Perini cridà 40 fidels a compartir el compromís de transformar la parròquia de Sant Eustorgi, a Milà, en comunitats de fe i de foc per evangelitzar la societat. D’aquesta manera va nàixer la primera comunitat. Aviat l’experiència s’estengué com per contagi a d’altres parròquies. Així a Espanya, la primera Cèl·lula va arribar a la parròquia de la Mare de Déu de Loreto de Xàbia, on hi havia de rector Fernando Mañó, actualment a la parròquia de l’Alcúdia.

Els set objectius de les Cèl·lules Parroquials d’Evangelització són: créixer en intimitat amb el Senyor, compartir Jesús amb els altres, fer un servei a la parròquia, donar i rebre ajuda, preparar els futurs líders créixer en l’amor mutu i aprofundir la fe.

Pel que fa a la vida de les Cèl·lules, es fonamenta en la comunió fraterna, la lloança  i l’adoració, la formació dels deixebles, l’anunci del Crist i el servei als altres.

Tant de bo que aquest III Encontre de les Cèl·lules Parroquials d’Evangelització, siga una oportunitat per encoratjar i reanimar els participants d’aquesta trobada. I també per contagiar l’alegria d’evangelitzar la nostra societat, i així poder portar la Bona Nova del Regne a les perifèries del nostre món. I tant de bo que aquest III Encontre, siga també la força per dinamitzar la nostra fe i per fer més vives, més pasquals i més fraternes les nostres comunitats cristianes.

Tercera edició del Missal Romà (Castelló Notícies, 27/11/2022)

 És hui, 27 de novembre, primer diumenge d’Advent, a l’inici d’aquest nou any litúrgic, quan entra en vigor la tercera edició del Missal Romà en la nostra llengua. A partir de hui, aquest Missal serà utilitzat només (desgraciadament), a les diòcesis de Catalunya, ja que als bisbats del País València (a excepció de les parròquies del bisbat de Tortosa), continuarem sense tindre ni tant sols la primera edició del Missal Romà. I això que ja fa anys, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua traduí el Missal a la nostra llengua, una traducció (que estarà plena de pols en algun calaix del palau episcopal de València), que els nostres bisbes van ignorar.

La promulgació del Missal Romà en la nostra llengua, en la seua tercera edició Llatina, s’ha fet d’acord el que disposa el papa Francesc a “Magnum Misterium” (2017), sobre les traduccions litúrgiques. Per això aquesta tercera edició del Missal Romà, és una bona ocasió per redescobrir el sentit profund de l’Eucaristia.

La revisió de la tercera edició del Missal Romà que entra hui en vigor, l’ha fet la Comissió Interdiocesana de Litúrgia de la Conferència Episcopal Tarraconense, ajudada per experts en Litúrgia i Sagrada Escriptura i també per experts en català en llengües clàssiques.

Cal recordar que el Missal Romà és el llibre destinat a la celebració de l’Eucaristia, segons les normes vigents de l’Església Catòlica Romana. Per això la promulgació d’aquesta tercera edició és un do per a l’Església, ja que així es pot celebrar la nostra fe en la nostra llengua, cosa que, oficialment, encara no podem fer els cristians valencians, pel fet que els nostres bisbes no s’han dignat aprovar el text presentat per l’AVL.

La promulgació d’aquesta tercera edició del Missal Romà en la nostra llengua, és una invitació a redescobrir la bellesa de la litúrgia, que brolla de l’harmonia de gestos i paraules. D’aquesta manera podem entendre més l’Eucaristia, que és el cimal de la nostra fe, ja que és el memorial de la mort i la resurrecció del Senyor.

Com a canvis incorporats en aquesta nova edició, hi ha unes modificacions que trobarem al Credo nicenoconstantinopolità. Així, a partir de hui, ja no es dirà més (com fèiem fins ara): “I en una sola Església, santa, catòlica i apostòlica”, sinó que direm: “I en l’Església que és una, santa, catòlica i apostòlica”. La segona modificació que inclou aquesta tercera edició del Missal Romà, fa referència a la resposta dels fidels al “Pregueu germans”. Si fins ara el poble fidel contestava: “I també per al nostre bé i de tota la seua santa Església”, ara direm: “I també per al nostre bé i el de tota la seua santa Església”.

Altres canvis d’aquesta tercera edició són la incorporació del nou santoral romà, algunes festes pròpies de les diferents diòcesis i també per a la diòcesi de Tortosa, de les festes pròpies del País Valencià.

Per altra part, a la majoria dels sants s’elimina el cognom i també als papes, el numeral.

Un altre canvi és que la pregària eucarística V, s’anomenarà ara pregària per a motius diversos. També hi ha oracions sobre el poble per a la benedicció final per als diversos temps litúrgics.

Les diverses edicions del Missal Romà són degudes al fet que la nostra llengua (com totes les llengües), evoluciona i per això convé adequar els textos litúrgics als canvis lingüístics del poble.

El Missal Romà no és només el llibre per als preveres que celebren la Eucaristia, sinó que és un llibre per a tots els cristians, ja que la seua riquesa ens ajuda a aprofundir la nostra fe.

Aquesta tercera edició del Missal Romà en la nostra llengua, ha estat editada per l’Editorial Balmes i per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, amb unes il·lustracions molt boniques de l’artista jesuïta, P. Marko Rupnik.

Quan els bisbes catalans ja han aprovat aquesta tercera edició del Missal Romà en la nostra llengua, els bisbes (els d’ara i els d’abans), d’Oriola-Alacant, València i Sogorb-Castelló, ni tan sols han fet un xicotet gest d’agraïment a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que fa anys traduí al valencià el Missal Romà.

Espere i desitge que el nou arquebisbe de València, Enric Benavent, rescate del seu segrest el Missal Romà, que els cristians i els capellans valencians necessitem per celebrar la nostra fe en la nostra llengua. I espere i desitge que, ben aviat, els bisbes valencians puguen presentar i aprovar, finalment, el Missal Romà en la llengua de Sant Vicent Ferrer.

Alexandre Alapont: 90 anys de fidelitat a l’Evangeli i a la llengua (Castelló Notícies, 30/11/2022)

 El diumenge 27 de novembre, el capellà alcudià Alexandre Alapont, missioner durant més de 50 anys a Zimbabwe, va fer 90 anys. Han estat, millor dit, són 90 anys de fidelitat a l’Evangeli i 90 anys de fidelitat a la llengua pròpia del País Valencià. I això en un capellà és d’agrair, ja que, desgraciadament, l’estament eclesiàstic valencià no acostuma (sinó tot el contrari) a estimar, a valorar i a emprar la llengua de Sant Vicent Ferrer.

Alexandre Alapont, un capellà de 90 anys però jove d’esperit i enamorat de Jesucrist, servidor del Regne i dels hòmens, ens és un exemple com a apòstol i testimoni de l’Evangeli.

Mogut per l’Esperit del Senyor Ressuscitat, molt jove, Alexandre deixà el nostre país i se n’anà a Zimbabwe per servir aquell poble, esdevenint així sembrador de la Paraula de Déu, a més de contribuir a la cultura de les tribus que el van acollir.

En una entrevista de Toni Álvarez, a Levante-EMV, el 24 de gener de 2013, Alexandre Alapont un home senzill, amb olor a ovella i plenament evangèlic, manifestava el seu desig de construir una Església “amb menys poder i riquesa”. Durant els 51 anys que va estar a Zimbabwe, Alexandre Alapont va publicar un diccionari amb conceptes de llengua, cultura, història i literatura del poble Nàmbya, una tribu agrícola i ramadera en un dels països més meridionals d’Àfrica.

En aquella entrevista, Alapont recordava que va arribar a Àfrica el 2 de gener de 1957 i en els anys que va passar en aquell país, va vore la transformació de Zimbabwe: “He viscut la guerra de la independència, el canvi d’un govern de blancs a un d’africans. He vist com, des de punt de vista missioner, gent que s’ha interessat per la fe cristiana”. La guerra, com deia Alapont en aquella entrevista, “va ser molt dura, durant set anys”. Fins i tot, una nit, Alexandre va haver de fugir d’un poblat perquè el volien matar, i va haver de caminar “en la nit, enmig de la selva, dos o tres quilòmetres”.

Des de menut, Alexandre volia ser missioner: “Igual que una persona vol ser metge o advocat, jo li deia a mon pare que volia ser missioner”.

En aquella entrevista a Levante, Alexandre recordava l’amabilitat i l’acolliment de la tribu on ell va viure. Cal dir que Alapont va contribuir a la transformació material i cultural del poble Nàmbya, ja que “en la part cultural he codificat la llengua de la tribu on estava. La parlaven però no l’escrivien. Els vaig ensenyar a posar els sons en grafies i vaig traduir la Bíblia al seu idioma”.

La seua estada a Zimbabwe, Alexandre la va viure com un servei: “No he volgut ser mai un que mana, sinó que he volgut escoltar-los en qüestions lingüístiques i culturals. Ells eren els amos de la seua llengua i cultura i jo els ajudava”. I és que l’actitud d’Alexandre era molt clara: “Hi ha qui pensa que el missioner va a dominar i a trepitjar, i això crea enemistat. El missioner ni tan sols va a predicar, sinó a compartir la fe cristiana”. Per això Alexandre deia que estava “content de la meua vida”, de tal manera que “si tornara a nàixer, tornaria a ser missioner”.

Home crític amb el poder, Alexandre deia en aquella entrevista, que “les manifestacions i les protestes són bones, perquè la gent pateix i no hem de conformar-nos amb dir a tot que sí”. Per això en aquella entrevista de 2013, amb la política del govern conservador del País Valencià, Alexandre afirmava que “les retallades fan mal a la gent”.

En relació a l’Església, Alexandre deia que hi havia “un sector obert a canvis, que volen una Església més progressista i oberta, amb menys riquesa i poder”. Per això, afegia Alexandre, “hi ha alguns cristians que estem en eixe camí”, tot i que “hi ha altres que encara conserven les formes antigues”. Alexandre afirmava que “l’Església canviarà per a bé”, i que els capellans hauríem “de ser menys prepotents, avançar cada dia i no estar ancorats en el passat”.

Alexandre va conèixer mon pare perquè vivia al costat d’on vivien els meus pares. Ell ho contava així a la miscel·lània: “D’un país que ja anem fent”, en homenatge a mon pare: “Era l’’any 1951, quan jo tenia 18 anys. Jo vivia a l’Alcúdia, a la Ribera Alta del País Valencià. Era seminarista al Seminari Major de València, i havia acabat el segon curs de Filosofia. Estàvem a l’estiu. A casa, al forn de mon pare, sempre parlàvem valencià; a l’Alcúdia tothom parlava la nostra llengua. Però en aquells temps, jo encara no sabia què parlava, encara no era conscient de la nostra cultura diferenciada.

Alexandre recordava que “aquell estiu de 1951, dos companys meus seminaristes del meu curs i jo, decidírem fer un pelegrinatge a Montserrat. Des de València anàrem en tren fins a Tortosa. Des d’allí volíem anar a peu fins al santuari de Montserrat, i així ho férem. La primera sorpresa fou a Tortosa; només baixar del tren, una religiosa que hi havia a la plataforma de l’estació, amb hàbit i tot, cridà en veu alta: “Haveu agafat tots els paquets?”. Era la primera vegada en ma vida que jo escoltava una religiosa parlant la nostra llengua. Capellans n’havia sentit molts parlar en valencià a la nostra terra, però monges, mai.

Des d’aquell moment observí que la gent, els capellans, els seminaristes, tot el món, a Catalunya, parlaven la nostra llengua. Allà dins del meu cor, tenia una sensació nova que no sabia explicar-me.

Josep Lluís Bausset vivia aleshores al costat del forn de mon pare, al carrer Major de l’Alcúdia. Ens saludàvem, ens coneixíem, érem veïns. Un dia, raonant amb ell, aquell mateix estiu de 1951, li expliquí com m’havia sorprès tant escoltant els capellans parlant sempre en la nostra llengua. No tenien gens de vergonya de parlar, sempre i en públic, i amb qui fos, la seua llengua materna. Aleshores Bausset em digué: “Vaig a deixar-te unes revistes molt bones, escrites en la nostra llengua; es diuen “Pont Blau”.Allò fou una revelació! Era la primera vegada que jo vaig llegir en la meua llengua! Mai no l’havia vista escrita, llevat d’alguna poesia; m’emocionava veure escrites al paper les paraules que sempre havia parlat jo. (Com a anècdota, recorde com vaig descobrir que “aurir” la porta, com diem a la Ribera, era “obrir” la porta). També per primera volta vaig estudiar el mapa de totes les àrees de parla catalana a Europa. Al cap d’uns dies, li torní els “Pont Blau” a Josep Bausset, que em deixà una novel·la en valencià: “La pau” de Miquel Adlert. Com podia jo pensar, aleshores, que hi havia novel·les en valencià?”

“Comencí a llegir prosa en valencià. I a l’octubre ingressí al Seminari de Missions de Burgos, pel fet que jo volia ser missioner. N’érem un gran grup de valencians i catalans, i per això, entre nosaltres, sempre parlàvem la nostra llengua. Això va fer que em conscienciés més i més en l’amor a la llengua. I a poc a poc comencí a escriure en valencià. Li he de donar les gràcies al professor Josep Lluís Bausset que m’obrí els ulls a la meua llengua i a la meua cultura materna”.

Alexandre recorda així com va aprendre a escriure la nostra llengua: “Sembla mentida que jo comencés a escriure en valencià a la “Caput Castellae”, a la capital de Castella!!! Des de Burgos havia d’escriure a ma casa. Jo sempre els havia escrit en castellà. Però ara ho veia com una incongruència. I comecí a escriure en la meua llengua; eren unes cartes farcides de faltes, les cartes d’un analfabet que parla una llengua i que no sap escriure-la. Sempre que li escrivia al Sr. Bausset, ell em retornava la meua carta puntualment corregida; i n’aní aprenent.

A finals del 1951, em vaig adonar també del meu nom. A mi em deien Alexandre, però a casa sempre m’havien dit el nom en castellà. I des d’aquell moment, comencí a dir-me Alexandre per sempre.

L’any 1952, en plena eufòria del franquisme, busquí a les llibreries de València una gramàtica valenciana. I la trobí. I encara la tinc ací a Zimbabwe. Era la “Gramàtica valenciana” de Manuel Sanchis Guarner. Des de 1952, jo sóc part de la gran cultura catalana.

Alexandre també va prendre consciència que era valencià: “Principalment a partir a través de la lectura, vaig anar descobrint la meua nació i la meua pàtria vertadera.

Alapont recordava la seua amistat amb Fuster, gràcies a mon pare: “Jo havia conegut Joan Fuster. Després d’això, vaig publicar un article a la revista universitària “Claustro” i Fuster m’escriví una carta al Seminari de Missions de Burgos. Durant les meues vacances d’estiu, Josep Lluís Bausset em dugué a alguna reunió de dilluns, on Fuster i un grup d’amics solien reunir-se.

I per això Fuster i mon pare li regalaren les estampes de la seua Missa Nova: “En 1956 jo cantí missa, i Fuster i Bausset volgueren fer-me un regal. Per suggerència meua em regalaren les estampes de la meua Missa Nova. Fou una estampa preciosa dibuixada expressament per a mi. Moderna, i tota ella escrita en valencià. Encara hi ha persones del meu poble que se’n recorden d’aquella estampa en valencià, en 1956!! Per a molts veïns meus, fou la primera vegada que veieren escrita la seua llengua!!”.

El diumenge 27 de novembre, a la residència Betània, a Quart de Poblet, on ara hi viu, Alexandre Alapont va fer 90 anys de vida. 90 anys de fidelitat a l’Evangeli i a la nostra llengua. Per això Alexandre ens és un model en la vida de fe i en l’amor a la nostra llengua.

Tant de bo l’arquebisbat de València (amb el nou arquebisbe), faça un homenatge públic a l’amic Alexandre pels seus llargs anys de missioner i també per la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura. I tant de bo la Generalitat li atorgue a Alexandre Alapont l’Alta Distinció, ja que la seua passió pel valencià, va fer que traduira al nàmbya la Bíblia, codificant així la llengua d’aquell poble i per tant, evitant que desapareguera.

Per molts anys més, amic Alexandre i gràcies pel teu exemple en la fe i en l’amor a la nostra pàtria.