L’art de governar (Castelló Notícies, 05/12/2022)

 Així defineix el Diccionari Normatiu Valencià el terme “política”. Un art (i per tant un treball d’’artesania), per buscar el bé comú i per trobar solucions. De fet el papa Francesc elogia la política, quan els polítics, com a artesans, actuen a favor dels ciutadans. Per això a l’encíclica Fratelli tutti, el papa demana als governants que facen política pensant en el bé de la societat.

El papa, que exhorta als polítics que treballen per grans principis i que aposten per fer un bon servei als ciutadans, els demana també que fomenten l’encontre i que, a més, siguen capaços d’escoltar el punt de vista de l’altre. I encara, el papa demana als polítics que tinguen una mirada profunda i àmplia per a arribar a acords entre adversaris.

He recordat totes aquestes paraules del papa Francesc, perquè m’ha sorprès la piulada del 24 de novembre que ha fet el bisbe José Ignacio Munilla, a propòsit de l’acord entre el govern del Sr. Pedro Sánchez i el grup Bildu, per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat.

El bisbe d’Oriola-Alacant deia en la seua piulada: “El hecho de que un Gobierno otorgue a los herederos de una banda terrorista la capacidad de humillar a los que fueron sus víctimas, a cambio de su apoyo para mantenerse doce meses más en el poder, es simplemente inmoral”.

L’acord entre el govern de l’estat i Bildu, amb el qual es transfereixen les competències de tràfic al Govern Foral de Navarra, no em sembla cap immoralitat, ni tampoc crec que aquest acord humilie les víctimes del terrorisme. De fet, els governs, a tots els estats, intenten aprovar els PGE pactant amb els diferents grups, per així arribar a acords, fomentant l’encontre.

¿No és això (buscar l’acord), el que va fer el 6 d’abril de 2000 el president José Mª Aznar, quan pactà amb UPN la transferència de Tràfic a la Policia Foral de Navarra? ¿No és això també, buscant l’encontre i l’acord, el que, el 10 de maig de 2009, al Senat espanyol, UPN demanà?. Ni més ni menys que el traspàs de les competències de Tràfic al Govern Foral de Navarra, que ara el bisbe Munilla blasma. També cal recordar que el president José Mª Aznar cedí les competències Tràfic a la Generalitat de Catalunya. I cap bisbe no va qualificar aquest acord com una humiliació de la Guàrdia Civil.

I és que governar és pactar amb els adversaris, fomentar l’encontre i arribar a acords amb els altres, pel bé dels ciutadans.

Tant que parlen els bisbes de la modèlica Transició i de la reconciliació, convindria que alguns d’ells recordaren la legalització del PCE i del PSOE, d’UGT i de CCOO. Caldria que els bisbes recordaren l’arribada del president Tarradellas i l’abraçada entre “enemics”, com Adolfo Suárez (provinent del Movimiento Nacional) i Santiago Carrillo, secretari del PCE. Per no parlar del paper del Sinn Féin.

L’exemple de Maixabel Lasa (viuda de Juan Mª Jáuregui) conversant amb l’assassí del seu marit, amb una actitud de reconciliació, hauria de fer reflexionar el bisbe Munilla, ja que la vida sempre és encontre, acord i diàleg amb els adversaris.

Sovint els bisbes ens parlen dels màrtirs, testimonis que, per la fe en Crist, van morir perdonant els seus botxins. És un exemple aquest, que hauria de fer reflexionar els nostres pastors, per tal que reconegueren que en política, l’acord entre els adversaris és possible i beneficiós per als ciutadans, sempre que es busque el bé comú. I no crec que traspassar les competències de Tràfic al govern de Navarra, vaja contra el bé comú. Per això a ningú no hauria d’escandalitzar l’acord del govern de l’estat amb Bildu. Per cert: ¿no va ser el president Aznar que va dir que en absència de violència es podia parlar de tot?. I és que desgraciadament, una vegada i una altra, alguns bisbes semblen haver-se convertit en portantveus del PP i de Vox. Per això el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat, fa uns anys, va dir que “molts bisbes són neofranquistes” (La Vanguardia, 11 d’octubre de 2007).

Jo només em pregunte si amb l’acord del govern espanyol amb Bildu hi hauran uns millors PGE o no. I si aquest pacte fa possible que els ciutadans puguen eixir beneficiats o no.

Sincerament, no crec que la cessió de Tràfic a Navarra siga una immoralitat, com diu la piulada del bisbe Munilla. Ni una humiliació a la Guàrdia Civil, més encara, quan els agents d’aquest cos que no vulguen anar-se’n de Navarra, podran quedar-se en el territori foral.

M’ha agradat més una altra piulada del bisbe Munilla, quan diu: “Si te lanzan una piedra, recógela, bésala y piensa: Ya tengo la primera piedra para construir un mundo nuevo”. Crec que aquestes últimes paraules del bisbe d’Oriola-Alacant, són molt més constructives i més positives, que les que dedica a l’acord entre el govern de l’estat i Bildu.

Per altra part, no qualificaré d’immoral, però sí que trobe molt poc pastoral, que el bisbe d’Oriola-Alacant no utilitze la llengua pròpia del País Valencià, ni a les seues homilies, ni a les cartes pastorals, articles, entrevistes o conferències. Ni tan sols la revista del bisbat, conté una ratlla en valencià.

I és que la millor manera que un pastor faça olor a ovella, (en aquesta expressió tan bonica del papa Francesc), és utilitzar la llengua del ramat que el papa li ha confiat. I crec que a Elx, a Biar, a Agost i a Altea; a Monòver i a Castalla; a Finestrat i a Crevillent; a Tàrbena a la Nucia, a la Vila Joiosa, a Xixona i a Confrides, la llengua d’aquestes viles és el valencià.

Només m’agradaria recordar que no és el poble que ha de parlar la llengua del pastor, sinó que hauria de ser el pastor qui hauria de parlar la llengua del poble, al qual ha de servir. Per això, de la mateixa manera que a Sant Sebastià el bisbe José Ignació celebrava, amb tota  normalitat, l’Eucaristia en basc, també seria molt pastoral que als pobles valencianoparlants, la celebrara en valencià.

Les llàgrimes del papa Francesc (Castelló Notícies, 13/12/2022)

 Va ser el 8 de desembre passat, festa de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu, quan vam vore una imatge molt poc freqüent en la vida: el papa plorant.

Com cada any (tot i que el 2020 i el 2021 ho fer en privat, sense gent), el papa va visitar el monument a la Immaculada, a la plaça d’Espanya, a Roma. Francesc va fer una pregària interrompuda per l’emoció, manifestada en les seues llàgrimes. Va ser quan el papa digué en la seua pregària, que li hauria agradat presentar a la Mare Verge, “l’agraïment del poble ucrainià per la pau que portem tant de temps demanant al Senyor”. I ací el papa hagué d’aturar la seua pregària per les llàgrimes i l’emoció que no podia contindre. I és que, malauradament, aquesta pau no ha arribat encara a aquesta terra martiritzada per la invasió de les tropes russes.

Cal recordar que quan Putin va envair Ucraïna, el febrer passat, de seguida el papa convocà una jornada de pregària i dejuni per al 2 de març següent, dimecres de cendra. El papa volia compartir el seu dolor “per l’empitjorament de la situació a Ucraïna”, perquè “ com jo, tanta gent de tot el món sent angoixa i preocupació” per aquesta guerra.

Les llàgrimes del papa el 8 de desembre passat davant el monument a la Immaculada, m’han recordat la sala de les llàgrimes, al costat de la capella Sixtina, on una vegada elegit bisbe de Roma, al final del conclave, el papa va a pregar una estona.

Les llàgrimes del papa en la seua pregària davant la Immaculada, s’uneixen als “rius de llàgrimes i de sang” dels ucraïnesos , com recordava Francesc el 6 de març passat, en els primers dies d’aquesta guerra tan cruel i tan injusta.

Les llàgrimes del papa s’uneixen també a les llàgrimes de les dones que han perdut un fill. El plor del papa s’uneix al plor de les dones que són agredides o que veuen la fam o el fred que tenen els seus menuts i també a les llàgrimes dels qui ploren la mort dels seus éssers estimats en aquesta pandèmia que encara continua. Les llàgrimes del papa s’uneixen a les llàgrimes del infants que fugen dels seus països en pastera i que es juguen la vida a la Mediterrània. Les llàgrimes del papa s’uneixen a les llàgrimes de les jóvens, enganyades amb falses promeses i que després són obligades a prostituir-se. Les llàgrimes del papa són les llàgrimes dels qui tenen els ulls ressecs de tant de plorar, dels qui viuen sols, del qui han caigut en la depressió o dels qui tenen un càncer en fase terminal.

Les Benaurances, que són com el nucli de tot l’Evangeli, anomena feliços els qui ploren, “perquè Déu els consolarà” (Mt 5:4). I és que és el consol de Déu, allò que ens sosté i ens encoratja enmig del dolor i de les llàgrimes.

En aquest temps d’Advent i sobretot a la pregària de les Matines, a la Nit de Nadal, ressonen amb força en els nostres cors les paraules del profeta Isaïes: “Consoleu, consoleu el meu poble, diu el vostre Déu” (Is 40:1). És també Isaïes que ens encoratja a avançar en l’esperança, malgrat el nostre desconsol: “Com una mare consola els seus fills, jo també vos consolaré” (Is 66:13). I encara, Sant Pau també ens anima a confiar en el Déu que “ens consola enmig dels nostres sofriments” (2C 1:3).

Per això, enmig d’una societat amb tant de dolor i de desconsol, convé eixugar les llàgrimes dels qui pateixen i encoratjar els qui ja no poden més. Però també és important manifestar la solidaritat amb tots els crucificats i torturats del nostre món i del nostre temps, i fer-los costat posant-nos en la seua pell, com ens demana Sant Pau: “Ploreu amb els qui ploren” (Rm 12:15).

Les llàgrimes del papa van ser molt més eloqüents que les seues paraules, perquè eren unes llàgrimes que eixien del cor d’un pare que sofreix per la violència i l’horror que viuen els ucraïnesos.

Però les llàgrimes del papa també són una crida a viure el Nadal, que ja s’acosta, pensant en els més pobres i desvalguts i en tots els qui ploren, per compartir amb ells allò que som i allò que tenim. Les llàgrimes del papa ens criden a viure un Nadal més auster, deixant de costat les despeses frívoles, innecessàries i supèrflues i les compres compulsives (que ens deixen el cor i les butxaques buides), per viure el Nadal al costat dels qui ploren i sofreixen i dels qui han perdut el sentit i la il·lusió de viure.

Com cada 8 de desembre, el papa va dipositar una corona de flors en la imatge de la Immaculada. Però aquesta ofrena floral no es pot comparar en res, al costat de l’ofrena de les llàgrimes del papa. Com en el cas de la viuda pobra que ofrenà al tresor del temple dues monedes de les més menudes, un gest elogiat per Jesús,(Lc 21:1-4), també les llàgrimes del papa han estat la millor ofrena que podia haver fet. L’ofrena del papa, el plor del papa, ple de tendresa s’ha convertit en la millor pregària per la pau a Ucraïna, i que la Mare Verge haurà acollit amb amor.

«Proclamar els valors cristians de manera democràtica i lliure» (Castelló Notícies, 09/12/2022)

 Aquestes són les paraules del nou arquebisbe de València, que demà dissabte dia 10 iniciarà el seu ministeri episcopal a la diòcesi de València. A la llarga entrevista que la periodista Esperança Camps li va fer fa uns dies a Quatretonda, el poble natal d’Enric Benavent, (Vilaweb, 1 de desembre de 2022), el nou arquebisbe parlava del seu futur a la seu valenciana, la seu que ocupà fa segles el gran bisbe Sant Tomàs de Villanueva.

L’entrevista, a la casa que va ser dels iaios del nou arquebisbe, una casa que ell ha transformat de forma modesta i funcional, Enric Benavent repassava molts i diversos temes, com la seua vocació, ja des de xiquet, les immatriculacions, l’envelliment del clergat i la disminució de candidats al presbiterat, la pederàstia, la normalització del valencià a l’Església, el “Procés”…

Davant la pregunta d’Esperança Camps sobre l’expectació que ha causat, en amplis sectors de la societat valenciana el seu nomenament, l’arquebisbe Benavent responia que la viu “amb una miqueta de por”, pel fet que “sempre que algú desperta expectatives, té la por que finalment no es complisquen”.

Pel que respecta a la llengua pròpia del País Valencià, tants anys marginada als nostres temples pels mateixos capellans, l’arquebisbe Enric (el primer arquebisbe valencianoparlant en molts i molts anys), responia que ell és “de Quatretonda i ací tots parlem valencià. És la nostra manera d’expressar-nos i és la nostra manera de parlar entre nosaltres. Per això és la llengua en què normalment m’expresse”. L’arquebisbe electe de València recordava que en els seus anys de bisbe auxiliar “anava pels pobles i predicava moltes vegades en valencià”. Per això en aquesta entrevista afirmava, en relació a nostra llengua a l’Església, que “si ens deixen treballar en pau, es notarà la presència  d’un bisbe que parla valencià”, per així normalitzar la llengua de Sant Vicent Ferrer, tants i tants anys prohibida als nostres temples. I és que, com reconeix l’arquebisbe Benavent, “els últims sínodes de l’Església de València ha expressat aquest desig”. I malgrat tot, el valencià ha estat marginat de l’Església valenciana. L’arquebisbe reconeix, en relació a la llengua dels valencians, que “hem d’arribar a punts d’acord” per a “fer les coses amb normalitat”.

Per al arquebisbe Enric, el seu poble, Quatretonda, és per a ell un lloc de descans i per això visita regularment la seua localitat natal on viu la seua família: “Puc caminar per la serra” i trobar-me amb els meus amics: “Al poble intentem ser una família normal i senzilla”.

L’arquebisbe parla també de la seua vocació, clara des que era un xiquet, ja que entrà al Seminari de València amb deu anys: “Aviat vaig manifestar el meu desig de ser capellà”. I parlant de la fidelitat a la vocació rebuda i dels preveres que s’han secularitzat, recorda que dels “meus companys de Seminari, cap d’ells ho ha deixat”.

L’arquebisbe Enric afirmava el gran record que té de la diòcesi de Tortosa, “una diòcesi singular que té territori a la comarca dels Ports i del Maestrat i en les terres de l’Ebre”. L’arquebisbe Enric recordava a l’entrevista que el riu Sénia, entre Catalunya i el País Valencià, “no és pròpiament una frontera. Entre els pobles del nord i del sud del Sénia, hi ha una unitat humana, una unitat religiosa, una unitat familiar de relacions humanes y culturals que fa que ningú no se senta estrany”.

A la pregunta de la periodista sobre si ja ha parlat amb el president del País Valencià, Ximo Puig (nascut a Morella i per això mateix de la diòcesi de Tortosa,) l’arquebisbe Enric diu que encara no ha parlat amb ell, i recorda que “els capellans que han treballat en els Ports o són d’allà , tenen molt bona relació amb el president Puig”.

En relació al seu nou servei pastoral a la diòcesi de València, l’arquebisbe Benavent afirma que coneix “els sacerdots, però en nou anys i mig” (que ha estat a Tortosa), “les circumstàncies canvien”. També parla a l’entrevista de les vocacions al ministeri ordenat i l’envelliment del clergat.

L’arquebisbe afirma que l’Església “sempre ha proposat un ideal de vida cristiana”. I en relació a la pederàstia al si de l’Església, el nou arquebisbe de València afirma que aquest problema “és un drama de la societat, no només de l’Església”. I per això diu que “l’Església ha de ser un lloc segur on els menors puguen viure la fe. No pot ser que un lloc que ha de servir per a portar-los a Déu, siga un lloc que els acabe portant a un infern existencial”. L’arquebisbe Enric afirma, també en relació a aquest tema, que “a l’Església som conscients que l‘encobriment només porta més sofriment”.

A la pregunta sobre com es presenta a València, l’arquebisbe Enric afirma que “la meua manera d’actuar és anunciar l‘Evangeli i proclamar els valors cristians de manera democràtica i lliure”. Per això l’arquebisbe diu que es presenta davant el poble de Déu que el papa li ha confiat, “estimant-lo, estimant la societat i anunciant l’Evangeli”. I que arriba a València “amb ganes de millorar, encara que primer s’ha de veure que es pot millorar”.

I sobre política i les homilies d’alguns capellans que “orienten” o encara més, influeixen el vot a les eleccions, l’arquebisbe Enric diu que “els capellans no poden demanar obertament el vot quan hi ha eleccions”. I per això diu que un bisbe “ha de manifestar una actitud de respecte a la llibertat de tothom”.

I pel que es refereix al seus models de bisbes, Enric Benavent és molt clar: “Josep Vilaplana”, que és el bisbe emèrit de Huelva, un bisbe, certament amb olor a ovella i “Agustí Cortés”, actualment bisbe de Sant Feliu de Llobregat, un pastor proper, senzill i estimat pels sacerdots, les religioses i els laics d’aquesta diòcesi.

Com deia recentment en un article l’amic Sal·lus Gomar, “Enric Benavent té una bona formació filosòfica i teològica, és autor d’alguns llibres de Teologia, té una reputació destacada en Teologia a Espanya. Segurament és l’arquebisbe de València que més preparació intel·lectual te de tot el segle XX i el que portem del XXI”. I Sal·lus Gomar deia també: “No només és una persona íntegra i honesta, a més de tindre una excel·lent competència lingüística en valencià, sinó que fins ara ha estimat la nostra llengua i l’ha fet servir d’habitud, amb normalitat”.

El nou arquebisbe de València hauria de dialogar de seguida amb filòlegs, i deixar-se ajudar, per l’AVL, el Fòrum Cristianisme i Món d’avui, el Grup Cristià del Dissabte i amb els responsables de les revistes Saó i Cresol

Som molts els qui demà, en iniciar el seu ministeri episcopal al servei de la diòcesi de València, acollirem amb alegria l’arquebisbe Enric i a més, l’acompanyarem en la pregària, perquè siga el pare i el pastor (amb olor a ovelles) que necessitem els cristians valencians. D’ell esperem que done un nou impuls a questa Església diocesana i perquè d’una vegada per totes, la llengua de Sant Vicent Ferrer, tants i tants anys proscrita dels nostres temples, s’utilitze amb naturalitat i amb normalitat, per tal de poder celebrar la nostra fe.

Demà, en la vigília del diumenge “Gaudete”, serem molts els qui rebrem amb alegria el nostre arquebisbe, en el seu inici (no m’agrada el terme “prendre possessió”) del seu ministeri episcopal. Per això l’encomanarem a la Mare de Déu dels Desemparats i a la Mare  de Déu del Puig, perquè siga sol·lícit pels desemparats i pels marginats de la nostra diòcesi. I perquè amb el seu mestratge i el seu exemple, ens ajude i ens acompanye a viure la nostra fe, per tal de ser testimonis del Senyor Ressuscitat.

Julio Ciges, sacerdot compromès amb la justícia social (20/12/2022)

 Divendres 16 de desembre va morir, o millor dit, va viure la seua Pasqua, passant a la plenitud de l’amor de Déu, el capellà valencià (i bon amic), Julio Ciges.

Nascut el 1947 a la localitat d’Anna, a la comarca valenciana de la Canal de Navarrès, Ciges era, como el va definir el sacerdot Ximo Garcia Roca, un prevere “atípic” a la diòcesis de València, ja que “desenvolupava una acció profètica que el portava a parlar de Déu, del compromís de l’espiritualitat sobre les que l’esquerra i un cert cristianisme postmodern han mantingut un incòmode silenci”.

Autor de diversos llibres, vaig tenir el goig d’acollir l’amic Julio Ciges al monestir del Miracle, l’agost de l’any passat, ja malalt, acompanyat d’altres capellans i laics que passaven uns dies de descans en aquest santuari de la Verge Nena, al Solsonès. Va ser en aquella trobada quan em regalà (i em dedicà) el seu llibre, “La experiencia cristiana”, on l’amic Ciges narrava “l’encontre, el seguiment i el compromís” de la seua vida com a deixeble de Jesús.

Julio Ciges, que ha estat 28 anys rector de la parròquia de Maria Immaculada de Vera, a la Malva-rosa valenciana, i que era llicenciat en psicologia per la Universitat de València, ha estat l’anima del Grup Cristià del Dissabte i del Fòrum Cristianisme i Món d’Avui, que aglutina el sector més progressista de la diòcesi valentina. Julio sempre va estar en parròquies obreres de la perifèria de València. El 1973 fou nomenat vicari de la parròquia de Sant Marcel·lí de València i el 1985 passà a la paròquia de Sant Ramon i Sant Vicent Ferrer, a Xirivella. Finalment, el 1994 fou nomenat rector de la parròquia de Maria Immaculada de Vera.

Segons Vicent Soler Alba, expresident de l’Associació Veïnal del barri de Sant Marcel·lí, la presència de Julio Ciges va portar “un aire fresc al barri, preocupant-se de la formació humana dels veïns i veïnes. Va formar diversos grups de formació social, política i autogestionàries”. A més, en aquells anys de clandestinitat, “on partits i sindicats estaven prohibits, Julio Ciges va obrir les portes del temple parroquial per a que Comitès d’Empresa, com Macosa o Ford, pogueren reunir-se sense perill a ser detinguts pels grisos”, la policia d’aleshores. Julio Ciges va acollir tothom i tingué sempre les portes de sa casa obertes, “sense fer diferències de creences, races o condició social. Així, acollí al temple de Sant Marcel·lí diverses assemblees, en un temps on no hi havia llibertat d’expressió”. I és que Julio Ciges va ser un prevere compromès amb la justícia social i també en la defensa del valencià com a llengua litúrgica. Julio Ciges, que va ser consiliari de l’HOAC i de la JOC, va participar, a Barcelona, a les Jornades del Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció del Drets Humans

Ciges, un home simpàtic, sempre atent als més pobres, humil i senzill, corpulent, com un signe de la seva gran humanitat i de la seua gran bondat, era com l’ànima de la resistència en temps de sotsobra, perquè, com deia Ximo Garcia Roca en la introducció del llibre, “La experiencia cristiana”, “desperta les consciències turmentades, lluita contra les fronteres i defensa el valencià a l’Església”.

Fa només unes setmanes, ja molt malalt, el seu poble, Anna, li va dedicar un homenatge, posant el seu nom a un carrer d’aquesta vila de la Canal de Navarrès.

Les seves restes es va instal·lar a sa casa d’Anna i el funeral de cos present, va ser presidit, el dissabte 17, al seu poble, pel nou arquebisbe de València, Enric Benavent. És significatiu que el primer acte de l’arquebisbe de València, després de l’inici del seu ministeri episcopal, el dissabte 10, va ser visitar Julio Ciges, acompanyat dels bisbes Salvador Giménez, de Lleida i Joan Piris, emèrit de Lleida.

Hem d’agrair al bon Déu l’exemple i el testimoniatge de Julio Ciges, que en la seua vida i en les seues obres i paraules, ens ha deixat com a testament la seua gran bondat, la seua valentia i la seua aposta per una Església més senzilla, menys clerical, més progressista i més oberta, per fer possible una Església no autoreferencial ni tancada en ella mateixa, sinó en diàleg amb el món i amb els sectors populars i obrers.

La seua experiència com capellà obrer (i, certament, com a pastor amb olor a ovella) ens anima a seguir el seu camí per construir una Església centrada en la persona i en el missatge de Jesús de Natzaret. No en els dogmes, ni en el Dret Canònic, ni tan sols en la litúrgia. Perquè l’Evangeli i el Regne que va anunciar Ciges, és molt més que el Dret Canònic, la litúrgia i els dogmes. El Regne de Déu, com ens ho va transmetre Julio Ciges és anunci d’alliberament per als oprimits.

Julio va ser un capellà proper, amable i afable, amb els peus a terra i la mirada i l’oïda atenta a Jesús i al sofriment dels homes, sobretot dels més desvalguts i marginats. Julio va tindre sempre els seus braços oberts a tothom i el seu cor bategava des de la fe i l’amor incondicional als homes.

Sincer i sense pels a la llengua, parlava i s’enfrontava a les injustícies, per així ajudar a canviar el nostre món, per fer-lo més humà i més solidari.

Fins fa unes setmanes, Julio m’enviava puntualment, per correu electrònic, les seues reflexions pastorals i litúrgiques, des de la parròquia de Vera, un comentaris sempre valents i en la frontera.

En la seua vida (i ara en la seua Pasqua), Julio ens va ensenyar a confiar en Déu i a lluitar per la justícia. I també a defensar i a reivindicar el valencià a la litúrgia, malgrat que ell era d’una comarca castellanoparlant. Per això ens és un exemple, sobretot per als capellans que posen mil excuses a celebrar la missa en valencià.

Com a treballador fidel i prudent, i alhora agosarat i valent, com els profetes, Julio, un home amb un cor d’infant, confiat i humil, ja haurà estat acollit pel bon Déu, el Pare bo, amb una gran abraçada.

I és que Julio no creia en un Déu reclòs o presoner del temple, sinó en un Déu Abbà, un Déu alliberador que trenca les cadenes i les esclavituds i que ens crida a lluitar per la llibertat i l’alliberament dels encadenats d’avui.

Com canviaria l’Església valenciana si tinguérem molts més Julios Ciges. Si tinguérem més capellans compromesos amb la realitat social, cultural i lingüística del País Valencià.

En Julio Ciges, com ens diu l’amic Sal·lus Herrero Gomar, “hem de valorar la seua vàlua,el seu compromís per construir una Església dels més pobres, el seu sentit de la justícia i la seua lectura atenta de l’Evangeli com a defensa dels drets humans dels més marginats”. La vida i el testimoniatge de Julio Ciges “ens ompli de consol i d’alegria, per haver-lo conegut i estimat”, com diu també Sal·lus Herrero Gomar. Per la seua part, Antoni Duato ha dit que Julio Ciges “tenia un carisma especial i un lideratge únic”. També Josep Vicent Boira, Comissionat del govern per al Corredor Mediterrani, ha dit que Ciges va “ser un referent i una persona que podent haver assolit llocs més “alts”, es va quedar a la base”. I encara, mossèn Honori Pasqual, ha afirmat que Ciges va ser “un avançat al seu temps en tots els àmbits de la vida”, a més de ser també un “dinamitzador de l’Església”. Finalment, el periodista i amic Alfons Llorens, ha dit que Julio Ciges va ser “un puntal per a l’Església valenciana” i “un capellà extraordinari”.

Julio Ciges, a qui tots recordem amb agraïment, és un exemple per a la nostra Església, que volem que siga més participativa i més horitzontal, més sinodal i més fraterna, perquè done esperança i consol als més desvalguts.

Et vull feliç (Castelló Notícies, 23/12/2022)

 Aquest és el títol del llibre del papa Francesc, després de l’èxit de la seva anterior obra, “Et desitjo la felicitat”, el llibre més popular del papa, amb tretze edicions venudes només a Itàlia.

En aquest nou llibre, “Et vull feliç”, el papa dibuixa un camí concret per mitjà de quinze passos, per així aconseguir la veritable alegria.

En el primer d’aquests quinze passos, el papa ens convida “a llegir en el nostre interior”, com Sant Agustí ens aconsella: “Vés al teu interior”, perquè “a l’home interior habita la veritat”. El papa ens exhorta a llegir la nostra vida “amb serenor”, per tornar “a entrar en un mateix”.

En el segon dels passos, el papa ens demana que recordem “que som únics” i per això ens convida a no deixar-nos “estanderitzar”, ja que “no som una producció en sèrie” sinó que “som únics, lliures” i per això “estem cridats a viure una història d’amor”.

En el tercer pas, el papa ens demana que “deixem emergir la nostra bellesa, no la que està d’acord amb les modes, sinó la real”, aquella bellesa que “no s’esvaneix, perquè és un reflex de la bellesa divina”.

El quart pas, molt important en el nostre món i en el nostre temps, és “aprendre a riure’s d’un mateix”, una actitud que sempre ens fa bé.

El cinquè pas és no aïllar-nos del món, “tancant-nos a la nostra habitació (com un Peter Pan que no vol créixer)”. Per això el papa ens demana que siguem oberts i valents davant les dificultats del nostre món.

El sisè pas és “aprendre a perdonar”, perquè tots necessitem misericòrdia i perdó. I és que hauríem de recordar que “Déu ens perdona primer”.

El setè pas és “aprendre a llegir la tristesa”, ja que és una imprescindible crida d’atenció, que ens convida a explorar paisatges més rics i fèrtils que la fugacitat i l’evasió.

El huitè pas és “tindre somnis”, per no conformar-nos amb el que ens correspon. I és que “el Senyor no vol que enxiquim els horitzons”.

El novè pas és “no escoltar els qui vénen il·lusions”, perquè una cosa és somiar i una altra, fer-se il·lusions.

El desè pas que en proposa el papa és “ser revolucionari”, per això Francesc ens crida a anar “contracorrent. El papa ens adverteix que “en la cultura del provisional, molts prediquen que l’important és “fruir” del moment” i també que “no val la pena comprometre’s”. Per això el papa ens demana que ens revelem “contra eixa cultura” i contra el conformisme i el passotisme. En aquest mateix sentit, el diumenge 20 de novembre, el papa, encoratjava els joves a ser “transgressors” per així “canviar el món”.

A l’onzè pas, el papa ens crida a “assumir riscos”, perquè “fins i tot si fracassem, no hem de mirar la vida des d’un balcó”. El papa ens demana que “no confonguem la felicitat, amb un sofà” i per això ens exhorta a “no sobreviure amb l’ànima anestesiada” i a “desterrar les pors que ens paralitzen”.

El dotzè pas és “alçar-nos quan caiem”. El papa ens diu que “és lleig caminar sols” i per això ens convida a “caminar en comunitat”, perquè si “caiem, tornar-nos a alçar”.

El tretzè pas és “viure la gratuïtat”, ja que si hem rebut la vida com un regal i per tant, “no hem pagat res per ella, tots podem donar sense esperar res a canvi”.

El catorzè pas és “alçar la mirada de terra”, esforçant-nos a tindre “ulls brillants, fins i tot en la foscor”. Per això el papa ens crida a no deixar “de buscar la llum enmig de la foscor que sovint portem al cor” i també a “alçar la nostra mirada cap amunt”.

Finalment, en el quinzè pas, el papa ens recorda que “estem destinats al millor”, ja que Déu, precisament, perquè ens estima, vol el millor per a nosaltres i que “siguem feliços”.

Tots hauríem de recordar, com ens diu el papa, que “l’alegria que Jesús deixa al nostre cor és una alegria plena i desinteressada, no una alegria aigualida”, ja que és “una alegria que ens renova” i que ens obre a la fraternitat i a la solidaritat. I aquesta alegria la vivim i la compartim d’una manera especial en el Nadal que ja s’apropa, quan preparem, amb goig, les figures del pessebre, i la molsa i l’estrella, les muntanyes de suro, la farina que fa de neu, el cel fosc i estrellat i el riu de paper de plata. Tot això ens hauria de recordar, com ens diu l’arquebisbe Joan Enric Vives, d’Urgell, que “el pessebre és com un Evangeli viu, que convida a posar-se espiritualment en camí”. I és que, com diu també l’arquebisbe Joan Enric, “davant el pessebre acollim la pau de Jesús, meditant amb les figures i tot el que representen, i comprometem-nos a ser constructors de pau”.

Sant Nadal i una alegria ben plena a tothom. I que la felicitat que ens ve de l’Infant del pessebre, ompli el cor dels periodistes i dels lectors de Catalunya Religió.

Jornada Mundial de la Pau (Castelló Notícies, 01/01/2023)

 Un any més, aquest 1 de gener el papa ens convida a celebrar la Jornada Mundial de la Pau, que en aquesta 56ena edició té per lema: “Ningú no pot salvar-se tot sol”.

El papa ens recorda en el seu missatge, que “la Covid-19 ens endinsà enmig de la nit, desestabilitzant la nostra vida ordinària, transformant els nostres plans, generant desorientació i sofriment i la mort de tants germans i germanes nostres”.

Amb agraïment el papa recorda el món sanitari, que “es mobilitzà per alleujar el dolor i posar remei” als estralls produïts per la Covid-19, que “provocà un malestar generalitzat que penetrà als cors de moltes famílies”. Tres anys després d’iniciar-se la pandèmia, el papa ens demana de “qüestionar-nos, aprendre, créixer i deixar-nos transformar”, a partir de l’experiència viscuda.

A la pregunta del papa sobre “què hem après de la pandèmia?”, Francesc ens diu que “la millor lliçó que ens deixa en herència la Covid-19, és la conscienciació de que tots ens necessitem” i “que el més gran tresor que tenim és la fraternitat humana”. Per això mateix “ningú no pot salvar-se tot sol”.

En el seu missatge, el papa ens demana “buscar i promoure junts els valors universals que obrIn el camí de la fraternitat humana”. Per això, com ens diu el papa, el millor descobriment que podem fer després de la Covid-19, és un “retorn a la humilitat” i alhora la “reducció del consumisme”, per retrobar i valorar “el sentit de la solidaritat i el compromís, algunes vegades heroiques, de les persones que no escatimaren esforços perquè tots poguérem superar millor el drama de l’emergència” que hem patit.

El papa ens recorda que d’aquesta experiència hauria “de sorgir una consciència més forta que convida tothom, pobles i nacions, a tornar a posar la paraula “junts” al centre” de la nostra vida. Perquè és junts, com ens diu el papa, “en la fraternitat i la solidaritat, que podem construir la pau, garantir la justícia i superar els esdeveniments més dolorosos”.

En el seu missatge, el papa ens recorda una nova guerra, aquesta vegada a Ucraïna, “impulsada per decisions humanes reprovables” i que, com totes les guerres, “representa una derrota per a la humanitat”.

Per construir un pau duradora, el papa ens demana saber “deixar-nos canviar el cor i permetre que Déu transforme els nostres criteris d’interpretació del món i de la realitat”.

Per això el 22 de desembre passat, el papa insistia que “l’Evangeli és sempre Evangeli de la pau”. I encara, el 28 de novembre, el papa demanava que els jóvens foren “poetes de la pau”.

Per això en aquesta 56ena Jornada Mundial de la Pau, cal recordar les paraules del papa, el 30 de novembre passat, quan demanava que “el príncep de la pau porte consol als cors ferits i a les nacions provades per guerres i crisis”.

Tant de bo tots junts siguem artesans de pau, per acabar amb els odis i les guerres. Bon 2023 a tothom.

El papa emèrit Benet XVI Castelló Notícies, 03/01/2023)

 El papa Benet XVI, el primer papa a renunciar a la Seu de Sant Pere en molts anys, ha mort. Com ha dit diverses vegades el seu secretari, monsenyor Georg Gänswein, en aquests últims anys el papa Benet XVI ha estat sempre “seré, en pau amb Déu, amb ell mateix i amb el món”. Fins a l’últim moment i malgrat la seua debilitat física, amb notòries dificultats per caminar, Benet XVI, com deia el seu secretari, s’interessava “per tot” i mantenia “el seu fi sentit de l’humor”. Ja fa temps que el seu secretari deia que Ratziinger s‘estava “apagant lenta i serenament com un ciri”. I així i tot, el 16 d’abril passat, Benet XVI encara va celebrar el seu 95è aniversari del seu naixement.

Fa uns mesos, el seu secretari, l’arquebisbe Georg Gänswein, deia que el papa Benet, malgrat el seu estat de salut, ja molt deteriorat, tenia “els ulls sempre desperts i brillants” però “la seua veu s’havia debilitat, els moviments s’havien tornat lents i les seves forces no el seguien”.

La renúncia del papa Benet a la Seu de Pere fa pràcticament deu anys va ser una sorpresa, pel fet que no estàvem acostumats a una decisió com aquesta. I és que des del segle XV, amb Gregori XII, no hi havia hagut cap bisbe de Roma que haguera presentat la seua renuncia. I amb tot, aquesta notícia de 2013 hauria d’haver estat normal, com ho és de normal la renúncia dels bisbes de tot el món en complir 75 anys. De fet, el Codi de Dret Canònic, al cànon 332.2, ja preveu la possibilitat d’aquesta situació, sempre que sigui lliure i manifestada formalment, com va fer el papa Benet XVI, l’11 de febrer de 2013, “essent molt conscient”, com ell mateix digué.

Sempre he cregut que l’actitud de Benet XVI en renunciar a la Seu de Pere, diu molt a favor de l’honestedat del papa Ratzinger, que no va voler eternitzar-se al Vaticà en fallar-li les forces. El papa Benet renuncià al ministeri de bisbe de Roma, successor de Sant Pere, un servei que li va ser confiat pels cardenals el 19 d’abril de 2005. Benet XVI va reconèixer honradament “la incapacitat per exercir bé el ministeri que em va ser encomanat” i per això va donar com a arguments de la seua renúncia, el fet que “les forces, per l’edat avançada, ja no són les que caldria per exercir de manera adequada el ministeri de Sant Pere”. I és que el papa era conscient que per a exercir el seu ministeri, calia “vigor, tant del cos com de l’esperit”.

Abans que Benet XVI, van renunciar al pontificat els papes Benet IX, el 1045, Celestí V, el 1294 i Gregori XII, el 1415. Per tant, han estat pràcticament sis segles, en els quals cap papa no havia renunciat a la Seu de Pere.

Nascut el 16 d’abril de 1927, Joseph Ratzinger ha estat el 265è successor de Sant Pere com a bisbe de Roma. Considerat un intel·lectual de primera fila, durant els anys 1946 a 1951 va estudiar Filosofia i Teologia a l’Escola Superior de Filosofia i Teologia de Freising i a la Universitat de Munich. Va ser professor de les Universitats de Bonn i Münster i ocupà la càtedra de teologia dogmàtica a Tubinga.

Ratzinger va ser ordenat prevere el 29 de juny de 1951 i assistí com a expert al Vaticà II per assessorar el cardenal Frings, arquebisbe de Colònia. El 1972, juntament amb els teòlegs Hans Urs vos Balthasar i Henri de Lubac, Ratzinger fundà la revista “Communio”. I és que, com ha dit el professor Juan Antonio Estrada, “Ratzinger va ser un teòleg obert durant el Concili i després es convertí en un tradicionalista que combaté idees que havia defensat abans” (Religión Digital, 30 de desembre e 2022).

Ratzinger va ser nomenat arquebisbe de Munich i Freising pel papa Pau VI el 27 de març de 1977 i creat cardenal, també pel papa Pau VI, el 27 de juny del mateix any. El 25 de novembre de 1981 el papa Joan Pau II va nomenar el cardenal Ratzinger Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Finalment, el 19 d’abril de 2005, els cardenals reunits en Conclau van elegir Ratzinger bisbe de Roma, esdevenint així signe d’unitat i de comunió entre totes les Esglésies cristianes.

Home clarivident, el papa Ratzinger declarava, amb valentia, fa uns anys: “La veritable obediència no és la dels aduladors, anomenats falsos profetes. No és la d’aquells que eviten qualsevol obstacle o dificultat, ni la dels qui posen per damunt de tot la garantia de la pròpia comoditat. Allò que fa falta a l’Església de hui, no són els predicadors de l’ordre establert, sinó homes amb una humilitat i una obediència no inferiors a la seua passió per la veritat, que donen testimoni, malgrat les possibles conseqüències; homes que, en una paraula, estimen l’Església més que la comoditat i la tranquil·litat de la seua carrera”.

La renúncia del papa Benet XVI va ser efectiva el 28 de febrer de 2013, dia on l’Església passà a la situació de seu vacant, per així preparar el Conclau que el 13 de març següent va elegir el seu successor, el cardenal Bergoglio com a nou pastor de l’Església universal.

Amb valentia profètica, el 1969, el jove teòleg Joseph Ratzinger, preveient l’evolució de l’Església, deia: “De la crisi actual emergirà una Església que haurà perdut molt. Esdevindrà més xicoteta i haurà de recomençar gairebé des del principi. Ja no serà capaç d’habitar en molts edificis que havia construït en temps de prosperitat, ja que el nombre de fidels disminuirà, perdrà també gran part dels privilegis socials”. I lluny de caure en un pessimisme, Ratzinger afirmava: “No obstant això l’Església trobarà de nou i amb tota l’energia , allò que li és essencial, allò que sempre ha estat el seu centre: la fe en el Déu U i Tri”. I per això “es convertirà en l’Església dels més menuts”

Ratzinger va ser també el primer papa que s’enfrontà amb valentia als escàndols de pederàstia al si de l’Església. En una carta als bisbes d’Irlanda, el papa Benet XVI expressava “obertament la vergonya i el remordiment que tots sentim” per aquests escàndols, i per això denuncià públicament el fet que alguns bisbes havien “fracassat a l’hora d’aplicar les normes sobre els delictes d’abusos sexuals als joves”. El papa Benet XVI encara va ser més clar en el seu viatge a Portugal, quan afirmà que “el perdó no substitueix la justícia”, i per això manifestà el seu desig d’aclarir els abusos sexuals, castigar els culpables i recolzar les víctimes. De fet, Benet XVI, “al contrari del que se sol dir, sí que va actuar contra la pederàstia”, com ha dit l’escriptor Sebastià Alzamora (Ara, 30 de desembre de 2022).

Com ha dit la periodista Míriam Díez, “el papa Benet passarà a la història per ser el pontífex de la renúncia, aquell que quan va vore que les forces començaven a minvar, va aturar-se”.

En els huit anys de pontificat, Benet XVI visità entre molts altres països, Alemanya, Turquia, EEUU, Austràlia, Polònia o Brasil i també el País Valencià durant l’Encontre Mundial de les Famílies, el 2006, uns dies després del terrible accident del metro a la ciutat de València i Catalunya, per al a Dedicació del temple de la Sagrada Família.

Benet XVI serà recordat, a més de per la seva renúncia a la seu de Pere, per les seues tres encícliques: “Deus caritas est”, el 2005, “Spe salvi”, el 2007 i “Caritas in veritate”, el 2009.

El papa emèrit Benet XVI ha estat un home que, al llarg dels seus anys, i a més del seu ministeri episcopal, s’ha dedicat a la pregària, l’estudi, la música, la lectura i la docència.

Durant els últims dies de vida del papa emèrit Benet, tota l’Església ha pregat perquè el Senyor el consolara i l’enfortira en aquest testimoniatge d’amor a l’Església. I ara el bon Déu haurà acollit al seu Regne aquest “humil treballador de la vinya del Senyor”, tal com ell mateix es va presentar en ser elegit bisbe de Roma.