Un article políticament incorrecte (CASTELLÓ NOTÍCIES, 09/08/2021)

Sí, ja sé que aquest és un article políticament incorrecte, perquè parlar de l’eixida de Messi del Barça i dels sous dels futbolistes, pot crear suspicàcies, ja que aquest tema alça passions i mou moltes emocions.

Aquests dies, la primera (i gairebé única) notícia dels mitjans de comunicació ha estat la fi de Messi al Barça. Frases com: Laporta trist amb l’adéu a Messi; Messi i el drama de la massa salarial; el retuit d’Enric Masip que aclareix molt de Leo Messi; dia 1 de l’era post-Messi; Minguella ja va alertar de la situació de Messi quan tothom creia que renovaria; la reacció de Guardiola a l’adéu de Messi i altres comentaris semblants, han omplert les pàgines dels diaris (i no només dels esportius), les ones de la ràdio i les hores de televisió. L’adéu de Messi ha portat Catalunya a un estat (gairebé) depressiu.

L’eixida de Messi del Barça, pràcticament ha anul·lat a les notícies el drama dels refugiats i dels immigrants, que continuen morint a la Mediterrània, l’atur, les guerres (oblidades) a tants i tants països, el negoci dels senyors de les guerres, que s’enriqueixen amb la venda d’armes, la violència de gènere, la situació dramàtica dels professionals de la salut que, esgotats, continuen lluitant contra la pandèmia i tants altres problemes de la nostra societat, que, informativament, han quedat en un segon, tercer o quart nivell informatiu. Fins i tot un periodista, molt mediàtic, escrivia al seu twitter, en relació a l’eixida de Messi: “Tinc 47 anys, però ara em posaria a plorar com un xiquet. Va ser molt, molt, molt bonic mentre va durar. Molta sort allà on vages”.

Cal recordar (El Nacional, 6 d’agost de 2021) que durant la temporada 20/21, Messi va suposar al Barça un salari brut de 60,3 milions d’euros, tot i que l’argentí generava uns ingressos enormes i un rendiment esportiu monumental. I també, cal dir-ho, una immensa alegria als aficionats culers. Per la seua part, Griezmann va tindre una fitxa de 35,8 milions. El sou de Coutinho va ser de 24,5 milions. Pjanic, cobrà la temporada passada, 16,3 milions. Jordi Alba, Umiti i Dembélé, 12,8 milions cadascun d’ells; Sergi Roberto i De Jong, 10,6 milions; Piqué, 6,6 milions. I al Madrid, Hazard, 24,5 milions; al Liberpool, Salah, 12 milions; al Manchester United, De Gea, 21 milions i a la Juventus, Cristiano Ronaldo, 31 milions.

Què cobra un mestre, un infermer, una periodista o un metge? Què cobra un llaurador o un fuster? Quin sou té un cambrer? ¿Podem continuar amb aquestes despeses al futbol? ¿No aprendrem res de la pandèmia que estem vivint? ¿No ens diuen res les famílies que no poden arribar a finals de mes i que han de rebre ajudes de Càritas i dels Bancs d’Aliments?

Es parla molt de l’amenaça que suposa el canvi climàtic. Però no parlem de l’amenaça del ritme de vida, insostenible, que portem. I crec que és hora de posar fil a l’agulla i canviar de rumb, encara que això siga impopular. I tot i que aquest article siga políticament incorrecte, cal replantejar ja, d’una manera totalment nova i racional, el món del futbol. Perquè el què no és racional, és que l’eixida de Messi del Barça siga més important que la mort dels refugiats, les guerres oblidades o els problemes econòmics que viuen moltes famílies. ¿No hauríem d’aprendre a viure amb més austeritat?

Fa un temps hi havia un eslògan de Càritas, per conscienciar-nos de la necessitat de ser solidaris amb els qui ho passen malament, que deia: “Viu senzillament, perquè altres, senzillament, puguen viure”. ¿No seria hora ja de fer realitat aquest lema, començant pel món del futbol? 

El millor jugador, indiscutible, ha sigut el Genovés (VILAWEB/ONTINYENT, 03/08/2021)

 És així com mon pare, gran aficionat i cronista de la pilota al diari Levante, definia el Genovés, un mestre del trinquet, el pilotari que millor ha representat l’esport d’un poble i que, desgraciadament, dissabte passat ens va deixar.

I és que la pilota, com la va viure el Genovés i com deia mon pare, “és per a mi una passió!”. En una entrevista al diari Levante-EMV el 2011, recordava que “ja des de menut, amb el meu iaio Paco, veia les partides que es jugaven a Paiporta. I des d’aleshores (puc dir des d’aleshores, Sr. Rus o per dir-ho sóc un gilipollas), que la Pilota m’ha acompanyat sempre: Pelayo, Bellreguard, Oliva, Tavernes de la Valldigna on de poc no vaig perdre un ull! (amb una pilota llançada pel Genovés II que li trencà les ulleres i així evità perdre la vista), Alzira, Guadassuar, Carlet…”.

I continuava: “De la Pilota els grans: El Genovés, el Nel de Murla, Juliet d’Alginet, Quart, Rovellet, Ciscar, Mezquita, Fredi, Ribes, Batiste… I ara Genovés II, Álvaro, Oltra, Sarasol, Tato, Agustí, Grau, Canana, Javi, Pedrito, Raül II, Nacho, Fageca…”

Més optimista que anys enrere, en una entrevista que li va fer l’amic David Pagès per al Diari de Girona el 2010, mon pare deia que “la Pilota Valenciana, de què sóc molt aficionat, jo creia que duraria només dues generacions perquè estava prou malament. Però ara ha fet una reviscolada i crec que estan eixint nous jugadors que podran fer que dure”. I aquesta reviscolada només va ser possible gràcies a la força i a l’empenta del Genovés, l’ídol que mon pare admirava per la noblesa i alhora la humilitat que Paco Cabanes mostrava al trinquet. Perquè va ser el Genovés qui posà la pilota valenciana en el lloc més alt de l’esport valencià.

L’admiració mútua entre mon pare i el Genovés es va fer visible en la XXV Trobada d’Escoles en Valencià, celebrada a Manuel el 25 d’abril de 2010. El Genovés va voler unir-se a l’homenatge que la Trobada va dedicar a mon pare (pel seu centenari de naixement), amb un gran goig per a ell, pel fet de tindre al costat el “cavaller de la Pilota”. El millor jugador de tots els temps.

A l’entrevista que l’amic Ramon Trullenque li va fer el 2007, mon pare descrivia així els millors pilotaris que ell va conèixer: “Quart era un home molt educat, d’un tracte exquisit amb els companys, el públic i els adversaris”. I del pilotari d’Alginet deia: “A Juliet pareixia que la pilota el buscava a ell”. I de Guara: “Era més bona persona que alt, i ho era molt”. I continuava mon pare, amb admiració: “Però per a mi, el millor jugador, indiscutible, ha sigut el Genovés”.

A la crònica que va escriure Paco Cerdà el 31 d’octubre de 2010 al diari Levante-EMV, amb motiu del premi Importante que el diari va atorgar a mon pare, aquest periodista (autor del llibre: La revolució va de bo!), recordava que mon pare, després de veure la partida, en un primer moment dictava les cròniques de pilota per telèfon; després jo mateix, els dilluns, portava el text (que mon pare havia mecanografiat amb una Olivetti) a la redacció del diari, al carrer de Libreros de València, al costat mateix d’on jo vaig viure els primers anys d’universitat; i més tard, ja enviava les cròniques al diari Levante “Impressions d’un aficionat” per fax.

Mon pare deia que “el futur de la pilota va lligat a la presa de consciència nacional”. I crec que el Genovés ha estat una figura clau per redescobrir la pilota com a signe d’identitat dels valencians.

En aquell homenatge que el diari dedicà a mon pare amb motiu dels seus cent anys, l’octubre de 2010, l’amic Bernat Clari deia que Bausset “demostra fidelitat a la terra, als nostres símbols i a la nostra llengua, el senyal d’identitat més preuat”. Crec que aquestes paraules també defineixen molt bé el Genovés. Bernat Clari digué que mon pare, en les seues cròniques i en els seus articles utilitzava “un llenguatge clar, concís i directe”, perquè era un home “honest, honrat i bona persona, a més de coherent”.

Crec que el Genovés també ha mostrat als triquets un joc “clar, concís i directe”, ja que ha estat un pilotari “honest, honrat i bona persona, a més de coherent”.

Per això estic segur que el bon Déu ja haurà acollit amb els braços oberts el Genovés, un home que portava la passió de la pilota a les venes, com mon pare. Estic segur que al cel, el Genovés, Juliet i mon pare, ja deuen haver ensenyat a jugat a pilota als àngels i als sants. I no m’estranyaria que algun dia arribara la crònica de mon pare sobre la partida entre àngels i sants. O entre els àngels i els sants contra el Genovés, Juliet i mon pare. Tot i que com m’ha comentat l’amic Gabriel Garcia Frasquet, “amb eixe trio: Bausset, Juliet i el Genovés, es guanyen totes les partides”.

Els jugadors jóvens i tots els aficionats a la pilota, com també els xiquets, que des de les escoles comencen a conèixer i a practicar el noble i bonic joc del trinquet, estarem agraïts al Genovés per sempre més, per la seua manera de jugar, per la seua noblesa en el joc, pel seu esperit de superació i per la seua gran humilitat. I també pel seu valencianisme militant, en parlar sempre en valencià i en defensar públicament l’ús de la nostra llengua en una campanya d’Acció Cultural del País Valencià.

Tots recordarem el Genovés, un cavaller de la pilota i un home de paraula. I per això enguany l’Ajuntament de València hauria d’atorgar al Genovés la Medalla d’Or.

Gràcies Paco, per les vesprades que tant ens has fet gaudir als aficionats al món de la pilota amb les teues insuperables partides. Tots els qui sentim la passió per la pilota valenciana et recordarem per sempre, perquè no te n’has anat del tot i per això continues viu en el nostre record més íntim i agraït.

“Del Miracle Verge hermosa deslliureu-nos de tot mal” (RELIGIÓN DIGITAL, 08/08/2021)

 

Hoy 8 de agosto, domingo siguiente al día 3, celebramos la fiesta de la Virgen del Miracle, la Virgen Niña, que el 3 de agosto de 1458, en el prado de Bassadòria, cuando caía la tarde, “que ya la sombra pasaba los torrentes”, como cantan los gozos, la Virgen se apareció al pequeño Celdoni. El niño de la masía de Cirosa vio “una cosa parecida a una niña hermosa, que estaba arrodillada con las manos juntas dirigidas hacia el cielo, con una bella cruz que tenía en las manos”. La Virgen Niña, “fuente de gracia que siempre va curando los flagelos humanos”, se apareció más tarde a Jaume, hermano de Celdoni, cuando el niño, que iba al lugar de la aparición a recoger una oveja que se había extraviado, vio una niña “de cabello en rizos de oro, vestido blanco, manto de rosa”, arrodillada cerca de un enebro, que le dijo: “Dile al pueblo que haga procesiones, y que se conviertan, y que vuelvan a la parte de Dios”.

Un año después de la aparición el obispo de Urgell, Arnau Roger de Pallars, autorizó la construcción de una capilla bajo la advocación de Nuestra Señora del Miracle, que subsistió hasta la mitad del siglo XVI. El 1553 se construyó un albergue para que pudiesen alojarse los peregrinos que venían a venerar a la Virgen, que durante los siglos XVII y XVIII se amplió, hasta convertirse en la actual “Casa Gran”.

El 1590 se consagró la segunda iglesia (que fue derruida a finales del siglo XVIII) y el 1652 se encargaron las obras del actual templo que continua inacabado y contiene un magnífico retablo barroco obra del escultor Carles Morató, dorado y policromado por el ciudadano de Solsona, Antoni Bordons.

El mensaje de volver “a la parte de Dios”, que la Virgen del Miracle dirigió a los dos hermanos, es la llamada a la conversión que encontramos en el Evangelio y lo que pide también San Benito a los monjes en el prólogo de su Regla, de volver, por la obediencia, a Aquel del cual nos habíamos alejado por la desobediencia.

María, que “precede el peregrinaje del Pueblo de Dios, como signo de esperanza y de consuelo” (Lumen Gentium 55), nos acompaña en el camino de la fe como la primera de los discípulos de Jesús. Y es que Santa María, la doncella dócil al Espíritu, obediente a la Palabra de Dios, es aquella que, como dijo San Ambrosio, “es imagen de la Iglesia por la fe, la caridad y la unión con Cristo”. Por eso los cristianos invocamos a Santa María, la “llena de gracia” (Lc 1:28) y la “bendita entre todas las mujeres” (Lc 1:42), la madre de los creyentes y el “honor de nuestro pueblo” (Jt 15:9). Y es por eso también que hoy, los monjes de Montserrat que cuidamos el santuario del Miracle desde hace más de 100 años, (por deseo de la diócesis de Solsona) y los cristianos que vienen al Miracle, como hemos hecho de generación en generación, proclamamos a María profetisa del Magníficat, Madre de Dios y madre de la Iglesia.

Que “desde la cima de este lugar”, como cantan los gozos, la Virgen del Miracle gire  “dulce la mirada sobre los hijos de este país”, ella que es para la Iglesia “un sol por la hermosura y de gracias un tesoro”.

Y es que Santa María que, como cantan los gozos a la Virgen del Miracle, es “iris bello que en el mundo Dios pone de alianza por señal”, sea hoy y siempre, consuelo para los afligidos, salud para los enfermos, alegría para tristes y paz para los atribulados.

 

El bisbe Josep Pont i Gol (Castelló Notícies, 04/08/2021)

 Hui 4 d’agost s’escau el setantè aniversari de la preconització de mossèn Josep Pont i Gol, capellà de la diòcesi de Solsona, com a nou bisbe de Sogorb.

Nascut a Bellpuig (l’Urgell), als 12 anys Josep Pont ingressà al seminari de Solsona, on va fer els estudis eclesiàstics. L’any 1926 va anar a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma, on obtingué el grau de doctor en teologia i el batxiller en Dret Canònic. L’any 1931 fou ordenat prevere, i el 1939 va entrar com a formador del Seminari de Solsona.

El Dr. Pont, superior i formador del Seminari de Solsona, representava la cordialitat, la tendresa i la jovialitat. Segons alguns antics seminaristes, gràcies a ell, aquella casassa esdevenia humana i la disciplina, amorosa, sense deixar de ser exigent. El Dr. Pont era un home molt ordenat i metòdic. Tenia a més, un gran prestigi com a professor. De fet, fou el millor pedagog que passà pel Seminari de Solsona, perquè sabia alternar el fortiter i el suaviter  de la vella pedagogia.

Però en morir el bisbe Valentí Comellas, el Dr. Pont fou “exiliat” del Seminari. Amb tot, el nou bisbe, Vicent Enrique i Tarancon, veient la gran vàlua de mossèn Pont i Gol, no tardà en rehabilitar-lo: canonge, canceller-secretari de Cambra i de Govern de la diòcesi i secretari general del Sínode de 1949. Fins que el 4 d’agost de 1951, hui fa setanta anys, fou preconitzat nou bisbe de Sogorb. Va ser consagrat a Bellpuig, el seu poble, pel bisbe Tarancon, el 30 de novembre del mateix any. Home amable, senzill i acollidor, va prendre possessió de la Seu de Sogorb, el 20 de gener de 1952, emportant-se com a secretari, mossèn Antoni Deig, que uns anys més tard seria bisbe de Menorca i posteriorment de Solsona.

La mentalitat del bisbe Josep va ser conciliar molt abans del Concili. El seu magisteri va ser un magisteri discret, que podia desconcertar per la seua senzillesa. Més savi que magistral i més itinerant que sedentari, com els bons pastors, mai no va dir aquelles grans coses que no diuen gran cosa! I ell, que coneixia tan bé la història, preferia parlar d’una manera concreta: de la Cova Santa o de la nova parròquia del barri València de Borriana, del Canigó, de l’Abat Oliba o del Dr. Cardó. Va ser un home que mai no es va permetre pensar o parlar malament d’un altre! I quan algú li preguntava perquè certes coses arribaven tan tard, responia que en el fons era el mateix problema de perquè el Fill de Déu s’havia encarnat tan tard! Era la Teologia, no del retard, sinó de la confiança; una Teologia provident, capaç d’inspirar l’obediència més neta i l’audàcia més gran. La frescor i la contundència de la paraula del bisbe Josep era viva, perquè  d’una banda, no perdia la seua novetat i de l’altra, perquè animava a vore amb esperança els esdeveniments nous i imprevisibles. Per això el bisbe Josep va destacar per la seua ajuda i per la seua sol·licitud als pobres i marginats.

L’any 1960, amb la segregació d’una bona part del territori de la diòcesi de Tortosa, es creava el nou bisbat de Sogorb-Castelló, del qual, el Dr. Pont va ser el seu primer bisbe. Un bisbe recordat i estimat, encara hui. Per mitjà d’un Decret Pontifici, se segregaren, i també s’annexionaren diverses comarques a la vella Seu de Sogorb. D’aquesta manera, els arxiprestats de la ciutat de Castelló, Albocàsser, Llucena, Nules i Vila-real, que havien pertangut a la diòcesi de Tortosa, passaven a formar part del nou bisbat de Sogorb-Castelló.

El bisbe Josep va estimar amb passió la diòcesi de Sogorb-Castelló, la primera Església que va servir en el seu ministeri episcopal: “coses, llocs, i gent que jo he estimat i he servit, i encara porte dins del cor, com la festa de la Magdalena, el tercer diumenge de Quaresma, amb la canya a la mà, i ensenyes verdes pertot arreu”.

En prendre possessió de la Seu Primada de Tarragona, l’any 1971, el nou arquebisbe declarava: “una part del meu cor, es queda en aquelles boniques terres valencianes, al costat de la Mare de Déu de la Cova Santa, i la Mare de Déu del Lledó”. El bisbe Josep havia recorregut les velles terres del Maestrat i de la Plana, les Valls del Palància i del Millars, i per això afirmava: “aquests camins els he recorregut tots, durant els millors anys del meu servei de bisbe de l’Església”. El bisbe Josep sempre recordava que havia ocupat, durant 19 anys, el lloc 75 com a bisbe de Sogorb, i al mateix temps, “sóc el cap i començament d’una nova etapa d’aquell venerable episcopologi, en esdevenir l’any 1960, primer bisbe de Sogorb-Castelló”.

Juntament amb el bisbe de Vic, Ramon Masnou, i també amb el de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon, el bisbe Josep va ser l’única jerarquia que defensà la llengua que compartim valencians, catalans i mallorquins, com a llengua del Poble, en la litúrgia i en l’ús públic. Durant els anys de servei al bisbat de Sogorb-Castelló, el bisbe Josep va afavorir la introducció de la nostra llengua a l’Església, en totes aquelles zones de la diòcesi que eren valenciano-parlants. Per al bisbe Josep, “l’Església no té fronteres, però es projecta sobre l’home concret, amb totes les seues circumstàncies. Per això l’Església es realitza en les diverses comunitats humanes, locals o culturals, distintes per la llengua, la cultura i la geografia”.

Clar defensor de la unitat de la llengua, en certa ocasió rebé l’encàrrec per part d’un dels responsables de la revista Cavall Fort, de sondejar la possibilitat i l’oportunitat d’iniciar una edició en “valencià” d’aquesta revista infantil. El Dr. Pont afirmà amb rotunditat que no ho considerava necessari, pel fet que la llengua catalana de la revista citada i el valencià que es parlava a la seua diòcesi, no tenien cap diferència essencial i tots els qui llegien Cavall Fort al País Valencià, no necessitaven diccionari!

De fet, Pont i Gol, amb  Jubany i Masnou, va ser el responsable, al Concili Vaticà II, que la Lumen Gentium reconeguera a les minories nacionals el dret a la seua pròpia llengua i cultura. El bisbe Josep va ser decisiu per tal d’aconseguir que, a Espanya, el català fora llengua litúrgica, quan els bisbes espanyols defensaven que només ho podia ser el castellà.

El bisbe Pont i Gol va ser un bisbe plenament conciliar. Per a ell, el Concili era alguna cosa més que una gran notícia: “És una mentalitat, un criteri, una línia a seguir: l’Evangeli vist amb l’autenticitat que els nostres temps reclamen”. I és així com el Concili va transformar el bisbe Josep. Es deia que el Dr. Pont havia tornat de Roma, després de la tercera etapa conciliar, amb una actitud més senzilla encara, amic del diàleg, defensor dels drets humans, compromès amb la renovació i l’aggiornamento.

En una homilia a Vila-real, el desembre de 1965, deia: “L’Església, renovada en el Concili, se’ns presenta com a Església dels pobres i servidora de la pau”. I continuava: “L’Església vol anar despullant-se de les aparences de poder, de la força de les riqueses, de la influència terrena”.

El bisbe Josep desitjava una Església oberta a tothom i per això creia que la missió de l’Església “no era obtindre triomfs, ni conquerir res: l’Església no vol dominar ningú. La missió de l’Església és la de ser ferment i testimoni enmig del món”.

Setanta anys després del seu nomenament com a bisbe de Sogorb, som molts els valencians que enyorem la bondat de pare i la fidelitat del bisbe Josep Pont. Un bisbe al servei d’un poble al qual estimava i servia amb molt d’amor i sol·licitud pastoral.

Argentí, bolivià i xilè (Castelló Notícies, 29/07/2021)

 Va ser fa uns dies (no sé si per la calor i les altes temperatures), que a les Balears, el Sr. Pablo Casado afirmà, sense cap mena de vergonya, que els illencs, germans de llengua dels catalans, dels valencians, dels andorrans i dels ciutadans de la Franja de Ponent, no parlaven català sinó mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc.

Els valencians estem “acostumats” (i farts) d’escoltar les bestieses que els dirigents del PP valencià (i també de Cs i de Vox) diuen en relació a la nostra llengua, quan irracionalment neguen, una vegada i una altra, la unitat del català. Sense entendre res ni mica de lingüística, pontifiquen com si foren catedràtics de filologia. Estic segur que si tenen un problema de salut, el Sr. Casado i les altres “eminències” del PP, Cs i Vox, consultaran un dermatòleg, un uròleg o un cardiòleg. Però quan es tracta de llengua, es llencen a la piscina (sense aigua) fent el ridícul constantment.

El Sr. Casado (com els dirigents saberuts valencians del PP, Cs i Vox) neguen la unitat de la llengua catalana i sense cap vergonya parlen del valencià, del mallorquí o de l’eivissenc com a llengües diferents al català. Per això espere que quan el Sr. Casado vaja a Llatinoamèrica, també diga que a Xile, Colòmbia o Panamà no parlen espanyol (o castellà), sinó xilè, colombià i panameny respectivament. Espere que el Sr. Casado diga als habitants de Mèxic, Hondures o Cuba, que en aquests països no parlen la llengua de la “Madre Patria”, sinó unes llengües diferents del castellà i diferents entre el mexicà, l’hondureny i el cubà.

I és que la ignorància és molt atrevida i per això aquestes “eminències” parlen de llengua sense tenir ni idea del que parlen. I per això fan el ridícul.

Jo aconsellaria al Sr. Casado i als altres polítics del PP, Cs i Vox, (perquè no feren riure amb les seues ocurrències irracionals), que anaren a primària, ja que qualsevol xiquet de huit o nou anys sap que la llengua que parlem valencians, catalans, mallorquins, andorrans i els ciutadans de la Franja, és la mateixa. Com saben que la llengua que parlen a Burgos, a Cadis, a Buenos Aires o a La Habana, també és la mateixa.

Però no tinc cap esperança que em facen cas i vagen a escola, ja que la irracionalitat que expressen és de l’alçada d’un campanar.

A l’analfabetisme del Sr. Casado s’hi uneix l’actitud sectària d’un regidor de Cs d’un poble valencià, que s’ha negat a llegir una declaració institucional del seu ajuntament,  perquè “no está escrita en la legua que mi grupo liberal considera que habría de plasmarse en este pleno”, menyspreant l’oficialitat del català que recull l’Estatut d’Autonomia del País Valencià. I és que entre ignorants i sectaris, estem ben arreglats.

Espere que ben aviat l’Academia de la Lengua Española desautoritzi el Sr. Casado i li demane que estudie una mica abans de posar la pota.

Odiló Planàs, monjo i organista (Catalunya Religió, 22/07/2021)

 El 22 de juliol de 2011, avui fa deu anys, va morir el germà Odiló Planàs, monjo de Montserrat i gran violoncel·lista i organista. Nascut a Barcelona el 12 de setembre de 1925, Josep Planàs (el seu nom de baptisme), era fill del violoncel·lista Antoni Planàs i nét del compositor Miquel Planàs. El petit Josep ingressà a l’Escolania el 31 de març de 1939, només unes setmanes després d’acabada la guerra civil espanyola, tot formant part del primer grup d’escolans que tornava a Montserrat, entre els quals hi havia també el petit Joan Just, el futur abat, Cassià Mª Just. Aquest grup havia estat preparat a l’Orfeó Català pel P. Anselm Ferrer, monjo de Montserrat, per tal de recomençar el cant de l’Escolania a Montserrat, després de l’absència obligada per la guerra de 1936. El seu pas per l’Escolania (com digué el P. Joan Carles Elvira en el funeral del germà Odiló), “li oferí l’oportunitat de descobrir la vida monàstica, no a través dels llibres, sinó d’uns trobaments personals”. El germà Odiló considerava el seu pas per l’Escolania “com una gràcia del cel, una gràcia de la Mare de Déu, jo que havia perdut la mare”, quan el petit Josep tenia 11 anys. Per a ell l’estada a l’Escolania va ser com “un trampolí per fer un salt més gran i entrar al monestir, ara com a monjo”.

Així al poc temps de deixar l’Escolania, Josep Planàs ingressà a Montserrat l’1 d’octubre de 1941 per ser monjo. El germà Odiló va fer la professió simple el 4 de setembre de 1943 i la perpètua el 30 d’octubre de 1947. El 1961 el germà Odiló anà a París a ampliar estudis de composició i el 1973 va fer estudis de solfeig, harmonia, piano i direcció musical. També estudià violoncel amb el mestre Lluís Millet. Va col·laborar estretament amb el P. Ireneu Segarra, director de l’Escolania en diverses tasques i per això referint-se al germà Odiló, el P. Ireneu sovint repetia: “Sort n’he tingut d’ell”. De 1947 a 1988 el germà Odiló va ser professor de solfeig i piano; des de 1952, professor de violoncel i des de 1960, organista del santuari. A partir de la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, el germà Odiló va compondre un gran nombre de melodies per al cant litúrgic en català (i en castellà, per a comunitats religioses de l’estat) i també la música d’una quarantena de Goigs. És autor de diversos llibres de cant, així com d’un mètode d’iniciació al violoncel i de diverses obres corals i instrumentals per a orgue.

El germà Odiló va col·laborar com professor en les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia de Montserrat i en les Trobades d’Organistes d’Església. El germà Odiló Planàs estimava molt el monestir de Solius, on passava unes setmanes cada any. Com recordava fra Jaume Gabarró, monjo de Solius, amb motiu de la mort del germà Odiló, “encara no feia tres anys de la fundació del monestir de Solius, que el germà Odiló ja hi venia”. I és que, com digué el P. Joan Carles Elvira, prior de Montserrat en el funeral del G. Odiló, “un dels llocs que després de Montserrat més va estimar, fou el monestir de Solius, on l’acolliren sempre com un germà”. De fet, les darreres setmanes de la seva vida, el germà Odiló les passà a Solius, abans que tornés ja molt malalt a Montserrat. Com digué fra Jaume Gabarró, “fruit de les seves estades entre nosaltres, va ser el cantoral “Preguem cantant” que el germà Odiló va compondre per als monjos de Solius”. El germà Odiló, com digué fra Jaume de Solius, “musicà des de zero, pràcticament totes les antífones i cants de la Litúrgia de les Hores i de la missa, melodies que la nostra comunitat ha anat aprenent per als diversos dies i festes de l’any”.

Bon pedagog, el germà Odiló Planàs, que dedicà tota la seva vida a l’ensenyament musical a l’Escolania, tenia molt d’interès, com digué ell mateix, “que els nois es formessin bé musicalment” i per això tenia molt en compte les possibilitats musicals de cada escolà. Fidel a la pregària i apassionat per la música, el germà Odiló va ser un monjo humil, senzill i ple de bondat.

"Qualsevol opció a favor o en contra de la independència serà legítima" (LEVANTE-EMV, 24/07/2021)

 Nascut a València el 23 d’octubre de 1947, ordenat prevere el 1971 i Doctor en Teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, el bisbe Agustí Cortés és un pastor que parla amb la valentia dels profetes. L’actual bisbe de Sant Feliu de Llobregat, on és molt estimat, tant pels preveres com per les religioses i els laics, ha estat entrevistat pel digital Catalunya Religió. Ha estat una entrevista interessant feta a un bisbe intel·ligent, bona persona i amb molt de sentit comú. I és que, abans que res, els bisbes haurien de ser, com el bisbe Agustí, persones assenyades, sensibles la realitat del bisbat i de la seua gent i amb el cap ben moblat.

L’entrevista que li feren al bisbe de Sant Feliu de Llobregat la directora de Catalunya Religió, Laura Mor i el periodista Jordi Llisterri, ens mostra el pensament i el seny del bisbe Agustí.

Ben arrelat a la terra i a la gent que serveix, el bisbe Agustí deia en aquesta entrevista que, en aquest temps tan difícil que vivim, és important “crear consciència, obrir camins possibles d’esperança perquè la gent siga protagonista”. Alhora, demanava que siguem capaços de “ser cristià per conversió”, la qual cosa exigeix construir “no una Església de batejats, sinó de batejats convertits veritablement a Jesucrist”.

En aquesta entrevista, el bisbe subratllava la importància que ha de tindre a l’Església “el sentit ecològic del cristià i la ecologia integral”, en la línia de l’encíclica “Laudato si” del papa Francesc, per protegir el nostre planeta.

El bisbe Agustí també va recordar el paper important del papa Pau VI durant l’etapa final del franquisme, “col·laborant perquè s’implantara la democràcia a Espanya”.

Però la part més valenta i audaç de l’entrevista ha estat quan, tot i l’immobilisme de molts bisbes espanyols durant l’etapa del cardenal Rouco al front de la CEE, el bisbe Agustí ha afirmat que “l’Església es troba en un sa pluralisme d’opcions polítiques”.

Malgrat que alguns bisbes (i fins i tot cardenals) van declarar que Espanya era “un bien moral”, desqualificant l’independentisme, el bisbe Agustí reconeix “el sa pluralisme d’opcions polítiques”. I per això, amb valentia, el bisbe de Sant Feliu ha afirmat que “hi ha molts bons catalans que es troben contents amb l’estatut d’autonomia que tenim i altres molts bons catalans que no hi estan contents”.

El bisbe Agustí ha anat encara ha estat més valent quan ha afirmat que “qualsevol opció, siga a favor o en contra de la independència o de l’autonomia, serà legítima”, ja que “personalment pots pensar el que vulgues”. En aquest tema, “vade retro” per a molts bisbes espanyols que pràcticament defineixen com a dogma la unitat d’Espanya, el bisbe Agustí diu que “mentre una persona puga recitar el credo i sentir-se bon cristià, si un està pensant en la independència i l’altre no, el bisbe no pot dir qui està més en l’Evangeli”. I és que com deia en el seu llibre el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat, “Ser independentista no és cap pecat”, ja que per a un cristià és tan legítim optar per la independència com ser partidari de la unitat de l’estat. Per això el bisbe Agustí afirma que “jo tinc molt clara l’obligació moral d’estimar Catalunya. És un dret i un deure de qualsevol cristià estimar el teu país i treballar per ell”.       

El bisbe Agustí, que va ser Rector del Seminari de València i professor de la Facultat de Teologia de València, no és la primera vegada que parla amb claredat i valentia, com quan va denunciar uns comportaments indignes en relació al projecte de construir el complex Eurovegas en la diòcesi de Sant Feliu. Amb audàcia, el bisbe Agustí denuncià aquest negoci degradant per a la persona humana i assenyalà els “perjudicis que ocasionarà a l’ecologia del terreny on es pretén construir”. El bisbe Agustí denuncià també “els beneficis d’aquests negocis, dirigits a l’acumulació d’un capital que resta fora del lloc on s’ha treballat”.

Amb aquesta entrevista a Catalunya Religió, una vegada més hem comprovat que el bisbe Agustí és un home amb molt de sentit comú i sensible a la realitat que hi ha a Catalunya. Un bisbe que pensa el que diu, que diu el que pensa i que fa el que ha pensat i ha dit.  

Crec que així haurien de ser tots els bisbes: homes de Déu i profetes de la veritat que, alhora que anuncien la Bona Nova del Regne, denuncien també la mentida i el frau. I és que com deia el bisbe màrtir Enrique Angelelli, el bisbe Agustí té “una oïda atenta a Déu i l’altra al poble”.

Sense ser un bisbe independentista, Agustí Cortés defensa la pluralitat d’opcions polítiques, sense desqualificar (ni condemnar, com han fet altres bisbes), l’independentisme. Crec que el bisbe Agustí és fidel al que deia Sant Agustí: “En allò que és fonamental, unitat; en el que és opinable, llibertat i sempre caritat”. I no crec que l’unionisme o la indivisibilitat d’Espanya siga un dogma de fe (i tots estiguem obligats a creure en la unitat d’Espanya) i pel contrari l’independentisme siga un anatema que els cristians hàgem de rebutjar.  

Per això s’agraeixen les paraules valentes del bisbe de Sant Feliu de Llobregat que, pel que respecta al futur de Catalunya no condemna cap opció. 

La posició del bisbe Agustí, tan sensata (i dels altres bisbes de Catalunya) a favor de mesures de gràcia per als presos independentistes, contrasta amb la postura de l’arquebisbe de València. En la seua carta del passat 3 de juliol, l’arquebisbe de Cañizares presentava les mesures de gràcia, és a dir, els indults als presos del Procés, com a “hechos muy graves, que dejan o han dejado la puerta abierta a la destrucción de la unidad de España”. I és que segons l’opinió de l’arquebisbe de València (diferent al que han expressat els bisbes de Catalunya), els indults suposen obrir “caminos a la disolución del bien común”,  és a dir, “edificar la casa común que es esa unidad de Patria”. I és per això que des del sectors conservadors de l’Església s’ha “disparat” contra l’arquebisbe de Barcelona i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Joan Josep Omella, per haver recolzat, amb els altres bisbes catalans, les mesures de gràcia per als presos independentistes. Una mesura, per altra part, que està molt en la línia de l’Evangeli.  

Però el que queda clar és que si un arquebisbe està en contra dels indults i altres a favor d’ells, també els cristians podem estar a favor de la unitat d’Espanya o en contra, sense que una postura o l’altra (com ha dit el bisbe Agustí Cortés) determine qui és cristià i qui no ho és.