'Ni odi ni rancor' (CASTELLÓNOTÍCIES, 19/06/2021)

 És el que afirmà el Sr. Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural a l’entrevista a Rac1 el passat 28 de maig. El Sr. Cuixart explicava així el sentit de la seua abraçada al Sr. Iceta (demonitzada per alguns), en la presa de possessió del Sr. Pere Aragonès com a nou president de la Generalitat el 24 de maig. El Sr. Cuixart deia en aquella entrevista, perquè va abraçar el Sr. Iceta: “O faig un retret a Iceta perquè no ha vingut a veure’m (a la presó de Lledoners) o l’abrace, perquè em dic que ni odi ni rancor”. El Sr. Cuixart digué que havia abraçat el Sr. Iceta, “perquè jo he de construir un país amb tots els partits de tradició democràtica de Catalunya, encara que del PSC dels últims quatre o cinc anys, diste molt, moltíssim, per la seua actitud i el paper que esperaríem de la seua tradició catalanista”. I encara hi afegí: “Jo m’he de protegir de l’odi i del rancor. Jo no vull que aquesta llavor germine dins del nostre poble, ni dins dels meus fills, ni dins de mi mateix”.

Els qui han demonitzat l’abraçada de Jordi Cuixart (com els qui van demonitzar l’abraçada d’Artur Mas i David Fernàndez el 9 de novembre de 2014), no han entès que el futur (i la convivència) es construeix mirant endavant i amb el diàleg com a clau de volta dels nostres actes. No des de la venjança o el ressentiment.

L’abraçada del Sr. Cuixart ens recorda el que fa més de cents anys deia Mark Twain: “El perdó és la fragància que la flor desprèn en el peu del qui l’ha xafada”. I Nelson Mandela, després de vint-i-set anys tancat a la presó, deia que “el ressentiment és com beure verí i esperar que mate els teus enemics”. I també: “Mentre eixia per la porta que conduiria a la meua llibertat, sabia que si no deixava enrere la meua amarguesa i el meu odi, encara estaria empresonat”.

Però tan important com una abraçada entre adversaris, és també l’amnistia, (o si més no l’indult) per als presos del Procés i la reforma del delicte de sedició, unes mesures (que hauria de demanar l’Església), que ajuden a cicatritzar les ferides de la nostra societat. I a més, farien justícia a unes persones que no van cometre cap altre “delicte” que posar unes urnes. Encara més, els Srs. Jordi Cuixart i Jordi Sànchez no van fer ni tant sols això, ja que estan a la presó per encapçalar (i posteriorment demanar que es dissolguera) una protesta pacífica. I per això diverses vegades Amnistia Internacional ha demanat l’alliberament d’aquests dos líders socials, sense que l’estat haja atès aquesta petició. Amb aquesta condemna als dos Jordis, es criminalitza i es condemna el dret a la protesta i a la desobediència civil. És com si l’estat espanyol criminalitzara i empresonara hui líders pacifistes com Gandhi, Rosa Park  o Martin Luther King.

Hem de tindre en compte que el comitè de Drets Humans del Consell d’Europa, ha demanat a l’estat espanyol que retire les euroordres i allibere els presos. Literalment, el Consell d’Europa demana a l’estat espanyol que considere “indultar o alliberar els polítics catalans condemnats pel seu paper en l’organització del referèndum inconstitucional d’octubre de 2017 i les manifestacions pacífiques”. El document del Consell d’Europa també demana a l’estat que abandone “els procediments d’extradició contra els polítics catalans residents a l’estranger”. Finalment, i literalment, el Consell d’Europa demana que l’estat s’abstinga “d’exigir als polítics catalans presos, que rebutgen les seues profundes opcions polítiques a canvi d’un règim penitenciari més favorable o una possibilitat d’indult”.

La valentia i la generositat de l’abraçada de Jordi Cuixart, requereix també la valentia i la generositat de l’estat per concedir l’amnistia als presos polítics catalans, sense deixar-se intimidar pel soroll i la venjança de la dreta i d’algun sector de l’esquerra. I tampoc, sense deixar-se intimidar pel soroll de sabres de la caverna mediàtica o judicial, ni per la concentració ultra a la plaça de Colom. Tot i que a la triple dreta li haguera convingut més (per tal de no oblidar els seus orígens) aplegar-se a la plaça d’“Oriente”, com feien els seus predecessors en temps del “Caudillo”.

L’actitud de venjança i de revenja dels partits de la dreta, però també de diversos dirigents (i exlíders) del PSOE i de nombrosos magistrats que demonitzen un indult (i que obliden els que es van concedir als Srs. José Barrionuevo, Rafael Vera, Jesús Gil o Alfonso Armada entre d’altres), faria impossible hui l’abraçada de Suárez amb Carrillo i amb Tarradellas. Per cert: ¿per què el PP (i els Srs. Felipe González i Alfonso Guerra) no va recollir firmes contra els indults dels Srs. Vera, Barrionuevo i Armada? Per altra part, segons podem vore, és pitjor votar que segrestar i robar. I per això mentre la triple dreta no vol indultar els presos del Procés, el govern del Sr. Aznar sí que va indultar els responsables de segrestos i de furts.

És veritat que els indults que podria concedir el govern espanyol, més que pel convenciment del Sr. Pedro Sánchez de la necessitat (o conveniència) d’indultar els presos polítics, es faran pel fet que el president del govern necessita els vots dels partits independentistes per mantindre’s a la Moncloa. Només cal recordar que, mentre que fa uns dies el president Pedro Sánchez defensava els indults als condemnats del “Procés” (Levante, 25 de maig de 2021), encara no fa dos anys, el mateix Sr. Pedro Sánchez descartava els indults als presos independentistes i defensava que compliren íntegrament la condemna (eldiario.es, 14 d’octubre de 2019).

L’abraçada de Jordi Cuixart ens porta el record del profeta Isaïes quan deia: “Amb les seues espases forjaran relles, i corbelles amb les seues llances. Les nacions no alçaran l’espasa l’una contra l’altra ni aprendran més a fer la guerra” (Is 2:4).

Per això aquesta abraçada (com la pintura de Joan Genovès), lluny d’escandalitzar algú o de ser demonitzada, ha de ser un signe de cara a construir un futur més lliure. I també per obrir un camí que troba la seua raó a les benaurances: “Feliços els qui posen pau, perquè seran anomenats fills de Déu”. Per altra part, com he dit abans, l’Església hauria de demanar l’amnistia per als presos catalans.

Com deia el protagonista de la pel·lícula “El gran dictador”, de Chaplin, “porteu l’amor de la humanitat en els vostres cors, no l’odi”, perquè “només els qui no estimen, odien. Els qui no estimen i els inhumans”.

Per construir el futur no hem de deixar que la llavor de l’odi i del rancor “germine dins del nostre poble, ni dins dels meus fills, ni dins de mi mateix”, com ha dit (amb humilitat i generositat) l’admirat Jordi Cuixart.

Poemes d’un temps (CASTELLÓMOTÍCIES, 15/06/2021)

 Aquest és el títol del llibre de Ricard Avellan, una obra de joventut que ell mateix ha rescatat i ha publicat.

Com va dir l’alcalde de l’Alcúdia, Andreu Salom en la presentació d’aquesta obra, Avellan ha rescatat un llibre de joventut, uns poemes que l’autor va escriure quan tenia 18 o 19 anys.

Home de cultura i compromès amb la llengua dels valencians, Ricard Avellan, que va començar a escriure de ben jove a les revistes editades a l’Alcúdia, Parlem i Vencill, va obrir amb la seua dona, Irene Guillén, la llibreria Matamons el 1974, en ple franquisme, un espai que era més que una llibreria, ja que com va dir Salom, Matamons era un “oasi de cultura valenciana i de llibertat” enmig de la grisor i de la repressió de la dictadura.

Diputat de cultura pel PSPV-PSOE a la Diputació de València (1979-1983), en temps del president Manuel Girona, Avellan va ser concejal de l’ajuntament de l’Alcúdia i més endavant, president del Bloc de Progrés Jaume I.

Segons el periodista Lluc Avellan, son pare, Ricard, amb aquest llibre ha rescatat uns poemes que “retraten la seua joventut, inquieta, militant, somiadora i idealista”.

Cal dir que en aquest recull de poemes, com diu Josep Millo al pròleg del llibre, “Ricard aconsegueix un efecte admirable: els seus ideals, pensaments i sentiments esdevenen poesia, una poesia escrita amb la joventut acabada d’estrenar en els anys de la seua creació”. I és que els versos d’Avellan, com diu Josep Millo, “no naixen amb una decidida vocació academicista”, sinó que són “poemes per a l’instant, per a la immediatesa, per a l’alliberament d’una tensió intel·lectual que el colpeja”.

Els poemes de Ricard Avellan, escrits entre els anys 1968 i 1972, ens permeten entendre, com diu Lluc Avellan, “el sentit de la responsabilitat individual envers la col·lectiva”, ja que “la càrrega que contenen cadascun dels versos, parla de compromís a favor del canvi total de mentalitat”.

Nascut a l’Alcúdia el 1948 i llicenciat en Filosofia i en Ciències de l’Educació, Ricard Avellan ens mostra en el seu primer llibre en solitari, “Poemes d’un temps”, el jove que fa cinquanta anys ja tenia una estima pel seu poble, per la seua llengua i la seua cultura. El llibre, de 125 pàgines i que recomane, és una mostra més dels ideals i de les lluites d’un jove que va començar a escriure en valencià i que ara ha tingut la valentia de compartir amb tots nosaltres el que va gestar fa cinquanta anys.

Vicent Garrido Pastor (CASTELLÓ NOTÍCIES; 12/06/2021)

 Hui 12 de juny celebrem el centenari de l’ordenació presbiteral del capellà valencià D. Vicent Garrido Pastor, que ha estat definit pel sacerdot D. Miguel Payà, com “un mestre espiritual i un  prevere diocesà que ocupà un lloc de primer ordre en la vida de l’Església particular de València, en tota la part central del segle XX ”.

L’activitat apostòlica de D. Vicent Garrido va ser ben extensa: coadjutor, mestre espiritual dels jóvens universitaris, consiliari fundador de la Joventut Femenina Valenciana d’Acció Catòlica, formador de seminaristes, professor de filosofia i de teologia moral, impulsor d’associacions de capellans, agent del moviment litúrgic, promotor del laïcat (d’una manera especial de les dones), evangelitzador dels allunyats, professor de l’Institut Sant Vicent Ferrer de València, apòstol de les classes més humils i fundador de l’Institut Secular, Obreres de la Creu. D. Vicent Garrido va ser sobretot, com el definí D. Miguel Payà, “un gran mestre de vida espiritual".

Vicent Garrido, que va nàixer a Benaguasil el 12 de novembre de1896, era el més menut dels set fills que tingueren Isidor Garrido i Empar Pastor. Als 13 anys el jove Vicent Garrido ingressà al Seminari de València. Doctor en Sagrada Escriptura, va ser ordenat prevere pel cardenal Reig a la catedral de València el 12 de juny de 1921, hui fa 100 anys. Va ser coadjutor de les parròquies de Benimassot i Albaida i el 1922 va ser nomenat superior del Col·legi Major “Beat Joan de Ribera” de Burjassot.

El 13 de juny de 1934 es constituí a València l’anomenada “Societat Amor Cristià” (SAC), embrió del que uns anys després seria l’Institut Secular, Obreres de la Creu. Amb aquesta obra (una forma de vida consagrada en el món, aprovada en 1940 per l’arquebisbe de València amb el nom de “Pia Unió Societat Amor Cristià”), D. Vicent Garrido es va avançar a la “Provida Mater Ecclesia” de Pius XII. Aquesta Pia Unió creada per D. Vicent Garrido, va ser aprovada com a Institut Secular Obreres de la Creu, de dret diocesà, el 21 d’octubre de1964, i posteriorment, el 12 de juny de 1971, (hui fa 50 anys), la Sagrada Congregació per a Religiosos i Instituts Seculars va declarar aquest Institut Secular, de Dret Pontifici, atorgant-li  el “Decretum Laudis”.

Influenciat per les santes Teresa de Jesús i Teresa de Lisieux i pels sants, Joan d’Àvila i Joan de la Creu, l’espiritualitat de D. Vicent Garrido va estar marcada també pels aires renovadors del moviment litúrgic que havien sorgit a les abadies benedictines europees. Per això la seua espiritualitat, com no podia ser d’una altra manera, va ser eminentment cristocèntrica.

Vicent Garrido, com diu el capellà Miguel Payà, va ser “un home silenciós, sempre disposat a escoltar, fi observador de la realitat”. Tot el seu pensament espiritual naixia d’una convicció fonamental: tots estem cridats a la santedat en virtut del baptisme. I per això la seua preocupació va ser la descristianització de les classes més humils. L’objectiu de D. Vicent va ser proposar a tot el Poble de Déu l’ideal d’una autèntica vida cristiana. I per aconseguir això necessitava un mitjà. D’ací la fundació de l’Institut Secular Obreres de la Creu, un grup de dones que enmig del món i ben preparades intel·lectualment, l’ajudaren a fer realitat l’apostolat en el món obrer. Amb les primeres Obreres, D. Vicent Garrido oferia a l’Església la seua obra per tal d’afrontar els nous desafiaments de la societat i així, eixamplar el Regne de Déu. Per això la tasca evangelitzadora que les Obreres de la Creu portarien a terme, es concretava en la dignificació del treball, la promoció cultural, el camp de la sanitat i la promoció de la dona.

En l’espiritualitat de D. Vicent, i per tant de les Obreres, hi ha, com ha dit D. Miguel Payà, tres nuclis essencials: en primer lloc viure amb Crist, en segon, identificar-se amb la seua Creu, i finalment, l’exemplaritat de Maria com a model del cristià.

Vicent va voler que l’obra que va fundar, present al si l’Església i en el món, tinguera quatre connotacions principals, com destaca D. Miguel Payà: fidelitat a l’Església, treballar com a Església, ajudar a construir l’Església i finalment, participar en la missió de l’Església. D’aquesta manera les Obreres de la Creu serien enmig de la societat, com el rent que ajuda a fer créixer la massa.

Enmig de la descreença del món obrer, en els jóvens i en les dones i en un temps convuls, D. Vicent enfocà la seua activitat pastoral a portar Crist a aquells que el desconeixen. Com ha dit l’Obrera de la Creu, Carmen Costa Ciscar, Vice-postuladora de la causa de canonització de D. Vicent Garrido, aquest capellà va treballar “sense por al risc i en actitud permanent “d’eixida a les perifèries” (com hui ens demana el papa Francesc), “on en aquell moment era necessari testimoniar i anunciar Crist”. Per això, com diu Carmen Costa, “de la seua sembra apostòlica germinà una nova forma de vida apostòlica, que l’Església definí després com secularitat consagrada”.

Durant la Guerra Civil D. Vicent va ser empresonat i després de ser posat en llibertat es va haver d’amagar a casa dels seus pares, d’on eixí amagat en un carro carregat de palla, instal·lant-se a València, a un pis del carrer Lluís Vives. I va ser en la clandestinitat, on D. Vicent exercí el seu ministeri, celebrant l’Eucaristia i confessant i també, ajudat per les futures Obreres, arreplegant roba per als empresonats. Posteriorment va ser professor del Seminari de València i canonge penitencier de la catedral. D. Vicent Garrido va morir a Montcada el 16 d’abril de 1975 i el 2016, el papa Francesc va reconèixer les “virtuts heroiques” del fundador de les Obreres de la Creu (Levante, 14 de juny de 2016), per la qual cosa va ser declarat “Venerable”.

Vicent Garrido va ser un capellà discret, senzill i humil, prudent, ple de bondat i de tracte amable, que va viure amb passió el seu amor a Crist. Alhora, va ser un pare per a les Obreres, en les quals ell va creure i confiar, en un temps que l’Església no donava cap paper important a les dones. Ell mateix escrivia: “Vaig voler sembrar, posant molt fondament en les ànimes la llavor de Déu. El meu pensament va ser treballar, fer Evangeli”. Eixe és el testament espiritual de D. Vicent Garrido, que les Obreres fan realitat amb la seua vida. I és que l’espiritualitat de D. Vicent, com ha dit Carmen Costa, “la imprimí en el seu Institut, amb l’única finalitat de transformar el món a través de la transformació de la persona, sabent que Déu sacia el cor humà i dóna sentit a la nostra vida”.

'El PP valencià anima les famílies a recórrer la imposició del castellà' (VILAWEB/ONTINYENT, 08/06/2021)

 És això el que defensa el PP del País Valencià davant l’actitud despòtica del govern de la Generalitat, que en la seua política lingüística imposa el castellà en contra del parer de les famílies valencianes. La diputada a les Corts Valencianes Beatriz Gascó, ha dit que el PP oferirà assessorament jurídic a les famílies que vulguen oposar-se a la “imposició del castellà com a llengua vehicular a les aules el curs vinent”. I és que segons el PP, “s’estan vulnerant els drets dels alumnes” valencians amb la imposició del castellà a les aules. La Sra. Gascó ha afirmat que “batallarem perquè no s’impose una forma d’actuar sectària”, ja que segons la diputada del PP “la gent demana llibertat i només demanem a Educació que respecte la llei i les famílies puguen elegir” i que no s’impose el castellà.

Algú amb dos dits de front (de cervell), es creuria que el PP animaria les famílies valencianes a recórrer la “imposició” del castellà? Perquè d’imposició del castellà, evidentment, n’hi ha. I no només a les aules, sinó també, i molt majoritàriament, als llibres que podem comprar a les llibreries, a les revistes, a les obres de teatre i al cinema, a les misses als temples, a les emissores de ràdio, a l’exèrcit, als jutjats… Però el que sí que fa el PP (valencià?) és demanar a les famílies que recórreguen la “imposició” del valencià a les aules.

El PP no qüestiona (ni ha qüestionat mai) la imposició del castellà al País Valencià. Com tampoc no l’han qüestionat mai els bisbes valencians, que defensen aferrissadament la llengua de Cervantes i menyspreen la de Sant Vicent Ferrer. Segurament els bisbes valencians ja haurien protestat (i fins i tot haurien encapçalat una manifestació) si un partit polític animara les famílies valencianes a recórrer la “imposició” del castellà. Però la discriminació (i la persecució) del valencià (pels segles dels segles) de l’estat i de l’Església no mereix cap protesta dels bisbes, que no es pronuncien perquè diuen que si ho feren, això seria “fer política”. Com si el seu silenci còmplice de l’espanyolisme no fóra també fer política.

En una entrevista de 1979 a mossèn Josep Espasa, el canonge de Dénia contava que quan va “anar a demanar-li a González Moralejo l’ús del valencià a la litúrgia, em va contestar que ‘eso es hacer política’. Escolta tu, va ser la meua resposta, i prohibir l’ús del valencià no és política centralista o què?”. I és que tot és política. Per acció o per omissió. Com fa el PP amb la seua política miserable d’odi al valencià.

El canonge Espasa deia també en aquella entrevista, que el papa Joan Pau II “va dir que no era missió dels capellans fer política. D’acord, hi estic d’acord”, afirmava mossèn Espasa a l’entrevista. I afegia: “Però tampoc no s’ha de fer política de dretes, que és la que normalment es fa”. Perquè, no va fer política Joan Pau II els anys vuitanta en donar suport a Lech Walesa i el sindicat polonès Solidaritat?

El 2012, el Sr. Serafín Castellano, llavors secretari general del PP del País Valencià, deia referint-se al seu partit que “a valencianos no nos gana nadie” ni “tampoco en la defensa de lo nuestro”. Però jo recorde el telegrama que el Sr. Castellano (i també el president Alberto Fabra) ens envià a les meues germanes i a mi amb motiu de la mort del nostre pare, el juny de 2012. En el telegrama, el Sr. Castellano, conseller de Governació de la Generalitat, ens expressava les “sinceras condolencias” i també “mi más sentido pésame” pel traspàs. Uns telegrames en castellà, que menyspreaven la llengua del nostre pare i que per això mateix (no per estar escrits en castellà, sinó per no estar en valencià), les meues germanes i jo els vam retornar. Tant el que envià el president Fabra com el del conseller Castellano.

El que veiem de fa temps és el cinisme i la hipocresia del PP valencià, que anima les famílies valencianes a recórrer la “imposició” del valencià. L’autoodi dels dirigents del PP valencià, marginant i perseguint la nostra llengua, és digne de ser psicoanalitzat. I és que denuncien el requisit lingüístic per al valencià però no per al castellà. No volen que als metges o als mestres se’ls demane el requisit lingüístic, però no acceptarien mai en un hospital un metge alemany que desconeguera el castellà. I és que el PP valencià (i els nostres bisbes) defensa el castellà com a llengua oficial, però el valencià no té els mateixos drets que la llengua de Cervantes.

Fa uns anys, el professor Joaquim Garcia Roca ens recordava que mossèn Espasa estava a favor de la llibertat, que, “o és absoluta o no és llibertat”. Com deia Garcia Roca, “la passió per la llibertat serà un motiu permanent de la vida i de les preocupacions d’Espasa, que el va dur a distanciar-se de l’individualisme, del dirigisme i de la irresponsabilitat”. Per això, des del seu refugi de la Marina, Espasa s’entristia el 1972 pel “programa d’un Rector del Seminari, que invitava els seminaristes a ‘volver a la obediencia y a la disciplina, y a renunciar a los propios criterios’”. Pel contrari, mossèn Espasa proposava “aprendre a exercir personalment  la pròpia responsabilitat”.

Exercir la pròpia responsabilitat, com desitjava mossèn Josep Espasa, és el que jo desitjaria dels bisbes valencians, perquè, posant-se al costat de la veritat, denunciaren així la mentida i la manipulació que fa el PP i el seu odi al valencià.

“La democràcia i la identitat nacional del País Valencià, serien les llargues apostes d’Espasa”, com deia mossèn Joaquim Garcia Roca. Per què la nostra llengua no és una aposta decidida i valenta dels nostres bisbes? No recorden les paraules de Jesús, “la veritat vos farà lliures”?

El PP, que recull signatures contra els indults als presos polítics catalans i anima les famílies a recórrer la “imposició” del valencià (però no la del castellà), faria millor si airejara el seu partit i acabara amb la pudor de corrupció de tants i tants dels seus dirigents. I si acabara també amb la seua miserable política lingüística de persecució i extermini del valencià.

josep miquel bausset

opinió

Vaccins solidaris (VILAWEB/ONTINYENT, 04/06/2021)

 És el que ha demanat el papa Francesc per tal que el vaccí contra la covid-19 arribe a tothom. En la carta que ha adreçat als participants a les reunions de primavera del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional, el papa ha demanat que el Primer Món no oblide els països més pobres en la vacunació.

En aquesta carta, ha recordat que “a conseqüència de la pandèmia, el nostre món s’ha vist obligat a enfrontar-se a una sèrie de greus i interrelacionades crisis socioeconòmiques, ecològiques i polítiques”. I per això ha demanat als participants “que les vostres discussions puguen contribuir a un model de ‘recuperació’ capaç de generar solucions noves, més inclusives i sostenibles”.

El papa demana que “la noció de recuperació” no puga “acontentar-se amb un retorn a un model de vida econòmica i social desigual i insostenible en què una minoria de la població mundial tinga la meitat de la riquesa”.

Recorda que molts “germans i germanes, especialment els qui estan als marges de la societat, es troben exclosos del món financer”. A més, “la pandèmia ens ha recordat que ningú no se salva sol”. Per això, per a “eixir-ne com un món millor, més humà i solidari, hem d’idear formes noves i creatives de participació social, política i econòmica, sensibles a la veu dels pobres i compromeses amb la seua inclusió en la construcció del nostre futur comú”.

Ens recorda també que “la confiança és la pedra angular de totes les relacions, incloses les financeres”, unes relacions que “només poden construir-se mitjançant el desenrotllament d’una ‘cultura de l’encontre’ en què totes les veus puguen ser escoltades”, per tal de “trobar punts en comú, construint ponts i preveient projectes inclusius a llarg termini”.

El papa ens vol fer veure que “segueix essent urgent un pla global que ajude a construir una nova xarxa de relacions internacionals, per a avançar en el desenrotllament humà integral de tots els pobles”. I és que l’esperit de solidaritat mundial “exigeix una reducció significativa del deute de les nacions més pobres, que s’ha vist agreujada per la pandèmia”, ja que aquesta reducció del deute, “és un gest profundament humà”.

També fa referència al “deute ecològic que existeix entre el nord i el sud”, ja que “estem en deute amb la naturalesa mateixa, així com amb les persones i els països afectats per la degradació ecològica i la pèrdua de biodiversitat”.

El papa ens recorda que “els diners públics no poden estar desvinculats del bé públic”. Per això “el compromís amb la solidaritat econòmica, financera i social, implica molt més que comprometre’s amb actes esporàdics de generositat”. Per això diu que “els mercats han d’estar reforçats per lleis i regulacions que asseguren que treballen per al bé comú, garantint que les finances treballen per als objectius socials tan necessaris en el context de l’actual emergència sanitària mundial”.

Francesc diu als participants en aquesta reunió que “necessitem una solidaritat en matèria de vacuna, ja que no podem permetre que la llei del mercat prevalga per damunt de la llei de l’amor i la salut de tothom”. Fa una “crida als governants, a les empreses i a les organitzacions internacionals perquè col·laboren en el subministrament de vacunes per als més vulnerables i necessitats”, com recordava en el seu missatge Urbi et Orbi de l’any passat. Per això el papa demana construir “un futur en què les finances estiguen al servei del bé comú” i en el qual “els vulnerables i marginats se situen en el centre i en el que la terra, la nostra casa comuna, estiga ben cuidada”.

Amb aquest discurs, el papa s’ha posat al costat de l’Organització Mundial de la Salut quan aquest organisme ha criticat l’egoisme dels països rics i les farmacèutiques sobre els vaccins contra la covid-19. I també de la denúncia que ha fet Oxfam quan afirma que nou de cada deu persones de països pobres no tindran accés al vaccí en el 2021. L’exemple del que passa a l’Índia amb aquesta pandèmia (on el coronavirus està ofegant els més vulnerables), ens indica que no podem deixar cap país sense que la solidaritat mundial arribe a tothom. Per això trobe tan encertades les paraules de Xabier Pikaza quan deia que “o aconseguim un pacte d’existència per a tots els hòmens, o morirem”.

En el seu missatge de Nadal, el 25 de desembre de l’any passat, el papa Francesc ja va demanar que les patents del vaccí contra la covid-19 no s’anteposen a la salut de la humanitat. I més recentment, el papa ha tornat a reclamar una solidaritat universal que faça possible l’accés universal al vaccí i la suspensió temporal de les patents.

Amb el seu discurs valent, Francesc demana, com ho han fet els viròlegs, el vaccí per a tothom, sobretot per als països més pobres, ja que si no arriba a les persones més necessitades, el virus continuarà matant, sobretot la gent més vulnerable, i mutant, i no vencerem mai aquesta pandèmia. I és que els països més pobres tenen el mateix dret que els països rics a ser vaccinats. Cal vaccinar tothom abans de dos anys, per a evitar que apareguen soques noves que facen que el virus es perpetue en el temps i no puguem erradicar-lo. Per això diversos líders religiosos de tot el món han demanat “una distribució justa dels vaccins”. Així ho han expressat l’arquebisbe de Canterbury, Justin Welbey, el gran imam d’Al-Azahar, Sheikh Ahmed al-Tayeb, el rabí David Rosen, el prefecte del Dicasteri del Vaticà per al Desenrotllament Humà, el cardenal Peter Turkon, i també el president de la Creu Roja, Peter Maurer i el director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus.

'Més li pertoca servir que manar' (VILAWEB/ONTINYENT, 01/06/2021)

 Això demana Sant Benet en la seua Regla (64:8) a l’abat, per tal que siga el servidor de la comunitat i no l’amo i senyor. Per això m’ha agradat que el Sr. Pere Aragonès, nou president de la Generalitat de Catalunya, haja fet seus els versos de La pell de brau del poeta Salvador Espriu: “Eres tan sols el més humil dels servidors”.

Els polítics que formaran el nou govern de Catalunya no haurien de caure mai en l’actitud dels mestres de la Llei, una actitud que Jesús va blasmar fa dos mil anys. Jesús, per prevenir la gent senzilla de la superficialitat i dels enganys dels mestres de la Llei, deia: “No vos fieu dels mestres de la Llei. Els agrada passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els salude a les places, que els facen ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l’oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues”. I Jesús acabava així: “Són els qui seran jutjats més rigorosament”. (Mc 12:38-40).

L’exercici de la política, si s’entén com a servei als ciutadans, és una manera noble de ser útil a la societat, com ha dit el papa Francesc. Però si la política no s’entén com un servei sinó com un mitjà per a trepitjar els altres d’una manera despòtica i per a fer més i més diners i, a més, de manera il·lícita, es converteix en una cova de lladres.

L’abat Sant Bernat de Claravall adreçava al seu deixeble, el papa Eugeni III, quan va ser elegit bisbe de Roma, aquestes paraules: “Presidiràs per vetlar, per atendre, per cuidar, per servir”. I afegia encara: “Tu has de ser la figura de la rectitud, qui afirma la veritat, el refugi dels oprimits”. Aquesta hauria de ser sempre l’actitud del nou govern. L’abat Sant Bernat demanava també als pastors de l’Església, que foren sol·lícits amb els més desafavorits: “Has de cuidar dels pobres, eres l’esperança dels qui sofreixen misèria i tutor dels orfes”.

Aquest hauria de ser també el comportament dels polítics: des de l’honestedat i la rectitud, preocupant-se pels qui pateixen i servint els ciutadans, més que manant-los. És el que desitge al president de la Generalitat de Catalunya: que siga servidor del poble de Catalunya amb honestedat i rectitud, i faça realitat en la seua manera de governar els versos d’Espriu que el Sr. Aragonès digué divendres passat: “El desvalgut i el qui sofreix, per sempre són els teus únics senyors”.

Sant Benet demana a l’abat “que mostre, més aviat amb fets que no de paraula” (RB 2:12) el que s’ha de fer, cosa que també s’ha de demanar al nou president. I que l’abat “mire de ser més estimat que temut” (RB 64:15).

També es pot aplicar a Aragonès l’advertiment que Sant Benet fa a l’abat, ja que en ser elegit pare de la comunitat, l’abat “ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigirà” (RB 2:30). Igualment, Sant Benet vol que l’abat (com el president), “sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta” (RB 2:31). Aquesta mateixa idea, Sant Benet la repeteix al capítol 64, quan recorda que “qui ha estat instituït abat ha de pensar sempre quina càrrega no ha acceptat i a qui haurà de donar compte de la seua administració” (RB 64:7). El nou president no hauria d’oblidar mai, tampoc, que es deu als ciutadans i que per això mateix haurà de donar compte al poble de Catalunya de la seua actuació, perquè com diu Espriu, ell és  “tan sols el més humil dels servidors”.

Tant de bo que en el nou govern prevalga sempre l’actitud de servei per damunt de l’ambició i el despotisme. I la generositat per sobre de qualsevol mesquinesa, trampes o males arts. Perquè els autèntics polítics (i això no ho haurien d’oblidar mai els qui han estat cridats a aquest servei), són elegits “per vetlar, per atendre, per cuidar, per servir”, com deia Sant Bernat. Així faran seu el testament atribuït al rei Jaume I, quan demanava “Estimar i protegir totes les persones i el poble; fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimisquen els menuts”.

A més, el president de la Generalitat hauria de tindre sempre al davant (i no oblidar-lo mai), el Salm 100:

“Estudiaré la causa de la gent honrada,
sempre que recorren a mi.
Portaré les coses de palau
amb honradesa de cor,
no em proposaré d’aconseguir
cap objectiu innoble.
No sóc amic dels qui obren contra llei,
no hi vull tenir tractes;
que s’allunyen de mi els cors perversos,
són per a mi uns desconeguts;
m’és insuportable l’home d’ulls altius
i de cor arrogant.
Pose els ulls en gent fidel del país,
per cridar-los a viure amb mi;
són hòmens de conducta irreprensible
els qui estan al meu servei.
No tindran lloc al meu palau
els homes fraudulents;
no es mantindrà a la meua presència
ningú que mentisca”.

La lletra del nou govern Aragonès, amb els versos d’Espriu, sona molt bé. Només falta que la música també sone igualment bé, per tal que la Generalitat de Catalunya es dedique a treballar en cos i ànima pel bé dels ciutadans, sobretot dels més desafavorits i al mateix temps, els socis de govern no continuen perdent el temps atacant-se o desqualificant-se mútuament, com han fet al llarg de l’última legislatura.

La vida contemplativa (VILAWEB/ONTINYENT, 29/05/2021)

 Cada any, l’Església dedica el diumenge de la Santíssima Trinitat, l’anomenat dia Pro orantibus, a donar a conèixer la vida contemplativa, un carisma molt desconegut en les comunitats cristianes i a pregar pels monjos i per les monges.

Allò de més propi de la vida contemplativa és la pregària. Per això els monjos i les monges evangelitzem el nostre món, més amb què “som” que no amb què “fem”. La vida contemplativa, en el silenci i la pregària, està cridada hui, com ahir i com sempre, a esdevenir testimoni de la gratuïtat de l’amor de Déu per mitjà de la bellesa de la vida fraterna, la pregària i el goig de sentir-nos acompanyats pel Senyor. Perquè és Jesús mateix qui fa camí amb nosaltres per a obrir noves sendes d’esperança enmig de tantes desesperances i fins i tot de tantes desesperacions.

Cal recordar que en l’audiència general, el 5 de maig passat, el papa Francesc parlava de “la dimensió contemplativa de l’ésser humà”, ja que aquesta dimensió és com la “sal” de la vida, pel fet que dóna sabor i gust als nostres dies. En les seues paraules, el papa recordava la primera carta pastoral del cardenal Carlo M. Martini, on qui va ser arquebisbe de Milà parlava de la dimensió contemplativa en aquests termes: “Contemplar no és en primer lloc una manera de fer sinó de ser”.

El papa Francesc ens recordava que “ser contemplatiu no depèn dels ulls sinó del cor. I ací entra en joc la pregària”, fonamental en la vida monàstica (i en tots els cristians), “com un alè de la nostra relació amb Déu”. I és que “la pregària purifica el cor i, amb ell, també il·lumina la mirada”, ja que “la llum de la mirada de Jesús il·lumina els ulls del nostre cor”.

Com deia el papa, “hi ha una gran crida en l’Evangeli, i és la de seguir Jesús en el camí de l’amor. Això és el vèrtex, és el centre de tot”. I per això, “en aquest sentit, caritat i contemplació són sinònims, diuen el mateix”. Aquestes paraules del papa van en la línia del lema d’enguany per a aquesta Jornada Pro orantibus que celebrem aquest diumenge: “La vida contemplativa: a prop de Déu i del dolor del món”. I és que la vida contemplativa ens fa estimar els altres tot servint-los, fent costat als qui més sofreixen.

Com ens recorden els bisbes espanyols amb motiu d’aquesta jornada, el 2021 “no és un any qualsevol”, ja que “travessem una situació global que ha trastocat fortament les nostres vides” per la pandèmia de la Covid-19 que patim des de fa més d’un any. Cal recordar, com fan els bisbes en aquesta jornada, que “la vida contemplativa sofreix quan el món sofreix, perquè el seu apartar-se del món per buscar Déu, és una de les formes més belles d’apropar-se a ell per mitjà d’Ell”. Si el món, en aquest any llarg de pandèmia que portem, ha patit molt “i ha cridat el seu dolor de mil maneres”, aquest crit “recorre la nostra societat i travessa també els murs dels monestirs i convents, on hòmens i dones de l’Esperit eleven al Senyor de la vida el seu himne i la seua pregària”. Per això els monjos i les monges, com diuen els bisbes, “en el més profund del seu cor, on es troben sols amb l’Amic, s’uneixen a tots els éssers humans, especialment, als qui estan ferits, i des d’aquest lloc d’encontre sagrat, aprenen i ensenyen a anomenar tothom, amics”.

La vida contemplativa manifesta el misteri de comunió del Déu Trinitat, que és “un misteri de proximitat entranyable amb l’ésser humà sofrent”. Per això els monjos i les monges hem d’encarnar en les nostres vides l’exemple del bon samarità, que es va fer càrrec del ferit i del marginat.

Com diu la germana M. Pilar Avellaneda, del monestir de Las Huelgas de Burgos, “un cor orant no viu de teories i retòriques, sinó que trepitja la realitat que vivim i sap prendre la mel en el quotidià de la vida, per donar-la a tastar als altres”. Per això i més, amb aquesta pandèmia “els cenobis de vida contemplativa hem estat despertats del son de la inèrcia, de la rutina quotidiana, i hem compartit amb tots els hòmens ser impactats pels esdeveniments de l’emergència sanitària”. I per això la sol·licitud dels monjos i de les monges per estar al costat dels qui sofreixen.

Com em comentava, amb gran saviesa, la germana Blanca López, del monestir cistercenc de Carrizo de la Ribera, en la nostra vida “Déu s’hi apropa gairebé de puntetes, sense demanar res, sense gosar a ser escoltat, amb total gratuïtat. Nosaltres l’escoltem, el sentim i el seu murmuri ens toca l’ànima com una brisa del matí que invita a caminar més de pressa, més conscients de la bellesa del camí”. I per això en la vida monàstica, continuava Sor Blanca, “percebem la seua presència fraterna i pròxima com una mà que està a punt a sostenir-te, animar-te o a aplaudir-te”. Com una mà sempre a punt per a ajudar els més necessitats.

També el P. Isidoro M. Anguita, abat del monestir de Santa Maria de Huerta, ha dit que “la vida contemplativa busca la soledat per a un encontre místic amb Déu, del que no pot quedar fora la seua obra creadora”. I per això mateix, “una vida contemplativa que no és sensible a la humanitat, no és contemplativa”. D’ací que l’abat Anguita ens recorde les paraules d’un pare del monaquisme, Evagri Pòntic, quan deia: “Monjo és aquell que s’aparta de tots i que està unit a tots”. Això vol dir que els monjos i les monges no ens podem aïllar del sofriment del nostre món, ni mirar-lo amb indiferència, sinó que hem de ser sensibles als germans que pateixen més.

Als monestirs, el silenci i la pregària ens fan veure que el fet important en la vida no és quedar centrat en un mateix, sinó, com ha dit el papa Francesc, eixir de nosaltres mateixos per a acompanyar i encoratjar els qui sofreixen. El més important per a la vida del monjo és compartir el pa de l’altar, però també el pa de la desesperança i de les llàgrimes del dolor que mengen tants i tants germans nostres. I per això, lluny de quedar centrats (i tancats) en nosaltres mateixos, lluny de quedar aïllats, els monjos i les monges hem d’entrar en comunió amb tots els qui sofreixen. A més, com a vocació de servei, la vida contemplativa ens fa entrar en comunió amb el misteri Trinitari de Déu, expressió d’unitat i de diversitat, i en el misteri de cada persona, tot acollint-la i estimant-la.

Como ha dit el P. Abat Josep M. Soler, adreçant-se als monjos i a les monges, “és essencial que us obriu a la Paraula de l’Evangeli, perquè transforme cada dia més les vostres vides, a través de la pregària, l’acompanyament espiritual i el servei als germans”. Ací hi ha l’arrel del nostre testimoniatge: una vida de fraternitat i de comunió, de pregària i de servei atent i diligent, per tal d’acollir els germans de comunitat i tots els qui s’acosten als monestirs. Així ho fan les cartoixanes de Benifassà i les caputxines de València, les agustines de Sant Mateu, les carmelites descalces Puçol, Serra i Altea, les dominiques de Xàtiva i de Paterna, les clarisses de Gandia, Vila-real i Canals, les cistercenques de Benaguasil o els cartoixans de Portaceli.