'Els empresonats i exiliats de la Bíblia (Vilaweb/Ontinyent, 04/04/2021)

 Aquest és el títol de l’obra que ha escrit fra Jordi Cervera i Valls, frare caputxí nascut a Barcelona el 1961 i professor de Bíblia a la Facultat de Teologia de Catalunya.

Editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat (dins la col·lecció “El gra de blat”), el llibre d’aquest frare caputxí, de cent pàgines, repassa els personatges de l’Antic i del Nou Testament empresonats i exiliats.

Com diu fra Jordi Cervera en la introducció, “la Bíblia despulla hipocresies, proclama injustícies, desvetlla consciències, assenyala amb el dit l’arbitrarietat dels poderosos”. Per això és tan actual, ja que tant ahir com hui són nombrosos els hòmens i les dones que han patit (i pateixen) exili i presó, condemnats per lleis injustes. I és que la Bíblia, per mitjà d’aquestes figures emblemàtiques, explica “les històries dels personatges bíblics que sofreixen empresonament i exili”, ja que “empatitzant amb les seues vicissituds, il·luminen esperançadament les nostres”, com diu fra Jordi Cervera.

El llibre, amb vint-i-quatre capítols, presenta l’empresonament a Egipte de Josep, fill de Jacob, l’exili de Moisès, de David, d’Elies i del profeta Amós, exiliat per denunciar la corrupció del sistema, la presó de Samsó, de Jeremies o de Joan el Baptista. A més hi ha també (entre més) l’exili de Maria, Josep i l’Infant, la detenció, tortura, judici i execució de Jesús o la presó de Sant Pere, Sant Pau i Siles.

Com diu fra Jordi Cervera, “És sorprenent comprovar que els personatges empresonats siguen els principals protagonistes de la història bíblica”. Per la seua part, cal tindre en compte, com remarca l’autor, que la reclusió d’aquests hòmens “no esdevé cap taca negra, sinó el testimoni a ultrança de la seua fidelitat i el seu compromís”. Com diu fra Jordi Cervera, “les causes d’empresonament són diverses, però sempre seran arbitràries”, com podem veure en la nostra societat.

Com passa hui amb els presos polítics tancats injustament, els empresonats de la Bíblia “manifesten un desafiament al sistema social, polític i religiós establert”. Per això fra Jordi Cervera diu: “Per a qui escriu aquestes pàgines, és la manera de compartir i de com-patir els empresonaments i els exilis dels qui, fins fa poc, eren asseguts en les cadires del nostre parlament, escollits en unes eleccions i representant la diversitat ideològica del nostre poble”.

Fra Jordi Cervera, que és Diplomat en Ciències Empresarials per la universitat de Barcelona i doctor en Sagrada Escriptura, realitzà la formació bíblica a la Facultat de Teologia de Catalunya, on imparteix diferents assignatures (Pentateuc i Hebreu) des de l’any 1998. Especialitzat en estudis sobre la Carta als Hebreus i els seus lligams amb el judaisme, Jordi Cervera és autor de diversos llibres relacionats amb la Sagrada Escriptura, a més de nombrosos articles.

Com diu l’amic Pere Fàbregas en relació amb aquest llibre, “pensar diferent de l’estatus imperant, siga on siga, també a casa nostra, es paga car i la justícia gira el rostre cap a una altra banda, dient que segueix portant tapats els ulls per ser més recta, però fent els malabarismes que calguen, per a protegir més i millor els privilegis, que no la veritat”. Per això hi ha salms que exigeixen una justícia justa i denuncien l’arbitrarietat i les males pràctiques, com el salm 81 que blasma aquells que sentencien “contra justícia, afavorint la causa dels culpables?”. O el salm 93, que denuncia els magistrats injustos: “Us podeu avenir amb un tribunal corromput que inventa delictes en nom de la llei?”. Amb la Fratelli tutti, el papa ens recorda un fet cabdal que sovint obliden els poderosos: “Què és la llei sense la convicció que cada ésser humà és sagrat i inviolable?”.

Explicant les històries d’aquests personatges bíblics empresonats i exiliats, fra Jordi Cervera ha volgut mostrar la Bíblia com “un far que il·lumina les peripècies humanes de qualsevol època i de qualsevol poble, sobretot en temps agitats”, com els que ara estem vivint, amb presos i exiliats polítics.

I és que en el nostre món, com diu fra Jordi Cervera, el poder (com en el cas dels presos de la Bíblia), continua empresonant arbitràriament polítics, hòmens i dones que, amb valentia, desafien el sistema. Així ho veiem amb els presos independentistes catalans als quals fa referència, però també en molts presos més, com el P. Stan Swamy. 

Així, els presos polítics Jordi Cuixart i Jordi Sánchez continuen a la presó de Lledoners, emcara que Amnistia Internacional ha tornat a demanar-ne la llibertat “incondicional”. 

Per altra part, el Tribunal Nacional d’Investigació ha rebutjat la sol·licitud de llibertat sota fiança del P. Swamy, acusat de sedició, curiosament igual que van ser acusats els presos independentistes. El P. Swamy, un jesuïta de 83 anys i defensor dels Drets Humans, va ser acusat de sedició i arrestat a l’Índia.

I és que com en el temps de la Bíblia, també hui hòmens i dones continuen essent empresonats arbitràriament, perquè s’atreveixen a manifestar “un desafiament al sistema social, polític o religiós establert”, com diu fra Jordi Cervera.

Sant Vicent Ferrer i la llengua a l’Església (CASTELLÓ NOTÍCIES, 12/04/2021)

 Com cada any, hui, dilluns de la segona setmana de Pasqua, els valencians celebrem la festa de Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià. I és en aquest dia que tenen una gran actualitat les declaracions del cardenal brasiler Claudio Hummes, un bisbe amb “olor d’ovella” i molt pròxim al papa Francesc, que defensa la necessitat que l’Església s’encarne en la cultura de cada poble.

En una entrevista de 2016 a Ràdio Vaticana, el cardenal Hummes, president de la Comissió Episcopal per a l’Amazònia, defensava la importància de la inculturació de l’Església. Per això el cardenal Hummes comentava que a la diòcesi brasilera de Sâo Gabriel da Cachoeira, ja s’havia traduït el Nou Testament a tres o quatre llengües indígenes. I també va començar a traduir-se un esquema de la missa en una de les llengües locals.

En aquesta entrevista, el cardenal Hummes reconeixia que el papa Francesc està d’acord amb les traduccions a les llengües indígenes, cosa que suposarà un canvi dràstic en l’Evangelització, ja que ara seran els missioners qui hauran d’aprendre les llengües locals, contràriament al que es feia fins ara, on, per exemple, els cristians indígenes del Brasil eren obligats a aprendre portuguès. Com els cristians valencians hem de resar en castellà.

El cardenal Claudio Hummes (que al conclave li digué a Bergoglio en ser elegit bisbe de Roma: “No t’oblides dels pobres”), ha reconegut el dret dels indígenes perquè l’Evangeli siga encarnat en la pròpia realitat. Per això al Brasil ja no serà necessari deixar de ser indígena per tal de ser cristià. Tot al contrari: els indígenes podran ser cristians en la pròpia cultura, sense haver de deixar la seua llengua.

Al País Valencià, els capellans (amb poques excepcions) continuen evangelitzant com si viviren a la diòcesi de Màlaga o a la de Salamanca. L’Església Valenciana, que té com a missió servir l’Evangeli al nostre País, continua ignorant i menyspreant la llengua del nostre Poble! Els bisbes i els preveres valencians (amb honroses excepcions) continuen ignorant la Constitució Dogmàtica “Sacrosanctum Concilium” del Vaticà II pel que fa a la inculturació de l’Església.

És a tots els països (llevat del nostre) que l’Església ha assumint la llengua i la cultura dels pobles des de la Xina, a Zimbabwe, al Japó o a Alemanya. I és que com ha dit el papa Francesc en l’exhortació “El goig de l’Evangeli”, l’Església “troba la manera que la Paraula s’encarne en una situació concreta” (E.G. 24). El papa, en aquest text, ens proposa “una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial, esdevinguen un camí adequat per a l’evangelització del món actual” (E.G. 27).

El papa ho expressa d’una manera molt clara en dir que el Poble de Déu “s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia”. I també: “Cada poble en el seu esdevenir històric, desenrotlla la seua pròpia cultura amb legítima autonomia” (E.G.115). I: “En la inculturació, l’Església introdueix els pobles amb les seues cultures en la seua mateixa comunitat, perquè tota cultura proposa valors i formes positives” (E.G.116). I encara: “L’Església assumint els valors de les diverses cultures, esdevé la núvia que s’engalana amb les seues joies” (E.G. 116). I finalment, el papa ens diu: “En aquests dos mil·lennis de cristianisme, una innombrable quantitat de pobles han rebut la gràcia de la fe, l’han fet florir en la seua vida quotidiana i l’han transmès segons els seus modes culturals”. (E.G.116)

Si cada poble té la seua cultura, ¿per què la cultura dels valencians no és reconeguda per l’Església? ¿Per què als valencians ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples? ¿Per què els nostres capellans continuen marginant la llengua del Poble que han de servir?

Per altra part, el 30 de setembre de l’any passat, amb motiu del setzè centenari de la mort de Sant Jeroni, el papa Bergoglio va donar a conèixer la Carta Apostòlica, “Scripturae Sacrae affectus”, un text on el papa elogia aquest Pare de l’Església, traductor de la Vulgata. En la seua Carta, el papa lloa “el treball de traducció de Jeroni”, que “ens ensenya que els valors i les formes positives de cada cultura, representen un enriquiment per a tota l’Església”. El papa també elogia les traduccions de la Bíblia a les diverses llengües, ja que “els diferents modes en què la Paraula de Déu s’anuncia, es comprèn i es viu amb cada nova traducció, enriqueixen l’Església, ja que (segons la coneguda expressió de Gregori el Gran), creix amb el lector, rebent al llarg dels segles nous accents i nova sonoritat”. Llevat de l’accent valencià, ja que els nostres bisbes no permeten que utilitzem la nostra llengua als temples.

El papa Francesc en aquesta Carta Apostòlica, ens diu també que “la inserció de la Bíblia i de l’Evangeli en les diferents cultures, fa que l’Església es manifeste, cada vegada més, com “sponsa ornata monilibus suis” (Is 61:10) i testimonia que la Bíblia necessita ser traduïda constantment a les categories lingüístiques i mentals de cada cultura”.

En la festa de Sant Vicent Ferrer, té una gran actualitat aquesta Carta Apostòlica del papa Francesc, sobretot en unes paraules que semblen estar adreçades als bisbes valencians: “Quants judicis temeraris, quantes condemnes i conflictes sorgeixen del fet d’ignorar l’idioma dels altres i de no esforçar-nos, amb tenaç esperança, en aquesta prova infinita d’amor que és la traducció”.

El papa també elogia “els missioners, als quals devem la preciosa tasca de publicar gramàtiques, diccionaris i altres eines lingüístiques que ofereixen les bases de la comunió humana”. Per això el papa diu que “és necessari valorar tot aquest treball”, com ha estat la tasca que l’AVL ha fet traduint el Missal Romà al valencià, i que els bisbes ignoren des de fa anys.

Pel que sembla, l’elogi que fa el papa de les traduccions no val per al valencià, ja que els bisbes continuen sense utilitzar ni afavorir la nostra llengua a la litúrgia.

Els bisbes i els preveres valencians haurien de tindre presents les paraules del P. Claudio Acquaviva d’Aragona (1543-1615), Prepòsit General de la Companyia de Jesús, elegit el 1581 en la IV Congregació General. L’italià P. Acquaviva, amb sentit comú, escrivia al P. Villar una carta, amb data de 21 de novembre de 1595, on li deia: “El fruto de las misiones que los nuestros hacen en Cataluña, Valencia y Mallorca dicen sería mucho mayor, si predicasen en lengua natural de la tierra, que no predicando en castellano, como hacen otros religiosos. Deseo que V. R. lo encomiende muy de veras a los que fuesen a las misiones por aquellas tierras, pues ya que trabajan, lo deben de hacer en aquel modo que se pueda recoger mayor fruto”.

¿No és hora ja que al País Valencià l’Evangeli siga proclamat en la nostra llengua? ¿No és hora ja que els bisbes valencians, amb valentia i audàcia, aposten per la litúrgia en valencià i promoguen la recuperació de la nostra llengua a l’Església?

Que Sant Vicent ens faça el miracle que els bisbes estimen i promoguen el valencià als nostres temples. Amén.

'L'amor és la nostra força' (CASTELLÓ NOTÍCIES (01/04/2021)

 

El 27 de març de 2020, ara un any, en la pregària a la plaça de Sant Pere, totalment buida, el papa, sol i sota la pluja, ens encoratjà a “triar entre el que compta veritablement i el que passa, per separar el que és necessari del que no ho és”. I en el seu recent viatge a Iraq, el papa ens deia: “L’amor és la nostra força”. I afegia encara: “Com es canvia el món? No amb el poder o la força sinó amb les benaurances”.

Huit anys després de la seua elecció com a bisbe de Roma, el papa Francesc se’ns mostra com un pastor senzill, proper i valent, transparent i emprenedor de les reformes que fan falta a l’Església per portar endavant el Concili.

Amb la pandèmia, el papa s’ha convertit en un autèntic líder de la humanitat. Francesc, que ha començat una revolució i una primavera que ningú no pot parar (encara que alguns ho intenten), està construint una Església que camine al costat de la gent i que siga hospital de campanya per als descartats del nostre món.

El papa vol una Església allunyada d’una “casta” clerical. Una Església sinodal i no piramidal, sensible al sofriment dels refugiats i dels migrants. Una Església capaç d’acollir sense excloure mai ningú, que perdone sense condemnar, que escolte sense jutjar.

El papa Francesc vol una Església desinstal·lada, pobra i oberta a tothom, que capaç d’eixir a trobar els allunyats. I per això, com deia el periodista Vicenç Lozano (Regió 7, 14 de març de 2021), alguns “cardenals es penedeixen d’haver-lo votat”, perquè el papa “els està tocant privilegis”.

El papa, un autèntic profeta del nostre temps, és “una persona contraria a murs, com el de Mèxic”, com deia Lozano. I per això “és la pedra a la sabata” dels representants del neoliberalisme i del neoautoritarisme. Per la seua actitud a favor dels pobres, el papa és atacat d’una manera ferotge per l’extremadreta europea i americana, que no li perdona la denúncia de Francesc al capitalisme salvatge. El papa, com deia Vicenç Lozano, “és un gran canvi, un líder que se l’escolta tothom i que molesta”. I per això, en la línia del Vaticà II, fa avançar l’Església.

Com ens recordava el papa el 27 de març de l’any passat, “ens hem deixat absorbir per allò material i trastornar per la presa”. I per això, anestesiats per la indiferència, “no ens hem despertat davant de guerres i d’injustícies del món, ni hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta, greument malalt”. I és que pel nostre egoisme ens hem tancat en nosaltres mateixos, ignorant el plor dels desvalguts i el clam de la terra, ferida per la nostra insensibilitat.

Amb les seues encícliques “Laudato si” i “Fratelli tutti”, el papa, que ens convida a alçar-nos per fer un món més sostenible i més fratern, ens demana que siguem capaços de somiar, d’arriscar i de comprometre’ns per fer possible, amb la força de l’amor, unes relacions més fraternes entre els pobles. I per això el papa, que ha dit que “la sang no resol res”, ha demanat “que prevalga el diàleg” per tal de resoldre els conflictes polítics. La seua visita a Iraq, important i alhora arriscada, ha estat un pas endavant en la relació entre el cristianisme i l’islam.

En aquests huit anys de pontificat, la tasca del papa Francesc ha estat imprimir nous aires a l’Església, malgrat els esculls que, els seus detractors, li posen en el seu camí per fer realitat un nou “aggiornamento”. Després dels pontificats conservadors dels papes Joan Pau II i Benet XVI, el papa Bergoglio ens ha portat una nova primavera, semblant a la que va portar el papa Joan XXIII.

Aquests dies de Setmana Santa, on commemorem la passió, la mort i la resurrecció del Senyor, ens fan viure, un any més, l’experiència de l’amor de Déu. I és que en el Misteri Pasqual que anem a celebrar aquests dies sants, es manifesta la força de l’amor, que veiem en la mort i en la resurrecció de Jesús.

Bona Pasqua a tots.

 

Pensem amb el cap o amb els peus? (CASTELLÓ NOTÍCIES, 29/03/2021)

 

És de sentit comú (encara que és el menys comú dels sentits i per això no tots en tenen), que les persones i més encara els polítics, necessitem pensar abans de parlar o de fer alguna cosa. I evidentment hem de pensar amb el cap. Amb tot, alguns polítics sembla que quan parlen o piulen al twitter o fan alguns actes, o bé ho fan sense pensar-ho o bé pensen amb els peus.

Tots recordem l’exabrupte de la diputada del PP, Andrea Fabra, filla de l’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra. El juliol de 2012 al Congrés de Diputats, quan el president Mariano Rajoy anuncià retallades de les prestacions per desocupació, la Sra. Fabra se’n foté dels qui patien les retallades i vomità el seu conegut: “Que se jodan”.

Més recentment hem escoltat, també al Congrés, el diputat del PP, Carmelo Romero, quan després de la intervenció del diputat Íñigo Errejón sobre la necessitat d’incrementar l’atenció mental a les persones (degut a la Covid), el Sr. Romero vomità: “Vete al médico”. És veritat que aquest diputat després del seu exabrupte es va disculpar per la manera com vomità les seues paraules, unes paraules que no van ser pensades, sinó que li van eixir dels peus o del fetge.

Però també a Compromís hi ha qui pensa amb els peus en compte de fer-ho amb el cap. El Sr. Amadeu Mezquida, politòleg, escriptor i secretari del Grup Municipal de la coalició Compromís a l’ajuntament de València, va fer una piulada al seu compte twitter, amb un text que ofenia la Sra. Maria Teresa Campos (que no sé qui és), una ofensa semblant a les paraules de la diputada Andrea Fabra i del diputat Carmelo Romero. El Sr. Mezquida escrivia: “Madrid: Pues voy a coger a Maria Teresa Campos, la voy a meter en una vitrina y la voy a pasear por la ciudad como un mono de feria. Eso no hay quien lo supere. València: Aguanta’m la cassalla”. Sublim!

El Sr. Mezquida no deia que posaria sa mare o la seua germana “en una vitrina y la voy a pasear por la ciudad como un mono de feria”. No. Ho deia de la Sra. Maria Teresa Campos. Molt bé pel seu respecte a les dones, tot i que el 8 de març segur que portaria posat el llaç violeta a la solapa de l’americana. I molt bé pel silenci còmplice de les regidores de Compromís i dels altres grups de l’ajuntament de València. ¿El Sr. Mezquida s’hauria atrevit a dir de la Sra. Mónica Oltra el que va dir de la Sra. Maria Teresa Campos? Segur que no. I si ho haguera dit, se li haurien tirat al damunt (amb tota la raó del món), els regidors i els diputats de Compromís.

Però la piulada del Sr. Mezquida no acabava amb les seues paraules. Posava també al seu tuit una fotografia de la Mare de Déu dels Desemparats en el “maremòbil”, recorrent els carrers de València. Posar, com va fer el Sr. Mezquida en la seua piulada, que posaria la Sra. Maria Teresa Campos “en una vitrina y la voy a pasear por la ciudad como un mono de feria”, al costat de la foto de la Mare de Déu, va ser un exabrupte d’aquest politòleg que, certament, no va pensar amb el cap el seu tuit. Ràpidament va demanar disculpes, dient que no pretenia ofendre ningú. Però va esborrar la seua piulada. Si no pretenia ofendre cap persona, ¿per què esborrà la piulada?

Tot el contrari a l’esperpent del Sr. Mezquida és el que, amb trellat, difonia la UPV. Un amic m’ha passat uns fulls que escampava la Unitat del Poble Valencià l’any 1997, convidant els valencians a celebrar la festa de la Mare de Déu dels Desemparats (amb una imatge de la patrona del País Valencià) demanant que posaren la senyera als balcons.

Finalment la Sra. Sandra Gómez, regidora de l’ajuntament de València, va felicitar el Nadal al seu twitter amb una imatge d’una dona parint. Deia la Sra. Sandra Gómez que era un fet natural i que no entenia que algú s’escandalitzara d’aquesta imatge. És veritat. El part és un fet natural, com ho és també la mort. Però no crec que la Sra. Gomez pose al seu twitter la foto d’un familiar seu morint-se. Com estic segur que, ara que ens ha fet saber que està embarassada, la Sra. Gómez tampoc no posarà al seu twitter el part del seu fill.

En el magnífic llibre d’entrevistes, “Què t’ha ensenyat la vida”, David Pagès, el seu autor, li feia aquesta pregunta a mon pare, que li responia: “A ser pacient”. Estic segur que si aquestes persones que he mencionat al meu article (i moltes altres) tingueren paciència i comptaren fins a cent, no farien les piulades que fan, ni dirien el que vomiten al Congrés.

Sovint els polítics (però no només ells) creuen que el Congrés o el twitter és un circ. O una taverna. I la veritat és que molts d’ells volen imitar els pallassos, tot i que amb les seues piulades i els seus exabruptes no fan cap gràcia. I és que aquests polítics no pensen amb el cap sinó amb els peus. O ni tant sols amb els peus! I per això, a diferència del que hauria de ser normal, no pensen el que diuen, i per això no diuen el que pensen i tampoc no fan el que han pensat i han dit. I d’ací els resultats de les seues intervencions o de les seues pilades a twitter. Per això alguns polítics (no tots) s’han de disculpar i esborrar el que han escrit. Vergonya, cavallers (i senyores), vergonya!

Per això cada dia estic més d’acord amb el que deia M. Brickman: “Estic horroritzat! No sé si el món està ple d’intel·ligents que ho dissimulen…. o d’imbècils que no tenen vergonya de ser-ho”.

Els polítics no haurien d’oblidar, com diu el papa en l’encíclica “Fratelli tutti”, que “fa falta la millor política posada al servei del veritable bé comú” (nº 154), ja que  “necessitem una política que pense amb visió àmplia” i que “porte endavant un replantejament integral” (nº 177).

Un conclau per formar un nou govern de Catalunya (CASTELLÓ NOTÍCIES, 26/03/2021)

 Alguns països acostumen a formar un nou govern uns dies després de les eleccions. Altres països, pel contrari, eternitzen les negociacions fins que (esgotats els ciutadans) els negociadors aconsegueixen “fumata blanca”.

Tot i que escric aquest text abans del 26 de març (primera sessió del debat d’investidura), no crec que hui, aconseguida la unitat d’acció entre els partits que negocien el nou govern de Catalunya, tinguem “fumata blanca”. I pel que diuen els entesos, tampoc el diumenge següent (48 hores després de la primera sessió), tindrem un nou executiu, per la qual cosa necessitarem una pròrroga. I esperem que després de la pròrroga no hi hagen unes noves eleccions perquè seria imperdonable i ens mostraria la ineptitud i la irresponsabilitats dels dirigents dels partits que no han arribat a un acord per formar govern.

Potser aniria bé que els membres que negocien els acords de govern es tancaren en conclau. Aquesta paraula, del llatí “cum clave”, és la reunió dels cardenals aplegats per elegir el nou bisbe de Roma, que es tancaven, d’aquí el nom de conclau, per evitar intromissions del poder civil en les decisions que havien de prendre. Sembla ser que aquest tancament és vigent des del concili de Lió II, el 1274. I és que després de la mort del papa Climent IV, el 1268, els cardenals van estar en conclau gairebé tres anys sense que arribaren a elegir un nou papa. Degut a això, els habitants de la ciutat de Roma decidiren subministrar als cardenals electors, només pa i aigua. Amb aquesta dieta tan frugal, els cardenals es van posar ràpidament d’acord i van elegir un nou papa, Gregori X.

Segurament per l’experiència que visqué el papa Gregori X en el conclau que el va elegir, establí una sèrie de normes amb l’objectiu d’agilitzar l’elecció del nou papa. Així, a partir del tercer dia sense acord, als cardenals només se’ls donava un sol àpat al dia. I als cinc dies sense que hi haguera acord per elegir el papa, els cardenals només tenien pa i aigua a taula.

En l’actualitat tot això ha canviat, però és ben eloqüent que la “pressió” d’aquesta dieta forçava els cardenals a arribar a acords.

Els qui estan negociant el nou executiu de Catalunya també haurien de tancar-se en conclau (potser a pa i aigua?) per agilitzar la formació del govern, ja que portem més de cinc setmanes de la data de les eleccions sense cap acord.

¿Per què els pactes per formar govern no es poden assolir en dues o tres setmanes? ¿I per què altres vegades en només uns dies s’aconsegueix un acord de govern? El cas més paradoxal va ser durant l’estiu de 2019, quan el president Pedro Sánchez i el Sr. Pablo Iglesias no es van posar d’acord per formar govern. Però després de les eleccions del 10 de novembre d’aquell mateix any, en menys d’una setmana, el Sr. Sánchez i el Sr. Iglesias van pactar el que uns mesos abans no havien fet. ¿Com és possible que els Srs. Sánchez i Iglesias no arribaren a cap acord i s’hagueren de celebrar unes noves eleccions? ¿I com és possible que el que era impossible abans, després del 10 de novembre de 2019, en un tres i no res, fóra possible? El Sr. Sánchez va dir que amb el Sr. Iglesias al govern, ell (“y muchos españoles”) no dormiria tranquil. ¿I què va passar amb el seu descans nocturn, quan ràpidament es posà d’acord amb el qui no el deixava dormir?

Ja sé que formar govern requereix paciència, és a dir, temps i sentit comú, a més de deixar de banda l’ego, tan desmesurat dels polítics, els recels mutus, l’arrogància, les animadversions personals i la supèrbia. I per arribar a acords també es requereix generositat i diàleg sincer. Si bé és veritat que uns canelons no es fan en cinc minuts, tampoc no podem estar cuinant-los cinc setmanes, que és el que passa (com estem veient) amb les negociacions per arribar a formar un govern a Catalunya.

Per formar un govern sempre hi ha problemes i per això el papa demana (i això ho haurien de tindre ben present els negociadors que busquen formar un nou govern a Catalunya), que els problemes es resolguin per mitjà “del diàleg i la negociació”. (Religión Digital, 27 de setembre de 2020).

Crec que tot seria més fàcil si els polítics que volen tancar un pacte de govern, estigueren a pa i aigua i tingueren ben present el testament atribuït al rei Jaume I, quan demanava “estimar i protegir totes les persones i el poble; fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimesquen els menuts”. Segur que així s’arribarien a acords amb més facilitat.

Crec, a més, que mentre esperem la formació d’un nou govern a Catalunya, els ciutadans que esperem la “fumata blanca”, hauríem d’implorar la intercessió de la patrona d’Orpesa, la Mare de la Paciència.

El bisbe valencià Agustí Cortés (VILAWEB/ONTINYENT, 22/03/2021)

 

Nascut a València el 23 d’octubre de 1947, ordenat prevere el 1971 i Doctor en  Teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, el bisbe Agustí Cortés és un home que parla amb la valentia dels profetes. L’actual bisbe de Sant Feliu de Llobregat, on és molt estimat tant pels preveres com per les religioses i els laics, ha estat entrevistat pel diari digital Catalunya Religió. Ha estat una entrevista interessant feta a un bisbe intel·ligent, bona persona i amb molt de sentit comú. I és que, abans que res, els bisbes haurien de ser, com el bisbe Agustí, persones assenyades i amb sentit comú, sensibles la realitat del bisbat i de la seua gent i amb el cap ben moblat.

L’entrevista que li feren al bisbe de Sant Feliu de Llobregat, la directora de Catalunya Religió, Laura Mor, i el periodista Jordi Llisterri, ens mostra el pensament i el seny del bisbe Agustí.

Ben arrelat a la terra i a la gent que serveix, el bisbe Agustí hi deia que, en aquest temps tan difícil que vivim, és important “crear consciència, obrir camins possibles d’esperança perquè la gent siga protagonista”. Alhora demanava que siguem capaços de “ser cristià per conversió”, la qual cosa exigeix construir “no una Església de batejats, sinó de batejats convertits veritablement a Jesucrist”.

En aquesta entrevista, el bisbe subratllava la importància que ha de tindre a l’Església “el sentit ecològic del cristià i l’ecologia integral”, en la línia de l’encíclica Laudato si del papa Francesc, per protegir el nostre planeta.

El bisbe Agustí també va recordar el paper important del papa Pau VI durant l’etapa final del franquisme, “col·laborant perquè s’implantara la democràcia a Espanya”.

Però la part més sucosa de l’entrevista ha estat quan, tot i l’immobilisme de molts bisbes espanyols durant l’etapa del cardenal Rouco al capdavant de la CEE, el bisbe Agustí ha afirmat que “l’Església es troba en un sa pluralisme d’opcions polítiques”. 

Malgrat que alguns bisbes (i fins i tot cardenals) van declarar que Espanya era “un bien moral”, desqualificant fins i tot l’independentisme, el bisbe Agustí reconeix “el sa pluralisme d’opcions polítiques”. I per això, amb valentia, el bisbe de Sant Feliu ha afirmat que “hi ha molts bons catalans que es troben contents amb l’estatut d’autonomia que tenim i altres molts bons catalans que no hi estan contents”. El bisbe Agustí ha anat encara més lluny quan ha afirmat que “qualsevol opció, siga a favor o en contra de la independència o de l’autonomia, serà legítima”, ja que “personalment pots pensar el que vulgues”. En aquest tema, vade retro per a molts bisbes espanyols que pràcticament defineixen com a dogma la unitat d’Espanya, el bisbe Agustí diu que “mentre una persona puga recitar el credo i sentir-se bon cristià, si un està pensant en la independència i l’altre no, el bisbe no pot dir qui està més en l’Evangeli”. I és que com deia el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat, “ser independentista no és cap pecat”, ja que per a un cristià és tan legítim optar per la  independència com ser partidari de la unitat de l’estat. Per això el bisbe Agustí afirma que “jo tinc molt clara l’obligació moral d’estimar Catalunya. És un dret i un deure de qualsevol cristià estimar el teu país i treballar per ell”.

No és la primera vegada que el bisbe Agustí, que va ser Rector del Seminari de València i professor de la Facultat de Teologia de València, parla amb claredat, com quan va denunciar comportaments indignes. Així, amb el projecte de construir el complex Eurovegas a la diòcesi de Sant Feliu, i el bisbe denuncià el negoci degradant per a la persona humana, i assenyalà els “perjudicis que ocasionarà a l’ecologia del terreny on es pretén construir”. El bisbe Agustí denuncià també “els beneficis d’aquests negocis, dirigits a l’acumulació d’un capital que resta fora del lloc on s’ha treballat”. 

Amb aquesta entrevista, una vegada més, hem comprovat que el bisbe Agustí és un home assenyat, amb molt de sentit comú, i sensible a la realitat que hi ha a Catalunya. Un bisbe que pensa el que diu, que diu el que pensa i que fa el que ha pensat i ha dit.  

Crec que així haurien de ser tots els bisbes: hòmens de Déu i profetes de la veritat que, alhora que anuncien la Bona Nova del Regne, denuncien també la mentida i el frau. I és que com deia el bisbe màrtir Enrique Angelelli, el bisbe Agustí té “una oïda atenta a Déu i l’altra al poble”.

Sense ser (evidentment) un bisbe independentista, Agustí Cortés, a diferència d’altres bisbes, no condemna l’independentisme, ja que creu en la pluralitat d’opcions pel que fa al futur de Catalunya. Com deia Sant Agustí, “en allò que és fonamental, unitat, en el que és opinable, llibertat; i en tot, caritat”. I no crec que la unitat d’Espanya siga un dogma en què els cristians hàgem de creure i defensar, sinó que és una qüestió opinable, ja que tan lícit és ser independentista com unionista. I l’Església, o millor dit la jerarquia, ha de saber respectar, com fa el bisbe Agustí Cortés, la decisió dels ciutadans pel que fa al futur de Catalunya.   

Amb cor de pare (VILAWEB/ONTINYENT, 18/03/2021)

 Va ser el 8 de desembre passat quan el papa Francesc va signar aquesta Carta Apostòlica, on declarava un any dedicat a Sant Josep, que començà el 8 de desembre de 2020 i que es clausurarà el 8 de desembre de 2021.

Per això aquest 19 de març, solemnitat de Sant Josep, convé recordar el text on el papa fa una reflexió sobre diversos passatges de la vida amagada del sant, presentant-nos la figura i el testimoniatge d’aquest home bo i fidel, com aquell que Jesús estimà “amb cor de pare”.

Només dos dels quatre evangelistes (Sant Mateu i Sant Lluc) ens presenten d’una manera, molt discreta, la persona de Sant Josep. Però com diu el papa, aquests textos pel que fa a Sant Josep ens permeten “entendre quina manera de pare va ser i la missió que la Providència li va confiar”.

Com ens recorda el papa, els evangelis de Sant Mateu i de Sant Lluc ens donen unes pinzellades molt discretes de la vida de Sant Josep, descrivint-lo com un humil fuster (Mt 13:55), espòs de Maria (Mt 1:18; Lc 1:27) i home just (Mt 1:19), disposat a fer la voluntat de Déu (Lc 2:22,27,39). Va ser testimoni del naixement de Jesús (Lc 2:7), de l’adoració dels pastors (Lc 2:8-20) i dels Reis (Mt 2:1-12), esdevenint l’home que va tindre la valentia d’assumir la paternitat legal de Jesús (Mt 1:21). Al Temple de Jerusalem, juntament amb Maria, Josep va presentar Jesús al Senyor (Lc 2:22-35) i encara, amb Maria, va anar a buscar Jesús al Temple quan l’infant tenia dotze anys (Lc 2:41-50).

Diverses vegades als evangelis, Jesús és conegut (despectivament) com el fill del fuster, i per la importància de Sant Josep en la vida de Jesús, diversos papes han elogiat la figura del sant Patriarca, patró de l’Església catòlica. Per això, va ser el 8 de desembre de 1870 quan el papa Pius IX el va proclamar patró de l’Església catòlica; el papa Pius XII el proclamà patró dels treballadors, i el papa Joan Pau II, amb l’Exhortació Apostòlica Redemptoris custos, del 15 d’agost de 1989, va declarar Sant Josep Custodi o protector del Redemptor.

La Carta Apostòlica del papa Francesc, estructurada amb set capítols, ens presenta unes reflexions sobre la figura de Sant Josep, ara que fa cent cinquanta anys que va ser proclamat patró de l’Església catòlica.

El primer capítol d’aquest text està centrat en Sant Josep com a “Pare estimat”, ja que “la grandesa de Josep” rau en el fet de ser “l’espòs de Maria i el pare de Jesús”. Per això el papa ens recorda Pau VI quan, parlant de Sant Josep, deia que “la seua paternitat es manifestà en el fet de la seua vida”, que va ser “un servei al misteri de l’Encarnació”.

El segon capítol es titula “Pare en la tendresa”. I és que, com ens diu el papa, “Jesús va veure la tendresa de Déu en Josep”, com descobrim en el salm 102:13: “Com un pare s’apiada dels seus fills, el Senyor s’apiada dels fidels”. I encara més, “per mitjà de l’angoixa de Josep, passa la voluntat de Déu, la seua història i el seu projecte”.

El tercer capítol porta el nom de “Pare en l’obediència”. Francesc ens recorda l’obediència de Sant Josep a fer la voluntat de Déu, quan, per mitjà de l’àngel, el Senyor li va fer saber que Maria havia concebut un fill: “Quan Josep es despertà, va fer el que l’àngel del Senyor li havia dit” (Mt 1:24). Josep També va ser obedient a Déu quan prengué Maria i l’Infant per fugir a Egipte, perquè Herodes volia matar Jesús.

El quart capítol el papa el titula “Pare en l’acolliment”, ja que Sant Josep acollí, sense condicions, Maria. Josep va confiar en les paraules de l’àngel i per això, a més d’acollir Maria i l’Infant, va ser “el protagonista valent i fort”. Per això el papa ens recorda que “l’acolliment de Jesús” per part de Sant Josep, “ens convida a acollir els altres sense exclusions, amb preferència pels més dèbils, perquè Déu escull el que és dèbil” (1C 1:27).

El cinquè dels capítols d’aquesta Carta Apostòlica el papa el titula “Pare en la valentia creativa”. Ens hi recorda que Sant Josep va ser l’home per mitjà del qual Déu es va ocupar dels inicis de la història de la salvació, ja que “va ser l’autèntic miracle amb el qual Déu salvà l’Infant i sa mare”.

El sisè és el que tracta del “Pare treballador”, per l’ofici de fuster de Sant Josep, “que treballà honestament i d’ell, Jesús aprengué el valor, la dignitat i l’alegria del que significa menjar el pa que és fruit del treball propi”.

Finalment, en el setè i últim capítol, “l’ombra del Pare”, Francesc evoca la vida novel·lada sobre el sant, escrita per l’escriptor polonès Jan Dobracynski. I és que “per a Jesús, Josep va ser l’ombra del Pare celestial a la terra”.

Aquesta Carta Apostòlica acaba amb una pregària que el papa adreça a Sant Josep, per a “implorar la gràcia de les gràcies: la nostra conversió”.

Com ha dit el teòleg Leonardo Boff, autor d’un bonic llibre sobre Sant Josep, “el poble sempre ha tingut una gran devoció” a aquest patriarca i home just. Boff ens recorda que Sant Josep és l’home que “no deixà cap paraula” als Evangelis. De fet, cap dels dos evangelistes que el mencionen en els seus textos no recull cap intervenció oral de Sant Josep, ja que el sant Patriarca va tindre “només somnis”, en els quals descobrí la voluntat de Déu. Com diu Boff, Sant Josep “no va dir cap paraula, perquè qui parla és el Fill”. Segons aquest teòleg brasiler, “el que caracteritza Sant Josep és que va ser un treballador” i per això “és el representant dels humils, un pare amable, tendre, obedient, acollidor i anònim”, al qual venerem d’una manera particular en aquest any dedicat a ell i encara més hui, 19 de març, d’una manera especial.