Juan Cotino, màrtir de la fe (CASTELLÓ NOTÍCIES, 19/07/2020)

És un deure de l’Església pregar pels difunts. Per tots els qui han mort, siguen qui siguen. I per això el passat dia 13, a la parròquia de Sant Josemaría Escrivá de Balguer, a València, es va celebrar un funeral pel Sr. Juan Cotino, expresident de les Corts Valencianes, exconseller de la Generalitat del País Valencià i ex director de la Policia espanyola, entre altres càrrecs que va tindre durant els governs del PP i que va morir el passat 13 d’abril.

El funeral, presidit per l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, acompanyat de dos dels seus bisbes auxiliars, Esteban Escudero i Vicente Juan, volia recordar en la pregària el Sr. Juan Cotino, del qual l’arquebisbe de València en la seua Carta setmanal del 19 d’abril de 2020, deia que havia estimat “tantísimo” i que “tantísimo me ha ayudado con su sabiduría cristiana”.

El cardenal Cañizares en aquella carta del 19 d’abril, definia el Sr. Cotino com “un hombre de fe hasta las raíces más hondas de su corazón, que vivía de la fe, un cristiano de una pieza, un “santo” (me ha dicho de él esta mañana un testimonio vivo y muy directo suyo)”. El cardenal Cañizares afirmava del Sr. Cotino, que havia estat “un mártir de la fe”, com li havia dit un conegut de l’arquebisbe “y que como tal ha muerto víctima de la persecución desatada contra su persona, por ser, en el fondo, un hombre de Iglesia, una víctima de ese mundo tan viscoso de tramas políticas tan oscuras o injustas, un hombre comprometido con la política desde joven por su fe”. El cardenal Cañizares deia encara, que Juan Cotino havia estat “un apóstol incansable para tiempos nuevos, un hombre bueno de verdad”. I per això el cardenal Cañizares afirmava que amb la mort del Sr. Cotino, “Dios lo ha librado de una presunta condena por algo injusto que se pretendía contra él y Dios se lo ha llevado antes con Él”. D’ací que l’arquebisbe de València diguera: “¡Qué bueno, misericordioso y compasivo es Dios”, pel fet que, segons l’arquebisbe de València, havia alliberat el Sr. Cotino de ser condemnat per la justícia.

Davant aquestes paraules elogioses de l’arquebisbe Cañizares pel Sr. Juan Cotino, el Grup Cristià del Dissabte va donar a conèixer un comunicat, en la que mostrava la seua preocupació per “les paraules de l’arquebisbe, que podien mostrar una falsa imatge de Déu i del que significa ser vertaderament cristià”. Els membres del Grup Cristià del Dissabte deien que l’arquebisbe Cañizares (amb les seues paraules sobre el Sr. Cotino) havia fet un “pobre favor a la convivència i a l’estat de dret”, ja que “suposar que Déu (amb la mort de Juan Cotino) l’ha deslliurat d’una presumpta condemna per quelcom injust que es pretenia contra ell, deslliurant-lo de la presó” llançava “una ombra infundada sobre l’acusació dels jutges en assumptes que estan sub judice”. A més, com deia el Grup Cristià del Dissabte, “reconèixer màrtir de la fe al màxim responsable del comitè organitzador de la visita del papa Benet XVI per la a la Trobada Mundial de les Famílies, no fa cap servei a l’Església”.

Si bé s’ha de pregar pels difunts, siguen qui siguen, sí que em va sorprendre la defensa tan rotunda que l’arquebisbe Cañizares va fer del Sr. Juan Cotino. Per això trobe encertades les paraules del Grup Cristià del Dissabte. Ara bé, cadascú defèn el que creu que és just, ni que a vegades les defenses puguen semblar fora de lloc.

Només ens queda saber quin dia posarà el cardenal Cañizares al santoral, la festa del màrtir Juan Cotino.

Sigueu responsables si us plau (CASTELLÓ NOTÍCIES, 17/07/2020)

Els rebrots continus de la Covid-19 (després de la primera onada de la passada primavera) que s’estan produint al País Valencià i a tot l’estat, és preocupant. Només unes dades: els municipis amb casos actius de coronavirus al País Valencià, s’han duplicat en set dies (Levante, 15 de juliol de 2020). València ha quintuplicat els contagis en una setmana i trenta localitats valencianes sumen positius en els últims quatre dies, amb brots (amb dades fins al 15 de juliol) a Borriana, Rafelbunyol, Castelló de la Plana, Burjassot, Gandia, València, Santa Pola, Sueca, Llíria, Cullera, Alcalà de Xivert o Fortaleny i d’altres municipis valencians.

Els contagis s’escampen amb nous brots actius, degut sobretot a les trobades familiars i a actitud incíviques, segons han dit els especialistes de la sanitat. A la nostra societat hi ha una inquietud raonable per l’ascens de casos de la Covid-19 i per això cal trencar, com més aviat siga possible, la cadena de transmissió del virus. Cal recordar que aquesta epidèmia no se n’ha anat i que la transmissió del coronavirus segueix tan activa com fa tres mesos. I cal recordar també que ens trobem sense una vacuna, quan cada dia van augmentant els casos de persones infectades.

Al llarg d’aquesta pandèmia, al País Valencià, fins el moment de fer aquest article, han mort 1476 persones, amb el pic de diari de 68 morts el dia 3 d’abril, amb centenars de pacients a l’UCI durant aquests mesos i amb un total de 2285 sanitaris valencians infectats durant aquesta pandèmia.

Per això en aquests moments cal responsabilitat per tallar la cadena de contagis, evitant la relaxació pel que fa a les mesures de protecció, ja que el risc de contagi és més gran, pel fet que entre la població ha disminuït la sensació de perill.

Ara més que mai cal protegir la salut dels valencians, al mateix temps que ajudar (i protegir) els sanitaris, que s’estan deixant la pell per salvar els ciutadans. Per això cal una més gran responsabilitat de la ciutadania. Molts dels qui se salten les normes que demanen els sanitaris per tallar la cadena de contagi de la Covid-19, no deuen recordar l’esforç i el sacrifici (i en alguns casos la mort) de metges, infermers, farmacèutics, auxiliars d’infermeria i personal de neteja d’hospitals i de residències. Per això demane responsabilitat. Si els qui no respecten les normes per evitar el contagi veieren in situ el treball (i l’angoixa) d’aquests magnífics professionals de la salut, segurament canviarien els seus hàbits de comportament i farien el possible i l’impossible per evitar els contagis. Si tots veiérem la dedicació dels treballadors de la salut, segur que no ens relaxaríem (pel que fa al nostre comportament) per així evitar la propagació del coronavirus.

En aquests moments tinc ben present (mentre recorde amb agraïment els professionals de la sanitat) l’anomenada “regla d’or” de l’Evangeli, quan Jesús, en el discurs del sermó de la muntanya, diu (també ens ho diu hui a tots nosaltres): “Tot allò que voleu que els altres vos facen a vosaltres, feu-ho també vosaltres a ells; que en això consisteix la Llei i els Profetes” (Mt 7:12). Pense que si quan estem malalts volem que els professionals de la sanitat ens retornen la salut, també ara nosaltres hem de ser responsables per evitar els contagis i així no col·lapsar els hospitals i els centres de salut. Cal que fem cas del que ens diu la conselleria de sanitat i, encara que siguen incòmodes les mesures que ens són proposades, hem d’evitar les conductes incíviques, que no fan sinó afavorir la propagació de la Covid-19. Cal que tinguem en compte, a més, que aquestes actituds incíviques, sobretot en cas que les persones infectades siguen asimptomàtiques, posen en perill la salut dels seus familiars i amics.

Per això cal responsabilitat, ni que siga per respecte a l’esforç i al sacrifici dels professionals de la salut, que mereixen el Nobel de medicina i també el de la pau. Perquè allò que volem que els altres ens facen, també ho hem de fer nosaltres a ells.

Fer de la vida un regal (CASTELLÓ NOTÍCIES, 14/07/2020)

Aquesta va ser la idea que expressava el papa Francesc el passat 29 de juny, dia dels Apòstols Pere i Pau, en l’al·locució que adreçà als fidels aplegats al Vaticà. El papa deia que “el més important de la vida, és fer de la vida un regal”. I crec que aquesta va ser la manera de viure de set persones que, en pocs dies de diferència, van morir durant l’estat d’alarma degut a la Covid-19. Encara tinc el telèfon o el mail d’alguns d’aquests hòmens i dones que van fer de la seua vida un regal i que ens van deixar enmig d’unes circumstàncies doloroses i difícils. Una d’aquestes persones va ser el fundador d’una escola d’hosteleria, un home valent i d’una gran empenta, que estimava molt Montserrat. Una altra persona va ser un professor (ja jubilat) del meu poble, que, dissortadament, va perdre la seua esposa el passat mes de novembre. Després hi ha el cas dramàtic de quatre religioses vedrunes, entre elles la superiora de la comunitat, que van morir amb pocs dies de diferència. I finalment un mossèn, que va ser vicari del meu poble i que revifà la vida eclesial de la parròquia en els anys setanta del segle passat, portant l’aggiornamento a la comunitat eclesial de l’Alcúdia.

Set persones, tres hòmens i quatre dones, que van fer de la seua vida un regal per als altres. Per això (encara que no només per això) conserve el telèfon i el mail que tenia d’alguns d’ells i em resistisc a esborrar-los, ja que encara que no són físicament entre nosaltres, el record i l’exemple d’aquests hòmens i dones és en mi ben viu.

Enmig d’una societat egoista i individualista, el papa ens convida a fonamentar la nostra vida en l’amor i a donar-nos als altres. Com aquests set hòmens i dones que van saber estimar de veritat, també nosaltres hem de seguir el seu exemple, per tal d’imitar la bondat d’aquestes persones i fer de la nostra vida (com van fer elles), un regal per als altres. Per això, amb el poeta Martí i Pol, pense que, malgrat que amb aquestes set persones ja “no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia”, les recordarem “en les petites coses” de cada dia. Aquestes persones amb les seues vides ens han ensenyat que “l’única esperança de sobreviure és estimar amb prou força, per convertir tot el que fem en vida i acréixer l’esperança i la bellesa”, com van fer aquestes dones i homes que van saber estimar de debò.

Aquestes persones estimades, que han mort amb poc temps de diferència, enmig d’aquesta pandèmia, van apostar per allò que era important a la vida, deixant de banda el que era secundari o anecdòtic. I per això van fer realitat en les seues vides el consell del papa Francesc, quan a l’homilia del diumenge de Rams passat ens demanava “no perdre’ns en coses insignificants”, sinó “redescobrir que la vida no serveix si no se serveix”.

A l’escola, com les vedrunes o el professor nascut al meu poble, a la parròquia, com el mossèn del meu poble donat en cos i ànima a la gent o el fundador de l’escola d’hosteleria, tots ells van viure servint i estimant, ja que el servei i l’amor dóna sentit a la vida. A la pròpia i a la dels altres. Tots set han fet un bon treball i per això han sembrat els valors de l’Evangeli: la fraternitat, la solidaritat, l’entrega als altres, cosa que fa que el nostre món siga millor, degut al treball abnegat d’aquestes set persones.

Xavier Morell, un monjo atípic (CatalunyaReligió, 08/07/2020)

És així com es defineix el P. Xavier Morell, monjo de Montserrat (des de fa molts anys al santuari del Miracle) que avui 8 de juliol compleix 70 anys de l’inici del noviciat.

Nascut a Sant Andreu de Palomar el 4 de gener de 1934, Xavier, “un noi amb uns ulls grans i blaus”, va ingressar a l’Escolania de Montserrat el 29 de setembre de 1943. Durant la seva etapa d’escolà, el pintor Josep Obiols va prendre el petit Xavier com a model per a un mosaic que esta a l’esquerra del tron de la Mare de Déu i que formà part de les reformes fetes per al nou tron.

L’1 d’octubre de 1949, només sis anys més tard de la seva entrada a l’Escolania, l’adolescent Xavier deixà la família i entrà al monestir de Montserrat per ser monjo. I va ser el 8 de juliol de 1950, avui fa 70 anys, quan Xavier Morell, un jove amb només 16 anys d’edat, començà el noviciat amb la imposició de l’hàbit de monjo, “el temps seriós de prova i de discerniment”, com comentava ell mateix en el seu llibre de memòries, “El sentit d’una vida: un monjo atípic”. Un any més tard, el 16 de juliol de 1951, el novici Xavier Morell va fer la professió temporal i el 10 de maig de 1956, la professió solemne. Finalment el 21 de setembre de 1957 va ser ordenat prevere.

El P. Xavier és un home de Déu i donat als altres i per això creu que “una vida, si la vius amb profunditat, dóna per a molt”. I afegeix encara, amb bon humor: “Sóc un monjo atípic precisament per totes les tecles que he hagut de tocar per fer el que he fet”. Com ha dit ell mateix, “si prenem com a base la descripció que normalment tenim en ment d’un monjo, no hi encaixo”. I és que després dels estudis de filosofia i de teologia a Montserrat mateix, el P. Xavier passà un temps a Alemanya, on obtingué el títol de mestre orfebre i on col·laborà en la pastoral dels espanyols emigrats a aquell país. Més tard anà a Ruanda, al monestir de Gihindamuyaga, on, al front d’un dispensari mèdic, atenia la gent malalta i on va viure el drama de la guerra tribal entre hutus i tutsis.

El P. Xavier sempre ha cercat la voluntat de Déu, perquè Ell ha estat el centre de la seva vida. Per això, molt assenyadament, diu que “ser monjo no és cap subterfugi d’una fugida del món, sinó una manera de viure”, centrada en Jesucrist i oberta als germans, sobretot a aquells que més pateixen.

Al llarg d’aquests 70 anys, des que va iniciar el noviciat, a Montserrat, Alemanya, Gihindamuyaga i el Miracle, el P. Xavier Morell, que sempre ha estat un home que ha estimat des de la gratuïtat, és (als seus 86 anys) un testimoni diàfan de l’Evangeli, amb el seu somriure sincer, amb la seva paraula afectuosa i amb la seva amabilitat en el tracte.

Durant la seva estada a l’Àfrica, el P. Xavier, home amb un gran sentit de l’humor, acollia els nens africans als qual els feia jocs de màgia, tot fent néixer el somriure dels petits. Per això el P. Xavier, ple d’aquella saviesa que neix d’un cor net, ha dit que “tot i la desgràcia, s’ha de saber trobar l’humor”, que tant necessitem en aquests temps difícils.

Entre les moltes anècdotes que ha protagonitzat el P. Xavier, no puc deixar de contar-ne una, que mostra la seva profunda catalanitat. Durant les festes majors de la Colònia Gomis, a Monistrol de Montserrat, el 1968, en ple franquisme, els escoltes de servei de Montserrat s’oferiren al P. Xavier “per al que fos”, com conta ell mateix en el seu llibre, “El sentit d’una vida: un monjo atípic”. Els nois van idear fer una gran bandera catalana amb bosses de plàstic grogues i vermelles, que ocuparia més de la meitat del campanar de l’església de la Colònia Gomis. L’estratègia era deixar-la anar campanar avall, just després de la missa major, en el moment que en sortissin les autoritats. Dit i fet. Van convenir que el P. Xavier, “des del peu del campanar, els faria un senyal al moment oportú: una petita inclinació de cap i que ningú més no se n’adonés, només els escoltes que em guaitaren des de dalt del campanar”. El P. Xavier era conscient del risc que acceptava, ja que en aquella època estava rigorosament prohibit mostrar la senyera en públic. Però després d’aquella gesta, “la bandera es quedà dies i setmanes penjant al campanar” i des de la línia dels Ferrocarrils Catalans, “a l’altra banda del riu Llobregat i de la Colònia Gomis, els viatgers de tots els trens que anaven o venien de Barcelona la contemplaven onejant majestuosament, fins que el vent la va esparracar”. No cal dir que el P. Xavier fou cridat per l’alcalde de Monistrol perquè treies la senyera, cosa que ell no volgué fer.     

Orfebre i ceramista (amb obres seves d’una gran bellesa) el P. Xavier és com l’argila que en mans de Déu, el gran terrissaire, s’ha deixat treballar per Ell amb docilitat i senzillesa, per tal d’esdevenir un testimoni del Regne. Per això Déu ha fet la seva obra en el P. Xavier (amb la seva actitud oberta, sincera i esperançada) ja que sempre ha donat el millor d’ell mateix i sense por als fracassos, ha assumit amb coratge la novetat de cada dia. Home de caràcter, murri i amb una fina ironia, el P. Xavier té alhora una gran dolcesa, que veiem i “tastem” amb les magnífiques ensaïmades i amb els panellets que ell mateix fa i que són les delícies dels monjos i dels hostes que tenim el privilegi de menjar aquests dolços tan excel·lents.   

Els qui el coneixem bé, sabem que 70 anys després de l’inici del noviciat, el P. Xavier Morell és un monjo senzill i sincer, d’ulls nets i transparents, fidel a la pregària, amb les mans obertes i el cor solidari.

Xavier Morell, Abadia de Montserrat

Francesc Ferrer Pastor (VILAWEB/ONTINYENT, 11/07/2020)

quest 11 de juliol es compleixen vint anys de la mort de l’estimat Francesc Ferrer Pastor, nascut a la Font d’En Carròs el 13 de desembre de 1918. Fou un home bo, un estudiós del valencià, un apassionat pel país, un lexicògraf que va ajudar a difondre i a normalitzar la nostra llengua.

Paco Ferrer entrà al món de les arts gràfiques amb només onze anys, a la impremta Melià, on cobrava dos quinzets per una jornada de treball, de 7 del matí a 9 de la nit.

A la guerra, al front de Castelló i pel seu interès per la llengua, ‘observava i anotava les paraules i variants valencianes d’altres comarques, no conegudes per mi’, com declarava ell mateix el 4 de febrer de l’any 2000, en la concessió de la medalla de la Universitat de València.

Quan va acabar la guerra va començar a fer un fitxer ‘de les paraules que sentia cada dia i que no es trobaven en els vocabularis valencians que havia pogut arreplegar’.

El 1941 entrà a treballar al diari Jornada i als diumenges al Levante, on va perdre la mà esquerra en un accident. Més tard passà a Las Provincias, que en aquell moment dirigia l’excel·lent  periodista Martí Domínguez Barberà.

Quan el 1948 Carles Salvador va organitzar el primer curs de valencià a Lo Rat Penat, Ferrer Pastor s’hi va matricular com a alumne. Va tindre com a professors el mateix Carles Salvador, Enric Valor i Josep Giner (deixeble de Fabra i de Coromines). L’any següent ja va participar com a professor del primer curset que organitzà Lo Rat per a correctors i periodistes. En les classes s’utilitzava com a material de text el llibre Ortografia Valenciana de 1937, de Carles Salvador, que Josep Giner trobà en una llibreria de vell.

Ferrer Pastor començà a confeccionar el Diccionari de la Rima entre 1953 i 1956 i el Vocabulari Valencià-Castellà, que aparegué el 1960, publicat per l’editorial Sicània. Col·laborà també amb el món de les falles, perquè s’hi podia utilitzar el valencià. El 1966 aparegué el Vocabulari Castellà-Valencià i el 1967 el vocabulari Castellà-Valencià i Valencià-Castellà, que han utilitzat milers i milers de xiquets. El 1985 tragué el Diccionari General, ‘l’obra lexicogràfica més important del segle XX’, tal com digué el professor de la Universitat de València Antoni Ferrando.

Va ser membre fundador d’Acció Cultural del País Valencià i del Partit Nacionalista del País Valencià de Francesc Burguera. També fou membre de la Comissió Litúrgica per a la traducció dels textos al valencià i de la Paraula Cristiana. El 1994 va rebre el Premi del Centenari de la Societat Coral El Micalet.

Vaig tindre la sort de conèixer Francesc Ferrer en la Paraula Cristiana, al PNPV i a la tertúlia dels dilluns (a l’Hotel Oltra primer i després a la cafeteria San Patricio, a la plaça del País Valencià del Cap i Casal) en companyia de mon pare, Ramon Trullenque, Josep Ibànyez, Joan Garai, Josep M. Ruix o Francesc Burguera entre més. La seua paraula i el seu consell, sempre mesurat i ple de sentit comú, era per a tots els qui l’escoltàvem, una lliçó. Als estius, amb els meus pares i les meues germanes, sempre quedàvem un dia per a dinar junts, bé a sa casa, a la Font d’En Carròs, o bé a casa dels meus pares, a la platja de Piles.

El 4 de febrer de l’any 2000, en rebre la Medalla de la Universitat de València, Ferrer Pastor, amb una gran senzillesa, es va descriure com ‘un humil treballador’. En aquest acte, el Rector Pedro Ruiz parlà de Ferrer Pastor com ‘una persona, la vida de la qual ha estat dedicada a deixar-nos a tots el bé cultural més important que té un poble: la llengua. Ferrer Pastor ens ha regalat paraules’. I en el llibre-homenatge que li dedicà la Universitat, el professor Joaquim López Rio, molt encertadament, qualificà Ferrer Pastor ‘d’un home inquiet, que des de la impremta, des de l’edició s’apropa a la lletra per tal d’acabar convertit en un servidor, en un investigador de la llengua’.

El record de Ferrer Pastor al cap de vint anys de la seua mort, ens encoratja a continuar la seua tasca a favor de la normalització de la nostra llengua i de la vertebració del país. La seua obra i el seu treball, el seu exemple, el seu civisme i el seu compromís per la nostra llengua i la nostra cultura és present a les escoles, on milers i milers de xiquets i de xiquetes utilitzen el vocabulari Ferrer Pastor com una eina per a aprendre valencià.

El record de Francesc Ferrer Pastor el manté viu la fundació que porta el seu nom, creada el 10 de juliol de 2008 i que té per objectiu ‘la difusió i normalització del valencià a tots els àmbits d’ús i cultura, així com fomentar el record i l’estima per la figura de Francesc Jacint Ferrer i Pastor’.

Desgraciadament fa dos anys, i en el marc del centenari del seu naixement, Ferrer Pastor va ser oblidat tant al País Valencià com a Catalunya, uns perquè deien que va ser autodidacta (malgrat els bons mestres que tingué, com Carles Salvador i Giner Marco) i d’altres pel fet de ser un bon cristià. Altres fins i tot el van bandejar qualificant-lo de dretà, quan enrolat en la lleva del biberó va estar empresonat pels franquistes a la plaça de bous de Logronyo i va lluitar pels drets nacionals del País Valencià i per les llibertats democràtiques.

Per què encara la Generalitat Valenciana no li ha concedit l’Alta Distinció a l’amic i patriota Ferrer Pastor? O per què l’ajuntament de València no l’ha homenatjat com es mereix?

Com va dir l’amic Francesc de P. Burguera amb motiu de la mort de Ferrer Pastor, ‘Paco ens ha deixat. Però ens ha deixat més cultes, gràcies a la seua obra lexicogràfica i més conscients de la nostra realitat com a poble’. Per això és tan important el projecte per a convertir la casa de Ferrer Pastor a la Font en un Museu de la Paraula per a recordar i donar a conèixer la vida i l’obra d’aquest homenot del País Valencià.

Com ha dit el seu nét, Francesc Ferrer-Pastor Rúbio, ‘el meu avi va ser un humil treballador, constant, autodidacta, amant de la cultura de la seua terra, i, per tant de la seua llengua’. I és que Ferrer Pastor és, per a tots els valencians, un exemple de dignitat i de fermesa en la lluita per la nostra llengua.

El bisbe valencià Enric Reig (VILAWEB/ONTINYENT, 26/06/2020)

El 27 de juny de 1920, fa ara cent anys, el valencià Enric Reig Casanova va fer la seua entrada a València com a nou arquebisbe d’aquesta diòcesi.

Nascut a València el 20 de gener de 1859, tot i que la seua família era originària d’Agullent, Enric Reig va fer el batxillerat a l’institut de Xàtiva i els estudis eclesiàstics al Seminari de València. Però poc abans de l’ordenació presbiteral, Reig deixà el seminari i es va casar. A la mort de la seua dona i de la seua filla, el 1885, víctimes de l’epidèmia del còlera, Reig decidí de fer-se capellà.

Enric Reig va ser acollit a la diòcesi d’Almeria i ordenat prevere el 1886, on impartí classes d’història eclesiàstica al seminari. Posteriorment va ser cridat pel bisbe de Mallorca Jacint Cervera, que el nomenà secretari de cambra i més tard Vicari General de la diòcesi de Mallorca. A la mort del bisbe mallorquí, el 20 de gener de 1898, la Revista Popular qualificà el Vicari General Enric Reig d’home ‘honrado, con la confianza de aquel respetado Cabildo catedralicio para gobernar en su nombre aquella diócesis’. I deia encara: ‘El Dr. Reig es hace años una de las mas salientes figuras de dicha Corporación, que admira en él las dotes de animoso defensor de los derechos de la santa Iglesia’.

Més tard, concretament el 1900, el Dr. Reig fou cridat a la diòcesi de Toledo pel cardenal Sancha, on fou nomenat professor de Sociologia del seu seminari.

Preconitzat bisbe de Barcelona el 28 de març de 1914, va rebre l’ordenació episcopal el 8 de novembre d’aquell mateix any i féu l’entrada a la diòcesi barcelonina el 21 de novembre següent. En aquesta diòcesi, el bisbe Reig va substituir el també bisbe valencià Joan Josep Laguarad Fenollera, mort el 4 de desembre de 1913.

La rebuda del bisbe Reig a Barcelona, com diu la crònica del temps, va ser ‘solemne’. Enric Reig va ser bisbe de la diòcesi de Barcelona del 1914 al 1920, any en què va ser nomenat nou arquebisbe de València.

Durant aquests cinc anys i mig, Enric Reig va fer la visita pastoral a totes les parròquies del bisbat. La seua primera pastoral, La justicia y la paz, l’adreçà als seus diocesans.

El bisbe Reig recolzà i participà en el I Congrés Litúrgic de Montserrat, que es va celebrar del 5 al 10 de juliol de 1915. En l’al·locució feta al Congrés, destacava ‘la renovació i la intensificació de la vida litúrgica’. A més, subratllà el fet que el congrés se celebrara a Montserrat, ‘que té profundes relacions amb la litúrgia’ i en una muntanya ‘on existeix la devoció de Catalunya a la venerada Imatge’.

A Barcelona va crear el Museu Diocesà d’Art Sagrat el 1916, i l’any 1917 va promoure una Missió general a tota la diòcesi. També emprengué la reforma del Seminari de Barcelona i el seu pla d’ensenyament. I és que des de Roma li arribà al bisbe Reig el manament de redreçar el seminari, enfront del ‘violento deseo de innovaciones’ causades pel modernisme. Per això la Sagrada Congregació de Seminaris i Universitats i la promulgació del Codi de Dret Canònic, encoratjaren el bisbe Reig a redactar un nou reglament per al Seminari de Barcelona, promulgat el 9 de juny de 1917. En aquest reglament, el bisbe Reig presentava una visió apocalíptica de l’Església, ja que afirmava que la calamitat de la Primera guerra Mundial, havia buidat els seminaris europeus.

El bisbe Enric Reig participà en el VII centenari de la fundació de l’Orde de la Mare de Déu de la Mercè a Barcelona i el 1918 impulsà el Sínode Diocesà. També fundà l’associació, Acció Popular.

L’11 de juny de 1920, el bisbe Reig s’acomiadà de Barcelona, físicament només, ja que com deia ell mateix, ‘romandré amb vosaltres fins a la mort’. Com comentava La Voz de Valencia, en la seua entrada a la diòcesi valenciana, el 27 de juny, ara fa cent anys, l’arquebisbe va tindre ‘un recibimiento verdaderamente grandioso, que le tributaron sus paisanos’, ja que era el primer bisbe valencià a la diòcesi de València, des que el 1813 morí l’arquebisbe Joaquim Company. Cal dir que des del bisbe Reig, l’únic bisbe valencià que hem tingut és l’actual arquebisbe Cañizares, ja que després de Reig hi hagué un bisbe castellà (Prudencio Melo), un de basc (Marcelino Olaechea), un de navarrès (Jose Mª García Lahiguera), un de mallorquí (Miguel Roca) i un de manxec (Agustín García-Gasco), fins a l’actual cardenal Cañizares, nascut a la Plana d’Utiel. Per contra, des del temps del bisbe Reig, hi ha hagut 15 bisbes auxiliars nascuts al País Valencià, però cap d’ells, insòlitament, ha estat nomenat arquebisbe de València, ja que han estat enviats a altres diòcesis o bé, en l’actualitat, són auxiliars de l’arquebisbe Cañizares.

L’11 de desembre de 1922, quan Enric Reig era arquebisbe de València, el papa Pius XI el va crear cardenal i tres dies després, era nomenat arquebisbe de Toledo, on morí cinc anys més tard, el 25 d’agost de 1927.

Cal recordar que va ser el cardenal Reig, ja arquebisbe de Toledo, qui coronà la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats el 12 de maig de 1923, tres anys més tard de la seua entrada a València com a arquebisbe.

Però qui s'han cregut que són? (VILAWEB/ONTINYENT, 19/06/2020)

Sí, qui s’han cregut que són? Com és possible que en ple segle XXI i en un estat anomenat democràtic, el Tribunal Suprem espanyol continue perseguint la nostra llengua? Com és possible que aquests membres de la judicatura continuen atemptant contra la unitat  de la nostra llengua i prohibint que els governs del País Valencià, de Catalunya i de les Illes Balears puguen comunicar-se entre ells en la llengua comuna que compartim, obligant-los a comunicar-se en castellà? Com és possible que en la situació ‘d’emergència’ que viu la nostra llengua, com ha fet conèixer la Plataforma per la Llengua, aquest tribunal odie el nostre idioma?

Si el president Pedro Sánchez denuncià fa uns dies l’existència d’una policia ‘patriòtica’ a l’estat espanyol, se li va oblidar de dir que també hi ha un govern ‘patriòtic’ que es nega a formar una comissió d’investigació sobre el rei emèrit o sobre el GAL (Pablo Echenique dixit). I encara, també existeix una justícia ‘patriòtica’ que ara està condemnant la nostra llengua, de la mateixa manera que va condemnar (injustament) els presos polítics independentistes. Per cert: parlant de condemnes: en què ha quedat la persecució dels CDR acusats de terrorisme? Com es poden detenir i empresonar persones i després quedar en un no-res aquelles acusacions tan greus? Com s’entén (si no és per mala fe) que els diaris de Madrid posaren a primera pàgina la detenció d’unes persones acusades de terrorisme i ara no hi ha res de res?

En relació amb la decisió que ha pres el Suprem, segons l’InformeCAT, donat a conèixer per la Plataforma per la Llengua, el català es troba davant ‘d’una emergència lingüística’. Per això, en compte de perseguir la nostra llengua com fa el Tribunal Suprem, nosaltres l’hem de protegir, com fa Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana i tants i tants organismes i persones que lluitem per la plena normalització de la nostra llengua.

Segons l’InformeCAT, el govern espanyol invertí zero euros a la producció cinematogràfica en català entre el 2013 i 2019, en temps del PP.

Aquest informe ens diu que a la regió d’Alcoi-Gandia, el valencià és la llengua d’ús habitual per al 71,6% de la població, mentre que a la ciutat de València són menys del 15% dels habitants els qui parlen habitualment en valencià. I en la regió d’Alacant, només un 23,4% dels habitants parlen valencià. Per contra hi ha una dada positiva, ja que el 77% de les famílies d’alumnes d’ESO del Baix Segura volen que els seus fills estudien en valencià.

El PP valencià mostra un odi extrem contra la nostra llengua, intentant dividir-la i anorrear-la. L’últim míssil del PP valencià contra la nostra llengua és ben recent: dijous passat, la diputada a les Corts Valencianes, Eva Ortiz, va denunciar les ajudes del Consell al valencià. Però a més del PP, ara tenim el Suprem espanyol que també vol exterminar el valencià, o deixar-lo (com ho va intentar el franquisme) reduït a l’àmbit casolà, ja que per a comunicar-se entre ells, els governs valencià, català i balear ho han de fer en ‘cristiano’. Per això, algú s’estranya que siguem molts els qui no acceptem un estat que reprimeix la nostra llengua?

Si tinguérem una Església que estimara la nostra llengua (cosa que no fa), podríem demanar als nostres bisbes una paraula de denúncia davant l’actitud genocida i prepotent del Suprem. Però com que l’Església valenciana continua menyspreant la nostra llengua (ja que en prohibeix l’ús amb normalitat als temples), és inútil de demanar als nostres bisbes que defensen el valencià.

Per això, seguint l’exemple de Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Francesc Ferrer Pastor, Enric Valor, Francesc Burguera, Joan Francesc Mira i Vicent Pitarch o Carles Salvador, o dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal i també dels preveres Alexandre Alapont, Emili Marín, Vicent Cardona, Llorenç Gimeno, Jesús Belda, Jesús Corbí i Jordi Cerdà, Enric Ferrer i Francesc Mulet, August Monzon, Tiburci Peiró o Vicent Sorribes, Vicent Micó, Pere Riutort, Vicent Estarlich o del jesuïta Francesc de Borja Banyuls. I dels amics d’Albalat, Adrià, Eliseu i Eduard o Pep Albinyana, Rafa Roca, Joanjo Puertos, Ramon Trullenque, Santi Vallés, Josep Franco, Josep Guia i Joan Josep Cardona; dels mestres Josep Millo, Maria Trullols i Teresa Gamissans, Vicent Malonda, Xavier Pardo, Pasqual Cuenca, Oreto Trescolí, Francesc Sanz, Miquel Cuadau, Oreto Domènech, Àngel Canet, Josep Requena i la seua filla Anna, Gabriel Garcia Frasquet i el seu fill Gabriel, Robert Martínez, Vicent Niclòs i Rosa Diranzo. Per tots ells, entre molts més, cal que la Generalitat del País Valencià no faça cas del Tribunal Suprem espanyol i continue utilitzant la nostra llengua en les seues relacions amb la Generalitat de Catalunya i amb el Govern Balear, ja que la desobediència civil és un dret que tenim per a lluitar contra aquells que volen anul·lar la nostra llengua. És el nostre compromís envers aquells hòmens i dones que van treballar tota la vida per la dignitat de la nostra llengua. És el camí que hem d’obrir per a arribar a la plena llibertat nacional.

Per això, com deia Vicent Partal, cal que ens rebel·lem davant d’aquesta decisió contra la nostra llengua, del tot injusta (i genocida) del Tribunal Suprem espanyol