De què serveixen els nostres vots? (VILAWEB/ONTINYENT, 27/01/2020)

Sí, de què serveixen els nostres vots si la justícia espanyola, el secretari general del Parlament de Catalunya i una part de la mesa del Parlament inhabiliten o anul·len els nostres vots? Hui és la inhabilitació com a diputat del president de Catalunya, però demà pot ser una altra persona qui quede inhabilitada per la justícia: un batle, un altre diputat o qualsevol càrrec electe que no siga del grat de la justícia espanyola. De fet, aquesta justícia ha prohibit que foren presidents de Catalunya els Srs. Carles Puigdemont, Jordi Turull o Jordi Sánchez. I això perquè són persones que no agraden la justícia espanyola. Aquesta justícia està devaluant els nostres vots, que no serveixen per a res, perquè està liquidant la voluntat popular expressada lliurement a les urnes.

Quan la dreta no pot aconseguir el poder per mitjà de les urnes, ho aconsegueix per les togues. Per això la suspensió com a diputat del president de Catalunya, és la suspensió de la sobirania del Parlament de Catalunya i dels qui van votar el Sr. Torra com a diputat.

El que no s’entén és que si el 4 de gener el parlament, majoritàriament, va ratificar el president Torra com a diputat, per què ara uns diputats es fan arrere? Defensar l’acta de diputat del president Torra és defensar la democràcia, la llibertat i la sobirania popular. Quan la justícia i el secretari general del Parlament, i alguns partits, desposseeixen de l’acta de diputat el president Torra, se n’està desposseint la voluntat popular expressada amb els vots de tots aquells que votaren JxCat.

El 3 de gener passat hi va haver un colp d’estat perpetrat per la Junta Electoral Central espanyola, com ho va ser el colp d’estat del 23 de febrer de 1981 de Tejero i el colp d’estat del juliol de 1936 amb la sublevació de Franco. I hui, amb l’anul·lació de l’acta de diputat del president de Catalunya, s’està produint un nou colp d’estat, amb l’agreujant que un grup polític que el 10 de gener passat va votar la legitimitat del diputat Quim Torra, ara vota en contra, en unió amb la justícia espanyola, els partits del 155 i ERC.

En democràcia, la justícia, el secretari general del parlament i els partits polítics no tenen cap legitimitat per a suspendre un diputat elegit pels ciutadans: en democràcia només la ciutadania escull els seus representants.

Aquest nou colp d’estat perpetrat per la justícia espanyola, el secretari general del Parlament (i uns partits polítics del Parlament) és un atac autoritari contra els vots de les persones que votaren la llista de JxCat (en la qual hi havia el Sr. Quim Torra) en les eleccions del 21 de desembre de 2017.

Quina legitimitat té la justícia, el secretari general del parlament o una part de la mesa del Parlament, per a impedir que el Sr. Torra puga representar les persones que li van votar? Algú pot entendre que la justícia o la mesa del parlament anul·len els resultats de les eleccions del 21 de desembre de 2017 i desposseeixen de l’acta de diputat el Sr. Torra?

L’actitud d’aquells que han suspès l’acta de diputat del president vulneren el sufragi universal, ja que amb aquesta actitud despòtica han anul·lat els vots que van fer possible que el Sr. Torra fos elegit diputat.

De què serveixen els vots que van recolzar al Sr. Torra i que permeteren elegir-lo i que siga diputat al Parlament de Catalunya? És la justícia espanyola qui elegeix els diputats i els eurodiputats? De què serveixen unes eleccions, si després la justícia pot anul·lar els resultats?

La justícia espanyola i els partits que han desposseït Torra de l’acta de diputat, han actuat com una junta militar: amb la seua acció impedeixen que el Sr. Quim Torra, elegit democràticament a les urnes, puga exercir el seu càrrec.

Aquest colp d’estat és una actitud vergonyosa i antidemocràtica, ja que la decisió de la justícia i d’una part del Parlament de Catalunya  és un atac a la voluntat de la ciutadania expressada a les urnes.

Caldria que la justícia recordara que en una democràcia, els presidents de Catalunya i els diputats al parlament, els posa i els lleva el poble amb els vots. Cap tribunal ni cap partit polític pot decidir qui ha de ser el president de Catalunya o qui ha de ser diputat. El que s’ha fet amb la suspensió de l’acta del president Torra, és el segrest de la voluntat popular.

'L'Església que coquetejarà tan poc amb l'esquerra com amb la dreta' (VILAWEB/ONTINYENT, 26/01/2020)

Aquestes paraules del teòleg Joseph Ratzinger (el papa Benet XVI) són del seu llibre Fe y futuro (pàgines 76-77), una obra publicada el 1973, on el llavors jove teòleg parlava, anticipant-se al moment present, d’una ‘Església que haurà perdut molt’. En aquest llibre, Ratzinger deia també que aquesta Església ‘coneixerà formes ministerials noves i ordenarà sacerdots, cristians provats que continuen la professió’, és a dir, hòmens que podran ser casats i que seran ordenats, com demanava el Sínode de l’Amazònia.

Però sobretot, Ratzinger apostava per una Església que a diferència del nacionalcatolicisme viscut a l’estat espanyol, ‘no reclamarà el mandat polític i que coquetejarà tan poc amb l’esquerra com amb la dreta’. Ratzinger també somiava una Església en la qual ‘s’hauran de suprimir tant la tancada parcialitat sectària, com l’obstinació jactanciosa’.

He recordat aquestes paraules del jove Ratzinger per les polèmiques declaracions del capellà de Catadau (un poble on tinc bones amigues, algunes de les quals companyes de l’institut), sobre el nou govern d’Espanya. El rector de Catadau, Luis Hernado Ramírez Calderón, segons han informat els mitjans de comunicació (Levante, 14 de gener de 2020), digué que ‘es una gran desgracia que lleguen al poder hombres comunistas  y anarquistas. Pero es aún mayor desgracia que lleguen al poder con los votos de los católicos, ignorantes católicos que le compran al verdugo la cuerda con que han de ahorcarlos’. A més, via whatsapp, el capellà de Catadau deia també: ‘En esta jornada de reflexión, no quiero influir en Voxtro Voxto, solo decirox que Voxteis el que os dicte Voxtra consciencia y lo que creáis que es mejor para Voxsotros’. Possiblement el capellà de Catadau es defensarà argüint que aquest missatge era una broma. Però és que hi ha bromes i bromes.

Segurament si un capellà de Borriana, d’Agullent o de la Vila Joiosa hagueren fet un whatsapp en uns termes semblants al del rector de Catadau, però, en compte de Vox hagueren jugat amb les paraules PSOE, Compromís o Podem (i no cal dir, amb Bildu o ERC), la jerarquia catòlica de seguida hauria desautoritzat el capellà responsable d’aquell watsapp. Segur que el bisbe hauria cridat el mossèn a l’ordre i l’hauria amonestat severament.

Però desgraciadament, l’Església espanyola (i encara més la valenciana) té tanta simpatia per la dreta que no ho sap dissimular. I, potser, enyorant el nacionalcatolicisme, l’Església valenciana somia amb una relació de poder i de maridatge amb partits dretans, totalment en oposició al que deia el jove teòleg Ratzinger el 1973.

El futur Benet XVI deia en un altre llibre (Dios y el mundo. Una conversación con Peter Seewald), publicat el 2005: ‘Aquesta consciència de no ser un club tancat, sinó d’estar oberts a la comunitat en conjunt, sempre ha estat un component de cap manera suprimible en l’Església’. Per això Ratzinger apostava per ‘formes noves d’obertura a l’exterior, modalitats noves de participació d’aquells que estan fora de la comunitat dels creients’.

Les paraules del futur Benet XVI (com també les paraules del papa Francesc) no eren d’exclusió ni de condemna, sinó d’obertura i d’acolliment de tots. Dels qui voten Vox i també dels qui voten PSOE, Compromís, Podem, Ciutadans, ERC, PNB, Junts x Cat, Bildu, BNG o PP. Perquè la missió de l’Església (i cal recordar el cardenal Tarancon) no és la de casar-se amb un partit, sinó la d’acollir tots els cristians, que, com sol passar, es poden trobar als diversos partits polítics. Per això l’Església, seguint el consell de Ratzinger, hauria de coquetejar ‘tant poc amb l’esquerra com amb la dreta’. Encara que l’Església valenciana es va trobar molt satisfeta amb els governs del PP, tot i haver-se demostrat que van ser uns governs (i ho ha dit la justícia) amb tres ex-presidents de la Generalitat imputats per corrupció, a més d’altres càrrecs del PP que fins i tot han estat empresonats.

Fa només uns dies, Trump, davant 5.000 neopentecostals, afirmava: ‘Crec que tenim Déu del nostre costat’. I és que, com ha fet el rector de Catadau, hi ha un intent de segrestar el cristianisme per part de la dreta radical. Durant molt de temps l’Església, descaradament i sense complexos, ha coquetejat amb la dreta. Però caldria recordar a aquells que volen que l’Església es case amb algun partit concret de la dreta, que l’Església ‘no és un club tancat’, com deia Ratzinger, sinó que els cristians i d’una manera particular els capellans, han d’estar ‘oberts a la comunitat en conjunt’. Per això al País Valencià, com m’ha dit una bona amiga, des de fa anys, la dreta ‘s’apropia de la fe’. I això l’Església no ho hauria de consentir.

Am quina violència parlen! (VILAWEB/ONTINYENT, 20/01/2020)

Així denuncia el salm 58 la violència qui té llavis que ‘semblen punyals’ i van ‘grunyint com els gossos’. I el salm 63 blasma qui ‘tira com fletxes paraules verinoses’.

He recordat aquests salms per la corrua d’insults, exabruptes, crits, xiulets i esbroncades d’alguns diputats en la investidura del Sr. Sánchez com president del govern espanyol. Vull recordar que el 2012 es va multar amb 2.000 euros un jove valencià que insultà els jugadors del Reial Madrid quan eixien del camp de Mestalla. Però pel contrari, molts polítics en compte de parlar udolen. I això al Congrés dels Diputats, una cambra que s’anomena també Parlament, que com diu el nom és un lloc per a parlar i no per a bramar.

És evident que els insults demostren la falta de diàleg i de respecte per l’adversari. Com és que alguns polítics poden insultar impunement? Tots recordem el Sr. Alfonso Rus i el seu menyspreu envers els votants d’EU. També la presidenta Esperanza Aguirre ‘vomità’ el seu ‘Habría que matarlos’, en referència als arquitectes que dissenyaren un edifici. Igualment va ser molt comentat, fa uns anys, l’insult de qui fou batle de Getafe, el socialista Pedro Castro, que digué ‘tontos de los cojones a los que votan a la derecha’. O les del batle popular de Valladolid, Javier León de la Riva, qui, referint-se a qui va ser ministra de Sanitat, Leire Pajín digué: ‘Cada vez que le veo la cara y esos morritos pienso lo mismo, pero no lo voy a decir aquí’. Amb raó alguns polítics es posen la mà davant la boca quan parlen! Per això, que  poc de fiar són, quan tenen por que puguem saber què diuen!

L’ex-presidenta del govern autonòmic de Madrid, Esperanza Aguirre, digué una altra vegada: ‘Hemos tenido la inmensa suerte de darle un puesto a IU, quitándoselo al hijoputa’. La ‘perla’ d’Aguirre anava dedicada a Fernando Serrano, un dels ex-consellers de Caja Madrid, també del PP!

Més a prop nostre tenim les declaracions de Carlos Fabra, ex-president de la Diputació de Castelló, qui digué ‘Hijo de puta’ al diputat socialista Francesc Colomer, a més de manifestar públicament, amb la seua mala educació, el desig ‘de orinar en la sede de Izquierda Unida’. O la seua filla, que sent diputada al Congrés va etzibar el seu: ‘Que se jodan’. O les de l’ex-president de la Diputació de València, Alfonso Rus, qui, menyspreant els docents, anomenà ‘gilipollas’ als professors que diuen ‘aleshores o gairebé’, afegint encara les ganes que tenia de ‘rematar-los’. A més, va acabar la seua bravata dient: ‘Em vaig quedar a gust amb eixos pocavergonyes’. O el senyor Juan Cotino, ex-president de les Corts Valencianes, tan catòlic ell i tan mal educat, quan dirigint-se a la diputada de Compromís, Mónica Oltra, assegurà que ‘si fóra son pare tindria vergonya de tindre una filla com vostè, però com que possiblement no el coneix…’. Molt graciós i molt edificant! O quan l’actual eurodiputat del PP, Esteban González Pons, referint-se a un pres d’ETA, malalt de càncer digué: ‘Por duro que sea ver a una bestia fuera de la cárcel’.

Però no s’acaben ací les perles! L’ex-diputat Joan Tardà, d’ERC cridà ‘Muiga el Borbó’ i Manuel Fraga demanava que als nacionalistes (no als espanyols!) ‘los habrían de colgar de algun sitio’. José Bono, del PSOE, deia que ‘los del propio partido son unos hijos de puta’ i José M. Aznar afirmava que ‘los votos que no van al PP, van a ETA’, al mateix temps que acusava el president Rodríguez Zapatero de ‘ser cómplice de terroristas’. L’última ‘perla’ ha estat la de la Sra. Ana Vega, síndica de Vox a les Corts Valencianes, qui ha qualificat la constitució del nou govern espanyol de ‘pacte de les rates’.

Certament, l’insult no és un bon camí per a afavorir la bona convivència. L’Evangeli ens ensenya a utilitzar un llenguatge respectuós, allunyat de l’insult: ‘Aquell qui diga al seu germà, estúpid, serà condemnat’ (Mt 5:22), i Sant Pau deia: ‘Lluny de la vostra boca ira, ultratges’ (Col 3:8). L’apòstol dels gentils també exhortava els cristians perquè ‘no insulten ningú’ (Tt 3; 2), aconsellant-los de ser ‘pacífics i moderats’ i a mostrar ‘una gran dolcesa’. I encara, en la Carta als Efesis, Sant Pau demana a aquests cristians que no es deixaren portar per ‘l’amarguesa, la indignació, la ira, crits, injúries’ (Ef 4:31). I en aquesta mateixa carta, Sant Pau diu també: ‘Que no isquen mai de la vostra boca, paraules dolentes, sinó solament aquelles paraules bones que puguen edificar quan calga i es facen agradables als qui les escolten’.

Alguns polítics (que massa vegades parlen guiats més per les vísceres que pel cervell) haurien de retrobar el respecte per l’adversari i no caure en l’insult o el menyspreu. I si el 2012 van multar un jove valencià per insultar els jugadors del Reial Madrid, que comencen a multar també als polítics que insulten.

El papa Francesc digué fa uns anys que ‘l’insult no s’acaba en si mateix’, sinó que ‘és una porta que s’obri, és començar un camí que acabarà matant’. El papa ens deia que l’insult que és ‘l’inici de l’assassinat, moltes vegades naix de l’enveja’.

El ‘llenguatge’ d’alguns polítics, que han quedat ben retratats a la investidura del Sr. Sánchez, està més a prop de la taverna i de la caserna -és a dir, de la caverna-, que d’un parlament on, com diu el seu mateix nom, s’ha de parlar i no insultar com uns hooligans. Per això aquests polítics queden ben definits pel salm 51, quan denuncia aquells que tenen ‘la llengua com una navalla’.

Tots els polítics haurien de ser un exemple de respecte i d’educació pels seus adversaris. Per això tenia raó el diputat Joan Baldoví, quan (a més de recomanar til·la als diputats més exaltats) també recomanava educació a les senyories que udolaven sense cap mirament. Quin ‘exemple’ que donaren a la ciutadania alguns diputats espanyols.

El pin parental contra el valencià (VILAWEB/ONTINYENT, 23/01/2020)

A l’inici del curs escolar 2017-2018, la Sra. Bonig, per trobar una ‘solució’ al plurilingüisme, no va tindre altra ocurrència -realment brillant- que ‘deixar en mans de les famílies el nivell d’aprenentatge del valencià’. La Sra. Bonig, abans que Vox, ja va proposar el pin parental contra el valencià.

En la trobada amb el Molt Honorable President Puig, cap de govern del País Valencià, la Sra. Bonig va presentar-li com a alternativa al plurilingüisme un model ‘revolucionari’ i ‘avançat’ per a les zones castellanoparlants, on el reforç del valencià fóra ‘voluntari’ i que d’aquesta manera, no ‘s’impose a les famílies’.

Amb aquesta una idea ‘excel·lent’, proposava que els pares pogueren triar per als seus fills el model i el nivell de llengua a aprendre. És a dir, el pin lingüístic. Només hi ha una qüestió no resolta. Si els pares poden triar per als fills el nivell d’aprenentatge del valencià, supose que per la mateixa raó, els pares (i per què no ho poden decidir directament els alumnes?) també haurien de poder triar el nivell d’aprenentatge de l’anglès, de les ciències socials, de la geografia, de les matemàtiques i de les ciències naturals.

D’aquesta manera, la Sra. Bonig s’hauria carregat el currículum escolar o el pla d’estudis, perquè les famílies, i ningú més, decidirien el nivell d’aprenentatge dels fills. Un altre problema afegit seria quan, en una mateixa aula, unes famílies decidiren que els fills (en matemàtiques) estudiaren integrals i derivades i unes altres famílies decidiren que ‘això’ no val la pena.

Amb el seu argument podríem començar precisament amb les matemàtiques. Els nostres fills haurien d’estudiar la suma i la resta, però no la multiplicació. I per a la divisió i les arrels quadrades o les integrals, ja faríem una comissió de pares a veure si cal que entren en el nivell d’aprenentatge o no. Els alumnes haurien de fer àlgebra però no trigonometria, perquè els pares decidirien el nivell d’aprenentatge de les matemàtiques. Pel que fa a la natura, no caldria estudiar les cèl·lules procariòtiques (si no tenen nucli, per què estudiar-les?), sinó només les eucariòtiques. Tampoc caldria estudiar el cervell humà, perquè per a l’ús que alguns fan de les neurones, els alumnes s’ho poden estalviar. Tampoc caldria estudiar la botànica, atés que un estiu i un altre també, se’ns cremen els boscos i per això mateix no cal perdre el temps estudiant les plantes.

Quant a la geografia, caldria que els alumnes estudiaren bé la comunitat autònoma de Madrid i també Castella la Manxa i Castella la Vella, els seus rius, muntanyes i ports de muntanya. No cal que els llibres parlen de la geografia del País Valencià perquè com que els nostres xiquets i xiquetes ja viuen ací, ja ho descobriran ells mateixos.

Pel que fa a la literatura caldria potenciar sobretot la literatura castellana: si els nostres xiquets parlen valencià, se senten discriminats, ja que no tenen la llengua de Cervantes com a llengua habitual com passa a Sevilla o a Salamanca, que tenen la sort de viure com a persones normals i no com els nostres xiquets que no saben parlar castellà com Déu mana. I sobre el valencià, només cal que aprenguen a dir quatre coses en la llengua d’ací (tampoc no cal massa) perquè per a fer un sainet i cantar el ‘PeraofrenarnovesglòriesaEspanya’, ja anem bé.

Davant l’aberració del pin lingüístic proposat per la Sra. Bonig, cal sentit comú per a aplicar les mesures pedagògiques que el conseller Marzà ha establert en aquest decret de plurilingüisme, per tal de protegir la nostra llengua, i així tots els nostres alumnes tinguen un coneixement del valencià, de la mateixa manera com el tenen del castellà.

Curiosament, la Sra. Bonig no defensa la voluntarietat de l’anglès o de les matemàtiques, sinó l’obligatorietat d’aquestes i d’altres assignatures, a diferència del que vol per al valencià, amb el seu pin parental.

A més, els que parlen del decret de plurilingüisme com a ‘decretazo’, obliden que les altres assignatures també són ‘imposades’ amb un ‘decretazo’. Però ja se sap: no hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure.

P. Miquel Estradé (VILAWEB/ONTINYENT, 10/01/2020)

Aquest dissabte es compleixen cent anys del naixement del P. Miquel Estradé, monjo de Montserrat. Josep Estradé (nom civil), que va nàixer a Tarragona l’11 de gener de 1920, va estudiar uns cursos al Seminari de Tarragona i el 1942 entrà al monestir de Montserrat. Dos anys després, va fer la professió temporal, el 1947 la solemne i el 1948 va ser ordenat prevere.

El P. Miquel va passar un temps a Anglaterra, estudiant l’anglès, i també a Friburg de Suïssa i a Baviera, per perfeccionar el grec clàssic, una llengua que va dominar a la perfecció. Per això mateix, va fer classes d’aquesta llengua als monjos en etapa de formació. Com recordava el P. Josep Massot, l’estada del P. Miquel Estradé a Suïssa ‘li serví també per a eixamplar el seu horitzó religiós i per a encarrilar encara més la seva forta catalanitat, gràcies al contacte amb el doctor Carles Cardó, amb el professor Ramon Sugranyes de Franch i amb el mecenes Rafal Patxot i Jubert’.

Després del temps que passà a l’estranger, quan tornà a Montserrat, el P. Miquel Estradé serví la comunitat en diversos serveis que li van ser confiats: l’Escolania, l’hostatgeria (en diferents etapes), l’acompanyament espiritual dels monjos en etapa de formació i les classes de grec als novicis i juniors. Però d’una manera particular, cal destacar la seua tasca pastoral, tant a Montserrat com a altres llocs. El P. Miquel acollí i acompanyà a Montserrat molts joves i gent gran, que trobaven en ell un home d’una gran calidesa humana i espiritual. Com m’ha comentat la germana Maria Trullols, qui el va conèixer bé, el P. Miquel va ser un home ‘d’una gran humanitat, atent i sensible a les necessitats de les persones’.

El P. Miquel, gran coneixedor de les llengües clàssiques i també del català, traduí a la nostra llengua textos de la Bíblia, així com escrits de diversos autors cristians llatins i grecs. De fet, a la Bíblia de Montserrat són seues les versions del llibre dels Macabeus, de Tobit, Judit i la Saviesa.

Va ser un escriptor prolix i els seus articles els podem trobar a diverses revistes com Serra d’Or, Saó, Foc Nou, Catalunya Cristiana o Qüestions de Vida Cristiana. També col·laborà amb els seus textos al diari Avui. Va escriure nombrosos llibres, entre els quals cal destacar els següents títols: Anar a fons (1970), Evangeli enfora (1973), Pare nostre (1981), Diàleg sobre l’amor (1985) o Fuit vir. Una vegada hi havia un home, Benet (1987).

Vaig conèixer-lo l’any 1983, quan ell era hostatger i jo pujava a Montserrat, interessat per la vida monàstica. Però el vaig tractar amb més intensitat, tot i que d’una manera breu (per la ràpida evolució de la seua malaltia), quan vaig ser infermer de la comunitat. Recorde que a primers de juliol de 1997,a causa dels dolors que tenia, vaig acompanyar el P. Miquel al metge, a Manresa, que li va diagnosticar un càncer de pulmó que va ser fulminant, ja que el 2 d’agost a la nit, es va morir a Montserrat.

'Els pactes en la vida política són bons i desitjables' (VILAWEB/ONTINYENT, 07/01/2020)

Aquesta podria ser la síntesi de la carta setmanal que el bisbe valencià de Sant Feliu de Llobregat ha escrit al Full Diocesà d’aquesta diòcesi.

El bisbe Agustí Cortés, nascut a València el 1947, doctor en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma i primer bisbe de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, és un home senzill i pròxim, prudent i alhora valent. Estimat i valorat pels preveres, pels laics i pels religiosos i les religioses de Sant Feliu de Llobregat, el bisbe Agustí escriu cada setmana una carta al Full Diocesà. I en ple debat d’investidura, el bisbe Agustí no ha fugit d’estudi, sinó que en el text corresponent al diumenge 5 de gener ha fet una reflexió sobre la importància i la conveniència dels pactes i dels acords.

El bisbe comença la carta afirmant que ‘el més normal és que entre nosaltres es facen pactes’. Reflexiona sobre una realitat que es dóna hui i sempre. I és que ‘entre els humans gaudim de múltiples pactes (comerç, economia, política, contractes, convivència, relacions personals), de manera que si no existiren, no podríem subsistir’.

El bisbe valencià, lluny de postures catastrofistes, defensa així la utilitat i la importància dels acords: ‘Sens dubte, el pacte en si mateix és un avanç en la nostra convivència, és un autèntic motor de progrés’. I és que, com reconeix el bisbe Agustí Cortés, ‘la política té l’encàrrec de gestionar els conflictes en l’àmbit de l’exercici del poder social’. Per això afirma que ‘en principi, els pactes en la vida política són bons i desitjables, si la finalitat és realment bona’. El bisbe Agustí reconeix que ‘en principi, donem per descomptat que [els polítics] són sincers quan afirmen que no busquen sinó el bé comú’. D’ací que el text de la carta setmanal, on el bisbe de Sant Feliu aposta per l’entesa i pels acords, continua: ‘Si els pactes són veritablement un bé per a la societat, benvinguts siguen’. Per això el bisbe creu que ‘sempre serà millor la tranquil·litat d’un pacte, que la crisi de l’enfrontament continu’.

La reflexió assenyada del bisbe de Sant Feliu, molt allunyada de postures catastrofistes i apocalíptiques, és una invitació a l’acord, una aposta pel pacte i pel diàleg, elements que fan possible (per damunt del bloqueig) una entesa entre els adversaris polítics.

Per la seua part, el cardenal Cañizares, també en la seua primera carta setmanal d’aquest 2020, demana ‘resar per Espanya, en aquesta hora crucial’, ja que (segons ell) vivim una ‘situació crítica, de veritable emergència’. Per això el cardenal Cañizares demanava que, el diumenge 5 de gener, a totes les esglésies i convents es resara, pel que ell qualifica de ‘futur incert que vivim a Espanya’.

Dos bisbes valencians, el de Sant Feliu de Llobregat i el de València, que ens presenten (davant els pactes i els acords) dues postures. És evident que el bisbe Agustí ha d’haver recordat, quan escrivia la seua carta, l’actitud de diàleg del president espanyol Adolfo Suárez, quan tot i les diferències apostà per entendre’s amb els adversaris polítics, fins al punt de legalitzar el PCE, i de rebre Tarradellas (que venia de l’exili) com a president legítim de la Generalitat de Catalunya.

La Sra. Bonig no recorda que el Sr. Aznar legitimà la indepència d'Euskadi? (VILAWEB/ONTINYENT, 03/01/2020)

ls polítics, molts dels quals canvien d’opinió fàcilment, haurien de conservar la memòria i sobretot la coherència. I com que no és així, l’hemeroteca s’encarrega de refrescar-los el que han dit.

Fa uns dies, la Sra. Isabel Bonig, presidenta del PP al País Valencià, s’enfilava per les parets denunciant el Sr. Pedro Sánchez, perquè, segons ella, el president en funcions del govern espanyol estava ‘utilitzant els presidents autonòmics per a emblanquir’ que volia ‘asseure’s amb Bildu’ i també que estava ‘negociant el futur govern d’Espanya a la presó dels Lledoners’. La Sra. Bonig, que no deu recordar què deia el president Aznar fa uns anys en relació amb el que ell va anomenar Movimiento Vasco de Liberación Nacional, també tirava la cavalleria sobre el president del País Valencià, Ximo Puig, traient de nou el tema (que tant de rèdit ha donat al PP) dels Països Catalans. La Sra. Bonig deia que la negociació per formar nou govern a Espanya li ‘recordava l’època negra d’ETA, quan matava, assassinava i reclamava una negociació política, perquè hi havia un conflicte polític’.

La Sra. Bonig hauria de recordar que el president Aznar afirmà que ‘en absència de violència’ es podia ‘parlar de tot’. Però també hauria de fer memòria d’unes altres paraules d’Aznar, quan legitimà la independència d’Euskal Herria, ‘si no s’imposa per la força’. El president Aznar va fer aquestes declaracions en una entrevista en maig de 2001 a Radio Nacional de España i que recollia el diari La Voz de Galicia el 17 de maig del mateix any. El Sr. Aznar, que rebutjava la ‘via irlandesa’ (defensada pel dirigent nacionalista basc Xabier Arzalluz), afirmà que la independència del País Basc era legítima, sempre que s’aconseguira amb mètodes no violents.

Per això la Sra. Bonig hauria de recordar les declaracions de qui va ser president del seu partit, ja que com va dir el Sr. Aznar, ‘en absència de violència es pot parlar de tot’ i que sense violència, la independència de Catalunya o del País Basc, hauria de ser legítima.

Amb tot, com que el Sr. Aznar va dir tantes mentides (‘A l’Irac hi ha armes de destrucció massiva’), no sabem si pel que fa a la independència d’Euskadi, les seues declaracions van ser sinceres o només una comèdia, ja que devia pensar que la violència d’ETA no s’acabaria mai i per tant no hi hauria cap possibilitat d’aconseguir la independència del País Basc.

El Sr. Aznar hauria de recordar la Bíblia, ja que la Paraula de Déu denuncia sovint els hòmens falsaris que van amb mentides i per això ens exhorta a fugir de l’engany i la falsedat: ‘No mentireu, ni vos enganyareu’ (Lv 19:11); ‘avorrisc l’engany’ (Ps 118: 163); ‘el just odia qui és fals’ (Pr 13:5); ‘No mentiu els uns als altres’ (Col 3:9) i finalment, l’apòstol denuncia la ‘hipocresia de gent falsària’ (1Tm 4:2).

Caldria que la Sra. Bonig, de la mateixa manera que ha carregat sobre els Srs. Pedro Sánchez i Ximo Puig, només per buscar un acord de govern amb els independentistes, tirara també la cavalleria sobre el Sr. Aznar, retraient-li les paraules sobre que es puga parlar de tot ‘en absència de violència’. I encara més, per les paraules on el Sr. Aznar justificava i legitimava la independència d’Euskadi ‘si no s’imposa per la força’.

A què ve ara tanta hipocresia, quan ella sap que per a governar un poble s’ha de parlar amb els adversaris polítics per a arribar a acords? O no recorda que el president Suárez legalitzà el PCE?

Però és molt fàcil no recordar les paraules del Sr. Aznar, ara que el Sr. Sánchez intenta formar govern. O no s’ha de poder parlar de tot i amb tots? O la Sra. Bonig només creu que s’ha de parlar amb Ciutadans i Vox, com ha fet el seu partit a Múrcia, a Madrid i a Andalusia?

Potser és per això que la Sra. Bonig, a qui no li semblen bé les converses del PSOE amb ERC, no ha denunciat les declaracions del Sr. Fulgencio Coll, regidor de Vox a l’Ajuntament de Palma. Aquest senyor, general retirat, ha dit que el Sr. Pedro Sánchez és ‘un problema per a la seguretat nacional’, considera que ‘els poders de l’estat [no diu quins] no han de permetre’ que el Sr. Pedro Sánchez ‘pose impunement en perill [segons ell] la legitimitat institucional de l’estat’.

En dirà alguna cosa la Sra. Bonig? O només està preocupada per les negociacions del PSOE amb ERC? No va afirmar el Sr. Aznar que en absència de violència es podia parlar de tot? I evidentment, amb tots?