'Hui es confirma el naufragi d'un projecte polític fracassat' (VILAWEB/ONTINYENT, 16/10/2019)

Amb aquesta contundència s’expressava dilluns el Sr. Pedro Sánchez, president del govern espanyol en funcions. Les seues declaracions s’assemblen molt a les que va fer, amb gran satisfacció, l’aleshores vice-presidenta del govern la Sra. Soraya Sáenz de Santamaría, quan digué que el govern del Sr. Rajoy havia ‘descabezado’ l’independentisme. I al final va ser ella qui va ser ‘descabezada’ pels seus mateixos companys. I és que ja ho deia l’escriptor Josep Pla: ‘No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres’.

El Sr. Pedro Sánchez (com la Sra. Soraya Sáenz de Santamaría) ha de ser molt il·lús per pensar que amb la presó i la condemna dels líders independentistes ja s’ha acabat el procés. Potser s’hauria acabat (i no n’estic del tot segur) si el Tribunal Suprem ens haguera tancat a la presó als més de dos milions de persones que vam votar el primer d’octubre de 2017.

Criminalitzar i penalitzar les idees, les manifestacions i la protesta és propi d’un estat totalitari. Per què els Jordis són a la presó? Per la concentració del 20 de setembre de 2017? Que ara no podrem manifestar la dissidència o el malestar envers uns polítics que es pensen que són el sumsumcorda? Ens volen muts i a la gàbia?

A més de prohibir l’expressió d’un malestar, la sentència ha suspès de les seues funcions com a diputats i senadors els líders independentistes, que no podran presentar-se a les eleccions del 10 de novembre. Aquesta infàmia ja la vam viure fa uns mesos, quan els vots de la mesa del Congrés i del Senat espanyols (sis o set) van suspendre els polítics independentistes en contra dels milers de vots que els van elegir.

La sentència del procés independentista ha estat desproporcionada i molt dura. Fins i tot el diari britànic The Guardian ha assegurat que ‘Els presos avergonyeixen Espanya’. I és que després de dos anys de presó preventiva, com diu The Guardian, l’empresonament per part d’Espanya dels líders nacionalistes catalans, ‘ha deixat en xoc Europa’. I per què el silenci i la indiferència dels governs europeus després del primer d’octubre de 2017? Sí que és veritat que la Justícia europea no s’ha agenollat davant les pretensions dels qui volien l’extradició del president Puigdemont i dels altres polítics exiliats.

Per altra part, el Sr. Sánchez no en té prou de fer el ridícul quan creu que s’ha carregat l’independentisme. També ens ha dit que ‘el acatamiento’ de la sentència condemnatòria ‘garantiza el íntegro cumplimiento’ de les penes imposades als líders independentistes. Seria bo que el Sr. Sánchez recordara l’indult als Srs. Barrionuevo i Vera, ministre i secretari d’estat, respectivament, amb el govern del PSOE i condemnats pels GAL. I és que el PSOE va indultar 13 policies i guàrdies civils (i el PP, 26) condemnats per tortures. I pel contrari, els Jordis han estat condemnats a nou anys per pujar damunt un cotxe de la Guàrdia Civil i manifestar-se pacíficament.

Finalment, el Sr. Cantó, que no pot ser menys nacionalista que el Sr. Sánchez, ja ha dit que exigirà ‘mesures’ perquè les associacions que han protestat al País Valencià contra la sentència, com ACPV o Escola Valenciana, ‘no reben ni un euro de diners públics’. Per si no sabíem ja quina és la política de Ciutadans: acabar amb les protestes i les manifestacions.

Amb tot, ni el Suprem, ni el Sr. Sánchez, ni la Sra. Sáenz de Santamaría, ni el Sr. Cantó, no podran acabar amb l’independentisme. I per tant, ni el Suprem ni els polítics del PSOE, del PP o de Ciutadans no poden decidir, ells tots sols (sense comptar amb els partits independentistes), el futur de Catalunya. Caldrà recordar, de nou, les paraules de l’aleshores príncep Felipe quan digué: ‘Catalunya serà la que els catalans vulguen que siga’?

Que es traga del cap el Sr. Sánchez i els seus amics la idea del ‘naufragio de un proyecto político fracasado’ en relació amb l’independentisme. Per no recordar-li al Sr. Sánchez què va decidir el PSOE al congrés de Suresnes, quan el partit defensava ‘la llibertat dels presos polítics i sindicals, el dret de reunió i d’expressió, el dret a la vaga i a la manifestació i el dret d’autodeterminació dels pobles’.

Per cert: si com va dir el Sr. Rajoy, el primer d’octubre no es va fer cap referèndum, sinó que només va ser un pícnic, a què ve ara aquesta sentència tan venjativa?

'Els homes que ofeguen la veritat' (VILAWEB/ONTINYENT, 15/10/2019)

En els moments dolorosos que vivim a Catalunya, amb una sentència duríssima contra els líders independentistes, és bo de llegir la Carta de Sant Pau als cristians de Roma, concretament el capítol 1, quan l’apòstol dels gentils blasma aquells que es deixen portar per l’error o la mentida i també per la impietat, per la falta de pietat, que com diu el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans és ‘el sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres’.

En el versicle 18 d’aquest primer capítol, Sant Pau ens recorda que la mentida i la idolatria no haurien d’ofegar mai la veritat, tant la veritat que ve de Déu, a què es refereix l’apòstol en aquesta carta, com també la veritat del nostre món, tantes vegades segrestada o trepitjada.

L’apòstol dels pagans, en aquesta carta als romans, denuncia aquells a qui ‘se’ls ha ofuscat l’enteniment’ per les seues idees, que Sant Pau qualifica de ‘futileses’. I per últim, l’apòstol dels gentils remarca encara més la denúncia envers aquells que ‘pretenien ser savis, però s’han tornat necis’.

Hui em ve a la memòria un llibre que vaig llegir fa temps: El secuestro de la verdad (que té com a subtítol: Los hombres secuestran la verdad con su injusticia), dels jesuïtes X. Alegre, J. I. González Faus, F. Manresa, R de Sivatte i J. O. Tuñí, publicat per Sal Terrae.

Curiosament, diumenge passat, al diari Avui, hi havia una entrevista a Xavier Casanovas, director del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia. El Sr. Casanovas deia, referint-se a la Carta als Romans: ‘Els hòmens segresten la veritat amb la seua injustícia’. Per això, Xavier Casanovas ens alertava d’un perill greu per a la democràcia, que s’esdevé ‘quan ixen molts polítics dient coses que sabem que són explícitament mentida, però passen sense cap mena de contrast’.

En aquesta entrevista, publicada unes hores abans de conèixer la sentència del judici contra els líders independentistes, Xavier Casanovas deia: ‘Allò que s’instal·la com a veritat en la nostra societat, té a veure amb els interessos de cadascú’. Per això, continuava Xavier Casanovas, ‘quan la democràcia fa fallida, els hòmens forts, perquè generalment són hòmens, acaben imposant el seu discurs i la seua veritat. És la situació en què ens trobem hui’. I així, com és evident, ‘allí on no hi ha criteri de veritat, s’instal·la la llei del més fort’.

Al contrari, deia encara Xavier Casanovas, ‘la veritat que proposa el cristianisme és la centralitat de la persona i sobretot la centralitat dels qui més pateixen’.

En aquests moments dolorosos que viu Catalunya, cal encara tindre present la Carta als Hebreus, quan l’autor ens diu: ‘Recordeu-vos dels presos, com si fóreu presos amb ells’ (He 13:3).

Diverses entitats cristianes, com Justícia i Pau, l’Escola Pia de Catalunya, el Grup Sant Jordi, les Vedrunes de Catalunya o la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, han donat a conèixer una nota on diuen que ‘aquesta sentència és un seriós pas enrere per a la resolució del conflicte polític que afecta Catalunya i posa en perill la convivència democràtica’. Aquests grups cristians, a més, s’afigen a ‘iniciatives cíviques i pacífiques que expressen un rebuig a aquesta decisió judicial’. A més, declaren que ja és hora que ‘es pose fre a la judicialització d’aquesta situació i s’inicie de manera urgent i immediata, un procés multilateral de diàleg polític que permeta d’avançar cap a una resolució democràtica i duradora’.

Finalment, en un món que viu immers enmig de tantes mentides o de mitges veritats (que és el mateix), cal fer present en la nostra vida les paraules de Jesús que trobem a l’Evangeli de Sant Joan: ‘La veritat us farà lliures’ (Jo 8:32).

'Ho tornarem a fer' (VILAWEB/ONTINYENT, 13/10/2019)

Aquestes paraules, pronunciades recentment, no les ha dites ni el president Torra ni tampoc el president Puigdemont, ni cap dels militants independentistes. Aquesta expressió és del discurs que el general de Brigada Pedro Garrido, cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, va fer la setmana passada. Són les paraules centrals del discurs que el general Garrido va pronunciar el dimarts 8 d’octubre a la caserna de Sant Andreu de la Barca, en la commemoració avançada de la Mare de Déu del Pilar. Evidentment aquestes declaracions, eminentment polítiques, les han aplaudides Ciutadans i PP, amb el silenci del PSOE. I ja se sap que qui calla…

La Junta Electoral Central (JEC), tan sol·lícita a demanar neutralitat a l’administració durant el període electoral i preelectoral, no ha manifestat cap contrarietat, ni ha demanat una rectificació pel discurs del cap de la Guàrdia Civil a Catalunya. Això sí, aquesta JEC prohibeix els llaços grocs i les pancartes demanant la llibertat dels presos polítics. Però l’expressió ‘Ho tornarem a fer’ del general Pedro Garrido sembla que, per a la JEC, no té cap connotació política i no altera la neutralitat de la Guàrdia Civil, a diferència dels símbols independentistes prohibits. Com també la JEC, en una nova mostra de censura, prohibeix que els periodistes de mitjans públics puguen referir-se a ‘presos polítics’ o ‘exili’ i també ‘Consell per la República’ i encara ‘Assemblea de Càrrecs electes’. 

Però la JEC, sempre tan ‘imparcial’, no ha prohibit mai que els periodistes de la caverna mediàtica puguen dir, referint-se als presos independentistes i als exiliats, ‘fugados’ i ‘golpistas’.

Per altra part, no vull ni pensar què hauria passat si el discurs del general Pedro Garrido, amb el seu ‘Ho tornarem a fer’, l’haguera fet el Major Trapero o un altre comandament del cos dels Mossos d’Esquadra. Segur que ja estarien acusats de rebel·lió o de sedició.

Ara que, posant-hi una miqueta d’ironia, amb el seu ‘Ho tornarem a fer’, el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya potser es referia a l’èxit que tingué aquest cos armat a l’hora de trobar les urnes i les paperetes del primer d’octubre de 2017. Del que no té cap dubte aquest general és que el seu ‘Ho tornarem a fer’ indica el seu propòsit de repetir els colps a hòmens i dones, molts d’ells ancians, amb la violència que va emprar la Guàrdia Civil i la policia espanyola durant el referèndum, amb l’objectiu d’impedir-lo, i en el qual vam votar més de dos milions de persones. Així i tot, el Sr. Rajoy, la nit del primer d’octubre de 2017 va dir que ‘hoy no ha habido un referéndum de autodeterminación’. Però malgrat les porres (ho tornaran a fer?) vam poder votar.  

El clima que hi ha actualment de falta de llibertat d’expressió (per a alguns, no com la Guàrdia Civil, evidentment) demostra un nivell democràtic de l’estat molt precari. Això ho podem veure amb tants i tants fets que conculquen les regles democràtiques. Una només: la JEC (de nou) ha advertit el president Quim Torra que si no tradueix al castellà el recurs contra la prohibició dels llaços grocs, no l’estudiarà. 

Ja pot dir el rei Joan Carles que ‘a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano’, com va fer en un discurs el 23 d’abril de 2001. I a més, s’ho creuen.  

La situació actual oscil·la entre involució i llibertat. Per això, d’un judici injust no en podem esperar una sentència justa.

I mentrestant l’esquerra espanyola s’ho mira amb indiferència, si bé n’hi ha que aplaudeixen l’actuació del Tribunal Suprem, que aquest dilluns, com diuen els analistes, farà pública la sentència de la farsa del judici als líders independentistes.

Alemanya demana perdó; Espanya no (VILAWEB/ONTINYENT, 11/10/2019)

El diumenge 1 de setembre, el president alemany Frank-Walter Steinmeier va anar a la ciutat polonesa de Wielun per commemorar l’horrible bombardeig que va arrasar aquesta vila i que va marcar l’inici de la invasió de Polònia per part d’Alemanya, ara fa vuitanta anys. El president Steinmenier, reconeixent la culpa d’aquell afer, va dir: ‘No oblidarem mai els crims alemanys i assumim les responsabilitats per ells’. I afirmà encara: ‘Abaixe el cap davant les víctimes de la tirania alemanya i demane perdó’. Steinmeier va repetir les mateixes paraules set hores més tard a Varsòvia: ‘Sóc ací, humil i descalç entre el poble polonès, i demane perdó. Carregue amb un enorme pes històric, però també porte l’esperit de reconciliació que vam rebre de Polònia. No oblidarem mai les ferides i patiments que els alemanys vam infligir als polonesos. Mai’.

Davant el president de Polònia, el president Steinmeier va assumir la culpa del nazisme, que ell qualificà de ‘crim contra la humanitat’, de la mateixa manera com va fer anys abans, concretament el 1970, el canceller Willy Brandt a Varsòvia. I és que a Alemanya, des de Konrad Adenauer fins a Angela Merkel, els governants alemanys han assumit, amb valentia i penediment, la responsabilitat dels crims del nazisme, tot i que ells físicament no van participar en aquell genocidi.

Que el president alemany haja demanat perdó per l’horror que va causar el règim nazi, amb unes paraules commovedores: ‘M’agenolle davant les víctimes’, i que qualificara de ‘tirania’ la invasió de Polònia per part d’Alemanya, és una lliçó d’humilitat i de responsabilitat, de valentia i de fermesa.

Al contrari, Espanya, que el 12 d’octubre celebra la seua festa(?), s’ha negat reiteradament a demanar perdó per la conquesta d’Amèrica, perquè, segons els governants actuals, del PSOE i també els polítics del PP i de Ciutadans, Espanya no ha de demanar perdó per res! Quan el president de Mèxic, Andrés Manuel Pérez Obrador va enviar una carta al rei d’Espanya demanant-li que assumira les responsabilitats de la conquesta d’Amèrica, ‘per les matances i imposicions de la conquesta’, el ministre d’Exteriors, Josep Borrell, va assegurar que Espanya no havia de demanar perdó per res del que els ‘conqueridors’ espanyols havien fet fa més de 500 anys.

Per si el rei i el govern espanyol no saben per què haurien de demanar perdó, el cardenal Jorge Mario Bergoglio, l’actual papa Francesc, els pot refrescar la memòria una miqueta.

En el llibre-conversa del cardenal Bergoglio amb Abraham Skorka Sobre el cielo y la tierra (Editorial Debate, 2010), Bergoglio afirma en relació amb la conquesta que van fer els espanyols a Amèrica: ‘De la mateixa manera que s’assenyalen els abusos dels espanyols (perquè evidentment vingueren per fer negoci per aquestes terres, a endur-se’n l’or), també en l’època de la conquesta hi hagué hòmens d’Església que es dedicaren  a la predicació, a l’ajuda, com fra Bartolomé de las Casas, defensor dels indis enfront dels excessos dels conqueridors’ (El Pregó, abril 2019). L’actual papa Francesc denuncia d’aquesta manera l’espoli que els conqueridors van fer a Amèrica, ‘perquè evidentment vingueren per fer negoci…. a endur-se’n l’or’. Però l’arrogància i l’altivesa dels governants espanyols, els d’abans i els d’ara, així com la seua ceguesa que fa que només vegen la ‘grandesa’ i les ‘gestes’ dels conqueridors, els impedeix reconèixer, com ha fet el president alemany, els errors i els abusos dels qui van participar en el ‘descobriment’ d’Amèrica.

Encara com que no n’ha dit res l’actual ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell, tot i que en vàrem tindre prou amb ell quan ara fa un any, tot comentant l’extermini dels indígenes americans per part dels EUA, als segles XVIII i XIX, va dir que ‘l’únic que havien fet era matar quatre indis’. Com Espanya durant el ‘descubrimiento’. I amb tot, a diferència del president alemany, els polítics espanyols, del PSOE, PP i Ciutadans, no creuen que hagen de demanar perdó per res.

Demanar perdó, amb valentia, humilitat i fermesa i assumir responsabilitats, ens fa més humans, ja que ens ajuda a posar-nos en la pell dels qui sofreixen i a evitar més casos de violència contra els pobles o contra les persones. Però Espanya, que no sap i no vol reconèixer els seus errors a Amèrica, encara els disfressa com la gran ‘gesta’, l’esdeveniment més gran del món. Així ho digué Vargas Llosa: ‘El descubrimiento es el hecho más importante de la historia’. I s’ho creuen!

I amb tot, com va dir el cardenal Bergoglio, els espanyols ‘vingueren per fer negoci…. a endur-se’n l’or’, amb els abusos coneguts i per conèixer.

Las monjas de Carrizo, centinelas de esperanza y fe (Religión Digital, 10/10/2019)

0.10.2019 Josep Miquel Bausset

He tenido el gozo de acompañar a las monjas cistercienses de Carrizo de la Ribera en los ejercicios espirituales. Desde mi llegada al monasterio, el miércoles día 2, y durante los seis días que he compartido estos ejercicios con ellas, las monjas de Carrizo me acogieron con extrema solicitud. En ellas he visto unas mujeres de oración contemplativa, que hacen de sus vidas una oblación y una donación a Dios desde el amor fraterno y el servicio abnegado al Evangelio y a los hermanos. 

Como pude contemplar en este monasterio, situado a la vera del río Órbigo, estas monjas son centinelas de esperanza y de fe, ya que saben transmitir el gozo de una comunidad que crece en la comunión, en la reconciliación y en la alegría. 

Son quince mujeres que, desde vigilias a completas, se dejan modelar por la oración y por el servicio fraterno. Por eso, con sencillez y humildad, estas monjas nos enseñan, en medio de un mundo secularizado, que aunque parezca imposible vivir como hermanos, es posible construir unas relaciones fraternas sanas, acogedoras y sinceras, libres de tensiones y de exclusiones. 

Estas monjas cistercienses nos enseñan a vivir de una manera más humana y más sencilla, con alegría, fe y afabilidad. Pero también con sobriedad y frugalidad, en medio de un mundo que solo valora el éxito, el dinero y el dominio del otro. 

Monasterio de Santa Maria de Carrizo

Durante estos días que he pasado con las monjas de Carrizo, he visto a unas mujeres apasionadas de Dios. He visto a unas monjas que nos enseñan a compartir lo que tienen y a valorar y a amar la belleza del Evangelio.

He visto en estas monjas unas mujeres que saben mantener  yvivir con confianza la aventura de la vida fraterna. Son mujeres con la unción de un corazón limpio y con una mirada discreta y amorosa, llenas de un silencio elocuente y fecundo.

Las monjas de Carrizo llevan en sus ojos la bondad de las bienaventuranzas, la generosidad del Evangelio y la sensibilidad y la ilusión para hacer realidad una comunidad alegre y  esperanzada.

Son mujeres que  tienen en el corazón el espíritu de la infancia de los niños. Son mujeres que aman y perdonan, que sonríen y confían, que tienen una mirada amable y afable.

Son monjas con una solicitud silenciosa y una disponibilidad atenta, entregadas a la comunidad y constructoras de fraternidad y de comunión. La sencillez y el amor de estas mujeres se transparenta en sus ojos limpios y alegres.

Monasterio de Santa María de Carrizo.jpg

Así son estas monjas, como Estela, la superiora, una mujer entrañable y servicial, llena de la sabiduría del corazón. Blanca, generosa, servicial y alegre, que me enseñó el archivo, con la carta fundacional del monasterio. Ester, la hospedera, solícita hasta el extremo y siempre sonriente. Mª José, que vino a la estación de León a recibirme, atenta (ya que en el coro yo estaba a su lado) para señalarme las páginas y los libros de los himnos antífonas y responsorios. Mª Pilar, sencilla y con una espiritualidad profunda. Elena, una de las organistas. La andaluza Valle. Gema, con su voz y la cítara en completas. Socorro, una monja con una sonrisa amplia. Guadalupe, que me llevo a la estación de León en acabar los ejercicios. Y también Victoria, Paz, Lurdes y Teresita. Y sobre todo Caridad, una monja a punto de cumplir cien años y que fui a ver a la enfermería. Una mujer entrañable, sencilla y orante. Y trabajadora, ya que a su edad, todavía baja a la cocina a pelar patatas y a fregar cacharros. Caridad es la joya de la comunidad, ya que su fidelidad y su oración continua, hacen de ella como el perfume con el que María ungió a Jesús en Betania.       

Carrizo es una comunidad que acoge con afecto y con paz. Estas monjas, desde las Vigilias, a las 5,30 de la madrugada, cuando todavía es de noche, hasta las Completas, con la preciosa Salve Cisterciense, nos enseñan la primacía que ha de tener la Palabra de Dios en nuestras vidas, una Palabra leída y meditada, escuchada, acogida y orada, que, de esta manera germina y es fecunda en la vida de la Iglesia. 

Las monjas de Carrizo saben amar sin condiciones y por eso hacen de sus vidas un camino de profecía, con una esperanza libre de miedos, con una esperanza confiada y llena de sentido. Las monjas de Carrizo nos ayudan, como decía San Bernardo, a “caminar en el Espíritu y a vivir de la fe”, en un silencio fecundo, abierto a Dios y a los otros. 

Estas monjas, de mirada sonriente, fruto de la fidelidad de muchos años, llevan consigo la esperanza y el silencio lleno de Dios. Por eso son conscientes que su propia existencia es un camino que no pasa por la intransigencia ni por el rigorismo, sino que fieles a la propia vocación, y con la “humanitas” característica de la Regla de San Benito, son testigos de misericordia, maestras de compasión, artesanas de consuelo y centinelas de alegría y de esperanza. 

Como viví, hace años con los monjes de la Oliva y de Viaceli, también los días que he pasado en Carrizo, han sido para mí una experiencia de fraternidad, de comunión y de esperanza.     

Puerta románica de la iglesia.jpg

Els cristians valencians no poden ser-ne en la nostra llengua (VILAWEB/ONYINYENT, 09/10/2019)

Hui 9 d’octubre, dia en què amb la conquesta de la ciutat de València va nàixer l’Església del País Valencià, vull recordar unes importants declaracions del cardenal brasiler Claudio Hummes, un bisbe amb ‘olor d’ovella’ i molt pròxim al papa Francesc, i que defensa la necessitat que l’Església s’encarne en la cultura de cada poble. 

En una entrevista de 2016 a Ràdio Vaticana, el cardenal Hummes, president de la Comissió Episcopal per a l’Amazònia, defensava la importància de l’enculturació de l’Església. Per això el cardenal Hummes comentava que a la diòcesi brasilera de Sâo Gabriel da Cachoeira, ja s’ha traduït el Nou Testament a tres o quatre llengües indígenes. I també va començar a traduir-se un esquema de la missa en una de les llengües locals.

En aquesta entrevista, el cardenal Hummes reconeixia que el papa Francesc està d’acord amb les traduccions a les llengües indígenes, cosa que suposarà un canvi dràstic en l’Evangelització, ja que ara seran els missioners qui hauran d’aprendre les llengües locals, contràriament al que es feia fins ara, quan, per exemple, els cristians indígenes del Brasil eren obligats a aprendre portuguès. Com els cristians valencians hem de resar en castellà.

El cardenal Claudio Hummes (que en el conclave digué a Bergoglio en ser elegit bisbe de Roma: ‘No t’oblides dels pobres’) ha reconegut el dret dels indígenes perquè l’Evangeli siga encarnat en la realitat pròpia. Per això al Brasil ja no serà necessari deixar de ser indígena per a ser cristià. Tot al contrari: els indígenes podran ser cristians en la cultura pròpia, sense haver de deixar la seua llengua.

Al País Valencià, els capellans (amb poques excepcions) continuen evangelitzant com si visqueren a la diòcesi de Màlaga o a la de Salamanca. L’Església Valenciana, que té com a missió servir l’Evangeli al nostre País, continua ignorant i menyspreant la llengua del nostre Poble. Els bisbes i els preveres valencians (amb honroses excepcions) continuen ignorant la Constitució Dogmàtica Sacrosanctum Concilium del Vaticà II pel que fa a l’enculturació de l’Església.

És a tots els països (llevat del País Valencià) que l’Església ha assumit la llengua i la cultura dels pobles, des de la Xina a Zimbabwe, al Japó o a Alemanya. I és que com ha dit el papa Francesc en l’exhortació El goig de l’Evangeli, l’Església ‘troba la manera que la Paraula s’encarne en una situació concreta’ (E.G. 24). El papa, en aquest text, ens proposa ‘una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial, esdevinguen un camí adequat per a l’evangelització del món actual’ (E.G. 27).

El papa ho expressa d’una manera molt clara en dir que el Poble de Déu ‘s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia’. I també: ‘Cada poble en el seu esdevenir històric, desenrotlla la seua pròpia cultura amb legítima autonomia’ (E.G.115). I: ‘En l’enculturació, l’Església introdueix els pobles amb les seues cultures en la seua mateixa comunitat, perquè tota cultura proposa valors i formes positives’ (E.G.116). I encara: ‘L’Església assumint els valors de les diverses cultures, esdevé la núvia que s’engalana amb les seues joies’ (E.G. 116). I finalment, el papa ens diu: ‘En aquests dos mil·lennis de cristianisme, una innombrable quantitat de pobles han rebut la gràcia de la fe, l’han feta florir en la seua vida quotidiana i l’han transmesa segons els seus modes culturals’. (E.G.116)

Si cada poble té la seua cultura, per què la cultura dels valencians no és reconeguda per l’Església? Per què als valencians ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples? Per què els nostres capellans continuen marginant la llengua del Poble que han de servir?

El papa Francesc, amb una actitud de valentia, ens convida ‘a abandonar el còmode criteri pastoral del “sempre s’ha fet així”’, i ens demana ‘ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l’estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats’ (E.G. 33). I el papa recomana a cada bisbe que ‘escolte tothom i no sols alguns que els acaricien les oïdes” (E.G. 31).

Fa uns dies, el bisbe Adalberto Jiménez, del Vicariat Apostòlic d’Aguarico, a l’Equador, feia referència al bisbe basc Alejandro Labaka, defensor dels indígenes, quan ens recordava que ‘ens va ensenyar que es pot anunciar l’Evangeli respectant la integritat de les cultures’, cosa que no passa a l’Església Valenciana, que continua actuant amb una actitud colonitzadora.

Els bisbes i els preveres valencians haurien de tindre presents les paraules del P. Claudio Acquaviva d’Aragona (1543-1615), Prepòsit General de la Companyia de Jesús, elegit el 1581 en la IV Congregació General. L’italià P. Acquaviva, amb sentit comú, li escrivia al P. Villar una carta, amb data de 21 de novembre de 1595, on li deia: ‘El fruto de las misiones que los nuestros hacen en Cataluña, Valencia y Mallorca dicen sería mucho mayor, si predicasen en lengua natural de la tierra, que no predicando en castellano, como hacen otros religiosos. Deseo que V. R. lo encomiende muy de veras a los que fuesen a las misiones por aquellas tierras, pues ya que trabajan, lo deben de hacer en aquel modo que se pueda recoger mayor fruto.’ 

No és ja hora que al País Valencià l’Evangeli siga proclamat en la nostra llengua? No és ja hora que els bisbes valencians, amb valentia i audàcia, aposten per la litúrgia en valencià i promoguen la recuperació de la nostra llengua a l’Església?

'Em sent més valencià que mai' (VILAWEB/ONTINYENT, 04/10/2019)

Això deia el cardenal Cañizares en la seua entrada com a nou pastor de la diòcesi valenciana el 4 d’octubre de 2014, ara fa cinc anys. Va ser d’agrair aquesta declaració d’intencions (tot i que hauria de ser normal que un valencià se senta valencià) quan al llarg de la història més recent (i més antiga) del bisbat de València, hem tingut bisbes que no s’han caracteritzat per estimar la llengua i a la cultura dels valencians.

És veritat que el bisbe Carlos Osoro va manifestar (com també ho va fer el bisbe García-Gasco) la intenció de sintonitzar amb la nostra cultura. Però només van ser bons propòsits i res més. 

Perquè, no és una anomalia que un bisbe que ve a servir l’Església Valenciana no aprenga la llengua dels seus diocesans? No és una anomalia que els bisbes (un rere l’altre) que han estat pastors a València (i també a Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant) continuen comportant-se com si estigueren a Burgos o a Màlaga? Algú entendria que un bisbe de Salamanca no parlara la llengua dels cristians d’aquella diòcesi? O que un bisbe de París tampoc parlara la llengua dels creients d’aquella Església? 

La declaració del bisbe Antonio Cañizares va ser una bona notícia. Però cinc anys després, cal que passe de les intencions a la pràctica. Quan començarà l’arquebisbe de València (i els seus auxiliars) a celebrar l’Eucaristia (a les zones valencianoparlants) en la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la beata Pepa Naval? Quan seran presentats a Roma els textos litúrgics en valencià, preparats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Quan serà possible que a la Facultat de Teologia i als seminaris valencians els seminaristes estudien en valencià? Quan farà l’Església Valenciana un homenatge a mossèn Vicent Sorribes? O al P. Pere Riutort, al professor Sanchis Guarner, a Enric Valor i a Francesc Ferrer Pastor, membres de la Comissió Interdiocesana Valentina que prepararen els textos litúrgics en valencià? O als bisbes Josep Pont i Gol i Josep M. Cases que, a diferència dels altres bisbes, ells sí que apostaren per la llengua del País a la litúrgia? I als preveres Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona o Alexandre Alapont? 

Quan l’any 1965, més de 20.000 valencians signaren un manifest a favor del valencià a l’Església, els bisbes no van fer gens de cas a aquesta demanda. I mentrestant, 54 anys després d’aquell document, i malgrat la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, l’Església (amb l’exèrcit) és l’única institució que continua marginant el valencià.

Per això no és estrany l’anècdota que mon pare contava: en un poble valencià hi havia una criada, a qui la senyora, rica, en privat, maltractava i explotava sense pietat. La criada estava desesperada, i al final, sabent que la senyora era una beata, decidí de disfressar-se de marededéu i aparèixer-se-li a la nit per dir-li de part de Déu que deixara de turmentar la seua fadrina. Amb un cobertor es feu un mantell, i amb un filferro una corona. Amb un ciri a la mà es presentà a la cambra on dormia aquell dimoni que tant la feia patir. En entrar-hi li digué: ‘Senyoreta, sóc la marededéu’. No tingué temps de dir res més, perquè la senyora s’alçà del llit i amb colps i puntellons la va traure de l’habitació, trencant-li a l’esquena el catret d’anar a missa. Quan pel soroll i els crits acudiren els veïns a socórrer la criada, l’ama, mig histèrica, cridava ‘Animal, més que animal. Veges tu, presentar-se com la marededéu i parlant en valencià’. I mon pare subratllava: ‘Mireu bé el cas. No li havia cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició, ni que se li haguera dirigit dient-li “senyoreta”. El que l’havia escandalitzada i havia destapat l’engany és que la “marededéu” parlara en valencià.’

I és que si ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta de l’Església, com havia de parlar valencià aquella ‘marededéu’? I això fins quan? 

En el Te Deum a la catedral el Nou d’Octubre de 2014, l’arquebisbe Antonio Cañizares va dir que ‘Al besar la real Senyera querría también manifestar y recordar como las raíces y tradiciones valencianas están íntimamente unidas a la fe y a la vida cristiana.’ I és veritat! El País Valencià que ara coneixem va nàixer amb la conquesta del rei Jaume I i amb la cristianització de la nostra terra. Però. per què la fe no està unida a les arrels i tradicions valencianes, sinó en contra? Que algú m’ho explique. 

L’arquebisbe Cañizares, si realment se sent més valencià que mai, té ara una ocasió d’or: podria presidir enguany el darrer diumenge d’octubre al monestir del Puig, la Missa per la Pau, la Pàtria i la Justícia, una missa en valencià al bressol del nostre País. Una missa en valencià al lloc on va nàixer l’antic Regne de València. Així donaria exemple de la seua estima per la nostra llengua i pel nostre País.